ARRELS CRISTIANES D’EUROPA

ARRELS CRISTIANES D’EUROPA

Estem assistint amb impotència a la tragèdia dels refugiats, que, en el cas que ens pertoca, són sobretot africans. (Però no pretenc pas oblidar-me dels rohingyes a Birmània, dels americans a EUA, dels palestins a Israel, dels sudanesos al Sudan, dels kurds a Turquia, i un llarg etcètera.) La consciència moral de molts de nosaltres està sent sacsejada i saquejada (ens en volen fer insensibles) per tota aquesta dreta europea que es reclama hereva dels postulats filosòfics i culturals de l’humanisme, fins al punt que no fa pas gaires anys, quan es parlava d’una Constitució europea, la dreta que podríem emmarcar en l’àmbit cristianodemòcrata hi volia fer constar les arrels cristianes d’Occident, de les quals, deien, havien brotat els valors morals del Vell Continent.

Als que vam fer les primeres, i les últimes, lletres sota el feixisme franquista, se’ns va voler inculcar, ara en dic inocular, el missatge cristià per mitjà d’una educació controlada per l’Església nacionalcatòlica, fins que vam saber, ja granadets i descodificats a empentes i rodolons amb perill d’anar a la garjola i tot, que les obres de misericòrdia predicades amb tant d’amor, sovint massa i tot, no se les creien ni de lluny els mateixos predicadors. ¿On són ara els “evangelitzadors” de dretes a l’hora d’aplicar les virtuts cristianes al Mediterrani? Jo mateix els hi responc: ensinistrant feixistes per tancar fronteres sense mala consciència. Pilats que se’n renten les mans. A Espanya, Roucos, Cañizares, governs del PP, Llei d’Estrangeria, tanques amb ganivetes… Tot ha anat deixant pòsit. Com a Itàlia, ai, a Itàlia, amb la seva màfia mussoliniana, i a Baviera, amb nostàlgia de pureses racials, i a Àustria, amb enyorança d’Anschluss, i als països de l’Est…

I els creients no descodificats mai contra l’engany sectari, assimilats a la famosa majoria silenciosa, ¿què voten? Ben clar: dreta dura, feixisme. Són cristians per transmissió acrítica, que fan caritat o que fins i tot cotitzen en alguna ONG de les que treballen a Àfrica, sensibilitzats epidèrmicament per les imatges de nens negres desnodrits a la televisió, això sí, fins que els agafa autèntic cangueli de perdre el que tenen així que veuen moros en la costa, en vetusta expressió islamòfoba. A Espanya, tots aquests ciutadans s’identifiquen amb lemes explícits com “A por ellos” i implícits com “A por ellas”. I ho dic d’Espanya, però la cosa es podria fer extensiva a bona part d’Europa.

(Obro parèntesi. No s’entén que encara hi hagi dones que votin PP o C’s, partits que amb la seva agressivitat política, negada al diàleg, perpetuen el model heteropatriarcal més autoritari i violent. La Manada, vostès ja m’entenen. Les dones que aquests dos partits tenen a les seves files només fan carrera si adopten els rols mascles més durs i despietats. Soraya, Dolores, Inés… La maté porque era mía; Es que van provocando; La mujer, la pata quebrada y en casa… ¿Els sonen? ¿S’adonen que es podrien aplicar al tracte rebut per Catalunya? Tanco parèntesi.)

D’aquella por irracional de perdre el “benestaret” de què disfruten com a ciutadans de peu, se n’aprofiten els que els espanten amb l’apocalipsi migratòria per fer que votin el botxí d’immigrants més bèstia. Vet aquí, ¡el feixisme com a àngel protector de la bona gent que compleix amb els deures litúrgics! A part de majoria silenciosa, imbècils. Ja ho diuen allò que l’home és l’únic animal que ensopega…, etc.

Quan passi aquest reajustament mundial de la població, un reajustament originat en la depauperació causada pel colonialisme europeu a tot el món, que durant tres segles ha beneficiat els ciutadans ara espantats dels anomenats països desenvolupats, i quan les xifres astronòmiques de la mortaldat migratòria al Mediterrani ja siguin insuportables per qualsevol consciència no feixistitzada, no alienada, ¿haurem d’organitzar un altre Nüremberg? Abstenir-se de dir-hi la seva els negacionistes avant la lettre. El que està passant al Mediterrani és un nou i terrible Holocaust. També moren ofegats, en aquest cas “morts per aigua”, com “Flebes el Fenici” de T. S. Eliot: “Flebes el Fenici, mort fa quinze dies, / va oblidar el crit de las gavines, la ressaca / i les pèrdues i els guanys. / Un corrent submarí / va fer sospirs els seus ossos. Aixecant-se i caient / va travessar els dies cap a la joventut / i va entrar al remolí. / Gentil o jueu, tu que mous el timó i mires a sobrevent, / recorda’t de Flebes, que un dia va ser alt i gallard com tu.”

Al banc dels acusats d’aquest futur Nüremberg hi hauran de seure una llarga llista de culpables i col·laboradors (sense oblidar-nos dels votants). De moment anotem aquests noms com a primera tanda de membres de les SS del mar en actiu: els italians Giuseppe Conte, Luigi Di Maio i Matteo Salvini; l’hongarès Viktor Orban; els austríacs Sebastian Kurz i Heinz-Christian Strache (aquest fins i tot es diu Christian!), o el bavarès Horst Seehofer… (continuarà).

28-VI-2018

Anuncis
Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

“LLUM A L’ATZUCAC”, DE RAMON RAMON

LLUM A L’ATZUCAC, DE RAMON RAMON
(unes ratlles urgents d’aclaparada admiració)

Ho ha tornat a fer. Ramon Ramon ha tornat a escriure un segon volum dietarístic impecable, Llum a l’atzucac.

Sí, el poeta i assagista valencià Ramon, que ja ens va deixar bocabadats amb el seu primer dietari Dins el camp d’herba, un volum que excel·lia dintre del gènere en català, ara ens ofereix aquesta Llum a l’atzucac, distingida amb el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i publicada per Edicions Bromera.

Com Dins el camp d’herba, un llibre que continuo recomanant ferventment als que no l’hagin llegit encara, aquesta Llum a l’atzucac també és una sapientíssima barreja de reflexions culturals —que van de la literatura a la pintura, passant per l’arquitectura—, històriques, sociològiques i biogràfiques, sovint indestriables, gràcies a l’exemplar capacitat de Ramon de parlar dels fets des del més diversos punts de vista, és a dir, amb allò que en diem un discurs intel·lectualment complex.

És cert, Ramon Ramon delata en la seva manera d’escriure i d’interpretar la realitat allò cada cop més escàs que anomenem un “lletraferit”, i aquest cop no és pas un tòpic, perquè en Ramon l’escriptura sagna: el seu text és una ferida oberta, dolorosa, que busca en la saviesa literària la impossible cicatrització, i dic impossible, perquè la lucidesa sempre torna a obrir-la. La cultura només la fan els Sísifs i els Prometeus. L’autor hi torna amb la seva exigència dialèctica i s’arrisca a la condemna de la incurabilitat de les contradiccions. En la seva posició no hi ha ni un gram de posa ni d’impostura. Potser el que diré ara estigui fora d’osques, però l’actitud de Ramon davant del que hem convingut a denominar “alta cultura”, o Cultura a seques, però amb majúscula, em fa pensar en els joves obrers revolucionaris protagonistes de L’estètica de la resistència, de Peter Weis, potser la novel·la més impressionant de la segona meitat del segle XX fins ara, que enfront del discurs cultural amb què la burgesia s’ha apropiat de la història de l’art, no pensen pas a destruir-ne les obres, sinó a fer-se-les seves buscant-ne les arrels de la feina humil i el sofriment que ha costat qualsevol creació.

He dit “saviesa literària”, i és d’això exactament de què va el llibre. Des d’una humilitat gens fingida, gens falsa, una humilitat originària covada com a classe social explotada i com a identitat perseguida, una humilitat de pedra picada de la qual Ramon se sent profundament orgullós —orgull de classe, en dèiem—, Llum a l’atzucac, com l’anterior dietari, desgrana una bateria de coneixements que ens deixa sense alè, perquè són coneixements vívids i no pas llibrescos. Ramon fa de la lectura vida i de la vida escriptura. Allò que només els molt lúcids aconsegueixen. Sense treure-li cap mèrit personal, crec que hi té bastant a veure Marx.

Una bateria de coneixements, deia, de les més diverses matèries intel·lectuals que mai queden desmanegades, perquè aquesta saviesa poada en els clàssics del socialisme fa que tota aquesta visió holística de la cultura quedi perfectament relligada per l’assumpció radical de la procedència històrica de la cultura. L’espiga que relliga la garba del coneixement.

És difícil destacar alguna de les pàgines del dietari, però potser les més culturalment aclaparadores siguin les dels successius viatges a Itàlia de la mà de Vassari. Ramon hi destil·la maduració del gust i de la sensibilitat, sempre a punt de compartir aquesta fruïció artística com a diàleg amb l’altre, amb tots els magnífics “humils” com ell. Precisament la capacitat que ha perdut el consumidor cultural. O també les pàgines dedicades a la visita a Manchester, on a través dels comentaris de l’arquitectura de la ciutat, ens fa una fonda reflexió sobre l’explotació industrial. I encara les dedicades a Eliot i a la poesia, o a Guerra i pau de Tolstoi i a la premonitòria concepció històrica de l’autor, o les més estrictament quotidianes… O les que ens parlen del país i la identitat, amb dolor equànime, valgui el possible oxímoron, i sense voler-nos alliçonar. Pàgines de vegades negades pel dolor i la tristesa que amb tot ens poden proporcionar felicitat, com ens va explicar Proust. Allò que només aconsegueixen els escriptors de raça com Ramon.

Pàgines totes, com he apuntat, de desacostumades saviesa i veracitat, d’aixoplugadora bellesa, de sentida i subtil quotidianitat, sempre escrites amb imatges i descripcions perfectament aconseguides, amb metàfores inesperades, però ajustades amb precisió a la intenció de fer visible el que ens diu. No en va reclama el mestratge literari de Ruyra, de Pla. Aquelles metàfores que, extretes de la vida quotidiana i el seu humil quefer, ens remeten al famós vers ausiasmarquià que diu amb colpidora comparació allò de “bullirà el mar com la cassola en forn”.

Sí, i tot amb Llum, sobretot amb Llum, aquesta majúscula minúscula Llum que el salva tothora de l’entenebriment.

Humà, fondament humà.

VI-2018

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

RES DE NOU A LA REPÚBLICA

RES DE NOU A LA REPÚBLICA

Aquest 12 de juny hi havia un acte a parer meu prou important per fer com a mínim dels mínims un ple fins a la bandera a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, un acte que hauria d’haver reunit almenys el bo i millor dels escriptors catalans, com una veritable celebració de la poesia. El poeta Lluís Solà hi llegia una selecció dels poemes aplegats a la seva Poesia completa (Edicions de 1984), un llibre que només es pot qualificar d’autèntic esdeveniment de la poesia catalana, perquè no en va Solà és potser el poeta viu més important de la nostra literatura, sobretot després de la mort fa poc de Màrius Sampere.

Una lectura amb interessantíssimes reflexions sobre país, llengua i cultura com a presentació o conclusió de cadascun dels poemes llegits, addendes que no eren sinó una mostra de la bondat intel·lectual de la prosa filosòfica del poeta recollida al seu llibre Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016) (Edicions de 1984), una lliçó d’humanisme d’alta volada, perquè Solà encara forma part d’una cultura que s’importa a si mateixa, no pas per efímera vanitat, sinó perquè se sap necessària, imprescindible, encara que tants polítics i no polítics en prescindeixin, en qualsevol construcció de la polis. Només cal adonar-se per demostrar-ho de tots els esforços que es fan per destruir-la.

Doncs bé, la Sala Bohigas, amb una capacitat per unes cent cinquanta persones, estava mig buida. Sí, les butaques buides superaven les ocupades. Aquell Onze de Setembre tan massiu a la Meridiana, mentre érem allà per demanar la llibertat com a poble que no vol renunciar a les senyes d’identitat que fan que Catalunya es digui Catalunya i no pas Castella, comentàvem que si cadascú dels que ens havíem reunit en aquella diada es comprés un llibre en català al mes —dotze a l’any— la nostra cultura seria imparable.

Torno de la Meridiana cap al carrer Canuda. Una bona passejada. Mentre Lluís Solà llegia amb la seva coneguda i reconeguda expressivitat, el bar i la terrassa enjardinada de l’Ateneu Barcelonès, institució “cultural” que, com vaig poder comprovar, serveix de poc més que d’escenari de batalletes electorals entre anciens et modernes, eren una festa. Segons em van comentar, feina tenies per trobar-hi una cadira buida.

La República també és anar a sentir els grans autors de la nostra llengua. Només alimentant el tronc cultural format per les figures canòniques del ram que sigui, sense enveges ni misèries, aixecarem la més autèntica i necessària “estructura d’estat” com és la Cultura. ¿O volem una República anèmica? Perquè en això sí que coincidiríem amb SCC.

13-VI-2018

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“POUR UN TOMBEAU DE MÀRIUS”

POUR UN TOMBEAU DE MÀRIUS

Objectiu acomplert.

Potser l’últim dels grans poetes de la generació anterior a la guerra civil, Màrius Sampere, ha mort sense el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, tot i que, a la vista dels oblits, del fer tard i dels vetos, no tenir-lo acabarà sent l’autèntic honor. (¡Ah, que ja tenia, em diuen, la “pedrea” de la Creu de Sant Jordi!)

Felicitats Òmnium, felicitats gestors culturals d’aquest país perseguit per l’Estat, encara que sovint sembla que també per nosaltres mateixos; és trist dir-ho, però per destruir la cultura de l’excel·lència en el camp que sigui no ens feia cap falta el 155. En tenim prou a sumar-nos sense resistència moral a la cultura de mercat (que és tot el contrari de la “cuina de mercat”).

Repassin els últims escriptors “honorables”. ¿De veritat que Màrius no se’l mereixia? ¿O potser els Linnés casolans el trobaven inclassificable i no sabien com entatxonar-lo en les seves categories taxonòmiques?

Ai, Màrius, no sé pas si vindré al teu funeral, i si ho faig em posaré a l’última fila perquè els assistents em tapin la primera, on ben segur que seuran els buròcrates culturals que només assisteixen als actes on ells poden brillar i sortir a la foto. La mort d’un gran home com tu, Màrius, un hors categorie com tu, els és una ocasió perfecta.

Fes com sempre vas fer, riu-te’n. Tot tu i la teva obra éreu, sou, un humaníssim crit de llibertat com mai cap poder pot acceptar, perquè no fa sinó qüestionar-ne, amb la seva irreverència, amb la seva difícil irreverència de forma i fons que tan pocs són capaços d’aconseguir, amb el seu dir de veritat les veritats més íntimes i humanes, qualsevol intent fal·laç d’hegemonia del discurs.

Benvolgut i admirat Màrius, ens has deixat ben sols enmig d’aquesta Esfera insomne, per on campen pertot la galopant mediocritat i la seva amiga enveja.

Sisplau, no descansis en pau, Màrius. Des de la mort commou-nos, convuls, tant com ho has fet des de la vida.

26-V-2018

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

¿UNA ESPANYA AMNÈSICA?

¿UNA ESPANYA AMNÈSICA?

Algú que renunciés a la memòria esdevindria un ser pre-humà. Algú sense història no és més que un primitiu que únicament es pot acollir a les lleis de la selecció natural. Desconeix la consciència moral, la justícia, la solidaritat, el dret, l’ètica, la misericòrdia, la compassió, la pietat, la humilitat, la comprensió de l’alteritat, perquè l’altre només serveix instrumentalment per col·laborar en la caça, la depredació i l’extermini de l’enemic: tot aquell que en limita les ambicions, cosa que ell interpreta interessadament com a perill. Per això, qui decideix renunciar al món complex basat en la memòria crítica i en la casuística històrica es llença en braços del darwinisme social i del genocidi del feble i del minoritari.

Això és el que ens proposa ni més ni menys el Sr. Rivera des del seu darwinisme espanyolista, que ha batejat com a Espanya Ciudadana: la raó la té qui té la força per fer callar els opositors, els dissidents. Això és el que proposa als ciutadans perquè votin Ciudadanos: la llei del més fort. Si jo tinc el capital i els tancs a favor, ¿per què t’haig d’escoltar? Ets tu el culpable del que et passa perquè t’entestes a ser minoria podent-te sotmetre a la majoria. Submissió o liquidació. Ja no cal ni seduir l’altre, exactament l’actitud del violador. De la manada. Una Plaza de Oriente, sisplau.

La seva voluntat de sentir-se espanyol amb orgull és la liquidació del sentit d’una autèntica democràcia, com és acordar interessos socials, sense exclusions…, i sisplau, que el Sr. Rivera no s’emmiralli en França, perquè allà almenys tenen en la seva història, en la seva memòria col·lectiva, la Il·lustració, en nom de la qual van practicar l’assimalicionisme de les Llums, unes Llums, això sí, cada cop més apagades per personatges com Le Pen o Macron, per no remetre’ns a Petain. Compari’s amb Espanya. A l’època de la Il·lustració francesa, aquí ja manaven els Le Pens avant la històrie, que feien la vida impossible a afrancesats com Goya o Moratín. Però potser el Rivera populista no en sap res “gràcies” a la seva “falta” de memòria. Com diria ell mateix: “Jo encara no havia nascut”. És a dir, la barbàrie d’aquells pels quals el món comença amb el seu naixement. Pel que fa al model dels EUA de què ens parla el führer ciudadano, aquest model ens aboca a l’extinció dels indígenes pels colons fins a arribar a un personatge tan perillós com Trump. ¡Bufa! Si no llegeix, que almenys es miri els westerns de l’extermini. El que ens proposa l’ultradretà Rivera és que ens oblidem de tot, sobretot de la democràcia, i que es renunciï a la possibilitat de ser espanyols en diversitat i en contradicció, i amb el debat sempre obert de la memòria. Ni el pitjor del pitjor del PP, vaja, on encara hi deu haver algú que llegeix més enllà de les lectures obligatòries de les assignatures de la dreta més rància, moltes aprovades, a sobre, sense ni presentar-s’hi.

Fem net, ens diu. Orgull espanyol i prou. Ciudadanos, aquesta degradació de la ciutadania amb una apropiació indeguda d’un nom comú. Res a veure amb els citoyens revolucionaris, però. Que ningú se n’enganyi. Ni andalusos, ni canaris, ni balears, ni riojanos, ni valencians, ni lleonesos, ni bascos, ni gallecs, ni extremenys, ni asturians, ni aragonesos, ni murcians… Ni sobretot catalans. Només Castella, ai, vull dir Espanya, i prou, una Castella/Espanya unificadora a la força, ja que no va saber ser assimiladora, perquè no tenia cap altra cosa per oferir que la imposició de la seva negra espanyolitat de reis i validos. I en això tornem a estar. Acusant-nos als catalans de fer saltar el pacte constitucional amb la nostra voluntat de sobirania, pretenen amagar tots plegats, PP, PSOE i ara C’s, que ells el van començar a destruir fa anys a còpia de robar i de deixar robar i de llançar la població contra Catalunya per encobrir-ho, fins al punt de perpetrar el cop d’estat del 155, en una maniobra de distracció perquè ens “oblidem” fins on ens han enfonsat els negocis brutíssims del poder econòmic que els paga. No, que el Sr. Rivera no es faci l’ofès, sisplau, si es veu citat en el grup depredador, ni ens digui mai més que ha vingut a regenerar-ho. L’únic que vol és “assaltar” les institucions i posar-s’hi ell i els seus. Els actuals Ciudadanos no estaven disposats a fer cua al PSOE o al PP. No tenen cap altra ideologia que aquest afany de poder.

Fem net, ens diu el cínic Rivera amb la seva proposta espanyolista. I dic cínic perquè fa quatre dies asseverava que no col·laboraria amb corruptes i que no faria mai president Rajoy. Com que la història, com que la memòria, tot i la goebelessiana postveritat, és difícil de canviar, oblidem-la. Tant fan els morts enterrats a les cunetes de les carreteres de tot Espanya o la necessitat d’emigrar perquè ningú era capaç de fer una Reforma Agrària. Tant és el masclisme, la violència domèstica, la fal·locràcia. Sí, tant se val el feixisme rampant heretat d’un règim que va costar la mort de tanta gent, o la no restitució del dret a la memòria de les víctimes, o el genocidi lingüístic i cultural secular, que ara revifa amb força en mans d’aquests hooligans espanyolistes, o la impunitat de tants i tants botxins del franquisme, o simplement l’explotació de l’home per l’home tan ben practicada per l’oligarquia. Aquesta oligarquia secular, fins no fa gaire només pepera, que s’ha anat passant el testimoni de l’abús i el menyspreu a la llibertat  i que, a la vista de la caiguda del PP, ara paga perquè guanyi Ciudadanos, una colla d’arribistes polítics encapçalats per un simple publicitari aventurer que, a l’hora de promoure eslògans carregats d’odi, tant li és el mal que fa a l’Espanya que diu defensar d’una manera tan incendiària; recorda tristament aquella “agitació i propaganda” que va portar a “la nit dels vidres trencats” i que dóna ales als grups i les entitats d’ultradreta, que en una autèntica democràcia haurien d’estar fora de la llei. Sembla mentida que la majoria d’andalusos o d’extremenys o de murcians, per no repetir totes les “nacions” peninsulars, no s’adonin que quan PP, C’s i ara PSOE ataquen una cultura com la catalana que no es resigna a desaparèixer per decret llei, també els estan atacant a ells en el que tenen de propi, encara que el fet de compartir la llengua amb l’agressor ho dissimuli.

Oblidem, oblidem, oblidem. En l’amnèsia induïda dels votants, oi, Sr. Rivera, es viu millor. Sense memòria desapareixen els arguments crítics d’actituds feixistes liquidadores com la seva. “Desmemoriat”, un pot tornar a cometre totes les atrocitats. Una cosa sí que li hem de reconèixer a Don Alberto. Amb tot plegat s’ha ben guanyat un votant segur: aquell pobre noi que es diu Pedro Sánchez que encara no sap per què al seu moment es va afiliar al PSOE.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

¿UNA UCRONIA?

¿UNA UCRONIA?

Posem que davant del “reto independentista” (com en diuen en pla bel·ligerant), o dit amb més precisió, posem que davant del qüestionament de la Unidad de Destino en lo Universal, SL, de les elits extractives i especuladores —publicitada com a “Marca España”—, el PP ha rebut pressions dels poders fàctics, amb el rei com a portaveu, per actuar amb la màxima contundència en pro del dogma de la “Indivisibilidad del Mercado”. Posem que això planteja alguns maldecaps, si més no pel que fa a les aparences, als sectors conservadors acostumats d’ençà del 78 a moure’s per Europa ja sense la sensació de ser uns empestats franquistes, és a dir, gent més d’Açores i Perejil que no pas de cancelleries europees amb pedigrí democràtic, ni que sigui només formal. I posem que, per conjugar els interessos de les dues faccions del PP, s’ha arribat al pacte del 155 i d’aplicar mà dura a canvi de no treure els tancs al carrer, que fa lleig a Europa, una amenaça, la dels tancs, que ha portat PSOE i Podemos a sumar-se a la repressió per activa o per passiva. Posem, doncs, que l’esquerra (sic) espanyola, arronsada, s’ha prestat a continuar fent de comparsa de la farsa democràtica de la Transició. Posem també que, per la seva banda (la de l’extrema dreta), el C’s forma part de la conspiració antidemocràtica, via FAES. I a partir d’aquí posem que, a canvi de no imposar com a cap de govern un militar, que amb uniforme “cantaria” a l’Europa civil, s’ha deixat la situació en mans d’un jutge afí. Sí, posem que, a grans trets, les coses han anat així i que a Espanya hi ha hagut un cop d’estat militar sota toga en defensa de la “Unidad Indivisible”, com Déu, dels interessos oligàrquics, i que un jutge aplica aplicadament les exigències colpistes. Posem-ho, encara que tot plegat no sigui més que una ucronia. Doncs bé, si aquesta ucronia és certa, per molt que el progressisme (sic) espanyol no ho vegi de tant tancar als ulls a la realitat reaccionària que l’envolta, només l’independentisme català, si no sucumbeix a la repressió, pot salvar la democràcia de tall europeu a Espanya, un cop ha deixat en evidència el simulacre democràtic de la Transició i tret els colors a la UE. Per això se’l vol liquidar com sigui. Hi ha massa interessos creats en joc.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

DIGNITAT

Per celebrar Sant Jordi, us ofereixo una definició gràfica de la paraula DIGNITAT i del seu antònim.

DIGNITAT (cliqueu)

Publicat dins de Articles visuals | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

EL RASTRE D’UNS ESCRITS

Portada EL RASTRE D’UNS ESCRITS…  (Cliqueu)

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TEMPS VENÇUT

Fa pocs dies ha mort Pere Sariola, un bon amic dels temps de la meva joventut sarrianenca, una amistat que sortosament es va anar prolongant al llarg dels anys fins ara.

Hi ha moltes coses que recordo i recordaré d’en Pere, com el seu amable i respectuós capteniment, la seva senyorívola educació, el seus coneixements culturals, el seu interès inquisitiu i apassionat per tota mena de qüestions…, però, d’entre totes, en vull destacar una especialment: el seu peculiar sentit de l’humor, sempre sorneguer, però mai ofensiu, ple de sortides inesperades que, sense por d’equivocar-me gaire, només puc qualificar de surrealistes.

Per exemplificar-ho, transcric uns versos en pseudoportugès que recitava sovint, gairebé com un ritual, quan coincidia amb algun bon amic que feia dies que no veia (me’ls recorda l’actor Carles Sales, amic comú d’en Pere i meu). Deia en Pere:

Em boten peidos, em boten puixos,
em boten cagallois, cartuxos.

I l’altre li havia de contestar:

Tenyo un xaleco da merda
forrado dos cagallois,
para que mas bonito sea
de peidos son os botois.

Com es pot veure, surrealisme delirant.

Com que l’atzar ha volgut que la seva mort hagi coincidit amb l’escriptura per part meva d’un poema sobre la “vida” dels morts, inspirat ens uns versos del poeta grec Iorgos Seferis, us el faig arribar, un cop conclòs i llegit en públic en una lectura a Sarrià, com a sentit homenatge a l’amic Pere.

 

TEMPS VENÇUT

Inútils els afanys amb què fem vida als llocs,
amb què bastim babels d’ambició,
per aixecar-nos contra la fugacitat
i proclamar ben alt que som, que hi som,
enmig de la insubstancialitat dels déus.
Precaris fonaments, precària fonamentació
de l’orgullosa arquitectura del destí,
de la soberga edificació de l’esperit,
dels altius obeliscos de l’enaltiment,
amb què voldríem fins i tot irrompre al cel.
A sota sempre hi ha un món deshabitat,
un territori despoblat que ens pensem ocupar,
talment intrusos en l’espai solitari dels morts,
pròfugs refugiats en terra de ningú.
Però els que abans nostre han sigut
sovint imposen el seu ser per sempre absents,
el seu plural record de multitud,
l’immemorable oblit de cadascun,
a la nostra fugaç presència, i tot queda buit
―soledat i silenci més enllà del tràfec i les veus―,
com si assistíssim al triomf del temps vençut,
del temps de l’altra banda de l’Instant.
Cada mort n’és la resurrecció. Qui sap si per això,
quan miro la llum sense sol que queda al cel
poc abans de l’entrada de la nit,
quan es perden els últims rastres de claror i color
i arreu només es veuen formes espectrals,
quan fins i tot els sons s’allunyen irreals,
com si fossin els ecos d’altres sons anteriors,
en mi i en tot, un cop s’esborra la concreció,
no hi trobo més que aquest món desolat,
el món que espera a dintre nostre esdevenir.

 

Publicat dins de Textos actuals | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

IMMISERICORDES

IMMISERICORDES

Moltes són les característiques del feixisme, des de les més evidents i barroeres del puny i la pistola fins a les més legalistes i refinades, i això fa que molts que ni s’ho pensen o que ho dissimulen en siguin, de feixistes. ¿Exemples actuals? Per donar i per vendre; només s’ha de repassar la llista de polítics, funcionaris i periodistes espanyolistes. Potser sí que no en són tots, però hi són tots. Els hereus del franquisme ja s’han preocupat de situar-los.

A la qüestió del feixisme, s’hi han dedicat milers de pàgines de reflexió, sobre la base fonamental i fonamentada que els partits d’aquesta mena d’ideologia, encara que públicament no s’hi reconeguin, vehiculen en moments de crisi del model capitalista la defensa dels interessos de les oligarquies econòmiques i empresarials, que se senten amenaçades pels potencials moviments alliberadors, i ho fan per mitjà de polítiques demagògiques i populistes, amb l’apel·lació a les pors i a les emocions més primàries i irracionals per fer que la gent, el poble, pres d’inseguretat induïda, es lliuri acríticament a les falses promeses de seguretat i benestar, que acabaran defraudades pels mateixos interessos reals que el feixisme defensa: els oligàrquics. “L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra”, repeteix la saviesa popular, una saviesa popular que està esdevenint “ignorància populista” a la vista del rebrot de l’extrema dreta a tot Europa.

Com he dit, ja hi ha una ingent bibliografia sobre aquest assumpte —recordo, per exemple, de la meva joventut, el treball cabdal de Nicos Poulantzas titulat Feixisme i dictadura— i, en conseqüència, no sóc qui per afegir-hi cap anàlisi que hi aporti res que no s’hagi dit molt millor que no pas ho faria jo. Només vull remarcar un aspecte d’àmbit moral que identifica els feixistes: la falta de pietat. L’acarnissament. El feixisme té molt de psicopatia. O dit d’una altra manera: el feixisme s’adapta com l’anell al dit en ments psicopàtiques. Immisericordes.

25-III-2018

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | 2 comentaris