JORNADA DE REFLEXIÓ

Sempre que hi ha aldarulls, de seguida surt la paraula màgica: antisistema. Però, ¿s’han parat mai a esbrinar de quin sistema es tracta? Si el sistema és el capitalista, el terme pot estar ben aplicat, i jo mateix, encara que no tiri pedres ni cremi contenidors, me’n sento i me’n declaro, sense embuts, d’antisistema. Ara bé, si del que es parla és del sistema democràtic, aleshores els antisistema són els que reprimeixen la protesta —el dret de protesta és el dret bàsic, preceptiu i perfectiu de tota democràcia—; és a dir, en aquest cas, les forces de l’estat encarregades de reprimir-la: el govern que ho ordena, les institucions que ho aproven, la monarquia que ho empara, la policia i les forces armades que exerceixen el monopoli de la violència, la judicatura que hi dona cobertura i tots els poders econòmics que s’hi parapeten. Sí, tots aquests són els autèntics antisistema democràtic. Els que emparant-se en les lleis o no pretenen constrenye’l. Ha quedat ben clar que considerar capitalisme i democràcia com a dues cares de la mateixa moneda, un plantejament que havien fet alguns teòrics liberals en els temps del capitalisme qualificat de paternalista, ha sigut una ingenuïtat que estem pagant molt cara. En democràcia, el poder representatiu ha de controlar l’economia i no pas deixar-se dominar pels interessos del capital fins a fer-se’n servidor, perquè cedir a aquests interessos és posar la democràcia, en els casos català i espanyol, a les potes dels cavalls de l’Íbex-35. Molt de compte, doncs, a qui voteu.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

“INTERNACIONALISME” ESPANYOLISTA

La més greu limitació de la democràcia espanyola és a la ment d’una àmplia majoria d’espanyols. Quaranta anys de dictadura i quaranta anys de Transició (democràticament intransitable) no han sigut en va, fins al punt que ni les qüestions de classe denunciades pels marxistes espanyols (en teoria, socialistes i comunistes), ni tampoc l’evidència dels abusos de l’estat pel que fa als incompliments constitucionals, han servit per l’alliberament de les mentalitats, si més no de les d’aquells que es consideren d’esquerres o progressistes.

Només ens hem de fixar, quan es debat amb ells, en l’ús “imperialista” que fan de l’“internacionalisme” en relació amb la “qüestió catalana”, que en diuen, fins al punt de negar que la nostra llengua pugui ser tan internacionalista com la seva, qui sap si convençuts que internacionalistes russos, xinesos, alemanys, francesos, italians, anglesos, africans, etc., tots parlaven espanyol (sic). És a dir, convençuts que la I Internacional, la II, la III i la IV van tenir el castellà com a llengua vehicular. Valgui la caricatura per explicar com en són, d’obtusos, els ideòlegs d’esquerres del Regne d’Espanya. I ho remarco: del Regne d’Espanya. Aquells que callen quan no els convé l’assumpte de cara als privilegis polítics obtinguts amb els mercadejos ideològics “transicionals”. Encara que no ho vulguin reconèixer, a les proves em remeto, també ells han sigut abduïts pels vuitanta anys de franquisme explícit o implícit que ens han tocat viure.

No cal ser cap llumenera per adonar-se, doncs, que només el catalanisme, el basquisme o el galleguisme, han servit d’antídot de la generalitzada alienació ideològica espanyola. I la llengua hi té molt a veure pel fet de ser una codificació i una descodificació històricament diferents de les idees transmeses pel feixisme, sigui actiu o latent, per mitjà dels aparells d’hegemonia ideològica de l’estat, fins al punt que, aquesta hegemonia, ha empeltat la llengua castellana d’un substrat de sentit irracional i reaccionari del qual els costarà molt desempallegar-se, si mai s’ho proposen, ¡esclar! Per això, la seva obsessió amb el català a l’ensenyament, perquè ho posa en evidència, i no pas amb adoctrinament de signe contrari, sinó amb la simple descodificació democràtica. Els hereus de l’esquerra, podemites i comuns, i em quedo aquí per no malgastar saliva amb els socialistes, encara no es deuen ni haver llegit el Testament de Lenin ni el seu llibre El dret d’autodeterminació de les nacions. Si ho haguessin fet, potser ara encapçalarien la “revolució” catalana. S’haurien adonat que l’autèntic internacionalisme passa pel pas previ de l’alliberament dels pobles. Precisament no adonar-se’n condemna el seu “internacionalisme” a ser una de les potes, la pota coartada, que aguanten el “nacionalisme” espanyol.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

UNS APUNTS DEL NATURAL

(19-X-2019) Un Grande-Marlaska, cada cop més empetitit pel fet d’haver d’anar a remolc de la voluntat dels uniformats del seu ministeri, ens explica, després de recordar i visitar els “seus” ferits i no pas els ferits pels “seus”, que el monopoli de la violència el té l’estat. Però, em pregunto, ¿el té per fer-ne l’ús que li doni la re(i)al gana? Que quedi ben clar, tenir el patrimoni de la violència, si realment ets democràtic, t’obliga a evitar-la, primer de tot la teva. Una obligació legal i sobretot moral.

La tal Cayetana Álvarez de Toledo deu pensar que a Catalunya s’ha d’actuar com ho feia el seu parent Pimentel a Flandes, on va instituir el Tribunal de los Tumultos (els sona, ¿oi?). Però potser valdria la pena que algú li digui, a la Cayetana (la paia, de tan aristocràticament tibada com va, sembla ben bé que s’hagi empassat un pal d’escombra, fins al punt que posada de cap per avall semblaria un “mocho”)…, que li digui, deia, que tot i la barbàrie (o potser gràcies a) del tal Pimentel, allò de Flandes va acabar amb independència, i així mateix la reunificació d’Espanya i Portugal, en què també va intervenir el seu parent de tristíssima memòria. Un carnisser només exalçat pels que encara viuen en la insolació perpètua de “donde no se pone el sol”.

AVÍS ALS PARES QUE TENEN FILLS AMB ESTRENYIMENT. Quan el nen/a us digui que no li surt la deposició, no us precipiteu i no caigueu en la temptació de dir-li: “Apreta, nen/a, apreta”, per animar-lo a persistir en el seu intent de buidar els budells. Busqueu altres formes. Els “constitucionalistes” us poden acusar d’induir el vostre fill/a al terrorisme.

Sentint-ho molt pels sincerament demòcrates espanyols, a Catalunya, i a poc a poc a la mateixa Espanya, els fets ens estan obligant a considerar com a sinònims de feixisme els termes constitucionalisme i unionisme.

Dues pancartes llegides a la gran manifestació de divendres, 18 d’octubre, que fan ser optimistes pel que impliquen d’incorporació d’una joventut carregada d’humor i d’esperit crític al camp de l’independentisme. Són aquestes: MAMA, NO ESTIC A CLASSE, PERÒ ESTIC FENT HISTÒRIA (llàstima del primer “estic”), i A MI NOMÉS EM FA CALLAR LA MAMA.

Sánchez diu que, si vol parlar amb ell, el president Torra (a mi, en vista de les crítiques que rep i de qui les rep, cada cop m’agrada més) ha de condemnar la violència sense ambigüitats. No he sentit pas que ell condemnés la de l’1-O, per exemple. Abans d’exigir res, potser el senyor Sánchez hauria de començar per aquí. (Recordatori: per molt que remeni els ossos del dictador, les Corts espanyoles encara no han condemnat el franquisme, que allò sí que era violència i una mostra que certs monopolis de la ídem fan fàstic.) Sánchez també exigeix al president Torra que, perquè puguin parlar, primer ha de dialogar amb els partits a Catalunya que no són independentistes. Però, ¿per què es pensa que Torra el truca? Parlar amb la marioneta Iceta és una ficció de diàleg, perquè els fils del que ha de dir i de com ha de gesticular els mouen des de La Moncloa.

(20-X-2019) Grande-Marlaska, després de reunir-se amb el gabinet de crisi presidit per Pedro Sánchez, afirma en roda de premsa que, als detinguts pels aldarulls a Catalunya, els caurà la màxima pena de presó possible. ¿Com ho sap? ¿Que potser el govern espanyol ja s’ha posat d’acord amb els jutges abans de judicis i sentències? Em pregunto: ¿era el que feia ell, això de posar-se d’acord per anticipat amb el poder, com a jutge de l’Audiència Nacional? Però, ¿que no ens volien fer creure en la independència de Marchena i companyia en el judici dels nostres presos polítics? Ai, la remaleïda separació de poders de l’Estat de Dret que ho embolica tot… ¿Oi?

(20-X-2019) Riverdogan, acompanyat d’Inés i succedani, atia contra l’independentisme les minses masses aplegades a la plaça Sant Jaume i les alliçona, com el guru d’una secta d’al·lucinats, sobre el projecte il·lusionant que és Espanya (sic). El que no els diu és que discursos com el seu i el de Casadogan no fan res més que reduir la idea d’Espanya a l’odi a Catalunya. Aquest és tot el projecte il·lusionant que ofereixen als espanyols els seus líders polítics, i l’han aconseguit: Espanya ja no té cap altra identitat que aquest odi. Tots, i Sánchez el primer en aquests moments, han confós ser “home d’estat”, aquell que és capaç de resoldre els grans reptes a què s’enfronta, amb ser “home de l’estat”, és a dir, servidor incondicional dels poders no-electes de l’estat. Els que manen atonyinar la població abans de perdre els privilegis.

Es pot entendre, sobretot en moments de crisi i desocupació, que qui sigui miri de trobar feina de policia quan en surten places; fins i tot és comprensible que algú se’n vulgui fer engrescat per la idea, una mica pel·liculera, de resoldre crims i de lluitar contra  el delicte. Però, ¿com s’ha d’estar mentalment per voler formar part dels cossos que reprimeixen? ¿De quin racó del cervell els ve tanta ràbia? És una cosa que sempre em pregunto quan els veig en acció.

Parlem amb propietat i aclarim-ho: els catalans no “som” espanyols. N’“estem” i prou. I si n’“estem”, d’espanyols, és precisament pel “monopoli de la violència de l’estat” tan citat durant aquests dies de “soroll i fúria”, per dir-ho amb la manera elegant de Shakespeare. Per cert, un “monopoli” que, del 1714 ençà, no s’ha exercit mai en les més idònies condicions democràtiques.

(21-X-2019) Com el virrei del rei, Pedro Sánchez visita la colònia sense voler-se entrevistar amb les autoritats indígenes. L’únic interès que té és fer-se la foto saludant els “seus”, els “seus” policies, els “seus” ferits, els “seus” seguidors. ¿I és ell qui acusa Torra (repeteixo que cada cop m’agrada més) de governar la “colònia” pensant només en els idependentistes? Sí, s’ha ben merescut que el personal sanitari del centre mèdic que ha visitat l’escridassés dient-li “pocavergonya”, i encara diria més que deia aquell: un “sinverguença”. Per altra banda, el virrei permet que s’usi la Policia Nacional com a espot publicitari de cara a les eleccions espanyoles del 10-N. Cayetana, Inés i succedani, fatxes de tota mena, s’hi fan fotos a la Prefectura de Via Laietana. La JEC, ¿no hi té res a dir sobre el fet que s’utilitzi un cos armat, en teoria neutral, en benefici d’uns grups polítcs de cara a Espanya en període electoral? ¿També se’n faran amb Marchena? ¡Ai, Montesquieu!

Per cert, el virrei truca a l’alcaldessa i aquesta s’hi posa. ¿Com és que no li penja el telèfon, com fa el virrei amb el nostre president? (De Núria Marín, no cal ni parlar-ne.) El que ha de fer Ada Colau és trencar amb Collboni i deixar pas a Maragall com a alcalde. (Però, ¿què fa Maragall demanant-la com a interlocutora amb el govern espanyol?) La resta és mera gesticulació i buscar un protagonisme que no li correspon.

Prenc aquest apunt ben bé del natural. Com moltes estones de tots aquests altres dies, ara mateix sento el rum-rum, eixordador quan passa just per sobre d’on visc, de l’helicòpter policial que sobrevola la ciutat per controlar-nos quan ens manifestem. ¿Tan important és aquest control des del cel —a imatge i semblança de tot poder— que tant els fa posar en risc la vida dels ciutadans que s’estan a casa tranquil·lament i als quals pot caure a sobre l’aparell policial en cas d’avaria del motor? ¿Poden garantir que aquesta possibilitat és zero? Si l’helicòpter és tan fràgil que un coet pirotècnic el posa en perill, fins al punt d’anar a detenir qui l’ha llançat, com s’ha dit avui, ¿què s’esperen per fer-lo aterrar i no tornar-lo a enlairar? ¿O hem de pensar que als polítics i cossos de seguretat els interessa més la defensa de l’stato quo que la protecció de la vida dels ciutadans? Potser aquesta és la clau de la violència policial més enllà de tot protocol.

Hi ha ciutadans que viuen sempre de “cara al sol”. Suposo que per allò que no se’ls “pone” mai. S’ho facin mirar, les lesions poden ser irreversibles. Com faria qualsevol dermatòleg, jo els recomano una protecció solar del 50.

El govern del PSOE acusa Torra (tant de bo que no plegui) d’activisme, una acusació que delata clarament que els socialistes aposten per l’immobilisme. Aquest immobilisme general de la política espanyola que ha aconseguit el gran èxit de fer una Transició, que hauria d’implicar l’activisme del desplaçament, sense moure’s d’on era. És a dir, una Transició immòbil, i ja sabem d’on havíem de sortir. I aquesta no és l’única fita de la fisicopolítica espanyola. A més del “trànsit immòbil” (que és el de la mort, en aquest cas política), també ha aconseguit que, a Espanya, el “centre” se situï a l’extrema dreta.

De la manifestació profeixista de SCC d’aquest diumenge, 27 d’octubre, només hi ha una cosa que m’encurioseix: ¿es tornarà a fer una selfie l’Iceta amb els líders del facherío unionista d’Una, Grande y Libre de fer el que els sembli amb la gent? Una altra cosa: es veu que per omplir el Passeig de Gràcia, on convoquen, portaran cap a Barcelona amb autocar gent de diversos llocs d’Espanya (el mateix material humà dels temps de la Plaza d’Oriente, que el deuen tenir en conserva). Però que ningú s’alarmi: en el fons, és reconfortant que hagin d’“importar” ultramanifestants, perquè això vol dir que a Catalunya aquesta mena de material humà escasseja.

La vicepresidenta del govern espanyol en funcions, la Sra. Carmen Calvo, en la seva lluita aferrissada amb els ministres Ábalos, Celaá, Borrell, o el mateix Sánchez, pel que fa a les llums, afirma en declaracions a la televisió que el dret a l’autodeterminació no és democràtic. ¡Brillant! Mirin que se’n poden dir de coses a favor i en contra de tal dret, però que no és democràtic frega la ruqueria. Potser no es diu prou, però aquest és un dels greus problemes de la “demodura” espanyola: està en mans de rucs, que de vegades fan més por que els feixistes, i a Espanya, a sobre, sovint es barregen. ¿Com que l’autodeterminació no és democràtica? Ja hi som amb els deliris de grandesa miops de la política espanyola. ¿De debò que la vicepresidenta Calvo pensa que el que no és a la constitució espanyola no és democràtic? Com els deia, una llumenera, això sí, mig apagada, en dura competència amb Sánchez i cia. Déu meu, ¡cuánta cerrazón! Sí, ¡quanta oclusió de la raó!

Un dels diaris més fatxes de Madrid —i mirin que hi rivalitzen, en això de veure quin n’és més, de feixista— qualificava la trobada de partits independentistes d’aquests dies de trobada de l’anti-Espanya. Per la mateixa regla de tres, doncs, podríem qualificar la manifestació d’avui, 27 d’octubre, de manifestació de l’anti-Catalunya. Per cert, al final de la manifestació anticatalana, el paio amb fatxa patibulària que ha parlat en nom de SCC ha demanat al president Torra (cada dia tinc més clar que és un gran president) que posi les urnes. M’ha semblat sentir per televisió que els seus mateixos “compinches” han esclafit a riure. ¿Que no veu que som on som justament per posar-les i que els de la seva corda anti-Catalunya van ser els primers a no voler-ne, d’urnes?

Fake news (i tot per no dir-ne “notícia falsa”): Cayetana Álvarez de Toledo es queixa a SCC per haver convocat la manifestació del Passeig de Gràcia en diumenge: “Si hubiera sido en sábado podría haber aprovechado la manifestación para comprarme algunos trapitos com mis amigas Inés y Lorena, aunque ellas, pobres, són más de Zara.”

Grande-Marlaska compara la situació de Catalunya amb la de fa uns anys al País Basc. En una molt petita part te raó, perquè hi ha una cosa en què sí que s’assemblen, com és l’ús que es fa del TOP-Audiència Nacional —ell prou que ho sap, que n’ha sigut jutge— com a arma de repressió de la dissidència, sigui virulenta o pacífica.

Sánchez, Marlaska i col·legues de govern exigeixen constantment que Torra (cada dia més bon president) condemni la violència, tot i que ho ha fet cada dos per tres amb amplitud de mires, com ho demostra que li preocupi la dels Mossos, com és la seva obligació presidencial. En canvi, ells, que, com a govern espanyol, tenen —segons ens alliçonen— el “monopoli de la violència”, cosa que els hauria d’obligar a exercir-la amb la màxima cura, no estan disposats no ja a condemnar la violència policial, sinó ni tan a investigar si s’han comès excessos a l’hora de la repressió, tant al carrer, ho (de)mostren les imatges, com a les comissaries. (Com deia, Torra sí que ho fa en allò que li pertoca.) Per cert, l’aparell de l’estat encara té pendent la depuració de la violència policial de l’1-O. La vicepresidenta Calvo, en les seves amenaces a la justícia i al govern belgues, parlava d’Espanya com d’una democràcia “pleníssima”. No dic de què.

Quan se’ns diu que l’estat té el monopoli de la violència, si ens ho mirem bé, se’ns està dient que l’únic que l’exerceix és ell, perquè, no ho oblidéssim mai, l’estat se sosté en la violència, en tota mena de violència, i no sempre en la més aparent. Marx i Engels reclamaven la revocabilitat permanent, immediata, de tota mena de poder.

El problema fonamental de les lleis que es reclamen democràtiques, a part del seu major o menor encert o del seu anquilosament, és que els poders no elegits de l’estat, que les haurien de defensar i aplicar, ens les aplica, però no se les aplica. Així, doncs, la legalitat, per molt que se n’omplin la boca, es converteix en il·legítima.

Aquests dies, la RENFE ha denunciat els sabotatges de què està sent objecte en aquestes setmanes d’octubre, sense fer cap referència al fet que ella mateixa és el més gran sabotatge fet mai a les comunicacions a Catalunya.

Com ja li va passar a Rosa Díez amb UPyD, ara Rivera es troba que el seu partit ja no serveix de res a ningú, a part dels Girautes que en viuen. Són dues mostres de dilapidació d’un capital polític. En el cas de C’s, la seva desmesurada ambició d’ocupar l’espai del PP i el seu mateix origen anticatalà, que els ha abocat a l’ultranacionalisme espanyolista, no els han permès situar-se allà on haurien pogut ser útils, com és un liberalisme frontissa, situat al centre, amb comprensió de tota la complexitat espanyola: allò que són incapaços de tenir en compte els dos grans blocs ideològics que busquen l’antiga comoditat del bipartidisme. Com UPyD, acabaran condemnats a la inoperància.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

O DEMÒCRATES O “CONSTITUCIONALISTES”

O demòcrates o “constitucionalistes”, aquesta és la realitat política actual a Catalunya i a Espanya. Amb proporcions ben desiguals en un lloc i l’altre i sense matisos. O potser més ben dit, com ha quedat ben clar amb la situació de repressió del procés català, “constitucionalistes” versus demòcrates. Aquells que fan una lectura involucionista de la constitució “contra” aquells que creuen que, com qualsevol llei, una constitució és inútil si no serveix per ampliar les llibertats.

Si després de la dictadura de Primo de Rivera hi va haver la coneguda com a “dictablanda”, del general Berenguer, ara, després de la dictadura franquista, els polítics espanyols que s’emparen en l’immobilisme de les lleis, amb l’objectiu de fer contents els poders econòmics i tota l’estructura no electiva de l’estat, s’han inventat la ”demodura” —si se’m permet la improvisada expressió, no sé pas si encunyada per algú altre—, una “demodura” que no és sinó la revitalització de la “modèlica” Transició del 78, que, recordin, es venia a països tercers, sobretot d’Amèrica, com a manera exemplar de sortir formalment de marcs polítics presidits per assassins i corruptes sense haver-los de condemnar: és a dir, el “model” —el maquillatge integral— per fer perdurar els privilegis de les classes pudents (en tots dos sentits) que havien prosperat sota l’empara de règims antidemocràtics. “Un hito más de la gran empresa civilizadora de España”, podria haver dit Casadogan, inflant el pit com un gall abans del quiquiriquic i engolant la veu per referir-se a l’exportació de l’“èxit” democràtic espanyol, paraules que haurien estat acollides amb grans aplaudiments per les seves hosts immemorialment evangelitzadores dels altres a cop de cilici de set puntes i crucifix de doble tall.

I parlant d’evangelitzar. Una vegada fa molts anys, vaig sentir que un veritable energumen que se les donava de pedagog afirmava amb total impunitat, la del franquisme, que “se debe obligar a la práctica de la religión y su litúrgia, porque el contacto con las cosas santas santifica”. Literal. Aquestes paraules, que plasmen amb precisió la concepció educativa de les escoles i les parròquies del nacionalcatolicisme, em van quedar gravades, perquè, com veuen, són una autèntica divisa justificadora de qualsevol imposició ideològica per bèstia que sigui. (Fins i tot podrien formar part de la sentència redactada pel jutge Marchena.) I a fe de Déu —mai més ben dit— que això del “contacto con las cosas santas”, “la empresa civilizadora española” ho va practicar, amb missionera fruïció, a cop d’espasa i amb caliu de foguera. Però no cal remuntar-nos a l’espoliació americana, perquè ara, la tal “empresa”, Espanya la porta a terme a Catalunya, com tants i tants altres cops (la paraula és la idònia), a cop de porra, de bala de goma, de detenció i de sentència, després de substituir la religió per la “Sacrosanta Constitución”. Del que es tracta és de tenir unes Taules de la Llei, les que siguin, amb què fer-se forts amb els febles. Riverdogan i la seva falange, secció femenina inclosa, amb Inés i succedani, podrien ben dir: “Exigimos represión y condena de los independentistas catalanes, porque el contacto (llegeixi’s, el cop de porra, la bala de goma i la presó) con la Constitución constitucionaliza.”

¿I Sancherdogan? Doncs, tenint sempre ben present Marx, Groucho Marx, podria etzibar-nos allò tan suat —però que ell compleix amb polida perfecció— de: “Estos son mis principios. Si no le gustan —a l’últim sondeig electoral—, tengo otros.”

X-2019

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

TOT ALLÒ QUE VOLIEN SABER DE L’ART CONTEMPORANI I NO S’ATREVIEN A PREGUNTAR-HO

TOT ALLÒ QUE VOLIEN SABER DE L’ART CONTEMPORANI I NO S’ATREVIEN A PREGUNTAR-HO

¿S’han plantejat mai vostès què és l’art contemporani? És a dir, el període artístic que abraça des de simbolistes i impressionistes fins als nostres dies postmoderns, o fins i tot postpostmoderns, passant per les avantguardes, les contraavantguardes i les antiavantguardes, el realisme socialista, el racionalisme i l’anomenada modernitat, la segona avantguarda, l’art més últim i el mercantilisme artístic…, corrents i tendències marcats profundament pels processos d’industrialització i de tecnificació capitalista, per les guerres —dues de mundials i tantes d’oblidades—, per la Revolució soviètica i les posteriors revolucions, per l’Holocaust i tants altres holocaustos, pel colonialisme i el descobriment de les diverses cultures depredades en tots sentits, per la descolonització després de múltiples matances colonials, per l’acceleració de la depredació planetària, i vagin sumant, i tot plegat sense oblidar-nos del pensament que es va derivar dels diversos contextos històrics i que va planar i plana sobre l’art modern i contemporani, començant per Marx i Darwin i el progrés exponencial de la ciència, tot i les duríssimes resistències irracionalistes, i continuant per Nietzsche i totes les derives intel·lectuals dels seus acòlits, fins al feixisme i el nazisme, allò que deia de l’irracionalisme, o per Freud i la història riquíssima de la psicoanàlisi, tot i els molts abusos irracionalistes d’uns quants que se’n van proclamar hereus… ¡Repassin, repassin la història dels dos últims segles i ja veuran si me’n deixo de coses que, juntament amb les citades, han fet ser l’art contemporani una de les aventures més apassionants de la història de la humanitat!

Però, com deia, ¿els ha amoïnat mai això de l’art contemporani? Doncs no hi pateixin més i enviïn als prestatges més alts de la biblioteca totes les històries de l’art del segle XX, tots i cadascun dels manuals i assajos dels estudiosos de l’època i totes les publicacions dels mateixos autors, i si cal tirin a les escombraries tots els tractats d’estètica que els han fet suar de valent amb la complexitat de les raons creatives de tot un segle i més. Sí, a fer punyetes tanta literatura, perquè fa uns dies, al diari, una ressenya d’una exposició ens ho explicava amb una fórmula que podríem qualificar de magistral, si no fos perquè demana a crits ser inscrita al Sottisier, ja citat per mi moltes vegades, del meu admirat Flaubert. La transcric literalment: “L’art contemporani no és res més que fer confluir pensament i sensacions. I barrejar-ho amb les nostres obsessions.” Ni més ni menys. Un ditet de pensament, dos ditets de sensació i unes gotetes d’obsessió. Tot ben agitat. L’únic dubte que em queda és saber si el combinat, un cop servit, demana oliva o no.

Publicat dins de General | 1 comentari

EN PRO DE LA GERONTOCRÀCIA

El que ara diré, potser d’entrada semblarà una beneiteria, però penso sincerament que l’independentisme hauria de practicar la gerontocràcia política.

Tots els càrrecs subjectes a la possibilitat de ser acusats de sedició, de rebel·lió o de qualsevol invent jurídic de la justícia retrofeixista espanyola haurien de ser ocupats per gent amb el cap clar, això sí, però d’una edat provecta que en dificultés, arribat el cas, la pena de presó o que fes inútil una condemna gaire llarga.

Potser sí que sembla una broma, però cada cop que l’estat demofeixista espanyol volgués impedir jurídicament la independència es trobaria amb uns acusats inútilment condemnables i amb uns substituts que “ho tornarien a fer” sense gaire preocupació per les penes que els poguessin imposar. Seria, a més a més, posar en primera línia política del país aquells que són memòria viva de l’independentisme i que, gràcies a la seva experiència de resistents que van aprendre a col·laborar en temps difícils, temperarien les ambicions de poder divisionistes de certa jovenalla de partit. Servei, doncs, i homenatge.

Em sembla que entre la gent gran independentista hi hauria molts voluntaris, i tot plegat prendria, ara sí, un ressò mundial indeturable com a fenomen polític enfront de les elits de poder i la seva aposta per la joventut… precaritzada.

Publicat dins de General | 2 comentaris

AL VOLTANT D’UNA MANERA DE FER POEMES

AL VOLTANT D’UNA MANERA DE FER POEMES

Em costa molt fer cap valoració de segons quins llibres de poemes. En poesia tothom parla amb seguretat d’allò que no s’entén, i jo no hi vull caure, ni teoritzar sobre l’objectualització de la subjectivitat amb què es justifica el poema incomprensible.

Fa uns anys, l’automatisme líric, la irracionalitat discursiva o la psicoanàlisi recreativa, com en dic jo, encara em feien algun efecte, encara m’inquietaven, però a mesura que he anat envellint —i qui sap si envilint— n’he anant descobrint les trampes, i cada cop més i de manera accelerada m’ha anat avorrint el que goso qualificar de galimaties líric, pitafi poètic o simplement joc dels disbarats, un joc que fins i tot és més distret que la majoria dels poemes que miro de descriure.

No vull pas enganyar ningú: em cansen els poemes sense una sintaxi clara i unes idees precises —la formalització del poema en principi lluita per aconseguir-ho—; sí, sí, una sintaxi i unes idees tan complexes com sigui possible, però precises.

A aquestes altures de la pel·lícula, quan ja es veu pròxim el desenllaç, no crec pas gens en la inspiració ni encara menys en l’escriptura que va de reveladora, la majoria de les vegades, mera diarrea mental, vàlida per fer-ne l’analítica, però no pas per conservar-la —s’ha de posar sempre en quarantena aquell primer vers donat pels déus o pel diable, tant és, que sovint no és més que simple rebombori de budells—. I no, tampoc m’empasso aquella posició, per no dir-ne senzillament posa, en què el poeta se sent mèdium que escriu al dictat de cap necessitat superior o empès per una força desconeguda. Els poetes que van d’aquest pal, que es diu ara, no són més que uns farsants. No són gaire recomanables els arravataments lírics. Fan riure o, segons com estigui de guillat l’arravatat, pena. Un xarlatanisme que practiquen els que menys tenen a dir i amb què miren que els soni la flauta per casualitat. La hipertròfia lacaniana que ha assolat la cultura francesa. O, més ben dit, que l’ha ofegat de retòrica i ha fet brillar la cultura anglosaxona amb la seva voluntat de raciocini i consciència.

Sense embuts: com a lector no estic gaire disposat a fer d’hermeneuta dels versos del primer que passa i que vol exhibir el múscul del seu hipersubjectivisme genialoide. Tots tenim els prestatges plens de llibres amb missatges obscurs per la malaptesa de l’autor, revelacions ad hoc o introspeccions de pa sucat amb oli. Dir sense la intromissió de la raó només dóna resultats de col·legial que acaba de descobrir el surrealisme, i en el millor dels casos s’ha de ser molt brillant perquè els resultats siguin seductors. No tots els subconscients són genials.

La literatura moderna ha volgut fer passar la raresa per complexitat, però la raresa no n’és més que un succedani que mostra de manera ben clara la impotència intel·lectual de tants i tants escriptors.

Penso que un discurs poètic que dóna pas lliure a l’inconscient està obligat a produir massa sovint “miracles verbals”, per sostenir-se com a poema, i l’excés els neutralitza. Estem parlant de creació estètica i no pas d’escrits dirigits al psicoanalista. Conclusió, la majoria dels poemes críptics que es produeixen no són res més que acadèmia surrealista, amb els seus llocs comuns corresponents, com qualsevol altre academicisme. Mer manierisme avantguardista, sense els motius que movien l’avantguarda històrica.

Subconscient d’imitació. Innocu formalisme.

IX-2019

Publicat dins de Articles literaris | 2 comentaris

DUES NOTES ESTIUENQUES SOBRE POESIA

DUES NOTES ESTIUENQUES SOBRE POESIA

1

Una senyora que es dedica a la poesia i la pedagogia, segons ens explica ella mateixa en una entrevista que llegeixo al diari, ens il·lustra sobre el seu pensament poètic asseverant que “la bona poesia és la que no deixa indiferent el lector”. ¿Ja s’ho ha mirat bé, això? De vaguetats d’aquesta mena, la cultura actual en va plena; d’aquí l’aculturació cap a la tribu que estem patint. Perquè, ¿què vol dir “deixar indiferent”? Conec gent indiferent davant de grans poemes, potser per les dificultats intel·lectuals que plantegen, i, en canvi, aquesta mateixa gent, l’he vist emocionar-se pel simplisme poètic més evident, i és que n’hi ha que s’impressionen per no res. ¿Com ho arreglem, doncs, això de la bona poesia, sense caure en la postura relativista tan arranadora culturalment com és allò de “depèn dels gustos”. (¡Per descomptat que hi organismes copròfags!) Aquí s’hauria de veure la preparació del lector per copsar moltes de les qualitats que ha de tenir un text per realment ser poesia, unes qualitats que en principi estant renyides amb tot allò que la majoria de gent troba poètic. Qualitats que van des de les referències culturals ben assimilades i desenvolupades que conté un poema fins a totes les estratègies lingüístiques que desplega l’autor per conformar-lo, i tot això servit necessàriament amb una madura intel·ligència emocional i ètica. Segurament, la mateixa autora de la frase no té aquesta preparació per no quedar “indiferent” davant de la bona poesia de debò. Potser ella va deixar anar l’estupidesa a la babalà —¡ep!, una altra pel Sottisier de Gustave Flaubert—, però el gasetiller de torn a l’hora del tancament de l’edició la va destacar amb lletres grosses. Posats a dir la veritat, més del noranta per cent de la poesia que s’ha escrit i que s’escriu em deixa indiferent. ¿Vol dir això que tota plegada és una merda? Potser sí, però no ho sé. El que sí que puc assegurar és que l’altre petit tant per cent que queda és un autèntic festí de la intel·ligència.

 

2

El discurs poètic que ambiciona l’honestedat de l’excel·lència intel·lectual i humana ha deixat d’interessar perquè en les societats (post)modernes s’hi ha instal·lat la sordidesa en tots els aspectes i en tots els àmbits de la vida. Alguns poetes, suposo que en un intent de salvar la poesia, s’hi adapten, però només aconsegueixen afermar la sordidesa. I ho fan en nom de la transgressió de no sé pas quin codis, diuen, per posar en qüestió el discurs hegemònic, sense ni comprendre que el discurs hegemònic que impulsa el poder en aquesta fase capitalista és precisament el de tot allò que té a veure amb la sordidesa, que devalua tots els àmbits ètics i ens atrapa en una espiral que implica fins i tot la devaluació del valor de la vida.

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 1 comentari

“CELOBERT”, DE ROSA FONT

CELOBERT, DE ROSA FONT (Ed. 3i4)

“AQUELLA CARN DE FOC ÉS ARA BRASA”

CELOBERT, de Rosa Font (cliqueu)

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

UNA MÍNIMA ANALÍTICA SENTIMENTAL

UNA MÍNIMA ANALÍTICA SENTIMENTAL

Fan per televisió The Man in the Moon (1991), del director Robert Mulligan, amb guió de Jenny Wingfield, un magnífic melodrama d’aquells que només sabien fer una generació, encara activa a finals del segle passat, de cineastes i guionistes aplegats a Hollywood.

La pel·lícula —de cap a cap d’una seductora bellesa que t’atrapa amb les imatges d’una naturalesa ubèrrima d’un estiu xafogós de Lousiana— descriu la relació entre dues germanes, de 17 i 14 anys, que viuen amb els pares en una finca dels afores d’una població indeterminada i que acabaran enamorades del mateix noi, també de 17 anys, fill gran de la família que ha tornat a la finca veïna, ara sense el pare, després d’uns anys d’haver-ne marxat. Amb gran delicadesa en el tractament de les emocions, ens mostra la tendra convivència de les germanes —la petita admira la gran i la gran estima maternalment la petita—, trencada de cop per la inevitable gelosia que desencadena el xicot: la de 14 anys es troba per sorpresa el noi quan s’està banyant al riu i se n’enamora, però ell, tot i que se sent atret per l’incipient desig inexpert d’ella, la veu enraonadament com una noieta massa petita; per això, més tard, quan es topa amb la gran, de qui es recorda de quan eren canalla, ja no té ulls per la menor. L’element tràgic que desencadena el final és la mort del xicot en accident mentre llaura el seus camps amb el tractor —mare, viuda, i fill gran estan posant en marxa la finca, després d’uns anys d’abandó—, una mort que passa just després d’haver jagut amb la noia de la seva edat. El rebuig de la petita cap a la gran quan s’adona de tot i la posterior reconciliació de les dues germanes fa que, sense poder-ho evitar, se t’inundin els ulls. Sí, un autèntic i aconseguit melodrama.

Però no pretenia pas parlar de la pel·lícula. Si ho he fet és perquè veient-la m’he trobat preguntant-me: ¿per què som capaços de comprendre i compartir les emocions dels personatges de ficció i, en canvi, som tan matussers amb les emocions de les persones que ens envolten en la vida, fins al punt de mostrar-hi de vegades una duresa impròpia i poc humana? L’única explicació que penso que ens excusa és que, de la ficció, en tenim la història sencera —amb els inevitables esquematismes i simplificacions: les elisions— i que, de la vida, ens en falten massa dades inelidibles i ineludibles per adonar-nos dels sentiments dels altres en tota la seva veritable i complexa dimensió. La germana gran, un cop ha mort el noi i elles dues s’han reconciliat, diu en l’escena final, en resposta a una pregunta de l’altra sobre el sentit de tot allò que els ha passat: “Potser la vida no n’ha de tenir, de sentit.”

És precisament aquesta falta d’argument del que vivim el que ens dificulta la comprensió completa de l’altre. D’aquí el nostre sentiment de culpa quan ens adonem de tant en tant de la nostra barroeria sentimental, de la nostra falta de delicadesa comprensiva, fins i tot de la nostra falta d’escrúpols, en tal ocasió o en tal altre. El nostre egoisme militant, fill d’un exacerbat i sovint induït narcisisme, ens aboca a veure els altres com a problema, com a perill o com a intrusió, una defensa preventiva que, en canvi, no necessitem davant de la ficció, en la qual només estem implicats com a voyeurs dels sentiments. Alguns fins i tot miren de mirar-se el món així, i s’hi esforcen, però al capdavall només obtenen el premi d’una estèril indiferència cap a res que no sigui ells mateixos. Més val, doncs, omplir les llacunes del nostre desconeixement dels sentiments de l’altre amb el supòsit indiscutible que conté tantes i tan intenses emocions com nosaltres mateixos, amb el benentès que, si hi ha veritable “maldat” —sovint només una convenció com el bé—, aquesta “maldat” sempre té una raó de ser econòmica i/o social i/o psicològico-psiquiàtrica —cosa que sí que entenem en la ficció, quan excusem, o fins i tot admirem, el més malvat dels malvats, això sí, amb la tranquil·litat que no ens pot perjudicar—. Amb aquesta breu referència a la maldat dono per descomptat que la teranyina de l’explotació del món del treball amb què la verinosa aranya del capital ens atrapa i ens xucla la sang del nostre ser psicològico-social, hi té molt a veure. Qui no es rebel·la contra el poder és humanament mort. No hi ha cap altre guió.

Mitjans de juliol del 2019

Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari