III. VIDES PARAL·LELES

Tercera “vida paral·lela”.

III. Vides paral·leles (cliqueu)

Publicat dins de Vides paral·leles | Deixa un comentari

UN D’EN JAIMITO

UN D’EN JAIMITO

Llegeixo en un diari català una entrevista al “ministre” d’Empresa, Cultura i Innovació —oxímoron d’oxímorons— del govern de la “presidenta” Colau, a qui la Cultura catalana amb majúscula, a jutjar per les declaracions del seu “lloctinent”, no deu interessar un borrall. El tal “ministre”, de nom Jaume i cognom Collboni, ens diu que des de l’alcaldia de la capital catalana es fomentarà la cultura popular, que segons ell ens fa “imbatibles”. ¿Qui l’hi podria discutir? En qüestió de sardanes o de castellers som tan imbatibles com Madrid amb al xotis o Andalusia amb el flamenc. “Eminència, que ets una eminència”, amic Collboni. Hi havia un acudit d’en Jaimito en què la professora li preguntava: “Jaimito, Méjico es máximo productor mundial de…” I ell responia: “Deeee… mejicanos.” Doncs, si fa no fa, com el nostre entranyable Jaumet.

Amb tot, l’home ja deu veure que el que acaba de dir és una bestiesa supina i aleshores s’empatolla que les sardanes, els gegants i capgrossos i els castellers cohesionen el poble català, sobretot els castellers, que se les tenen cada dos per tres i amb un grau de competitivitat més empresarial que cultural. Però, calla, que potser es referia a la Feria de Abril, a recuperar les “corridas” i a subvencionar la processó de Setmana Santa dels “legionarios”. Déu vulgui que no. Sigui com sigui, la visió de la cultura catalana del senyor Collboni no deu anar gaire més enllà de la de l’“Heroi de Montejurra”, que parlava de “regionalismo bien entendido”. Sí, en Collboni deu ser un bon admirador del senyor Iceta, que s’estima més veure Goldfinger que no pas saber de què van les “clavegueres” de l’estat contra Catalunya, aquest estat que, amb Supersánchez al capdavant, els del PSC-PSOE transformaran en federal. Com allò dels Coros y Danzas de la Sección Femenina de Falange. El que no se sap ben bé és si també federaran les clavegueres.

Doncs sí, el nostre Jaimito particular, com si fos un acudit dels seus, ens ve a dir que l’Ajuntament barceloní, que no aposta pel referèndum, apostarà pels esbarts dansaires, per les puntes de boixets, per les caramelles i, si arriba el cas, per les colles de bastoners… de la Guàrdia Civil, això de cara a l’1-O. Miri, amic Collboni, hi ha una “festa popular” que se celebra en democràcia que es diu “El Pas per les Urnes”. ¿O aquesta no li agrada i s’estima més la dansa nupcial de l’abegot Iceta al voltant de “Pedro, mantente firme, ¡líbranos del PP i de Rajoy!” Potser l’aversió a la democràcia li ve del trauma que va passar per haver organitzat presumptament immigrants sense feina perquè el votessin en les primàries obertes que van celebrar els socialistes per escollir candidat del PSC a l’alcaldia de la ciutat. Per cert, i de la Cultura catalana en majúscula, ¿què me’n diu? Ah, res de res, que per majúscula ja tenim l’espanyola. Com sempre ha fet el feixisme, sigui com a franquisme o com a PP i C’s, ara el govern municipal dels comuns, en aliança amb el PSC, ens vol reduir a cultura antropològica, és a dir, residual.

Això sí, el govern de la Generalitat, a l’hora de la veritat, també posa com a conseller del ram cultural un folklorista.

¡Pobra Cultura catalana, amb polítics així no ens calen enemics!

24-VII-2017

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

II. VIDES PARAL·LELES

Aquestes són les segones “vides paral·leles” que us ofereixo.

II. Vides paral·leles (cliqueu aquí)

 

Publicat dins de Vides paral·leles | Etiquetat com a | Deixa un comentari

I. VIDES PARAL·LELES

Amb l’estranya parella Coscubiela/Rabell, començo una sèrie de Vides paral·leles, això sí, sense res a veure amb les de Plutarc. A mesura que en vagi fent més, les aniré “penjant” aquí al blog.

I. Vides paral·leles (cliqueu aquí)

Publicat dins de Vides paral·leles | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“UN EXÈRCIT DE VEUS QUE ESCALEN”

UN EXÈRCIT DE VEUS QUE ESCALEN

S’acaba de presentar sense gaire bombo ni platerets, com correspon al poc interès que desperta la poesia entre els polítics, un volum publicat per la Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, que porta per títol Sèniors poètics. (Si s’hagués titulat Sèniors econòmics, publicat per la Caixa, el M. H. Puigdemont i el no menys H. Junqueras haurien segut a primera fila, amb el paperet de la intervenció a la butxaca.)

D’entrada, permetin-me subratllar la poca fortuna del títol, que més aviat sembla riure’s dels poetes que el volum recull. Poetes vells. Poetes ancians. No pas grans poetes, no, sinó poetes grans. No fotem. Només hauria faltat un títol com Poetes de la tercera edat, per acabar de semblar una publicació nadalenca de geriàtric. ¿Té res a veure l’edat amb les virtuts poètiques? A més a més, posats a parlar de “sèniors”, no hauria sigut més encertat, més ajustat, titular el llibre amb un simple Poetes sèniors.

A sobre, aquest to matusserot del títol, que sembla donar per morta i enterrada la poesia dels poetes analitzats —allò de patada cap amunt—, ve reforçat per la portada, en què cada poeta apareix en una casella talment el seu nínxol corresponent, cosa que fa del llibre un autèntic cementiri. És com un Tot Sants poètic, per estalviar-se celebrar cada sant, en la confiança que l’endemà, el Dia de Difunts, cadascun ja rebrà la visita dels devots a la seva memòria.

De totes maneres, no es pensin que sóc un desagraït. Al contrari, quan m’he vist al nínxol corresponent, m’he dit: “Recoi, encara que em donin per mort, algú s’ha recordat de mi, cosa en el meu cas força desacostumada, la veritat. Bé, són coses que té la catalèpsia.”

Però, si ens deixem del títol i de l’aspecte del llibre, i de vanitats com qui diu post mortem, i anem al contingut de la publicació, enlloc se’ns explica quin criteri s’ha seguit per seleccionar els “cadàvers” que hi som i per deixar de banda els “cadàvers” que no hi són, a part de fer contents els que hi sortim. ¡Que n’estem molt!

En el pròleg se’ns diu que el tall s’ha fet en els nascuts com a màxim de tard l’any 1951 i tot fa pensar que la condició per sortir-hi és ser viu (en el sentit recte, no pas en el d’“espavilat”). Doncs bé, com a mínim n’hi ha un del 53 i un altre de mort; ep!, no hi tinc res en contra que hi siguin, només ho assenyalo.

Acceptem, doncs, com a petits errors o concessions els casos assenyalats i admetem sense malfiances el criteri temporal adoptat. ¿No s’hauria d’haver sigut més exhaustiu? Si no hi ha cap criteri de qualitat ni de tendència, i ningú es vol fer responsable d’una tria “canònica” ben raonada, aleshores només queda l’exhaustivitat.

Podria callar i dir-me: “Jo ja hi sóc; ja s’ho faran els que n’han quedat fora”, i així no m’indisposaria amb la institució. Però noblesa obliga. Per això demano que se’ns expliqui, i se’ls expliqui, doncs, perquè no hi ha autors com Ramon Xirau, com Xavier Amorós, com Josep M. Sala Valldaura, com Pere Rovira, com Isidre Molas, com Lluís Alpera, com Pius Morera, com Jordi Cots, com Gabriel Florit, com Jep Gouzy, com Jaume Creus, com Ricard Creus, com Josep M. Fulquet, com Josep Marí, com Montserrat Rodés, com Valentí Puig, com Valentí Gómez Oliver, com Jacint Sala, com Agustí Pons, com Josep Albertí, com Àlvar Valls, com Lluís Urpinell, com Anton Carrera, com Víctor Batallé, com Ramon Pinyol, com Celdoni Fonoll, com Antonio Coronzu, com Josep Anton Soldevila, com Francesc Prat, com Quim Español, com Teresa Costa-Gramunt, com Assumpció Forcada, com Àngels Cardona, com Guillem Frontera, com Manuel Pérez Bonfill, com Joan Guasp, com Ranada-Laura Portet, com Núria Albó, com Emili Rodrígez-Bernabéu, com Jaume Queralt (Met Barran), com Isabel-Clara Simó, com Pep Albanell, com Joan Pere Sunyer, etc. (Agrairé al lector que m’ajudi a completar la llista dels oblidats i els aniré afegint perquè en quedi testimoni almenys en aquest blog.) ¿A la vista dels escollits, qui pot sostenir que tots els que hi som som millors que tots aquests altres poetes que no hi surten?

Per acabar, un petit comentari sobre els textos: als anys 70, hi va haver tota una generació sobretot de crítiques d’art acabades de sortir de l’ou universitari que, amb empatx hermenèutic, parlaven d’art en diaris, revistes i catàlegs amb uns textos que tant servien per un artista com per un altre. ¡Autèntiques empanades mentals! El gran crític i poeta Rafael Santos Torroella, en deia les tesinagirls. Doncs això pel que fa a uns quants textos del volum Sèniors poètics. Treballs de final de curs.

I un últim apunt. ¿Oi que quatre o cinc poemes de cada poeta no hi haurien fet cap mal?

“Un exèrcit de veus que escalen”, es diu en el pròleg, citant un vers de Marc Granell, per dir-nos que som veus “moribundes” en alça. Allò de la patada cap amunt. Però així, aïllat, aquest vers fa molt mal efecte. La veritat és que jo personalment no he “escalat” mai, i així em va, i n’hi ha uns quants més dels nínxols que tampoc. Les veus que “escalen”, en tot cas, i sovint formant cordades senceres, són molts dels Júniors —i les júniores— poètics.

17-VII-2017

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 12 comentaris

¿”QUO VADIS” ESQUERRA ESPANYOLA? (¿O ESPANYOLISTA?)

¿QUO VADIS ESQUERRA ESPANYOLA? (¿O ESPANYOLISTA?)

Sembla mentida que els anomenats progressistes espanyols no s’adonin que si la ultradreta actualment al govern aplica mesures d’excepció a Catalunya, com ja està fent més o menys subreptíciament, en realitat haurà fet una lectura constitucional autoritària, amb ajuda dels seus paniagudos del TC, que en endavant coartarà la llibertat a tot Espanya.

Si l’esquerra avala certes solucions extremes de la ultradreta fàctica que controla l’estat contra el dret d’audodeterminació dels pobles, ¿qui els garanteix que demà passat aquesta ultradreta no decidirà prohibir tota política d’esquerres, titllant-la d’inconstitucional, perquè la Constitució, per exemple, no recull el terme “socialisme” i encara menys el de “comunisme”? ¿Admetran que “socialisme” i “comunisme”, com “independentisme”, siguin només drets virtuals sense cap possibilitat real de portar-los a la pràctica? La Constitució no recull el terme “república”. ¿No es pot ser, doncs, republicà i lluitar per aconseguir una República perquè això és inconstitucional? ¿Acceptaran sense queixa els que es diuen d’esquerres que els drets siguin criminalitzats? ¿Ho acceptaran Sánchez i el seu sanedrí, Iceta i el seu “cinturonet roig”, Iglesias i la seva “indignació”, Colau i la seva “comuna”, per no parlar dels Domènech, Coscubiela, Franco Ravell, etc.? ¿On s’han ficat la tradició “revolucionària”?

¿Quan l’esquerra que proclama la seva centralitat a l’hora d’articular el camp progressista es posarà d’acord per desempallegar-se de dubtosíssims personatges com Felipe González i Alfonso Guerra —Felipe i Alfonso, bufa!— i obligarà el PP a suprimir lleis com la “llei mordassa” o la “llei de partits polítics”? ¿Està disposada a veure a la presó uns quants polítics catalans i fer com si res, com ja va fer amb Otegi, fins que un tribunal europeu dicti al cap dels anys la il·legalitat de les actuacions del TC i del TS, com en el cas d’Atutxa? La Constitució està segrestada per l’extrema dreta fàctica espanyola, de la qual Rajoy i la seva menina només són els titelles a qui fan donar la cara o el plasma. Entre govern, Corts, TC i TS, n’han fet una forma cada cop menys soterrada de dictadura.

L’esquerra, si ho és de debò, cosa que molts dubtem, no es pot oposar, davant d’aquest panorama de bloqueig dictatorial, a la lectura oberta de la Constitució en pro de l’autodeterminació dels pobles i dels drets socials. Si el PSOE i el PSC tenen por d’enfrontar-se a la facticitat político-econòmica de l’Estat, que abandonin la S, i els primers també la O, de les seves sigles en pro de la transparència de les seves polítiques dretanitzades o que pleguin i no facin més de tap de les forces més combatives, encara que Podem i Comuns també semblen viure escagarrinats a l’hora de “subvertir” res. (Tanta “indignació”, tanta desobediència de la PAH i tants escratxes, i ara tot s’ha d’ajustar a la legalitat imposada per Madrid. ¡Déu meu! ¡Quin ridícul que fa en Domènech cada cop que obre la boca! ¿I què me’n diuen de l’“escurçó negre” de l’Ajuntament?)

Que s’ho pensin bé: la sola oportunitat que tenen els espanyols de lliurar-se d’un poder ultraconservador que tenalla les llibertats nacionals i socials, sota el diktat del poder financer, és precisament la independència de Catalunya, que hauria de ser causa comuna de tots els progressistes d’Europa. La llibertat dels pobles enfront de la tirania dels estats (Orban, Trump, Putin, Erdogan, Rajoy…), que no són res més que màquines amb què sepultar la lluita de classes i tota mena de diferències –nacionals, de gènere, d’origen, etc.– en benefici d’un capital cada dia més i més concentrat en molt poques mans. ¿Com és, doncs, que cedeixen al xantatge ideològic de la caverna encastada i enquistada al poder?

Potser sí que de moment semblarien uns “desafectes” a la “pàtria”, però la seva única desafecció seria al “règim” que no va enterrar la Transició, aquesta crosta que només pot fer saltar allò que posi en qüestió el que la dreta al poder considera que és l’essència d’España, i malament si l’esquerra s’apunta a defensar “essencialismes”. No hi ha res més antidialèctic.

Deia que potser sí que semblarien “desafectes”, però en poc temps s’adonarien que tret el “cilici” de les essències pàtries, les ferides es curen de seguida, amb la qual cosa la població espanyola respiraria alleujada. ¿Per què es pensen que no han volgut concedir mai el reconeixement nacional català dintre d’España, un reconeixement que a sobre és, encara que tímidament, a la Constitució i que el TC no fa complir, sinó que col·labora a revertir? Perquè aquestes essències unitaristes i impositives són el fonament del seu discurs hegemònic: la vaselina de l’explotació, el greixatge del seu negoci.

“Soy un pobre trabajador que no llego a final de mes y tengo tres hijos en el paro; eso sí, ¡qué orgullo pensar que Florentino y yo somos igual de españoles!” o “El único sueldo que entra en casa es mi jubilación de 450 euros, però me enorgullece pensar que soy tan española com la Botín”. ¿Ja em diran que coi li pot importar a un mejillonero gallec o a un aparcero andalús que Catalunya sigui Espanya o no? Mer rentat de cervell secular; per això, la ultradreta al govern vol controlar l’educació. Entre gent crítica, els mites essencialistes duren poc.

Puc ben assegurar-los que, si no fos perquè em trepitgen i insulten la meva llengua i la meva cultura, de nacionalista, en tinc molt poc, fins al punt que l’endemà de la proclamació de la independència, un cop garantits els nostres drets culturals i lingüístics, a mi el “patrioterisme” català que persisteixi en èpiques essencialistes per encobrir el que sigui em tindrà enfront. Això sí, en la meva llengua, i no pas amb la farsa bilingüe amb què Ciudadanos ataca el suposat “nacionalisme” català en defensa del nacionalismo español.

Com abans els empresaris, que titllaven tot treballador que reclamés els seus drets de “comunista”, per demonitzar-lo –dit de passada, no he conegut gent més generosa, d’aquella que ja no en queda–, ara a qualsevol persona que reivindica els seus drets lingüístics se l’acusa de “nacionalista”, tot i que els puc ben assegurar que els catalans vam aprendre sota la dictadura dels pares del PP i dels avis del C’s a sentir basques de tot “patrioterisme”. Ens en van fer immunes. Simplement volem respecte i, com que no ens en tenen cap, volem no haver d’estar lluitant cada dia amb imposicions lingüístiques, culturals i econòmiques. Poder viure com a ciutadans lliures i no pas com a Ciudadanos sotmesos.

VII-2017

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

“POÈME VISUEL TROUVÉ”

POÈME VISUEL TROUVÉ (2017)

Publicat dins de Poesia visual (De mapes i paisatges) | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EN VENDA

EN VENDA

Segurament tothom sap que els nord-americans, a la dècada dels trenta del segle passat, van comprar diverses obres romàniques i gòtiques europees, les van desmuntar pedra per pedra i se les van endur a Nova York per formar amb tot plegat un museu anomenat The Cloisters. Un dels cinc claustres comprats aleshores va ser el del monestir català de Cuixà. La cosa clama al cel a la vista de la incapacitat conservacionista de la Vella Europa enfront del nou-riquisme dels EUA, que amb els dòlars es compraven fins i tot un passat. Però deixem-nos de laments, perquè tot plegat ho porto a col·lació com una esperançada possibilitat d’acabar amb el turisme a Barcelona, el problema més greu, segons les enquestes, pels cada cop més pocs barcelonins que hi quedem.

Així, doncs, proposo a l’Ajuntament barceloní i a la Generalitat que mancomunin esforços i posin en venda per emportar-se’ls on sigui tots els monuments i edificis que han fet que la capital catalana s’hagi convertit en un parc temàtic. Tots, fins on calgui per fer que Barcelona no tingui cap mena d’atractiu. Se’n podria encarregar el conseller Santi Vila, amb la qual cosa l’èxit estaria garantit.

El primer que s’hauria de vendre, no cal ni dir-ho, és la Sagrada Família, i més quan encara està inacabada i els blocs de ciment numerats. Com que és la peça més grossa, al comprador se li podria fer un ofertón i donar-li de regal tots els elements arquitectònics i ornamentals del Park Güell. Drac inclòs. S’ho imaginen: ¡el mercant que se l’emportés mar enllà seria seguit per milers d’embarcacions plenes d’orientals!

Després vindrien el Palau de la Música, la Pedrera, la casa Batlló (ideal per instal·lar-hi el tren de la bruixa), la casa Ametller (perfecta per representar-hi el conte de Hansel i Gretel) i la Casa de les Punxes (adequada per fer-hi sessions infantils dels “Caçafantasmes”), edificis tots que segur que trobarien comprador per “implementar-los” en qualsevol parc temàtic dels que fan paios com aquell tal Adelson, ¿se’n recorden?, que va deixar tothom amb un pam de nas i els terrenys requalificats. A continuació es podrien anar venent totes les cases i casetes amb algun element animal o vegetal o algun vitrall que recordés el modernisme.

Ah, i el conjunt de l’Hospital de Sant Pau, que qui se l’emportés podria fer servir com si fos un centre comercial semblant al de la Roca: a cada pavelló, una franquícia.

L’assumpte es podria completar desmuntant tots els components romànics i gòtics falsos del barri vell, començant per la façana de la catedral, fins a deixar-la com estava abans del pegot neogòtic (vegi’s il·lustració). I per acabar-ho d’adobar s’hauria de “desconstruir”, com es diu en finolis, tota la “façana litoral”, també en finolis, i tornar-la a deixar plena de vies, trens abandonats, “tinglados” i barraques, això sí, sense necessitat que hi anés a viure ningú. És a dir, s’hauria de tornar a aconseguir que Barcelona visqués d’esquena al mar, com abans del maragallisme dels daixonsis!

Resultat d'imatges de catedral de barcelona abans de la façana

O, aprofitant les reclamacions del govern d’Aragó, es podria oferir de franc el lot sencer al govern espanyol perquè instal·li a Bujaraloz, en plens Monegros, un Casino-Ciudad Modernista, aquest autèntic, contràriament al que no s’hi va arribar a fer; això sí, a canvi se’ns hauria de deixar proclamar la independència. Per fer més atractiva l’oferta, s’hi inclouria l’editorial Planeta, amb la seva vocació aragonesa, segons paraules del malaguanyat senyor Lara. Els catalans nostàlgics, sempre hi podrien anar a passar un dies i jugar-se uns calerons a la Ruleta Gaudí o al Bacarà Domènech i Montaner.

Encara que la cosa pugui semblar molt bèstia i que l’orgull de més d’un català de cor quedaria malferit, només hi sé veure avantatges: a Barcelona, hi podrien viure els ciutadans de sempre i tornar-hi els que n’han hagut de marxar per les coses aquestes que té el mercat, que, segons es diu, és tan savi que gràcies a la competència s’autoregula: això sí, sempre a l’alça. ¡Quina felicitat tornar a ser una ciutat provinciana que no surt a cap mapa del món! Mai més cues de japonesos, mai més anglosaxons prepotents, mai més mediterranis que vénen a fer aquí el que no gosen fer a casa seva, mai més mafiosos de l’est comprant al passeig de Gràcia i comprant-lo, mai més xeics àrabs blanquejant els negres diners del petroli.

¿I els pobres hotelers i propietaris de finques que tant han fet per la ciutat fins al punt de fer-nos-en fora? Doncs se’ls podrien donar ajudes per reconvertir els seus negocis en fàbriques i tallers que donessin feina i en vivendes pels d’aquí i per tots aquells immigrants que vinguessin a fer de Barcelona una ciutat industriosa i productiva. Una ciutat viva. Pel que fa als solars que quedarien aquí i allà, un cop enduts els edificis monumentals, es podrien dedicar a horts urbans i a jardinets per jugar-hi la canalla.

O això o fer que els cada cop més escassos veïns de Barcelona es disfressin com si anessin tothora, faci fred o calor, a fer un cafè als Quatre Gats, expressió, aquesta de “quatre gats”, que comptabilitza perfectament els barcelonins que quedem a Barcelona.

 

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

ENCARA UN ALTRE

ENCARA UN ALTRE

Fa uns mesos vaig penjar una fotografia d’uns pallers de l’Empordà, i em preguntava si eren els últims que quedaven. Ara, l’amic Pere Buina m’envia una fotografia feta per la seva dona, Carina Pijoan, d’un paller de Sant Pere de Torelló. La penjo al blog perquè la pogueu disfrutar. Actualment, quan estan desapareixent, els pocs pallers que queden tenen allò tan romàntic de la bellesa de les ruïnes.


(Foto: Carina Pijoan)
Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“LLUNA CRUA”, D’OCTAVI MONSONÍS

LLUNA CRUA, D’OCTAVI MONSONÍS

Tot i que avui sóc aquí per presentar una novel·la de l’amic Octavi Monsonís, deixin-me que els faci una confessió: a mi no m’interessa gens el gènere novel·la, i encara menys els seus subgèneres. Però no se m’espantin, que no vull pas esguerrar la tarda a ningú.

No m’interessa el gènere novel·la com tampoc no em fan fred ni calor els gèneres poesia, assaig, teatre… Jo miro de llegir sempre allò que, prengui la forma que prengui, em concerneix. Així, doncs, els puc dir sense embuts, com a poeta i sobretot com a lector de poesia, que si no fos per un mínim tant per cent d’autors, com Jiménez, Riba, Rilke, Quasimodo…, la poesia ens la podríem ben bé estalviar: per molt que tants i tantes poetes actuals apel·lin al cos, i a tots els seus humors, el noranta per cent de la poesia que es fa continua sent cursi, un terme emprat amb gran encert per la poetessa Montserrat Rodés, precisament en la presentació no fa gaire de la seva nouvelle titulada Un mar imperceptible, que també recrea el món de la postguerra. ¡Tant se val si les llàgrimes d’amors desgraciats han estat substituïdes per orgasmes més o menys feliços! La concepció del poema continua sent pura cursileria. I parlo de la poesia, per no parlar dels llibres assagístics d’autoajuda o les peces de teatre que els nostres autors ens encolomen quan fan trenta, quaranta o cinquanta anys, amb la qual cosa tenim als teatres totes aquestes edats permanentment. Ja em diran.

Doncs amb la novel·la em passa el mateix: la majoria de les que em recomanen i que em llegeixo em cauen de les mans, i més ara que tothom s’hi atreveix i posa en evidència que hi ha molts escriptors “escolars” i molt pocs escriptors de raça: els que novel·len en el llenguatge i no pas en l’argument. Citem-ne alguns: Tolstoi, Dickens, Proust, Mann, Broch, Musil, Weis… O Joyce. Potser em diran que, si l’exemple són aquests, ja podem plegar, perquè els autors citats no s’hi posaven per menys de mil planes, i a sobre d’una ambició monumental. Si volen que els digui la veritat, ja aniria bé que la gent es desanimés (com a mínim ens hauríem estalviat tots els últims Sant Jordis i totes les novel·letes a partir dels papers trobats a la calaixera de l’àvia). Però no, també hi ha obres aparentment menors, però no pas de menys ambició intel·lectual: Bouvard i Pécuchet, de Flaubert; Els quaderns de Malte, de Rilke; els escrits de Kafka, destinats al foc; el tràgic Pavese; la bellesa inaudita de Gracq quan crea amb la paraula el bosc o els aiguamolls que passen a ser protagonistes de les seves novel·les.

Sí, creguin-me, el gènere el salven aquells que escriuen novel·les o nouvelles que tenen en el treball constructor del llenguatge la raó de ser; deia Valéry que la prosa porta la mort en l’argument. Contràriament a la poesia, que és sempre interpretable, calidoscòpica —encara que d’això massa sovint se n’aprofiten els poetes per endinyar-nos qualsevol barrabassada—, la novel·la moderna o decimonònica, tant se val, que t’explica una història on es van lligant tots els caps, un cop conclusa, queda aparcada, morta i enterrada, per sempre al prestatge. Difícilment hi tornarem mai a portar-hi unes flors.

Potser Valéry era massa taxatiu, perquè hi ha novel·les, com he dit, que sí que se salven i que es fan rellegir: ens en fan rellegir els passatges més memorables, aquells moments que, tot i les planes i planes, sabem trobar fàcilment, perquè la pàgina del passatge en qüestió ens ha quedat fixada a la memòria: ¿recorden l’escena d’Els germans Karamazov de la visita al monestir on guarden un monjo que és una autèntica relíquia viva, fins al punt que ja fa pudor de mort? Busquin-lo, busquin-lo, i veuran si val la pena rellegir. Fixin-s’hi bé: el lector de debò llegeix per trobar què ha de rellegir, i allò l’acompanya tota la vida. Un bon llibre, com una bona pel·lícula, no te l’espatlla cap spoiler, com en diu la gent sense sentit del ridícul per dir allò de “no me n’expliquis el final”. El que fa bona una novel·la, una narració, no és pas la història que explica, sinó com està explicada, com està construïda, i si un cop relatada es manté viva, vigent. Aquesta és la base inexcusable de la relectura. Llegir sense rellegir és mer consum.

Crec sincerament que Lluna crua, de l’Octavi Monsonís, aposta per inserir-se en aquest camp de la literatura no pas de l’argument resolt amb un llenguatge comunicatiu, convencionalment comunicatiu, sinó de la construcció literària. La construcció viva del llenguatge en el seu cas.

Fem-ne un tast, de les pàgines 22 i 23, que m’ha agradat especialment, encara que el llibre n’està ple:

“…El tren va fer una estrebada i va reiniciar la marxa. El cel encapotat impedia que el fum de la locomotora s’enlairara i penetrava per la finestreta que havia oblidat tancar. Em va costar Déu i ajuda abaixar-la i ajustar-la bé. Era evident que calia greixar les finestretes, i arranjar les portes dels depar­taments, i fer els seients tous, i donar unes quantes mans de pintura, i polir la fusta, i traure llustre al metall, i canviar els llums trencats, i netejar, rehòstia, i netejar, que els lavabos fotien una pudor que tombava de tos, que hi havia com una crosta a terra que les sabates s’hi enganxaven i senties crac, crac, crac, quan t’alçaves per fer-te un cigarret a1 corredor i no empudegar el compartiment.”

Els que hem tingut de nois el dubtós honor d’anar en aquells trens de fum i cruixits, que feien pensar que els vagons estaven a punt de desmanegar-se al pròxim revolt mentre t’empassaves carbonissa, no podem més que sentir-nos representats per moments d’aquesta mena. A més a més, deixin-me’n remarcar el seguit de frases unides amb la conjunció “i”, un recurs —polisíndeton, en diuen els que en saben— literàriament naïf dels que no dominen la subordinació, però que l’Octavi, que sí que coneix a fons les diverses estratègies sintàctiques, fa servir sovint amb gran mestria, precisament per donar aquest to construïdament col·loquial a la seva prosa.

Mirin, si afirmo tot plegat no és pas pel compromís de ser aquí i fer quedar bé l’autor, sinó perquè la seva novel·la no pretén relatar una història imposant-hi un sentit, és a dir, imposant-hi l’extinció en el desenvolupament, sinó allò que n’és previ: la vida, sense cap sentit general novel·lístic, sí, com efectivament és la vida. (Una no linealitat  reforçada per les diverses veus narratives.) En el cas de Lluna crua, la vida escamotejada per la història dels vencedors de la guerra civil: la vida, la subvida, dels perdedors, l’única que paradoxalment val de debò per saber de veritat la història, sempre terrible, dels vencedors.

Lluna crua se’ns presenta com un retaule —Retaule del Derrotat, es podria haver titulat perfectament el llibre— o, si s’ho estimen més, com un mural dedicat a les víctimes, la víctima col·lectiva, si ens remetem al capítol final de l’obra, que ve encapçalat per la terrible divisa que hi ha a la porta de l’infern dantesc: “Lasciate ogni speranza”. Sí, la sola víctima formada pels vençuts, pels humiliats, i els seus fills i els seus néts, que malden per estimar-se, per sobreviure, per poder ser com són, per poder simplement viure sense el pes brutal de la coerció, de la derrota. Hi ha una frase d’un dels personatges que m’ha colpit especialment:

“Quina terra, aquesta, que guanyar-se la vida es transforma en oposició al règim.”

(Observem de passada la versemblança col·loquial de la frase gràcies a no fer servir el relatiu fort “on” o “en la qual”.)

Un retaule, un grandiós mural, en què cada escena ens remet al “personatge principal” del llibre: un temps —ressons raimonians “d’un temps, d’un país”—, o encara millor, una atmosfera omnipresent, la de la postguerra civil que per molts es va allargar fins a la mort de Franco i que, en molts aspectes, encara dura amb la dreta reaccionària enquistada en el poder. Una atmosfera incivil la de Lluna crua per on pul·lulen un seguit de personatges que, per separat, potser són fragmentaris, parcials, momentanis, però tots en conjunt formen el personatge “vençut”, el complexíssim personatge de l’humiliat que formen entre tots, amb les dèries de cadascun, les frustracions, l’odi i la bondat, la pietat i la immisericòrdia: una unitat polièdrica, elaboradíssima, contradictòria i, doncs, dialèctica: homes, dones, nens, adolescents, tots abandonats al seu destí, sense com qui diu possibilitats de lluitar, de defensar-se, esborrats de la història, convertits en simple humus on créixer els vencedors, els feixistes.

Cito Pavesese, del seu Ofici de viure:

“No es tracta de descobrir una nova realitat psicològica, sinó de multiplicar els punts de vista que revelaran en la normal realitat una gran riquesa. És un problema de construcció.”

Una atmosfera irrespirable que ofega els vençuts. Cito l’Octavi:

“Ara que era a punt de rebre el carnet de Falange, sospitava que els pares molt del règim no devien ser perquè no anaven sovint a missa ni mai havien lloat Franco, almenys davant d’ell. Tam­poc havien tirat pestes en contra seu, d’acord, era un silenci sepulcral i tant de silenci durant tants anys era el que tornava sospitosos els pares de desafecció al regim.”

Una atmosfera irrespirable que ofega els vençuts, deia, fins al punt d’incomunicar-los amb els fills i que fa que aquests fills busquin les més peregrines sortides, sovint impossibles, sovint ben lluny d’allò que els puguin dir els pares sobre el futur, perquè pels pares no hi ha futur: la reacció els hi va matar a la guerra civil. Austràlia, París, fer-se a la mar, fugir, fugir, fugir… Sí, fins i tot lliurant-se en braços dels vencedors. O buscant l’experiència iniciàtica de l’amor prohibit, prohibit sobretot a les noies. Però també la voluntat de quedar-se i resistir, lluitar, fer front a la incivilitat dictatorial. Tots els desitjos i totes les esperances contradictòries, sovint incasables, que té i sent tot personatge col·lectiu. Un poble oprimit, un poble al qual se li nega fins i tot la llengua, perquè si t’arrenquen la llengua ja no tens identitat i ja no importes humanament. No ets, pots ser eliminat.

La novel·la, el retaule, el mural de l’Octavi ens atrapa amb una calculadíssima i acuradíssima escriptura que sembla a raig —els que escrivim sabem com n’és de difícil fer versemblant la naturalitat de l’escriptura—, una escriptura plena de paràgrafs d’una gran expertesa literària que posen en relleu allò que els deia de la gran novel·la, la que es pot rellegir, la que es construeix en el llenguatge i no en l’argument.

I com a mostra d’aquesta capacitat literària de l’Octavi Monsonís permetin-me que en destaqui dos passatges del llibre que em semblen d’una humanitat incommensurable, expressió de sentiments molt fondos explicats sense apel·lar a la sentimentalitat, sinó com a evocació des de la particularitat d’una solidaritat humana que és l’única cosa que pot fer-nos millors. Em refereixo al capítol “Allibera’t”, on un pare que, havent tastat la llibertat republicana, s’enfronta amb tot el poble, i fins i tot amb la guàrdia civil, cosa que li costarà un atac de cor i la mort, per defensar, encara que no ho entengui i potser no hi estigui d’acord, la llibertat de ser homosexual del seu fill, com si molt dintre seu sabés per instint que la lluita per la llibertat dels altres és l’única cosa que ens fa de debò lliures. L’altre passatge a què em vull referir és del capítol “Sumar i restar”, i la relació d’amistat solidària entre dos “xiquets” simbolitzada en el valor per ells d’una boleta de vidre, una “canica” que en deia la canalla, plena de colors. D’iridiscències. Una boleta que és com un miratge d’esperança enmig de la rústica grisor de les altres boletes. Unes pàgines que situen la literatura de l’Octavi molt amunt, sobretot moralment.

Vull acabar amb un lema que vaig tenir l’oportunitat de llegir en una pancarta dels “indignats” tret d’una vinyeta de l’humorista “El Roto”: “Els derrotats som invencibles”.

Res més. Felicitats Octavi per la teva Lluna crua i moltes gràcies per haver-me convidat a llegir el teu llibre i per donar-me l’oportunitat d’explicar-me. Disculpa’m per tot allò que segur que conté la teva novel·la i que jo no he sabut veure. També gràcies a Vilaweb per acollir-nos i a tots vostès per ser aquí. Resistint.

VI-2017

http://www.vilaweb.cat/noticies/lluna-crua-la-presentacio-del-llibre-doctavi-monsonis-a-lespai-vilaweb/

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , | Deixa un comentari