¿UNA UCRONIA?

¿UNA UCRONIA?

Posem que davant del “reto independentista” (com en diuen en pla bel·ligerant), o dit amb més precisió, posem que davant del qüestionament de la Unidad de Destino en lo Universal, SL, de les elits extractives i especuladores —publicitada com a “Marca España”—, el PP ha rebut pressions dels poders fàctics, amb el rei com a portaveu, per actuar amb la màxima contundència en pro del dogma de la “Indivisibilidad del Mercado”. Posem que això planteja alguns maldecaps, si més no pel que fa a les aparences, als sectors conservadors acostumats d’ençà del 78 a moure’s per Europa ja sense la sensació de ser uns empestats franquistes, és a dir, gent més d’Açores i Perejil que no pas de cancelleries europees amb pedigrí democràtic, ni que sigui només formal. I posem que, per conjugar els interessos de les dues faccions del PP, s’ha arribat al pacte del 155 i d’aplicar mà dura a canvi de no treure els tancs al carrer, que fa lleig a Europa, una amenaça, la dels tancs, que ha portat PSOE i Podemos a sumar-se a la repressió per activa o per passiva. Posem, doncs, que l’esquerra (sic) espanyola, arronsada, s’ha prestat a continuar fent de comparsa de la farsa democràtica de la Transició. Posem també que, per la seva banda (la de l’extrema dreta), el C’s forma part de la conspiració antidemocràtica, via FAES. I a partir d’aquí posem que, a canvi de no imposar com a cap de govern un militar, que amb uniforme “cantaria” a l’Europa civil, s’ha deixat la situació en mans d’un jutge afí. Sí, posem que, a grans trets, les coses han anat així i que a Espanya hi ha hagut un cop d’estat militar sota toga en defensa de la “Unidad Indivisible”, com Déu, dels interessos oligàrquics, i que un jutge aplica aplicadament les exigències colpistes. Posem-ho, encara que tot plegat no sigui més que una ucronia. Doncs bé, si aquesta ucronia és certa, per molt que el progressisme (sic) espanyol no ho vegi de tant tancar als ulls a la realitat reaccionària que l’envolta, només l’independentisme català, si no sucumbeix a la repressió, pot salvar la democràcia de tall europeu a Espanya, un cop ha deixat en evidència el simulacre democràtic de la Transició i tret els colors a la UE. Per això se’l vol liquidar com sigui. Hi ha massa interessos creats en joc.

Anuncis
Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

DIGNITAT

Per celebrar Sant Jordi, us ofereixo una definició gràfica de la paraula DIGNITAT i del seu antònim.

DIGNITAT (cliqueu)

Publicat dins de Articles visuals | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

EL RASTRE D’UNS ESCRITS

Portada EL RASTRE D’UNS ESCRITS…  (Cliqueu)

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TEMPS VENÇUT

Fa pocs dies ha mort Pere Sariola, un bon amic dels temps de la meva joventut sarrianenca, una amistat que sortosament es va anar prolongant al llarg dels anys fins ara.

Hi ha moltes coses que recordo i recordaré d’en Pere, com el seu amable i respectuós capteniment, la seva senyorívola educació, el seus coneixements culturals, el seu interès inquisitiu i apassionat per tota mena de qüestions…, però, d’entre totes, en vull destacar una especialment: el seu peculiar sentit de l’humor, sempre sorneguer, però mai ofensiu, ple de sortides inesperades que, sense por d’equivocar-me gaire, només puc qualificar de surrealistes.

Per exemplificar-ho, transcric uns versos en pseudoportugès que recitava sovint, gairebé com un ritual, quan coincidia amb algun bon amic que feia dies que no veia (me’ls recorda l’actor Carles Sales, amic comú d’en Pere i meu). Deia en Pere:

Em boten peidos, em boten puixos,
em boten cagallois, cartuxos.

I l’altre li havia de contestar:

Tenyo un xaleco da merda
forrado dos cagallois,
para que mas bonito sea
de peidos son os botois.

Com es pot veure, surrealisme delirant.

Com que l’atzar ha volgut que la seva mort hagi coincidit amb l’escriptura per part meva d’un poema sobre la “vida” dels morts, inspirat ens uns versos del poeta grec Iorgos Seferis, us el faig arribar, un cop conclòs i llegit en públic en una lectura a Sarrià, com a sentit homenatge a l’amic Pere.

 

TEMPS VENÇUT

Inútils els afanys amb què fem vida als llocs,
amb què bastim babels d’ambició,
per aixecar-nos contra la fugacitat
i proclamar ben alt que som, que hi som,
enmig de la insubstancialitat dels déus.
Precaris fonaments, precària fonamentació
de l’orgullosa arquitectura del destí,
de la soberga edificació de l’esperit,
dels altius obeliscos de l’enaltiment,
amb què voldríem fins i tot irrompre al cel.
A sota sempre hi ha un món deshabitat,
un territori despoblat que ens pensem ocupar,
talment intrusos en l’espai solitari dels morts,
pròfugs refugiats en terra de ningú.
Però els que abans nostre han sigut
sovint imposen el seu ser per sempre absents,
el seu plural record de multitud,
l’immemorable oblit de cadascun,
a la nostra fugaç presència, i tot queda buit
―soledat i silenci més enllà del tràfec i les veus―,
com si assistíssim al triomf del temps vençut,
del temps de l’altra banda de l’Instant.
Cada mort n’és la resurrecció. Qui sap si per això,
quan miro la llum sense sol que queda al cel
poc abans de l’entrada de la nit,
quan es perden els últims rastres de claror i color
i arreu només es veuen formes espectrals,
quan fins i tot els sons s’allunyen irreals,
com si fossin els ecos d’altres sons anteriors,
en mi i en tot, un cop s’esborra la concreció,
no hi trobo més que aquest món desolat,
el món que espera a dintre nostre esdevenir.

 

Publicat dins de Textos actuals | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

IMMISERICORDES

IMMISERICORDES

Moltes són les característiques del feixisme, des de les més evidents i barroeres del puny i la pistola fins a les més legalistes i refinades, i això fa que molts que ni s’ho pensen o que ho dissimulen en siguin, de feixistes. ¿Exemples actuals? Per donar i per vendre; només s’ha de repassar la llista de polítics, funcionaris i periodistes espanyolistes. Potser sí que no en són tots, però hi són tots. Els hereus del franquisme ja s’han preocupat de situar-los.

A la qüestió del feixisme, s’hi han dedicat milers de pàgines de reflexió, sobre la base fonamental i fonamentada que els partits d’aquesta mena d’ideologia, encara que públicament no s’hi reconeguin, vehiculen en moments de crisi del model capitalista la defensa dels interessos de les oligarquies econòmiques i empresarials, que se senten amenaçades pels potencials moviments alliberadors, i ho fan per mitjà de polítiques demagògiques i populistes, amb l’apel·lació a les pors i a les emocions més primàries i irracionals per fer que la gent, el poble, pres d’inseguretat induïda, es lliuri acríticament a les falses promeses de seguretat i benestar, que acabaran defraudades pels mateixos interessos reals que el feixisme defensa: els oligàrquics. “L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra”, repeteix la saviesa popular, una saviesa popular que està esdevenint “ignorància populista” a la vista del rebrot de l’extrema dreta a tot Europa.

Com he dit, ja hi ha una ingent bibliografia sobre aquest assumpte —recordo, per exemple, de la meva joventut, el treball cabdal de Nicos Poulantzas titulat Feixisme i dictadura— i, en conseqüència, no sóc qui per afegir-hi cap anàlisi que hi aporti res que no s’hagi dit molt millor que no pas ho faria jo. Només vull remarcar un aspecte d’àmbit moral que identifica els feixistes: la falta de pietat. L’acarnissament. El feixisme té molt de psicopatia. O dit d’una altra manera: el feixisme s’adapta com l’anell al dit en ments psicopàtiques. Immisericordes.

25-III-2018

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | 2 comentaris

ESCOPINADA

ESCOPINADA

Llegint la famosa antologia dels expressionistes alemanys titulada El crepuscle de la humanitat, de Kurt Pinthus, publicada en català el 2002 per Edicions de 1984 —sigui dit de passada, una traducció que, de tant voler patinar artísticament, rellisca—, t’adones que, al marge dels majors o menors encerts poètics  —sovint menors i d’un to visionari insofrible— dels poetes antologats per Pinthus, les avantguardes —també dada i surrealisme— van aportar una mala bava lingüística pertorbadora. En els poemes de molts d’aquests poetes de l’experimentació i de la protesta tant social com ontològica, hi preval una força del llenguatge que es correspon amb la ira causada per un període de la història europea altament conflictiu, tant pel que fa a la teoria com a la realitat. Repassi’s. Gran Guerra, Revolució soviètica, ascens de nazisme i feixisme, guerra civil espanyola, franquisme, Segona Guerra Mundial, descolonització, Revolució maoista… D’aquí neixen, no pas com a bolets fora de temps, unes posicions hipercrítiques amb el poder i els seus interessos.

Doncs bé, actualment a Catalunya, on molts poetes es fan ressò postmodern —per dir-ho amb paraules no feridores— d’aquelles aventures literàries contestatàries, ens trobem, segurament per absència de conflicte real durant tots aquests anys passats i per presència d’unes ganes infinites de promocionar-se com a funcionaris “alternatius”, que els nostres autors més agosarats pateixen insuficiència lingüística, que en el cor del poema és com dir insuficiència cardíaca. Pobres, no tenen cap potència verbal —el cor del llenguatge radical no els bomba prou— i, tot i que les seves imatges es pretenguin agosarades, recorrent als diccionaris d’obstretrícia i ginecologia, els queden mel·líflues, toves, com els cromos dalinians dels rellotges de plastilina que, amb tot, com a Dalí, sempre els marquen l’hora de vendre(’s). Avida dollars, que en deia Breton.

Per això, enmig d’aquesta flaccidesa poètica de la ira i la protesta nostrades, que més que càrregues en profunditat semblen trets de salva per dir “ei, poder, sóc aquí”, em criden l’atenció els textos i els poemes d’un autor que en aquests últims temps ha guanyat tres dels premis importants del panorama poètic dels Països Catalans —sí, Sr. Camps, un d’ells al País Valencià—, com són el Màrius Torres de Lleida i el Vicent Andrés Estellés de Burjassot, tots dos el 2016, i el 2017 el Miquel de Palol de Girona.

Parlo d’Albert Garcia Elena, que amb els tres títols premiats, Silur d’amagatotis (Pagès editors), Tòtem ordre (Bromera) i La saliva dels morts (Proa), s’ha situat en un lloc d’honor en el marc de l’experimentalisme més actual, i tot gràcies a una radicalitat textual com no té cap altre poeta de l’“experiment” a Catalunya. Al marge de la millor o pitjor bondat dels seus resultats i de la seva poètica —sobre la qual hi hauria molt a dir i no sempre laudatòriament—, el que a parer meu és innegable és que cada text seu és una autèntica “xurriacada”, com aquesta de La saliva dels morts:

Contra la poesia pura,
contra l’encenall estètic
que s’esgota en l’efecte òptic
de l’aiguabarreig, en el so fred
de la mà tova arrapada a la trinxera
de la terra eixorca dels covards.
Patètica lírica que rimes amb plàstic,
què podries fer tu davant la fúria
d’un simple significat?

Un “simple significat” que etzibat a l’esquena de qualsevol estéticienne de la poesia li deixaria un bon senyal per dies, una “mà tova arrapada a la trinxera / de la terra eixorca dels covards” que m’ha fet pensar tot d’una en el text més expressionista de Thomas Mann: l’últim capítol de La muntanya màgica. Bé, encertada o no l’associació, acabaré a la manera del poeta, amb una fuetada: tant de bo que als llépols els quedessin les glàndules salivals seques com les “dels morts”. ¡Quanta bava que ens estalviaríem! Ho escupo ben viu.

Prou. Els deixo amb un poema en prosa d’un llibre inèdit, Coure sobre el Hudson, escrit per Albert Garcia a la dècada del 2000, durant una estada seva a Nova York. És una mostra fefaent de les fondes arrels de la seva radicalitat, en aquest cas d’alè lorquià.

STATEN ISLAND

Veig, amb nitidesa, un túmul de veles inflamades. I una immensa màquina de calcular. Veig paraigües de porcellana i deserts en hora punta. Veig llúdries que dubten entre dos mons i moren escanyades per llambordes escopides en sèrie. Veig molsa de fonts clausurades. I una immensa màquina de calcular. I mascarons de proa mirant de costat ocells conglomerats. I la tendència de les làpides a trencar-se per la paraula clau. I una immensa màquina de calcular. Veig liti i manganès brollant en pous de filferro. I pedres numerades a les butxaques de ments que no aconsegueixen recordar que han vingut al món. Veig abocadors legals de sinònims de vida. I arbres que supuren oxigen, i veig la deportació, l’èxode de l’horitzó.
                                 I una immensa màquina de calcular.

9-III-2018

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

8 DE MARÇ

8 DE MARÇ

Que ningú s’equivoqui, el vaitot feminista no és un escac i mat als homes, sinó a tot un model social històricament capitanejat per “mascles alfa”, per “guerrers” que busquen descans en la submissió femenina, en tots els àmbits i en tots els nivells: del poder oligàrquic al nucli familiar, passant per tot l’escalafó polític i professional. Una càrrega en profunditat contra les formes de producció i de relació capitalistes i la seva jerarquització prepotent de la divisió del treball, en aquest cas pel gènere. Perquè la revolució feminista és la de la solidaritat no pas retòrica, sinó en acte: la de la instauració de la cura en la centralitat social; en definitiva, la compartició de la menyspreada pel sistema responsabilitat cap a l’altre/a.

No són pas les dones les que s’han d’incorporar a un model masclista de relacions com és el capitalista, no es tracta pas de substituir “malparits” per “malparides”; no es tracta de “quotes” de poder. Es tracta d’un canvi radical de les formes de producció, i són els homes els que s’han d’alliberar de la violència de l’individualisme i del darwinisme social, del qual són víctimes sovint sense adonar-se’n, i fer-se seu el model solidari, participatiu, de ser individu en l’altre/a a partir de la resolució de les necessitats compartibles: comprendre d’una vegada per sempre que l’única cohesió social real i possible és la de l’assumpció integral de la cura d’anada i tornada, sense gèneres, amb unes polítiques i un model econòmic abocats a acomplir el feliç humanisme de la igualtat. No pas pietat ni compassió ni misericòrdia ni caritat, que impliquen fort i dèbil. El que necessitem és una autèntica i solidària inundació de tendresa.

Però no vull acabar aquestes breus ratlles sobre la necessària revolució antropològica de la condició humana que ens ve de les dones sense referir-me a un poemari, precisament d’una dona, que acaba de publicar Llibres del Segle de Girona, perquè em sembla que en el món de la literatura catalana pot ser un referent del poetitzar d’una veu femenina. Es titula Les harmonies fràgils, un títol que podria exemplificar la densitat de la lluita de qui pel sol fet de ser dona ha de refer equilibris constantment contra la destrucció de l’harmonia perpetrada per un món ple d’ambicions mascles.

D’amor inconcret perdem la nuesa
darrere les harmonies fràgils.

Sí, refer. Això fan en tots els àmbits les dones que no volen ser el simple substitut d’un home. L’autora, Montserrat Garcia Ribas, amb una veu que és com un murmuri, va desgranant i alhora enfilant al llarg d’un bell conjunt de poemes brevíssims tots els dubtes, totes les incerteses humanes del desig, del record, del misteri amagat en la sorpresa de les mateixes paraules d’amor i mort, i amb els seus silencis ens ofereix l’oportunitat d’intercalar-hi els nostres silencis dubitatius, sense voler-nos imposar res, lluny de tota fal·locràcia poètica. Podríem dir, doncs, llegint aquestes essencials “harmonies fràgils”, que la retòrica no és res més que la testosterona de la poesia.

La devoció sosté un estremiment pausat
com una arcàdia feble.

“Harmonies fràgils”, “arcàdia feble”… Sempre la “cura” contra la destrucció sistèmica, sempre l’ecologia de la paraula. Sempre la voluntat de restitució de la paraula desgastada. Montserrat Garcia Ribas és de l’estirp de Montserrat Rodés, de Teresa Pascual, de Rosa Font…, però també d’homes com Antoni Clapés o Víctor Sunyol, o del mateix editor i epiloguista del llibre de què parlo, Roger Costa-Pau, que ens diu: “La poesia que escriu Montserrat Garcia Ribas l’escriu des del despullament i amb la paraula descarnada i plena de semences.” Poetes del silenci que molts voldrien silenciats/des, perquè el seu silenci és massa acusador dels abusos verbals i no verbals en tots els àmbits. Explicava Ungaretti que sovint escrivia per dir que callava, perquè saber callar, hi afegeixo, és la condició necessària per escoltar l’altre, per sentir-lo, per dialogar-hi.

La nuesa clou l’arbitri i la sospita.

Valgui tot plegat com a examen de consciència.

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

DESTERRAR-NOS

DESTERRAR-NOS

El franquisme representat pel PP, que potser no ha representat mai res més, ara ja sap que l’exercici del poder a Espanya no té cap trava democràtica, com s’està patint a Catalunya, on el govern de Madrid no accepta els resultats de les urnes. Pobres militants i votants espanyols d’esquerres. ¿Que potser es pensen que, si es posen de perfil, no aniran “a por ellos”? Que qüestionin de debò els interessos de l’oligarquia, la famosa “unidad de destino en lo universal” que és la llotja del Reial Madrid, i ja s’ho trobaran. La defensa dels drets de Catalunya era —és— la defensa de la democràcia, s’estigui o no d’acord amb l’independentisme. Una cosa és oposar-s’hi políticament i una de ben diferent és acceptar la denigrant utilització i la repressora actuació de l’aparell policíaco-judicial en benefici dels interessos purs i durs del poder oligàrquic de l’Estat. PSOE i Podemos, amb la seva col·laboració o la seva pusil·lanimitat, estan deixant que actuï emparat en una llei interpretada unívocament, rígidament, sempre en el sentit restrictiu de la llibertat. Només les lleis amb “cintura” són realment democràtiques.

Per això, pel que representem els catalans de lluita per la llibertat democràtica, amb dret d’autodeterminació inclòs, els espanyols ens volen desterrar de la nostra terra, això sí, sense fer-nos-en fora, perquè el context europeu de moment no veu de bon ull l’expulsió de milers de persones —més immigrants (exiliats) i un altre cop camps a Argelers— ni l’aplicació de la “solució final”, encara prou mal vista, tot i el negacionisme rampant. ¿Quina “solució”, doncs, ens és aplicable? Ras i curt: negar la territorialitat a la nostra llengua i la nostra cultura, desterrar-nos-les, com també es fa a la resta dels Països Catalans. Fa molts anys que s’hi van posar i en això continuen estant: Franco i el franquisme, Suárez, Fraga, González, Guerra, Aznar, Wert, M.Rajoy, Sánchez, “la Sultana”, Rivera, Arrimadas, Albiol, Millo, SCC, Vox, la Gürtel, Camps, Fabra, Bauçà, Matas, Ros, la monarquia, i tots els que se us acudin en aquesta línia de treball liquidador d’una identitat, com els governs d’Aragó, amb lapaos, Sixenes i Corones d’Aragó. Una acció contra la catalanitat portada a terme sempre amb la col·laboració necessària, conscient o inconscient, tant se val, dels votants de PP, PSOE i PSC, i, amb especial contumàcia, dels de C’s (el partit dels Colon’s), és a dir, de tots aquells que es proclamen tan catalans, valencians o balears com el primer, però que neguen tot allò que mostri una identitat que no sigui l’espanyola, amb l’acceptació com a espanyola dels símbols franquistes que s’han vist a les seves manifestacions, mai rebutjats ni denunciats per PP ni per C’s. Ni pel PSC.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

LÍMITS O LIMITACIONS DE LA DEMOCRÀCIA A EUROPA

 

LÍMITS O LIMITACIONS DE LA DEMOCRÀCIA A EUROPA

1

Els marxistes sempre van considerar que les anomenades democràcies burgeses, és a dir, les democràcies sota el jou del capitalisme, no eren sinó formals. Sí, “democràcies formals”, en deien, en el sentit que potser sí que respectaven unes certes “formalitats” democràtiques liberals, però que, en realitat, estaven sota el poder de les oligarquies corresponents a les diverses etapes del seu cicle històric. Ara, els liberals que tant ho discutien o s’han passat a l’extrema dreta, que aprofita aquestes “formes” per assaltar el poder en nom dels poders més obscurs, o simplement han de reconèixer que la “democràcia formal”, a sobre, s’ha tornat d’allò més informal. A l’actual oligarquia mundial, l’engavanyen les “formalitats” i se les passa simplement per la “ingle” política de torn, s’anomeni aquesta Rajoy, Putin, Trump, Erdogan, Orban o com es vulgui, personatges fàcilment corruptibles que corren a complaure’n totes les exigències.

 

2

Puigdemont a Copenhaguen: “No ens rendirem davant l’autoritarisme.” El TS espanyol no gosa demanar-ne l’ordre europea de detenció i extradició. En aquests moments, la lluita per les llibertats de Catalunya està explorant i posant a prova els límits democràtics de les anomenades democràcies europees. (Els límits democràtics s’han de poder ampliar sempre.) La lluita de l’independentisme català depassa clarament l’àmbit merament “espanyol” i, segons cap on vagi l’europeisme, pot ser l’espurna de la llibertat real. Per això, tot autèntic demòcrata a Espanya i a Europa, aquell que no vol estar sotmès als interessos purs i durs del capital, l’hauria de fer seva. Hi ha en joc o bé el triomf dels pobles, la seva història, la seva cultura i la seva llengua, sobre els estats —el magnífic arxipèlag europeu, el mosaic de cultures i parles—, o bé, però per mal, la implantació un cop més del feixisme sense contemplacions, com s’està dirimint a Espanya i en altres llocs del Vell Continent, un feixisme ara de moment només latent que els intel·lectuals orgànico-putrefactes volen fer passar per cosmopolitisme, si són de dretes, o per internacionalisme, si s’autoconsideren d’esquerres; en definitiva, la visió ultraimperialista del món com a conseqüència d’una idea errònia, corrupta i no lliure d’Europa. Al començament en deien l’Europa del Carbó i de l’Acer: d’aquí ens pervé l’Europa amb la consciència cegada pel sutge i blindada contra la pobresa i la immigració. L’Europa dels Mercaders, que sempre han acudit al feixisme quan han vist els seus ingressos i els seus privilegis qüestionats.

 

3

La defensa de la llibertat per la fragmentació, que impossibilita la creació d’imperiosos macroestats unificadors i unitaristes a costa de la liquidació de les diferències per part del més fort. Del més bestial. El necessari arxipèlag que defensa possibilitats i idees enfront del pensament únic, perquè el pensament només pot ser temporal i doncs parcial. A la unitat li correspon la fixedat del dogma. Si la Unitat es pogués veure a si mateixa en parts, descobriria la llibertat.

20 i 22-I-2018

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

APUNT MÍNIM SOBRE HUGO VON HOFMANNSTAL

APUNT MÍNIM SOBRE HUGO VON HOFMANNSTAL

Com a poeta, Hugo von Hofmannstal (Viena, 1874-1929), sobretot comparat amb un contemporani seu com és Rainer M. Rilke, em deixa força indiferent. Tot allò que en Rilke és plasticitat, fisicitat, del que ell designa com l’Obert, és a dir, l’espai infinit de l’anhel, en Hofmannstal és vaguetat, llangor, sfumato, el mal del simbolisme més recalcitrant. L’insuportable George, per exemple, per no parlar d’alguns francesos, o fins i tot del Mallarmé més fluix, més simbolista, salvat sobretot pel seu trànsit iniciàtic per la forêt de symboles baudeleriana, fins a arribar als versos crucials de la que haurà de ser la seva poètica madura: Ô nuits ! ni la clarté déserte de ma lampe / Sur le vide papier que la blancheur défend. Podríem dir, doncs, que si la memòria de Hofmannstal perviu amb certa força avui dia, això es deu no tant als poemes com precisament a la seva crisi poètica, expressada en un text en bona part anunci i reflex de la crisi del llenguatge de la modernitat, encara vigent avui dia, com és la seva arxifamosa Carta de lord Chandos: “Tot se’m desfeia en parts, les parts un altre cop en parts, i no quedava res que es pogués aprehendre amb un concepte. Les paraules soltes flotaven al meu voltant; es tornaven ulls que em miraven fixament i que jo al meu torn havia de mirar; remolins que giren sense parar, això és el que són, a través dels quals s’arriba al buit i en què la mirada fa vertigen.” Però dit això, sí que vull remarcar tres poemes seus. Els dos primers que transcric, tots dos de l’any 1893, són molt breus i aforístics, i poden servir de base intel·lectual a qui decideixi dedicar-se a la poesia. El primer diu:

Aquesta és la lliçó de la vida, la primera i última i la més fonda,
que ens deslliguem de la condemna que van nuar els conceptes.

La lluita del poeta per recuperar la cosa en si, el no-jo. La utopia que mou el gènere poètic. El segon fa així:

Si separeu la forma del contingut, no sou artistes que creen.
La forma és el sentit del contingut, el contingut l’essència de la forma.

Un resum perfecte del formalisme poètic, que objectiva el poema en la seva significació. La formalització com a sentit últim de la dicció. El tercer poema que vull transcriure, de més desenvolupament, es titula “Després d’una lectura de Dant”, de l’any 1895:

De llosa sepulcral de bronze
són els famosos i difícils versos antics,
freds al tacte, indestructibles, sustentadors
d’una pompa difunta, d’escuts d’armes en verd i negre
i d’una inscripció, bronze sobre bronze,
que fa pensar, encara que no et faci estremir.
Llegeixes i topes per fi amb una paraula
que és com tot sovint va pressentir la teva ànima,
sense mai haver sabut anomenar el que volia dir,
d’aquí sorgeix l’encant. A cada taüt

pica des de dintre amb vius artells
la vida, unes espatlles empenyen amunt,
la tapa tremola on, entre bronze i bronze,
per l’escletxa més fina, uns dits humans
llisquen i per l’escletxa surt una llum,
una llum, una llum meravellosa i càlida
que ha descansat molt temps en el terra fosc i fred
i que ha absorbit el silenci i l’aroma profunda
dels fruits nocturns ―aquesta llum emergeix,
i s’alcen a les lloses de les seves tombes,
el peu nu en daurades sandàlies,
els milers de vius i et miren
a tu i al joc de fantasmagòriques fileres
i diuen més del que tu puguis arribar a comprendre.

Enmig de l’arqueologia literària, de sobte, una paraula antiga que diu més enllà de la nostra comprensió (ens) reviu. Aquella paraula que reneix —no res més és la resurrecció— amb la seva escalfor humana i ens apel·la “com tot sovint va pressentir la nostra ànima”. Aquella escalfor humana que massa sovint no ens va saber oferir l’especulació, de speculum, simbolista. Jocs de miralls massa sovint sense ningú.

19-I-2018

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari