¿ON S’ÉS DIT QUE LES NADALES HAN DE SER EN VERS?

NADALA 2019

La creació artística sempre ha d’estar de part dels vulnerables. Precisament perquè en som, la necessitem com a analítica radical dels conflictes íntims. Com a sublimació de les nostres ànsies. El fet de significar-nos en l’entrellat dels sentits i del sentit no tindria cap interès si no en fóssim, de vulnerables. Els prepotents, els poderosos, els ensuperbits, fins que no s’ensorren desanimats de la seva pròpia ànima, s’esforcen a pensar que no els cal burxar en si mateixos; d’aquí la seva hipertròfia de creure’s invencibles. De creure’s superiors als altres, aquests altres vistos com a dèbils, com a omissibles. O, en el millor dels casos, com a subjectes dignes de llàstima. La seva altiva seguretat rau en el seu poder econòmic. És tot. Per això, de dalt estant del cim de la supèrbia, no són capaços d’entendre que el sentit que té l’esforç d’indagar-nos a través de la creació, tant si ho fem com a autors com si ho fem com a receptors, és justament la vulnerabilitat humana, la nostra autèntica essència. (Pel poderós l’art és possessió, signe de distinció, i no pas just alliberament.) Una indagació, deia, que, perquè sigui de veritat, ha de ser molt dura, radicalment sincera, amb nosaltres mateixos. Ens hem de tenir una despietada pietat i alhora sentir un egoisme solidari que ens ensenyin a viure en l’esquinçament de la consciència, però que alhora ens serveixin per evitar que l’escletxa s’engrandeixi, per evitar l’escissió que ens separi de nosaltres i dels altres, i sempre tenint present, amb orgull, que no hi ha res més difícil que viure i que la vida en si és el nostre veritable èxit. La dilució dels dolors en la sentimentalitat i el melodrama, o en la ideologia, és tan sols placebo. Remei tòpic. Liniment i prou contra el dolor de la musculatura de la ment. Som humans perquè som fondament “malferibles”, perquè som irresolubles. Per això la creació de la mena que sigui ha de defugir les idees il·lusòries, que sovint es vesteixen pomposament de Veritat, i ser veritart.

Bon Nadal i millor Cap d’Any

desembre 2019

Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari

CULTURA COMERCIAL

CULTURA COMERCIAL

Un dels mals —no pas l’únic— de la nostra cultura —i no tan sols de la nostra— és el (baix) nivell d’exigència del periodisme cultural, i això per no parlar dels influencers de la matèria. En nom de l’actualitat per se, sense l’afegit de cap rigorós requisit qualitatiu de la mena que sigui, aquest periodisme de les (auto)anomenades seccions culturals del mitjans convencionals o dels mitjans digitals, oblida que l’autèntica actualitat cultural ha de ser la constant revisi(taci)ó de la tradició, sense la qual no té cap sentit la renovació ni la innovació ni la ruptura (¿renovar o innovar o rompre què?), abocades, doncs —per la poca exigència informativo-valorativa—, a la simple novetat.

Com a mostra del que dic, només cal adonar-se de tants i tants fenòmens de “consum” etiquetats de “cultura” que se’ns ofereixen al cap d’un any —des de llibres fins a performances, passant per concerts o espectacles teatrals, tots els quals aconsegueixen que els termes “llibre”, “recital”, “música” o “teatre” no siguin sinó simples eufemismes dels conceptes de referència—; una colla de fenòmens batejats, deia, com a “cultura” —o com a “kultura”, de cara als moderns més “ruks”— pels periodistes del ram, amb l’afegitó de booktubers i influencers, tots plegats encantats de marcar tendència i de dedicar-se al pessebrisme edito-artístico-musico-teatral, però que mai fan cap seguiment seriós del recorregut posterior del que parlen: el de si allò que publiciten (que això fan, publicitat) aporta res de transcendent a la tradició. El ritme de les novetats no els dóna treva per fer-ne, més enllà de la ressenya o del tuit corresponents, cap reflexió, que segurament els avergonyiria al patentitzar-los la seva pròpia desídia intel·lectual. Ben mirat, allò que ens diuen d’una obra val el mateix que un encartament publicitari.

Quan repasso els diaris o escolto la televisió o em miro twiters, facebooks i altres galindaines digitalo-narcisistes, sempre em dic que els mateixos periodistes i els outsiders dedicats a la feina d’alimentar-nos culturalment, per més que encabeixin tots els fenòmens de què parlo a l’apartat anomenat pomposament de “cultura”, almenys haurien d’admetre, si no són enzes o cínics, que allò de què ens informen només fa que (en)greixar la màquina del consum, que no pot parar mai, perquè no té cap altra raó de ser que el consum mateix, com tants altres bibelots haguts i per haver, que a això, a bibelots per distreure la canalla, han quedat reduïts els “productes” culturals. Serien més honestos si el “publicisme” que practiquen anés a parar a apartats com els de “negocis”, “comerç” o “consum”, abans que el de “cultura”. Però, per més inri, si mai encerten a parlar de res que valgui la pena, la saviesa generalista dels dietistes de l’esperit, o sigui, la seva ignorància generalitzada, fins i tot ho arriba a fer malbé.

I a sobre, com si plogués sobre mullat, tanta patolla “crítica” fa que els “escriptors, artistes, músics i actors” al servei de la indústria cultural, és a dir, els manobres de la lletra i el teclat, de la brotxa o de la gesticulació, de tant veure’s als mitjans s’acabin creient veritables “creadors”, en detriment de la creació de debò, sempre desapercebuda o voluntàriament omesa per tota la patuleia periodístico-cultural. ¿I quina és la creació de debò? La que no li cal fer servir cap mena de gesticulació per amagar la vacuïtat de la “lletra”, perquè la “lletra” és plena de contingut. Però malauradament massa sovint el que hauria de ser “contingut”, també en el sentit de contenció, tan sols és ganes de gesticular per cridar l’atenció.

En la sempre arriscada aventura cultural —tant en la del creador de veritat de veritats humanes, per aspres que siguin, com en la del lector de raça que accepta l’esquinçament hegelià— no valen de res les “agències de viatges d’aventura”, perquè precisament, en nom de la seguretat i l’encert de la tria, t’eviten tots els perills, és a dir, l’aventura real, que comporta endinsar-se als profunds barrancs o enfilar-se fins a dalt de tot dels grans espadats de la creació, seguint, si cal, els camins més abruptes i tortuosos de la condició humana. Res a veure, doncs, amb els camins fressats de la literatura d’autoajuda o de l’art com a teràpia, formes de negoci i no pas de creativitat.

¿Veus aquell personatge per tu tan insignificant que surt poc de casa i que sempre que ho fa tragina llibres? ¿Que el veus aquell altre assegut en la penombra de la llotja escoltant amb devoció l’execució d’un concert, o encara aquell altre, absort en la contemplació d’un quadro o una escultura? Potser fins i tot els ridiculitzes al veure’ls tan entotsolats, però a ells, en allò de la cultura, els va la vida. I no els valen prescriptors de pa sucat amb oli. La gran cultura, que demana concentrada soledad sonora, sempre és duríssima resistència intel·lectual als paràmetres dominants, en la nostra època sobretot el de l‘hegemonia del consum, que mercadeja inhumanament fins i tot amb la nostra humanitat per controlar-la: sotmetre el nostre pensament al mer consum és la forma més eficaç, molt més que policies i jutges, de trencar les nostres resistències: ens fa creure lliures en la tria adotzenada.

XII-2019

Publicat dins de Articles culturals | 2 comentaris

JORNADA DE REFLEXIÓ

Sempre que hi ha aldarulls, de seguida surt la paraula màgica: antisistema. Però, ¿s’han parat mai a esbrinar de quin sistema es tracta? Si el sistema és el capitalista, el terme pot estar ben aplicat, i jo mateix, encara que no tiri pedres ni cremi contenidors, me’n sento i me’n declaro, sense embuts, d’antisistema. Ara bé, si del que es parla és del sistema democràtic, aleshores els antisistema són els que reprimeixen la protesta —el dret de protesta és el dret bàsic, preceptiu i perfectiu de tota democràcia—; és a dir, en aquest cas, les forces de l’estat encarregades de reprimir-la: el govern que ho ordena, les institucions que ho aproven, la monarquia que ho empara, la policia i les forces armades que exerceixen el monopoli de la violència, la judicatura que hi dona cobertura i tots els poders econòmics que s’hi parapeten. Sí, tots aquests són els autèntics antisistema democràtic. Els que emparant-se en les lleis o no pretenen constrenye’l. Ha quedat ben clar que considerar capitalisme i democràcia com a dues cares de la mateixa moneda, un plantejament que havien fet alguns teòrics liberals en els temps del capitalisme qualificat de paternalista, ha sigut una ingenuïtat que estem pagant molt cara. En democràcia, el poder representatiu ha de controlar l’economia i no pas deixar-se dominar pels interessos del capital fins a fer-se’n servidor, perquè cedir a aquests interessos és posar la democràcia, en els casos català i espanyol, a les potes dels cavalls de l’Íbex-35. Molt de compte, doncs, a qui voteu.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

“INTERNACIONALISME” ESPANYOLISTA

La més greu limitació de la democràcia espanyola és a la ment d’una àmplia majoria d’espanyols. Quaranta anys de dictadura i quaranta anys de Transició (democràticament intransitable) no han sigut en va, fins al punt que ni les qüestions de classe denunciades pels marxistes espanyols (en teoria, socialistes i comunistes), ni tampoc l’evidència dels abusos de l’estat pel que fa als incompliments constitucionals, han servit per l’alliberament de les mentalitats, si més no de les d’aquells que es consideren d’esquerres o progressistes.

Només ens hem de fixar, quan es debat amb ells, en l’ús “imperialista” que fan de l’“internacionalisme” en relació amb la “qüestió catalana”, que en diuen, fins al punt de negar que la nostra llengua pugui ser tan internacionalista com la seva, qui sap si convençuts que internacionalistes russos, xinesos, alemanys, francesos, italians, anglesos, africans, etc., tots parlaven espanyol (sic). És a dir, convençuts que la I Internacional, la II, la III i la IV van tenir el castellà com a llengua vehicular. Valgui la caricatura per explicar com en són, d’obtusos, els ideòlegs d’esquerres del Regne d’Espanya. I ho remarco: del Regne d’Espanya. Aquells que callen quan no els convé l’assumpte de cara als privilegis polítics obtinguts amb els mercadejos ideològics “transicionals”. Encara que no ho vulguin reconèixer, a les proves em remeto, també ells han sigut abduïts pels vuitanta anys de franquisme explícit o implícit que ens han tocat viure.

No cal ser cap llumenera per adonar-se, doncs, que només el catalanisme, el basquisme o el galleguisme, han servit d’antídot de la generalitzada alienació ideològica espanyola. I la llengua hi té molt a veure pel fet de ser una codificació i una descodificació històricament diferents de les idees transmeses pel feixisme, sigui actiu o latent, per mitjà dels aparells d’hegemonia ideològica de l’estat, fins al punt que, aquesta hegemonia, ha empeltat la llengua castellana d’un substrat de sentit irracional i reaccionari del qual els costarà molt desempallegar-se, si mai s’ho proposen, ¡esclar! Per això, la seva obsessió amb el català a l’ensenyament, perquè ho posa en evidència, i no pas amb adoctrinament de signe contrari, sinó amb la simple descodificació democràtica. Els hereus de l’esquerra, podemites i comuns, i em quedo aquí per no malgastar saliva amb els socialistes, encara no es deuen ni haver llegit el Testament de Lenin ni el seu llibre El dret d’autodeterminació de les nacions. Si ho haguessin fet, potser ara encapçalarien la “revolució” catalana. S’haurien adonat que l’autèntic internacionalisme passa pel pas previ de l’alliberament dels pobles. Precisament no adonar-se’n condemna el seu “internacionalisme” a ser una de les potes, la pota coartada, que aguanten el “nacionalisme” espanyol.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

UNS APUNTS DEL NATURAL

(19-X-2019) Un Grande-Marlaska, cada cop més empetitit pel fet d’haver d’anar a remolc de la voluntat dels uniformats del seu ministeri, ens explica, després de recordar i visitar els “seus” ferits i no pas els ferits pels “seus”, que el monopoli de la violència el té l’estat. Però, em pregunto, ¿el té per fer-ne l’ús que li doni la re(i)al gana? Que quedi ben clar, tenir el patrimoni de la violència, si realment ets democràtic, t’obliga a evitar-la, primer de tot la teva. Una obligació legal i sobretot moral.

La tal Cayetana Álvarez de Toledo deu pensar que a Catalunya s’ha d’actuar com ho feia el seu parent Pimentel a Flandes, on va instituir el Tribunal de los Tumultos (els sona, ¿oi?). Però potser valdria la pena que algú li digui, a la Cayetana (la paia, de tan aristocràticament tibada com va, sembla ben bé que s’hagi empassat un pal d’escombra, fins al punt que posada de cap per avall semblaria un “mocho”)…, que li digui, deia, que tot i la barbàrie (o potser gràcies a) del tal Pimentel, allò de Flandes va acabar amb independència, i així mateix la reunificació d’Espanya i Portugal, en què també va intervenir el seu parent de tristíssima memòria. Un carnisser només exalçat pels que encara viuen en la insolació perpètua de “donde no se pone el sol”.

AVÍS ALS PARES QUE TENEN FILLS AMB ESTRENYIMENT. Quan el nen/a us digui que no li surt la deposició, no us precipiteu i no caigueu en la temptació de dir-li: “Apreta, nen/a, apreta”, per animar-lo a persistir en el seu intent de buidar els budells. Busqueu altres formes. Els “constitucionalistes” us poden acusar d’induir el vostre fill/a al terrorisme.

Sentint-ho molt pels sincerament demòcrates espanyols, a Catalunya, i a poc a poc a la mateixa Espanya, els fets ens estan obligant a considerar com a sinònims de feixisme els termes constitucionalisme i unionisme.

Dues pancartes llegides a la gran manifestació de divendres, 18 d’octubre, que fan ser optimistes pel que impliquen d’incorporació d’una joventut carregada d’humor i d’esperit crític al camp de l’independentisme. Són aquestes: MAMA, NO ESTIC A CLASSE, PERÒ ESTIC FENT HISTÒRIA (llàstima del primer “estic”), i A MI NOMÉS EM FA CALLAR LA MAMA.

Sánchez diu que, si vol parlar amb ell, el president Torra (a mi, en vista de les crítiques que rep i de qui les rep, cada cop m’agrada més) ha de condemnar la violència sense ambigüitats. No he sentit pas que ell condemnés la de l’1-O, per exemple. Abans d’exigir res, potser el senyor Sánchez hauria de començar per aquí. (Recordatori: per molt que remeni els ossos del dictador, les Corts espanyoles encara no han condemnat el franquisme, que allò sí que era violència i una mostra que certs monopolis de la ídem fan fàstic.) Sánchez també exigeix al president Torra que, perquè puguin parlar, primer ha de dialogar amb els partits a Catalunya que no són independentistes. Però, ¿per què es pensa que Torra el truca? Parlar amb la marioneta Iceta és una ficció de diàleg, perquè els fils del que ha de dir i de com ha de gesticular els mouen des de La Moncloa.

(20-X-2019) Grande-Marlaska, després de reunir-se amb el gabinet de crisi presidit per Pedro Sánchez, afirma en roda de premsa que, als detinguts pels aldarulls a Catalunya, els caurà la màxima pena de presó possible. ¿Com ho sap? ¿Que potser el govern espanyol ja s’ha posat d’acord amb els jutges abans de judicis i sentències? Em pregunto: ¿era el que feia ell, això de posar-se d’acord per anticipat amb el poder, com a jutge de l’Audiència Nacional? Però, ¿que no ens volien fer creure en la independència de Marchena i companyia en el judici dels nostres presos polítics? Ai, la remaleïda separació de poders de l’Estat de Dret que ho embolica tot… ¿Oi?

(20-X-2019) Riverdogan, acompanyat d’Inés i succedani, atia contra l’independentisme les minses masses aplegades a la plaça Sant Jaume i les alliçona, com el guru d’una secta d’al·lucinats, sobre el projecte il·lusionant que és Espanya (sic). El que no els diu és que discursos com el seu i el de Casadogan no fan res més que reduir la idea d’Espanya a l’odi a Catalunya. Aquest és tot el projecte il·lusionant que ofereixen als espanyols els seus líders polítics, i l’han aconseguit: Espanya ja no té cap altra identitat que aquest odi. Tots, i Sánchez el primer en aquests moments, han confós ser “home d’estat”, aquell que és capaç de resoldre els grans reptes a què s’enfronta, amb ser “home de l’estat”, és a dir, servidor incondicional dels poders no-electes de l’estat. Els que manen atonyinar la població abans de perdre els privilegis.

Es pot entendre, sobretot en moments de crisi i desocupació, que qui sigui miri de trobar feina de policia quan en surten places; fins i tot és comprensible que algú se’n vulgui fer engrescat per la idea, una mica pel·liculera, de resoldre crims i de lluitar contra  el delicte. Però, ¿com s’ha d’estar mentalment per voler formar part dels cossos que reprimeixen? ¿De quin racó del cervell els ve tanta ràbia? És una cosa que sempre em pregunto quan els veig en acció.

Parlem amb propietat i aclarim-ho: els catalans no “som” espanyols. N’“estem” i prou. I si n’“estem”, d’espanyols, és precisament pel “monopoli de la violència de l’estat” tan citat durant aquests dies de “soroll i fúria”, per dir-ho amb la manera elegant de Shakespeare. Per cert, un “monopoli” que, del 1714 ençà, no s’ha exercit mai en les més idònies condicions democràtiques.

(21-X-2019) Com el virrei del rei, Pedro Sánchez visita la colònia sense voler-se entrevistar amb les autoritats indígenes. L’únic interès que té és fer-se la foto saludant els “seus”, els “seus” policies, els “seus” ferits, els “seus” seguidors. ¿I és ell qui acusa Torra (repeteixo que cada cop m’agrada més) de governar la “colònia” pensant només en els idependentistes? Sí, s’ha ben merescut que el personal sanitari del centre mèdic que ha visitat l’escridassés dient-li “pocavergonya”, i encara diria més que deia aquell: un “sinverguença”. Per altra banda, el virrei permet que s’usi la Policia Nacional com a espot publicitari de cara a les eleccions espanyoles del 10-N. Cayetana, Inés i succedani, fatxes de tota mena, s’hi fan fotos a la Prefectura de Via Laietana. La JEC, ¿no hi té res a dir sobre el fet que s’utilitzi un cos armat, en teoria neutral, en benefici d’uns grups polítcs de cara a Espanya en període electoral? ¿També se’n faran amb Marchena? ¡Ai, Montesquieu!

Per cert, el virrei truca a l’alcaldessa i aquesta s’hi posa. ¿Com és que no li penja el telèfon, com fa el virrei amb el nostre president? (De Núria Marín, no cal ni parlar-ne.) El que ha de fer Ada Colau és trencar amb Collboni i deixar pas a Maragall com a alcalde. (Però, ¿què fa Maragall demanant-la com a interlocutora amb el govern espanyol?) La resta és mera gesticulació i buscar un protagonisme que no li correspon.

Prenc aquest apunt ben bé del natural. Com moltes estones de tots aquests altres dies, ara mateix sento el rum-rum, eixordador quan passa just per sobre d’on visc, de l’helicòpter policial que sobrevola la ciutat per controlar-nos quan ens manifestem. ¿Tan important és aquest control des del cel —a imatge i semblança de tot poder— que tant els fa posar en risc la vida dels ciutadans que s’estan a casa tranquil·lament i als quals pot caure a sobre l’aparell policial en cas d’avaria del motor? ¿Poden garantir que aquesta possibilitat és zero? Si l’helicòpter és tan fràgil que un coet pirotècnic el posa en perill, fins al punt d’anar a detenir qui l’ha llançat, com s’ha dit avui, ¿què s’esperen per fer-lo aterrar i no tornar-lo a enlairar? ¿O hem de pensar que als polítics i cossos de seguretat els interessa més la defensa de l’stato quo que la protecció de la vida dels ciutadans? Potser aquesta és la clau de la violència policial més enllà de tot protocol.

Hi ha ciutadans que viuen sempre de “cara al sol”. Suposo que per allò que no se’ls “pone” mai. S’ho facin mirar, les lesions poden ser irreversibles. Com faria qualsevol dermatòleg, jo els recomano una protecció solar del 50.

El govern del PSOE acusa Torra (tant de bo que no plegui) d’activisme, una acusació que delata clarament que els socialistes aposten per l’immobilisme. Aquest immobilisme general de la política espanyola que ha aconseguit el gran èxit de fer una Transició, que hauria d’implicar l’activisme del desplaçament, sense moure’s d’on era. És a dir, una Transició immòbil, i ja sabem d’on havíem de sortir. I aquesta no és l’única fita de la fisicopolítica espanyola. A més del “trànsit immòbil” (que és el de la mort, en aquest cas política), també ha aconseguit que, a Espanya, el “centre” se situï a l’extrema dreta.

De la manifestació profeixista de SCC d’aquest diumenge, 27 d’octubre, només hi ha una cosa que m’encurioseix: ¿es tornarà a fer una selfie l’Iceta amb els líders del facherío unionista d’Una, Grande y Libre de fer el que els sembli amb la gent? Una altra cosa: es veu que per omplir el Passeig de Gràcia, on convoquen, portaran cap a Barcelona amb autocar gent de diversos llocs d’Espanya (el mateix material humà dels temps de la Plaza d’Oriente, que el deuen tenir en conserva). Però que ningú s’alarmi: en el fons, és reconfortant que hagin d’“importar” ultramanifestants, perquè això vol dir que a Catalunya aquesta mena de material humà escasseja.

La vicepresidenta del govern espanyol en funcions, la Sra. Carmen Calvo, en la seva lluita aferrissada amb els ministres Ábalos, Celaá, Borrell, o el mateix Sánchez, pel que fa a les llums, afirma en declaracions a la televisió que el dret a l’autodeterminació no és democràtic. ¡Brillant! Mirin que se’n poden dir de coses a favor i en contra de tal dret, però que no és democràtic frega la ruqueria. Potser no es diu prou, però aquest és un dels greus problemes de la “demodura” espanyola: està en mans de rucs, que de vegades fan més por que els feixistes, i a Espanya, a sobre, sovint es barregen. ¿Com que l’autodeterminació no és democràtica? Ja hi som amb els deliris de grandesa miops de la política espanyola. ¿De debò que la vicepresidenta Calvo pensa que el que no és a la constitució espanyola no és democràtic? Com els deia, una llumenera, això sí, mig apagada, en dura competència amb Sánchez i cia. Déu meu, ¡cuánta cerrazón! Sí, ¡quanta oclusió de la raó!

Un dels diaris més fatxes de Madrid —i mirin que hi rivalitzen, en això de veure quin n’és més, de feixista— qualificava la trobada de partits independentistes d’aquests dies de trobada de l’anti-Espanya. Per la mateixa regla de tres, doncs, podríem qualificar la manifestació d’avui, 27 d’octubre, de manifestació de l’anti-Catalunya. Per cert, al final de la manifestació anticatalana, el paio amb fatxa patibulària que ha parlat en nom de SCC ha demanat al president Torra (cada dia tinc més clar que és un gran president) que posi les urnes. M’ha semblat sentir per televisió que els seus mateixos “compinches” han esclafit a riure. ¿Que no veu que som on som justament per posar-les i que els de la seva corda anti-Catalunya van ser els primers a no voler-ne, d’urnes?

Fake news (i tot per no dir-ne “notícia falsa”): Cayetana Álvarez de Toledo es queixa a SCC per haver convocat la manifestació del Passeig de Gràcia en diumenge: “Si hubiera sido en sábado podría haber aprovechado la manifestación para comprarme algunos trapitos com mis amigas Inés y Lorena, aunque ellas, pobres, són más de Zara.”

Grande-Marlaska compara la situació de Catalunya amb la de fa uns anys al País Basc. En una molt petita part te raó, perquè hi ha una cosa en què sí que s’assemblen, com és l’ús que es fa del TOP-Audiència Nacional —ell prou que ho sap, que n’ha sigut jutge— com a arma de repressió de la dissidència, sigui virulenta o pacífica.

Sánchez, Marlaska i col·legues de govern exigeixen constantment que Torra (cada dia més bon president) condemni la violència, tot i que ho ha fet cada dos per tres amb amplitud de mires, com ho demostra que li preocupi la dels Mossos, com és la seva obligació presidencial. En canvi, ells, que, com a govern espanyol, tenen —segons ens alliçonen— el “monopoli de la violència”, cosa que els hauria d’obligar a exercir-la amb la màxima cura, no estan disposats no ja a condemnar la violència policial, sinó ni tan a investigar si s’han comès excessos a l’hora de la repressió, tant al carrer, ho (de)mostren les imatges, com a les comissaries. (Com deia, Torra sí que ho fa en allò que li pertoca.) Per cert, l’aparell de l’estat encara té pendent la depuració de la violència policial de l’1-O. La vicepresidenta Calvo, en les seves amenaces a la justícia i al govern belgues, parlava d’Espanya com d’una democràcia “pleníssima”. No dic de què.

Quan se’ns diu que l’estat té el monopoli de la violència, si ens ho mirem bé, se’ns està dient que l’únic que l’exerceix és ell, perquè, no ho oblidéssim mai, l’estat se sosté en la violència, en tota mena de violència, i no sempre en la més aparent. Marx i Engels reclamaven la revocabilitat permanent, immediata, de tota mena de poder.

El problema fonamental de les lleis que es reclamen democràtiques, a part del seu major o menor encert o del seu anquilosament, és que els poders no elegits de l’estat, que les haurien de defensar i aplicar, ens les aplica, però no se les aplica. Així, doncs, la legalitat, per molt que se n’omplin la boca, es converteix en il·legítima.

Aquests dies, la RENFE ha denunciat els sabotatges de què està sent objecte en aquestes setmanes d’octubre, sense fer cap referència al fet que ella mateixa és el més gran sabotatge fet mai a les comunicacions a Catalunya.

Com ja li va passar a Rosa Díez amb UPyD, ara Rivera es troba que el seu partit ja no serveix de res a ningú, a part dels Girautes que en viuen. Són dues mostres de dilapidació d’un capital polític. En el cas de C’s, la seva desmesurada ambició d’ocupar l’espai del PP i el seu mateix origen anticatalà, que els ha abocat a l’ultranacionalisme espanyolista, no els han permès situar-se allà on haurien pogut ser útils, com és un liberalisme frontissa, situat al centre, amb comprensió de tota la complexitat espanyola: allò que són incapaços de tenir en compte els dos grans blocs ideològics que busquen l’antiga comoditat del bipartidisme. Com UPyD, acabaran condemnats a la inoperància.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

O DEMÒCRATES O “CONSTITUCIONALISTES”

O demòcrates o “constitucionalistes”, aquesta és la realitat política actual a Catalunya i a Espanya. Amb proporcions ben desiguals en un lloc i l’altre i sense matisos. O potser més ben dit, com ha quedat ben clar amb la situació de repressió del procés català, “constitucionalistes” versus demòcrates. Aquells que fan una lectura involucionista de la constitució “contra” aquells que creuen que, com qualsevol llei, una constitució és inútil si no serveix per ampliar les llibertats.

Si després de la dictadura de Primo de Rivera hi va haver la coneguda com a “dictablanda”, del general Berenguer, ara, després de la dictadura franquista, els polítics espanyols que s’emparen en l’immobilisme de les lleis, amb l’objectiu de fer contents els poders econòmics i tota l’estructura no electiva de l’estat, s’han inventat la ”demodura” —si se’m permet la improvisada expressió, no sé pas si encunyada per algú altre—, una “demodura” que no és sinó la revitalització de la “modèlica” Transició del 78, que, recordin, es venia a països tercers, sobretot d’Amèrica, com a manera exemplar de sortir formalment de marcs polítics presidits per assassins i corruptes sense haver-los de condemnar: és a dir, el “model” —el maquillatge integral— per fer perdurar els privilegis de les classes pudents (en tots dos sentits) que havien prosperat sota l’empara de règims antidemocràtics. “Un hito más de la gran empresa civilizadora de España”, podria haver dit Casadogan, inflant el pit com un gall abans del quiquiriquic i engolant la veu per referir-se a l’exportació de l’“èxit” democràtic espanyol, paraules que haurien estat acollides amb grans aplaudiments per les seves hosts immemorialment evangelitzadores dels altres a cop de cilici de set puntes i crucifix de doble tall.

I parlant d’evangelitzar. Una vegada fa molts anys, vaig sentir que un veritable energumen que se les donava de pedagog afirmava amb total impunitat, la del franquisme, que “se debe obligar a la práctica de la religión y su litúrgia, porque el contacto con las cosas santas santifica”. Literal. Aquestes paraules, que plasmen amb precisió la concepció educativa de les escoles i les parròquies del nacionalcatolicisme, em van quedar gravades, perquè, com veuen, són una autèntica divisa justificadora de qualsevol imposició ideològica per bèstia que sigui. (Fins i tot podrien formar part de la sentència redactada pel jutge Marchena.) I a fe de Déu —mai més ben dit— que això del “contacto con las cosas santas”, “la empresa civilizadora española” ho va practicar, amb missionera fruïció, a cop d’espasa i amb caliu de foguera. Però no cal remuntar-nos a l’espoliació americana, perquè ara, la tal “empresa”, Espanya la porta a terme a Catalunya, com tants i tants altres cops (la paraula és la idònia), a cop de porra, de bala de goma, de detenció i de sentència, després de substituir la religió per la “Sacrosanta Constitución”. Del que es tracta és de tenir unes Taules de la Llei, les que siguin, amb què fer-se forts amb els febles. Riverdogan i la seva falange, secció femenina inclosa, amb Inés i succedani, podrien ben dir: “Exigimos represión y condena de los independentistas catalanes, porque el contacto (llegeixi’s, el cop de porra, la bala de goma i la presó) con la Constitución constitucionaliza.”

¿I Sancherdogan? Doncs, tenint sempre ben present Marx, Groucho Marx, podria etzibar-nos allò tan suat —però que ell compleix amb polida perfecció— de: “Estos son mis principios. Si no le gustan —a l’últim sondeig electoral—, tengo otros.”

X-2019

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

TOT ALLÒ QUE VOLIEN SABER DE L’ART CONTEMPORANI I NO S’ATREVIEN A PREGUNTAR-HO

TOT ALLÒ QUE VOLIEN SABER DE L’ART CONTEMPORANI I NO S’ATREVIEN A PREGUNTAR-HO

¿S’han plantejat mai vostès què és l’art contemporani? És a dir, el període artístic que abraça des de simbolistes i impressionistes fins als nostres dies postmoderns, o fins i tot postpostmoderns, passant per les avantguardes, les contraavantguardes i les antiavantguardes, el realisme socialista, el racionalisme i l’anomenada modernitat, la segona avantguarda, l’art més últim i el mercantilisme artístic…, corrents i tendències marcats profundament pels processos d’industrialització i de tecnificació capitalista, per les guerres —dues de mundials i tantes d’oblidades—, per la Revolució soviètica i les posteriors revolucions, per l’Holocaust i tants altres holocaustos, pel colonialisme i el descobriment de les diverses cultures depredades en tots sentits, per la descolonització després de múltiples matances colonials, per l’acceleració de la depredació planetària, i vagin sumant, i tot plegat sense oblidar-nos del pensament que es va derivar dels diversos contextos històrics i que va planar i plana sobre l’art modern i contemporani, començant per Marx i Darwin i el progrés exponencial de la ciència, tot i les duríssimes resistències irracionalistes, i continuant per Nietzsche i totes les derives intel·lectuals dels seus acòlits, fins al feixisme i el nazisme, allò que deia de l’irracionalisme, o per Freud i la història riquíssima de la psicoanàlisi, tot i els molts abusos irracionalistes d’uns quants que se’n van proclamar hereus… ¡Repassin, repassin la història dels dos últims segles i ja veuran si me’n deixo de coses que, juntament amb les citades, han fet ser l’art contemporani una de les aventures més apassionants de la història de la humanitat!

Però, com deia, ¿els ha amoïnat mai això de l’art contemporani? Doncs no hi pateixin més i enviïn als prestatges més alts de la biblioteca totes les històries de l’art del segle XX, tots i cadascun dels manuals i assajos dels estudiosos de l’època i totes les publicacions dels mateixos autors, i si cal tirin a les escombraries tots els tractats d’estètica que els han fet suar de valent amb la complexitat de les raons creatives de tot un segle i més. Sí, a fer punyetes tanta literatura, perquè fa uns dies, al diari, una ressenya d’una exposició ens ho explicava amb una fórmula que podríem qualificar de magistral, si no fos perquè demana a crits ser inscrita al Sottisier, ja citat per mi moltes vegades, del meu admirat Flaubert. La transcric literalment: “L’art contemporani no és res més que fer confluir pensament i sensacions. I barrejar-ho amb les nostres obsessions.” Ni més ni menys. Un ditet de pensament, dos ditets de sensació i unes gotetes d’obsessió. Tot ben agitat. L’únic dubte que em queda és saber si el combinat, un cop servit, demana oliva o no.

Publicat dins de General | 1 comentari

EN PRO DE LA GERONTOCRÀCIA

El que ara diré, potser d’entrada semblarà una beneiteria, però penso sincerament que l’independentisme hauria de practicar la gerontocràcia política.

Tots els càrrecs subjectes a la possibilitat de ser acusats de sedició, de rebel·lió o de qualsevol invent jurídic de la justícia retrofeixista espanyola haurien de ser ocupats per gent amb el cap clar, això sí, però d’una edat provecta que en dificultés, arribat el cas, la pena de presó o que fes inútil una condemna gaire llarga.

Potser sí que sembla una broma, però cada cop que l’estat demofeixista espanyol volgués impedir jurídicament la independència es trobaria amb uns acusats inútilment condemnables i amb uns substituts que “ho tornarien a fer” sense gaire preocupació per les penes que els poguessin imposar. Seria, a més a més, posar en primera línia política del país aquells que són memòria viva de l’independentisme i que, gràcies a la seva experiència de resistents que van aprendre a col·laborar en temps difícils, temperarien les ambicions de poder divisionistes de certa jovenalla de partit. Servei, doncs, i homenatge.

Em sembla que entre la gent gran independentista hi hauria molts voluntaris, i tot plegat prendria, ara sí, un ressò mundial indeturable com a fenomen polític enfront de les elits de poder i la seva aposta per la joventut… precaritzada.

Publicat dins de General | 2 comentaris

AL VOLTANT D’UNA MANERA DE FER POEMES

AL VOLTANT D’UNA MANERA DE FER POEMES

Em costa molt fer cap valoració de segons quins llibres de poemes. En poesia tothom parla amb seguretat d’allò que no s’entén, i jo no hi vull caure, ni teoritzar sobre l’objectualització de la subjectivitat amb què es justifica el poema incomprensible.

Fa uns anys, l’automatisme líric, la irracionalitat discursiva o la psicoanàlisi recreativa, com en dic jo, encara em feien algun efecte, encara m’inquietaven, però a mesura que he anat envellint —i qui sap si envilint— n’he anant descobrint les trampes, i cada cop més i de manera accelerada m’ha anat avorrint el que goso qualificar de galimaties líric, pitafi poètic o simplement joc dels disbarats, un joc que fins i tot és més distret que la majoria dels poemes que miro de descriure.

No vull pas enganyar ningú: em cansen els poemes sense una sintaxi clara i unes idees precises —la formalització del poema en principi lluita per aconseguir-ho—; sí, sí, una sintaxi i unes idees tan complexes com sigui possible, però precises.

A aquestes altures de la pel·lícula, quan ja es veu pròxim el desenllaç, no crec pas gens en la inspiració ni encara menys en l’escriptura que va de reveladora, la majoria de les vegades, mera diarrea mental, vàlida per fer-ne l’analítica, però no pas per conservar-la —s’ha de posar sempre en quarantena aquell primer vers donat pels déus o pel diable, tant és, que sovint no és més que simple rebombori de budells—. I no, tampoc m’empasso aquella posició, per no dir-ne senzillament posa, en què el poeta se sent mèdium que escriu al dictat de cap necessitat superior o empès per una força desconeguda. Els poetes que van d’aquest pal, que es diu ara, no són més que uns farsants. No són gaire recomanables els arravataments lírics. Fan riure o, segons com estigui de guillat l’arravatat, pena. Un xarlatanisme que practiquen els que menys tenen a dir i amb què miren que els soni la flauta per casualitat. La hipertròfia lacaniana que ha assolat la cultura francesa. O, més ben dit, que l’ha ofegat de retòrica i ha fet brillar la cultura anglosaxona amb la seva voluntat de raciocini i consciència.

Sense embuts: com a lector no estic gaire disposat a fer d’hermeneuta dels versos del primer que passa i que vol exhibir el múscul del seu hipersubjectivisme genialoide. Tots tenim els prestatges plens de llibres amb missatges obscurs per la malaptesa de l’autor, revelacions ad hoc o introspeccions de pa sucat amb oli. Dir sense la intromissió de la raó només dóna resultats de col·legial que acaba de descobrir el surrealisme, i en el millor dels casos s’ha de ser molt brillant perquè els resultats siguin seductors. No tots els subconscients són genials.

La literatura moderna ha volgut fer passar la raresa per complexitat, però la raresa no n’és més que un succedani que mostra de manera ben clara la impotència intel·lectual de tants i tants escriptors.

Penso que un discurs poètic que dóna pas lliure a l’inconscient està obligat a produir massa sovint “miracles verbals”, per sostenir-se com a poema, i l’excés els neutralitza. Estem parlant de creació estètica i no pas d’escrits dirigits al psicoanalista. Conclusió, la majoria dels poemes críptics que es produeixen no són res més que acadèmia surrealista, amb els seus llocs comuns corresponents, com qualsevol altre academicisme. Mer manierisme avantguardista, sense els motius que movien l’avantguarda històrica.

Subconscient d’imitació. Innocu formalisme.

IX-2019

Publicat dins de Articles literaris | 2 comentaris

DUES NOTES ESTIUENQUES SOBRE POESIA

DUES NOTES ESTIUENQUES SOBRE POESIA

1

Una senyora que es dedica a la poesia i la pedagogia, segons ens explica ella mateixa en una entrevista que llegeixo al diari, ens il·lustra sobre el seu pensament poètic asseverant que “la bona poesia és la que no deixa indiferent el lector”. ¿Ja s’ho ha mirat bé, això? De vaguetats d’aquesta mena, la cultura actual en va plena; d’aquí l’aculturació cap a la tribu que estem patint. Perquè, ¿què vol dir “deixar indiferent”? Conec gent indiferent davant de grans poemes, potser per les dificultats intel·lectuals que plantegen, i, en canvi, aquesta mateixa gent, l’he vist emocionar-se pel simplisme poètic més evident, i és que n’hi ha que s’impressionen per no res. ¿Com ho arreglem, doncs, això de la bona poesia, sense caure en la postura relativista tan arranadora culturalment com és allò de “depèn dels gustos”. (¡Per descomptat que hi organismes copròfags!) Aquí s’hauria de veure la preparació del lector per copsar moltes de les qualitats que ha de tenir un text per realment ser poesia, unes qualitats que en principi estant renyides amb tot allò que la majoria de gent troba poètic. Qualitats que van des de les referències culturals ben assimilades i desenvolupades que conté un poema fins a totes les estratègies lingüístiques que desplega l’autor per conformar-lo, i tot això servit necessàriament amb una madura intel·ligència emocional i ètica. Segurament, la mateixa autora de la frase no té aquesta preparació per no quedar “indiferent” davant de la bona poesia de debò. Potser ella va deixar anar l’estupidesa a la babalà —¡ep!, una altra pel Sottisier de Gustave Flaubert—, però el gasetiller de torn a l’hora del tancament de l’edició la va destacar amb lletres grosses. Posats a dir la veritat, més del noranta per cent de la poesia que s’ha escrit i que s’escriu em deixa indiferent. ¿Vol dir això que tota plegada és una merda? Potser sí, però no ho sé. El que sí que puc assegurar és que l’altre petit tant per cent que queda és un autèntic festí de la intel·ligència.

 

2

El discurs poètic que ambiciona l’honestedat de l’excel·lència intel·lectual i humana ha deixat d’interessar perquè en les societats (post)modernes s’hi ha instal·lat la sordidesa en tots els aspectes i en tots els àmbits de la vida. Alguns poetes, suposo que en un intent de salvar la poesia, s’hi adapten, però només aconsegueixen afermar la sordidesa. I ho fan en nom de la transgressió de no sé pas quin codis, diuen, per posar en qüestió el discurs hegemònic, sense ni comprendre que el discurs hegemònic que impulsa el poder en aquesta fase capitalista és precisament el de tot allò que té a veure amb la sordidesa, que devalua tots els àmbits ètics i ens atrapa en una espiral que implica fins i tot la devaluació del valor de la vida.

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 1 comentari