EN PRO DE LA GERONTOCRÀCIA

El que ara diré, potser d’entrada semblarà una beneiteria, però penso sincerament que l’independentisme hauria de practicar la gerontocràcia política.

Tots els càrrecs subjectes a la possibilitat de ser acusats de sedició, de rebel·lió o de qualsevol invent jurídic de la justícia retrofeixista espanyola haurien de ser ocupats per gent amb el cap clar, això sí, però d’una edat provecta que en dificultés, arribat el cas, la pena de presó o que fes inútil una condemna gaire llarga.

Potser sí que sembla una broma, però cada cop que l’estat demofeixista espanyol volgués impedir jurídicament la independència es trobaria amb uns acusats inútilment condemnables i amb uns substituts que “ho tornarien a fer” sense gaire preocupació per les penes que els poguessin imposar. Seria, a més a més, posar en primera línia política del país aquells que són memòria viva de l’independentisme i que, gràcies a la seva experiència de resistents que van aprendre a col·laborar en temps difícils, temperarien les ambicions de poder divisionistes de certa jovenalla de partit. Servei, doncs, i homenatge.

Em sembla que entre la gent gran independentista hi hauria molts voluntaris, i tot plegat prendria, ara sí, un ressò mundial indeturable com a fenomen polític enfront de les elits de poder i la seva aposta per la joventut… precaritzada.

Anuncis
Publicat dins de General | 2 comentaris

AL VOLTANT D’UNA MANERA DE FER POEMES

AL VOLTANT D’UNA MANERA DE FER POEMES

Em costa molt fer cap valoració de segons quins llibres de poemes. En poesia tothom parla amb seguretat d’allò que no s’entén, i jo no hi vull caure, ni teoritzar sobre l’objectualització de la subjectivitat amb què es justifica el poema incomprensible.

Fa uns anys, l’automatisme líric, la irracionalitat discursiva o la psicoanàlisi recreativa, com en dic jo, encara em feien algun efecte, encara m’inquietaven, però a mesura que he anat envellint —i qui sap si envilint— n’he anant descobrint les trampes, i cada cop més i de manera accelerada m’ha anat avorrint el que goso qualificar de galimaties líric, pitafi poètic o simplement joc dels disbarats, un joc que fins i tot és més distret que la majoria dels poemes que miro de descriure.

No vull pas enganyar ningú: em cansen els poemes sense una sintaxi clara i unes idees precises —la formalització del poema en principi lluita per aconseguir-ho—; sí, sí, una sintaxi i unes idees tan complexes com sigui possible, però precises.

A aquestes altures de la pel·lícula, quan ja es veu pròxim el desenllaç, no crec pas gens en la inspiració ni encara menys en l’escriptura que va de reveladora, la majoria de les vegades, mera diarrea mental, vàlida per fer-ne l’analítica, però no pas per conservar-la —s’ha de posar sempre en quarantena aquell primer vers donat pels déus o pel diable, tant és, que sovint no és més que simple rebombori de budells—. I no, tampoc m’empasso aquella posició, per no dir-ne senzillament posa, en què el poeta se sent mèdium que escriu al dictat de cap necessitat superior o empès per una força desconeguda. Els poetes que van d’aquest pal, que es diu ara, no són més que uns farsants. No són gaire recomanables els arravataments lírics. Fan riure o, segons com estigui de guillat l’arravatat, pena. Un xarlatanisme que practiquen els que menys tenen a dir i amb què miren que els soni la flauta per casualitat. La hipertròfia lacaniana que ha assolat la cultura francesa. O, més ben dit, que l’ha ofegat de retòrica i ha fet brillar la cultura anglosaxona amb la seva voluntat de raciocini i consciència.

Sense embuts: com a lector no estic gaire disposat a fer d’hermeneuta dels versos del primer que passa i que vol exhibir el múscul del seu hipersubjectivisme genialoide. Tots tenim els prestatges plens de llibres amb missatges obscurs per la malaptesa de l’autor, revelacions ad hoc o introspeccions de pa sucat amb oli. Dir sense la intromissió de la raó només dóna resultats de col·legial que acaba de descobrir el surrealisme, i en el millor dels casos s’ha de ser molt brillant perquè els resultats siguin seductors. No tots els subconscients són genials.

La literatura moderna ha volgut fer passar la raresa per complexitat, però la raresa no n’és més que un succedani que mostra de manera ben clara la impotència intel·lectual de tants i tants escriptors.

Penso que un discurs poètic que dóna pas lliure a l’inconscient està obligat a produir massa sovint “miracles verbals”, per sostenir-se com a poema, i l’excés els neutralitza. Estem parlant de creació estètica i no pas d’escrits dirigits al psicoanalista. Conclusió, la majoria dels poemes críptics que es produeixen no són res més que acadèmia surrealista, amb els seus llocs comuns corresponents, com qualsevol altre academicisme. Mer manierisme avantguardista, sense els motius que movien l’avantguarda històrica.

Subconscient d’imitació. Innocu formalisme.

IX-2019

Publicat dins de Articles literaris | 2 comentaris

DUES NOTES ESTIUENQUES SOBRE POESIA

DUES NOTES ESTIUENQUES SOBRE POESIA

1

Una senyora que es dedica a la poesia i la pedagogia, segons ens explica ella mateixa en una entrevista que llegeixo al diari, ens il·lustra sobre el seu pensament poètic asseverant que “la bona poesia és la que no deixa indiferent el lector”. ¿Ja s’ho ha mirat bé, això? De vaguetats d’aquesta mena, la cultura actual en va plena; d’aquí l’aculturació cap a la tribu que estem patint. Perquè, ¿què vol dir “deixar indiferent”? Conec gent indiferent davant de grans poemes, potser per les dificultats intel·lectuals que plantegen, i, en canvi, aquesta mateixa gent, l’he vist emocionar-se pel simplisme poètic més evident, i és que n’hi ha que s’impressionen per no res. ¿Com ho arreglem, doncs, això de la bona poesia, sense caure en la postura relativista tan arranadora culturalment com és allò de “depèn dels gustos”. (¡Per descomptat que hi organismes copròfags!) Aquí s’hauria de veure la preparació del lector per copsar moltes de les qualitats que ha de tenir un text per realment ser poesia, unes qualitats que en principi estant renyides amb tot allò que la majoria de gent troba poètic. Qualitats que van des de les referències culturals ben assimilades i desenvolupades que conté un poema fins a totes les estratègies lingüístiques que desplega l’autor per conformar-lo, i tot això servit necessàriament amb una madura intel·ligència emocional i ètica. Segurament, la mateixa autora de la frase no té aquesta preparació per no quedar “indiferent” davant de la bona poesia de debò. Potser ella va deixar anar l’estupidesa a la babalà —¡ep!, una altra pel Sottisier de Gustave Flaubert—, però el gasetiller de torn a l’hora del tancament de l’edició la va destacar amb lletres grosses. Posats a dir la veritat, més del noranta per cent de la poesia que s’ha escrit i que s’escriu em deixa indiferent. ¿Vol dir això que tota plegada és una merda? Potser sí, però no ho sé. El que sí que puc assegurar és que l’altre petit tant per cent que queda és un autèntic festí de la intel·ligència.

 

2

El discurs poètic que ambiciona l’honestedat de l’excel·lència intel·lectual i humana ha deixat d’interessar perquè en les societats (post)modernes s’hi ha instal·lat la sordidesa en tots els aspectes i en tots els àmbits de la vida. Alguns poetes, suposo que en un intent de salvar la poesia, s’hi adapten, però només aconsegueixen afermar la sordidesa. I ho fan en nom de la transgressió de no sé pas quin codis, diuen, per posar en qüestió el discurs hegemònic, sense ni comprendre que el discurs hegemònic que impulsa el poder en aquesta fase capitalista és precisament el de tot allò que té a veure amb la sordidesa, que devalua tots els àmbits ètics i ens atrapa en una espiral que implica fins i tot la devaluació del valor de la vida.

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 1 comentari

“CELOBERT”, DE ROSA FONT

CELOBERT, DE ROSA FONT (Ed. 3i4)

“AQUELLA CARN DE FOC ÉS ARA BRASA”

CELOBERT, de Rosa Font (cliqueu)

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

UNA MÍNIMA ANALÍTICA SENTIMENTAL

UNA MÍNIMA ANALÍTICA SENTIMENTAL

Fan per televisió The Man in the Moon (1991), del director Robert Mulligan, amb guió de Jenny Wingfield, un magnífic melodrama d’aquells que només sabien fer una generació, encara activa a finals del segle passat, de cineastes i guionistes aplegats a Hollywood.

La pel·lícula —de cap a cap d’una seductora bellesa que t’atrapa amb les imatges d’una naturalesa ubèrrima d’un estiu xafogós de Lousiana— descriu la relació entre dues germanes, de 17 i 14 anys, que viuen amb els pares en una finca dels afores d’una població indeterminada i que acabaran enamorades del mateix noi, també de 17 anys, fill gran de la família que ha tornat a la finca veïna, ara sense el pare, després d’uns anys d’haver-ne marxat. Amb gran delicadesa en el tractament de les emocions, ens mostra la tendra convivència de les germanes —la petita admira la gran i la gran estima maternalment la petita—, trencada de cop per la inevitable gelosia que desencadena el xicot: la de 14 anys es troba per sorpresa el noi quan s’està banyant al riu i se n’enamora, però ell, tot i que se sent atret per l’incipient desig inexpert d’ella, la veu enraonadament com una noieta massa petita; per això, més tard, quan es topa amb la gran, de qui es recorda de quan eren canalla, ja no té ulls per la menor. L’element tràgic que desencadena el final és la mort del xicot en accident mentre llaura el seus camps amb el tractor —mare, viuda, i fill gran estan posant en marxa la finca, després d’uns anys d’abandó—, una mort que passa just després d’haver jagut amb la noia de la seva edat. El rebuig de la petita cap a la gran quan s’adona de tot i la posterior reconciliació de les dues germanes fa que, sense poder-ho evitar, se t’inundin els ulls. Sí, un autèntic i aconseguit melodrama.

Però no pretenia pas parlar de la pel·lícula. Si ho he fet és perquè veient-la m’he trobat preguntant-me: ¿per què som capaços de comprendre i compartir les emocions dels personatges de ficció i, en canvi, som tan matussers amb les emocions de les persones que ens envolten en la vida, fins al punt de mostrar-hi de vegades una duresa impròpia i poc humana? L’única explicació que penso que ens excusa és que, de la ficció, en tenim la història sencera —amb els inevitables esquematismes i simplificacions: les elisions— i que, de la vida, ens en falten massa dades inelidibles i ineludibles per adonar-nos dels sentiments dels altres en tota la seva veritable i complexa dimensió. La germana gran, un cop ha mort el noi i elles dues s’han reconciliat, diu en l’escena final, en resposta a una pregunta de l’altra sobre el sentit de tot allò que els ha passat: “Potser la vida no n’ha de tenir, de sentit.”

És precisament aquesta falta d’argument del que vivim el que ens dificulta la comprensió completa de l’altre. D’aquí el nostre sentiment de culpa quan ens adonem de tant en tant de la nostra barroeria sentimental, de la nostra falta de delicadesa comprensiva, fins i tot de la nostra falta d’escrúpols, en tal ocasió o en tal altre. El nostre egoisme militant, fill d’un exacerbat i sovint induït narcisisme, ens aboca a veure els altres com a problema, com a perill o com a intrusió, una defensa preventiva que, en canvi, no necessitem davant de la ficció, en la qual només estem implicats com a voyeurs dels sentiments. Alguns fins i tot miren de mirar-se el món així, i s’hi esforcen, però al capdavall només obtenen el premi d’una estèril indiferència cap a res que no sigui ells mateixos. Més val, doncs, omplir les llacunes del nostre desconeixement dels sentiments de l’altre amb el supòsit indiscutible que conté tantes i tan intenses emocions com nosaltres mateixos, amb el benentès que, si hi ha veritable “maldat” —sovint només una convenció com el bé—, aquesta “maldat” sempre té una raó de ser econòmica i/o social i/o psicològico-psiquiàtrica —cosa que sí que entenem en la ficció, quan excusem, o fins i tot admirem, el més malvat dels malvats, això sí, amb la tranquil·litat que no ens pot perjudicar—. Amb aquesta breu referència a la maldat dono per descomptat que la teranyina de l’explotació del món del treball amb què la verinosa aranya del capital ens atrapa i ens xucla la sang del nostre ser psicològico-social, hi té molt a veure. Qui no es rebel·la contra el poder és humanament mort. No hi ha cap altre guió.

Mitjans de juliol del 2019

Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari

¡COLAU, DIMISSIÓ!

(Continuació de la NOTA D’URGÈNCIA: ¿UNA ALCALDESSA INDIGNA?)

Enfront de la repressió de l’Estat espanyol*, portada a la pràctica per governs incapaços de plantar cara als poders econòmics que vampiritzen l’aparell estatal, i corejada a ple pulmó pel fanatisme dels partits titella -PSOE, PP, Cs, Vox-, ¿vostès s’imaginen quina lliçó de dignitat i de democràcia hauria representat l’elecció de Maragall com a alcalde, amb els vots d’ERC i Comuns -20 vots- i amb el vot 21è, necessari per fer la majoria absoluta, de Joaquim Forn. ¡Això s’hauria d’haver pactat, i haver-ho fet públic! ¡Quina lliçó de grandesa política ens haurien donat!

Hauria sigut una autèntica bufetada democràtica i pacífica a l’Estat i als partits del 155, una bufetada d’una força simbòlica històrica inqüestionable. ¡El vot d’un PRES POLÍTIC, d’un represaliat del tardofranquisme, sent determinant en una alcaldia com la de Barcelona!

L’alcaldessa Colau, àvida de poder, ho ha impedit. S’ha estimat més l’indigne i feixistitzant vot de Valls, que el feia alcaldessa, que no pas el vot de la dignitat de Forn, que hauria sortit de seguida de l’Ajuntament barceloní cap a Soto del Real almenys amb l’alegria ¡d’un triomf de la netedat democràtica!

I a fora, la gent dels Comuns cridant encara allò del 3%. ¿De debò que aquest és el seu gran argument ideològic per no voler els vots de JxCat com a excusa per no pactar amb Maragall, però sí els de Ciutadans -Rivera, Arrimadas, Girauta, encara que ara ho dissimulin fent escarafalls- per pactar amb en Collboni, membre del mateix partit que Page, Lambán o Borrell? Però si fins i tot el president de SCC va dir que la seva candidata era Ada Colau. (No ens estranyi que Valls, Corbacho i el tercer, que no sé qui és, després d’uns mesos de dissimular, acabin sent admesos al PSC, amb Iceta fent saltets d’alegria.)

Si l’alcaldessa tingués un mínim d’ètica política, com es demana a aquells que es proclamen d’esquerres, si en són amb autenticitat, encara podria reparar el tort fet a la moral social simplement dimitint i deixant pas a ERC, els guanyadors.

 

*És a dir, monarquia, exèrcit, judicatura, alt funcionariat i forces de l’ordre. Ho explicito, perquè l’altre dia, a la televisió, un ruc “unionista” es preguntava que ¿què era això tan abstracte de l’Estat? Doncs, l’hi diré ben clar, el poder no electe. Sí, el que, en benefici dels poders econòmics, imposa les regles de joc a les institucions electes. 
Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

NOTA D’URGÈNCIA: ¿UNA ALCALDESSA INDIGNA?

Els veïns de Barcelona ens disposem a assistir a uns dels episodis més ignominiosos de la democràcia municipal barcelonina: Ada Colau, la suposada fustigadora de l’especulació i del macrodelicte, acceptarà ser reelegida com a alcaldessa de la capital de Catalunya amb els vots socialistes (sic) del senyor Collboni, que, com el seu cap de files Miquel Iceta, va aplaudir amb les orelles i tot l’aplicació del 155 (no oblidem que l’alcaldessa va trencar el pacte que hi tenia a l’Ajuntament per la indignitat socialista), i també amb els vots de Ciudadanos, amb Valls al capdavant, autèntic arcàngel de l’Expulsió de 10.000 gitanos del Paradís francès. Aquests Ciudadanos que encara demanen que als catalans se’ns apliqui un 155 permanent i que als processats del Procés se’ls condemni a la màxima pena i que no se’ls indulti per cap mena de motiu. (A part d’aprovar amb PP i Vox a Andalusia una partida pressupostària per combatre a Catalunya la immersió lingüística. En tots els àmbits de la vida, també en el de la política, no hi ha res pitjor que tenir obsessions en comptes d’idees.)

I, per més inri, la vara d’alcaldessa, la senyora Colau, presumpte flagell de negocis i abusos immobiliaris, la pensa acceptar davant d’un dels “precondemnats” (més de 500 dies en preso preventiva) per la judicatura espanyola, com és el conseller i ara regidor per JxC Joaquim Forn, aquest JxC de qui la senyora Colau, amb el mantra del passat convergent, no admetia els vots en la comèdia de fer veure que negociava amb el guanyador de les eleccions, el senyor Maragall, mentre “mercadejava” sotto voce —¿a qui vol enganyar negant-ho?— amb Valls  (¿i el Círculo Eqüestre?). ¡Ai, les servituds d’aferrar-se al poder!

Per cert, ¿ja no se’n recorden que, en les anteriors eleccions municipals barcelonines, Joaquim Forn formava part del grup municipal convergent, presidit pel fins aleshores alcalde Xavier Trias, que va acceptar la victòria de la senyora Colau i no va mirar de fer cap pacte contra natura per descavalcar-la? Després de tantes renúncies ideològiques, ara resultarà, gràcies a l’alcaldessa barcelonina, que la dignitat política ja no és tampoc patrimoni de l’esquerra, encara que, ben mirat, en Rabell i en Coscubiela ja ens hi havien anat preparant.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | 2 comentaris

“MIRACLE VERBAL”

“MIRACLE VERBAL”

Al desembre del 2017 vaig escriure un breu comentari d’un poema d’Antoni Clapés, un poema ple de la bellesa a què ens ha aviciat l’obra de l’autor fins a fer-se’ns necessària, del qual destacava aquesta imatge: “silenci líquid”, referida a la boira, i la qualificava de “miracle verbal”, una idea, aquesta de “miracle verbal”, apuntada al meu llibre d’aforismes i reflexions Memòria de la inquietud (ed. Afers, 2017).

Uns mesos més tard, en un text dedicat a uns versos del  poemari Vertical, de l’autora gandiana Teresa Pascual, un poemari imprescindible per la bona salut de la poesia catalana (Països Catalans, for ever), en remarcava aquesta altra imatge, aquest altre “miracle verbal”: “al centre en punt”, referida a la situació del rellotge del moll de pescadors de Gandia, “un miracle verbal”, com hi apuntava, que fusiona espai i temps d’una manera inesperada. Precisament, la imprevisió conceptual és en l’essència “miraculosa” de les imatges que ens “commouen” en el més ampli sentit del terme. Les que alteren la nostra percepció i ens sobresalten la intel·ligència emocional.

Però, ¿com definir la idea de “miracle verbal”? ¿Una paradoxa? Sóc del parer que els “miracles verbals” no tenen definició possible. Això sí, el que segur que no són és res de to sentimental, perquè les grans troballes poètiques no juguen amb les cartes marcades. Només en sé dir que són aquelles frases, aquelles trobades de paraules capaces d’enlluernar-nos per la seva brillant aparició sobtada enmig d’un text poètic que brilla fent-les brillar per mitjà d’una orfebreria poètica treballada fins a la desaparició del treball. Tant se val si barroca, clàssica, minimalista… Com diu Yeats,un vers pot ser que ens costi hores, / però si al capdavall no sembla / pensat en un instant, / aleshores el nostre cosir i descosir / no haurà servit de res”.

Fa molts anys, tants que gairebé m’espanta pensar-hi, Joan Triadú, havent-se llegit uns meus versos primicers, segurament excessius, em va recomanar no abusar de les imatges suposadament brillants en un mateix text; em venia a dir, amb tot el tacte del món per no ofendre el meu ego juvenil, que l’acumulació les feia aparèixer com a simple bijuteria, com a quincalla, és a dir, com un brilla brilla d’imitació. Tenia tota la raó: l’excés d’enlluernament encega. Els textos s’han d’escriure en espera pacient de la imatge inesperada, que, si surt, sorgirà com el contacte que il·lumina el text després d’haver treballat a consciència la “instal·lació”, sense deixar-ne cap cable solt. Si no és així, com a mínim haurem escrit un text honest.

Però tot aquest treball de preparació textual també es pot fer en silenci, escrivint per dintre, fins a oferir al lector només el “miracle”, amb el sol context de la pàgina en blanc, com ho han fet tants poetes orientals, com ho fa al llibre Com l’últim joc de mai Montserrat Garcia Ribas, autora d’una preciosa i precisa obra d’ascesi poètica:

intempestiva
solitud
que sorgeix
d’esborranys successius
de la nit

Repeteixin amb mi: “intempestiva / solitud / que sorgeix / d’esborranys successius / de la nit”.

“…d’esborranys successius / de la nit”.

10/11-VI-2019

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

FA ANYS QUE HO SABÍEM

Fa anys que ho sabíem. Aquest mateix article visual el vaig penjar al blog el 2015, però amb la llegenda entre interrogants. Encara hi havia dubtes sobre Ada Colau. Ara que els dubtes s’han esvaït, n’he tret els interrogants perquè el col·laboracionisme amb el règim monàrquic i els seus partits de l’alcaldessa resistent… a perdre el càrrec ja és inqüestionable. Al capdavall resulta que l’alcaldessa i els seus sequaços són hereus del 15(5)-M. D’indignats a indignes.

COLAUBORACIONISMO (cliqueu)

Publicat dins de Articles visuals | Etiquetat com a | 2 comentaris

L'”AFER DREYFUS” ESPANYOL

Transcric dos fragments de les intervencions d’Émile Zola en referència a l’ignominiós “Afer Dreyfus”, que va tacar i posar en qüestió la democràcia francesa, hereva de les Llums. El primer fragment és tret de “Carta a la joventut”, publicada el 14 de desembre de 1897; el segon, de “Carta al Senat”, publicada el 29 de maig de 1900. Totes dues “cartes” formen part del conjunt d’escrits que Zola va publicar en aquells anys de finals del segle XIX i que són ara coneguts sota el títol de ¡Jo acuso…!, amb què es coneguda la carta que l’autor va dirigir a l’aleshores president de la República francesa, Félix Faure, publicada el 13 de gener de 1898. Fent-hi els canvis pertinents —per exemple, on posa antisemitisme posar-hi anticatalanisme—, tindran uns textos talment escrits ara mateix i referits a l’actual, i també ignominiós, afer judicial que està posant en qüestió la democràcia espanyola, encara que, en aquest cas, hereva de les Ombres.

(Paral·lelament a la persecució dels presos polítics, els socialistes, Sánchez a Espanya, i Iceta i Collboni a Catalunya, van dient que als independentistes ni aigua, que més val pactar amb Ciudadanos, Valls mediante. Els Comuns s’ho pensen, com si hi hagués res a pensar, mentre Podemos queda com un zero a l’esquerra, mai més ben dit. Uns i altres estan escrivint una nova pàgina de la ignomínia.)

Els que no coneguin el textos de Zola sobre aquell “Afer Dreyfus”, llegeixin-se els dos fragments que, com deia, en transcric. Si la infàmia es repeteix, la denúncia s’ha de repetir, i realment és alarmant i colpidor que, segle i mig més tard, valguin les mateixes paraules.

Fragment primer: “[…] Ha tornat el despotisme més espantós, la mordassa més dura torna a silenciar els llavis. No és la bota d’un Cèsar la que esclafa la consciència pública, és tota una Cambra que condemna aquells a qui els mou la passió per allò just. ¡Prohibit par­lar! Els punys colpegen els llavis d’aquells que han de defensar la veritat, s’amotina les masses perquè redueixin els aïllats al silenci. No s’havia organitzat mai una opressió tan monstruosa i adreçada contra la lliure discussió. I regna el més vergonyós dels terrors, els més valents esdevenen covards, nin­gú gosa dir el que pensa per por que el denunciïn acusant-lo de venut i traïdor. Els pocs diaris que conserven certa honestedat s’humilien davant dels seus lectors, que han acabat embogint amb tantes histories absurdes. I cap poble, crec, ha passat per un moment més confús, més absurd, més angoi­xant per a la seva raó i la seva dignitat.”

Fragment segon: “Però això no ho és tot; el més greu i dolorós és que hem deixat que el país s’intoxiqués amb una premsa immunda, que l’ha atipat amb una dosi d’impudícia, mentides, calúmnies, porqueria i ul­tratges fins a fer-lo parar boig. L’antisemitisme no ha estat res més que l’explotació grollera d’odis an­cestrals per despertar les passions […]. El nacionalisme no ha sigut res més que l’explotació grollera del noble amor per la pàtria, tàctica abo­minable d’una política que portarà el país de dret a la guerra civil si un dia aconsegueix convèncer una meitat dels francesos que l’altra meitat els traeix i els ven a l’estranger només pel fet de pensar d’una altra manera. Així s’han pogut formar certes majories que han professat que el cert era fals, i el just, injust […].

Malauradament, nihil novum sub sole.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari