DILLUNS DE POESIA – CARLES CAMPS MUNDÓ

Pdf de la lectura poètica que vaig fer a l’Arts Santa Mònica amb motiu dels Dilluns de Poesia que hi ofereix la ILC, amb un estudi preliminar de Josep M. Fulquet.

Dilluns de Poesia – Carles Camps Mundó

 

Anuncis
Publicat dins de General | Deixa un comentari

¿DYLAN, PICASSO?

¿DYLAN, PICASSO?

A Catalunya hi ha magnífics pintors que tenen molt poques oportunitats d’exposar, abocades com estan les sales d’exposició a mostrar tots aquells bibelots que tenen més sortida comercial. Una situació que fa entristir en un país d’una tradicció pictòrica en molts aspectes excepcional. Doncs bé, enmig d’aquest trist i aculturador panorama, a sobre ens trobem ara que una institució com el Museu Picasso, que hauria d’acollir només obres d’alt valor artístic, a l’altura si pot ser del seu nom, ha ofert les seves parets perquè un tal Ron Wood, hi pengi uns quants quadres d’una baixa qualitat pictòrica que fa feredat. ¿Per què? Senzillament perquè el senyor Ron Wood és un dels components dels Rolling Stones, que aquests dies han actuat a Barcelona, on a sobre l’home té pis. Sí, que ho sàpiga tothom: Ron Wood té pis a Barcelona. I suposo que li agrada molt la ciutat per allò del “seu clima i la seva cuina”. ¡Quin honor!

En aquesta època en què la cultura com a reflexió es troba sota les potes dels cavalls de l’Àtila del Mercat, encara que un pinti o escrigui fatal, si té tirada mediàtica, i un “stone” en té molta”, ocupa les planes i els espais dels mitjans que s’haurien de dedicar al coneixement. És com allò que s’ha fet amb una mediocritat artística com David Bowie a Barcelona mateix. Un cantant necessitat de disfressa per camuflar la seva baixa personalitat musical.

Però és que, a més a més, en una comparativa periodística d’aquestes que no aporten cap valor cultural, un periodista ha preguntat al senyor Wood qui seria el Picasso musical. Fixin-s’hi bé: ¿quin músic? Un esperaria, encara que segurament és molt esperar, que de la boca del senyor Wood sortissin noms com Schönberg, Stravinsky, Webern, Xostakovitx, Berg… És a dir, els compositors que es corresponen amb l’època i l’esperit d’indagació picassiana. Però no. L’amic Ron ens diu Bob Dylan, el flamant Premi Nobel de Literatura que ha servit, per exemple, per deixar morir John Ashbery sense, per parlar d’un escriptor nord-americà amb bastants més mèrits que el cantautor.

Sí, Bob Dylan, ¡Picasso! Amb perdó: ho, ho, ho. Un cantautor que des que va començar a cantar fins ara ha cantat sempre la mateixa cançó amb variacions, amb uns esquemes compositius simplíssims i amb una veu sense cap més virtut que tenir una desafinació inconfusible. ¿I la literatura? Ah, sí, que n’és Nobel. Lletres adolescents fins al moment que carregat el cervell de vés a saber què s’ha llançat al poti-poti textual pseudomístic. Ben al contrari de Picasso, que va ser capaç d’obrir nous corrents de gran maduresa com qui diu cada any i que va ser un virtuós pictòric d’una claredat temàtica i artística com pocs n’hi ha hagut en la història de l’art. Mai va desafinar en el traç ni en el color. Ni tampoc en els seus textos, força més interessants que els de l’esforçat Bob. Val la pena llegir la seva obra teatral Le Désir attrapé par la queue. Comunista com era, no va ser gens donat a cap rauxa misticoide.

Ja és ben veritat que avui dia el Mercat posa tothom al seu lloc: només hi floten els suros. ¡I que la festa continuï!

28-IX-2017

Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari

MUSICAR MÚSICA

A començament d’any, l’amic Jaume Creus, excel·lent poeta, traductor i musicòleg, em va convidar a intervenir en un cicle de concerts de poetes d’aquí i d’allà musicats per compositors d’anomenada. En el meu cas, em corresponia introduir la sessió dedicada a Mallarmé musicat per Debussy i Ravel. Per raons que no vénen a tomb, la sessió musical no s’ha pogut fer o, si es vol, s’ha ajornat sine die. En vista d’això, em plau oferir-vos el text que havia preparat com a presentació de la vetllada musical.

 

MUSICAR MÚSICA

Parlar d’uns poemes musicats de Mallarmé és com parlar de “ploure sobre mullat”. Deixin-m’ho expressar així, d’una manera simpàtica. Com tots vostès saben, la poesia del poeta simbolista francès per excel·lència és un esforç de despullament de la paraula com a comunicació per arribar a la revelació de la paraula com a so, perquè encara que en el dia a dia no hi pensem i ens deixem dominar pel significat del codi lingüístic, les paraules són strictu sensu modulacions sonores. Vent que toca l’arpa de les cordes bucals. (Això és meu, però ho podria haver dit el mateix Mallarmé.) Material sonor, significant, doncs, a la combinació del qual a més a més hi hem atribuït significat. Convenció. Bé, no sé si tothom hi estarà d’acord, però discutir això ens portaria fins a l’origen del llenguatge. Misteri dels misteris de l’evolució humana. ¿Consciència onomatopeica? Deixem-ho.

En aquest procés d’oblit de la representació del llenguatge per quedar-se amb la seva pura materialitat, la fonació, la fonètica, Mallarmé va desvestint els poemes d’argument, d’història, de pensament, per elevar-se a través del so, com ho fa la música, i satisfer l’anhel d’infinit que l’omple d’ànsia de Veritat majúscula, allò tan absolut que no es troba mai en les paraules significatives si no és com a desfici: aquella ànsia que el corrou per dins des de la mort de la mare, quan era nen, i de la germana, de noi, i que després, quan semblava que les paraules transcendides en el so el portaven a aquesta presència balsàmica d’experiència d’infinit on es dilueix el dolor, vindrà a certificar la mort del fill, Anatole, conduint-lo a la impotència de la verbalització. Sí, en Mallarmé hi ha un desig imperiós de fer callar el sentit del llenguatge per sentir-ne només la música. Però sense arribar al mer fonetisme dels posteriors poetes fonètics, perquè ell vol crear aquesta música amb la sensació imprecisa que s’està referint a alguna cosa que ens apel·la. A un transfons eteri que d’alguna manera ens commou. Que ens atreu i ens abstreu. ¿Què és si no el Símbol, que ens aparta de la cosa en si i ens desmaterialitza? Per això el poeta busca temes i termes cada cop més vans i vagues, perquè la presència de cap representació forta de sentit, massa a prop del real material, destorbi el cant de les paraules. Exactament com fa la música de l’època amb els mateixos sons.

Per entendre, o més bé per comprendre, aquesta sensació d’infinit, o, si es vol, d’infinitud, val la pena citar les paraules de Rilke adreçades, en una carta, a la seva última protectora, la princesa Marie von Thurn und Taxis, senyora del castell de Duino, aquell indret que donaria nom a les famoses elegies del poeta alemany, després de viure-hi unes quantes temporades de gorra com a bufó de la cort principesca:

L’infinit, alliberat de tot significat, es transforma en una cosa singularment pura: una senzilla profunditat, inexaurible reserva d’un espai missatger i disponible per l’ànima.

És l’Obert de Rilke. Aquell Obert que necessitava per sobrevolar tants “vedats” de l’aristocràcia que el consentia. ¿No hi veuen l’adolorit Mallarmé? ¿Aquell que viu el món per “abocar-lo en un bell llibre”? Un llibre que l’atrapa. Sí, l’infinit atrapat per les paraules que no pretenen anomenar-lo, sinó fer-ne sentir el so d’infinitud. Si les paraules no acoten un significat concret, precís, són com la veu que sentim llunyana sense entendre què diu i que ens evoca els tons humans sense la presó de les circumstàncies. Són la cançó la lletra de la qual no necessitem saber. No em canso de repetir quan parlo d’aquest assumpte d’infinituds i anhels allò tan ben definit per la psicoanàlisi, que ho qualifica de “sentiment oceànic”, un oceà àvid, sempre insatisfet, al qual s’han d’anar tirant poemes inefables i música de les esferes, i altres esoterismes diversos, com les religions, quan no se sap nedar prou i es necessiten salvavides al més mínim temporal d’ànsia, de por, de pèrdua… Són els “paradisos artificials” baudelerians, amb èter o sense. L’art com a narcòtic. La poesia com a addicció.

En el fons, tot i que s’hi han emparat molts avantguardistes, Mallarmé no porta a la modernitat, a allò que considerem com a modernitat, si no és com a final de cicle d’allò que en la creació ha quedat com a pre-modern, com a nostàlgia de Segon Imperi (gerros, flors, vanos, salons, cornucòpies, representacions mitològiques en tasses i plats de Sèvres…), com sí que ho fan Lautremont, Rimbaud, Laforgue… Mallarmé és la liquidació de tota utilitat retòrica. Rimbaud porta a la ruptura, ruptura del sentit, dislocació de les idees, retòrica de combat contra els poders retòrics, contra les hegemonies del discurs, una ruptura tan cara a la modernitat, fins a fer-ne mer formalisme transgressor que ja no trastoca res i que ja només serveix de càtering cultural al poder de torn.

Mallarmé ens ofereix l’evanescència, el ressò, l’eco… No la llum, sinó la reverberació. El miratge de l’impossible. Una mica més enllà i comença l’alienació. Per això dic que posar-hi música és fer “ploure sobre mullat”, perquè Mallarmé ja ha renunciat al sentit i s’ha quedat amb la música d’aquest sentit. Hi ha uns versos d’una cançó de Raimon —un cantautor, sigui dit de passada, ben poc mallarmeà— que ens il·lustren sobre això que els deia:

De terra estant veig ploure sobre el mar,
esplèndida bellesa de l’inútil…

Sí, la “bellesa de l’inútil”. Aquesta és l’aspiració de tot gran artista: crear la “bellesa de l’inútil”, allò que ningú espera, allò que ningú demana, allò que no forma part del món utilitari i previsible. Sí, crear de franc, sense demanda. I Mallarmé ho va aconseguir en un grau altíssim, com pocs abans d’ell, com gairebé ningú després. Però, com he dit més amunt, un cop molt dur ho va posar tot en dubte, la paorosa mort del seu petit fill Anatole: en els esbossos de poema que li va dedicar i que no va aconseguir completar, hi diu això:

Quoi, ce que je dis
est vrai ― ce n’est
pas seulement
musique ――

Què, això que dic
és veritat ― no és
solament
música ――

Sí, ho han sentit bé. El poeta de la música inefable del llenguatge diu: “Això que dic / és veritat ― no és / solament música”. El llibre inconclús dedicat al fill és titula Pour un tombeau d’Anatole i l’han traduït al català Rosina Ballester i Josefa Contijoch. Potser d’aquest llibre inacabat, d’aquest frases inconnexes, atonals, va sorgir la idea de les seves paraules en llibertat a l’espai del paper, Un cop de daus… La impossibilitat harmònica. Ho deixo aquí.

Vegem ara els quatre poemes del poeta musicats per Debussy i Ravel que avui tindrem el gust immens, el plaer “infinit” si volen, de sentir. He dit “quatre” poemes, perquè, encara que se’ns interpretaran sis peces, dos dels poemes coincideixen en un i altre músic. Els poemes musicats per Debussy són “Soupir”, “Placet futile” i “Éventail” i per Ravel, també “Soupir” i “Placet futile”, més “Surgi de la croupe et du bond”.

“Placet futile” i “Soupir” pertanyen a la primera època del poeta, en què la comprensió del text encara és possible amb una certa claredat, tot i que l’afany de transcendir el llenguatge comunicatiu es manifesta sobretot en els temes, una escena galant semimitològica, que es confon amb la realitat, dibuixada en una tassa de Sèvres a “Placet futile”, o en els termes escollits a “Soupir”: “cel errant”, “ulls angèlics”, “cap al blau sospira”, “llangor infinita”, “on vaga l’angoixa”… Com els croupiers podríem dir allò de Rien ne va plus.

Pel que fa a “Éventail” i “Surgi de la croupe et du bond” pertanyen a l’època de plena maduresa del poeta, en què els temes, com els deia, remeten a interiors i a situacions aparentment intranscendents a partir d’objectes quotidians sovint de presència inadvertida —un vano, un gerro— que permeten que el desdibuix sonor que en fa el poeta evoqui ambients i atmosferes evanescents, incertes, indefinides…, però on apareixen com a transfons l’espurna del desig o l’ombra del dolor. La presència sense esperança de la vida.

Els llegirem en francès i traduïts abans de cada interpretació. Com que dels quatre, només n’hi ha dos de traduïts en català, concretament per Josep Navarro i Santaeulàlia, els altres dos els llegirem en la versió castellana de Ricardo Silva-Santisteban, si els sembla bé. M’ho he estimat més així que no pas fer-ne una traducció potinera amb el meu francès de batxiller poc aplicat d’uns poemes tan difícils d’intenció.

 

PLACET FUTILE
SONNET IRRÉGULIER
Princesse ! à jalouser le destin d’une Hébé
Qui poind sur cette tasse au baiser de vos lèvres,
J’use feux mais n’ai rang discret que d’abbé
Et ne figurerai même nu sur les Sèvres.
Comme je ne suis pas ton bichon embarbé,
Ni la pastille ni du rouge, ni jeux mièvres
Et que sur moi je sais ton regard clos tombé,
Blonde dont les coiffeurs divins sont de orfèvres !
Nommez-nous… toi de qui tant de ris framboisés
Se joignent en tropeau d’agneaux apprivoisés
Chez tous broutant les voeux et bêlant aux délires,
Nommez-nous… pour qu’Amour ailé d’un éventail
M’y peigne flûte aux doigts endormant ce bercail,
Princesse, nommez-nous berger de vos sourires.
SÚPLICA FUTIL
SONET IRREGULAR
Para envidiar ¡princesa! el sino de una Hebe
Que se asome en la taza al beso de tus labios,
Gasto mis llamas pero, al no ser sino abate,
Ni luciré siquiera desnudo sobre el Sèvres.
Luego, como no soy tu perrillo faldero,
Tu carmín o tus dulces, ni tus gráciles juegos,
Y sobre mí presiento tu mirada inclemente,
Rubia, ¡tus peluqueros son divinos orfebres!
Nómbranos… tú, en quien tantas risas frambuesas
Se juntan en rebaño de dóciles corderos
Balando a los delirios y paciendo promesas.
Nómbranos… y que alado Cupido en tu abanico
Con la flauta me pinte adurmiendo el rebaño,
Nómbranos pues, princesa, pastor de tus sonrisas.

 

SOUPIR
Mon âme vers ton front où rêve, ô calme soeur,
Un automne jonché de taches de rousseur
Et vers le ciel errant de ton oeil angélique
Monte, comme dans un jardin mélancolique,
Fidèle, un blanc jet d’eau soupire vers l’Azur !
― Vers l’Azur attendri d’Octobre pâle et pur
Qui mire aux grands bassins sa langueur infinie
Et laisse, sur l’eau morte où la fauve agonie
Des feuilles erre au vent et creuse un froid sillon,
Se traîner le soleil jaune d’un long rayon.
SUSPIRO
Toda mi alma, hermana serena, hasta tu frente
Donde suena un otoño salpicado de pecas
Y hacia el errante cielo de tus ojos angélicos
Con devoción asciende, como en jardín doliente
Un blanco chorro de agua hacia el azul suspira,
Al tierno azul de octubre que, exangüe y puro,
Copia en los grandes estanques su langor infinito
Y deja, en muertas aguas donde vaga la angustia
De las hojas al viento y cava un surco frío,
Del amarillo sol halar un largo rayo.

 

ÉVENTAIL
DE MME MALLARMÉ
Avec comme pour langage
Rien qu’un battement aux cieux
Le futur vers se dégage
Du logis très précieux
Aile tout bas la courrière
Cet éventail si c’est lui
Le même par qui derrière
Toi quelque miroir a lui
Limpide (où va redescendre
Pourchassée en chaque grain
Un peu d’invisible cendre
Seule à me rendre chagrin)
Toujours tel il apparaisse
Entre tes mains sans paresse.
VENTALL
DE LA SENYORA MALLARMÉ
Amb com per únic llenguatge
Tan sols un alt batement
Deixa el preciós estatge
El futur vers tot trement
Ala suau missatgera
Si és que és ell aquest ventall
El mateix per qui darrera
Teu lluïa algun mirall
Límpid (on caurà inaudible
Perseguida en cada gra
Un poc de cendra invisible
La sola a fer-me penar)
Sempre així en les teves mans
Aparegui sens descans.

 

II. SURGI DE LA CROUPE ET DU BOND
Surgi de la croupe et du bond
D’une verrerie éphémère
Sans fleurir la veillée amère
Le col ignoré s’interrompt.
Je crois bien que deux bouches n’ont
Bu, ni son amant ni ma mère,
Jamais à la même Chimère,
Moi, sylphe de ce froid plafond !
Le pur vase d’aucun breuvage
Que l’inexhaustible veuvage
Agonise mais no consent,
Naïf baiser des plus funèbres !
A rien expirer annonçant
Une rose dans les ténèbres.
II. SORGIT DE L’IMPULS I DEL LLOM
Sorgit de l’impuls i del llom
D’un gerro efímer que s’allarga
Sens florir la vetllada amarga
El coll ignorat s’interromp.
Crec que dos llavis en un sol
Vas, ni el seu amant ni ma mare,
No han begut la Quimera rara
Jo, sílfide del fred trespol!
El pur veire d’altre beuratge
Que l’inexhaustible viudatge,
Mor però no vol consentir,
Simple besada tenebrosa!
A res expirar per predir
Dins les tenebres una rosa.

 

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

“A LA GRANJA DEL NORD”, DE JOHN ASHBERY

“A LA GRANJA DEL NORD”, DE JOHN ASHBERY

Aquest 3 de setembre ha mort John Ashbery.

En transcric com a homenatge el poema “A la granja del nord”, el primer del seu llibre Una onada.

En algun lloc algú viatja amb fúria cap a tu,
a una velocitat increïble, viatjant de dia i de nit,
travessant temporals de neu i la calor del desert,
solcant torrents, passant per
estrets congostos.
Però ¿et sabrà trobar?,
¿et podrà reconèixer quan et vegi?,
¿et lliurarà el que té per tu?

Aquí no creix gairebé res,
però els graners estan curulls de blat de moro,
sacs de blat de moro amuntegats fins a les bigues del sostre.
Els rierols flueixen dolços, i alimenten els peixos;
els ocells enfosqueixen el cel. ¿Serà prou
que el plat de llet estigui a punt a la nit,
que hi pensem algun cop,
algun cop i sempre, amb sentiments confrontats?

¡Grandíssim!

A Sam Abrams, que l’admira profundament
Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“MEMÒRIA DE LA INQUIETUD”

Memòria de la inquietud (cliqueu) Portada i contraportada

“Memòria…” Sam Abrams (cliqueu veure crítica)

 

NOTA DE L’AUTOR

D’uns anys ençà, en paral·lel a la meva activitat com a po­eta, he anat aplegant —com a complement reflexiu o com a excrescència poètica— una sèrie d’anotacions que van des de l’aforisme més breu fins a la reflexió més o menys filosòfica, passant per l’anotació lírica o el comentari político-social, sobretot arran de la­ crisi que ens estan fent viure els interessos transnacionals, tan ben servits pels governs «nacionals».

De bon com ençament, moltes de les anotacions naixien d’idees en principi poètiques que no trobaven l’adequada formalització poemàtica, però que per mi tenien prou entitat reflexiva per conservar-les. Tot i que la poesia de la modernitat ha acceptat en molts moments l’expressió aforística com a poema, des de fa uns anys sóc del parer que la poesia necessita un cert ressò poètico-retòric que la connecti amb la tradició. A poc a poc, doncs, la distinció poema/reflexió s’ha accentuat, encara que, per la mena de poesia que faig, hi continua havent una certa osmosi, fins al punt que algunes anotacions les po­   dria haver posat perfectament en vers, i suposo que també al revés. Allò de les gradacions, de la gamma dels grisos. Com deia, tota aquesta mena de pensaments abracen els interessos més diversos, amb el predomini de la poesia i el llenguatge i de les qüestions filosòfico-socials, i em permeten oferir com una mena d’hinterland de la meva poesia que crec que s’ha de tenir en compte per interpretar-la.

Començades a la dècada dels 80, el 2011 vaig aplegar les anotacions d’aquesta mena escrites a partir de la dècada dels 90 i fins al 2010 —ordenades en diversos apartats generals i per ordre d’aparició en el temps— en un volum titulat La figuració del(s) sentit(s), un títol que, si mai és el cas, hauria d’acollir tota la meva obra “anotadora”, també aquesta Memòria de la  inquietud que el lector té ara a les mans.

C. C. M.

Aclariment: Al llibre, segurament hi haurà algunes altres equivocacions, però vull deixar constància d’una de la qual només jo sóc culpable per haver-me refiat de la memòria i no haver-ho comprovat. Atribueixo allò de l’àngel “fieramente humano” a Cernuda, quan, en realitat, és de Blas de Otero. Us en demano disculpes.
Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“POÈME VISUEL TROUVÉ”

POÈME VISUEL TROUVÉ (2017)

Publicat dins de Poesia visual (De mapes i paisatges) | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EN VENDA

EN VENDA

Segurament tothom sap que els nord-americans, a la dècada dels trenta del segle passat, van comprar diverses obres romàniques i gòtiques europees, les van desmuntar pedra per pedra i se les van endur a Nova York per formar amb tot plegat un museu anomenat The Cloisters. Un dels cinc claustres comprats aleshores va ser el del monestir català de Cuixà. La cosa clama al cel a la vista de la incapacitat conservacionista de la Vella Europa enfront del nou-riquisme dels EUA, que amb els dòlars es compraven fins i tot un passat. Però deixem-nos de laments, perquè tot plegat ho porto a col·lació com una esperançada possibilitat d’acabar amb el turisme a Barcelona, el problema més greu, segons les enquestes, pels cada cop més pocs barcelonins que hi quedem.

Així, doncs, proposo a l’Ajuntament barceloní i a la Generalitat que mancomunin esforços i posin en venda per emportar-se’ls on sigui tots els monuments i edificis que han fet que la capital catalana s’hagi convertit en un parc temàtic. Tots, fins on calgui per fer que Barcelona no tingui cap mena d’atractiu. Se’n podria encarregar el conseller Santi Vila, amb la qual cosa l’èxit estaria garantit.

El primer que s’hauria de vendre, no cal ni dir-ho, és la Sagrada Família, i més quan encara està inacabada i els blocs de ciment numerats. Com que és la peça més grossa, al comprador se li podria fer un ofertón i donar-li de regal tots els elements arquitectònics i ornamentals del Park Güell. Drac inclòs. S’ho imaginen: ¡el mercant que se l’emportés mar enllà seria seguit per milers d’embarcacions plenes d’orientals!

Després vindrien el Palau de la Música, la Pedrera, la casa Batlló (ideal per instal·lar-hi el tren de la bruixa), la casa Ametller (perfecta per representar-hi el conte de Hansel i Gretel) i la Casa de les Punxes (adequada per fer-hi sessions infantils dels “Caçafantasmes”), edificis tots que segur que trobarien comprador per “implementar-los” en qualsevol parc temàtic dels que fan paios com aquell tal Adelson, ¿se’n recorden?, que va deixar tothom amb un pam de nas i els terrenys requalificats. A continuació es podrien anar venent totes les cases i casetes amb algun element animal o vegetal o algun vitrall que recordés el modernisme.

Ah, i el conjunt de l’Hospital de Sant Pau, que qui se l’emportés podria fer servir com si fos un centre comercial semblant al de la Roca: a cada pavelló, una franquícia.

L’assumpte es podria completar desmuntant tots els components romànics i gòtics falsos del barri vell, començant per la façana de la catedral, fins a deixar-la com estava abans del pegot neogòtic (vegi’s il·lustració). I per acabar-ho d’adobar s’hauria de “desconstruir”, com es diu en finolis, tota la “façana litoral”, també en finolis, i tornar-la a deixar plena de vies, trens abandonats, “tinglados” i barraques, això sí, sense necessitat que hi anés a viure ningú. És a dir, s’hauria de tornar a aconseguir que Barcelona visqués d’esquena al mar, com abans del maragallisme dels daixonsis!

Resultat d'imatges de catedral de barcelona abans de la façana

O, aprofitant les reclamacions del govern d’Aragó, es podria oferir de franc el lot sencer al govern espanyol perquè instal·li a Bujaraloz, en plens Monegros, un Casino-Ciudad Modernista, aquest autèntic, contràriament al que no s’hi va arribar a fer; això sí, a canvi se’ns hauria de deixar proclamar la independència. Per fer més atractiva l’oferta, s’hi inclouria l’editorial Planeta, amb la seva vocació aragonesa, segons paraules del malaguanyat senyor Lara. Els catalans nostàlgics, sempre hi podrien anar a passar un dies i jugar-se uns calerons a la Ruleta Gaudí o al Bacarà Domènech i Montaner.

Encara que la cosa pugui semblar molt bèstia i que l’orgull de més d’un català de cor quedaria malferit, només hi sé veure avantatges: a Barcelona, hi podrien viure els ciutadans de sempre i tornar-hi els que n’han hagut de marxar per les coses aquestes que té el mercat, que, segons es diu, és tan savi que gràcies a la competència s’autoregula: això sí, sempre a l’alça. ¡Quina felicitat tornar a ser una ciutat provinciana que no surt a cap mapa del món! Mai més cues de japonesos, mai més anglosaxons prepotents, mai més mediterranis que vénen a fer aquí el que no gosen fer a casa seva, mai més mafiosos de l’est comprant al passeig de Gràcia i comprant-lo, mai més xeics àrabs blanquejant els negres diners del petroli.

¿I els pobres hotelers i propietaris de finques que tant han fet per la ciutat fins al punt de fer-nos-en fora? Doncs se’ls podrien donar ajudes per reconvertir els seus negocis en fàbriques i tallers que donessin feina i en vivendes pels d’aquí i per tots aquells immigrants que vinguessin a fer de Barcelona una ciutat industriosa i productiva. Una ciutat viva. Pel que fa als solars que quedarien aquí i allà, un cop enduts els edificis monumentals, es podrien dedicar a horts urbans i a jardinets per jugar-hi la canalla.

O això o fer que els cada cop més escassos veïns de Barcelona es disfressin com si anessin tothora, faci fred o calor, a fer un cafè als Quatre Gats, expressió, aquesta de “quatre gats”, que comptabilitza perfectament els barcelonins que quedem a Barcelona.

 

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

ENCARA UN ALTRE

ENCARA UN ALTRE

Fa uns mesos vaig penjar una fotografia d’uns pallers de l’Empordà, i em preguntava si eren els últims que quedaven. Ara, l’amic Pere Buina m’envia una fotografia feta per la seva dona, Carina Pijoan, d’un paller de Sant Pere de Torelló. La penjo al blog perquè la pogueu disfrutar. Actualment, quan estan desapareixent, els pocs pallers que queden tenen allò tan romàntic de la bellesa de les ruïnes.


(Foto: Carina Pijoan)
Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“LLUNA CRUA”, D’OCTAVI MONSONÍS

LLUNA CRUA, D’OCTAVI MONSONÍS

Tot i que avui sóc aquí per presentar una novel·la de l’amic Octavi Monsonís, deixin-me que els faci una confessió: a mi no m’interessa gens el gènere novel·la, i encara menys els seus subgèneres. Però no se m’espantin, que no vull pas esguerrar la tarda a ningú.

No m’interessa el gènere novel·la com tampoc no em fan fred ni calor els gèneres poesia, assaig, teatre… Jo miro de llegir sempre allò que, prengui la forma que prengui, em concerneix. Així, doncs, els puc dir sense embuts, com a poeta i sobretot com a lector de poesia, que si no fos per un mínim tant per cent d’autors, com Jiménez, Riba, Rilke, Quasimodo…, la poesia ens la podríem ben bé estalviar: per molt que tants i tantes poetes actuals apel·lin al cos, i a tots els seus humors, el noranta per cent de la poesia que es fa continua sent cursi, un terme emprat amb gran encert per la poetessa Montserrat Rodés, precisament en la presentació no fa gaire de la seva nouvelle titulada Un mar imperceptible, que també recrea el món de la postguerra. ¡Tant se val si les llàgrimes d’amors desgraciats han estat substituïdes per orgasmes més o menys feliços! La concepció del poema continua sent pura cursileria. I parlo de la poesia, per no parlar dels llibres assagístics d’autoajuda o les peces de teatre que els nostres autors ens encolomen quan fan trenta, quaranta o cinquanta anys, amb la qual cosa tenim als teatres totes aquestes edats permanentment. Ja em diran.

Doncs amb la novel·la em passa el mateix: la majoria de les que em recomanen i que em llegeixo em cauen de les mans, i més ara que tothom s’hi atreveix i posa en evidència que hi ha molts escriptors “escolars” i molt pocs escriptors de raça: els que novel·len en el llenguatge i no pas en l’argument. Citem-ne alguns: Tolstoi, Dickens, Proust, Mann, Broch, Musil, Weis… O Joyce. Potser em diran que, si l’exemple són aquests, ja podem plegar, perquè els autors citats no s’hi posaven per menys de mil planes, i a sobre d’una ambició monumental. Si volen que els digui la veritat, ja aniria bé que la gent es desanimés (com a mínim ens hauríem estalviat tots els últims Sant Jordis i totes les novel·letes a partir dels papers trobats a la calaixera de l’àvia). Però no, també hi ha obres aparentment menors, però no pas de menys ambició intel·lectual: Bouvard i Pécuchet, de Flaubert; Els quaderns de Malte, de Rilke; els escrits de Kafka, destinats al foc; el tràgic Pavese; la bellesa inaudita de Gracq quan crea amb la paraula el bosc o els aiguamolls que passen a ser protagonistes de les seves novel·les.

Sí, creguin-me, el gènere el salven aquells que escriuen novel·les o nouvelles que tenen en el treball constructor del llenguatge la raó de ser; deia Valéry que la prosa porta la mort en l’argument. Contràriament a la poesia, que és sempre interpretable, calidoscòpica —encara que d’això massa sovint se n’aprofiten els poetes per endinyar-nos qualsevol barrabassada—, la novel·la moderna o decimonònica, tant se val, que t’explica una història on es van lligant tots els caps, un cop conclusa, queda aparcada, morta i enterrada, per sempre al prestatge. Difícilment hi tornarem mai a portar-hi unes flors.

Potser Valéry era massa taxatiu, perquè hi ha novel·les, com he dit, que sí que se salven i que es fan rellegir: ens en fan rellegir els passatges més memorables, aquells moments que, tot i les planes i planes, sabem trobar fàcilment, perquè la pàgina del passatge en qüestió ens ha quedat fixada a la memòria: ¿recorden l’escena d’Els germans Karamazov de la visita al monestir on guarden un monjo que és una autèntica relíquia viva, fins al punt que ja fa pudor de mort? Busquin-lo, busquin-lo, i veuran si val la pena rellegir. Fixin-s’hi bé: el lector de debò llegeix per trobar què ha de rellegir, i allò l’acompanya tota la vida. Un bon llibre, com una bona pel·lícula, no te l’espatlla cap spoiler, com en diu la gent sense sentit del ridícul per dir allò de “no me n’expliquis el final”. El que fa bona una novel·la, una narració, no és pas la història que explica, sinó com està explicada, com està construïda, i si un cop relatada es manté viva, vigent. Aquesta és la base inexcusable de la relectura. Llegir sense rellegir és mer consum.

Crec sincerament que Lluna crua, de l’Octavi Monsonís, aposta per inserir-se en aquest camp de la literatura no pas de l’argument resolt amb un llenguatge comunicatiu, convencionalment comunicatiu, sinó de la construcció literària. La construcció viva del llenguatge en el seu cas.

Fem-ne un tast, de les pàgines 22 i 23, que m’ha agradat especialment, encara que el llibre n’està ple:

“…El tren va fer una estrebada i va reiniciar la marxa. El cel encapotat impedia que el fum de la locomotora s’enlairara i penetrava per la finestreta que havia oblidat tancar. Em va costar Déu i ajuda abaixar-la i ajustar-la bé. Era evident que calia greixar les finestretes, i arranjar les portes dels depar­taments, i fer els seients tous, i donar unes quantes mans de pintura, i polir la fusta, i traure llustre al metall, i canviar els llums trencats, i netejar, rehòstia, i netejar, que els lavabos fotien una pudor que tombava de tos, que hi havia com una crosta a terra que les sabates s’hi enganxaven i senties crac, crac, crac, quan t’alçaves per fer-te un cigarret a1 corredor i no empudegar el compartiment.”

Els que hem tingut de nois el dubtós honor d’anar en aquells trens de fum i cruixits, que feien pensar que els vagons estaven a punt de desmanegar-se al pròxim revolt mentre t’empassaves carbonissa, no podem més que sentir-nos representats per moments d’aquesta mena. A més a més, deixin-me’n remarcar el seguit de frases unides amb la conjunció “i”, un recurs —polisíndeton, en diuen els que en saben— literàriament naïf dels que no dominen la subordinació, però que l’Octavi, que sí que coneix a fons les diverses estratègies sintàctiques, fa servir sovint amb gran mestria, precisament per donar aquest to construïdament col·loquial a la seva prosa.

Mirin, si afirmo tot plegat no és pas pel compromís de ser aquí i fer quedar bé l’autor, sinó perquè la seva novel·la no pretén relatar una història imposant-hi un sentit, és a dir, imposant-hi l’extinció en el desenvolupament, sinó allò que n’és previ: la vida, sense cap sentit general novel·lístic, sí, com efectivament és la vida. (Una no linealitat  reforçada per les diverses veus narratives.) En el cas de Lluna crua, la vida escamotejada per la història dels vencedors de la guerra civil: la vida, la subvida, dels perdedors, l’única que paradoxalment val de debò per saber de veritat la història, sempre terrible, dels vencedors.

Lluna crua se’ns presenta com un retaule —Retaule del Derrotat, es podria haver titulat perfectament el llibre— o, si s’ho estimen més, com un mural dedicat a les víctimes, la víctima col·lectiva, si ens remetem al capítol final de l’obra, que ve encapçalat per la terrible divisa que hi ha a la porta de l’infern dantesc: “Lasciate ogni speranza”. Sí, la sola víctima formada pels vençuts, pels humiliats, i els seus fills i els seus néts, que malden per estimar-se, per sobreviure, per poder ser com són, per poder simplement viure sense el pes brutal de la coerció, de la derrota. Hi ha una frase d’un dels personatges que m’ha colpit especialment:

“Quina terra, aquesta, que guanyar-se la vida es transforma en oposició al règim.”

(Observem de passada la versemblança col·loquial de la frase gràcies a no fer servir el relatiu fort “on” o “en la qual”.)

Un retaule, un grandiós mural, en què cada escena ens remet al “personatge principal” del llibre: un temps —ressons raimonians “d’un temps, d’un país”—, o encara millor, una atmosfera omnipresent, la de la postguerra civil que per molts es va allargar fins a la mort de Franco i que, en molts aspectes, encara dura amb la dreta reaccionària enquistada en el poder. Una atmosfera incivil la de Lluna crua per on pul·lulen un seguit de personatges que, per separat, potser són fragmentaris, parcials, momentanis, però tots en conjunt formen el personatge “vençut”, el complexíssim personatge de l’humiliat que formen entre tots, amb les dèries de cadascun, les frustracions, l’odi i la bondat, la pietat i la immisericòrdia: una unitat polièdrica, elaboradíssima, contradictòria i, doncs, dialèctica: homes, dones, nens, adolescents, tots abandonats al seu destí, sense com qui diu possibilitats de lluitar, de defensar-se, esborrats de la història, convertits en simple humus on créixer els vencedors, els feixistes.

Cito Pavesese, del seu Ofici de viure:

“No es tracta de descobrir una nova realitat psicològica, sinó de multiplicar els punts de vista que revelaran en la normal realitat una gran riquesa. És un problema de construcció.”

Una atmosfera irrespirable que ofega els vençuts. Cito l’Octavi:

“Ara que era a punt de rebre el carnet de Falange, sospitava que els pares molt del règim no devien ser perquè no anaven sovint a missa ni mai havien lloat Franco, almenys davant d’ell. Tam­poc havien tirat pestes en contra seu, d’acord, era un silenci sepulcral i tant de silenci durant tants anys era el que tornava sospitosos els pares de desafecció al regim.”

Una atmosfera irrespirable que ofega els vençuts, deia, fins al punt d’incomunicar-los amb els fills i que fa que aquests fills busquin les més peregrines sortides, sovint impossibles, sovint ben lluny d’allò que els puguin dir els pares sobre el futur, perquè pels pares no hi ha futur: la reacció els hi va matar a la guerra civil. Austràlia, París, fer-se a la mar, fugir, fugir, fugir… Sí, fins i tot lliurant-se en braços dels vencedors. O buscant l’experiència iniciàtica de l’amor prohibit, prohibit sobretot a les noies. Però també la voluntat de quedar-se i resistir, lluitar, fer front a la incivilitat dictatorial. Tots els desitjos i totes les esperances contradictòries, sovint incasables, que té i sent tot personatge col·lectiu. Un poble oprimit, un poble al qual se li nega fins i tot la llengua, perquè si t’arrenquen la llengua ja no tens identitat i ja no importes humanament. No ets, pots ser eliminat.

La novel·la, el retaule, el mural de l’Octavi ens atrapa amb una calculadíssima i acuradíssima escriptura que sembla a raig —els que escrivim sabem com n’és de difícil fer versemblant la naturalitat de l’escriptura—, una escriptura plena de paràgrafs d’una gran expertesa literària que posen en relleu allò que els deia de la gran novel·la, la que es pot rellegir, la que es construeix en el llenguatge i no en l’argument.

I com a mostra d’aquesta capacitat literària de l’Octavi Monsonís permetin-me que en destaqui dos passatges del llibre que em semblen d’una humanitat incommensurable, expressió de sentiments molt fondos explicats sense apel·lar a la sentimentalitat, sinó com a evocació des de la particularitat d’una solidaritat humana que és l’única cosa que pot fer-nos millors. Em refereixo al capítol “Allibera’t”, on un pare que, havent tastat la llibertat republicana, s’enfronta amb tot el poble, i fins i tot amb la guàrdia civil, cosa que li costarà un atac de cor i la mort, per defensar, encara que no ho entengui i potser no hi estigui d’acord, la llibertat de ser homosexual del seu fill, com si molt dintre seu sabés per instint que la lluita per la llibertat dels altres és l’única cosa que ens fa de debò lliures. L’altre passatge a què em vull referir és del capítol “Sumar i restar”, i la relació d’amistat solidària entre dos “xiquets” simbolitzada en el valor per ells d’una boleta de vidre, una “canica” que en deia la canalla, plena de colors. D’iridiscències. Una boleta que és com un miratge d’esperança enmig de la rústica grisor de les altres boletes. Unes pàgines que situen la literatura de l’Octavi molt amunt, sobretot moralment.

Vull acabar amb un lema que vaig tenir l’oportunitat de llegir en una pancarta dels “indignats” tret d’una vinyeta de l’humorista “El Roto”: “Els derrotats som invencibles”.

Res més. Felicitats Octavi per la teva Lluna crua i moltes gràcies per haver-me convidat a llegir el teu llibre i per donar-me l’oportunitat d’explicar-me. Disculpa’m per tot allò que segur que conté la teva novel·la i que jo no he sabut veure. També gràcies a Vilaweb per acollir-nos i a tots vostès per ser aquí. Resistint.

VI-2017

http://www.vilaweb.cat/noticies/lluna-crua-la-presentacio-del-llibre-doctavi-monsonis-a-lespai-vilaweb/

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

SÚNION

SÚNION
(amb Carles Riba)

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
     tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
     amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
     que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
     pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
     ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
     súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
     ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari