LA SEVA FEBLESA

LA SEVA FEBLESA

El poeta persa Omar Khayyam (s. XI/XII), segurament als Robaiat, no n’estic segur, planteja un repte a Déu: li ve a dir —això sí, literàriament molt més ben dit— que mentre sigui viu transgredirà totes les seves lleis, perquè vol saber, quan mori, si el seu “pecat” humà és més gran que la seva “misericòrdia” divina. Un repte per fer sortir els colors a tots els blasfems literaris de la modernitat. Però, això a part, ningú pot saber evidentment com va acabar l’assumpte entre el bard persa i Déu.

I ara deixo en pau el bo de l’Omar, amb les seves trifulgues pecaminoses, i vaig on em proposo anar. Tots els poderosos, des de la més llunyana antiguitat, s’han emparat en una divinitat o altra, si no en tota una teogonia, per justificar el seu domini, des del  moment que la creixent complexitat social ja no feia acceptable la mera força bruta. Dit ben sintèticament: a partir d’aquesta “gracia de Déu”, d’aquest pretès mandat diví, que servia per justificar les conquistes dels més brutals (mite i religió), els seus legisladors, primer esclaus i més tard a sou, les convertien en dret (lleis), a partir del qual es jutjaven els transgressors. Sense contemplacions, és a dir, sense com qui diu dret de defensa i amb falsos testimoniatges i proves del nou com ficar-te el braç, la cama o el que fos en oli bullent. Els n’estalvio la sempre dolorosa evolució, patida sempre pels més, fins als nostres dies. Aquesta “gràcia de Déu”, aquesta unció divina, ha sigut la cobertura indiscutible de les malvestats més greus ordides pels poderosos i perpetrades per les “guàrdies de corps” corresponents, fins a arribar als exèrcits i les policies actuals, sense oblidar-nos de la judicatura. Ni les democràcies més consolidades —democràcies polítiques, però mai econòmiques— se n’han desempallegat mai del tot. No s’han atrevit a desmuntar la piràmide totalitària dels règims anteriors: monarquies, dictadures, autocràcies, etc.

I aquí torno a portar a escena Omar Khayyam. Tot i que no sabrem mai què va fer Déu amb ell, sí que sabem què fan els sistemes polítics amb els seus opositors. (Amb el benentès que, en una democràcia que en fos en tots els àmbits, no n’hi hauria, d’opositors, sinó tan sols persones que pensen diferent.) Actualment en tenim prou exemples d’aquí mateix i del món sencer. Però centrem-nos en Europa. A causa de la inoperància poli(è)tica a l’hora de defensar uns “valors” democràtics sorgits del període posterior a la Segona Guerra Mundial —encara amb l’horror de l’Holocaust en les consciències—, estem assistint al creixement de partits al servei de les oligarquies econòmiques, unes oligarquies que són a la picota democràtica gràcies a les protestes que s’han anat succeint —contra la globalització, contra la guerra, contra l’austeritat, o a favor dels drets dels pobles i de la immigració—. Mal vistos a tot el món els governs militars explícits, aquests partits, alguns en el govern, estan convertint les constitucions en rigorisme fonamentalista, com si volguessin aturar la història en el punt on els convé, si no és que la fan anar enrere. (Una part considerable d’electors els voten, perquè es pensen que tals polítics els protegiran del saqueig global; creuen, sense cap fonament raonable, que votant els sicaris polítics locals dels saquejadors globals se salvaran. Populisme mafiós.) No en confegiré pas la llista, dels partits i governs que estan fent la feina bruta de la crisi (?) del capital, però sí que faré una asseveració sense por d’equivocar-me gaire i que em sembla que és una autèntica prova del cotó democràtic: sabem amb tota certesa —te la dec Omar, siguis on siguis— que un estat ha abraçat el feixisme quan es mostra immisericorde. La seva feblesa.

20-IX-2018

Anuncis
Publicat dins de General | 2 comentaris

GRANS ESPERANCES (defraudades pel que fa a la traducció)

GRANS ESPERANCES (defraudades pel que fa a la traducció)

Llacunes culturals importants, fins i tot llacs, per no desembocar directament al mar, com no haver llegit fins ara Grans esperances, de Charles Dickens. En coneixia alguns altres llibres, Els papers pòstums del Club Pickwick, Oliver Twist, La botiga d’antiguitats, David Copperfield, Temps difícils, Història de dues ciutats, o contes com Una cançó de Nadal o La batalla de la vida, però no pas Grans esperances. Novel·lassa, d’aquelles històries com només ens han sabut explicar els novel·listes del XIX. Llàstima de no saber anglès, i és en aquestes ocasions, i només en aquestes grans ocasions que n’haurien merescut l’esforç d’aprendre’l, que ho noto a faltar. Com que Dickens és una lectura feta en els anys d’aprenentatge, segurament la majoria de títols llegits de l’autor van ser en traduccions castellanes que teníem a casa dels pares, jo diria que neutres i correctes, d’aquelles en què el traductor desapareix en benefici de l’autor; encara recordo les edicions d’Oliver Twist o David Copperfield, de l’editorial Juventud, que corrien per casa de nano. En conservo alguna, al costat de volums de les mateixes obres ni abreujades ni censurades. Bé, al que anava, deia això de l’anglès, perquè Grans esperances la llegeixo en català, en la traducció de Josep Carner, i em trobo que és tota ella un autèntic disbarat lingüístic que, pel que en sé, no es pot atribuir de cap de les maneres a Dickens: un poti-poti culte i col·loquial, sense cap rigor ni pel que fa a allò tan bàsic dels nivells de llenguatge. La veritat és que fan riure els despropòsits literaris que ens ofereix el “príncep de la poesia” (sic). Però, com que no es tracta pas de somriure’m amb les atzagaiades i estirabots del traductor, sinó de llegir una translació al més fidel possible de l’obra de Dickens, tens la mateixa sensació dels convidats a l’estudi pictòric del mestre Frenhofer —em refereixo a la nouvelle de Balzac Le Chef-d’œuvre inconnu— quan descobreixen que, en la pintura del mestre, l’acumulació de capes pictòriques ha tapat la figura original d’una dona, de la qual un d’ells descobreix un peu. Doncs bé, a sota del pastiche carnerià, hi ensumes que hi ha una grandíssima novel·la, la de Dickens, fins al punt de prometre’m buscar-ne una altra versió, en català o en castellà, més ajustada i sense protagonismes traductorescos, per disfrutar Dickens i, tot i la hilaritat que em causa, no patir Carner. Com deia, allà a sota hi ha una novel·lassa. Escrita des del punt de vista del protagonista principal, un pobre noi de cop i volta afortunat que, des de la seva inicial i feréstega innocència, va fent sobre la seva peripècia fondes reflexions plenes d’ambiciosa ingenuïtat, com si el món i el seu cap no acabessin d’encaixar, i tot servit amb un humor subtil i planer alhora, que Carner fa malbé amb els seus rebuscaments estilístics faceciosos. Tot el llibre és ple d’amargues situacions vistes amb l’humaníssim humor dickensià, que ens remet a l’antecedent de Sterne, encara que desvirtuat per les gracietes del traductor: la casa on viu, la forja de l’entranyable Joe, els pantans, la kafkiana casa de la senyora Havisham… O el graciosíssim personatge anomenat Wemmick, que viu dues vides paral·leles: és un a l’oficina i un altre al Castell, casa seva, fins al punt que els seus consells sobre una mateixa qüestió poden ser totalment contradictoris si te’ls dóna en l’àmbit professional o domèstic. (M’ha recordat, per l’humorisme i el seu Castell, el tiet de Tristram Shandy.) Però vull destacar una d’aquestes situacions que m’han semblat sensacionals: l’assistència d’en Pip, el protagonista, i el seu amic Herbert a la representació de Hamlet per un aficionat conegut d’en Pip. Però el lector no ho sap que es representa l’obra de Shakespeare, no es diu enlloc, i la descripció de la representació acaba sent graciosíssima, tant que m’ha fet pensar en el segon capítol de La cartoixa de Parma, de Stendhal, quan Fabrizio del Dongo, el protagonista, irromp en plena batalla de Waterloo, sense saber, esclar, que aquella batalla s’acabarà estudiant a les acadèmies militars. El que ell s’hi troba és un autèntic desgavell militar i una salvatge carnisseria, i fins i tot veu passar Napaleó sense tenir ni idea que aquell paio a cavall és l’emperador francès. Com la traducció de Carner, tot plegat, representació i batalla, no són sinó un seguit de pitafis. Acabo. Si ara algun traductor volgués fer l’operació inversa i traduir la traducció de Carner a l’anglès —això de revertir la traducció seria una bona manera de veure la fiabilitat i la fidelitat del traductor—, el pobre Dickens, si s’aixequés de la tomba, difícilment reconeixeria que allò, en primera instància, ho va escriure ell. Com a màxim, pensaria que algun espavilat li havia copiat l’argument. D’una samfaina no en surt la solidesa d’un plum cake.

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 2 comentaris

“JO TAMBÉ HO HAVIA PENSAT”

“JO TAMBÉ HO HAVIA PENSAT”

En general, quan escrius, sovint et topes amb el típic comentari que vol ser agradós, però que no fa cap altra cosa que manllevar valor al que has escrit: “Jo també ho havia pensat”, com si es pensés, qui el fa, que es pensa amb la punta de la llengua (“Ho tenia a la punta de la llengua”.) Esclar, poses cara de circumstàncies i fas: “Sí, ja passa això”, i ho dius no pas insincer, perquè a tu també et passa com a lector. Tot plegat es deu al fet que amb la lectura no indaguem, sinó que ens volem referendar amb l’equiparació amb allò que diu el text que ens sembla intel·ligent. Però la impressió, si són obres mínimament complexes, no és certa: ho penses quan ho veus escrit i a partir d’aquí, en l’embull que som la majoria de cervells, tens la vaga sensació, com una ratlla de sol en una habitació fosca que mostra la pols en suspensió, d’haver-ho pensat. Però pensar no és pas divagar, no és tenir idees com pols en suspensió, sinó formalitzar. “Qui no té pensaments propis, ni conclusions originals, les demana en préstec. Els diaris i els comentaris d’aquells que admirem són fets per conciliar el nostre esperit confús”, escriu Vasco Patrolini a la seva Crònica dels pobres amants, que aquests dies em rellegia. I més endavant: “[…] la nostra gent, la majoria mig analfabeta, actua instintivament i li fan falta símbols per arribar a les idees.” Magnífica definició del servei que fan els símbols a l’extensió dels discursos ideològics, en la seva lluita per l’hegemonia.

(Obro parèntesi. ¡Novel·la magnífica! Carrer del Corno com a microcosmos. Florència. Passions, enveges, decepcions, venjances, traïcions… Tot en petit, en modest. L’humus que quan el remous és ple de vida. Anys de plom del feixisme a Itàlia. Obra aparentment superada temàticament —estilísticament, una humil meravella— pels progressos democràtics a Europa després de la Segona Guerra Mundial i per un creixement econòmic que semblava que havia de multiplicar les classes mitjanes com el miracle crístic dels pans i els peixos, però que, en vista de l’actual depauperació de les esperances europees tan polítiques com econòmiques —els cinc pans i els dos peixos se’ls ha endut l’amo—, sembla escrita fa dos dies. Una cita de la Crònica: “La xafarderia és la pitança de la misèria.” Quants programes de les televisions feixistitzants actuals no són, tot i les coloraines i els lluentons, sinó miserables carrers del Corno. Tanco parèntesi.)

Continuo. Si haig de ser sincer, a mi em complauen les obres que no se m’han acudit mai o amb les quals no sabria ni com posar-m’hi si les hagués de fer jo. Les que m’atueixen amb la seva densitat. Les que em deixen knock out i fan que necessiti metafòricament el ruixim d’aigua i l’aire de la tovallola per refer-me i recuperar l’alè. Les que dipositen la pols. Aleshores em plau pensar “a partir de”, encara que aquest “a partir de” sigui un “error” de comprensió —o si es vol, un seguit de malentesos— del que en rectitud pretén l’autor. Sovint l’error d’interpretació és l’única manera de fer avançar el pensament i la creació, que quedarien ofegats en una lectura que pretengués esgotar el sentit d’una obra, com mira de fer el discurs erudit, allà reclòs a les golfes universitàries, amb les seves insuportables anotacions a peu de pàgina, autènticament liquidadores del plaer de la lectura. De la seducció del text lliure de manilles hermenèutiques.

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

¿TURISMOFÒBIA?

¿TURISMOFÒBIA?

A tots els veïns dels nostres barris que lluiten 
contra la degradació turística galopant

Aprofitant totes les fòbies contra l’altre que avui dia recorren el món d’una manera descarnada, com veiem cada dia a les notícies, el sector turístic català, i suposo que també el d’altres indrets, ha volgut defensar els seus interessos econòmics acusant els que estem cansats del turisme massificat de tenir turismofòbia, però això es fer trampa, i de les grosses, perquè juga amb qüestions molt sensibles, com és l’acceptació del nouvingut o el diferent, a part de desviar l’atenció perquè no es parli d’una sobreexplotació de la mà d’obra barata autènticament delictiva. Les Kelly, per exemple. Aquí no hi ha cap odi a l’altre ni per procedència ni per gènere ni per res; només voluntat de viure en pau als nostres pobles i barris i no ser-ne expulsats. No ser-ne “gentrificats”. Jo parlaria en tot cas de veïnofília. O de veïnofòbia de les immobiliàries.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , | 1 comentari

“CREPUSCLE”, poema de (des)celebració del meu setanta aniversari

 

CREPUSCLE

¡Com em dol la bellesa, abans tan venturosa!

Els anys i la nostàlgia me l’han tornat amarga:
sé que cada cop tinc menys vida
―vida prou viva― per tornar-hi
o qui sap si per descobrir-ne encara.

Sento com si la seva essència superba me’n volgués excloure,
com si es volgués desfer del que és decrèpit,
com si es negués a ser crepuscular junyida al meu crepuscle.

En tinc un sentiment agònic,
com quan les forces t’abandonen.

Com quan la llum ja no té sol que la sostingui.

 

 

Publicat dins de Textos actuals | 6 comentaris

COSTOS HUMANS: DANYS COL·LATERALS

COSTOS HUMANS: DANYS COL·LATERALS

La tràgica caiguda d’aquests dies del pont de Gènova exemplifica ben bé la “insostenibilitat” de l’actual sistema de poders, si no és a costa, esclar, del sacrifici de més i més vides humanes i de la insatisfacció permanent dels interessos dels humils i humiliats, els interessos de la majoria de la població, que hauria d’obrir els ulls d’una vegada per sempre i despertar del somni –massa sovint tornat malson, com ara a Itàlia– promogut pel poder econòmic, amb la facilitació política i l’amplificació dels mitjans, d’un creixement exponencial que, segons proclamen, ens ha de beneficiar a tots i fer-nos la vida més fàcil, però que en realitat només fa fàcil el benefici d’ells, els pocs.

Observeu les imatges de la catàstrofe viària genovesa: el pont aixecat, aixecadíssim, a major glòria del trànsit de persones i mercaderies, és a dir, del desplaçament frenètic de la globalització econòmica i turística, que ha fet que fins el lloc més recòndit només sigui de pas, lluny del senzill somni de la vida i de l’economia pròximes…, el pont, deia, passa, o passava, per sobre literalment d’un barri obrer; no pas per sobre de cap barri benestant. (Com el pont de l’autopista a Badalona, que passa per sobre de l’humil barri de Sant Roc.)

El pont de Gènova és la metàfora perfecte de l’aprenent de bruixot sistèmic, que es creu capaç, armat de ciment armat i de bigues de ferro, de fer front a qualsevol repte, per arriscat que sigui, com si aquells materials haguessin de ser d’eterna durada, i com si aquell repte fos imperatiu, tot i haver-hi altres solucions més plausibles.

El miratge d’una modernitat totpoderosa sobre el paper de càlcul d’enginyers i arquitectes, que se senten talment sobergs demiürgs capaços de reptar la naturalesa al servei de polítics de moral corruptible, àvids de relleu públic, i de màfies de la construcció, sempre disposades a pagar suborns a canvi de reduir costos i d’incrementar beneficis. Tot sumat porta massa sovint a la catàstrofe perfecta.

Insisteixo que el pont ensorrat de Gènova no és cap novetat, sinó un malson més del cínic somni de la modernitat per acció o per omissió, perquè, al costat del negoci de les obres faraòniques, hi ha la deixadesa de la conservació i de la regulació: accidents nuclears, llacs i rius dessecats, ruptures de preses, túnels enfonsats, boscos cremats per les línies elèctriques, tants i tants ensorraments tràgics de viaductes i edificis, terratrèmols causats per projectes com el “Castor” i l’economia extractiva, pobles sencers assolats pels sismes, esllavissades que sepulten cases i camins construïts on no es devia, escalfament global, desplaçaments de població per ocupar-ne les terres, construccions en paratges inundables, la mortaldat dels accidents de motos, cotxes, avions, trens, barcos… ¡Sempre la història del “Titànic”! (I tot això sense parlar de les guerres i la modernitat tan poc heroica de les morts “quirúrgiques”, que no se sap ben bé per què sempre acaben “operant” la població civil. Eufemisme: danys col·laterals.)

Allò que havia de ser “etern” mostra totes les seves febleses davant de les forces naturals: el pes i la gravetat, la pluja, el vent, el mar, el riu… ¡L’iceberg! Potser ens faria falta replantejar el model sistèmic de costos i beneficis, i tenir el valor humà com allò més valuós. S’hauria de canviar de soca-rel el binomi necessitat/negoci perquè les persones siguin de debò l’únic interès reportat.

agost 2018

Publicat dins de Articles sociopolítics | 2 comentaris

APUNT SOBRE LA LLIBERTAT

APUNT SOBRE LA LLIBERTAT

La qüestió tan debatuda de la llibertat, amb explicacions sovint tan exaltades, tan fora d’osques, que per irracionals ja van bé al poder de torn, no és res més en origen que reacció instintiva contra la subjecció. Qualsevol “ens” desprès de la matèria, aparentment autònom per la seva capacitat de desplaçament, una mobilitat que forma part de les seves possibilitats de subsistència i, doncs, de supervivència, quan se’n veu limitat, reacciona contra l’obstacle que li és impediment –lligadura, gàbia, parany–. És a dir, el moviment reacciona contra allò que el paralitza. (Fins i tot ho fa el moviment no orgànic: allau, riu, vent.) El que passa és que l’animal no sap que lluita per alliberar-se (el cavall de Rilke a l’estepa russa). Per refermar aquesta idea, tinguem ben present que la condemna a presó, que consisteix precisament a impedir el lliure desplaçament del reu, la qualifiquem de privació de la llibertat, com si recollíssim el sentit primari del terme.

Quan d’aquesta privació de la mobilitat se’n té consciència, com és el cas únic de l’animal humà, comença la incipient història del sentiment i la idea de llibertat, que aleshores passa de ser mer instint a constructe social –polític, filosòfic, ideològic–, el qual acaba derivant en les diverses coercions i limitacions en nom de les diverses “escoles” de la llibertat que coneixem. (En el cas extrem, la insolidària i aristocratoide noció de llibertat d’aquell orat anomenat Zaratustra, quan, en realitat, si algun potencial de llibertat real hi havia aleshores, era precisament en la “massa” menyspreada pels alienats d’individualisme com Nietzsche.)

Un constructe, el de la llibertat, que, precisament perquè és social i no tan sols individual, queda exposat a l’abús i la tergiversació del poder. Lenin es preguntava en aquest sentit sobre l’ús i el sentit de la llibertat amb una pregunta rotunda: ¿per a què? La millor pregunta que s’ha fet mai la filosofia sobre això de la llibertat. La resta d’interrogacions sobre l’assumpte, per regla general (deixo de banda les que, subreptícies, hi apel·len per restringir-la més i millor), fan bonic posades emfàticament sobre paper, i ens entretenen una estona com a literatura filosòfica més o menys fantasiosa que no té gaire en compte les condicions reals, objectives, de la tan airejada llibertat. En canvi, sí que val la pena preguntar-se, per exemple, en el sentit leninista, si l’apropiació de terres per fer-ne propietat privada era i és un triomf de la llibertat individual, com sostenen liberals, neoliberals i feixistes. ¿O potser la propietat comunal la defensava millor, al defensar la propietat col·lectiva que havia de tenir en compte la llibertat dels altres, també dels febles? Perquè la llibertat ¿ha d’estar més enllà del Bé i del Mal o per ser de debò llibertat, humana llibertat, s’ha d’emparar en alguna construcció ètica, com un pacte entre iguals? ¿La llibertat, si no és igualitària, és llibertat? I així podríem continuar i seria la cançó de l’enfadós, aquella que ens explica perfectament totes les coses fetes en nom de la llibertat, i acceptades com a llibertat, que massa sovint, amb la seva abstracció, hi han anat i hi van en contra.

Però tornem a la llibertat instintiva, primordial, sense construccions ideològiques. Si mirem l’animal domèstic, veurem que accepta la subjecció, la domesticitat, a canvi de tenir garantida la subsistència: aixopluc i menjar. Exactament com fan les classes mitjanes d’arreu del món. Els animals domèstics del poder político-econòmic. Només s’ha de saber si són gossos o lloros. Per desgràcia, tot l’afany al món és en general, i massa vegades disfressat de reivindicació, per renunciar a la llibertat a canvi de tenir assegurat el “plat de llenties”. (Els sindicats, abans de classe, actualment són mestres en això que dic.) La manipulació de la “necessitat”, aquesta necessitat que és fonament i base de qualsevol idea i pretensió humana, també de la llibertat, obliga les persones a humiliar-se. En una economia de Mercat, la llibertat, si n’hi voleu dir així, també és mercaderia. Privilegi. Falsificació. No aconsegueix ser vivència, sinó tan sols consum. (Observeu com les classes mitjanes, estabulades a les grans superfícies comercials, són munyides pel sistema com si fossin bestiar oví o cabrum.)

L’autèntica llibertat, la consciència humana de llibertat, demana la igualtat prèvia pel que fa a les necessitats. La llibertat ha de ser anhel carregat de raons més que no pas passió irracional. És necessari no confondre-la amb la urgència del desig, que de vegades reporta greus conseqüències a la llibertat dels altres. O tots som lliures alhora o no ho és ningú: els uns, els pocs, per abús de posició dominant; els altres, els molts, per sotmetiment. La llibertat no pot menysprear com a coerció la socialització. La llibertat o és col·lectiva o no és. O la llibertat reconeix l’altre com a límit i la societat com a beneficiària o només podem parlar d’un asocial “fer el que em doni la gana” que ens retrotrau al mer instint, amb les poc agradoses conseqüències visibles arreu on anem i amb seqüeles sovint de violència. Selecció natural. El paroxisme de la llibertat.

No sé si de tot això podríem concloure que, a pesar de tantes afirmacions de llibertat individual com s’han donat al món, només, i posant-ho entre tots els interrogants possibles, l’home primitiu va ser lliure. A partir d’una mínima organització social de subsistència, el poderós de torn ja va impedir la llibertat dels altres i, en definitiva, la pròpia: d’aquí tots els mites i religions, estructures justificadores del poder. Sense anar més lluny, la mateixa tragèdia clàssica n’està plena, d’exemples contra la llibertat.

(Si la consciència hagués sorgit de la vegetació, segurament la llibertat seria immòbil.)

agost 2018

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | 1 comentari

SISPLAU, OBLIDEU BARCELONA

SISPLAU, OBLIDEU BARCELONA

De la mitja dotzena escassa de coses que tinc clares enmig del mar de confusió a què ens hem vist abocats per un sistema darwinià de relacions econòmiques i socials, una d’elles és que, si visqués en qualsevol altre lloc del món que no fos Barcelona, la capital catalana no seria pas de les ciutats que triaria per visitar. Amb això vull dir que per mi és incomprensible que tants milions de persones vinguin a veure una ciutat que, en comparació als atractius sobretot monumentals que ens ofereixen tantes altres ciutats del planeta, no té res de l’altre món per mostrar al visitant, si no ens aferrem a la falsificació del Barri (neo)Gòtic o a les obres de rebosteria modernista, amb la culminació de la mona de la Sagrada Família, que, com qui diu, ja no té res de la suposada genialitat de Gaudí. Indulto de la crema Santa Maria del Mar i Sant Pau del Camp, i alguna cosa més que s’hi vulgui afegir, com el romànic del MNAC.

¿De debò que, davant de peces extraordinàries de la cultura universal que guarden tantes ciutats i pobles d’arreu, val la pena venir-nos a visitar? Personalment trobo que Barcelona és una ciutat tirant a lletja, i a sobre feta malbé en nom de posar-la al mapa per espréme-la fins a deixar-la sense suc; sí, una ciutat sense gaire interès, si m’ho miro amb ulls de visitant, si no és, esclar, que el visitant hi ve per raons espúries al coneixement i la cultura, com la permissivitat en tots els àmbits pel que fa al civisme o com la compra i venda de droga a l’engròs i a la menuda. ¿Aquesta és la famosa smart city, la ciutat intel·ligent interconnectada? ¿O és la idiota intercol·locada? (Drogolàndia, on trobarà no pas la millor coca de sucre, sinó el millor sucre de coca.)

Una altra cosa ben diferent és que sigui la ciutat de les meves vivències des de nano, però això no té gaire a veure amb la bellesa urbana ni amb els valors turístics reals, si parlem de turisme cívic i civilitzat. Més ens valdria una ciutat industriosa que, en comptes de turisme d’alta o baixa estofa, tant se val, acollís una immigració amb ganes de tirar endavant i de formar part del país per tenir una ciutat on faci gust de viure, sí, sí, una ciutat provinciana, un cop oblidades per sempre les mercantilitzades aspiracions de grandeur. Una ciutat que recuperés, per posar un exemple entre molts, el seu casino de poble com encara és l’Ateneu Barcelonès i que es deixessin estar a l’entitat de renovacions. (Per anar-hi a fer el carajillo i a llegir de franc la premsa a la fresca de les palmeres, no cal renovar-ne res, més enllà de l’ampolla de conyac, la màquina de cafè i la premsa diària.)

Cada cop estic més convençut que els “centres” del món, si volen continuar sent habitables, necessiten tornar a la perifèria. A la tranquil·litat d’una perifèria sense cap centre. Necessitem amb urgència la desconstrucció de la visibilitat turística de Barcelona.

estiu 2018

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a | Deixa un comentari

ARRELS CRISTIANES D’EUROPA

ARRELS CRISTIANES D’EUROPA

Estem assistint amb impotència a la tragèdia dels refugiats, que, en el cas que ens pertoca, són sobretot africans. (Però no pretenc pas oblidar-me dels rohingyes a Birmània, dels americans a EUA, dels palestins a Israel, dels sudanesos al Sudan, dels kurds a Turquia, i un llarg etcètera.) La consciència moral de molts de nosaltres està sent sacsejada i saquejada (ens en volen fer insensibles) per tota aquesta dreta europea que es reclama hereva dels postulats filosòfics i culturals de l’humanisme, fins al punt que no fa pas gaires anys, quan es parlava d’una Constitució europea, la dreta que podríem emmarcar en l’àmbit cristianodemòcrata hi volia fer constar les arrels cristianes d’Occident, de les quals, deien, havien brotat els valors morals del Vell Continent.

Als que vam fer les primeres, i les últimes, lletres sota el feixisme franquista, se’ns va voler inculcar, ara en dic inocular, el missatge cristià per mitjà d’una educació controlada per l’Església nacionalcatòlica, fins que vam saber, ja granadets i descodificats a empentes i rodolons amb perill d’anar a la garjola i tot, que les obres de misericòrdia predicades amb tant d’amor, sovint massa i tot, no se les creien ni de lluny els mateixos predicadors. ¿On són ara els “evangelitzadors” de dretes a l’hora d’aplicar les virtuts cristianes al Mediterrani? Jo mateix els hi responc: ensinistrant feixistes per tancar fronteres sense mala consciència. Pilats que se’n renten les mans. A Espanya, Roucos, Cañizares, governs del PP, Llei d’Estrangeria, tanques amb ganivetes… Tot ha anat deixant pòsit. Com a Itàlia, ai, a Itàlia, amb la seva màfia mussoliniana, i a Baviera, amb nostàlgia de pureses racials, i a Àustria, amb enyorança d’Anschluss, i als països de l’Est…

I els creients no descodificats mai contra l’engany sectari, assimilats a la famosa majoria silenciosa, ¿què voten? Ben clar: dreta dura, feixisme. Són cristians per transmissió acrítica, que fan caritat o que fins i tot cotitzen en alguna ONG de les que treballen a Àfrica, sensibilitzats epidèrmicament per les imatges de nens negres desnodrits a la televisió, això sí, fins que els agafa autèntic cangueli de perdre el que tenen així que veuen moros en la costa, en vetusta expressió islamòfoba. A Espanya, tots aquests ciutadans s’identifiquen amb lemes explícits com “A por ellos” i implícits com “A por ellas”. I ho dic d’Espanya, però la cosa es podria fer extensiva a bona part d’Europa.

(Obro parèntesi. No s’entén que encara hi hagi dones que votin PP o C’s, partits que amb la seva agressivitat política, negada al diàleg, perpetuen el model heteropatriarcal més autoritari i violent. La Manada, vostès ja m’entenen. Les dones que aquests dos partits tenen a les seves files només fan carrera si adopten els rols mascles més durs i despietats. Soraya, Dolores, Inés… La maté porque era mía; Es que van provocando; La mujer, la pata quebrada y en casa… ¿Els sonen? ¿S’adonen que es podrien aplicar al tracte rebut per Catalunya? Tanco parèntesi.)

D’aquella por irracional de perdre el “benestaret” de què disfruten com a ciutadans de peu, se n’aprofiten els que els espanten amb l’apocalipsi migratòria per fer que votin el botxí d’immigrants més bèstia. Vet aquí, ¡el feixisme com a àngel protector de la bona gent que compleix amb els deures litúrgics! A part de majoria silenciosa, imbècils. Ja ho diuen allò que l’home és l’únic animal que ensopega…, etc.

Quan passi aquest reajustament mundial de la població, un reajustament originat en la depauperació causada pel colonialisme europeu a tot el món, que durant tres segles ha beneficiat els ciutadans ara espantats dels anomenats països desenvolupats, i quan les xifres astronòmiques de la mortaldat migratòria al Mediterrani ja siguin insuportables per qualsevol consciència no feixistitzada, no alienada, ¿haurem d’organitzar un altre Nüremberg? Abstenir-se de dir-hi la seva els negacionistes avant la lettre. El que està passant al Mediterrani és un nou i terrible Holocaust. També moren ofegats, en aquest cas “morts per aigua”, com “Flebes el Fenici” de T. S. Eliot: “Flebes el Fenici, mort fa quinze dies, / va oblidar el crit de las gavines, la ressaca / i les pèrdues i els guanys. / Un corrent submarí / va fer sospirs els seus ossos. Aixecant-se i caient / va travessar els dies cap a la joventut / i va entrar al remolí. / Gentil o jueu, tu que mous el timó i mires a sobrevent, / recorda’t de Flebes, que un dia va ser alt i gallard com tu.”

Al banc dels acusats d’aquest futur Nüremberg hi hauran de seure una llarga llista de culpables i col·laboradors (sense oblidar-nos dels votants). De moment anotem aquests noms com a primera tanda de membres de les SS del mar en actiu: els italians Giuseppe Conte, Luigi Di Maio i Matteo Salvini; l’hongarès Viktor Orban; els austríacs Sebastian Kurz i Heinz-Christian Strache (aquest fins i tot es diu Christian!), o el bavarès Horst Seehofer… (continuarà).

28-VI-2018

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

“LLUM A L’ATZUCAC”, DE RAMON RAMON

LLUM A L’ATZUCAC, DE RAMON RAMON
(unes ratlles urgents d’aclaparada admiració)

Ho ha tornat a fer. Ramon Ramon ha tornat a escriure un segon volum dietarístic impecable, Llum a l’atzucac.

Sí, el poeta i assagista valencià Ramon, que ja ens va deixar bocabadats amb el seu primer dietari Dins el camp d’herba, un volum que excel·lia dintre del gènere en català, ara ens ofereix aquesta Llum a l’atzucac, distingida amb el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i publicada per Edicions Bromera.

Com Dins el camp d’herba, un llibre que continuo recomanant ferventment als que no l’hagin llegit encara, aquesta Llum a l’atzucac també és una sapientíssima barreja de reflexions culturals —que van de la literatura a la pintura, passant per l’arquitectura—, històriques, sociològiques i biogràfiques, sovint indestriables, gràcies a l’exemplar capacitat de Ramon de parlar dels fets des del més diversos punts de vista, és a dir, amb allò que en diem un discurs intel·lectualment complex.

És cert, Ramon Ramon delata en la seva manera d’escriure i d’interpretar la realitat allò cada cop més escàs que anomenem un “lletraferit”, i aquest cop no és pas un tòpic, perquè en Ramon l’escriptura sagna: el seu text és una ferida oberta, dolorosa, que busca en la saviesa literària la impossible cicatrització, i dic impossible, perquè la lucidesa sempre torna a obrir-la. La cultura només la fan els Sísifs i els Prometeus. L’autor hi torna amb la seva exigència dialèctica i s’arrisca a la condemna de la incurabilitat de les contradiccions. En la seva posició no hi ha ni un gram de posa ni d’impostura. Potser el que diré ara estigui fora d’osques, però l’actitud de Ramon davant del que hem convingut a denominar “alta cultura”, o Cultura a seques, però amb majúscula, em fa pensar en els joves obrers revolucionaris protagonistes de L’estètica de la resistència, de Peter Weis, potser la novel·la més impressionant de la segona meitat del segle XX fins ara, que enfront del discurs cultural amb què la burgesia s’ha apropiat de la història de l’art, no pensen pas a destruir-ne les obres, sinó a fer-se-les seves buscant-ne les arrels de la feina humil i el sofriment que ha costat qualsevol creació.

He dit “saviesa literària”, i és d’això exactament de què va el llibre. Des d’una humilitat gens fingida, gens falsa, una humilitat originària covada com a classe social explotada i com a identitat perseguida, una humilitat de pedra picada de la qual Ramon se sent profundament orgullós —orgull de classe, en dèiem—, Llum a l’atzucac, com l’anterior dietari, desgrana una bateria de coneixements que ens deixa sense alè, perquè són coneixements vívids i no pas llibrescos. Ramon fa de la lectura vida i de la vida escriptura. Allò que només els molt lúcids aconsegueixen. Sense treure-li cap mèrit personal, crec que hi té bastant a veure Marx.

Una bateria de coneixements, deia, de les més diverses matèries intel·lectuals que mai queden desmanegades, perquè aquesta saviesa poada en els clàssics del socialisme fa que tota aquesta visió holística de la cultura quedi perfectament relligada per l’assumpció radical de la procedència històrica de la cultura. L’espiga que relliga la garba del coneixement.

És difícil destacar alguna de les pàgines del dietari, però potser les més culturalment aclaparadores siguin les dels successius viatges a Itàlia de la mà de Vassari. Ramon hi destil·la maduració del gust i de la sensibilitat, sempre a punt de compartir aquesta fruïció artística com a diàleg amb l’altre, amb tots els magnífics “humils” com ell. Precisament la capacitat que ha perdut el consumidor cultural. O també les pàgines dedicades a la visita a Manchester, on a través dels comentaris de l’arquitectura de la ciutat, ens fa una fonda reflexió sobre l’explotació industrial. I encara les dedicades a Eliot i a la poesia, o a Guerra i pau de Tolstoi i a la premonitòria concepció històrica de l’autor, o les més estrictament quotidianes… O les que ens parlen del país i la identitat, amb dolor equànime, valgui el possible oxímoron, i sense voler-nos alliçonar. Pàgines de vegades negades pel dolor i la tristesa que amb tot ens poden proporcionar felicitat, com ens va explicar Proust. Allò que només aconsegueixen els escriptors de raça com Ramon.

Pàgines totes, com he apuntat, de desacostumades saviesa i veracitat, d’aixoplugadora bellesa, de sentida i subtil quotidianitat, sempre escrites amb imatges i descripcions perfectament aconseguides, amb metàfores inesperades, però ajustades amb precisió a la intenció de fer visible el que ens diu. No en va reclama el mestratge literari de Ruyra, de Pla. Aquelles metàfores que, extretes de la vida quotidiana i el seu humil quefer, ens remeten al famós vers ausiasmarquià que diu amb colpidora comparació allò de “bullirà el mar com la cassola en forn”.

Sí, i tot amb Llum, sobretot amb Llum, aquesta majúscula minúscula Llum que el salva tothora de l’entenebriment.

Humà, fondament humà.

VI-2018

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari