LITERATURA IKEA

LITERATURA IKEA

En els últims anys, els crítics classifiquen sovint les novel·les —i també les obres de teatre i de cinema— per la temàtica de què tracten, cosa que m’imagino que els estalvia haver-ne de fer cap crítica filològica seriosa, cosa sempre força pedregosa. Així, per exemple, et diuen que l’interès d’una novel·la rau en el fet que és un al·legat en pro de la dona, o una visió sobre el conflicte de gènere, o una reflexió sobre les relacions familiars, o sobre el rebuig de la immigració, o sobre la condició sexual, o sobre les diferents etapes de la vida, o sobre l’àmbit rural, etc. És a dir, la literatura és tractada com si fos una branca —espúria— de la sociologia, i això que dic té molt a veure amb allò del “ressentiment” de Harold Bloom. Una branca sense l’aparell “científic” necessari per dir-ne res intel·ligent. El que més amoïna és que el fenomen es va estenent i ja molts dels mateixos escriptors s’agafen a personatges unidimensionals i els fan arquetips de la problemàtica que sigui, amb l’esquematisme que això suposa en la construcció tant de l’heroi com de la víctima; és a dir, l’obra acaba sent una al·legoria mancada de vida real. Així, el vell és només vell, l’immigrant només immigrant, el negre només negre, la dona empoderada només dona empoderada, l’homosexual només homosexual, etc., com si tota la seva vida no ultrapassés, no desbordés mai la seva condició concreta. És a dir, personatges condemnats al seu únic atribut, tan lluny d’aquell “home sense atributs” de Musil; personatges, doncs, de disseny previ no desenvolupats per la mateixa dialèctica de l’acció d’escriure, perquè han de ser ben connotats d’entrada donada la intencionalitat ideològica del llibre que protagonitzen. Són com estaquirots sense ànima al servei d’un determinat parti pris. I crec que hi tenen molt a veure les escoles d’escriptura que ensenyen a muntar un text seguint unes instruccions, encara que al capdavall l’encaix, com passa amb els mobles d’Ikea, quedi sempre forçat.

Al llarg del segle XX ja es va donar un fenomen semblant, potser no tan accentuat, amb la novel·la que en deien psicològica o amb la que en deien històrica, que majoritàriament —comptades excepcions a part— eren “psicologia” i “història” d’allò més pedestre i sense cap credibilitat ni psicològica ni històrica, un últim camp, l’històric, que va servir per fer els best sellers falsificadors dels fets d’altres èpoques i que només van servir per propalar les fal·làcies més escandaloses i més d’extrema dreta sobre el passat projectat al present. Una visió dels episodis de la història contra el materialisme històric del marxisme. Un revisionisme fantasiós i fastigós al servei de la mentida, o de la negació de la veritat, en la lluita per l’hegemonia ideològica del poder del capital. Pel que fa al camp “psicològic” només cal donar una ullada a tantes pàgines que es van arribar a publicar sobre les més peregrines afeccions del jo i del no jo, amb una gran incidència en la recreació psicopàtica. Un cas extrem d’això que dic és la novel·la policíaca, que ha fet i fa un utilíssim servei als aparells coercitius de l’estat, ni que sigui a través del funcionari incorruptible que dignifica la seva professió, com un Crist redemptor del cos repressiu corrupte. Tampoc hem d’oblidar la pseudociència que es publica a costa de la ignorància del públic àvid de coneixement i que s’ho empassa tot, menys la veritat, que no entén. També convé a l’status quo, perquè la raó científica qüestiona l’immobilisme ideològic dels aparells dels estats, que s’estimen més les fabulacions de diversió: la superxeria que menystingui el mètode científic de validació. Tot plegat va arribar al súmmum de la misèria ètica quan molts psicòlegs, historiadors i científics de segona —com ara passa amb els sociòlegs d’estar per casa— van aprofitar l’avinentesa per fer uns calerons a costa de trair les seves professions. (No fa gaires dies va sortir per televisió una senyora que es dedicava a fer teràpia recomanant novel·les com qui recepta medicaments, així ho explicava: aquest llibre o aquest altre contra la depressió, aquest per superar la fatiga, aquest parell de títols per superar l’estrès, etc. ¡Curanderisme literari, el que ens faltava! I ho van donar a l’apartat de “cultura”.)

Mirin. L’escriptor veritable, el que estima la literatura no pas com a mitjà ideològic per transmetre unes idees determinades del lobby que sigui, no parla de res en concret i per això parla de tot: no es proposa il·lustrar sobre res ni consolar ni infondre ànims al lector, i per això és creïble quan parla de les relacions humanes, de les relacions de parella, de l’home i de la dona, dels conflictes familiars, dels conflictes interracials, dels terrors psicològics, del rumb dels fets, del progrés, de la sexualitat, de l’abús de poder, del masclisme i de la humiliació, de la violència i l’abús, de… I ho fa sense concessions ni contemplacions. Amb totes les seves virtuts i els seus defectes, que ho són o no segons l’òptica amb què el llegeixis. No pretén donar esperança, ni curar, ni arribar a cap final feliç; per això escriu sense carregar els personatges de connotacions que els condemnin a ser emblema de res. El seu motiu no és l’ajuda, sinó la veracitat. I de fet escriu tan complexament que tots els problemes plantejats en les obres unívoques que denuncio apareixen aquí i allà d’una mateixa obra seva sense cap més propòsit que el de ser un transsumpte de l’escenari d’un món que no és a la seva mà transformar. En la seva escriptura no hi ha voluntarisme. Ni redemptorisme. L’escriptor de debò no escriu utilitàriament ni al servei de res ni de ningú. Només de les seves obsessions i de la seva mirada del món confrontada amb altres mirades complexes del món. Una obra de literatura que mereixi aquest nom no es reductible a tal tema o tal altre. A cap intenció. Al contrari, és irreductible a la univocitat. Una obra literària de pes sempre és inquietant precisament perquè no pretén portar-te de la mà a enlloc.

¿S’imaginen Faulkner o Joyce o Proust o Musil posant-se a escriure per alliçonar-nos sobre aquest conflicte o aquest altre? Els seus frisos literaris contenen la vida i prou, amb maldat i bondat, amb passió i indiferència, amb moralitats i immoralitats, amb llibertat i dominació, amb veritat i mentida… Amb humanitat, sense negativitzar-la ni positivar-la. La sola lliçó que ens donen és que quan escrivien no eren ni ben intencionats ni malèvols. Eren escriptors integrals a qui només importava l’escriptura, amb la qual tenien una relació dialèctica d’acord i desacord constant, i no pas sermonejar-nos sobre el món; només el volien representar o presentar-se’l a si mateixos sense moralismes ni pretensions sociològiques. Volien sortir dels límits sentimentals i ideològics de si mateixos. Per això hi ha grans escriptors que en la seva vida eren uns autèntics energúmens, amb totes les connotacions negatives que vulguem encabir en aquest terme, i que amb tot feien gran literatura. (¡Que Déu ens salvi de l’escriptor bonhomiós!)

Segurament no hi ha aturador, i es continuaran publicant centenars de pàgines oportunistes que apel·len a la indigència mental del lector mitjà, l’home unidimensional, amb l’engany que llegint s’aprèn, cosa que ha deixat de ser certa quan el que domina és la mala literatura —la pseudosociologia, la peseudohistòria, la pseudopsicologia, la pseudociència…—, l’única que dóna beneficis, justament per la seva baixa estofa literària, als promotors de la barbàrie cultural del mercat, on els guanys s’obtenen de la simplicitat mental de les ofertes que es fan córrer sota l’etiqueta “cultura”, i que no són sinó les demandes del moment, perquè la compri la gent a qui importa una merda la cultura, tret d’entretenir-se una mica, com qui fa el rotet havent dinat, i de poder parlar amb els coneguts de les últimes novetats. (Ho exemplifiquen perfectament els apartats culturals dels mitjans, que, abandonada tota pretensió crítica, només fan que “publicitar” llibres sense pedigrí acabats de sortir de la impremta.) La dificultat intel·lectual, la Cultura, no dóna dividends. Al contrari: el fracàs de vendes d’una obra intel·lectualment ambiciosa serveix d’excusa a editors de nul·la ambició intel·lectual, que fan llibres com podrien fer macarrons, per afermar-se en la vulgarització de continents i continguts en pro de l’èxit comercial. ¿No s’adonen els polítics que s’ocupen del ram que només es promociona la quantitat per donar una falsa imatge de difusió cultural? La “divulgarització”, neologisme amb què ho vaig batejar en un altre article de fa uns anyets. Amb les magnífiques xifres de novetats a la mà, és a dir, de raimes i raimes de paper malaguanyades, no fan més que carregar-se-la. La quantitat és la mordassa amb què es fa callar la qualitat.

Per això un veu amb horror que aquesta literatura escrita segons les instruccions ideològiques de tal lobby o de tal altre, aquesta literatura Ikea, també ha envaït l’últim reducte de veritat literària que ens quedava als lectors, com és la poesia. Cap lector d’aquesta mena d’obres que denuncio, si se’m permet la broma fàcil, podrà dir mai que té el cap ben moblat. Com els mobles suecs, que et compres per sortir del pas i dient-te que més endavant el canviaràs per un de més bo, cosa que no acabes de fer mai, aquesta mena de lectures no et porten pas a lectures millors. És quedar-se en les farinetes, sense aprendre mai a mastegar.

finals d’agost del 2020

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 4 comentaris

RES DE LAUTRÉMONT

Rellegits. Els cants de Maldoror. El pobre Isidore Ducasse, víctima de la psicopatia i la impotència, si val de res el meu diagnòstic amateur. Els seus “cants”, que volen ser terribles, sovint no són res més que ximplets. Més miops que no pas visionaris. Un deliri de cartró pedra. “Maldorland”. ¡I pensar que quan era jovenet em van impressionar! Sí, la veritat és que s’ha de ser molt ingenu i haver llegit molt poc perquè t’impacti una obreta com aquesta. Si se’m permet una petita i cínica humorada, puc afirmar que, en vista de la quantitat d’insectes que hi surten, per mirar de fer-nos por i fàstic —en aquella època transmetien moltes malalties—, una ruixada de DDT deixaria el llibre ben bé en la meitat. I si a sobre subhastéssim tot el peix monstruós de que també va ple el llibre, els “cants” quedarien reduïts a quatre “cançonetes” plenes de barbaritats pretesament sàdiques post la lètre; només hi puc afegir, a aquest apartat de “peixateria”, que l’acoblament de Maldoror amb tota una senyora tauró és potser un dels màxims exponents kitsch de la història de la literatura. De totes maneres, enmig de tanta verbositat malaltissa, de tant en tant, molt de tant en tant, hi ha consideracions intel·ligents, com: “Puc reconèixer les meves faltes, però no pas agreujar-les amb la meva covardia” o “¡No sabien que el mal que ha fet l’home no es pot desfer!” Allò de si l’encerto, l’endevino (més aviat poc). El reguitzell de disbarats i de desvariejaments que és tot el llibre, alguns maîtres à penser l’atribueixen a un suposat fosc i transgressor sentit de l’humor del jove Isidore, qui sap si provocat per alguna substància opiàcia o per successives trompes d’absenta descomunals, un recurs, aquest de l’humor negre gestat a l’inconscient, que els crítics fan servir tel quel quan no saben per on agafar un text i el volen qualificar de genial. I, ¡esclar!, la imatge estrella citada tantes i tantes vegades per tants i tants comentaristes del llibre: “¡…com la trobada fortuïta, sobre una taula de dissecció, d’una màquina de cosir i d’un paraigua!” Tot plegat, doncs, un rèdit ben pobre després d’invertir-hi tanta guillada verbositat. Jo qualificaria el llibre d’avorridot, de res de Lautrémont, a pesar de tot l’esforç del senyor Ducasse per crear un suposadament distret guinyol d’esguerros i monstruositats. Un “Horrorland”. Pel que em diuen, impressiona més el de Cercs. Una lectura poc recomanable a l’estiu per l’excés de greix de tanta víscera.

 

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

UNA ANALÍTICA

Dos poemes sobre el confinament, escrits al març/abril, és a dir, en ple confinament.

UNA ANALÍTICA  (cliqueu)

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

I EN QUI, L’OFEC?, de Roger Costa-Pau

I EN QUI, L’OFEC?, de Roger Costa-Pau

¿Com n’hem de parlar, dels poemes, dels llibres que voregen el silenci? ¿Són tots iguals i més val callar per acompanyar-los en la seva recerca? ¿Fins i tot no llegir-los i accelerar-ne l’experiència? I ja em perdonareu la ironia.

D’aquests llibres que freguen el límit del silenci —o, si es vol, el límit de la veu—, n’hi ha, però, de dues menes: els que hi van i els que en surten.

Sobre els primers, sobre els que hi van, sobre els que persegueixen el silenci, hi ha un comentari d’Ungaretti que els defineix molt bé i que diu de manera sintètica: “Parlo per advertir que callo”. Per més que el poeta italià digui, en un famós poema seu, “m’illumino / d’immenso”, són poemes que treballen per implosió, per reducció de l’immens a cul-de-sac del no-res. Com que venim d’un silenci absolut a què hem de tornar, m’hi anticipo. ¿I entremig què?, els podríem preguntar. Són els renunciaments místics, l’abandó de la vida, l’expressió emmudida de la derrota humana no assumida més que com a fal·laç “triomf” de ser —això sí, sense identitat pròpia— en el Ser o en el No Ser, vagin a saber. És com si es diguessin: “Que Déu (el silenci) hi faci més que nosaltres”.

Però deixem-los per una altra ocasió en el seu isolament i amb la seva renúncia al diàleg humà, a la controvèrsia, a la dialèctica, en benefici del mut soliloqui diví: el del Verb sense modes ni temps verbals. Sí, deixem-los en la seva “absolitud” (amortitzo així una mica el neologisme que vaig crear com a última paraula de l’últim poema del meu llibre Un moviment quiet) i anem als segons: als que en surten.

A aquests hi adscric el llibre I en qui, l’ofec?, de Roger Costa-Pau. Dic que són poemes —en concret, haikus— que en surten, que en vénen, o si voleu que hi apareixen (silenci/pàgina en blanc), i que sembla que maldin per esclatar, per expandir-se. Per esdevenir la veritable essència de tot: l’aparença. La materialitat de l’aparença. Potser no ho faran mai, però en (con)tenen la força. Hi endevines les coses i, si se’m permet la humorada, fins i tot l’Empordà d’en Roger. Són paraules prèvies a les coses, pre i performatives. Prèvies a la història encara que de vegades hi vegem flaixos que ens n’ensenyen l’acabament, perquè —tots ho sabem prou bé— en tot inici hi ha també el seu final. Eclesiastès. Són nuclis d’energia que esperen el seu big-bang. En aquesta mena de poemes, talment sorgits del res (o in media res), encara que potser costi discernir-ho, ja hi ha de manera latent l’univers sencer: terra, aigua, foc, aire. O si es vol: espai i temps. També mort, doncs, però encara ben amagada per l’impuls de vida. Entre les associacions críptiques de la seva retòrica mínima, hi descobreixes tot un món de moment contingut. ¿A l’espera de?

frements en el temps
just en la sina del temps
dreçats en el temps

Són poemes, haikus, “elementals”, primordials, que contenen en potència la totalitat de les possibilitats —la latència del Tot—, dels quals encara no sabem, tampoc l’autor, si abandonaran mai el seu estat inicial, iniciàtic, i començaran el periple que els pot portar fins a la implosió dels poemes que persegueixen el silenci: el forat negre, la “noche oscura”, de la divinitat, de l’aspiració de la divinitat. Però, ara com ara, ens en plantegen la fugida a través de crear aquests nuclis d’energia que ens han d’allunyar cap a l’immens de nosaltres. Sabem que tots contenim un final clos, únic, igual per tots, i els poemes d’en Roger no ens ho amaguen. Però també ens diuen que quan naixem, en cadascun de nosaltres, se “singularitza” el món.

Però no ho vull deixar aquí sense recollir el que l’autor em diu sobre la formalització dels haikus que componen I en qui, l’ofec?: “Al llibre hi ha la voluntat expressa de proposar canvis formals en el que és l’estructura tradicional del haiku. De vegades l’estenc en horitzontal dins la pàgina, de vegades en mantinc la disposició, però deixant un ample espai en blanc entre el segon vers i el darrer, i de vegades concentro en una sola pàgina dos haikus: un d’estès a dalt i l’altre tancat a baix. Són canvis que tenen a veure amb una proposta de lectura més oberta, ja ho veus…”

Aquests haikus —aquests nuclis d’energia— d’en Roger s’acompanyen de tota una colla de “dibuixos” de Gemma Romero Goday. Ignoro com s’ha plantejat la col·laboració entre poeta i pintora. M’imagino que les “il·lustracions” són posteriors als poemes i m’hi sembla veure una ferma voluntat de dialogar des de la imatge amb els poemes. Crec notar-hi fins i tot en alguns casos, com el del haiku “estès”

a la platja fonda —en la brànquia que m’ets— sageta de llum,

que hi ha el desig de reflectir el text en la forma; en aquest cas, com una ascla de pedra de les que es feien servir per fer “sagetes” a la prehistòria. Amb tot no és més que una apreciació subjectiva que haurien de corroborar els autors del llibre.

Un volum que val la pena tenir pels textos, per les “il·lustracions”, i també per la bellesa en si de la col·lecció Culip de Llibres del Segle, amb el disseny i les portades mai prou ponderades de l’artista gironina Roser Bover.

21 i 22-VI-2020

 

 

Publicat dins de Articles literaris, General | Etiquetat com a , | 1 comentari

A GEORGE FLOYD

A

George Floyd

in memoriam

i amb ell

a tots els perseguits al món

al crit

REPUGNANT

de

GO GET THEM

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

RENDA UNIVERSAL GARANTIDA (o com se’n vulgui dir)

Un tros d’història

D’una època en què vaig cursar estudis d’història moderna i que, en conseqüència, en feia les lectures pertinents, em va quedar ben gravada pel seu gran interès l’anomenada transició del món feudal al capitalisme inicial. Aquest procés va començar durant l’etapa anomenada mercantilista: els mercaders, amb la seva mobilitat, volien depassar els límits dels mercats locals i arribar a mercats cada cop més allunyats. Per això els feia falta una producció de teixits, d’estris del camp, d’atuells domèstics, etc., la base del comerç de l’època, que els artesans no els garantien; la solució que hi van trobar va ser encarregar-ne la producció a una xarxa organitzada arreu dels pobles i masos de la rodalia d’on fos, una xarxa a la qual es donaven els estris i els models necessaris per fer aquella mena de nova producció; així, doncs, les famílies camperoles es podien assegurar uns guanys que els permetien no haver de sobreviure únicament de la terra, sobretot en les anyades de males collites. Observi’s que, tot i treballar per encàrrec dintre d’una xarxa, encara no hi havia divisió del treball i cadascun dels productors feia sencer el procés de producció del que fos, gairebé com els artesans. Però els mercaders es van adonar aviat que, si per mantenir o incrementar el benefici —el mercantilisme s’estenia per Europa i creixia la competència— abaixaven massa els preus que pagaven per l’elaboració d’aquells productes, la gent del camp que ocupaven, per poc bona que fos la collita i el rendiment d’horts i bestiar, podia negar-s’hi i tornar a viure com abans tan sols de la terra; és a dir, els mercaders no en podien trencar cap resistència. A poc a poc, doncs, amb la lentitud de tots els processos històrics, si no hi ha sacsejada revolucionària que els acceleri, aquells mercaders desdoblats en manufacturers van posar els ulls en la població excedentària del camp que, a cada mala collita o a cada nova epidèmia, s’incrementava als burgs i hi malvivia sense ofici ni benefici coneguts, un cop expulsada per la necessitat del medi rural. Aviat, la nova classe manufacturera va començar a organitzar aquella massa desheretada, que no tenia més remei que adaptar-se a les condicions que els imposessin, ja que tot el seu “capital” era la força de treball. La va anar tancant —de vegades literalment— en tallers i fàbriques dedicats a una sola producció determinada, on cadascú només feia una part del procés de fabricació. Començava la divisió del treball i, per tant, la seva mecanització (in)humana. Cap treballador es podia sentir autor de res del que fabricava. Era el treball en cadena, i mai més ben dit: encadenat. Els nous industrials aconseguien d’aquesta manera treballadors absolutament dependents d’ells i del salari que els pagaven, que podien rebaixar a conveniència, sense que ningú hi pogués oposar resistència al no haver-hi alternatives, ni lleis, ni mecanismes de defensa, que encara havien d’anar sorgint en la forma de sindicat. El capitalisme incipient necessitava desarrelament. Fins aquí una imatge molt succinta de la transició feudalisme / mercantilisme / capitalisme.

 

Un tros de memòria

Ara, una mica d’història encara viva al meu record. Durant bastants anys vaig treballar en una gran editorial barcelonina que estenia els seus tentacles a tot l’àmbit de parla espanyola, Amèrica inclosa. Aquesta editorial, amb la central a Barcelona, tenia el seu centre d’impressió i emmagatzematge fora de Catalunya, en una població d’àmbit rural, tot i un desenvolupament poligonal incipient. Sòl industrial més econòmic, mà d’obra més barata i avantatges fiscals, n’eren de ben segur les raons de la deslocalització. En conseqüència, però, la majoria de les famílies dels treballadors tenien el seu hort, el seu aviram, el seu bestiar. Va ser durant una forta vaga organitzada per Comissions Obreres en el període inicial de l’anomenada Transició —ara sabem que de feixisme del segle XX a feixisme del segle XXI, amb el col·laboracionisme encara ara de socialistes i excomunistes— que els que treballàvem a la central barcelonina vam poder viure com els treballadors del centre d’impressió i emmagatzematge aguantaven molts més dies en vaga que no pas nosaltres: amb els seus recursos hortícoles i de bestiar podien resistir tant com s’ho proposessin, sense cobrar el sou, fins al punt que al cap de no gaire temps l’empresa editorial va anar desballestant aquelles instal·lacions i en va traslladar l’activitat a una zona urbana de polígons industrials, d’aquells on si cap herbota aixeca el cap, la macadamitzen, i això per no parlar de tomàquets i enciams.

 

Glossa

¿Per què ho explico tot això? Una mica per fer pedagogia del perquè els empresaris i els seus representants polítics —gairebé tots, encara que els votem perquè ens representin als que no tenim possibles— s’oposen a la creació de la Renda Universal Garantida (o com se’n vulgui dir). Si s’establís i fos una quantitat de diners digna —no pas un PIRMI, que més aviat és una burla, una escopinada humiliant, que no pas una ajuda—, aquesta renda seria un topall a la negociació a la baixa dels salaris. Si el sou que s’oferís a un treballador no superés amb cert escreix allò que ja cobraria com a dret universal, difícilment s’avindria a cap excés explotador. ¿Qui es posaria a treballar més de deu hores per 500 euros, com passa a restaurants, hotels, distribuïdores on-line, empreses de repartiment, botigues, etc.? Una renda que seria, doncs, com l’hort i el bestiar de qualsevol treballador. ¡Adéu-siau, doncs, ETT, precaris, autònoms o els anomenats “empresaris per compte propi” de motxilla i bicicleta! La Renda posaria fi a l’esclavatge encobert, mai desaparegut, i que cada dia prolifera més a les nostres modernes societats a la vista de tothom. ¡Per això, per això empresaris i polítics no en volen ni sentir a parlar, de la Renda Universal! Necessiten l’esclavitud per prosperar sense límits. De l’explotació, de la humiliació, de l’abús, de l’insult en forma de misèria salarial, en diuen creació de llocs de treball. Jo en dic delicte contra els drets humans més elementals.

V-2020

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

AMB EL CUL ENLAIRE

Els xarlatans i els vociferants de la dreta, ara ja tota extrema arreu del món, s’encaparren a voler-nos convèncer que l’obra de Marx ha quedat desfasada, perquè, diuen, les condicions econòmiques i socials han canviat radicalment després de més d’un segle i mig del Manifest del Partit Comunista. S’ha de reconèixer que l’intent de fer passar l’aparença per substància —popularment, bou per bèstia grossa— és prou reeixit, si ens mirem què pensa i vota la majoria de la població. El fenomen es diu alienació: pensar per compte d’altri (llegeixi’s “poder”). És com si ens diguessin que el cicle explotació de l’home per l’home per obtenir plusvàlues amb què acumular capital ja no és com funciona l’economia mundial. (Que cadascú observi d’on treu i com els diners per sobreviure, o les condicions de vida als tallers i les manufactures dels anomenats països emergents —sempre l’eufemisme: abans països en vies de desenvolupament, per no dir-ne rectament arrasats pel colonialisme—, o el fet que cada cop els rics són més rics i els pobres més pobres, amb la consegüent caiguda del mite del coixí social de les classes mitjanes, seguint amb els eufemismes.) Si fos realment així, que el cicle assenyalat d’explotació-plusvàlua-capital ja no es donés, xarlatans i vociferants —que, ai las, han de passar per caixa i agradar l’amo com qualsevol explotat— no s’hi esgargamellarien pas gaire. Facin-me cas. Només hi ha una cosa que pot fer que el marxisme quedi obsolet: la desaparició del capitalisme. D’aquí tota la xerrameca a sou del capital: ens volen atuir perquè no ens adonem de l’explotació, que, després de més d’un segle i mig, continua tan ufanosa, mutant només en l’accessori per plomar-nos millor. Exemplifiquem-ho i anem del comiat de la liquidació salarial a la benvinguda a la liquiditat social. I fem-ho amb la gran enganyifa político-econòmica dels últims decennis per treure’s del davant l’excedent de mà d’obra: els emprenedors i autònoms —¡vinga eufemismes!—. ¿Algú es creu de veritat de veritat que els que es veuen abocats a aquesta mena de sortides laborals són els seus propis empresaris, com els volen fer creure? En cas afirmatiu, només puc dir que qui s’ho empassa no té ni dos dits de front i sí una alienació de cavall. ¿Per què es pensen que amb la pandèmia ha quedat tanta gent, amb mascareta, sí, però amb el cul enlaire?

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

EN LEGÍTIMA DEFENSA

Tots aquests dies de confinament, les energies físiques de bona part de la població —tan explotades en pro de la productivitat màxima del sistema— s’han vist empresonades a casa per culpa del “ditxós” coronavirus.

En aquesta situació, totes les energies reprimides per les exigües dimensions, en general, dels domicilis han mirat de trobar la seva vàlvula d’escapament. Així, doncs, i en el millor dels casos, alguns s’han conformat a fer algun numeret tranquil, més o menys graciós o entranyable, i a penjar-lo a les xarxes. Ja dic que en el millor dels casos, perquè no tothom es fa prou càrrec de les limitacions de l’“arrest domiciliari” dictat pels poders públics en virtut de la pandèmia, i així ens trobem que una majoria es dedica a activitats que, sent amables, podríem titllar de potser un pèl mogudes, per no qualificar-les directament d’intrusives.

Uns busquen l’admiració de la ciutadania penjant cançons compostes i gravades a cop d’instrument i posant a prova la resistència del veïnat. Uns altres es munten improvisats gimnasos al menjador o precàries pistes atlètiques al passadís, sense cap consideració pel veí de sota o del cantó. I encara uns altres imposen autèntics “sónars” casolans, sales de ball domèstiques o espectacles deplorables als balcons i terrats que obliguen els que hi viuen a la vora a tancar finestres, abaixar persianes i córrer cortines, per poder-se’n aïllar. Per no parlar dels que ho fan tot alhora: gimcana infantil dels fills per tot el pis, esprints al corredor del pare o de la mare, i exercicis musicals amb bateria o trompeta del cònjuge que no corre. Als veïns de casos d’aquesta “complexitat”, per dir-ho d’alguna manera, els planyo o, com es deia amb aquell català de tota la vida, no els “arriendu la ganància”.

En fi, si hi ha sort i els contagis baixen i s’atura la sagnia de les morts, tant de bo pugui la població sortir als carrers a cremar energies i que això faci que torni la calma als veïnats i es pugui menjar un bon arròs sense que et botin a l’altra banda de l’envà. I no es pensin que parlo per parlar. Aquest text està escrit “en legítima defensa”, perquè a casa som víctimes d’una parella afectada de vigorèxia que no para de fer salts i altres acrobàcies ben bé sobre els nostres caps.

Tot i que fer esport ho recomanin metges i fisioterapeutes, l’anomenada “cultura” esportiva no deixa de ser part del discurs hegemònic que incita a la competitivitat, als desafiaments, a la consecució d’objectius i, en última instància, a l’analfabetisme funcional, tot plegat imprescindible al bon funcionament del sistema d’explotació.

Una altra gran oportunitat perduda per aprendre a respectar els altres i replantejar-se quin model social es vol. Si s’hi posessin, i em penso que encara hi són a temps, alguns potser descobririen que saben llegir.

29-IV-2020

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

PRIMER, LES PERSONES

Un d’aquests dies, un dels militars que no se sap per quins set sous surten a les rodes de premsa del govern de Madrid per retre comptes de la pandèmia, concretament el cap de la Guàrdia Civil, va deixar anar que miraven de “minimitzar el clima contrari al govern” que hi està havent per la gestió del coronavirus. El rebombori polític i social estava servit: censura. L’endemà, per suavitzar la pífia, el mateix general —per cert, amb un mosaic de condecoracions a la pitrera que només s’explica si és que van a una medalla el quilo de taronges— asseverava que el que havien après de la situació de crisi sanitària era que primer de tot són les persones i que tots formem un equip. ¡Ui! ¡Que tendre! De totes maneres, m’estranya que ho hagi dit ara, perquè això ja ho sabíem com a mínim mínim des de l’1-O del 2017, quan el senyor De los Cobos, guàrdia civil de pro, va deixar ben clar que primer eren les persones i després les urnes. “A por ellos, oé, oé”. A tot Espanya, com un autèntic equip, ningú en va tenir cap dubte.

Publicat dins de General | 1 comentari

ESFEREÏDOR

No l’havia llegit mai a la vida i puc ben dir que més valia no haver-ho fet mai de la vida. Un llibre abjecte d’un personatge abjecte. Parlo d’Els grans cementiris sota la lluna, del feixista Georges Bernanos. Un autèntic “femer sota la lluna”, i també de cara al sol. Com Gilles, de Drieu la Rochelle. He sentit autèntica “nàusea” —i aprofito “els mots” per contraposar-hi Sartre—, tant pel que fa a la seva posició humana com política. Un autèntic mamarratxo moral, i a més a més antisemita. Tot i que alguns, com Camus o Arendt, segons es diu a la solapa del llibre, van qualificar l’obra de crítica al feixisme, l’evolució ideològica de l’autor descrita a les pàgines dels seus “cimetières” no va sinó de l’extrema dreta feixista a la dreta extrema catòlico-patriòtica. És com si algú hagués fet l’evolució del pare Le Pen a la filla Le Pen. El llibre no és res més que la història de tants catòlics europeus que van aplaudir amb mans i peus, i amb les orelles i tot, el feixisme (en el cas de Bernanos relacionant-se durant la guerra civil espanyola amb el “facherío” més important de Mallorca i amb un fill col·laborant amb la Falange de l’illa a matar desafectes al “pronunciamento”) i que després, sigui per les circumstàncies adverses o sigui per les salvatges evidències amb les quals no volien que els relacionessin, se’n van penedir, la majoria amb la boca petita, i van acabar reivindicant com a alternativa les arrels cristianes d’Europa via democràcies cristianes. (A França, amb la variant gaullista, després d’haver begut Vichy a galet.) Tot per salvar els negocis. Així de senzill. El que passa és que Bernanos tot ho diu amb un estil inflat i delirant, de totes totes infumable, que, en el súmmum de la inflamació de meninges final, acaba parlant d’una Cristiandat renaixent, al capdavant de la qual hauria de marxar una nova Joana d’Arc, ¡caram, la mateixa santa heroïna nacional que encara reclama la família Le Pen!—. Comptat i debatut, tot el llibre és un pur i no tan pur disbarat, obra d’un autèntic carcamal.

Però el propòsit d’aquestes ratlles no és parlar dels “cimitières”. Si els porto a col·lació, com dirien els petimetres —petits maîtres— estilístics, només és per extreure’n un breu passatge —el llibre es va escriure a finals dels anys 30 del segle passat— que llegit en la situació de confinament que vivim avui dia fa feredat. És aquest:

“[…] Com que es tracta senzillament de despoblar un continent que compta amb massa braços, massa mans per a la perfecció de la seva maquinària, ja res no obliga a usar uns mitjans tan costosos com l’artilleria. ¿Quan un petit nombre d’espies, abastits pels laboratoris i menant de ciutat en ciutat una confortable existència de turistes, seran suficients per a reduir en un cinquanta per cent la població, tot desenvolupant la pesta bubònica, generalitzant el càncer i emmetzinant les fonts, anomenareu també això la guerra, hipòcrites? ¿Condecorareu amb la Creu de Sant Lluís o la Legió d’Honor els vostres agents del borm i del còlera? […]

Esfereïdor.

(Amb lletra petita, aprofito l’avinentesa per comentar que la traducció d’Antoni-Lluc Ferrer és fruit encara d’aquella època en què, valent-se del complex d’inferioritat pel que fa al propi català de molts lectors, els traductors ens encolomaven els seus deliris lingüístics, trets de no se sap quina tradició fatalment estroncada que anava de la medievalitat a la més absoluta ignorància de com fer versemblant un text traduït. Aquell poti-poti indigest —la prova del cotó fluix del llibre: “han acomplert llur tasca”, que es podria retraduir per “han fet la seva feina”, o encara millor: “han fet la feina”— que a partir de Carner i les seves “infidelitats” literàries es va anar encomanant als nostres traductors, amb pitafis cèlebres com força dels volums de la Bernat Metge —magnífica col·lecció d’altra banda, que per això mateix s’hauria de posar al dia retirant-ne moltes de les traduccions com a relíquies d’una època per sort superada i encarregant-les de cap i de nou, com es fa a totes les cultures— o la MOLU, per assenyalar dues fites força inigualables, a més de tants esguerros perpetrats aquí allà per Pedrolos, Arbonesos, Gimferrers, Moixos i els escriptors “transdialectals” —és a dir, ignorants de nivells i registres— de la generació dels 70. ¡Déu meu! I a sobre ens venien Catalunya com a terra de grans traductors.)
Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari