¡COLAU, DIMISSIÓ!

(Continuació de la NOTA D’URGÈNCIA: ¿UNA ALCALDESSA INDIGNA?)

Enfront de la repressió de l’Estat espanyol*, portada a la pràctica per governs incapaços de plantar cara als poders econòmics que vampiritzen l’aparell estatal, i corejada a ple pulmó pel fanatisme dels partits titella -PSOE, PP, Cs, Vox-, ¿vostès s’imaginen quina lliçó de dignitat i de democràcia hauria representat l’elecció de Maragall com a alcalde, amb els vots d’ERC i Comuns -20 vots- i amb el vot 21è, necessari per fer la majoria absoluta, de Joaquim Forn. ¡Això s’hauria d’haver pactat, i haver-ho fet públic! ¡Quina lliçó de grandesa política ens haurien donat!

Hauria sigut una autèntica bufetada democràtica i pacífica a l’Estat i als partits del 155, una bufetada d’una força simbòlica històrica inqüestionable. ¡El vot d’un PRES POLÍTIC, d’un represaliat del tardofranquisme, sent determinant en una alcaldia com la de Barcelona!

L’alcaldessa Colau, àvida de poder, ho ha impedit. S’ha estimat més l’indigne i feixistitzant vot de Valls, que el feia alcaldessa, que no pas el vot de la dignitat de Forn, que hauria sortit de seguida de l’Ajuntament barceloní cap a Soto del Real almenys amb l’alegria ¡d’un triomf de la netedat democràtica!

I a fora, la gent dels Comuns cridant encara allò del 3%. ¿De debò que aquest és el seu gran argument ideològic per no voler els vots de JxCat com a excusa per no pactar amb Maragall, però sí els de Ciutadans -Rivera, Arrimadas, Girauta, encara que ara ho dissimulin fent escarafalls- per pactar amb en Collboni, membre del mateix partit que Page, Lambán o Borrell? Però si fins i tot el president de SCC va dir que la seva candidata era Ada Colau. (No ens estranyi que Valls, Corbacho i el tercer, que no sé qui és, després d’uns mesos de dissimular, acabin sent admesos al PSC, amb Iceta fent saltets d’alegria.)

Si l’alcaldessa tingués un mínim d’ètica política, com es demana a aquells que es proclamen d’esquerres, si en són amb autenticitat, encara podria reparar el tort fet a la moral social simplement dimitint i deixant pas a ERC, els guanyadors.

 

*És a dir, monarquia, exèrcit, judicatura, alt funcionariat i forces de l’ordre. Ho explicito, perquè l’altre dia, a la televisió, un ruc “unionista” es preguntava que ¿què era això tan abstracte de l’Estat? Doncs, l’hi diré ben clar, el poder no electe. Sí, el que, en benefici dels poders econòmics, imposa les regles de joc a les institucions electes. 
Anuncis
Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

NOTA D’URGÈNCIA: ¿UNA ALCALDESSA INDIGNA?

Els veïns de Barcelona ens disposem a assistir a uns dels episodis més ignominiosos de la democràcia municipal barcelonina: Ada Colau, la suposada fustigadora de l’especulació i del macrodelicte, acceptarà ser reelegida com a alcaldessa de la capital de Catalunya amb els vots socialistes (sic) del senyor Collboni, que, com el seu cap de files Miquel Iceta, va aplaudir amb les orelles i tot l’aplicació del 155 (no oblidem que l’alcaldessa va trencar el pacte que hi tenia a l’Ajuntament per la indignitat socialista), i també amb els vots de Ciudadanos, amb Valls al capdavant, autèntic arcàngel de l’Expulsió de 10.000 gitanos del Paradís francès. Aquests Ciudadanos que encara demanen que als catalans se’ns apliqui un 155 permanent i que als processats del Procés se’ls condemni a la màxima pena i que no se’ls indulti per cap mena de motiu. (A part d’aprovar amb PP i Vox a Andalusia una partida pressupostària per combatre a Catalunya la immersió lingüística. En tots els àmbits de la vida, també en el de la política, no hi ha res pitjor que tenir obsessions en comptes d’idees.)

I, per més inri, la vara d’alcaldessa, la senyora Colau, presumpte flagell de negocis i abusos immobiliaris, la pensa acceptar davant d’un dels “precondemnats” (més de 500 dies en preso preventiva) per la judicatura espanyola, com és el conseller i ara regidor per JxC Joaquim Forn, aquest JxC de qui la senyora Colau, amb el mantra del passat convergent, no admetia els vots en la comèdia de fer veure que negociava amb el guanyador de les eleccions, el senyor Maragall, mentre “mercadejava” sotto voce —¿a qui vol enganyar negant-ho?— amb Valls  (¿i el Círculo Eqüestre?). ¡Ai, les servituds d’aferrar-se al poder!

Per cert, ¿ja no se’n recorden que, en les anteriors eleccions municipals barcelonines, Joaquim Forn formava part del grup municipal convergent, presidit pel fins aleshores alcalde Xavier Trias, que va acceptar la victòria de la senyora Colau i no va mirar de fer cap pacte contra natura per descavalcar-la? Després de tantes renúncies ideològiques, ara resultarà, gràcies a l’alcaldessa barcelonina, que la dignitat política ja no és tampoc patrimoni de l’esquerra, encara que, ben mirat, en Rabell i en Coscubiela ja ens hi havien anat preparant.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | 2 comentaris

“MIRACLE VERBAL”

“MIRACLE VERBAL”

Al desembre del 2017 vaig escriure un breu comentari d’un poema d’Antoni Clapés, un poema ple de la bellesa a què ens ha aviciat l’obra de l’autor fins a fer-se’ns necessària, del qual destacava aquesta imatge: “silenci líquid”, referida a la boira, i la qualificava de “miracle verbal”, una idea, aquesta de “miracle verbal”, apuntada al meu llibre d’aforismes i reflexions Memòria de la inquietud (ed. Afers, 2017).

Uns mesos més tard, en un text dedicat a uns versos del  poemari Vertical, de l’autora gandiana Teresa Pascual, un poemari imprescindible per la bona salut de la poesia catalana (Països Catalans, for ever), en remarcava aquesta altra imatge, aquest altre “miracle verbal”: “al centre en punt”, referida a la situació del rellotge del moll de pescadors de Gandia, “un miracle verbal”, com hi apuntava, que fusiona espai i temps d’una manera inesperada. Precisament, la imprevisió conceptual és en l’essència “miraculosa” de les imatges que ens “commouen” en el més ampli sentit del terme. Les que alteren la nostra percepció i ens sobresalten la intel·ligència emocional.

Però, ¿com definir la idea de “miracle verbal”? ¿Una paradoxa? Sóc del parer que els “miracles verbals” no tenen definició possible. Això sí, el que segur que no són és res de to sentimental, perquè les grans troballes poètiques no juguen amb les cartes marcades. Només en sé dir que són aquelles frases, aquelles trobades de paraules capaces d’enlluernar-nos per la seva brillant aparició sobtada enmig d’un text poètic que brilla fent-les brillar per mitjà d’una orfebreria poètica treballada fins a la desaparició del treball. Tant se val si barroca, clàssica, minimalista… Com diu Yeats,un vers pot ser que ens costi hores, / però si al capdavall no sembla / pensat en un instant, / aleshores el nostre cosir i descosir / no haurà servit de res”.

Fa molts anys, tants que gairebé m’espanta pensar-hi, Joan Triadú, havent-se llegit uns meus versos primicers, segurament excessius, em va recomanar no abusar de les imatges suposadament brillants en un mateix text; em venia a dir, amb tot el tacte del món per no ofendre el meu ego juvenil, que l’acumulació les feia aparèixer com a simple bijuteria, com a quincalla, és a dir, com un brilla brilla d’imitació. Tenia tota la raó: l’excés d’enlluernament encega. Els textos s’han d’escriure en espera pacient de la imatge inesperada, que, si surt, sorgirà com el contacte que il·lumina el text després d’haver treballat a consciència la “instal·lació”, sense deixar-ne cap cable solt. Si no és així, com a mínim haurem escrit un text honest.

Però tot aquest treball de preparació textual també es pot fer en silenci, escrivint per dintre, fins a oferir al lector només el “miracle”, amb el sol context de la pàgina en blanc, com ho han fet tants poetes orientals, com ho fa al llibre Com l’últim joc de mai Montserrat Garcia Ribas, autora d’una preciosa i precisa obra d’ascesi poètica:

intempestiva
solitud
que sorgeix
d’esborranys successius
de la nit

Repeteixin amb mi: “intempestiva / solitud / que sorgeix / d’esborranys successius / de la nit”.

“…d’esborranys successius / de la nit”.

10/11-VI-2019

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

FA ANYS QUE HO SABÍEM

Fa anys que ho sabíem. Aquest mateix article visual el vaig penjar al blog el 2015, però amb la llegenda entre interrogants. Encara hi havia dubtes sobre Ada Colau. Ara que els dubtes s’han esvaït, n’he tret els interrogants perquè el col·laboracionisme amb el règim monàrquic i els seus partits de l’alcaldessa resistent… a perdre el càrrec ja és inqüestionable. Al capdavall resulta que l’alcaldessa i els seus sequaços són hereus del 15(5)-M. D’indignats a indignes.

COLAUBORACIONISMO (cliqueu)

Publicat dins de Articles visuals | Etiquetat com a | 2 comentaris

L'”AFER DREYFUS” ESPANYOL

Transcric dos fragments de les intervencions d’Émile Zola en referència a l’ignominiós “Afer Dreyfus”, que va tacar i posar en qüestió la democràcia francesa, hereva de les Llums. El primer fragment és tret de “Carta a la joventut”, publicada el 14 de desembre de 1897; el segon, de “Carta al Senat”, publicada el 29 de maig de 1900. Totes dues “cartes” formen part del conjunt d’escrits que Zola va publicar en aquells anys de finals del segle XIX i que són ara coneguts sota el títol de ¡Jo acuso…!, amb què es coneguda la carta que l’autor va dirigir a l’aleshores president de la República francesa, Félix Faure, publicada el 13 de gener de 1898. Fent-hi els canvis pertinents —per exemple, on posa antisemitisme posar-hi anticatalanisme—, tindran uns textos talment escrits ara mateix i referits a l’actual, i també ignominiós, afer judicial que està posant en qüestió la democràcia espanyola, encara que, en aquest cas, hereva de les Ombres.

(Paral·lelament a la persecució dels presos polítics, els socialistes, Sánchez a Espanya, i Iceta i Collboni a Catalunya, van dient que als independentistes ni aigua, que més val pactar amb Ciudadanos, Valls mediante. Els Comuns s’ho pensen, com si hi hagués res a pensar, mentre Podemos queda com un zero a l’esquerra, mai més ben dit. Uns i altres estan escrivint una nova pàgina de la ignomínia.)

Els que no coneguin el textos de Zola sobre aquell “Afer Dreyfus”, llegeixin-se els dos fragments que, com deia, en transcric. Si la infàmia es repeteix, la denúncia s’ha de repetir, i realment és alarmant i colpidor que, segle i mig més tard, valguin les mateixes paraules.

Fragment primer: “[…] Ha tornat el despotisme més espantós, la mordassa més dura torna a silenciar els llavis. No és la bota d’un Cèsar la que esclafa la consciència pública, és tota una Cambra que condemna aquells a qui els mou la passió per allò just. ¡Prohibit par­lar! Els punys colpegen els llavis d’aquells que han de defensar la veritat, s’amotina les masses perquè redueixin els aïllats al silenci. No s’havia organitzat mai una opressió tan monstruosa i adreçada contra la lliure discussió. I regna el més vergonyós dels terrors, els més valents esdevenen covards, nin­gú gosa dir el que pensa per por que el denunciïn acusant-lo de venut i traïdor. Els pocs diaris que conserven certa honestedat s’humilien davant dels seus lectors, que han acabat embogint amb tantes histories absurdes. I cap poble, crec, ha passat per un moment més confús, més absurd, més angoi­xant per a la seva raó i la seva dignitat.”

Fragment segon: “Però això no ho és tot; el més greu i dolorós és que hem deixat que el país s’intoxiqués amb una premsa immunda, que l’ha atipat amb una dosi d’impudícia, mentides, calúmnies, porqueria i ul­tratges fins a fer-lo parar boig. L’antisemitisme no ha estat res més que l’explotació grollera d’odis an­cestrals per despertar les passions […]. El nacionalisme no ha sigut res més que l’explotació grollera del noble amor per la pàtria, tàctica abo­minable d’una política que portarà el país de dret a la guerra civil si un dia aconsegueix convèncer una meitat dels francesos que l’altra meitat els traeix i els ven a l’estranger només pel fet de pensar d’una altra manera. Així s’han pogut formar certes majories que han professat que el cert era fals, i el just, injust […].

Malauradament, nihil novum sub sole.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“DESTRET”, d’Antoni Clapés

El 4 de març del 2004 vaig publicar, al diari “Avui”, un article sobre l’aleshores nou llibre d’Antoni Clapés Destret, acabat de publicar per les edicions artesanes d’Emboscall. El recupero ara amb motiu de la sortida de Finestra sobre el buit, que recull precisament aquest llibre Destret fent trilogia amb dos altres títols de Clapés, com són Llavors abandonaries Greifswald i El viatger no sap, tots dos també publicats al seu moment per Emboscall. Felicitem-nos, doncs, per l’oportuna iniciativa editorial de la col·lecció de poesia Tanit, que d’aquesta manera posa a l’abast del lector tres títols essencials en l’obra d’Antoni Clapés avui dia introbables. Una bona entrega mentre tots n’esperem l’obra poètica completa. Valgui, doncs, la recuperació d’aquest article del 2004 com a celebració de l’aparició de la trilogia aplegada a Finestra sobre el buit.

Destret, A. Clapés (cliqueu)

 

 

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

SOBRE POEMA I POESIA

(Text escrit a partir d’algunes de les idees sobre poema i poesia que vaig exposar durant la presentació del 17 de maig, a la Biblioteca Joan Vinyoli de Santa Coloma de Farners, de la meva poesia reunida en el volum La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), publicat per l’editorial Llibres del Segle.)

 

El camp propi de la poesia és el de les qüestions irresolubles. Ningú “canta” quan les coses tenen solució. Per això es “canta” la pèrdua definitiva, el desamor, la malaltia i la mort, la inexistència… Allò que es pot resoldre abandona el camp de la poètica per endinsar-se en el camp del relat. Perquè la poesia posa veu a la nostra essència tràgica. (No oblidem mai que la nostra essència és precisament la contingència, la consciència de contingència.) Però el poema no té res a veure amb l’oració: l’oració és ideològica i busca solucions, sobretot individuals; és com una instància a l’autoritat. Les religions no són poètiques, perquè s’emmiratgen en una sortida salvífica que dóna al més enllà. A pesar de tota la seva parafernàlia litúrgico-estètica, són utilitàries. Anímicament utilitàries. Fa uns mesos vaig anotar això: “Canta Píndar que els déus van demanar a Zeus que creés un ser que pogués proclamar la bellesa de la seva creació. Fins aquí el mite. Si ho llegim bé, la gènesi del llenguatge com a lloança del poderós. Però el llenguatge mateix contenia en potència la queixa i la protesta, perquè implicava la condemna a la consciència. Això ja no ho van preveure els déus.” Fins aquí l’anotació. ¿Que potser no era prou el cant instintiu de plaer i dolor dels ocells que Zeus havia de crear un cantor específic que quedaria expulsat de la bellesa creada per la consciència d’allò que cantava? Exactament el mateix que el mite del Paradís. Tastar el fruit del coneixement de l’Arbre de la Ciència del Bé i del Mal condemnava a l’Expulsió. Déu tampoc no en tenia prou amb el cant dels ocells. Zeus i Déu volien càntic. No, la poesia no serveix per res concret. O simplement per res. D’aquí el seu gran servei. És capaç de fer-te descobrir com ets quan no ets utilitzat. Quan no ets utilitari. Quan et vesses humanament, sense comerç. En un món funcional, el poema com a disfunció. Poetificar és estrènyer el cercle del llenguatge al voltant de l’última resistència: la inexistent, i per això irreductible. D’aquí la increïble, l’absurda, la patètica, la gratuïta, la magnífica persistència de la poesia. Com diu Hegel, és necessari saber-se mantenir en l’esquinçament. Per això tants en desisteixen i abracen l’utilitarisme “poètic” del sentimentalisme. L’autocompassió com a moneda de canvi amb el lector. La instrumentalització del lament. Ho repeteixo: el camp propi de la poesia és el de les qüestions irresolubles.

Publicat dins de Textos actuals | Etiquetat com a | 4 comentaris

UNA “APARICIÓ”

UNA “APARICIÓ”

UNA “APARICIÓ”  (cliqueu)

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

LACAIS DEL VERITABLE COP D’ESTAT

LACAIS DEL VERITABLE COP D’ESTAT

En resposta al president de Mèxic, el progressista Andrés Manuel López Obrador, que va dir que Espanya hauria de demanar perdó per les seves matances colonials, Pablo Casado, actual líder del PP, va afirmar —això sí, fent servir eufemismes com ara “empresa cristianitzadora”— que portar la mort, la malaltia i l’explotació colonial a Amèrica, conseqüències reals de la colonització espanyola, va ser una gran epopeia civilitzadora. Amb aquest rentat de cervell de què han estat objecte ell i els seus, ben evident cada cop que obren la boca, ¿com gosen parlar d’adoctrinament a les escoles catalanes? És molt trist viure sota un Estat que permet, o que més aviat fomenta a través de tots els seus mitjans, que puguin arribar al poder analfabets funcionals, assessorats, pel que es veu i se sent, per mentiders cínics i manipuladors.

Per la seva banda, bé seva, però disputada/compartida amb en Casado i l’Abascal (Abascal, ¡qué bonita serenata! / Abascal, Abascal, que me estás dando la lata), Inés Arrimadas i Alberto Rivera parlen amb desimboltura, amb rabiüda i enrabiada desimboltura, de cop d’estat per referir-se a l’1-O i a la voluntat d’independència dels catalans, en una demostració d’una mala fe que vol ignorar, i doncs escamoteja, què és realment un cop d’estat i qui el pot donar, que no és pas cap govern autonòmic, sinó els mateixos poders centrals de l’Estat, que per això es diu precisament cop d’estat. Si tant els amoïnen els cops d’estat, ¿per què no exigeixen al Congrés dels Diputats i a la justícia espanyola (aquest secular oxímoron) que aclareixin fins a les últimes conseqüències la responsabilitat real (sí, en castellà) i última, dintre de l’Estat, del cop d’estat del 23-F del 1981. La Transició només ha servit per deixar-ho tot a mitges i, en conseqüència, impedir la democratització efectiva d’Espanya. Un altra cosa són els cops a l’estat, necessaris, perquè, si no, les constitucions, per democràtiques que siguin, acaben sent organismes morts. O potser seria més adequat dir-ne xocs a l’Estat que li tornin a fer bategar el cor social. Les constitucions autènticament democràtiques són cossos vius només si admeten el conflicte, els cops (o xocs) a l’estat, en la lluita per l’ampliació de drets i per la restricció de privilegis.

Immobilitzar la llei, fer de l’Estat de Dret un estat de ¡no hi ha dret!, com estem veient a Espanya amb els drets més elementals, això sí que és un cop d’estat en tota regla contra la democràcia, un cop a càmera lenta perpetrat dia a dia per les més altes institucions espanyoles en benefici de les castes dominants, a qui els polítics anomenats serveixen com ben peixats lacais.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Deixa un comentari

“La càrrega”, de Ramon Casas

L’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa m’ha convidat, com a poeta visual que vaig ser al seu dia, a fer una intervenció sobre el quadre La càrrega, de Ramon Casas, relacionant-la amb els fets de l’1-O. Aquesta és la meva contribució.

La càrrega (cliqueu)

Publicat dins de Articles visuals | Etiquetat com a | Deixa un comentari