BON NADAL 2018

BON NADAL 2018

 

ARBRE

Tot i el meu peregrinar
sense cap altre motiu
que l’indefugible “en si”
d’un moviment que no es pot
estar mai al mateix lloc
i que m’empeny al neguit
de deixar-me enrere i ser
sempre endavant, sento en mi,
sense passat ni futur,
amb arrels al meu aquí
d’on no me’n sabria anar,
l’adusta immobilitat
―sol o en soledat de bosc―
de l’arbre com a present.

                                       Carles Camps Mundó (2018)

 

Anuncis
Publicat dins de Textos actuals | 1 comentari

DE POÈTICA AMB POETES

DE POÈTICA AMB POETES
(Tots els articles, pròlegs, epílegs, presentacions i intervencions sobre poesia penjats en aquest blog reunits en un sol document.)

DE POÈTICA AMB POETES (cliqueu)

CONTINGUT

Imatge enllà (Josep Iglésias del Marquet)
Persistència del cercle (Josep Iglésias del Marquet)
Sobre poesia visual
Aprendre a callar
Cada cop menys lectors
Lectura de dos versos
“Lliçó sobre l’ombra”
“I de sobte ve la nit”
Incitació a la lectura de Riba
Tres preguntes a un poeta de l’automatisme i l’atzar
Que sigui suprimit (Montserrat Rodés)
Nota de l’autor
Destret (Antoni Clapés)
“Murnau, el mestre” (Margarita Ballester)
Per si servís d’epíleg (Montserrat Rodés)
Autopresentació
La nit dels peixos (Francesc Garriga)
Apunt
De quin pa fas —fem— rosegons (Ramon Bech)
Alta Provença (Antoni Clapés)
Raó del poema
Els inicis de la poesia visual catalana…
Rara mar (Armando Freitas Filho)
Filentropia (Màrius Sampere)
Per parlar-ne (Màrius Sampere)
¿Sentit del poema?
Punt de fuga (Antoni Clapés/Benet Rossell)
Epi(a)gonia
Una lectura interessada de l’obra poètica d’Antoni Clapés
El nom intacte (Josep Cornudella)
“Escriure és un verb intransitiu” (Carles Riba)
Intervenció sobre La lentitud, la durada, d’Antoni Clapés
El “jo” poètic
Antoni Clapés: ¿construir la llum?
Un altre “jo”
Espriu aniversariat
Crònica d’una convalescència (Joan Elies Adell)
Algunes impressions de la lectura de Cavada pell, de R. Costa-Pau
“Se tu mio fratello” (Txema Martínez Inglés)
La meva aproximació a Vinyoli
D’incertes certeses, de Montserrat Rodés
Intervenció sobre Joan Teixidor
Antoni Clapés, poeta
Sobre la meva Oració Total
Alguns apunts sobre Extrema llum, de Joan Duran
La dura durada (Víctor Obiols)
De vacances del poema (J. V. Foix)
Des de València Nord a una poeta de Catalunya Sud (Teresa Pascual)
Carta oberta a Juan Navarro pel seu O: Llibre d’hores
Reivindicació dels poemes més oblidats de J. V. Foix
Ceci n’est pas Mallarmé
Un monument literari: Poesia completa de Lluís Solà
Intervenció en “Homenatge a Lluís Solà”
Compartir uns versos de Valéry
Elegia de l’origen
El barret de J. V. Foix
Joan Buixeda i L’hivern de les paraules
Carta oberta a Josep M. Ripoll…
Musicar música (Stéphane Mallarmé)
8 de març (Montserrat Garcia Ribas)
Escopinada (Albert Garcia)
Lo vacío y lo vaciado (Helena Junyent)

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

MISCEL·LÀNIA SOBRE CULTURA, POLÍTICA CULTURAL, LITERATURA, ART, URBANISME, ETC.

MISCEL·LÀNIA SOBRE CULTURA, POLÍTICA CULTURAL, LITERATURA, ART, URBANISME, ETC.
(Tots els articles d’aquestes temàtiques penjats fins ara en aquest blog reunits en un sol document.)

MISCEL·LÀNIA (cliqueu)

CONTINGUT

Homenatge a Picasso
Gómez Molina, el so del gest i el color
Dir les coses pel seu nom
Ploradores i hipocondríacs com a professió literària
Panfleto contra dalinianos, pseudodalinianos y postdalinianos
Art, llibertat i raó
Examen d’inconsciència
El Golem
¿Esguardar-se a l’espill o mirar-se al mirall?
¿D’on ve l’atac a la veritat?
Esplendors i misèries de les cortesanes
“Il y a una langue là-dessous”
Jerarquia lingüística
Editora Nacional
La mort de Virgili
Bleeding Heart
La progressiva depauperació del català a TVC
Conservar real la memòria
La cançó de l’enfadós
Indignació i literatura
Quatre apunts intempestius
Premis Gaudí del 2012
¿Subvencions a la creació?
Sant Tornem-hi
No sé ben bé què hi faig aquí
Una qüestió de dignitat
A TV3, els Països Catalans només són un mapa meteorològic
Les capelletes i el temple del poder
Les millors obres de la literatura catalana
Una festa dels sentits sense tacte
Do de llengües
¡Lloat sia Déu!
Pusil·lànimes culturals
¿Noms? Vostès mateixos
La ciutat demolida: una elegia
Consell de redacció de primers auxilis culturals
Meritocràcia: la burocràcia dels mèrits
Un accident espectacular
L’Olivar, Pladevall, Solà
Dues cartes de resposta
Cànon a vuit veus
Josep Tubau, o la cultura invisible
Via tòpica
Intervenció en “Homenatge a J. V. Foix”
Colònia esbravada
Verdi: La forza del destino
Don Nadie
Morir com un riu, de J. M. Fulquet
Addenda a Morir com un riu, de J. M. Fulquet
Fenomen paranormal
Honor per D. Sam Abrams
Valor (i valentia) d’una empresa cultural
“Un exèrcit de veus que escalen”
Lluna crua, d’Octavi Monsonís
Dia crític
Viatge, ¿fetixisme o coneixement?
En venda
¿Dylan, Picasso?
Llum a l’atzucac, de Ramon Ramon

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a | Deixa un comentari

GRANS ESPERANCES (defraudades pel que fa a la traducció)

GRANS ESPERANCES (defraudades pel que fa a la traducció)

Llacunes culturals importants, fins i tot llacs, per no desembocar directament al mar, com no haver llegit fins ara Grans esperances, de Charles Dickens. En coneixia alguns altres llibres, Els papers pòstums del Club Pickwick, Oliver Twist, La botiga d’antiguitats, David Copperfield, Temps difícils, Història de dues ciutats, o contes com Una cançó de Nadal o La batalla de la vida, però no pas Grans esperances. Novel·lassa, d’aquelles històries com només ens han sabut explicar els novel·listes del XIX. Llàstima de no saber anglès, i és en aquestes ocasions, i només en aquestes grans ocasions que n’haurien merescut l’esforç d’aprendre’l, que ho noto a faltar. Com que Dickens és una lectura feta en els anys d’aprenentatge, segurament la majoria de títols llegits de l’autor van ser en traduccions castellanes que teníem a casa dels pares, jo diria que neutres i correctes, d’aquelles en què el traductor desapareix en benefici de l’autor; encara recordo les edicions d’Oliver Twist o David Copperfield, de l’editorial Juventud, que corrien per casa de nano. En conservo alguna, al costat de volums de les mateixes obres ni abreujades ni censurades. Bé, al que anava, deia això de l’anglès, perquè Grans esperances la llegeixo en català, en la traducció de Josep Carner, i em trobo que és tota ella un autèntic disbarat lingüístic que, pel que en sé, no es pot atribuir de cap de les maneres a Dickens: un poti-poti culte i col·loquial, sense cap rigor ni pel que fa a allò tan bàsic dels nivells de llenguatge. La veritat és que fan riure els despropòsits literaris que ens ofereix el “príncep de la poesia” (sic). Però, com que no es tracta pas de somriure’m amb les atzagaiades i estirabots del traductor, sinó de llegir una translació al més fidel possible de l’obra de Dickens, tens la mateixa sensació dels convidats a l’estudi pictòric del mestre Frenhofer —em refereixo a la nouvelle de Balzac Le Chef-d’œuvre inconnu— quan descobreixen que, en la pintura del mestre, l’acumulació de capes pictòriques ha tapat la figura original d’una dona, de la qual un d’ells descobreix un peu. Doncs bé, a sota del pastiche carnerià, hi ensumes que hi ha una grandíssima novel·la, la de Dickens, fins al punt de prometre’m buscar-ne una altra versió, en català o en castellà, més ajustada i sense protagonismes traductorescos, per disfrutar Dickens i, tot i la hilaritat que em causa, no patir Carner. Com deia, allà a sota hi ha una novel·lassa. Escrita des del punt de vista del protagonista principal, un pobre noi de cop i volta afortunat que, des de la seva inicial i feréstega innocència, va fent sobre la seva peripècia fondes reflexions plenes d’ambiciosa ingenuïtat, com si el món i el seu cap no acabessin d’encaixar, i tot servit amb un humor subtil i planer alhora, que Carner fa malbé amb els seus rebuscaments estilístics faceciosos. Tot el llibre és ple d’amargues situacions vistes amb l’humaníssim humor dickensià, que ens remet a l’antecedent de Sterne, encara que desvirtuat per les gracietes del traductor: la casa on viu, la forja de l’entranyable Joe, els pantans, la kafkiana casa de la senyora Havisham… O el graciosíssim personatge anomenat Wemmick, que viu dues vides paral·leles: és un a l’oficina i un altre al Castell, casa seva, fins al punt que els seus consells sobre una mateixa qüestió poden ser totalment contradictoris si te’ls dóna en l’àmbit professional o domèstic. (M’ha recordat, per l’humorisme i el seu Castell, el tiet de Tristram Shandy.) Però vull destacar una d’aquestes situacions que m’han semblat sensacionals: l’assistència d’en Pip, el protagonista, i el seu amic Herbert a la representació de Hamlet per un aficionat conegut d’en Pip. Però el lector no ho sap que es representa l’obra de Shakespeare, no es diu enlloc, i la descripció de la representació acaba sent graciosíssima, tant que m’ha fet pensar en el segon capítol de La cartoixa de Parma, de Stendhal, quan Fabrizio del Dongo, el protagonista, irromp en plena batalla de Waterloo, sense saber, esclar, que aquella batalla s’acabarà estudiant a les acadèmies militars. El que ell s’hi troba és un autèntic desgavell militar i una salvatge carnisseria, i fins i tot veu passar Napaleó sense tenir ni idea que aquell paio a cavall és l’emperador francès. Com la traducció de Carner, tot plegat, representació i batalla, no són sinó un seguit de pitafis. Acabo. Si ara algun traductor volgués fer l’operació inversa i traduir la traducció de Carner a l’anglès —això de revertir la traducció seria una bona manera de veure la fiabilitat i la fidelitat del traductor—, el pobre Dickens, si s’aixequés de la tomba, difícilment reconeixeria que allò, en primera instància, ho va escriure ell. Com a màxim, pensaria que algun espavilat li havia copiat l’argument. D’una samfaina no en surt la solidesa d’un plum cake.

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 2 comentaris

“JO TAMBÉ HO HAVIA PENSAT”

“JO TAMBÉ HO HAVIA PENSAT”

En general, quan escrius, sovint et topes amb el típic comentari que vol ser agradós, però que no fa cap altra cosa que manllevar valor al que has escrit: “Jo també ho havia pensat”, com si es pensés, qui el fa, que es pensa amb la punta de la llengua (“Ho tenia a la punta de la llengua”.) Esclar, poses cara de circumstàncies i fas: “Sí, ja passa això”, i ho dius no pas insincer, perquè a tu també et passa com a lector. Tot plegat es deu al fet que amb la lectura no indaguem, sinó que ens volem referendar amb l’equiparació amb allò que diu el text que ens sembla intel·ligent. Però la impressió, si són obres mínimament complexes, no és certa: ho penses quan ho veus escrit i a partir d’aquí, en l’embull que som la majoria de cervells, tens la vaga sensació, com una ratlla de sol en una habitació fosca que mostra la pols en suspensió, d’haver-ho pensat. Però pensar no és pas divagar, no és tenir idees com pols en suspensió, sinó formalitzar. “Qui no té pensaments propis, ni conclusions originals, les demana en préstec. Els diaris i els comentaris d’aquells que admirem són fets per conciliar el nostre esperit confús”, escriu Vasco Patrolini a la seva Crònica dels pobres amants, que aquests dies em rellegia. I més endavant: “[…] la nostra gent, la majoria mig analfabeta, actua instintivament i li fan falta símbols per arribar a les idees.” Magnífica definició del servei que fan els símbols a l’extensió dels discursos ideològics, en la seva lluita per l’hegemonia.

(Obro parèntesi. ¡Novel·la magnífica! Carrer del Corno com a microcosmos. Florència. Passions, enveges, decepcions, venjances, traïcions… Tot en petit, en modest. L’humus que quan el remous és ple de vida. Anys de plom del feixisme a Itàlia. Obra aparentment superada temàticament —estilísticament, una humil meravella— pels progressos democràtics a Europa després de la Segona Guerra Mundial i per un creixement econòmic que semblava que havia de multiplicar les classes mitjanes com el miracle crístic dels pans i els peixos, però que, en vista de l’actual depauperació de les esperances europees tan polítiques com econòmiques —els cinc pans i els dos peixos se’ls ha endut l’amo—, sembla escrita fa dos dies. Una cita de la Crònica: “La xafarderia és la pitança de la misèria.” Quants programes de les televisions feixistitzants actuals no són, tot i les coloraines i els lluentons, sinó miserables carrers del Corno. Tanco parèntesi.)

Continuo. Si haig de ser sincer, a mi em complauen les obres que no se m’han acudit mai o amb les quals no sabria ni com posar-m’hi si les hagués de fer jo. Les que m’atueixen amb la seva densitat. Les que em deixen knock out i fan que necessiti metafòricament el ruixim d’aigua i l’aire de la tovallola per refer-me i recuperar l’alè. Les que dipositen la pols. Aleshores em plau pensar “a partir de”, encara que aquest “a partir de” sigui un “error” de comprensió —o si es vol, un seguit de malentesos— del que en rectitud pretén l’autor. Sovint l’error d’interpretació és l’única manera de fer avançar el pensament i la creació, que quedarien ofegats en una lectura que pretengués esgotar el sentit d’una obra, com mira de fer el discurs erudit, allà reclòs a les golfes universitàries, amb les seves insuportables anotacions a peu de pàgina, autènticament liquidadores del plaer de la lectura. De la seducció del text lliure de manilles hermenèutiques.

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

“CREPUSCLE”, poema de (des)celebració del meu setanta aniversari

 

CREPUSCLE

¡Com em dol la bellesa, abans tan venturosa!

Els anys i la nostàlgia me l’han tornat amarga:
sé que cada cop tinc menys vida
―vida prou viva― per tornar-hi
o qui sap si per descobrir-ne encara.

Sento com si la seva essència superba me’n volgués excloure,
com si es volgués desfer del que és decrèpit,
com si es negués a ser crepuscular junyida al meu crepuscle.

En tinc un sentiment agònic,
com quan les forces t’abandonen.

Com quan la llum ja no té sol que la sostingui.

 

 

Publicat dins de Textos actuals | 6 comentaris

APUNT SOBRE LA LLIBERTAT

APUNT SOBRE LA LLIBERTAT

La qüestió tan debatuda de la llibertat, amb explicacions sovint tan exaltades, tan fora d’osques, que per irracionals ja van bé al poder de torn, no és res més en origen que reacció instintiva contra la subjecció. Qualsevol “ens” desprès de la matèria, aparentment autònom per la seva capacitat de desplaçament, una mobilitat que forma part de les seves possibilitats de subsistència i, doncs, de supervivència, quan se’n veu limitat, reacciona contra l’obstacle que li és impediment –lligadura, gàbia, parany–. És a dir, el moviment reacciona contra allò que el paralitza. (Fins i tot ho fa el moviment no orgànic: allau, riu, vent.) El que passa és que l’animal no sap que lluita per alliberar-se (el cavall de Rilke a l’estepa russa). Per refermar aquesta idea, tinguem ben present que la condemna a presó, que consisteix precisament a impedir el lliure desplaçament del reu, la qualifiquem de privació de la llibertat, com si recollíssim el sentit primari del terme.

Quan d’aquesta privació de la mobilitat se’n té consciència, com és el cas únic de l’animal humà, comença la incipient història del sentiment i la idea de llibertat, que aleshores passa de ser mer instint a constructe social –polític, filosòfic, ideològic–, el qual acaba derivant en les diverses coercions i limitacions en nom de les diverses “escoles” de la llibertat que coneixem. (En el cas extrem, la insolidària i aristocratoide noció de llibertat d’aquell orat anomenat Zaratustra, quan, en realitat, si algun potencial de llibertat real hi havia aleshores, era precisament en la “massa” menyspreada pels alienats d’individualisme com Nietzsche.)

Un constructe, el de la llibertat, que, precisament perquè és social i no tan sols individual, queda exposat a l’abús i la tergiversació del poder. Lenin es preguntava en aquest sentit sobre l’ús i el sentit de la llibertat amb una pregunta rotunda: ¿per a què? La millor pregunta que s’ha fet mai la filosofia sobre això de la llibertat. La resta d’interrogacions sobre l’assumpte, per regla general (deixo de banda les que, subreptícies, hi apel·len per restringir-la més i millor), fan bonic posades emfàticament sobre paper, i ens entretenen una estona com a literatura filosòfica més o menys fantasiosa que no té gaire en compte les condicions reals, objectives, de la tan airejada llibertat. En canvi, sí que val la pena preguntar-se, per exemple, en el sentit leninista, si l’apropiació de terres per fer-ne propietat privada era i és un triomf de la llibertat individual, com sostenen liberals, neoliberals i feixistes. ¿O potser la propietat comunal la defensava millor, al defensar la propietat col·lectiva que havia de tenir en compte la llibertat dels altres, també dels febles? Perquè la llibertat ¿ha d’estar més enllà del Bé i del Mal o per ser de debò llibertat, humana llibertat, s’ha d’emparar en alguna construcció ètica, com un pacte entre iguals? ¿La llibertat, si no és igualitària, és llibertat? I així podríem continuar i seria la cançó de l’enfadós, aquella que ens explica perfectament totes les coses fetes en nom de la llibertat, i acceptades com a llibertat, que massa sovint, amb la seva abstracció, hi han anat i hi van en contra.

Però tornem a la llibertat instintiva, primordial, sense construccions ideològiques. Si mirem l’animal domèstic, veurem que accepta la subjecció, la domesticitat, a canvi de tenir garantida la subsistència: aixopluc i menjar. Exactament com fan les classes mitjanes d’arreu del món. Els animals domèstics del poder político-econòmic. Només s’ha de saber si són gossos o lloros. Per desgràcia, tot l’afany al món és en general, i massa vegades disfressat de reivindicació, per renunciar a la llibertat a canvi de tenir assegurat el “plat de llenties”. (Els sindicats, abans de classe, actualment són mestres en això que dic.) La manipulació de la “necessitat”, aquesta necessitat que és fonament i base de qualsevol idea i pretensió humana, també de la llibertat, obliga les persones a humiliar-se. En una economia de Mercat, la llibertat, si n’hi voleu dir així, també és mercaderia. Privilegi. Falsificació. No aconsegueix ser vivència, sinó tan sols consum. (Observeu com les classes mitjanes, estabulades a les grans superfícies comercials, són munyides pel sistema com si fossin bestiar oví o cabrum.)

L’autèntica llibertat, la consciència humana de llibertat, demana la igualtat prèvia pel que fa a les necessitats. La llibertat ha de ser anhel carregat de raons més que no pas passió irracional. És necessari no confondre-la amb la urgència del desig, que de vegades reporta greus conseqüències a la llibertat dels altres. O tots som lliures alhora o no ho és ningú: els uns, els pocs, per abús de posició dominant; els altres, els molts, per sotmetiment. La llibertat no pot menysprear com a coerció la socialització. La llibertat o és col·lectiva o no és. O la llibertat reconeix l’altre com a límit i la societat com a beneficiària o només podem parlar d’un asocial “fer el que em doni la gana” que ens retrotrau al mer instint, amb les poc agradoses conseqüències visibles arreu on anem i amb seqüeles sovint de violència. Selecció natural. El paroxisme de la llibertat.

No sé si de tot això podríem concloure que, a pesar de tantes afirmacions de llibertat individual com s’han donat al món, només, i posant-ho entre tots els interrogants possibles, l’home primitiu va ser lliure. A partir d’una mínima organització social de subsistència, el poderós de torn ja va impedir la llibertat dels altres i, en definitiva, la pròpia: d’aquí tots els mites i religions, estructures justificadores del poder. Sense anar més lluny, la mateixa tragèdia clàssica n’està plena, d’exemples contra la llibertat.

(Si la consciència hagués sorgit de la vegetació, segurament la llibertat seria immòbil.)

agost 2018

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | 1 comentari

“LLUM A L’ATZUCAC”, DE RAMON RAMON

LLUM A L’ATZUCAC, DE RAMON RAMON
(unes ratlles urgents d’aclaparada admiració)

Ho ha tornat a fer. Ramon Ramon ha tornat a escriure un segon volum dietarístic impecable, Llum a l’atzucac.

Sí, el poeta i assagista valencià Ramon, que ja ens va deixar bocabadats amb el seu primer dietari Dins el camp d’herba, un volum que excel·lia dintre del gènere en català, ara ens ofereix aquesta Llum a l’atzucac, distingida amb el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i publicada per Edicions Bromera.

Com Dins el camp d’herba, un llibre que continuo recomanant ferventment als que no l’hagin llegit encara, aquesta Llum a l’atzucac també és una sapientíssima barreja de reflexions culturals —que van de la literatura a la pintura, passant per l’arquitectura—, històriques, sociològiques i biogràfiques, sovint indestriables, gràcies a l’exemplar capacitat de Ramon de parlar dels fets des del més diversos punts de vista, és a dir, amb allò que en diem un discurs intel·lectualment complex.

És cert, Ramon Ramon delata en la seva manera d’escriure i d’interpretar la realitat allò cada cop més escàs que anomenem un “lletraferit”, i aquest cop no és pas un tòpic, perquè en Ramon l’escriptura sagna: el seu text és una ferida oberta, dolorosa, que busca en la saviesa literària la impossible cicatrització, i dic impossible, perquè la lucidesa sempre torna a obrir-la. La cultura només la fan els Sísifs i els Prometeus. L’autor hi torna amb la seva exigència dialèctica i s’arrisca a la condemna de la incurabilitat de les contradiccions. En la seva posició no hi ha ni un gram de posa ni d’impostura. Potser el que diré ara estigui fora d’osques, però l’actitud de Ramon davant del que hem convingut a denominar “alta cultura”, o Cultura a seques, però amb majúscula, em fa pensar en els joves obrers revolucionaris protagonistes de L’estètica de la resistència, de Peter Weis, potser la novel·la més impressionant de la segona meitat del segle XX fins ara, que enfront del discurs cultural amb què la burgesia s’ha apropiat de la història de l’art, no pensen pas a destruir-ne les obres, sinó a fer-se-les seves buscant-ne les arrels de la feina humil i el sofriment que ha costat qualsevol creació.

He dit “saviesa literària”, i és d’això exactament de què va el llibre. Des d’una humilitat gens fingida, gens falsa, una humilitat originària covada com a classe social explotada i com a identitat perseguida, una humilitat de pedra picada de la qual Ramon se sent profundament orgullós —orgull de classe, en dèiem—, Llum a l’atzucac, com l’anterior dietari, desgrana una bateria de coneixements que ens deixa sense alè, perquè són coneixements vívids i no pas llibrescos. Ramon fa de la lectura vida i de la vida escriptura. Allò que només els molt lúcids aconsegueixen. Sense treure-li cap mèrit personal, crec que hi té bastant a veure Marx.

Una bateria de coneixements, deia, de les més diverses matèries intel·lectuals que mai queden desmanegades, perquè aquesta saviesa poada en els clàssics del socialisme fa que tota aquesta visió holística de la cultura quedi perfectament relligada per l’assumpció radical de la procedència històrica de la cultura. L’espiga que relliga la garba del coneixement.

És difícil destacar alguna de les pàgines del dietari, però potser les més culturalment aclaparadores siguin les dels successius viatges a Itàlia de la mà de Vassari. Ramon hi destil·la maduració del gust i de la sensibilitat, sempre a punt de compartir aquesta fruïció artística com a diàleg amb l’altre, amb tots els magnífics “humils” com ell. Precisament la capacitat que ha perdut el consumidor cultural. O també les pàgines dedicades a la visita a Manchester, on a través dels comentaris de l’arquitectura de la ciutat, ens fa una fonda reflexió sobre l’explotació industrial. I encara les dedicades a Eliot i a la poesia, o a Guerra i pau de Tolstoi i a la premonitòria concepció històrica de l’autor, o les més estrictament quotidianes… O les que ens parlen del país i la identitat, amb dolor equànime, valgui el possible oxímoron, i sense voler-nos alliçonar. Pàgines de vegades negades pel dolor i la tristesa que amb tot ens poden proporcionar felicitat, com ens va explicar Proust. Allò que només aconsegueixen els escriptors de raça com Ramon.

Pàgines totes, com he apuntat, de desacostumades saviesa i veracitat, d’aixoplugadora bellesa, de sentida i subtil quotidianitat, sempre escrites amb imatges i descripcions perfectament aconseguides, amb metàfores inesperades, però ajustades amb precisió a la intenció de fer visible el que ens diu. No en va reclama el mestratge literari de Ruyra, de Pla. Aquelles metàfores que, extretes de la vida quotidiana i el seu humil quefer, ens remeten al famós vers ausiasmarquià que diu amb colpidora comparació allò de “bullirà el mar com la cassola en forn”.

Sí, i tot amb Llum, sobretot amb Llum, aquesta majúscula minúscula Llum que el salva tothora de l’entenebriment.

Humà, fondament humà.

VI-2018

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

ESCOPINADA

ESCOPINADA

Llegint la famosa antologia dels expressionistes alemanys titulada El crepuscle de la humanitat, de Kurt Pinthus, publicada en català el 2002 per Edicions de 1984 —sigui dit de passada, una traducció que, de tant voler patinar artísticament, rellisca—, t’adones que, al marge dels majors o menors encerts poètics  —sovint menors i d’un to visionari insofrible— dels poetes antologats per Pinthus, les avantguardes —també dada i surrealisme— van aportar una mala bava lingüística pertorbadora. En els poemes de molts d’aquests poetes de l’experimentació i de la protesta tant social com ontològica, hi preval una força del llenguatge que es correspon amb la ira causada per un període de la història europea altament conflictiu, tant pel que fa a la teoria com a la realitat. Repassi’s. Gran Guerra, Revolució soviètica, ascens de nazisme i feixisme, guerra civil espanyola, franquisme, Segona Guerra Mundial, descolonització, Revolució maoista… D’aquí neixen, no pas com a bolets fora de temps, unes posicions hipercrítiques amb el poder i els seus interessos.

Doncs bé, actualment a Catalunya, on molts poetes es fan ressò postmodern —per dir-ho amb paraules no feridores— d’aquelles aventures literàries contestatàries, ens trobem, segurament per absència de conflicte real durant tots aquests anys passats i per presència d’unes ganes infinites de promocionar-se com a funcionaris “alternatius”, que els nostres autors més agosarats pateixen insuficiència lingüística, que en el cor del poema és com dir insuficiència cardíaca. Pobres, no tenen cap potència verbal —el cor del llenguatge radical no els bomba prou— i, tot i que les seves imatges es pretenguin agosarades, recorrent als diccionaris d’obstretrícia i ginecologia, els queden mel·líflues, toves, com els cromos dalinians dels rellotges de plastilina que, amb tot, com a Dalí, sempre els marquen l’hora de vendre(’s). Avida dollars, que en deia Breton.

Per això, enmig d’aquesta flaccidesa poètica de la ira i la protesta nostrades, que més que càrregues en profunditat semblen trets de salva per dir “ei, poder, sóc aquí”, em criden l’atenció els textos i els poemes d’un autor que en aquests últims temps ha guanyat tres dels premis importants del panorama poètic dels Països Catalans —sí, Sr. Camps, un d’ells al País Valencià—, com són el Màrius Torres de Lleida i el Vicent Andrés Estellés de Burjassot, tots dos el 2016, i el 2017 el Miquel de Palol de Girona.

Parlo d’Albert Garcia Elena, que amb els tres títols premiats, Silur d’amagatotis (Pagès editors), Tòtem ordre (Bromera) i La saliva dels morts (Proa), s’ha situat en un lloc d’honor en el marc de l’experimentalisme més actual, i tot gràcies a una radicalitat textual com no té cap altre poeta de l’“experiment” a Catalunya. Al marge de la millor o pitjor bondat dels seus resultats i de la seva poètica —sobre la qual hi hauria molt a dir i no sempre laudatòriament—, el que a parer meu és innegable és que cada text seu és una autèntica “xurriacada”, com aquesta de La saliva dels morts:

Contra la poesia pura,
contra l’encenall estètic
que s’esgota en l’efecte òptic
de l’aiguabarreig, en el so fred
de la mà tova arrapada a la trinxera
de la terra eixorca dels covards.
Patètica lírica que rimes amb plàstic,
què podries fer tu davant la fúria
d’un simple significat?

Un “simple significat” que etzibat a l’esquena de qualsevol estéticienne de la poesia li deixaria un bon senyal per dies, una “mà tova arrapada a la trinxera / de la terra eixorca dels covards” que m’ha fet pensar tot d’una en el text més expressionista de Thomas Mann: l’últim capítol de La muntanya màgica. Bé, encertada o no l’associació, acabaré a la manera del poeta, amb una fuetada: tant de bo que als llépols els quedessin les glàndules salivals seques com les “dels morts”. ¡Quanta bava que ens estalviaríem! Ho escupo ben viu.

Prou. Els deixo amb un poema en prosa d’un llibre inèdit, Coure sobre el Hudson, escrit per Albert Garcia a la dècada del 2000, durant una estada seva a Nova York. És una mostra fefaent de les fondes arrels de la seva radicalitat, en aquest cas d’alè lorquià.

STATEN ISLAND

Veig, amb nitidesa, un túmul de veles inflamades. I una immensa màquina de calcular. Veig paraigües de porcellana i deserts en hora punta. Veig llúdries que dubten entre dos mons i moren escanyades per llambordes escopides en sèrie. Veig molsa de fonts clausurades. I una immensa màquina de calcular. I mascarons de proa mirant de costat ocells conglomerats. I la tendència de les làpides a trencar-se per la paraula clau. I una immensa màquina de calcular. Veig liti i manganès brollant en pous de filferro. I pedres numerades a les butxaques de ments que no aconsegueixen recordar que han vingut al món. Veig abocadors legals de sinònims de vida. I arbres que supuren oxigen, i veig la deportació, l’èxode de l’horitzó.
                                 I una immensa màquina de calcular.

9-III-2018

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

8 DE MARÇ

8 DE MARÇ

Que ningú s’equivoqui, el vaitot feminista no és un escac i mat als homes, sinó a tot un model social històricament capitanejat per “mascles alfa”, per “guerrers” que busquen descans en la submissió femenina, en tots els àmbits i en tots els nivells: del poder oligàrquic al nucli familiar, passant per tot l’escalafó polític i professional. Una càrrega en profunditat contra les formes de producció i de relació capitalistes i la seva jerarquització prepotent de la divisió del treball, en aquest cas pel gènere. Perquè la revolució feminista és la de la solidaritat no pas retòrica, sinó en acte: la de la instauració de la cura en la centralitat social; en definitiva, la compartició de la menyspreada pel sistema responsabilitat cap a l’altre/a.

No són pas les dones les que s’han d’incorporar a un model masclista de relacions com és el capitalista, no es tracta pas de substituir “malparits” per “malparides”; no es tracta de “quotes” de poder. Es tracta d’un canvi radical de les formes de producció, i són els homes els que s’han d’alliberar de la violència de l’individualisme i del darwinisme social, del qual són víctimes sovint sense adonar-se’n, i fer-se seu el model solidari, participatiu, de ser individu en l’altre/a a partir de la resolució de les necessitats compartibles: comprendre d’una vegada per sempre que l’única cohesió social real i possible és la de l’assumpció integral de la cura d’anada i tornada, sense gèneres, amb unes polítiques i un model econòmic abocats a acomplir el feliç humanisme de la igualtat. No pas pietat ni compassió ni misericòrdia ni caritat, que impliquen fort i dèbil. El que necessitem és una autèntica i solidària inundació de tendresa.

Però no vull acabar aquestes breus ratlles sobre la necessària revolució antropològica de la condició humana que ens ve de les dones sense referir-me a un poemari, precisament d’una dona, que acaba de publicar Llibres del Segle de Girona, perquè em sembla que en el món de la literatura catalana pot ser un referent del poetitzar d’una veu femenina. Es titula Les harmonies fràgils, un títol que podria exemplificar la densitat de la lluita de qui pel sol fet de ser dona ha de refer equilibris constantment contra la destrucció de l’harmonia perpetrada per un món ple d’ambicions mascles.

D’amor inconcret perdem la nuesa
darrere les harmonies fràgils.

Sí, refer. Això fan en tots els àmbits les dones que no volen ser el simple substitut d’un home. L’autora, Montserrat Garcia Ribas, amb una veu que és com un murmuri, va desgranant i alhora enfilant al llarg d’un bell conjunt de poemes brevíssims tots els dubtes, totes les incerteses humanes del desig, del record, del misteri amagat en la sorpresa de les mateixes paraules d’amor i mort, i amb els seus silencis ens ofereix l’oportunitat d’intercalar-hi els nostres silencis dubitatius, sense voler-nos imposar res, lluny de tota fal·locràcia poètica. Podríem dir, doncs, llegint aquestes essencials “harmonies fràgils”, que la retòrica no és res més que la testosterona de la poesia.

La devoció sosté un estremiment pausat
com una arcàdia feble.

“Harmonies fràgils”, “arcàdia feble”… Sempre la “cura” contra la destrucció sistèmica, sempre l’ecologia de la paraula. Sempre la voluntat de restitució de la paraula desgastada. Montserrat Garcia Ribas és de l’estirp de Montserrat Rodés, de Teresa Pascual, de Rosa Font…, però també d’homes com Antoni Clapés o Víctor Sunyol, o del mateix editor i epiloguista del llibre de què parlo, Roger Costa-Pau, que ens diu: “La poesia que escriu Montserrat Garcia Ribas l’escriu des del despullament i amb la paraula descarnada i plena de semences.” Poetes del silenci que molts voldrien silenciats/des, perquè el seu silenci és massa acusador dels abusos verbals i no verbals en tots els àmbits. Explicava Ungaretti que sovint escrivia per dir que callava, perquè saber callar, hi afegeixo, és la condició necessària per escoltar l’altre, per sentir-lo, per dialogar-hi.

La nuesa clou l’arbitri i la sospita.

Valgui tot plegat com a examen de consciència.

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari