“La casa dels cors trencats” i el 28 d’abril

LA CASA DELS CORS TRENCATS I EL 28 D’ABRIL

Llegint La casa dels cors trencats, de Bernard Shaw, trobo això que diu el personatge anomenat Capità Shotover: “¿Doncs què hem de fer? ¿Consentir que ens facin viure eternament en el fang aquesta colla de porcs per qui l’univers no és res més que una màquina per engreixar-se i perquè els brilli el pèl?”

Ara que tenim les eleccions del 28 d’abril a tocar, al llegir-ho, he pensat de seguida en els polítics espanyols i en la gentussa S.A. que es mou en la baixesa moral dels alts (sic) negocis i que, emparada en els moviments especulatius de l’anomenat Íbex 35, venuts fal·laçment com a ineluctables, dicta a la classe política, que es deixa sense ni fer veure que hi oposa resistència, la política que beneficia els seus interessos, encara que sigui a costa de la democràcia, com estem veient no sense dolor i espant.

Però tornem a La casa dels cors trencats. Almenys en l’edició que en tinc, la peça teatral va precedida per un interessantíssim pròleg del mateix Shaw, titulat “La casa dels cors trencats i Horseback Hall”, un al·legat marcadament pacifista i molt crític amb les classes benestants angleses per la seva actitud aparentment ambigua durant la Gran Guerra. En cito un petit passatge: “Si l’home no aprèn una lliçó fins que no la veu escrita amb sang, ¿per què, si el que realment necessita és sang, no n’agafa de la seva pròpia?” Evidentment, el que n’acabo de dir, no n’esgota ni de bon tros el significat, perquè és un text riquíssim d’incitacions a la reflexió.

En recomano la lectura, tant del pròleg com de l’obra en si, perquè la veritat és que no em cansaré mai mentre visqui d’animar a la lectura d’un text teatral abans de cometre, la majoria de vegades, l’error d’anar-ne a veure la posada en escena. O l’esguerro, en general, de fer-lo pel·lícula. La meravella de llegir els clàssics, de llegir Shakespeare, Ibsen, Txèkhov, Williams… En aquest cas Shaw. ¡El nostre cervell com a gran escenari de la nostra pròpia representació mental! El teatre, si és bon teatre —és a dir, un text valuós tant pel que fa als diàlegs com a les didascàlies—, és sobretot literatura, massa sovint traïda per directors, escenògrafs i actors. Amb perdó.

Tornant a diumenge: “¿Doncs què hem de fer? ¿Consentir que ens facin viure eternament en el fang aquesta colla de porcs per qui l’univers no és res més que una màquina per engreixar-se i perquè els brilli el pèl?”

Anuncis
Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari

UNS VERSOS DE “VERTICAL”, DE TERESA PASCUAL

IMPROVISACIÓ PSEUDOFILOSÒFICA SOBRE EL TEMPS,
A PARTIR D’UNS VERSOS DEL POEMARI VERTICAL,
DE TERESA PASCUAL

Uns versos de VERTICAL, de Teresa Pascual  (cliqueu)

 

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

“A CADA PAS DIENT ADÉU”, de Josep M. Fulquet

Josep M. Fulquet, un dels millors poetes vius que per sort encara tenim a Catalunya, després d’haver guanyat el Premi Miquel de Palol el 2016, amb Morir com un riu, i el Premi Carles Riba el 2017, amb Ample vol de la nit (En solitud i fosca), dos poemaris monumentals, i fonamentals si no és que la poesia catalana està definitivament catatònica, té escrit un nou poemari, A cada pas dient adéu, un títol que no és sinó l’últim vers de la vuitena Elegia de Duino, una de les picades d’ull culturalistes a què ja ens té tan acostumats el poeta. Com que he tingut el plaer de llegir-ne l’original i no sé pas quin editor obrarà el miracle, ni quan, de publicar el llibre d’un gran poeta fent-li lloc entre els llibres omissibles de tants joves versificadors que proliferen com cargols després de la pluja (ho dic sobretot per la bava que deixen per entitats i institucions per on s’arrosseguen: “Écheme unes monedas”), m’he decidit a parlar-ne quan encara és un inèdit, perquè la lectura d’A cada pas dient adéu m’ha permès fer unes consideracions estètiques sobre la poètica de Josep M. Fulquet que vull compartir amb tots vosaltres. (Cliqueu A cada pas…, J. M. Fulquet)

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

Com que sovint em criden l’atenció usos lingüístics inesperats, per qualificar-ho amablement, tant als mitjans de comunicació com a la vida corrent, obro aquesta pàgina per fer partícip a qui s’ho vulgui llegir del meu estupor, nascut de la simple aplicació del sentit comú i la memòria lingüística.

 

GENT DE PARAULA (cliqueu per veure totes les entrades)

 

Noves incorporacions

 

“DOBLETS”, COM AMAGAT/OCULT O ENSENYAR/MOSTRAR

¡Qui estigui lliure de culpa que tiri (V. tirar) la primera pedra! ¿Per què ho dic això? Doncs perquè, com m’indica l’amiga escriptora i lingüista Mercè Ubach, el fenomen esotèric que fa que anomenem habitualment una cosa o una acció d’una manera i a l’hora d’escriure-ho ho designem amb un sinònim menys usual —fenomen que ja he denunciat en algunes d’aquestes entrades— està més estès del que ens sembla, gairebé com una plaga, i ja és tan corrent en la nostra literatura que em penso que ni ens n’adonem, fins al punt que, encara que ens desagradi, sovint hi ensopeguem. Per això dic que no seré jo qui tiri la primera pedra contra ningú més enllà d’advertir-ho com una síndrome que ens ataca sense adonar-nos-en. Segurament, en aquest blog n’hi ha alguna mostra oculta. La Mercè em reviu el problema amb aquestes paraules anotades com a comentari al blog: “Sensacional, Carles! Ara voldria una entrada sobre els doblets “amagat/ocult”, “ensenyar/mostrar”, en què la forma més neutra i natural es veu desplaçada per l’equivalent presumptament més culte, quan de fet és l’equivalent de la forma castellana. Fas entrades a demanda?” Fins aquí la Mercè. Jo, en pla bíblic, responc: “Demaneu i us serà concedit”.

 

CONTEMPLAR
Autora: Mercè Ubach

La locució “per extensió” que fan servir els diccionaris per referir-se a l’ampliació del significat d’algunes paraules designa un fenomen que és bonic d’observar; o fins i tot de contemplar, que vol dir observar «un objecte absorbint-se en la seva vista». Una forma amb un determinat sentit literal, per exemple escó (banc llarg amb respatller ample), es presta a aixoplugar un concepte, escó, amb el qual comparteix algun tret (el lloc on s’asseuen els parlamentaris), que al seu torn pot acollir una altra noció més abstracta, escó com a representació obtinguda en unes eleccions, amb un vincle potser no tan evident amb la forma primitiva. Ara que les cadires d’un sol ús (d’Ikea) han substituït els bancs de fusta massissa de les masies d’abans, i que cada dos per tres anem a eleccions anticipades, l’ús més abstracte s’imposa al concret, i molts ja no saben què és un escó (en el sentit de la paraula mare). He dit que el fenomen és bonic, perquè el que la llengua fa amb paciència mineral al llarg dels anys és molt semblant al que fan els poetes quan els ve el rampell: aixoplugar sentits nous.

Però, de vegades, ens topem amb l’abusiu ús “per extensió” d’alguns verbs, que cedeixen el seu ús recte a sentits figurats delirants. Fixem-nos en la pràctica contemplativa. Contemplareu la vida passar o el vol d’una mosca si aneu uns dies al monestir cistercenc de Leyre, o als passadissos d’un congrés qualsevol. En canvi, mireu de no contemplar en els casos següents: “La llei contempla…”, “El claustre contempla mesures…”. És millor dir que “la llei preveu o recull”, que “el claustre considera”.

Si eviteu aquests contemplar sense contemplacions, algú podrà dir de mi que sóc una correctora “molt contemplada”, és a dir, aviciada pels seus corregits. Segons el diccionari normatiu, contemplar és –a més “d’esguardar atentament”– “donar (a algú) tots els gustos, totes les satisfaccions”. 

 

ENRETIRAR / RETIRAR

Sentit a una periodista televisiva: “L’Ajuntament va enretirar el monument fa uns anys”. Sents això i et dius: “¿A veure cap on el van enretirar?” I t’ho mires i t’ho mires i el monument no apareix per enlloc. Penses: “Sí que el van enretirar lluny”. Tant, es veu, que el tal monument va acabar retirat de la via pública i ara és als magatzems municipals. A veure si ens entenem: si la reportera decideix escombrar la pols de sota un moble, l’enretira; si el que vol es fer-lo desaparèixer, el retira. ¿Ho hem entès tots? ¿També els periodistes?

 

TIRAR 

Hi va haver un temps, potser perquè encara no hi havia la pressió del reciclatge i el reaprofitament que tot ho tiràvem. Dèiem: “Tira enlaire la pilota”, “vés a tirar això a la galleda d’escombraries (be, en realitat dèiem al cubu de la basura), “el paper l’has de tirar a la paperera” (a la papelera), “es van tirar a terra”, “es tiraven per terra”, “es va tirar un tret” (un tiro), “tiraven a matar”, “qui tira (o pica) la falta”… Però sigui pel que sigui, ha arribat un moment, que tirar ha passat a ser un dels verbs més arraconats del vocabulari quotidià. Ara, com si estiguéssim empeltats de classificació recicladora i els seus corresponents contenidors, llancem una llança o una pedra (tot i allò de “tiren la pedra i amaguen la mà”) o una pilota; llencem una porqueria a les escombraries o un paper a la paperera; ens llencem o llancem a terra; llancem (o xutem, o piquem) una falta; disparem, ens disparen o ens disparem un tret, encara que, en aquest cas, ja ens importi un rave si ens el disparem o ens el tirem. I així anem tirant encara que al verb tirar ja no hi tinguem gaire tirada, si no és per fer jocs de paraules de literatura infantil i juvenil, com allò d’El romanço d’Anna Tirant. Però, ara que hi penso, i parlant de reciclatge, potser l’únic ús del ver tirar que conservem ben viu és l’orgànic. Si em volen fan cas, jo tiraria pel dret i el recuperaria en tota la seva polivalència.

 

 

 

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

DE POÈTICA AMB POETES

DE POÈTICA AMB POETES
(Tots els articles, pròlegs, epílegs, presentacions i intervencions sobre poesia penjats en aquest blog reunits en un sol document.)

DE POÈTICA AMB POETES (cliqueu)

CONTINGUT

Imatge enllà (Josep Iglésias del Marquet)
Persistència del cercle (Josep Iglésias del Marquet)
Sobre poesia visual
Aprendre a callar
Cada cop menys lectors
Lectura de dos versos
“Lliçó sobre l’ombra”
“I de sobte ve la nit”
Incitació a la lectura de Riba
Tres preguntes a un poeta de l’automatisme i l’atzar
Que sigui suprimit (Montserrat Rodés)
Nota de l’autor
Destret (Antoni Clapés)
“Murnau, el mestre” (Margarita Ballester)
Per si servís d’epíleg (Montserrat Rodés)
Autopresentació
La nit dels peixos (Francesc Garriga)
Apunt
De quin pa fas —fem— rosegons (Ramon Bech)
Alta Provença (Antoni Clapés)
Raó del poema
Els inicis de la poesia visual catalana…
Rara mar (Armando Freitas Filho)
Filentropia (Màrius Sampere)
Per parlar-ne (Màrius Sampere)
¿Sentit del poema?
Punt de fuga (Antoni Clapés/Benet Rossell)
Epi(a)gonia
Una lectura interessada de l’obra poètica d’Antoni Clapés
El nom intacte (Josep Cornudella)
“Escriure és un verb intransitiu” (Carles Riba)
Intervenció sobre La lentitud, la durada, d’Antoni Clapés
El “jo” poètic
Antoni Clapés: ¿construir la llum?
Un altre “jo”
Espriu aniversariat
Crònica d’una convalescència (Joan Elies Adell)
Algunes impressions de la lectura de Cavada pell, de R. Costa-Pau
“Se tu mio fratello” (Txema Martínez Inglés)
La meva aproximació a Vinyoli
D’incertes certeses, de Montserrat Rodés
Intervenció sobre Joan Teixidor
Antoni Clapés, poeta
Sobre la meva Oració Total
Alguns apunts sobre Extrema llum, de Joan Duran
La dura durada (Víctor Obiols)
De vacances del poema (J. V. Foix)
Des de València Nord a una poeta de Catalunya Sud (Teresa Pascual)
Carta oberta a Juan Navarro pel seu O: Llibre d’hores
Reivindicació dels poemes més oblidats de J. V. Foix
Ceci n’est pas Mallarmé
Un monument literari: Poesia completa de Lluís Solà
Intervenció en “Homenatge a Lluís Solà”
Compartir uns versos de Valéry
Elegia de l’origen
El barret de J. V. Foix
Joan Buixeda i L’hivern de les paraules
Carta oberta a Josep M. Ripoll…
Musicar música (Stéphane Mallarmé)
8 de març (Montserrat Garcia Ribas)
Escopinada (Albert Garcia)
Lo vacío y lo vaciado (Helena Junyent)

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

MISCEL·LÀNIA SOBRE CULTURA, POLÍTICA CULTURAL, LITERATURA, ART, URBANISME, ETC.

MISCEL·LÀNIA SOBRE CULTURA, POLÍTICA CULTURAL, LITERATURA, ART, URBANISME, ETC.
(Tots els articles d’aquestes temàtiques penjats fins ara en aquest blog reunits en un sol document.)

MISCEL·LÀNIA (cliqueu)

CONTINGUT

Homenatge a Picasso
Gómez Molina, el so del gest i el color
Dir les coses pel seu nom
Ploradores i hipocondríacs com a professió literària
Panfleto contra dalinianos, pseudodalinianos y postdalinianos
Art, llibertat i raó
Examen d’inconsciència
El Golem
¿Esguardar-se a l’espill o mirar-se al mirall?
¿D’on ve l’atac a la veritat?
Esplendors i misèries de les cortesanes
“Il y a una langue là-dessous”
Jerarquia lingüística
Editora Nacional
La mort de Virgili
Bleeding Heart
La progressiva depauperació del català a TVC
Conservar real la memòria
La cançó de l’enfadós
Indignació i literatura
Quatre apunts intempestius
Premis Gaudí del 2012
¿Subvencions a la creació?
Sant Tornem-hi
No sé ben bé què hi faig aquí
Una qüestió de dignitat
A TV3, els Països Catalans només són un mapa meteorològic
Les capelletes i el temple del poder
Les millors obres de la literatura catalana
Una festa dels sentits sense tacte
Do de llengües
¡Lloat sia Déu!
Pusil·lànimes culturals
¿Noms? Vostès mateixos
La ciutat demolida: una elegia
Consell de redacció de primers auxilis culturals
Meritocràcia: la burocràcia dels mèrits
Un accident espectacular
L’Olivar, Pladevall, Solà
Dues cartes de resposta
Cànon a vuit veus
Josep Tubau, o la cultura invisible
Via tòpica
Intervenció en “Homenatge a J. V. Foix”
Colònia esbravada
Verdi: La forza del destino
Don Nadie
Morir com un riu, de J. M. Fulquet
Addenda a Morir com un riu, de J. M. Fulquet
Fenomen paranormal
Honor per D. Sam Abrams
Valor (i valentia) d’una empresa cultural
“Un exèrcit de veus que escalen”
Lluna crua, d’Octavi Monsonís
Dia crític
Viatge, ¿fetixisme o coneixement?
En venda
¿Dylan, Picasso?
Llum a l’atzucac, de Ramon Ramon

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a | Deixa un comentari

GRANS ESPERANCES (defraudades pel que fa a la traducció)

GRANS ESPERANCES (defraudades pel que fa a la traducció)

Llacunes culturals importants, fins i tot llacs, per no desembocar directament al mar, com no haver llegit fins ara Grans esperances, de Charles Dickens. En coneixia alguns altres llibres, Els papers pòstums del Club Pickwick, Oliver Twist, La botiga d’antiguitats, David Copperfield, Temps difícils, Història de dues ciutats, o contes com Una cançó de Nadal o La batalla de la vida, però no pas Grans esperances. Novel·lassa, d’aquelles històries com només ens han sabut explicar els novel·listes del XIX. Llàstima de no saber anglès, i és en aquestes ocasions, i només en aquestes grans ocasions que n’haurien merescut l’esforç d’aprendre’l, que ho noto a faltar. Com que Dickens és una lectura feta en els anys d’aprenentatge, segurament la majoria de títols llegits de l’autor van ser en traduccions castellanes que teníem a casa dels pares, jo diria que neutres i correctes, d’aquelles en què el traductor desapareix en benefici de l’autor; encara recordo les edicions d’Oliver Twist o David Copperfield, de l’editorial Juventud, que corrien per casa de nano. En conservo alguna, al costat de volums de les mateixes obres ni abreujades ni censurades. Bé, al que anava, deia això de l’anglès, perquè Grans esperances la llegeixo en català, en la traducció de Josep Carner, i em trobo que és tota ella un autèntic disbarat lingüístic que, pel que en sé, no es pot atribuir de cap de les maneres a Dickens: un poti-poti culte i col·loquial, sense cap rigor ni pel que fa a allò tan bàsic dels nivells de llenguatge. La veritat és que fan riure els despropòsits literaris que ens ofereix el “príncep de la poesia” (sic). Però, com que no es tracta pas de somriure’m amb les atzagaiades i estirabots del traductor, sinó de llegir una translació al més fidel possible de l’obra de Dickens, tens la mateixa sensació dels convidats a l’estudi pictòric del mestre Frenhofer —em refereixo a la nouvelle de Balzac Le Chef-d’œuvre inconnu— quan descobreixen que, en la pintura del mestre, l’acumulació de capes pictòriques ha tapat la figura original d’una dona, de la qual un d’ells descobreix un peu. Doncs bé, a sota del pastiche carnerià, hi ensumes que hi ha una grandíssima novel·la, la de Dickens, fins al punt de prometre’m buscar-ne una altra versió, en català o en castellà, més ajustada i sense protagonismes traductorescos, per disfrutar Dickens i, tot i la hilaritat que em causa, no patir Carner. Com deia, allà a sota hi ha una novel·lassa. Escrita des del punt de vista del protagonista principal, un pobre noi de cop i volta afortunat que, des de la seva inicial i feréstega innocència, va fent sobre la seva peripècia fondes reflexions plenes d’ambiciosa ingenuïtat, com si el món i el seu cap no acabessin d’encaixar, i tot servit amb un humor subtil i planer alhora, que Carner fa malbé amb els seus rebuscaments estilístics faceciosos. Tot el llibre és ple d’amargues situacions vistes amb l’humaníssim humor dickensià, que ens remet a l’antecedent de Sterne, encara que desvirtuat per les gracietes del traductor: la casa on viu, la forja de l’entranyable Joe, els pantans, la kafkiana casa de la senyora Havisham… O el graciosíssim personatge anomenat Wemmick, que viu dues vides paral·leles: és un a l’oficina i un altre al Castell, casa seva, fins al punt que els seus consells sobre una mateixa qüestió poden ser totalment contradictoris si te’ls dóna en l’àmbit professional o domèstic. (M’ha recordat, per l’humorisme i el seu Castell, el tiet de Tristram Shandy.) Però vull destacar una d’aquestes situacions que m’han semblat sensacionals: l’assistència d’en Pip, el protagonista, i el seu amic Herbert a la representació de Hamlet per un aficionat conegut d’en Pip. Però el lector no ho sap que es representa l’obra de Shakespeare, no es diu enlloc, i la descripció de la representació acaba sent graciosíssima, tant que m’ha fet pensar en el segon capítol de La cartoixa de Parma, de Stendhal, quan Fabrizio del Dongo, el protagonista, irromp en plena batalla de Waterloo, sense saber, esclar, que aquella batalla s’acabarà estudiant a les acadèmies militars. El que ell s’hi troba és un autèntic desgavell militar i una salvatge carnisseria, i fins i tot veu passar Napaleó sense tenir ni idea que aquell paio a cavall és l’emperador francès. Com la traducció de Carner, tot plegat, representació i batalla, no són sinó un seguit de pitafis. Acabo. Si ara algun traductor volgués fer l’operació inversa i traduir la traducció de Carner a l’anglès —això de revertir la traducció seria una bona manera de veure la fiabilitat i la fidelitat del traductor—, el pobre Dickens, si s’aixequés de la tomba, difícilment reconeixeria que allò, en primera instància, ho va escriure ell. Com a màxim, pensaria que algun espavilat li havia copiat l’argument. D’una samfaina no en surt la solidesa d’un plum cake.

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 2 comentaris

“JO TAMBÉ HO HAVIA PENSAT”

“JO TAMBÉ HO HAVIA PENSAT”

En general, quan escrius, sovint et topes amb el típic comentari que vol ser agradós, però que no fa cap altra cosa que manllevar valor al que has escrit: “Jo també ho havia pensat”, com si es pensés, qui el fa, que es pensa amb la punta de la llengua (“Ho tenia a la punta de la llengua”.) Esclar, poses cara de circumstàncies i fas: “Sí, ja passa això”, i ho dius no pas insincer, perquè a tu també et passa com a lector. Tot plegat es deu al fet que amb la lectura no indaguem, sinó que ens volem referendar amb l’equiparació amb allò que diu el text que ens sembla intel·ligent. Però la impressió, si són obres mínimament complexes, no és certa: ho penses quan ho veus escrit i a partir d’aquí, en l’embull que som la majoria de cervells, tens la vaga sensació, com una ratlla de sol en una habitació fosca que mostra la pols en suspensió, d’haver-ho pensat. Però pensar no és pas divagar, no és tenir idees com pols en suspensió, sinó formalitzar. “Qui no té pensaments propis, ni conclusions originals, les demana en préstec. Els diaris i els comentaris d’aquells que admirem són fets per conciliar el nostre esperit confús”, escriu Vasco Patrolini a la seva Crònica dels pobres amants, que aquests dies em rellegia. I més endavant: “[…] la nostra gent, la majoria mig analfabeta, actua instintivament i li fan falta símbols per arribar a les idees.” Magnífica definició del servei que fan els símbols a l’extensió dels discursos ideològics, en la seva lluita per l’hegemonia.

(Obro parèntesi. ¡Novel·la magnífica! Carrer del Corno com a microcosmos. Florència. Passions, enveges, decepcions, venjances, traïcions… Tot en petit, en modest. L’humus que quan el remous és ple de vida. Anys de plom del feixisme a Itàlia. Obra aparentment superada temàticament —estilísticament, una humil meravella— pels progressos democràtics a Europa després de la Segona Guerra Mundial i per un creixement econòmic que semblava que havia de multiplicar les classes mitjanes com el miracle crístic dels pans i els peixos, però que, en vista de l’actual depauperació de les esperances europees tan polítiques com econòmiques —els cinc pans i els dos peixos se’ls ha endut l’amo—, sembla escrita fa dos dies. Una cita de la Crònica: “La xafarderia és la pitança de la misèria.” Quants programes de les televisions feixistitzants actuals no són, tot i les coloraines i els lluentons, sinó miserables carrers del Corno. Tanco parèntesi.)

Continuo. Si haig de ser sincer, a mi em complauen les obres que no se m’han acudit mai o amb les quals no sabria ni com posar-m’hi si les hagués de fer jo. Les que m’atueixen amb la seva densitat. Les que em deixen knock out i fan que necessiti metafòricament el ruixim d’aigua i l’aire de la tovallola per refer-me i recuperar l’alè. Les que dipositen la pols. Aleshores em plau pensar “a partir de”, encara que aquest “a partir de” sigui un “error” de comprensió —o si es vol, un seguit de malentesos— del que en rectitud pretén l’autor. Sovint l’error d’interpretació és l’única manera de fer avançar el pensament i la creació, que quedarien ofegats en una lectura que pretengués esgotar el sentit d’una obra, com mira de fer el discurs erudit, allà reclòs a les golfes universitàries, amb les seves insuportables anotacions a peu de pàgina, autènticament liquidadores del plaer de la lectura. De la seducció del text lliure de manilles hermenèutiques.

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

APUNT SOBRE LA LLIBERTAT

APUNT SOBRE LA LLIBERTAT

La qüestió tan debatuda de la llibertat, amb explicacions sovint tan exaltades, tan fora d’osques, que per irracionals ja van bé al poder de torn, no és res més en origen que reacció instintiva contra la subjecció. Qualsevol “ens” desprès de la matèria, aparentment autònom per la seva capacitat de desplaçament, una mobilitat que forma part de les seves possibilitats de subsistència i, doncs, de supervivència, quan se’n veu limitat, reacciona contra l’obstacle que li és impediment –lligadura, gàbia, parany–. És a dir, el moviment reacciona contra allò que el paralitza. (Fins i tot ho fa el moviment no orgànic: allau, riu, vent.) El que passa és que l’animal no sap que lluita per alliberar-se (el cavall de Rilke a l’estepa russa). Per refermar aquesta idea, tinguem ben present que la condemna a presó, que consisteix precisament a impedir el lliure desplaçament del reu, la qualifiquem de privació de la llibertat, com si recollíssim el sentit primari del terme.

Quan d’aquesta privació de la mobilitat se’n té consciència, com és el cas únic de l’animal humà, comença la incipient història del sentiment i la idea de llibertat, que aleshores passa de ser mer instint a constructe social –polític, filosòfic, ideològic–, el qual acaba derivant en les diverses coercions i limitacions en nom de les diverses “escoles” de la llibertat que coneixem. (En el cas extrem, la insolidària i aristocratoide noció de llibertat d’aquell orat anomenat Zaratustra, quan, en realitat, si algun potencial de llibertat real hi havia aleshores, era precisament en la “massa” menyspreada pels alienats d’individualisme com Nietzsche.)

Un constructe, el de la llibertat, que, precisament perquè és social i no tan sols individual, queda exposat a l’abús i la tergiversació del poder. Lenin es preguntava en aquest sentit sobre l’ús i el sentit de la llibertat amb una pregunta rotunda: ¿per a què? La millor pregunta que s’ha fet mai la filosofia sobre això de la llibertat. La resta d’interrogacions sobre l’assumpte, per regla general (deixo de banda les que, subreptícies, hi apel·len per restringir-la més i millor), fan bonic posades emfàticament sobre paper, i ens entretenen una estona com a literatura filosòfica més o menys fantasiosa que no té gaire en compte les condicions reals, objectives, de la tan airejada llibertat. En canvi, sí que val la pena preguntar-se, per exemple, en el sentit leninista, si l’apropiació de terres per fer-ne propietat privada era i és un triomf de la llibertat individual, com sostenen liberals, neoliberals i feixistes. ¿O potser la propietat comunal la defensava millor, al defensar la propietat col·lectiva que havia de tenir en compte la llibertat dels altres, també dels febles? Perquè la llibertat ¿ha d’estar més enllà del Bé i del Mal o per ser de debò llibertat, humana llibertat, s’ha d’emparar en alguna construcció ètica, com un pacte entre iguals? ¿La llibertat, si no és igualitària, és llibertat? I així podríem continuar i seria la cançó de l’enfadós, aquella que ens explica perfectament totes les coses fetes en nom de la llibertat, i acceptades com a llibertat, que massa sovint, amb la seva abstracció, hi han anat i hi van en contra.

Però tornem a la llibertat instintiva, primordial, sense construccions ideològiques. Si mirem l’animal domèstic, veurem que accepta la subjecció, la domesticitat, a canvi de tenir garantida la subsistència: aixopluc i menjar. Exactament com fan les classes mitjanes d’arreu del món. Els animals domèstics del poder político-econòmic. Només s’ha de saber si són gossos o lloros. Per desgràcia, tot l’afany al món és en general, i massa vegades disfressat de reivindicació, per renunciar a la llibertat a canvi de tenir assegurat el “plat de llenties”. (Els sindicats, abans de classe, actualment són mestres en això que dic.) La manipulació de la “necessitat”, aquesta necessitat que és fonament i base de qualsevol idea i pretensió humana, també de la llibertat, obliga les persones a humiliar-se. En una economia de Mercat, la llibertat, si n’hi voleu dir així, també és mercaderia. Privilegi. Falsificació. No aconsegueix ser vivència, sinó tan sols consum. (Observeu com les classes mitjanes, estabulades a les grans superfícies comercials, són munyides pel sistema com si fossin bestiar oví o cabrum.)

L’autèntica llibertat, la consciència humana de llibertat, demana la igualtat prèvia pel que fa a les necessitats. La llibertat ha de ser anhel carregat de raons més que no pas passió irracional. És necessari no confondre-la amb la urgència del desig, que de vegades reporta greus conseqüències a la llibertat dels altres. O tots som lliures alhora o no ho és ningú: els uns, els pocs, per abús de posició dominant; els altres, els molts, per sotmetiment. La llibertat no pot menysprear com a coerció la socialització. La llibertat o és col·lectiva o no és. O la llibertat reconeix l’altre com a límit i la societat com a beneficiària o només podem parlar d’un asocial “fer el que em doni la gana” que ens retrotrau al mer instint, amb les poc agradoses conseqüències visibles arreu on anem i amb seqüeles sovint de violència. Selecció natural. El paroxisme de la llibertat.

No sé si de tot això podríem concloure que, a pesar de tantes afirmacions de llibertat individual com s’han donat al món, només, i posant-ho entre tots els interrogants possibles, l’home primitiu va ser lliure. A partir d’una mínima organització social de subsistència, el poderós de torn ja va impedir la llibertat dels altres i, en definitiva, la pròpia: d’aquí tots els mites i religions, estructures justificadores del poder. Sense anar més lluny, la mateixa tragèdia clàssica n’està plena, d’exemples contra la llibertat.

(Si la consciència hagués sorgit de la vegetació, segurament la llibertat seria immòbil.)

agost 2018

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | 1 comentari

“LLUM A L’ATZUCAC”, DE RAMON RAMON

LLUM A L’ATZUCAC, DE RAMON RAMON
(unes ratlles urgents d’aclaparada admiració)

Ho ha tornat a fer. Ramon Ramon ha tornat a escriure un segon volum dietarístic impecable, Llum a l’atzucac.

Sí, el poeta i assagista valencià Ramon, que ja ens va deixar bocabadats amb el seu primer dietari Dins el camp d’herba, un volum que excel·lia dintre del gènere en català, ara ens ofereix aquesta Llum a l’atzucac, distingida amb el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i publicada per Edicions Bromera.

Com Dins el camp d’herba, un llibre que continuo recomanant ferventment als que no l’hagin llegit encara, aquesta Llum a l’atzucac també és una sapientíssima barreja de reflexions culturals —que van de la literatura a la pintura, passant per l’arquitectura—, històriques, sociològiques i biogràfiques, sovint indestriables, gràcies a l’exemplar capacitat de Ramon de parlar dels fets des del més diversos punts de vista, és a dir, amb allò que en diem un discurs intel·lectualment complex.

És cert, Ramon Ramon delata en la seva manera d’escriure i d’interpretar la realitat allò cada cop més escàs que anomenem un “lletraferit”, i aquest cop no és pas un tòpic, perquè en Ramon l’escriptura sagna: el seu text és una ferida oberta, dolorosa, que busca en la saviesa literària la impossible cicatrització, i dic impossible, perquè la lucidesa sempre torna a obrir-la. La cultura només la fan els Sísifs i els Prometeus. L’autor hi torna amb la seva exigència dialèctica i s’arrisca a la condemna de la incurabilitat de les contradiccions. En la seva posició no hi ha ni un gram de posa ni d’impostura. Potser el que diré ara estigui fora d’osques, però l’actitud de Ramon davant del que hem convingut a denominar “alta cultura”, o Cultura a seques, però amb majúscula, em fa pensar en els joves obrers revolucionaris protagonistes de L’estètica de la resistència, de Peter Weis, potser la novel·la més impressionant de la segona meitat del segle XX fins ara, que enfront del discurs cultural amb què la burgesia s’ha apropiat de la història de l’art, no pensen pas a destruir-ne les obres, sinó a fer-se-les seves buscant-ne les arrels de la feina humil i el sofriment que ha costat qualsevol creació.

He dit “saviesa literària”, i és d’això exactament de què va el llibre. Des d’una humilitat gens fingida, gens falsa, una humilitat originària covada com a classe social explotada i com a identitat perseguida, una humilitat de pedra picada de la qual Ramon se sent profundament orgullós —orgull de classe, en dèiem—, Llum a l’atzucac, com l’anterior dietari, desgrana una bateria de coneixements que ens deixa sense alè, perquè són coneixements vívids i no pas llibrescos. Ramon fa de la lectura vida i de la vida escriptura. Allò que només els molt lúcids aconsegueixen. Sense treure-li cap mèrit personal, crec que hi té bastant a veure Marx.

Una bateria de coneixements, deia, de les més diverses matèries intel·lectuals que mai queden desmanegades, perquè aquesta saviesa poada en els clàssics del socialisme fa que tota aquesta visió holística de la cultura quedi perfectament relligada per l’assumpció radical de la procedència històrica de la cultura. L’espiga que relliga la garba del coneixement.

És difícil destacar alguna de les pàgines del dietari, però potser les més culturalment aclaparadores siguin les dels successius viatges a Itàlia de la mà de Vassari. Ramon hi destil·la maduració del gust i de la sensibilitat, sempre a punt de compartir aquesta fruïció artística com a diàleg amb l’altre, amb tots els magnífics “humils” com ell. Precisament la capacitat que ha perdut el consumidor cultural. O també les pàgines dedicades a la visita a Manchester, on a través dels comentaris de l’arquitectura de la ciutat, ens fa una fonda reflexió sobre l’explotació industrial. I encara les dedicades a Eliot i a la poesia, o a Guerra i pau de Tolstoi i a la premonitòria concepció històrica de l’autor, o les més estrictament quotidianes… O les que ens parlen del país i la identitat, amb dolor equànime, valgui el possible oxímoron, i sense voler-nos alliçonar. Pàgines de vegades negades pel dolor i la tristesa que amb tot ens poden proporcionar felicitat, com ens va explicar Proust. Allò que només aconsegueixen els escriptors de raça com Ramon.

Pàgines totes, com he apuntat, de desacostumades saviesa i veracitat, d’aixoplugadora bellesa, de sentida i subtil quotidianitat, sempre escrites amb imatges i descripcions perfectament aconseguides, amb metàfores inesperades, però ajustades amb precisió a la intenció de fer visible el que ens diu. No en va reclama el mestratge literari de Ruyra, de Pla. Aquelles metàfores que, extretes de la vida quotidiana i el seu humil quefer, ens remeten al famós vers ausiasmarquià que diu amb colpidora comparació allò de “bullirà el mar com la cassola en forn”.

Sí, i tot amb Llum, sobretot amb Llum, aquesta majúscula minúscula Llum que el salva tothora de l’entenebriment.

Humà, fondament humà.

VI-2018

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari