I EN QUI, L’OFEC?, de Roger Costa-Pau

I EN QUI, L’OFEC?, de Roger Costa-Pau

¿Com n’hem de parlar, dels poemes, dels llibres que voregen el silenci? ¿Són tots iguals i més val callar per acompanyar-los en la seva recerca? ¿Fins i tot no llegir-los i accelerar-ne l’experiència? I ja em perdonareu la ironia.

D’aquests llibres que freguen el límit del silenci —o, si es vol, el límit de la veu—, n’hi ha, però, de dues menes: els que hi van i els que en surten.

Sobre els primers, sobre els que hi van, sobre els que persegueixen el silenci, hi ha un comentari d’Ungaretti que els defineix molt bé i que diu de manera sintètica: “Parlo per advertir que callo”. Per més que el poeta italià digui, en un famós poema seu, “m’illumino / d’immenso”, són poemes que treballen per implosió, per reducció de l’immens a cul-de-sac del no-res. Com que venim d’un silenci absolut a què hem de tornar, m’hi anticipo. ¿I entremig què?, els podríem preguntar. Són els renunciaments místics, l’abandó de la vida, l’expressió emmudida de la derrota humana no assumida més que com a fal·laç “triomf” de ser —això sí, sense identitat pròpia— en el Ser o en el No Ser, vagin a saber. És com si es diguessin: “Que Déu (el silenci) hi faci més que nosaltres”.

Però deixem-los per una altra ocasió en el seu isolament i amb la seva renúncia al diàleg humà, a la controvèrsia, a la dialèctica, en benefici del mut soliloqui diví: el del Verb sense modes ni temps verbals. Sí, deixem-los en la seva “absolitud” (amortitzo així una mica el neologisme que vaig crear com a última paraula de l’últim poema del meu llibre Un moviment quiet) i anem als segons: als que en surten.

A aquests hi adscric el llibre I en qui, l’ofec?, de Roger Costa-Pau. Dic que són poemes —en concret, haikus— que en surten, que en vénen, o si voleu que hi apareixen (silenci/pàgina en blanc), i que sembla que maldin per esclatar, per expandir-se. Per esdevenir la veritable essència de tot: l’aparença. La materialitat de l’aparença. Potser no ho faran mai, però en (con)tenen la força. Hi endevines les coses i, si se’m permet la humorada, fins i tot l’Empordà d’en Roger. Són paraules prèvies a les coses, pre i performatives. Prèvies a la història encara que de vegades hi vegem flaixos que ens n’ensenyen l’acabament, perquè —tots ho sabem prou bé— en tot inici hi ha també el seu final. Eclesiastès. Són nuclis d’energia que esperen el seu big-bang. En aquesta mena de poemes, talment sorgits del res (o in media res), encara que potser costi discernir-ho, ja hi ha de manera latent l’univers sencer: terra, aigua, foc, aire. O si es vol: espai i temps. També mort, doncs, però encara ben amagada per l’impuls de vida. Entre les associacions críptiques de la seva retòrica mínima, hi descobreixes tot un món de moment contingut. ¿A l’espera de?

frements en el temps
just en la sina del temps
dreçats en el temps

Són poemes, haikus, “elementals”, primordials, que contenen en potència la totalitat de les possibilitats —la latència del Tot—, dels quals encara no sabem, tampoc l’autor, si abandonaran mai el seu estat inicial, iniciàtic, i començaran el periple que els pot portar fins a la implosió dels poemes que persegueixen el silenci: el forat negre, la “noche oscura”, de la divinitat, de l’aspiració de la divinitat. Però, ara com ara, ens en plantegen la fugida a través de crear aquests nuclis d’energia que ens han d’allunyar cap a l’immens de nosaltres. Sabem que tots contenim un final clos, únic, igual per tots, i els poemes d’en Roger no ens ho amaguen. Però també ens diuen que quan naixem, en cadascun de nosaltres, se “singularitza” el món.

Però no ho vull deixar aquí sense recollir el que l’autor em diu sobre la formalització dels haikus que componen I en qui, l’ofec?: “Al llibre hi ha la voluntat expressa de proposar canvis formals en el que és l’estructura tradicional del haiku. De vegades l’estenc en horitzontal dins la pàgina, de vegades en mantinc la disposició, però deixant un ample espai en blanc entre el segon vers i el darrer, i de vegades concentro en una sola pàgina dos haikus: un d’estès a dalt i l’altre tancat a baix. Són canvis que tenen a veure amb una proposta de lectura més oberta, ja ho veus…”

Aquests haikus —aquests nuclis d’energia— d’en Roger s’acompanyen de tota una colla de “dibuixos” de Gemma Romero Goday. Ignoro com s’ha plantejat la col·laboració entre poeta i pintora. M’imagino que les “il·lustracions” són posteriors als poemes i m’hi sembla veure una ferma voluntat de dialogar des de la imatge amb els poemes. Crec notar-hi fins i tot en alguns casos, com el del haiku “estès”

a la platja fonda —en la brànquia que m’ets— sageta de llum,

que hi ha el desig de reflectir el text en la forma; en aquest cas, com una ascla de pedra de les que es feien servir per fer “sagetes” a la prehistòria. Amb tot no és més que una apreciació subjectiva que haurien de corroborar els autors del llibre.

Un volum que val la pena tenir pels textos, per les “il·lustracions”, i també per la bellesa en si de la col·lecció Culip de Llibres del Segle, amb el disseny i les portades mai prou ponderades de l’artista gironina Roser Bover.

21 i 22-VI-2020

 

 

Publicat dins de Articles literaris, General | Etiquetat com a , | 1 comentari

A GEORGE FLOYD

A

George Floyd

in memoriam

i amb ell

a tots els perseguits al món

al crit

REPUGNANT

de

GO GET THEM

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

RENDA UNIVERSAL GARANTIDA (o com se’n vulgui dir)

Un tros d’història

D’una època en què vaig cursar estudis d’història moderna i que, en conseqüència, en feia les lectures pertinents, em va quedar ben gravada pel seu gran interès l’anomenada transició del món feudal al capitalisme inicial. Aquest procés va començar durant l’etapa anomenada mercantilista: els mercaders, amb la seva mobilitat, volien depassar els límits dels mercats locals i arribar a mercats cada cop més allunyats. Per això els feia falta una producció de teixits, d’estris del camp, d’atuells domèstics, etc., la base del comerç de l’època, que els artesans no els garantien; la solució que hi van trobar va ser encarregar-ne la producció a una xarxa organitzada arreu dels pobles i masos de la rodalia d’on fos, una xarxa a la qual es donaven els estris i els models necessaris per fer aquella mena de nova producció; així, doncs, les famílies camperoles es podien assegurar uns guanys que els permetien no haver de sobreviure únicament de la terra, sobretot en les anyades de males collites. Observi’s que, tot i treballar per encàrrec dintre d’una xarxa, encara no hi havia divisió del treball i cadascun dels productors feia sencer el procés de producció del que fos, gairebé com els artesans. Però els mercaders es van adonar aviat que, si per mantenir o incrementar el benefici —el mercantilisme s’estenia per Europa i creixia la competència— abaixaven massa els preus que pagaven per l’elaboració d’aquells productes, la gent del camp que ocupaven, per poc bona que fos la collita i el rendiment d’horts i bestiar, podia negar-s’hi i tornar a viure com abans tan sols de la terra; és a dir, els mercaders no en podien trencar cap resistència. A poc a poc, doncs, amb la lentitud de tots els processos històrics, si no hi ha sacsejada revolucionària que els acceleri, aquells mercaders desdoblats en manufacturers van posar els ulls en la població excedentària del camp que, a cada mala collita o a cada nova epidèmia, s’incrementava als burgs i hi malvivia sense ofici ni benefici coneguts, un cop expulsada per la necessitat del medi rural. Aviat, la nova classe manufacturera va començar a organitzar aquella massa desheretada, que no tenia més remei que adaptar-se a les condicions que els imposessin, ja que tot el seu “capital” era la força de treball. La va anar tancant —de vegades literalment— en tallers i fàbriques dedicats a una sola producció determinada, on cadascú només feia una part del procés de fabricació. Començava la divisió del treball i, per tant, la seva mecanització (in)humana. Cap treballador es podia sentir autor de res del que fabricava. Era el treball en cadena, i mai més ben dit: encadenat. Els nous industrials aconseguien d’aquesta manera treballadors absolutament dependents d’ells i del salari que els pagaven, que podien rebaixar a conveniència, sense que ningú hi pogués oposar resistència al no haver-hi alternatives, ni lleis, ni mecanismes de defensa, que encara havien d’anar sorgint en la forma de sindicat. El capitalisme incipient necessitava desarrelament. Fins aquí una imatge molt succinta de la transició feudalisme / mercantilisme / capitalisme.

 

Un tros de memòria

Ara, una mica d’història encara viva al meu record. Durant bastants anys vaig treballar en una gran editorial barcelonina que estenia els seus tentacles a tot l’àmbit de parla espanyola, Amèrica inclosa. Aquesta editorial, amb la central a Barcelona, tenia el seu centre d’impressió i emmagatzematge fora de Catalunya, en una població d’àmbit rural, tot i un desenvolupament poligonal incipient. Sòl industrial més econòmic, mà d’obra més barata i avantatges fiscals, n’eren de ben segur les raons de la deslocalització. En conseqüència, però, la majoria de les famílies dels treballadors tenien el seu hort, el seu aviram, el seu bestiar. Va ser durant una forta vaga organitzada per Comissions Obreres en el període inicial de l’anomenada Transició —ara sabem que de feixisme del segle XX a feixisme del segle XXI, amb el col·laboracionisme encara ara de socialistes i excomunistes— que els que treballàvem a la central barcelonina vam poder viure com els treballadors del centre d’impressió i emmagatzematge aguantaven molts més dies en vaga que no pas nosaltres: amb els seus recursos hortícoles i de bestiar podien resistir tant com s’ho proposessin, sense cobrar el sou, fins al punt que al cap de no gaire temps l’empresa editorial va anar desballestant aquelles instal·lacions i en va traslladar l’activitat a una zona urbana de polígons industrials, d’aquells on si cap herbota aixeca el cap, la macadamitzen, i això per no parlar de tomàquets i enciams.

 

Glossa

¿Per què ho explico tot això? Una mica per fer pedagogia del perquè els empresaris i els seus representants polítics —gairebé tots, encara que els votem perquè ens representin als que no tenim possibles— s’oposen a la creació de la Renda Universal Garantida (o com se’n vulgui dir). Si s’establís i fos una quantitat de diners digna —no pas un PIRMI, que més aviat és una burla, una escopinada humiliant, que no pas una ajuda—, aquesta renda seria un topall a la negociació a la baixa dels salaris. Si el sou que s’oferís a un treballador no superés amb cert escreix allò que ja cobraria com a dret universal, difícilment s’avindria a cap excés explotador. ¿Qui es posaria a treballar més de deu hores per 500 euros, com passa a restaurants, hotels, distribuïdores on-line, empreses de repartiment, botigues, etc.? Una renda que seria, doncs, com l’hort i el bestiar de qualsevol treballador. ¡Adéu-siau, doncs, ETT, precaris, autònoms o els anomenats “empresaris per compte propi” de motxilla i bicicleta! La Renda posaria fi a l’esclavatge encobert, mai desaparegut, i que cada dia prolifera més a les nostres modernes societats a la vista de tothom. ¡Per això, per això empresaris i polítics no en volen ni sentir a parlar, de la Renda Universal! Necessiten l’esclavitud per prosperar sense límits. De l’explotació, de la humiliació, de l’abús, de l’insult en forma de misèria salarial, en diuen creació de llocs de treball. Jo en dic delicte contra els drets humans més elementals.

V-2020

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

AMB EL CUL ENLAIRE

Els xarlatans i els vociferants de la dreta, ara ja tota extrema arreu del món, s’encaparren a voler-nos convèncer que l’obra de Marx ha quedat desfasada, perquè, diuen, les condicions econòmiques i socials han canviat radicalment després de més d’un segle i mig del Manifest del Partit Comunista. S’ha de reconèixer que l’intent de fer passar l’aparença per substància —popularment, bou per bèstia grossa— és prou reeixit, si ens mirem què pensa i vota la majoria de la població. El fenomen es diu alienació: pensar per compte d’altri (llegeixi’s “poder”). És com si ens diguessin que el cicle explotació de l’home per l’home per obtenir plusvàlues amb què acumular capital ja no és com funciona l’economia mundial. (Que cadascú observi d’on treu i com els diners per sobreviure, o les condicions de vida als tallers i les manufactures dels anomenats països emergents —sempre l’eufemisme: abans països en vies de desenvolupament, per no dir-ne rectament arrasats pel colonialisme—, o el fet que cada cop els rics són més rics i els pobres més pobres, amb la consegüent caiguda del mite del coixí social de les classes mitjanes, seguint amb els eufemismes.) Si fos realment així, que el cicle assenyalat d’explotació-plusvàlua-capital ja no es donés, xarlatans i vociferants —que, ai las, han de passar per caixa i agradar l’amo com qualsevol explotat— no s’hi esgargamellarien pas gaire. Facin-me cas. Només hi ha una cosa que pot fer que el marxisme quedi obsolet: la desaparició del capitalisme. D’aquí tota la xerrameca a sou del capital: ens volen atuir perquè no ens adonem de l’explotació, que, després de més d’un segle i mig, continua tan ufanosa, mutant només en l’accessori per plomar-nos millor. Exemplifiquem-ho i anem del comiat de la liquidació salarial a la benvinguda a la liquiditat social. I fem-ho amb la gran enganyifa político-econòmica dels últims decennis per treure’s del davant l’excedent de mà d’obra: els emprenedors i autònoms —¡vinga eufemismes!—. ¿Algú es creu de veritat de veritat que els que es veuen abocats a aquesta mena de sortides laborals són els seus propis empresaris, com els volen fer creure? En cas afirmatiu, només puc dir que qui s’ho empassa no té ni dos dits de front i sí una alienació de cavall. ¿Per què es pensen que amb la pandèmia ha quedat tanta gent, amb mascareta, sí, però amb el cul enlaire?

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

EN LEGÍTIMA DEFENSA

Tots aquests dies de confinament, les energies físiques de bona part de la població —tan explotades en pro de la productivitat màxima del sistema— s’han vist empresonades a casa per culpa del “ditxós” coronavirus.

En aquesta situació, totes les energies reprimides per les exigües dimensions, en general, dels domicilis han mirat de trobar la seva vàlvula d’escapament. Així, doncs, i en el millor dels casos, alguns s’han conformat a fer algun numeret tranquil, més o menys graciós o entranyable, i a penjar-lo a les xarxes. Ja dic que en el millor dels casos, perquè no tothom es fa prou càrrec de les limitacions de l’“arrest domiciliari” dictat pels poders públics en virtut de la pandèmia, i així ens trobem que una majoria es dedica a activitats que, sent amables, podríem titllar de potser un pèl mogudes, per no qualificar-les directament d’intrusives.

Uns busquen l’admiració de la ciutadania penjant cançons compostes i gravades a cop d’instrument i posant a prova la resistència del veïnat. Uns altres es munten improvisats gimnasos al menjador o precàries pistes atlètiques al passadís, sense cap consideració pel veí de sota o del cantó. I encara uns altres imposen autèntics “sónars” casolans, sales de ball domèstiques o espectacles deplorables als balcons i terrats que obliguen els que hi viuen a la vora a tancar finestres, abaixar persianes i córrer cortines, per poder-se’n aïllar. Per no parlar dels que ho fan tot alhora: gimcana infantil dels fills per tot el pis, esprints al corredor del pare o de la mare, i exercicis musicals amb bateria o trompeta del cònjuge que no corre. Als veïns de casos d’aquesta “complexitat”, per dir-ho d’alguna manera, els planyo o, com es deia amb aquell català de tota la vida, no els “arriendu la ganància”.

En fi, si hi ha sort i els contagis baixen i s’atura la sagnia de les morts, tant de bo pugui la població sortir als carrers a cremar energies i que això faci que torni la calma als veïnats i es pugui menjar un bon arròs sense que et botin a l’altra banda de l’envà. I no es pensin que parlo per parlar. Aquest text està escrit “en legítima defensa”, perquè a casa som víctimes d’una parella afectada de vigorèxia que no para de fer salts i altres acrobàcies ben bé sobre els nostres caps.

Tot i que fer esport ho recomanin metges i fisioterapeutes, l’anomenada “cultura” esportiva no deixa de ser part del discurs hegemònic que incita a la competitivitat, als desafiaments, a la consecució d’objectius i, en última instància, a l’analfabetisme funcional, tot plegat imprescindible al bon funcionament del sistema d’explotació.

Una altra gran oportunitat perduda per aprendre a respectar els altres i replantejar-se quin model social es vol. Si s’hi posessin, i em penso que encara hi són a temps, alguns potser descobririen que saben llegir.

29-IV-2020

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

PRIMER, LES PERSONES

Un d’aquests dies, un dels militars que no se sap per quins set sous surten a les rodes de premsa del govern de Madrid per retre comptes de la pandèmia, concretament el cap de la Guàrdia Civil, va deixar anar que miraven de “minimitzar el clima contrari al govern” que hi està havent per la gestió del coronavirus. El rebombori polític i social estava servit: censura. L’endemà, per suavitzar la pífia, el mateix general —per cert, amb un mosaic de condecoracions a la pitrera que només s’explica si és que van a una medalla el quilo de taronges— asseverava que el que havien après de la situació de crisi sanitària era que primer de tot són les persones i que tots formem un equip. ¡Ui! ¡Que tendre! De totes maneres, m’estranya que ho hagi dit ara, perquè això ja ho sabíem com a mínim mínim des de l’1-O del 2017, quan el senyor De los Cobos, guàrdia civil de pro, va deixar ben clar que primer eren les persones i després les urnes. “A por ellos, oé, oé”. A tot Espanya, com un autèntic equip, ningú en va tenir cap dubte.

Publicat dins de General | 1 comentari

ESFEREÏDOR

No l’havia llegit mai a la vida i puc ben dir que més valia no haver-ho fet mai de la vida. Un llibre abjecte d’un personatge abjecte. Parlo d’Els grans cementiris sota la lluna, del feixista Georges Bernanos. Un autèntic “femer sota la lluna”, i també de cara al sol. Com Gilles, de Drieu la Rochelle. He sentit autèntica “nàusea” —i aprofito “els mots” per contraposar-hi Sartre—, tant pel que fa a la seva posició humana com política. Un autèntic mamarratxo moral, i a més a més antisemita. Tot i que alguns, com Camus o Arendt, segons es diu a la solapa del llibre, van qualificar l’obra de crítica al feixisme, l’evolució ideològica de l’autor descrita a les pàgines dels seus “cimetières” no va sinó de l’extrema dreta feixista a la dreta extrema catòlico-patriòtica. És com si algú hagués fet l’evolució del pare Le Pen a la filla Le Pen. El llibre no és res més que la història de tants catòlics europeus que van aplaudir amb mans i peus, i amb les orelles i tot, el feixisme (en el cas de Bernanos relacionant-se durant la guerra civil espanyola amb el “facherío” més important de Mallorca i amb un fill col·laborant amb la Falange de l’illa a matar desafectes al “pronunciamento”) i que després, sigui per les circumstàncies adverses o sigui per les salvatges evidències amb les quals no volien que els relacionessin, se’n van penedir, la majoria amb la boca petita, i van acabar reivindicant com a alternativa les arrels cristianes d’Europa via democràcies cristianes. (A França, amb la variant gaullista, després d’haver begut Vichy a galet.) Tot per salvar els negocis. Així de senzill. El que passa és que Bernanos tot ho diu amb un estil inflat i delirant, de totes totes infumable, que, en el súmmum de la inflamació de meninges final, acaba parlant d’una Cristiandat renaixent, al capdavant de la qual hauria de marxar una nova Joana d’Arc, ¡caram, la mateixa santa heroïna nacional que encara reclama la família Le Pen!—. Comptat i debatut, tot el llibre és un pur i no tan pur disbarat, obra d’un autèntic carcamal.

Però el propòsit d’aquestes ratlles no és parlar dels “cimitières”. Si els porto a col·lació, com dirien els petimetres —petits maîtres— estilístics, només és per extreure’n un breu passatge —el llibre es va escriure a finals dels anys 30 del segle passat— que llegit en la situació de confinament que vivim avui dia fa feredat. És aquest:

“[…] Com que es tracta senzillament de despoblar un continent que compta amb massa braços, massa mans per a la perfecció de la seva maquinària, ja res no obliga a usar uns mitjans tan costosos com l’artilleria. ¿Quan un petit nombre d’espies, abastits pels laboratoris i menant de ciutat en ciutat una confortable existència de turistes, seran suficients per a reduir en un cinquanta per cent la població, tot desenvolupant la pesta bubònica, generalitzant el càncer i emmetzinant les fonts, anomenareu també això la guerra, hipòcrites? ¿Condecorareu amb la Creu de Sant Lluís o la Legió d’Honor els vostres agents del borm i del còlera? […]

Esfereïdor.

(Amb lletra petita, aprofito l’avinentesa per comentar que la traducció d’Antoni-Lluc Ferrer és fruit encara d’aquella època en què, valent-se del complex d’inferioritat pel que fa al propi català de molts lectors, els traductors ens encolomaven els seus deliris lingüístics, trets de no se sap quina tradició fatalment estroncada que anava de la medievalitat a la més absoluta ignorància de com fer versemblant un text traduït. Aquell poti-poti indigest —la prova del cotó fluix del llibre: “han acomplert llur tasca”, que es podria retraduir per “han fet la seva feina”, o encara millor: “han fet la feina”— que a partir de Carner i les seves “infidelitats” literàries es va anar encomanant als nostres traductors, amb pitafis cèlebres com força dels volums de la Bernat Metge —magnífica col·lecció d’altra banda, que per això mateix s’hauria de posar al dia retirant-ne moltes de les traduccions com a relíquies d’una època per sort superada i encarregant-les de cap i de nou, com es fa a totes les cultures— o la MOLU, per assenyalar dues fites força inigualables, a més de tants esguerros perpetrats aquí allà per Pedrolos, Arbonesos, Gimferrers, Moixos i els escriptors “transdialectals” —és a dir, ignorants de nivells i registres— de la generació dels 70. ¡Déu meu! I a sobre ens venien Catalunya com a terra de grans traductors.)
Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari

“CARÁCTER ES DESTINO”

Reprodueixo aquí, al meu blog, els dos paràgrafs finals del text titulat “Historial de un libro” que Luis Cernuda va escriure com a acompanyament de la seva obra poètica completa, recollida sota el títol La Realidad y el Deseo. Si ho faig ara, això de reproduir-los, és perquè em semblen exemplars com a crítica a la voluntat humana de participar del que sigui si en pot treure promoció i benefici. Una voluntat de ser(-hi) que en aquests dies de confinament s’accentua exponencialment a través de les xarxes al no poder-se escampar aquí i allà. Tots aquells que pul·lulen per escenaris, llibreries i teatres, però també per estadis, pistes esportives i gimnasos, a la vista de com els perilla el negoci (sobretot el “pelón” de subvencions i ajudes a la creació –sic– i a la cultura –sic– de l’esport), s’han ajuntat a les pantalles dels telèfons i televisions, com una autèntica “turbamulta” de pallassos, acròbates i contorsionistes que saltironen a veure si donen la talla, per recordar-nos, enmig de la “refriega”, que hi són, que no ens n’oblidem (ara que tan fàcil seria fer-ho, com ho estem comprovant). D’aquí plora la criatura, s’han deixat mercantilitzar i ara no volen perdre protagonisme ni els beneficis que aquest els comporta —entre ells, i no el menor, la popularitat, que tan consol dóna a les vanitats hipertròfiques—, encara que ho dissimulin fent vots de voler-nos alegrar l’“arrest domiciliari” (el “somni humit” d’alguns que tots sabem). Així, doncs, l’esperança que podíem abrigar el comú dels mortals, que, un cop aixecada la “presó provisional”, els numerets d’aquesta colla —majoritàriament pèssims, si som sincers; no he vist encara cap cantant que sense el txim-txim de fons afini un mínim— es quedarien tancats a casa i no els traurien mai al carrer, s’esvaeix com “un núvol lleuger”, si fem cas de l’amenaça que tots preparen llibre, disc o funció. O prova atlètica de beneficència. Això pel que fa als professionals de les bambolines i altres llocs de mala nota, però un dia d’aquests parlarem dels “amateurs” i els famosos cinc minutets de glòria que han fet caure a tants en les més ridícules indignitats. Que n’hi ha per donar i per vendre.

Aquests són els paràgrafs cernudians:

Alguna vez me contaron en la casa familiar, en Sevilla, cómo durante la fiesta que siguió a mi bautizo, al arrojar mi padre desde un balcón al patio lo que allí llamaban “pelón”, mis primos y primas, que eran numerosos se arrojaron sobre el montón de monedas, mientras mi hermana Ana, segunda hermana mía, se quedaba en un rincón, mirando el espectáculo y sin participar en él. Al preguntarle alguno por qué no entraba en la refriega, respondió: “Estoy esperando a que acaben”. En su respuesta veo no tanto la tontería inocente como la muestra de cierta cualidad insobornable, rasgo característico del temperamento familiar, que también existe en mí.

Así, frente a la turbamulta que se precipita a recoger los dones del mundo, ventajas, fortuna, posición, me quedé siempre a un lado, no para esperar, como decía mi hermana, a que acabaran, porque sé que nunca acaban o, si acaban, que nada dejan, sino por respeto a la dignidad del hombre y por necesidad de mantenerla; y no es que crea no haber cometido nunca actos indignos, sino que estos no los cometí por lucro o por medro. Verdad que la actitud puede parecer a algunos tontería, y no ha dejado de parecérmelo también a mí bastantes veces. Pero ya lo dijo hace muchos siglos alguien infinitamente sabio: “Carácter es destino”.

Acabo amb uns versos del mateix Cernuda:

Fatiga de estar vivo, de estar muerto,
Con frío en vez de sangre,
Con frío que sonríe insinuando
Por las aceras apagadas.

10-IV-2010

Publicat dins de Articles culturals | 2 comentaris

L’ILLA INCONTINENT

Benvolguts lectors del meu blog. M’acaben d’arribar uns versets anònims dedicats al nostre “admirat” ministre espanyol de Sanitat que m’han complagut tant que no em puc estar de fer-vos-els arribar.

L’Illa incontinent (cliqueu aquí)

Espero que us agradin tant com a mi o més. I, si voleu, feu-los córrer.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

QUE EL COVID-19 NO US FACI OBLIDAR EL COVID-155

QUE EL COVID-19 NO US FACI OBLIDAR EL COVID-155

Tres cites ben pertinents, i no pas pel coronavirus, del llibre ¿Per què has deixat sol el cavall?, del poeta palestí Mahmud Darwitx.

La primera, adreçada al lingüicides:

[…] ¿Qui sóc? És
la pregunta que se’m fa, i no té resposta. Sóc la meva llengua,
sóc una… dos, deu mil mu’allaqas*… Aquesta és la meva llengua,
no sóc sinó la meva llengua. Sóc el que van dir les paraules:
sigues
el nostre cos. I vaig encarnar la seva veu. […]

La segona va pels “ciutadans” catalonounionistes:

[…] Vés amb
el cèsar, tu sol, sol,
i deixa aquí la teva llengua.

La tercera, als (in)jutges del Procés i de tants “processos”:

[…] M’ha arribat el moment de cridar
i alliberar la veu de la màscara de la paraula:
això és una cel·la, senyoria, no pas un tribunal,
i jo jutjo i testifico. És a vostè a qui s’acusa ara,
deixi el seu seient i marxi: és vostè lliure, lliure,
senyor jutge presoner. […]

*Poesia oral preislàmica.
Publicat dins de Aforismes i reflexions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari