VIDES PARAL·LELES (Integral)

I. Vides paral·leles Amb l’estranya parella Coscubiela/Rabell, començo una sèrie de Vides paral·leles, això sí, sense res a veure amb les de Plutarc. A mesura que en vagi fent més, les aniré “penjant” aquí al blog.

II. Vides paral·leles La Grossa de Tot l’Any.

III. Vides paral·leles Don Sufrido.

IV. Vides paral·leles Dintre de la sèrie de “Vides paral·leles”, avui us ofereixo la quarta. Es podria titular “Barbie monárquica”, i hi afegeixo una frase que podria passar als annals (ep, amb dues “enes”) del pensament polític espanyol.

V. Vides paral·leles Continuant els “paral·lelismes”, avui us ofereixo una “vida paral·lela” la idea de la qual dec al bon amic Josep Tubau. Tant ell com jo esperem que la trobeu prou afortunada.

VI. Vides paral·leles Sense comentaris, però de rabiosa actualitat.

VII. Vides paral·leles Tot i que miri contra el govern, aquest és un “ciudadano” llepa del Rajoy.

VIII. Vides paral·leles Montoratu.

 

 

 

Anuncis
Publicat dins de Vides paral·leles | Etiquetat com a | Deixa un comentari

VIII. VIDES PARAL·LELES

VIII. VIDES PARAL·LELES

Montoratu.

VIII. Vides paral·leles (cliqueu)

Publicat dins de Vides paral·leles | Etiquetat com a | Deixa un comentari

VII. VIDES PARAL·LELES

VII. VIDES PARAL·LELES

Aquest és del C’s de Madrid, tot i que mira contra el govern.

VII. Vides paral·leles (cliqueu)

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VI. VIDES PARAL·LELES

VI. VIDES PARAL·LELES

Sense comentaris.

VI. Vides paral·leles (cliqueu)

Publicat dins de Vides paral·leles | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“A LA GRANJA DEL NORD”, DE JOHN ASHBERY

“A LA GRANJA DEL NORD”, DE JOHN ASHBERY

Aquest 3 de setembre ha mort John Ashbery.

En transcric com a homenatge el poema “A la granja del nord”, el primer del seu llibre Una onada.

En algun lloc algú viatja amb fúria cap a tu,
a una velocitat increïble, viatjant de dia i de nit,
travessant temporals de neu i la calor del desert,
solcant torrents, passant per
estrets congostos.
Però ¿et sabrà trobar?,
¿et podrà reconèixer quan et vegi?,
¿et lliurarà el que té per tu?

Aquí no creix gairebé res,
però els graners estan curulls de blat de moro,
sacs de blat de moro amuntegats fins a les bigues del sostre.
Els rierols flueixen dolços, i alimenten els peixos;
els ocells enfosqueixen el cel. ¿Serà prou
que el plat de llet estigui a punt a la nit,
que hi pensem algun cop,
algun cop i sempre, amb sentiments confrontats?

¡Grandíssim!

A Sam Abrams, que l’admira profundament
Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

V. VIDES PARAL·LELES

V. VIDES PARAL·LELES

Continuant els “paral·lelismes”, avui us ofereixo una “vida paral·lela” la idea de la qual dec al bon amic Josep Tubau. Tant ell com jo esperem que la trobeu prou afortunada.

V. Vides paral·leles (cliqueu)

Publicat dins de Vides paral·leles | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“MEMÒRIA DE LA INQUIETUD”

Memòria de la inquietud (cliqueu) Portada i contraportada

NOTA DE L’AUTOR

D’uns anys ençà, en paral·lel a la meva activitat com a po­eta, he anat aplegant —com a complement reflexiu o com a excrescència poètica— una sèrie d’anotacions que van des de l’aforisme més breu fins a la reflexió més o menys filosòfica, passant per l’anotació lírica o el comentari político-social, sobretot arran de la­ crisi que ens estan fent viure els interessos transnacionals, tan ben servits pels governs «nacionals».

De bon com ençament, moltes de les anotacions naixien d’idees en principi poètiques que no trobaven l’adequada formalització poemàtica, però que per mi tenien prou entitat reflexiva per conservar-les. Tot i que la poesia de la modernitat ha acceptat en molts moments l’expressió aforística com a poema, des de fa uns anys sóc del parer que la poesia necessita un cert ressò poètico-retòric que la connecti amb la tradició. A poc a poc, doncs, la distinció poema/reflexió s’ha accentuat, encara que, per la mena de poesia que faig, hi continua havent una certa osmosi, fins al punt que algunes anotacions les po­   dria haver posat perfectament en vers, i suposo que també al revés. Allò de les gradacions, de la gamma dels grisos. Com deia, tota aquesta mena de pensaments abracen els interessos més diversos, amb el predomini de la poesia i el llenguatge i de les qüestions filosòfico-socials, i em permeten oferir com una mena d’hinterland de la meva poesia que crec que s’ha de tenir en compte per interpretar-la.

Començades a la dècada dels 80, el 2011 vaig aplegar les anotacions d’aquesta mena escrites a partir de la dècada dels 90 i fins al 2010 —ordenades en diversos apartats generals i per ordre d’aparició en el temps— en un volum titulat La figuració del(s) sentit(s), un títol que, si mai és el cas, hauria d’acollir tota la meva obra “anotadora”, també aquesta Memòria de la  inquietud que el lector té ara a les mans.

C. C. M.

Aclariment: Al llibre, segurament hi haurà algunes altres equivocacions, però vull deixar constància d’una de la qual només jo sóc culpable per haver-me refiat de la memòria i no haver-ho comprovat. Atribueixo allò de l’àngel “fieramente humano” a Cernuda, quan, en realitat, és de Blas de Otero. Us en demano disculpes.
Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

IV. VIDES PARAL·LELES

IV. VIDES PARAL·LELES

Dintre de la sèrie de “Vides paral·leles”, avui us ofereixo la quarta. Es podria titular “Barbie monárquica”, i hi afegeixo una frase que podria passar als annals (ep, amb dues “enes”) del pensament polític espanyol.

IV. Vides paral·leles (cliqueu)

Publicat dins de Vides paral·leles | Etiquetat com a | Deixa un comentari

III. VIDES PARAL·LELES

Tercera “vida paral·lela”.

III. Vides paral·leles (cliqueu)

Publicat dins de Vides paral·leles | Deixa un comentari

UN D’EN JAIMITO

UN D’EN JAIMITO

Llegeixo en un diari català una entrevista al “ministre” d’Empresa, Cultura i Innovació —oxímoron d’oxímorons— del govern de la “presidenta” Colau, a qui la Cultura catalana amb majúscula, a jutjar per les declaracions del seu “lloctinent”, no deu interessar un borrall. El tal “ministre”, de nom Jaume i cognom Collboni, ens diu que des de l’alcaldia de la capital catalana es fomentarà la cultura popular, que segons ell ens fa “imbatibles”. ¿Qui l’hi podria discutir? En qüestió de sardanes o de castellers som tan imbatibles com Madrid amb al xotis o Andalusia amb el flamenc. “Eminència, que ets una eminència”, amic Collboni. Hi havia un acudit d’en Jaimito en què la professora li preguntava: “Jaimito, Méjico es máximo productor mundial de…” I ell responia: “Deeee… mejicanos.” Doncs, si fa no fa, com el nostre entranyable Jaumet.

Amb tot, l’home ja deu veure que el que acaba de dir és una bestiesa supina i aleshores s’empatolla que les sardanes, els gegants i capgrossos i els castellers cohesionen el poble català, sobretot els castellers, que se les tenen cada dos per tres i amb un grau de competitivitat més empresarial que cultural. Però, calla, que potser es referia a la Feria de Abril, a recuperar les “corridas” i a subvencionar la processó de Setmana Santa dels “legionarios”. Déu vulgui que no. Sigui com sigui, la visió de la cultura catalana del senyor Collboni no deu anar gaire més enllà de la de l’“Heroi de Montejurra”, que parlava de “regionalismo bien entendido”. Sí, en Collboni deu ser un bon admirador del senyor Iceta, que s’estima més veure Goldfinger que no pas saber de què van les “clavegueres” de l’estat contra Catalunya, aquest estat que, amb Supersánchez al capdavant, els del PSC-PSOE transformaran en federal. Com allò dels Coros y Danzas de la Sección Femenina de Falange. El que no se sap ben bé és si també federaran les clavegueres.

Doncs sí, el nostre Jaimito particular, com si fos un acudit dels seus, ens ve a dir que l’Ajuntament barceloní, que no aposta pel referèndum, apostarà pels esbarts dansaires, per les puntes de boixets, per les caramelles i, si arriba el cas, per les colles de bastoners… de la Guàrdia Civil, això de cara a l’1-O. Miri, amic Collboni, hi ha una “festa popular” que se celebra en democràcia que es diu “El Pas per les Urnes”. ¿O aquesta no li agrada i s’estima més la dansa nupcial de l’abegot Iceta al voltant de “Pedro, mantente firme, ¡líbranos del PP i de Rajoy!” Potser l’aversió a la democràcia li ve del trauma que va passar per haver organitzat presumptament immigrants sense feina perquè el votessin en les primàries obertes que van celebrar els socialistes per escollir candidat del PSC a l’alcaldia de la ciutat. Per cert, i de la Cultura catalana en majúscula, ¿què me’n diu? Ah, res de res, que per majúscula ja tenim l’espanyola. Com sempre ha fet el feixisme, sigui com a franquisme o com a PP i C’s, ara el govern municipal dels comuns, en aliança amb el PSC, ens vol reduir a cultura antropològica, és a dir, residual.

Això sí, el govern de la Generalitat, a l’hora de la veritat, també posa com a conseller del ram cultural un folklorista.

¡Pobra Cultura catalana, amb polítics així no ens calen enemics!

24-VII-2017

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari