TRES OPINIONS D’ESTIU

TRES OPINIONS D’ESTIU

Sempre m’ha causat més aviat enuig que la publicitat, les programacions dels mitjans de comunicació, i, encara més greu, les converses entre la gent, associïn la idea de “viure la vida” a la mera “diversió” —vacances, viatges, concerts i tot un etcètera de maneres de fer el “ganso”, sovint publicitades soto voce—. L’hedonisme d’agència. Consumista. Sistèmic. Col·laboracionista. La lectura, l’estudi, l’esforç de la intel·ligència, es veu, segons els publicistes del sistema, que no formen part de “viure la vida”, tot i que no són sinó la manera de fer-ho de debò. Crítica.

No sé com algú pot ometre a l’hora de “viure la vida” l’anada a Balbec amb Proust, a Davos amb Mann, a Viena amb Musil, recórrer Rússia de la mà de Tolstoi… L’Obert amb Rilke.

***

Ara que estem assistint a la fi de les democràcies occidentals sota els interessos ja indissimulats del sistema econòmic mundial —que, per més que s’escridassin entre si, agermana Occident, Rússia, la Xina, el món àrab i adlàters—, poques coses es poden fer no ja per regenerar-les, sinó simplement per salvar-les. Hi ha massa exemples de creixement eficaç que no necessiten consultar res ni ningú, i això dóna idees no precisament democràtiques.

Un dels aspectes que ajuda, i molt, a aquesta liquidació democràtica són els mateixos aparells d’estat de les anomenades democràcies, posicionats sempre cap a la immobilitat i el conservadorisme per mantenir intactes els privilegis, i això, per experiència, sempre s’aconsegueix més bé remant a favor dels interessos econòmics del gran capital. El cas espanyol n’és un cas paradigmàtic. Sense haver estar mai —en la història— una “democràcia plena”, l’aparell de l’estat ja li ha vist massa les orelles a allò que té per llop i que no és res més que la democràcia de veritat. Per exemple, l’1-O.

Sé prou i de sobres que, sense una revolució social integral, les proposicions que es puguin fer per conservar almenys la democràcia formal —i fer-ho amb formalitat, ¡esclar!— són poques i totes plegades no gaire més que un pedaç. Però, dit això i tenint en compte el context mundial en què ens movem, que ha arribat a fer bona la Thatcher alemanya, que va ensorrar mig Europa, la del Sud, amb especial encrueliment amb Grècia, em penso que no estaria gens malament que, en pro de l’absoluta neutralitat que hauria de tenir l’estat respecte a tots els idearis, la totalitat d’aquells que hi tenen plaça de funció publica en qualsevol dels seus nivells quedessin, mentre els duri la feina, exempts de vot. És a dir, de tots els funcionaris i membres dels organismes i estaments estatals, només podrien votar els càrrecs elegits per la ciutadania.

Imaginem-nos què suposaria això a Espanya: una massa electoral de més de tres milions de persones —entre estat, autonomies i ajuntaments—, decantada clarament, com es veu a cada votació, cap al conservadorisme en el millor dels casos, i en el pitjor, cap al feixisme, no podria participar en les eleccions. Seria una, si es vol, mínima garantia de neutralitat: no se’n podria manipular el vot. De cop, per exemple, l’extrema dreta i la dreta extrema perdrien una bona bossa de vots no gens menyspreable: judicatura, policia, militars (no oblidem que Vox acostuma a guanyar on hi ha grans casernes), alts funcionaris, la mateixa monarquia. D’una tacada, doble carambola: tots els que volen conservar poder i privilegis quedarien fora del joc democràtic (de fet, ja hi estan, però ara amb dret de vot a sobre).

Evidentment que es perdrien alguns vots progressistes o sincerament democràtics, però —faci’s la prova—, els que hi tindrien més a perdre serien totes les trames del poder. Estic segur que si es plantegés aquesta proposta al Congrés, els ais i uis vindrien sobretot de les files de la dreta fins al seu extrem.

***

¿Es pot ser feminista o defensor de les causes LGTBIQ+ i ser unionista? ¿Es pot lluitar perquè ningú vagi “a por ti” per qüestions d’identitat de gènere i, en canvi, acceptar que s’hagi anat contra una identitat cultural i una llengua al crit d’“A por ellos”, quan a Catalunya no fèiem res més que lluitar contra el setge del “macho Alfa” de l’Espanya feixistitzada? Molt em temo que a Espanya n’hi ha uns quants milers amb aquesta contradicció. I a Catalunya també, no es pensin. Ada Colau va ballar no fa gaire davant dels assistents a la Pride barcelonina que cridaven que els “progres” l’havien de votar, i no ho feien pas en català.

Sigui un fenomen més gros o més petit aquest que indico, el que sí que sé del cert és que, a les manifestaciona feministes a què he assistit, la part majoritària dels lemes reivindicatius que exhibien les activistes eren escrits en castellà. Alguns de francament ocorrents: “A mi también me gustan la mujeres, pero no las acecho”. Sí, brillants, però, ben mirat, quina falta de sensibilitat cap als assetjats per altres raons, ¿oi? Sóc del parer que quan es lluita per uns drets tan essencials com són els de les dones i de totes les persones LGTBIQ+, això t’ha de fer prendre partit a favor de tots els drets, encara que la negació d’alguns no t’afecti directament.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Deixa un comentari

ROSA FONT: FER EXCEPCIONALS LES EMOCIONS COMUNES

FER EXCEPCIONALS LES EMOCIONS COMUNES

Text llegit com a presentació de la lectura poètica de Rosa Font en la sessió de Vespertines núm. 24 (6-IV-2022)

Deia Eugenio Montale que el lector de poesia del segle XX ja no reconeixia com a poètic cap altre discurs que el líric. És a dir, la poesia èpica i el drama en vers havien quedat superats i engolits, respectivament, per la novel·la i el teatre moderns. Però vet aquí que el món de la poesia catalana dels últims anys, amb tot aquest embolic de la postmodernitat, que s’ha carregat tot intent de cànon amb la seva proverbial “feblesa” intel·lectual, s’ha omplert de les experiències més diverses, des de la recuperació del poema èpic, és a dir, la narració en vers, fins a un sociologisme més o menys versificat, sobre les reivindicacions més diverses, passant per tota mena de desgavells poètics, tant experiencials com experimentals, o per la mera ideologia en vers; amb les excepcions de rigor, tot de molt baixa qualitat. El que sí que tot plegat ha deixat clar és que, en general, gairebé tothom ha fugit, com gat escaldat de l’aigua calenta, del nucli essencial de la poesia de la modernitat, del simbolisme ençà, com és l’experiència lírica extrema: allò que sovint es titlla de poesia pura. Suposo que la facilitat de caure en els llocs comuns que tot discurs líric té en potència, per culpa de l’abús que se n’ha fet i el desgast consegüent, n’espanta el personal poètic amb pretensions metapoètiques o simplement extrapoètiques. Un mal, aquest de pretendre alguna cosa com a valor afegit al poema, que assola tots els discursos poètics actuals: des de figurar en les llistes de vendes, és a dir, l’èxit mercantil, que obliga a fer les pallassades de rigor, fins a fer-se el místic dient que es vol desaparèixer en el silenci sense acabar-ho de fer mai, a imatge i semblança d’aquells camàndules que volien liquidar la poesia, però que no eren capaços ni de liquidar la pròpia; entre un i altre intent, totes les posicions intermèdies possibles. Però el que els deia: la veu eminentment lírica ha quasi-desaparegut del nostre panorama literari, i a sobre, pels que no pensen que la lírica hagi de ser simple carrincloneria sensiblera al marge del dolor i la crueltat del món, el carnerisme militant hi ha fet molt mal. Però, ¿quina és de debò aquesta veu purament lírica? L’exemplificaré: les Estances, de Riba, o el Llibre de Sinera, d’Espriu, o bona part de l’obra de Leveroni. O alguns poemes de Vinyoli, de Màrius Torres, de Garcés, de Teixidor… Uns magnífics models que em permeten dir que el lirisme és l’expressió de les nostres sensibilitat i sentimentalitat a través d’imatges evocadores de la naturalesa i de la realitat més quotidiana, amb la voluntat de fer finalment el poema que “materialitzi”, que “objectualitzi”, l’estranyament inicial de la consciència respecte a la matèria. Si se’m permet l’esoterisme, és la naturalesa, la realitat física, com a llenguatge que ens parla de nosaltres. O dit d’una altra manera: no som nosaltres els que donem nom a les coses, sinó que són les coses les que ens atorguen els seus noms per dir-nos. La lírica no dirimeix res; és. Com podria dir Rilke, és una rosa amb tota la seva bellesa, ideal i carnal alhora, aquella bellesa de veritat, que també inclou les espines i la possibilitat, doncs, de la ferida i la mort. Per tot plegat, m’atreveixo a afirmar que el líric sempre és un convençut materialista, que es refia molt més de l’aquí i l’ara —“tot és ara i res”, com diu Vinyoli— que no pas de cap enllà. Doncs bé, “l’aquí i l’ara” de la lírica en català és la Rosa Font, que avui tenim l’honor i el goig de tenir amb nosaltres i que incloc entre els millors poetes lírics de la nostra poesia. Els seus dos nous llibres acabats de sortir del forn, Temps el·líptic i Esquerda, refermen tot el que acabo de dir, que ja despuntava amb claredat en llibres anteriors.  

Però, ¿qui és la Rosa Font? Dit amb lògic orgull, la Rosa és la meva successora al Carles Riba, l’any 2010, i vaig tenir el gust com a premiat de l’any anterior de lliurar-li el premi. Ho explico, perquè fins aleshores en coneixia poca cosa, i si no em resultava desconeguda del tot era gràcies al fet que l’Antoni Clapés, en un acte dels Jocs Florals de Barcelona al qual també assistia la Rosa, me l’havia assenyalat com a poeta plena d’interès. Sigui com sigui, captivat pels versos premiats amb el Riba d’Un lloc a l’ombra, en vaig anar seguint les posteriors publicacions, Em dic la veu, Celobert, o ara aquestes dues últimes: Esquerda i Temps el·líptic. Com podeu veure, la seva obra poètica, que arrenca l’any 1989 i que ja consta d’onze títols només de poesia, comença a tenir prou gruix perquè algun editor es plantegi recollir-la en un volum. La Rosa, a part de poeta, és professora de llengua i literatura catalanes, podria dir que per guanyar-se les garrofes, però mentiria perquè sé de la seva dedicació pedagògica. També és autora d’algunes novel·les i ha conreat l’assaig. Però aquests altres camps seus els desconec i els tinc com a assignatures pendents que miraran d’obtenir, si més no, l’aprovat de l’autora.

L’obra poètica de la Rosa, com he intentat explicar amb la introducció, se situa clarament en el camp de la gran tradició lírica, la que inclou els poetes citats, però també un Juan Ramón Jiménez d’Estío i Belleza, o el Quassimodo d’Òboe sommerso o el Montale d’Ossi di sepia. O molts dels poemes d’Umberto Saba. ¿O per què no Emily Dickinson? Sóc del parer que la Rosa no escriu a partir de cap conceptualització prèvia, de cap mena de tesi apriorística. Crec que escriu des de primera línia, sense parapets ideològics on protegir-se. “Ognuno sta solo sul cuor della terra / trafitto da un raggio di sole: / ed è subito sera”, ens diu Quassimodo, en un brevíssim poema que és com un resum de la lírica sencera. Els grans lírics com la Rosa Font es limiten a relacionar-se amb la realitat per mitjà del llenguatge que aquesta mateixa realitat els proporciona. Com ens diu ella mateixa a Temps el·líptic:

Als marges, hi ha paraules per collir, / fingides o marcades per estigmes. / Les arrabasses d’entre els joncs.

O també:

…per espigolar una paraula / abandonada entre els terrossos.

¡Intelijencia, dame / el nombre exacto de las cosas! / … Que mi palabra sea / la cosa misma, / creada por mi alma nuevamente”, era el desideràtum de Juan Ramón. Per ells, pels lírics de debò, no hi ha pensament poètic si no és en estreta relació amb la naturalesa o amb la realitat material expressada amb el llenguatge que les coses els proposen; en el cas de la Rosa, un món que tant abraça la terra d’aiguamolls de la desembocadura del riu Fluvià —no en va és filla de Sant Pere Pescador— com la simbiosi d’història i modernitat de la ciutat de Girona, on viu i exerceix com a professora; una simbiosi, sovint dolorosa, entre les noves realitats desidentificadores i la nostàlgia del barri vell tan carregat d’identitat. I en aquest dualisme d’hàbitats, naturalesa i història, la seva poesia s’embelleix amb imatges que ens fan estremir d’emoció, d’aquella emoció que no s’edulcora amb falsos lirismes ni defuig el dolor propi, i també el dolor pels —o millor, dels— vulnerables, com ho demostren els poemes que sempre apareixen als seus llibres que s’obren a la comprensió de l’immigrant, del sense sostre, del “perdedor” de la història, perquè, encara que no ens n’adonem, també som nosaltres: són el nostre mirall encara que n’apartem els ulls o el vulguem trencar ignorant-los. A més a més, ¿no n’és la història mateixa, de perdedora, allà al barri vell transformat en Gironlàndia o en escenari de ficció de maleïts “jocs de trons”? ¿No en són de perdedors, els Aiguamolls, sempre perseguits per la depredació immobiliària, contra la qual la Rosa ha lluitat en primera línia? A part de tots els valors morals de la seva poesia, hi ha el mestratge del seu llenguatge. La paraula justa, en tots els sentits, i un envejable vocabulari après de la seva naturalesa vivencial, fan de la Rosa un autèntic model pel que fa a l’experiència lingüística, enquadrada en un estil que concreta, que “materialitza”, fins les idees més abstractes, com fan tots els grans poetes lírics, la poesia dels quals sempre sap fer excepcionals les emocions comunes.

Jo us recomano que en busqueu l’obra i la llegiu, com he anat fent jo mateix, tot i que encara me’n falten alguns dels títols més antics, però sobretot compreu aquests dos últims, Esquerda i Temps el·líptic, perquè amb la seva lectura tindreu una idea prou clara d’una de les poètiques més rellevants de la poesia catalana. Temps el·líptic és un mostrari perfecte, amb totes les seves variables, de la veu lírica de la Rosa, amb alguns dels seus millors poemes. Hi ha des del lirisme extrem fins a la reivindicació que us deia dels vulnerables, passant per la més ambivalent quotidianitat, on fàcilment és mesclen goig i dolor. Esquerda, per la seva banda, és una peça unitària dedicada a la mort de la mare, a la sempre dolorosa mort de la mare, que, a diferència de totes les altres morts, ens deixa sense ascendència. És una autèntica “esquerda” no tan sols humana, sinó autènticament ontològica. Quedem com a descendents d’un buit, precisament el buit del cos que ens va contenir. El buit del ser. No em vull allargar més: només us demano que, si us llegiu aquest llibre de la Rosa, n’observeu l’estil contrapuntístic, que fa dels poemes d’aquesta “esquerda”, a través de la qual entreveiem el buit de l’origen, un autèntic cant exequial.

Sóc la filla del teu estar morta. / D’un parpelleig despert / en l’alta nit. / D’un crit silent que xiscla.

III/IV-2022

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

ENVEJÈUTICA

ENVEJÈUTICA

Primer de tot, vull donar les gràcies a en Josep M. per convidar-me a seure en aquesta taula, i així mateix a la llibreria Laie per acollir-nos sempre amb tan bona predisposició i amabilitat. També a en Sam per deixar-me fer-li de teloner. A més a més, vull felicitar el jurat del premi Pare Colom, que va saber premiar aquest Domini fosc, i a l’Editorial Lleonard Muntaner que el convoca i que en publica el llibre guanyador. I ja que m’he referit a en Sam, vull remarcar que els passo, a ell i a l’autor, la feina de parlar amb saviesa de l’obra que avui presentem; jo, bastant menys savi que els companys de taula, em limitaré a fer el número de varietés introductòries que distreuen el públic mentre seu a la sala i estossega, a l’espera del timbre i l’apagada de llums que anunciïn el plat fort de la vetllada. Començo, doncs, el meu can-can.

Entre els humans, per fas o per nefas, hi ha sentiments que tenen molt mala premsa moral, i un d’aquests sentiments, dels que més, és l’enveja. Per això, quan en tenim, hi anticipem allò de “sana” per disculpar-nos d’un sentiment tan negatiu, segons la moral convencional.

Però l’enveja, ¿de debò que n’és tant, de negativa? Jo més d’un cop i de dos he sentit enveja “malsana” de poetes com Rilke, Jiménez, Cernuda, Riba, Foix, Ungaretti, Quasimodo, Eliot, Seferis i uns quants més, tampoc no gaires, no malpensin, perquè no són pas multitud els envejables de debò. I dic que enveja de la “malsana”, perquè de vegades he sentit ràbia pel fet que fossin tan bons i tan inassequibles a les possibilitats líriques d’un poetastre com jo. Ja em podia posar de puntetes al costat de tots plegats, que ni així donava la talla. Davant de l’Obert de Rilke o de l’Espacio de Jiménez, la sublimitat dels quals et fa tocar el cel amb les puntes dels dits encara que no hi creguis, sí, davant de tanta “il·luminació d’immensitat”, ¿què hi podia fer jo, a part de sentir vertigen i de tenir un bon rodament de cap a la vista d’espais tan incommensurables?

En definitiva, he pogut comprovar en les meves pròpies carns que l’enveja no és res més, ni tampoc menys, que una forma, potser la més sincera, d’admiració, perquè posa l’envejat per sobre de l’envejós, i això encara que, cec de ràbia, l’envejós no ho vegi, entestat a demostrar tot el contrari.

Sí, ho han encertat, faig aquest preàmbul justificatori perquè des de fa uns anyets, després de vint-i-sis de no dir ni piu en vers, en Josep M., aquí present, no deixa d’aclaparar-nos amb uns resultats poètics superbs i, en conseqüència, ben envejables.

Cada cop que treu un nou poemari, no ho puc negar: em poso verd d’enveja, evidentment de la malsana. Però, ben mirat, l’enveja té els seus innegables avantatges. T’afila el ganivet del sentit crític, cosa que l’embadaliment admiratiu no fa, i entres a mata-degolla en els textos per mirar de fer-hi sang. Exemplifiquem-ho. Que si la llengua d’en Fulquet és… Però resulta que es manifesta amb una netedat i un equilibri indiscutibles, sense cap d’aquelles paraules, com diria Riba, a què alguns acuden amb la pretensió que facin la meitat dels versos per ells. Que si l’extensió dels seus poemes sembla… Però resulta que, contràriament a tots els defectes de la vacuïtat retòrica, els llargs poemes de l’aquí present són poderosíssims i demanen la llargada que tenen i de vegades fan curt i tot. Que si el ritme dels versos resulta… Però vas llegint i acabes havent de reconèixer que és impecable i implacable, que els seus llargs versos tenen música de natural sense necessitat de menystenir mai el que es diu, com fan tants poetes al voltant nostre. Ja ho veuen, practicar vudú amb els seus llibres no resulta. Ell, l’aquí present, tan “pimpante”, que es deia. Vaja, sense ni una mala punxadeta a l’esquena. I és que, en la poesia de l’amic Fulquet, fons i forma, així com coneixement i sensibilitat, s’imbriquen sense ni mica de decalatge de l’un respecte a l’altra, fins a compondre una de les poètiques més brillants del nostre país pel que fa a la intel·ligència sensible o, si es vol, a la raó emotiva.

Morir com un riu, Ample vol de la nit, Natura d’infinit, l’inèdit A cada pas dient adéu… Hi passes el ribot i fins i tot el paper de vidre, però sense èxit, no hi sobra ni hi falta res, i t’adones, amb una impotència monumental que fa que passis del verd d’enveja al vermell rabiós, que tot en els llibres de l’autor peta rodó; fatigat, doncs, de tanta lectura inquisitorial tan poc fecunda pel que fa a poder-ne dir maldats vas notant que l’enveja malsana t’està portant a poc a poc cap a una sensació admirativa encara no prou identificada, mentre balbuceges interrogatiu: “¿Com pot ser?, ¿com coi s’ho fa?” Però no, no acceptes la rendició sense abans una última i heroica resistència; per això aplegues les poques forces malsanes que et queden i furgues una mica més en la colossal bellesa dels seus poemes —aquesta marca de fàbrica d’en Josep M. de transformar en bellesa tot el que toca— fins que a punt de l’esgotament et penses amb sòrdida satisfacció que ja ho tens: la poesia d’en Josep M. se centra en un “jo” que no se l’acaba i que es pensa únic en la peripècia del dolor, un “jo” solipsista al qual la vida li devia tot i que ha estat víctima d’una autèntica conxorxa contra ell. “¡Sí, ja ho tinc!”, et dius, amb pèrfid somriure. Com un Paris qualsevol, per fi creus haver-ne trobat el taló d’Aquil·les.

I vas llegint i rellegint per confirmar triomfant la presència d’aquell “jo” exacerbat que és víctima de totes les malvestats del món, com si només ell s’ho passés putes; però al capdavall resulta que, de tant rellegir-ho, ho acabés llegint bé, i t’adones, desarmat, que aquell “jo” que et pensaves solipsista, ets també tu, i també l’altre; és en definitiva un “jo” que ens identifica a tots plegats i que ens adverteix que hem viscut com a víctimes de totes les malvolences dels poders existents i com a detritus d’una classe social que vol i dol, però que no ha acabat mai de ser res, atrapada entre la moderada ambicioneta amb les seves corrupteles (3%) —no s’atreveix a més— i l’estretor de la hipocresia moral. Una classe social sotmesa i submisa que en nom del desig mundà ha renunciat a l’anhel, més dur i perillós, de la veritat i la llibertat. Et quedes commosament parat. Tampoc per aquí anava la manera de qüestionar-la, perquè resulta que la poesia d’en Josep M. és una gran crònica entre elegíaca i feroçment irada d’un país, el nostre, maltractat, oprimit, al qual es nega fins i tot el dret a la plenitud de la llengua pròpia; una crònica, doncs, també de la misèria dels seus habitants, que no donen mai la talla ni moral ni històrica.

La poesia d’en Josep M. beu de les fonts de l’experiència, però aquesta experiència, en general sempre individual, sempre subjectiva, massa sovint anecdòtica, ell l’objectiva i universalitza per mitjà d’una elevada i alhora fonda reflexió cultural que, de vegades, pren un to assagístic —pròxim a poètiques com la d’Eliot— que ens il·lumina conscientment o inconscientment, tant se val, sobre les relacions de poder, familiars, socials, afectives, culturals, aquelles relacions que amb els seus diversos aspectes marquen dolorosament les nostres vides, perquè amb excessiva freqüència ens fan sentir atrapats per un sistema que ens redueix a les nostres capacitats productives i deixa de banda totes les nostres capacitats gratuïtes, és a dir, fora de mercat, i per això mateix íntimament gratificants. Un to assagístic, reflexiu sobre la condició humana, però sempre amb una veu elegíaca desesperançada —ai, la maleïda memòria que ens rossega— plena de bellíssimes imatges líriques —parentes de l’Obert de Rilke, ara ja un huis clos sartrià— que són una de les característiques més corprenedores, més inimitables, de la dicció de l’amic Fulquet. Precisament aquesta veu lírico-analítica dels seus poemes és la que li permet mantenir-se amb dignitat, sense sortides ad hoc, en l’esquinçament de què ens parla Hegel a la Fenomenologia, perquè no sempre les contradiccions es poden resoldre satisfactòriament, i encara menys el binarisme vida-mort que turmenta de cap a cap la nostra existència conscient i ens fa massa sovint incompatibles amb la naturalesa; aquell esquinçament hegelià que serà reblat per Adorno a la seva Minima moralia. Com assenyala el filòsof de l’Escola de Frankfurt, el nostre organisme és massa feble per aguantar el pes de la consciència, i contra això es despleguen els esforços estètics humans, com el d’en Josep M., amb la voluntat solidària de fer-nos saber que no estem sols en allò que ens és irresoluble. (Em penso que, a l’asseveració adorniana, s’hi podria afegir que potser la mateixa existència no estava preparada per acollir un ser que es pensa a si mateix i que per això mateix es pensa qui sap què. N’estem veient els resultats.) Aquesta escissió íntima, aquest ser per morir tan heideggerià, aquest anar sumant anys sabent que el resultat final sempre serà zero, aquesta esquerda que al llarg de la vida anem obturant amb esoterismes diversos o amb voluntats de poder i altres galindaines del desig, però que queda ben al descobert i a punt d’ensorrar-nos quan arribem a la nostàlgica perspectiva de l’envelliment, la d’allò que ha sigut i la d’allò que hauria pogut ser, tot a punt de perdre’s com si res; la sola perspectiva que ens dóna prou clarividència per parlar del possible i l’impossible, encara que ja no ens escolti ningú.

A hores d’ara, la meva enveja, pobra, ja s’arrossega sense esma i en lloc seu sorgeix, com per art d’encanteri —l’encanteri dels poemes fulquetians—, l’admiració més sincera. Però, per si amb els llibres anteriors de la represa poètica després de vint-i-sis anys de silenci d’en Josep M. no ens havia quedat clar des de quin pronom cantava el poeta i no havíem entès que el seu “jo” era alhora i essencialment un “nosaltres” com una casa de pagès, ara aquest Domini fosc que avui presentem ho corrobora d’una manera diàfana, com de costum bellíssima i anava a dir, perdó, “envejable”…; bé, ho corrobora d’una manera inqüestionable. Molt millor que no ho sabria pas dir jo, ho ha dit el poeta i dietarista catarrogí Ramon Ramon en un magnífic article aparegut a la revista electrònica valenciana “La veu dels llibres”:

“Fulquet despulla el ser humà i, quan li posa al davant l’espill, un vòmit de misèries ens deixa sense resposta. El seu pessimisme és descomunal, però justificat. La seua decepció (que és històrica i ontològica) ompli de dolor els seus versos: hi campen la desolació, la hipocresia, la brutícia moral, la pèrdua de la fe en la humanitat. Diria que aquest fastig existencial, la voluntat de constatar-lo, és la principal causa que Fulquet trenqués un silenci de tants anys. La seua poesia naix, doncs, del domini fosc de l’ésser…”

No vull concloure el meu número de can-can, que bé podríem dir que ha acabat sent un maldestre streptease, sense llegir-los uns versos d’aquest magnífic Domini fosc que crec que il·lustren unes quantes coses de les que he dit, i, mirin per on, seran uns quants versos, els últims, del poema XII, que, ¡oh casualitat de les casualitats!, s’obre amb una cita meva. Diuen així:

[…] El passat és mirar-se / en un mirall entelat per l’alè agònic del temps, / quan el vapor només permet endevinar siluetes, / contorns difusos de nosaltres, ficció d’una ficció, / però no pas reconèixer (cobrint-nos, si cal, el cap de cendra / i vestint-nos amb parracs) que l’ombra de nosaltres / que avui som s’ha esforçat a elaborar un relat confortable, / exculpador, sense mala consciència, del seu transitar / de puntetes per la història, enverinant els escassos / moments d’harmonia, quan formàvem un tot, / la llum del mar a l’hora del capvespre, el suau alè del vent / entre les fulles, la pietat de la terra després de l’aigua. / Així hem envellit, esperant i esperant-nos en un migdia / solar, sovint queixosos i mai no satisfets, calculant, demanant / ―quan no exigint― banalitats, coses sense interès, / gasius en la manifestació dels afectes, silenciosos i  hostils / com amants contrariats que rebutgen concòrdia. / Ningú recordarà que vam ser.

Ai, si l’enveja fos tinya, mig món es grataria. Jo encara guardo les marques de les ungles per tot el cos. Felicitats Sr. Fulquet pel seu Domini fosc, que en el seu cas no n’és gens, de “tosc”. Vostè ja m’entén.

III-2022

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

UM MUNDO DE SIMULACROS

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ALGUNES IDEES, POTSER FORA D’OSQUES, SOBRE “ARITMÈTICA LLUM”, D’ENRIC UMBERT

Qualsevol mena de càlcul o de mesura és arbitrari i alhora precís. Arbitrari perquè, en comptes de dir que un metre són tants centímetres, també s’hauria pogut dir una altra cosa ben diferent que al capdavall hauria sigut el mateix. O que això suma això i no allò altre. O que l’arrel quadrada de tant és aquesta, però que podria haver sigut la contrària. Tot era una convenció de càlcul i mesura que es va anar imposant culturalment, sobretot per les necessitats mercantils i canviàries i per l’apropiació territorial dels més forts en detriment dels més febles; una convenció que, un cop se’n va acceptar la nomenclatura, va passar a ser precisa. L’arbitrarietat portada a l’exactitud per la seva mateixa utilitat com a coneixement i acumulació. La convenció tornada veritat pràctica. Les necessitats dels poderosos fetes mesura del món. I amb tot, un cop establerts com a veritat científica, càlculs i mesures també podien servir per posar en qüestió aquest poder. No calia lliurar-se a la irracionalitat. La ciència podia fer una anàlisi objectiva de la realitat material i fer retrocedir el pensament màgic en què s’emparava com a camuflatge la justificació del domini de l’home per l’home.

Aprenc / els ordinals / de memòria / quan compto / d’una / en / una, / les espines / que se’m claven / a la pell.

Però, ¿és possible això mateix amb el llenguatge, aparentment el regne de l’arbitrarietat i la falta de precisió, a les quals s’agafen tant el difusor de notícies falses —tinc el gust de dir-ho en català no colonitzat d’anglosaxó— com el més radical poeta postmodern de la feblesa de l’enteniment? Encara que en el camp del llenguatge tot és molt més difícil, més ambigu, que no pas en el camp de la ciència, en totes les èpoques, enfront de l’entropia babèlica de les llengües, s’ha lluitat per emparaular el món, com ens ho mostra l’esforç de la filosofia —i no tan sols de la filosofia—, que històricament ho ha intentat i ho intenta amb més o menys encert un cop i un altre. Tot el coneixement ens ve de voler que el llenguatge respongui a alguna responsabilitat no pas tan sols utilitària, però sí que potser necessàriament útil respecte a la realitat, encara que la utilitat sigui l’aparent gratuïtat del coneixement estètic. En definitiva, en l’ús encertat del llenguatge ens hi va la vida humana.

En el caragol de mar / encara ressona l’agonia del seu cant.

Perquè tota la lluita de la raó, de la lògica, ¿no ha servit de res? ¿De debò? Em penso que el perpetu esforç de tornar-hi, de no rendir-nos mai pel que fa a la possibilitat d’entendre i entendre’ns, això sí, tenint en compte per honestedat les màximes variables possibles, encara que siguin incompatibles, és allò que ens aproxima al valor del llenguatge científic, on els pols oposats també formen part de la “veritat”. Ni que siguin pocs, hi ha uns quants acords implícits en el llenguatge que possibiliten no tan sols la comunicació, sinó també la convivència. Uns acords fruit de la dessubjectivació. És clar que el poder que sigui voldrà imposar-hi la seva hegemonia, encara que això porti a fonamentalismes disposats a liquidar el contrari, i postveritat i postmodernitat ens ho il·lustren perfectament, però precisament la tria d’un llenguatge crític, dialèctic, respecte a les distintes hegemonies possibles, i no pas el seu abandó a la mera desconstrucció, és la base que ha fonamentat i fonamenta si més no la veracitat de les paraules. Només raó i dubte en enllaç permanent en pro de veracitat i verificació ens poden acostar a la supervivència humana. Es podria dir, doncs, que la fiabilitat del que diem es fonamenta no en la coincidència de les paraules amb la realitat, sinó en la manera com el llenguatge aborda aquesta realitat. Allò que separa la complexitat, sempre oberta, sempre ventilada, de la reclosa foscor del mite.

Recela dels dogmes / veritables metzines / embolcallades de rigor.

¿Quina és doncs l’actitud del poeta en aquesta tessitura entre la desconfiança i l’optimisme pel que fa a la paraula? És molt difícil precisar-ho, però també és una pena deixar-ho a la pura arbitrarietat, si de debò creiem que la poesia pot dir alguna cosa de nosaltres que no és quedi en el sòrdid resclosit d’una subjectivitat exacerbada pel poema, i es bo que el poeta ens faci saber per on transita. ¿Com afrontar, doncs, el doble problema de què escriure i com escriure? En principi, em penso que enfilant totes dues qüestions alhora, el què i el com. Sense prioritats. Simultàniament. La ment és el cos. No s’avança només afrontant-ne una, i fan santament aquells que acusen el poema usat només com a comunicació, però també haurien de denunciar, i no ho fan, la formalització buida. En tot aquest debat, la tradició hi té molt a dir. La tradició ètica i estètica és la veritat que s’ha anat formant, amb tots els seus dubtes i ruptures. Perquè la vida del llenguatge, com la dels números, és resoldre incògnites, per quotidianes que siguin, i mirar-ho de fer amb encert.

Una cantonada, una incògnita.

En aquesta posició ètico-poètica hi veig un llibre com Aritmètica llum —d’on trec les cites—; una obra que des del mateix títol ens deixa entreveure que només el rigor ens aporta el coneixement. Llegint els versos de l’Enric Umbert descobrim com un poeta malda per no ser arrossegat a la mera experimentació, al joc de les paraules, sinó per fecundar aquesta experimentació buscant-hi sentits que il·luminin els signes que són les paraules i que les despullin d’excrescències per vestir-les de veritats petites, però nostres. Compartibles.

La distància més curta és la inevitable.

Crec que el llibre d’Umbert opta, doncs, per l’arbitrària exactitud del llenguatge, com en aquesta mostra extraordinària allunyada de tota vacuïtat retòrica:

Dir jo sóc jo / sense dir-te a tu / és no dir, / és no-res. // Dir-nos és abastar.

Contràriament als descontructors i als “febles” postmoderns, Umbert pensa que, tot i la seva arbitrarietat de signe que n’impedeix la relació unívoca amb el món físic, les paraules, un cop adoptades com a convenció/tradició dialèctica, sí que són capaces d’aportar, com l’aritmètica, llum sobre tot un seguit de qüestions humanes transcendentals, com aquesta del solipsisme anorreador que només es pot resoldre en l’altre.

Els números compten, / vers per vers, / la part no escrita / del temps viscut.

El nihilisme que ha portat a l’escissió absoluta de llenguatge/realitat ha deixat prou escletxes per veure-hi a través i adonar-nos que la desconstrucció radical ha fet un servei ideològic a la (a)moralitat del capitalisme, que necessita individus críticament desconstruïts, dialècticament desarmats, per poder-se imposar com a Mercat, la Sola Veritat, sense qüestionament de cap mena. Tot plegat no ens porta sinó a la necessitat de recuperar el discurs crític, l’anàlisi complexa de les relacions de poder sempre en pro de la llibertat, una lluita en què el valor del llenguatge és el valor dels individus interconnectats, sí, però per la solidaritat, com els solitaris costats d’una possible figura geomètrica que amb l’ajuda dels poemes d’Umbert es retroben en la comunitat de l’hexàgon, que els dóna sentit més enllà de la seva soledat de part.

En un poliedre / tots els angles / estan condemnats / a l’abraçada. // En el bosc, / els arbres també.

Les “operacions” aritmètico-lluminoses de l’Enric donen sovint resultats d’una precisió indiscutible:

Sabràs, / per fi sabràs, / que el buit és només / una espera furtiva / pendent de respiració, / un instant no viscut, / un encara.

Sí, fins i tot quan donen zero:

Desnonat de tot, / quan tot sigui / claredat / seré redimit.

Només una ombra molt petita, com és l’ús de paraules que treuen credibilitat a una llengua majoritàriament diàfana: rostre (cara), palès (patent o evident), restar (quedar), vers (cap a), encontre (trobada), romandre (estar o estar-se), cercar (buscar), amatent (atent), mancar (faltar), sageta (fletxa). Com deia, peccata minuta, però en volia deixar constància. Tot allò que fa referència a les tries lingüístiques em sembla transcendent pel que fa, com deia, a la credibilitat textual, i més en poesia.

Acabaré amb unes clarividents paraules del pròleg de Sam Abrams: “En un panorama mundial dominat per la incertesa i la por, el nostre poeta busca adeleradament dur a terme una exploració de la realitat per mirar de trobar-hi els valors i les veritats que fonamenten la condició humana.”

Una Aritmètica llum altament recomanable.

17-I-2022

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

POSTNADALA

El “consumista” no és més que algú que pateix un desassossec profund. Li han pres la llibertat de pensament, però no en té consciència. D’aquí la desesperació de fons que l’impulsa a buscar-se inconscientment entre les mercaderies. Sense saber-ho, s’hi sent un igual entre iguals. També ell té preu. També ell és a la venda.

Publicat dins de General | 2 comentaris

L’HORA VIOLETA

Publicat dins de Textos actuals | Deixa un comentari

SENYALS DE VIDA

SENYALS DE VIDA

No sé si tothom hi estarà d’acord, amb el que diré ara, però em penso que la mort, per activa o per passiva, és el gran assumpte humà i, per tant, el gran tema de la poesia. Sí, també les afirmacions de vida parlen per omissió de la mort. Parlen contra la fugacitat. Se’m podrà dir que també l’amor és un gran tema humà. Ben cert, també l’amor en les seves múltiples facetes. Però, ¿què és l’amor, si no el nostre recer contra la pèrdua? ¿Què, si no la nostra il·lusió de vèncer el temps ni que sigui per una estona? Arribats en aquest punt, ens podríem esplaiar en allò tan dit i repetit d’Eros i Tànatos, en allò que es resumeix en la fórmula Amor/Mort, que tant joc ha donat i dóna a molts creadors i a tants hermeneutes. De totes maneres, jo ara em vull centrar sobretot en la mort, perquè, de l’experiència de la mort, és del que tracta el llibre que aquí es presenta, encara que també s’hi expressin la vida i l’estimació truncades per la pèrdua, perquè, com diu Pasternak, per boca del seu doctor Jivago: “Meditant sobre la mort, [l’art] crea la vida.”

Però, ¿de quina mort ens parla El no-res perdura sempre? Perquè es pot parlar de la mort en abstracte, de la mort per la violència quotidiana, de la mort per culpa dels conflictes, de la pròpia mort o de la mort de l’altre, sobretot quan aquest altre ens incrimina afectivament. ¿I quina mort ens pot incriminar més que la d’un fill?

Escoltem la veu d’Arderiu: Somrigué l’infant / a l’adéu del pare / i entre roba càndida / restava tranquil. / I ella va venir… / La cambra vibrava; / ja tota em prenia / el trast matinal. / I ella va venir, / callada, insensible. / I jo no la veia / colpir el meu infant. / Entre tanta llum, / qui l’endevinava? / Fou la galta pàl·lida / que em digué la mort.

Escoltem també la de Teixidor: Deixa’m una vegada només, com Jacob, / vèncer l’Àngel, l’inconegut, el rar, l’impossible. / Que el que d’imatge teva al fons de mi somniï, / s’aixequi bravament i creï. / Que els plors arribin fins al cel. / Faci’s, Senyor, la teva voluntat, / però que sigui la meva, una vegada només. / Escolta: / no he demanat ni l’or ni la glòria, / he demanat la vida del meu fill. (…)

O la veu de Mallarmé: Oh! deixa’ns / cementiri / pare / ―i conversem d’això que nosaltres dos / sabem / misteri

O la d’Ungaretti: I t’estimo, t’estimo, i és un continu esquinçament!…

Efectivament, d’això tracta el llibre de Josep Gerona: de la mort sobtada de la seva filla Maria en plena adolescència, 14 anys. Si he citat quatre exemples ben significatius d’aquesta temàtica és perquè els “tombeau”, com en diuen els francesos de la poesia fúnebre, ja són tot un gènere, el més trist de tots els gèneres que en la poesia són, amb totes, doncs, les seves exigències literàries, i en Josep hi excel·leix amb el seu El no-res perdura sempre. Vegint-ho:

“Sí, podria agafar gust / a la negror i sentir-me / un fil de la seva llum, / una dòcil fibra de l’univers; / però sense ella no puc / atènyer altre estat / més que un buit ple de dolor: / fosca carn clavada a la llum.”

(Abans de continuar obro un parèntesi per comentar el títol del recull d’en Josep: ¡quin gran títol! El no-res perdura sempre. Fa casar l’impossible amb una contradicció en els termes: no-res i sempre. Una impossibilitat que el que no és sigui perdurable. Aquesta és la grandesa del nostre llenguatge, i alhora el seu gran turment: poder parlar del que no és i fer-ho des d’una mirada temporal. Tanco parèntesi i continuo allà on era.)

Normalment, quan se’ns mor algú que estimem —per la majoria de nosaltres, uns avis, els pares, a tot estirar la parella, un germà o un bon amic—, la nostra reacció és buscar el consol de l’exorcisme, buscar els records i les paraules balsàmiques que ens en calmin el dolor. En el cas del poeta, el poema fa de conjur, de paraula màgica, i serveix sobretot per parlar de la pròpia pena, com si la víctima fos ell i no pas la persona desapareguda. És la reacció visceral. Un gest de defensa enfront d’un cop massa dur. Sovint, els poemes funeraris no passen d’aquí i la vida es reordena amb l’absència. És allò que ens diem després de la mort dels nostres ascendents: “És llei de vida” o “la vida continua”. Sí, ben veritat, però ¿com?, si els afectes són els que sentim per la descendència.

Perquè, ¿com conformar-nos amb un “és llei de vida”, que ens retorna a poc a poc la calma emotiva i sentimental, en el cas de la mort d’aquell o aquella que hem fet néixer? Evidentment que es poden practicar tota mena d’exorcismes, des de guardar-ne l’habitació com la va deixar al morir fins a fer-ne els versos, com deia, amb què pretenem conjurar el nostre dolor, passant per ofrenes florals, pels altarets casolans amb les fotografies i per tota mena de rituals conjuratoris de l’absència, però crec que en la majoria dels casos deu ser del tot inútil. Diuen que el mutilat continua tenint sensació del membre amputat, ¿i no és un fill una amputació del propi cos —allò de carn de la meva carn—, i més quan encara és infant o tot just adolescent? I ho dic com a pregunta, perquè no m’ho sé imaginar pas prou, i més en el cas de la mare que l’ha gestat.

Deu anys de poemes a la mort de la filla, en són la mostra. Perquè aquest llibre d’en Josep és el resultat de deu anys de reflexió poètica sobre l’absència de la Maria, i no tan sols poètica, d’un autor que també és pintor, vídeo-artista i sospito que practicant d’unes quantes arts més, perquè en Josep, creativament, té cops amagats.

Així, doncs, un llibre que conté deu anys de vivíssim dolor per la pèrdua i de commoguda reconciliació amb l’absència no és —no pot ser— fruit únicament de la reacció immediata i visceral davant de l’estupor i el dolor descarnat de la mort inesperada. Que ho és, certament, en alguns poemes, en els poemes de la destrucció inassumible, però també és veritat que a poc a poc, a través d’un reviure prodigiós de les vivències amb ella —prodigiós en la vivència i sobretot en el llenguatge de la vivència, allò que fa la Maria poema—, en Josep, el pare, aconsegueix amb lentitud d’orfebre oferir-nos la joia de la reconstrucció de la vida anterior a la mort de la filla, que és per on comença el llibre, per tornar-nos-la —a través de la baixada a l’Hades— com un lluminós holograma fet amb paraules. No, no m’estranyaria gens, tot i que ell no me n’ha hagi comentat mai res, que en Josep, enmig del terrabastall sentimental de la mort de la filla —un terrabastall que sovint aboca a la credulitat esotèrica com a refugi—, hagi pensat més d’un cop que, per la Maria, els pares eren els morts i que, per tant, se li havien de donar senyals de vida perquè no s’amoïnés i no se sentís sola. Aquest llibre.

“Demà tornarem a ser tots amb tu / al pati de l’Aliança. / Ta mare ha escrit un llibre / perquè puguem retrobar-te. // El meu ―vull que parli amb tu també, / però encara es farà esperar. / Trobar les paraules se’m fa difícil ―si desconec el teu idioma d’ara.”

Sovint, llegint els versos d’El no-res perdura sempre (insisteixo, ¡quin gran títol!) he tingut la sensació d’estar llegint les peripècies del Dant seguint, des de l’infern mateix, sense necessitat de cap Virgili, la seva Beatriu adolescent, fins al purgatori de la melangia. Em penso que en Josep, com uns quants de nosaltres, no té cap confiança d’irrompre al cel. El cel de debò era la vida abans de la pèrdua. Només puc dir que si aquest llibre no tingués el magnífic títol que ja té, s’hauria pogut dir no pas La Divina Comèdia, sinó un títol molt més veritat com és La Humana Tragèdia. Ho deixo aquí, amb una cita de l’uninovel·lista sard Salvatore Satta: “…el naixement i la mort són els dos moments en què l’infinit es converteix en finit; i el finit és l’única manera d’existir de l’infinit.”

Només hi vull afegir que si realment hi hagués sensibilitat en els jurats que premien obra publicada, aquest llibre d’en Josep Gerona es mereixeria tots els reconeixements.

Gràcies Josep pel teu llibre i gràcies a tots plegats i a la llibreria Jaimes per fer-li costat amb el vostre acolliment. Ara acolliu-ne els versos amb tota la intensitat, amb tota la veritat, que us demanen. Hi va la vida de la Maria.

“…no em faria res si passats alguns [anys] / des de la meva mort, tothom anés / oblidant-me, i el meu pas / per aquest món caigués / en el més absolut silenci, sempre / que el teu record, en canvi, no es perdés / i els humans de l’avenir tinguessin / ―no sabria com― / la memòria molt fresca d’una noia, / la meva filla, que va morir / amb catorze anys pels volts de Sant Joan.”

X/XI-2021

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

CARTA OBERTA A L’AMIC RAMON RAMON AMB MOTIU DEL SEU NOU DIETARI, “NO SÉ QUÈ MOR”

Benvolgut Ramon:

Has tornat a lliurar-nos un dietari excepcional. Després dels dos anteriors, Dins del camp d’herba i Llum a l’atzucac, que feien pensar que potser ja no podries anar més amunt en la teva reflexió holística sobre la condició humana, una reflexió que, com dic, abasta els més diversos camps del coneixement, des del més íntim al més universal, sempre tractats tots amb una envejable maduresa intel·lectual, ara vas —o véns— i ens ofereixes aquesta tercera entrega, No sé què mor, premiada amb els Octubre del 2020. No sé si puc dir que és millor que les anteriors, ja prou bones per si mateixes, però sí que et puc garantir que serveix, almenys per mi, per desvetllar d’una manera diàfana el propòsit motor de la teva bellíssima escriptura: la teva pròpia construcció personal. ¿Què millor per oferir a l’altre?

Normalment, s’escriuen dietaris de simple voyeur que fan el lector còmplice del safareig, aforismes plens de simpàtiques ocurrències i poca cosa més, autobiografies narcisistes amb què s’aconsegueix el reconeixement dels incauts, assajos de quatre idees fixes efectistes, fins i tot novel·les i poemes —fins ara potser l’escriptura més resistent a la demanda— amb voluntat més d’atrapar al màxim de lectors de novetats que no pas créixer en diàleg amb els feliços pocs que viuen la literatura amb una lectura tan creativa com la mateixa escriptura. Són els lectors de fons. O dit amb humor, dels fons que queden en distribuïdors i llibreries per la seva falta d’èxit comercial, cosa que passa a ser tota una garantia de la seva qualitat textual i moral. És a dir, normalment aboquem a la pàgina els petits edificis acabats de la nostra escriptura, sovint amb el propòsit de canviar de registre o fins i tot d’estil en el pròxim projecte per veure si fem més sort mercantil, com si la feina del literat fos satisfer expectatives d’editors i de lectors consumidors. Ben bé com la majoria dels arquitectes, que van fent apartaments d’encàrrec, o casetes adossades, sense ni somiar mai en cap gran obra. Precisament per això, els casos en què se’ns mostren els plànols i els fonaments de l’edificació humana són en general excepcionals, sobretot ara en què tothom vol quota de mercat i el lector consumidor no està per orgues de seguir cap procés constructiu, perquè vol resultats concrets immediats per anar de seguida a l’apartament literari a “pasar-hi les vacances”, que per això li serveixen els llibres. Sí, et parlo de casos excepcionals de construcció humana a través de l’escriptura com en la història de la literatura han sigut Montaigne o Proust, per posar-ne dos exemples realment exemplars. I crec que no m’equivoco gens si dic que tu, Ramon, ets d’aquest tremp literari i humà.

Llegint aquesta última entrega dietarística teva, No sé què mor, m’he adonat —digue’m ruc, si no ho havia fet abans— que estava assistint al procés d’edificació integral d’una persona humana —aquest adjectiu que se’ns suposa, però que no tothom es guanya—, fondament i altament humana, en tota la seva complexitat moral, com ens exigeix el viure social, si no volem ser l’infern dels altres, aquest infern que ens ofereixen el feixisme i, per defecte, l’exacerbació fonamentalista de qualsevol ideologia. La saviesa de què ens forneix la cultura, l’aprenentatge dialèctic de la cultura —aquest qualificatiu “dialèctic” que tants i tants escriptors obliden o neguen—, únicament té sentit, i penso que es correspon clarament amb el teu cas, si és per treballar-nos com si fóssim el fang de l’escultor que som nosaltres mateixos, i no pas per fer-ho de qualsevol manera, sinó per donar sentit al “contracte” amb l’altre: aquest “cont(r)acte” que firmem pel sol fet de néixer, encara que en certes fases de la vida això ens rebel·li, immersos com estem en l’hegemonia dels aparells ideològics del capitalisme, que ens ho volen fer oblidar per trencar l’espina dorsal de la solidaritat d’espècie i deixar-nos paraplègics davant del poder en les seves diverses i sovint críptiques manifestacions.

Una construcció, una edificació, Ramon, que ens fa descobrir totes les febleses, tots els dubtes, sobre els quals hem d’afermar-nos si no ens volem ensorrar com un edifici aixecat en un terreny inestable: un (re)coneixement imprescindible a qualsevol individu que es proposi viure en una respectuosa relació dialèctica amb els altres, que és l’única manera de debò de ser(-hi). Potser peques de vegades d’un excés d’humilitat, que sé, perquè et conec prou, que és sincera, tot i que, a la vista del ventall de coneixements i incitacions intel·lectuals que ens proposes en els teus llibres, algú podria pensar que és falsa modèstia. Sí, tota aquesta construcció de tu mateix —ara, com fa l’escultor, en preciso l’expressió de la cara (el jo), ara en corregeixo la posició del braç i la mà (l’altre), ara acabo de modelar els peus (el meu lloc al món)— passa per la demostració d’un coneixement d’anatomia cultural impressionant, que no és pas de manual universitari com el que exhibeixen alguns joves i no tan joves que escriuen com si redactessin permanentment la tesina, sinó d’una lenta digestió de rumiant; sí, permet-me la imatge en honor a l’ofici del teu pare i tenint present que en català “rumiar” vol dir “pensar”, però un “rumiar” no pas estabulat, no pas alienat, sinó un “rumiar” en llibertat a les pastures comunes dels pros i els contres del possible, amb la certesa que l’anhel d’impossible és tan sols alè escindit de la respiració humana, un alè que indefectiblement acaba en ofec; encara que ja no siguem aquells “infants polimòrfics” de què parla Freud, saps prou bé, com ho demostres a cada pàgina, que a l’hora de pensar, de “rumiar”, hem de retrobar la mirada “polimòrfica” que reconeix que ja no ho pots desitjar tot, que fer-ho és inútil i depredador, però sí que ho pots tenir tot en consideració. Aquesta mirada omnicomprensiva que desplegues a cada pàgina, tant a l’hora d’aprehendre el sentit de les obres de la més alta cultura com a l’hora d’aprendre el sentit del teu dia a dia amb els teus, amb els quals ens deixes les pàgines potser més emotives del llibre: l’encertat contrast que demanen la vida que se’ns fa cu(ltu)ra i la cultura que se’ns fa vida en la transmissió del coneixement: el nostre aprenentatge i el nostre mestratge civilitzadors, en definitiva. La transcendència dels que vindran.

I encara un apunt sobre el teu llenguatge literari. La teva prosa flueix amb elegància, bellíssima —sí, no està gairebé mai en desacord amb el curs, cosa que l’encallaria com una inútil i patètica resclosa—; flueix com la de tots aquells que fan elaboració de si mateixos com a ofrena als altres, una elaboració en què és condició sine qua non que un mateix es reconegui la veu com a plenament pròpia. Aquesta llengua tan de veritat que te n’oblides, com si desaparegués com a treball, com a voluntat, ben bé com si existís abans d’escriure-la i només la transcrivissis. Una fluència d’una austera plenitud només interrompuda en el teu cas, i em dol dir-t’ho, per alguna utilització lexical innecessària, com un reiterat “hom”, totalment omissible, i algunes altres solucions d’aquesta mena, sortosament molt poques. Són aquells usos no nostres, acadèmicament apresos, que, encara que a alguns els sembli mentida, treuen veritat a l’escriptura que volem nostra. (Dit de passada: encara hi ha espanyolistes que ens pregunten que per què escrivim en català. Doncs això. Simplement, per no mentir.)

Amb tot plegat només et pretenc dir, benvolgut Ramon, que actualment no hi ha gaires escriptors que tinguin com tu tan vívida consciència de fluència —són massa els que volen, i passa’m la broma, ni que sigui el refugi d’un petit port com el de Catarroja—; sí, molt pocs que tinguin tan radical consciència de fugacitat, de metamorfosi, d’obra sempre inacabada i inacabable. Però també és cert que també molt pocs poden dir com tu: “Sóc obra meva.”

Afectuosament,

Carles Camps Mundó

IX-2021

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

FEM DECRÉIXER CATALUNYA

FEM DECRÉIXER CATALUNYA

A Catalunya, des de les files sobiranistes i independentistes, sovint sentim dir —¿o potser sentíem?— que és necessari construir estructures d’estat, si més no, per preparar-nos pel dia —això sí, ajornat sine die— que sigui possible accedir a la independència d’aquest conglomerat anomenat Espanya, mantingut junt només per la secular amenaça de la força, com els catalans hem pogut comprovar des del nostre referèndum d’autodeterminació, i també històricament. Però, com estem veient en el cas de la futura ampliació de l’aeroport, entre la majoria dels partits que s’autoanomenen —encara que sigui dubtosament— independentistes, la visió que es continua tenint d’estat és la del que accepta sense dir ni piu la dependència dels interessos del capital transnacional, que, segons els informes de les més altes institucions internacionals, està arrasant la vida del planeta, amb tot el seu reguitzell de víctimes visibles (catàstrofes) i invisibles (fam). Una acceptació, doncs, de “dependència” que els ve de resultes d’haver interioritzat que ningú en pot escapar, talment l’economia s’hagués escindit definitivament de la política i fos cosa a part sobre la qual no poden intervenir governs ni parlaments, que és el que, en definitiva, se’ns vol fer creure per la via d’uns mitjans de comunicació, on qui paga mana, i amb la col·laboració de tants polítics que cobren per creure-s’ho (portes giratòries, requalificacions urbanístiques molt ben untades, suborns per fer-se el cec davant dels delictes ambientals, i tot un llarg etcètera de corrupteles cada cop més sovintejades i imaginatives). En definitiva, és com si se’ns volgués convèncer que el capitalisme és una força tel·lúrica de la qual no podem escapar. I ja som, doncs, en el despietat darwinisme econòmic i, en conseqüència, social, i això a pesar que diuen i rediuen que l’economia no és política. Per sort i alhora per desgràcia, altres forces de debò tel·lúriques ho estan posant en qüestió a base de catàstrofes naturals (o no tan naturals, si en mirem els culpables: capitalisme extractiu i pol·lucionador, i propietat privada amb la qual el propietari pot fer el que li doni la gana).

Bé, doncs, a partir de la decisió que han d’adoptar sobre l’aeroport, els nostres polítics podrien començar —i seria una magnífica declaració d’intencions— per denunciar i renunciar a una estructura invasiva —disruptiva del medi natural, que en diuen ara— típica d’un estat depredador, com és això que en diuen un hub, i a partir d’aquí posar en marxa una política de decreixement contra la cada cop més evident insostenibilitat del creixement, guiat només per la fal·lera acumulativa infinita —en un món finit— del Capital. Una política de decreixement que, després de la renúncia a fer créixer l’aeroport —i jo proposaria fins i tot reduir-lo—, hauria de continuar amb la liquidació de totes les energies brutes en un termini breu; amb la renúncia a ser Barcelona i Catalunya un atractiu turístic internacional i de masses; amb l’empeny d’arribar a cobrir totes les necessitats bàsiques de la població (renda bàsica garantida i vivenda assequible amb totes les prestacions imprescindibles); amb la moratòria de tota construcció que no sigui reconstrucció i reparació dels edificis abandonats de pobles i ciutats; amb l’obligació dels propietaris de desconstruir els polígons i les fàbriques abandonades; amb la reutilització social de totes les finques dedicades al turisme o adquirides pels “fons voltors”; amb la paralització i retrocés de grans infraestructures prescindibles que han degradat el territori; amb la negativa a organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 a la vista de la degradació del medi natural; amb la renúncia progressiva a la importació d’aliments fins a cenyir-se al famós km0 i a l’alimentació estacional, un km0 que no hauria de quedar reduït a l’alimentació. (El lector hi pot afegir tot allò que em deixo en aquesta imprescindible tendència de decreixement progressiu.) És a dir, anar cap a economies i societats sostenibles que s’allunyin de la depredació globalitzadora. Dit en llatí: s’han acabat els grans negocis globalitzadors en benefici del desenvolupament d’una economia de dimensions humanes. Sí, una societat que trenqui tant com es pugui amb la sanguinària orgia de l’explotació mundialitzada. Això sol crearia una diferenciació d’Espanya —sempre embrancada a ser reconeguda com a potència de primer ordre, però sense fer mai cap progrés de les mentalitats— que seria molt més definitiva que les anomenades estructures d’estat. Seria un estat de la nació enfront de l’estat-nació. De passada, la nova situació obligaria tots els unionistes —que els catalans suportem estoicament en el nostre dia a dia (“hábleme en cristiano”)— a haver-se de definir a favor o en contra d’una Catalunya decidida a adoptar mesures transicionals cap a una economia no destructiva i decreixent. Sospito que sentiríem els ais i uis fins i tot d’alguns que encara es diuen comunistes amb la boca petita i els veuríem posicionar-se a favor de l’Ibex-35 en nom de no sé quina Espanya republicana idealitzada, com la Colau, que diu que la nostra capital és Madrid. Encara que també em temo, i molt, que dintre de Junts i d’ERC més d’un tindria fluixedat de cames i de ventre.

Sigui com sigui, davant d’aquest panorama de voluntari decreixement, seria fantàstic veure com reaccionaria Espanya i si seria capaç d’intervenir contra les mesures de sostenibilitat catalanes recomanades per les instàncies internacionals. ¿Hi hauria carregues de la policia per obligar els empresaris a cops de porra a ser grans empresaris al servei de l’Espanya Una de l’Ibex-35? ¿S’aplicarien tortures a comissaria als pagesos per obligar-los a exportar la collita i acabar amb el km0 al crit d’El km0 d’España és la Puerta del —cara al— Sol? ¿Brigades de la Guàrdia Civil s’encarregarien de destruir les zones inundables de la Ricarda per enterrar-les amb ciment i es dedicarien a detenir els ecologistes per portar-los davant del sempre ben disposat jutge Marchena? ¿Batallons de l’exèrcit esànyol, després de carregar amb vehicles amfibis contra la fauna salvatge, dessecarien els Aiguamolls de l’Empordà per ampliar Empuriabrava i treure rendibilitat immobiliària de tota mena de màfies? ¿Es reduirien per decret llei els parcs naturals com a suspectes d’independència de facto dels interessos depredadors o es desviaria el cabal de l’Ebre per arrasar-ne el delta i perjudicar-ne l’economia tradicional? I podríem continuar. A més a més, el decreixement també faria que Catalunya, en comptes de ser una de les víctimes del forat sense fons de la solidaritat autonòmica, es convertís en receptora dels fons espanyols aportats per les comunitats més riques. Potser aleshores no els agradaria tant compartir estat amb nosaltres.

Dit finament, és allò que comentava Miquel de Palol fa uns dies a les pàgines de l’“Avui” sobre la tàctica de “terra cremada” de la retirada russa davant de la invasió napoleònica. Però, per fer-ho, ens sobren quintacolumnistes del Capital com l’Illa i la Granados, l’Albiach o el Canadell, per posar exemples de camps ideològics diferents.

Evidentment, en una societat com la que plantejo, el gran capital hi tindria molt a perdre i seria necessari per resistir-ne les pressions que les petites patronals i les cambres de comerç, ¡ai!, se sumessin al decreixement, un decreixement que retrataria totalment aquells que s’omplen la boca de país, però que, a l’hora de rebre els guanys, no els aixequen la cua per saber què són (és a dir, si s’han obtingut amb “suor de sang”). Com dic, l’aeroport està fent ensenyar la poteta a tothom. Tot plegat faria que les grans empreses fugissin de Catalunya com van fer entitats bancàries d’arrel catalana per anar-se a instal·lar, amb el 155, en “territorio nacional”. Amb el robatori a mà armada de CajaBankia i Banco Sabadel, ens van voler descapitalitzar. Ara ens volem des-capitalitzar nosaltres i desbaratar la unitat de l’Ibex-35, la veritable “unidad de España” que tant defensen, i a sobre sense saber-ho, els racistes espanyols de peu. ¿Racistes? ¿No s’adonen que totes les turbes que persegueixen els que no són o no volen ser com ells criden A por ellos? Allò que deia d’Espanya i les mentalitats.

15-VIII-2021

Publicat dins de Articles sociopolítics | 1 comentari