L’ILLA INCONTINENT

Benvolguts lectors del meu blog. M’acaben d’arribar uns versets anònims dedicats al nostre “admirat” ministre espanyol de Sanitat que m’han complagut tant que no em puc estar de fer-vos-els arribar.

L’Illa incontinent (cliqueu aquí)

Espero que us agradin tant com a mi o més. I, si voleu, feu-los córrer.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

QUE EL COVID-19 NO US FACI OBLIDAR EL COVID-155

QUE EL COVID-19 NO US FACI OBLIDAR EL COVID-155

Tres cites ben pertinents, i no pas pel coronavirus, del llibre ¿Per què has deixat sol el cavall?, del poeta palestí Mahmud Darwitx.

La primera, adreçada al lingüicides:

[…] ¿Qui sóc? És
la pregunta que se’m fa, i no té resposta. Sóc la meva llengua,
sóc una… dos, deu mil mu’allaqas*… Aquesta és la meva llengua,
no sóc sinó la meva llengua. Sóc el que van dir les paraules:
sigues
el nostre cos. I vaig encarnar la seva veu. […]

La segona va pels “ciutadans” catalonounionistes:

[…] Vés amb
el cèsar, tu sol, sol,
i deixa aquí la teva llengua.

La tercera, als (in)jutges del Procés i de tants “processos”:

[…] M’ha arribat el moment de cridar
i alliberar la veu de la màscara de la paraula:
això és una cel·la, senyoria, no pas un tribunal,
i jo jutjo i testifico. És a vostè a qui s’acusa ara,
deixi el seu seient i marxi: és vostè lliure, lliure,
senyor jutge presoner. […]

*Poesia oral preislàmica.
Publicat dins de Aforismes i reflexions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

LITERATURA DEL CORONAVIRUS

LITERATURA DEL CORONAVIRUS

Us previnc, perquè en això que ara us diré us ben juro que més val posar-se la bena abans de la ferida. O, si la tinguéssim, la vacuna abans de la infecció. Quan passi l’epidèmia del coronavirus —l’animal reservori del qual a Espanya és la “gallina” preconstitucional—, preparem-nos a quedar sepultats per una allau de llibres i altres productes culturals (sic) plens de les angúnies i els neguits de qualsevol fill de veí durant els dies de confinament. Aquest Sant Jordi posposat a l’estiu pot ser pitjor que la passa que estem vivint, si se’m permet ironitzar en un assumpte tan seriós i greu. (¡Aquells dies sí que ens caldrà confinar-nos!) Rieu-vos-en de la terregada de llibres del “procés” i d’altres fenòmens conjunturals. ¡Que difícil que serà destriar el gra de la palla! Algun de bo n’hi haurà, segur, amb reflexions d’altura intel·lectual que valdrà la pena tenir en consideració, però ningú se n’adonarà enmig de l’estultícia general dels “dietaris del confinament” que creixeran com a bolets —un avançament del fenomen el podem veure ja en les xarxes socials, on qualsevol autoanomenat “artista” del ram que sigui es veu amb cor d’entretenir-nos amb el seu numeret corresponent—. Uns “dietaris del confinament” —¡sospito que alguns ja deuen ser a impremta!— en què qualsevol mediàtic ens explicarà com s’ho ha fet amb els nens, per sortir a comprar o per mantenir-se en forma, o en què ens narrarà les impressions de sortir a passejar el gos en uns carrers buits tipus pel·lícula catastrofista de l'”últim supervivent”, per no parlar de l’exhibicionisme del dolor si ell o algú dels seus ha estat víctima del virus, i això en el millor dels casos —¡no vull ni pensar en les cròniques heroiques dels periodistes de carrer!—, perquè, si cap d’aquests mediàtics i assimilables se’ns posa a perorar sobre pensaments i sensacions tingudes, el nivell pot ser més baix —i contaminat de merda— que el del Besòs en èpoques de sequera. Només demano a la gent intel·lectualment valuosa que s’abstingui d’abocar-nos material en brut i que, en tot cas, el deixi reposar prou temps, perquè precisament el temps li farà veure clar si res d’allò escrit en els dies de confinament ha sedimentat i té cap valor intel·lectual més enllà dels “ais” i “uis” del moment. Per acabar aquest text d’urgència profètica, una crida als novel·listes: sisplau, no ens atabaleu amb remakes casolans de L’endemà o de A la carretera. Els “mecanoscrits” fiqueu-vos-els on bonament us càpiguen. Ho dic sense acritud. I ànims, que això ho hem de superar, com en tot, amb el mínim estrall cultural possible.

19-III-2020

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a | Deixa un comentari

¿QUÈ VOL DIR “HONORABLE”?

¿QUÈ VOL DIR “HONORABLE”?

Busco Vinyoli a la llista de Premis d’Honor de les lletres Catalanes. ¿On és? No l’hi sé veure. ¿Quin va ser el problema? ¿Que bevia massa? Ho provarem amb un altre boníssim poeta, a més catedràtic de la UB. A veure… Carles Miralles… ¿Tampoc? Encara un altre poeta. Aviam… Agustí Bartra… No, no hi és. ¿Que potser era més mal poeta que la majoria de poetes que consten a la llista? Però no defallim. Segur que Màrius Sampere hi és… ¿No? ¿El van deixar morir sense premi potser perquè la “burgesia cultural” el menystenia? ¿I Leveroni? ¿I Xirau? ¿I Gouzy? ¿I Ferrater? No, que aquest no era dels nostres, ¿oi? I si marxo dels poetes, ¿que me’n diuen de Josep Fontana, el més reconegut historiador que ha donat mai Catalunya? ¿Ah no, que era comunista? I no continuo, perquè no ho conec prou, amb gent de ciència, humanitats, pedagogia, etc. Fins i tot ens podríem preguntar com és que a un magnífic assagista del món de l’art, com era Antoni Tàpies, tampoc se’l tingués mai en compte. Per no parlar dels carnerians, que són com admiradors francesos de Francis James en detriment dels simbolistes, aquells carnerians que no van dir-ne res quan el poeta va morir sense el premi, després de dues oportunitats de concedir-li: 1969 i 1970. O de la gran absència per motius ideològics dels senyors d’Òmnium, com és Josep Pla, que per quantitat de pàgines en català, n’és ben bé mitja literatura. Però es veu que escriure en la nostra llengua i fornir-la d’una obra tan vasta no va ser al seu moment prou honorable, i em sembla que no han canviat gaire les coses. I encara hi podríem afegir Sales, Castellet, Brossa… ¿Desafectes?

Mirant la llista de dalt a baix, sembla ben bé que Òmnium, lliurat a les dures batalles ideològiques d’aquests últims anys, hagi anat aprimant l’entitat dels premiats en benefici de les fidelitats, però és que fins i tot amb les fidelitats estan sent desafortunats. Un altre dia podem repassar tots els premis “omniuminosos” de la llista, si realment el que es pretenia i es pretén premiar és l’excel·lència en tots els àmbits de la cultura escrita. No oblidem que pel fa a l’alta cultura, abans que el color polític, primer s’ha de reconèixer el talent.

Com que no em quedaria tranquil si només faig la crítica dels premis concedits en els últims anys sense fer cap proposta que em sembli millor, aquí deixo una llista de possibles premis per edat, qualitat i sovint també quantitat:

Lluís Sola, sens dubte el màxim poeta viu que tenen les lletres catalanes —i no catalanes— ara mateix. A més a més, amb tots els mèrits intel·lectuals per ser un candidat potser únic al premi. Sam Abrams, poeta i assagista, un autèntic bé de Déu crític per la poesia catalana, capaç d’oferir-nos una lectura viva dels nostres millors poetes, enfront de la “moribúndia” acadèmica de senyors que es dediquen bàsicament a posar obstacles a la fruïció de la lectura en forma de nota a peu de pàgina i a remeses de nota en nota, “y tiro porquè me toca”, que fan que busquis amb delit caure al pou per tornar a la sortida i deixar-ho estar. Per entendre’ns, tipus “murga d’es Marges”, dit en illenc. Francesc Parcerisas, amb una quantitat d’obra poètica considerable, a més de treballs editorials i diverses presidències. O Narcís Comadira, que, com Parcerisas, s’ho té ben merescut, si no és que hi ha terboleses ideològiques pel mig. O Gimferrer, que tot i els seus textos pompiers dels últims anys, tant en català com en castellà, només per un llibre com Aparicions és mereix tot l'”honor”. O Antoni Clapés, poeta, editor, activista cultural, sempre independent, que és un dels autors que reuneix més mèrits per ser-ne el premiat. Rosa Font i Montserrat Rodés, totes dues d’una alta qualitat poètica que es mereixen tots els reconeixements que sovint s’emporten altres que fan bandera de l’exhibicionisme literari a costa de la qualitat. I encara que no siguin sants de la meva devoció, noblesa obliga, tres que en tenen unes ganes que se’n moren: Pàmies, Miquel de Palol, si més no, per la quantitat de lletra que ha sigut capaç d’escriure, i Joan Margarit… ¡Xsst! ¡Ja m’enteneu! O posats a triar entre els que es consideren a si mateixos moderns, renovadors, més valia Lluís Calvo, molt més sòlid que el premiat. O Arnau Pons, lector privilegiat de Celan.

O periodistes, ¿per què no? Penso, per exemple, en l’Imma Merino, que, en el seu articulisme, abraça un gran espectre temàtic i sempre amb una altíssima qualitat textual i intel·lectual, que en fa autèntica literatura! Encara que donant aquesta idea de premiar periodistes sé que corro el risc que acabin premiant, Déu no ho vulgui, en Bassas, la Terribas o en Basté. O encara pitjor: en Puyal.

Sense oblidar Pere Rovira, Josep M. Sala-Valldaura, Jaume Pont… O Josep M. Fulquet, poeta, assagista, traductor, un altre dels àmbits, el de la traducció, que podria haver donat premis excel·lents. O la novel·lista Maria Barbal, que fa anys que pica “pedra de tartera”. O Vicenç Villatoro. O historiadors com Borja de Riquer.

I si anem a Ses Illes, ¿què els semblen Hilari de Cara o Ponç Pons, per exemple?

Pel que fa al País Valencià, ¿Òmnium deixarà sense premi Pérez-Montaner o un editor i historiador com Vicent Olmos, un autèntic Atles de l’edició, que és capaç de carregar sobre les espatlles tot un món com és Afers? I encara al País Valencià, la poetessa Teresa Pascual, o els poetes, dietaristes i traductors com Josep Piera, Vicent AlonsoJoan Navarro. O el novel·lista Octavi Monsonís, per citar-ne un entre els que hi ha de molt bona qualitat.

¿O és que el jurat d’Òmnium no és capaç de tenir la nostra literatura al cap i sempre escull entre els fidels que els fan la gara-gara i els exhibicionistes sempre presents amb els seus numerets?

I paro. Deixo al lector la feina de proposar-ne més i que no siguin necessàriament del món de la poesia, però sí que atenyin l’excel·lència intel·lectual tant pel que fa a la forma de les obres com al contingut, cosa que no s’ha atès en aquests últims anys. Un  últim apunt en aquest sentit: encara que n’hi hagi amb mèrits estimables, com la novel·lista Núria Cadenas o el poeta i dietarista Ramon Ramon, o qui sap si Sebastià Alzamora, els autors que no freguin com a mínim la seixantena, els deixaria de banda, perquè tampoc es tracta de posar-los la corona de morts abans d’hora: abans de la seva hora.

Però sé que predico al desert: els jurats d’Òmnium. L’any que ve, en Perejaume o la Vicens. ¿Algú ens pot dir què vol dir en literatura i humanitats “honorable”, si no és l’autèntic talent?

primers de març del 2020

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , | 2 comentaris

ELS POETETS!

ELS POETETS!

Cada cop més sovint, una bona part de la població donem per perdut el món de la política per la falta de coherència dels seus actors (escullo expressament la paraula “actors” per tot allò que la política té de “representació” en el sentit teatral) entre el que diuen i el que fan, i ho atribuïm a un excés de pragmatisme, en el millor dels casos, però sobretot a l’oportunisme, a l’electoralisme o, dit sense eufemismes, a la falta d’honestedat.

¿Ho hem d’acceptar també en el món de la cultura? ¿Hem d’admetre que escriptors i artistes plantegin posicions de ruptura, de crítica sistèmica, de transgressió social, i que després, a l’hora de vendre o de parar la mà a la institució o al mecenes de torn (1), se’n desdiguin via fets? ¿Hem d’abandonar la literatura com a lloc de resistència?

¡Esclar! Molts s’exclamaran amb cara compungida: ¡Oh, és el Mercat! ¡Les vendes! ¡El reconeixement! Però si al llarg de la història de la Cultura, la majúscula, sobretot a partir de la Il·lustració i el romanticisme, tothom hagués actuat així, amb excuses de mal pagador -o en aquest cas de bon cobrador-, ¿què en quedaria? Només això: la submissió al poder, a les circumstàncies, al millor postor. Diguem-ho ben clar: la cultura hauria ben desaparegut per la seva inutilitat com a coneixement humà en llibertat. En això estem. Que no ens confongui l’augment exponencial de publicacions, exposicions, mostres cinematogràfiques…

Acabo amb uns versets de Johann Wolfgang Goethe, en traducció de Manuel Carbonell, del “Llibre dels proverbis” del Divan occidental-oriental:

¿Saps què és el que més m’escruixeix?
Que de cantaires i xerraires
pertot arreu te’n trobis ple.
¿Qui expulsa del món la poesia?
Els poetets!

1-III-2020

 

(1) Quan exigirem que, per exemple, la ILC o el Llull facin públiques les ajudes de to(r)ta mena -aprofito l’error, ben significatiu- que s’han donat des de la seva creació als pidolaires de la literatura. Estiguin ben segurs que tindríem una magnífica imatge grupal de tota la misèria moral dels nostres literats i, a fe de Déu, que uns quants, i dels més alternatius, hi quedarien ben retratats. 

 

Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari

PREMI D’HONORGROUND

PREMI D’HONORGROUND

Underground, alternatiu, resistent, antisistema, transgressor, cap de colla de radicals poètics que es planten sempre davant del poder…, i ara Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. D’això, en bon català, se’n diu “fer la fi del cagalàstics”. (L’Hac potser hauria estat més digne i no ho hauria acceptat.)

Mireu, cap reconeixement fa millor ningú: Quod natura non dat, Salmantica non praestat, ni tampoc ho presta Òmnium, encara que et cartegis amb el director a la presó. Al contrari, en el cas del premiat, el reconeixement l’empitjora, perquè fa que tota la seva radicalitat faci llufa i que es vegi com un simple bluf de “bon nen” que va voler ser “capità pirata” nord enllà i que ara demana, com en Dalí en els seus últims dies, passats a la panificadora de Figueres, “por favor doctor, una sopita”, última frase del mètode “paranoico-crític” del “geni” (sic) de Port Lligat.

Un alternatiu com l’ara Premi d’Honor hauria de refusar passar a formar part de la col·lecció de premiats amb què una entitat petitburgesa i omniumnívora mira de construir un relat cultural determinat empassant-s’ho tot, fins a fer que qualsevol alternatiu sigui com una samarreta amb lema reivindicatiu venuda a una botiga de “souvenirs”. ¿Que no s’adona el nostre redemptor poètic que ara tot el seu posat trencador queda tan sols com a simple “postureig”?

En fi, si així ho vol Òmniun, que també pretén ser més que un club, no hi tinc res a dir. L’associació amb més adherits -jo entre ells- del món, segons diuen, té tot el dret d’ampliar les bases del premi i concedir-lo de tant en tant al digníssim ram dels pallassos. Però, posats a fer, jo hauria començat pel Tortell Poltrona.

Publicat dins de Articles culturals, General | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Lluís Solà a les “Vespertines” (23-I-2020)

En el marc del cicle de lectures poètiques que, organitzades per Joan Ramon Lladós i Antoni Robert sota el títol de “Vespertines”, es fan un cop al mes al Caffè di San Marco de Sarrià, aquest 23 de gener hi ha llegit els seus poemes el poeta vigatà Lluís Solà. Us ofereixo el petit text que he tingut l’honor de llegir-hi com a presentació.

Solà Vesperines 23-I-2020  (cliqueu)

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

¿ON S’ÉS DIT QUE LES NADALES HAN DE SER EN VERS?

NADALA 2019

La creació artística sempre ha d’estar de part dels vulnerables. Precisament perquè en som, la necessitem com a analítica radical dels conflictes íntims. Com a sublimació de les nostres ànsies. El fet de significar-nos en l’entrellat dels sentits i del sentit no tindria cap interès si no en fóssim, de vulnerables. Els prepotents, els poderosos, els ensuperbits, fins que no s’ensorren desanimats de la seva pròpia ànima, s’esforcen a pensar que no els cal burxar en si mateixos; d’aquí la seva hipertròfia de creure’s invencibles. De creure’s superiors als altres, aquests altres vistos com a dèbils, com a omissibles. O, en el millor dels casos, com a subjectes dignes de llàstima. La seva altiva seguretat rau en el seu poder econòmic. És tot. Per això, de dalt estant del cim de la supèrbia, no són capaços d’entendre que el sentit que té l’esforç d’indagar-nos a través de la creació, tant si ho fem com a autors com si ho fem com a receptors, és justament la vulnerabilitat humana, la nostra autèntica essència. (Pel poderós l’art és possessió, signe de distinció, i no pas just alliberament.) Una indagació, deia, que, perquè sigui de veritat, ha de ser molt dura, radicalment sincera, amb nosaltres mateixos. Ens hem de tenir una despietada pietat i alhora sentir un egoisme solidari que ens ensenyin a viure en l’esquinçament de la consciència, però que alhora ens serveixin per evitar que l’escletxa s’engrandeixi, per evitar l’escissió que ens separi de nosaltres i dels altres, i sempre tenint present, amb orgull, que no hi ha res més difícil que viure i que la vida en si és el nostre veritable èxit. La dilució dels dolors en la sentimentalitat i el melodrama, o en la ideologia, és tan sols placebo. Remei tòpic. Liniment i prou contra el dolor de la musculatura de la ment. Som humans perquè som fondament “malferibles”, perquè som irresolubles. Per això la creació de la mena que sigui ha de defugir les idees il·lusòries, que sovint es vesteixen pomposament de Veritat, i ser veritart.

Bon Nadal i millor Cap d’Any

desembre 2019

Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari

CULTURA COMERCIAL

CULTURA COMERCIAL

Un dels mals —no pas l’únic— de la nostra cultura —i no tan sols de la nostra— és el (baix) nivell d’exigència del periodisme cultural, i això per no parlar dels influencers de la matèria. En nom de l’actualitat per se, sense l’afegit de cap rigorós requisit qualitatiu de la mena que sigui, aquest periodisme de les (auto)anomenades seccions culturals del mitjans convencionals o dels mitjans digitals, oblida que l’autèntica actualitat cultural ha de ser la constant revisi(taci)ó de la tradició, sense la qual no té cap sentit la renovació ni la innovació ni la ruptura (¿renovar o innovar o rompre què?), abocades, doncs —per la poca exigència informativo-valorativa—, a la simple novetat.

Com a mostra del que dic, només cal adonar-se de tants i tants fenòmens de “consum” etiquetats de “cultura” que se’ns ofereixen al cap d’un any —des de llibres fins a performances, passant per concerts o espectacles teatrals, tots els quals aconsegueixen que els termes “llibre”, “recital”, “música” o “teatre” no siguin sinó simples eufemismes dels conceptes de referència—; una colla de fenòmens batejats, deia, com a “cultura” —o com a “kultura”, de cara als moderns més “ruks”— pels periodistes del ram, amb l’afegitó de booktubers i influencers, tots plegats encantats de marcar tendència i de dedicar-se al pessebrisme edito-artístico-musico-teatral, però que mai fan cap seguiment seriós del recorregut posterior del que parlen: el de si allò que publiciten (que això fan, publicitat) aporta res de transcendent a la tradició. El ritme de les novetats no els dóna treva per fer-ne, més enllà de la ressenya o del tuit corresponents, cap reflexió, que segurament els avergonyiria al patentitzar-los la seva pròpia desídia intel·lectual. Ben mirat, allò que ens diuen d’una obra val el mateix que un encartament publicitari.

Quan repasso els diaris o escolto la televisió o em miro twiters, facebooks i altres galindaines digitalo-narcisistes, sempre em dic que els mateixos periodistes i els outsiders dedicats a la feina d’alimentar-nos culturalment, per més que encabeixin tots els fenòmens de què parlo a l’apartat anomenat pomposament de “cultura”, almenys haurien d’admetre, si no són enzes o cínics, que allò de què ens informen només fa que (en)greixar la màquina del consum, que no pot parar mai, perquè no té cap altra raó de ser que el consum mateix, com tants altres bibelots haguts i per haver, que a això, a bibelots per distreure la canalla, han quedat reduïts els “productes” culturals. Serien més honestos si el “publicisme” que practiquen anés a parar a apartats com els de “negocis”, “comerç” o “consum”, abans que el de “cultura”. Però, per més inri, si mai encerten a parlar de res que valgui la pena, la saviesa generalista dels dietistes de l’esperit, o sigui, la seva ignorància generalitzada, fins i tot ho arriba a fer malbé.

I a sobre, com si plogués sobre mullat, tanta patolla “crítica” fa que els “escriptors, artistes, músics i actors” al servei de la indústria cultural, és a dir, els manobres de la lletra i el teclat, de la brotxa o de la gesticulació, de tant veure’s als mitjans s’acabin creient veritables “creadors”, en detriment de la creació de debò, sempre desapercebuda o voluntàriament omesa per tota la patuleia periodístico-cultural. ¿I quina és la creació de debò? La que no li cal fer servir cap mena de gesticulació per amagar la vacuïtat de la “lletra”, perquè la “lletra” és plena de contingut. Però malauradament massa sovint el que hauria de ser “contingut”, també en el sentit de contenció, tan sols és ganes de gesticular per cridar l’atenció.

En la sempre arriscada aventura cultural —tant en la del creador de veritat de veritats humanes, per aspres que siguin, com en la del lector de raça que accepta l’esquinçament hegelià— no valen de res les “agències de viatges d’aventura”, perquè precisament, en nom de la seguretat i l’encert de la tria, t’eviten tots els perills, és a dir, l’aventura real, que comporta endinsar-se als profunds barrancs o enfilar-se fins a dalt de tot dels grans espadats de la creació, seguint, si cal, els camins més abruptes i tortuosos de la condició humana. Res a veure, doncs, amb els camins fressats de la literatura d’autoajuda o de l’art com a teràpia, formes de negoci i no pas de creativitat.

¿Veus aquell personatge per tu tan insignificant que surt poc de casa i que sempre que ho fa tragina llibres? ¿Que el veus aquell altre assegut en la penombra de la llotja escoltant amb devoció l’execució d’un concert, o encara aquell altre, absort en la contemplació d’un quadro o una escultura? Potser fins i tot els ridiculitzes al veure’ls tan entotsolats, però a ells, en allò de la cultura, els va la vida. I no els valen prescriptors de pa sucat amb oli. La gran cultura, que demana concentrada soledad sonora, sempre és duríssima resistència intel·lectual als paràmetres dominants, en la nostra època sobretot el de l‘hegemonia del consum, que mercadeja inhumanament fins i tot amb la nostra humanitat per controlar-la: sotmetre el nostre pensament al mer consum és la forma més eficaç, molt més que policies i jutges, de trencar les nostres resistències: ens fa creure lliures en la tria adotzenada.

XII-2019

Publicat dins de Articles culturals | 2 comentaris

JORNADA DE REFLEXIÓ

Sempre que hi ha aldarulls, de seguida surt la paraula màgica: antisistema. Però, ¿s’han parat mai a esbrinar de quin sistema es tracta? Si el sistema és el capitalista, el terme pot estar ben aplicat, i jo mateix, encara que no tiri pedres ni cremi contenidors, me’n sento i me’n declaro, sense embuts, d’antisistema. Ara bé, si del que es parla és del sistema democràtic, aleshores els antisistema són els que reprimeixen la protesta —el dret de protesta és el dret bàsic, preceptiu i perfectiu de tota democràcia—; és a dir, en aquest cas, les forces de l’estat encarregades de reprimir-la: el govern que ho ordena, les institucions que ho aproven, la monarquia que ho empara, la policia i les forces armades que exerceixen el monopoli de la violència, la judicatura que hi dona cobertura i tots els poders econòmics que s’hi parapeten. Sí, tots aquests són els autèntics antisistema democràtic. Els que emparant-se en les lleis o no pretenen constrenye’l. Ha quedat ben clar que considerar capitalisme i democràcia com a dues cares de la mateixa moneda, un plantejament que havien fet alguns teòrics liberals en els temps del capitalisme qualificat de paternalista, ha sigut una ingenuïtat que estem pagant molt cara. En democràcia, el poder representatiu ha de controlar l’economia i no pas deixar-se dominar pels interessos del capital fins a fer-se’n servidor, perquè cedir a aquests interessos és posar la democràcia, en els casos català i espanyol, a les potes dels cavalls de l’Íbex-35. Molt de compte, doncs, a qui voteu.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari