“ESPAÑOLEAR”

“ESPAÑOLEAR”

Nosaltres defensem la independència republicana amb El cant dels ocells, de Pau Casals. Ells defensen l’espanyolisme amb el Que viva España, de Manolo Escobar. Si més no, la nostra victòria ètica i estètica és ben clara. En el nostre imaginari, El cant dels ocells és el país just que volem construir, aquell que Casals va defensar davant del món. Que viva España és l’exaltació de l’Espanya que tenim, que tenen, sociològicament franquista i vulgar. Hi va haver un temps que un gris forner de Mollet va posar de moda entre l’esquerra comunista i socialista aquella tesi que deia que el catalanisme era una qüestió burgesa, una tesi amb tuf lerrouxista que avui dia repeteixen com un mantra els Comuns i el PSC, i que també han fet seva Ciudadanos. Però, esclar, si el catalanisme és una qüestió burgesa, ¿s’han preguntat mai què és l’espanyolisme? Ho apunto: cacics, terratinents, oligarques, borbons, militars colpistes… No pas classes populars i republicanes, que, com s’està veient, españolean al dictat de la “casta”. Torno a l’exquisida sensibilitat d’El cant dels ocells i a la barroera vulgaritat del Que viva Espanya, que podríem completar amb aquella cançó de baixa estofa, també de Manolo Escobar, que diu: “No me gusta que a los toros te pongas la minifalda”, resum exacte de l’acarnissament de la “Fiesta Nacional” i del masclisme hispànic. ¿Aquesta és l’alternativa que proposen Ciudadanos i PP a la llengua i la cultura catalanes? El nostre idioma, els agradi o no, és un bon antídot contra la metzina castellano-feixista. Els animo a (a)prendre’l.

Anuncis
Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

CAP DESÀNIM

CAP DESÀNIM

Que no us amargui les festes C’s amb els seus saltironets de (falsos) guanyadors. Ells van plantejar des de bon començament unes eleccions, les del 155, com les d’unionistes contra independentistes, i les han perdut clarament. Han concentrat el vot espanyolista, sí, ben cert, però a costa d’esquilar els altres que jugaven a la mateixa carta; fins i tot han pres vots als “equidistants” i han guanyat, no es pot negar, però per perdre, aquesta és la dura veritat electoral. Que ho provin, de formar govern. Tinc tota la impressió que ni els quatre del PP, els votaran. Sisplau, que C’s no parli ara de fair play i de llista més votada, ni de reconciliació; que és mirin els vídeos de quan han reclamat a les Corts el 155 o de quan han exaltat l’espanyolisme i han afavorit que el pitjor de l’Espanya feixista sortís al carrer a Catalunya.

El cert és que, s’hi posin com s’hi posin Ciudadanos, a l’hora de governar i de guanyar votacions al Parlament, ara, l’independentisme format per JxCat i ERC es basta, si ho vol. Justet, però fa prou escons. (A part. Sobretot no ens decebeu amb picabaralles.) Són 66 enfront dels 65 “unionistes”, i això si se’ls suma el peix bullit d’en Domènech. Perquè, si no, són 57, amb el PSC. Els Comuns sabran què es fan. Tant 15-M i tanta PAH, i ara s’han empassat la desobediència i la revolta en nom de la “unidad de destino en lo universal”. ¡El que pot arribar a fer una alcaldia! ¿Que no s’adonen que fins i tot els antics convergents els han guanyat per l’esquerra?

L’única llàstima independentista d’aquestes eleccions del 155 són els minsos resultats de la CUP, la gran sacrificada d’aquesta batalla en benefici de la “llista presidencial”. Els seus quatre diputats perden, com s’ha vist, capacitat d’influència. Crec que es notarà a faltar la seva decisòria empenta social i la seva decisiva entitat ideològica. La seva radical dignitat independentista d’esquerres de debò, un flanc que l’independentisme majoritari no hauria de menystenir.

Deia al començament que a Ciudadanos, en la seva pretensió de governar Catalunya, no els votaran ni els quatre del PP, perquè ara el problema el tenen els populars a Espanya amb els “protegits” d’Aznar i de l’Espanya fàctica més negra. (A la FAES ja s’han afanyat a confirmar amb qui estan.) Em sembla que el PP, i també el PSOE, d’entrada haurien de tancar-los les aixetes fosques amb què es financen, que d’això populars i socialistes en saben un niu. Si no volen que els cadells de l’Aznar se’ls mengin, els hauran d’aplicar el 155 per controlar-ne els diners. (¡Montoro, a por ellos!)

El paper de tonto útil en l’infaust episodi del 155, aquell pobre paio que no sap mai de què va la cosa, l’atribuirem a Podemos, en societat amb els Comuns. (¡Ei, Iglesias, Colau, Domènech, que va d’oligarquia espanyola que no vol perdre la menjadora de Catalunya!) ¿I Iceta? Ell sabrà si vol liquidar el saldo que ja és el PSC a favor del franquisme sociològic espanyol o posar-se al costat dels demòcrates, això sí, un cop s’hagi desempallegat de l’Opus Dei i de la trama negra de SCC.

De moment, en la Lliga Ultra Espanyola, el resultat provisional és aquest:

Aznar, 36 – Rajoy, 4

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

CARTELLS PER LA DEMOCRÀCIA

Nou manifest groc

Gat per llebre

ÍBEX

Urna

Presos Polítics

 

 

Publicat dins de Articles visuals | Deixa un comentari

“DEPENDENTISME”

“DEPENDENTISME”

Els defensors del “dependentisme” són aquells que no s’atreveixen a volar ideològicament sols i busquen la tutela d’Espanya. El cas més vistent és el de C’s, que, creat a Catalunya per liquidar el català i estès a Espanya per “regenerar-la”, ho, ho, ho, ha acabat situant-se a l’extrem de l’ala ultradretana de la voraç gavina del PP. La proposta “reformadora” ha acabat —¿o ja va començar, com volien els padrins?— en la més pura submissió als interessos oligàrquics, que no volen perdre una presa com la catalana. C’s, sorgit per defensar, com deia Fraga Iribarne, “el regionalismo bien entendido”, ara també defensa “el reformismo bien entendido”, a la manera dels hereus d’Alianza Popular, amb casos de corrupció fins a les “ceies”. És el súmmum del “dependentisme”. No tan sols el defensa, sinó que el busca desesperadament i fa autèntiques rabietes parlamentàries quan no se surt prou amb la seva, amb plors suplicants de més 155 al PP.

Sí, “dependentistes”, aquest és el nom dels doblement humiliats per Espanya. Expulsats dels llocs de naixença per uns règims que eren incapaços de fer productives les seves terres amb la necessària, però sempre avortada, si calia manu militari, Reforma Agrària, ara la seva legítima sentimentalitat pels orígens és intrumentalitzada —en benefici dels mateixos interessos oligàrquics que els van arrencar del seu lloc natal— pels que els fan servir de força de xoc en manifestacions i a les urnes contra la independència de Catalunya, l’únic moviment, l’indenpendentista, vista la pusil·lanimitat combativa de l’esquerra “dependentista”, capaç de remoure l’anquilosi constitucional per posar fi als privilegis d’un aparell de l’estat hereu de tots sabem qui.

Un desideràtum final: que les desavinences entre els independentistes, que les fílies i fòbies partidistes, que el desànim pels errors comesos, no serveixin per permetre que la catalanofòbia “ocupi” la Generalitat. Lleialtat a la independència, encara que, en vista de “cómo està el patio… de armas”, no sigui per demà mateix. Ah, i que ningú s’oblidi a l’hora de votar que PP, PSC i C’s no són sinó “jugadors d’avantatge” amb les cartes marcades del 155. Sisplau, ¡que els partits “dependentistes” no ens parlin de democràcia!

Voteu “indepervivència”.

XI-2017

 

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

POSTAL A. CLAPÉS

POSTAL A. CLAPÉS

Postal (cliqueu)

“La boira esdevé una ètica / del tremolor, del dubte, / del fragment. / De l’esborrar(-se). // Endinsar-s’hi és penetrar / en una clariana, / en una solitud il·luminant, / imprecisa. / És fondre-s’hi. // És ser, alhora, / boira encelada i silenci líquid. / És ser, sempre, // llavor llançada contra la tramuntana.” (Antoni Clapés, desembre 2017.)

Coincidint amb la proximitat de les festes nadalenques, Antoni Clapés ens envia des de fa alguns anys un dels seus sempre subtils i bells poemes. La reflexió fonda i severa de Clapés, que ve de molt lluny, s’ha enriquit en aquests últims temps amb una meditació sobre els elements de la natura que encara la fa més rotunda, com aquell científic que passa de la concepció teòrica a la demostració empírica de les seves hipòtesis. Els seus dos últims llibres, Pluja (Aidia) i Arbre que s’allunyà (LaBreu), contenen valuoses “mostres” del que dic. Del que ens diu.

En algun lloc dels meus aforismes i reflexions recollits al volum Memòria de la inquietud (Afers) dic que un poema per ser rotund ha de contenir algun miracle verbal, o si voleu, una joia encastada en un metall noble, i aquesta joia del poema d’Antoni Clapés, aquest miracle verbal, és aquesta “boira” que és “silenci líquid”. ¡Sí, boira, però un autèntic brillant! Aquell silenci humit que notes a la cara, als llavis… Aquell silenci fresc que en la calor és Paraula magnànima dels déus i que glaçat en ple hivern és la veu immisericorde del no-res. Trobar maneres de dir allò que, si no, seria un lloc comú és senzillament el poema, la joia ni que sigui adolorida del poema, la poesia.

¿Per quan el reconeixement de les institucions del Clapés poeta? ¿De l’immens poeta que és Antoni Clapés? Si no és així aviat, i aprofitant que avui és la diada de Santa Llúcia, ¡que Déu els conservi la vista!

13-XII-2017

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 2 comentaris

ESCARABATS PILOTERS

ESCARABATS PILOTERS

L’ANC i Òmnium de Gràcia m’envien, com fan cada setmana, la convocatòria dels dilluns per exigir la llibertat dels presos polítics. Aquest cop, contràriament a les altres vegades, hi ha cap de cartell: un poeta dels que fan “professió” de la protesta. Es trenca així la tònica de l’espontaneïtat anònima de l’acte que l’havia presidit fins ara. Com a assistent assidu a la concentració, els he fet arribar aquesta sincera opinió:

Amb la meva dona hem vingut a l’acte pels presos polítics dels dilluns, a la plaça del Rellotge de Gràcia, des del primer dia, aquell en què només vam ser una dotzena, fins a l’últim, en què ja érem una bona colla, fins al punt que vam arribar a poder tancar la rotllana al voltant de llaços grocs i espelmes. Com a soci —no gens actiu, ho reconec— de l’ANC, trobo que l’acte era emotiu pel silenci i també pels moments en què tots mormolejàvem la tonada d’una flauta o una guitarra espontànies. Després, s’hi han afegit les cartes adreçades als presos, i tothom ja hi vol tenir els seus minuts de glòria… En fi, misèries humanes, això sí, humaníssimes donada la situació… Ara bé, que hi comenceu a portar convidats estrella, d’aquells que sovint ells mateixos s’hi conviden àvids de protagonisme, ja em sembla fora de lloc. Un poeta mediocre, i encara que fos boníssim, com el programat aquest dilluns no aporta res a la defensa de la llibertat dels Jordis i els altres presos polítics. Aquests actes, per aquest camí, acaben perdent tota l’emotivitat i sent una miserable fira de les vanitats.

Mireu —i perdoneu-me si goso posar-me d’exemple, però és el que tinc més a mà—, cada cop que hi ha una manifestació de l’ANC i Òmnium, em conviden per anar a la zona VIP, per dir-ho a la manera ridícula d’ara, i sempre els responc el mateix: que el fet que tingui una quinzena de llibres publicats, i encara que alguns hagin rebut premis importants, això no em fa ni més ni menys mereixedor per ser-hi que qualsevol altre ciutadà. Per mi no hi ha ciutadans VIP. En conseqüència, sempre declino la invitació i em manifesto en l’anonimat de la gentada, que és on jo sento íntimament que tinc el lloc que em correspon. No suporto fer servir, com fan tants, la “lluita” com a pedestal. Deia Brossa que “el pedestal són les sabetes”. El de la gent del carrer.

Per això us volia fer saber que, si la cosa continua per aquí i heu de portar cada cop una figureta del “pessebre” cultural català, a mi no m’hi espereu. No vull que un acte emotiu, greument emotiu i reivindicador, com el que fem a Gràcia, es torni una farsa de genteta que ho aprofita tot per fer-se veure. Per fer-ho veure. Autèntics escarabats piloters de què totes les cultures van plenes com una plaga.

Sóc del parer que si algú més o menys conegut se us ofereix per ser-hi, no cal que en feu cap cartell anunciant-lo; que el personatge en qüestió, si és sincer, faci el numeret que vulgui, però sense promocions accessòries. L’únic cartell de l’acte són els Jordis i els altres presos polítics. Ras i curt, l’acte el protagonitza la llibertat segrestada. ¿Hi anem pels presos o per veure-hi una actuació? En el segon cas, ja ens podem quedar a casa. En aquest sentit, em va semblar virtuosa l’actitud d’en Jordi Fàbregas, component d’El Pont d’Arcalís i impulsor del Tradicionàrius, que va sortir a la palestra amb la guitarra com un més dels que tocaven espontàniament.

Cordialment,

10-XII-2017

Publicat dins de Articles sociopolítics | Deixa un comentari

UN POEMA DE SOPHIA DE MELLO

Els sempre inestimables “Quaderns de Versàlia” acaben de publicar el volum VII de la seva sèrie dedicada a l’estudi i la traducció de grans poetes de la modernitat. En concret, aquest volum VII està dedicat a la poeta portuguesa Sophia de Mello Breyner Andresen, altament recomanable. En reprodueixo un poema que, tot i formar part de Livro Sexto, publicat a l’any 1962, sembla ben bé pensat per la situació actual de Catalunya i el 155. Una molt bona lliçó ètica contra l’hegemonia arrasadora del discurs del poder.

 

PRANTO PELO DIA DE HOJE

Nunca choraremos bastante quando vemos
O gesto criador ser impedido
Nunca choraremos bastante quando vemos
Que quem ousa lutar é destruído
Por troças por insídias por venenos
E por outras maneiras que sabemos
Tão sabias tão subtis e tão peritas
Que nem podem sequer ser bem descritas

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | Deixa un comentari

LA CONSTITUCIÓ EMMANILLADA

LA CONSTITUCIÓ EMMANILLADA

Diguem-ho clar: la Constitució la tenen emmanillada precisament aquells partits que tant se n’omplen la boca: PP, PSOE i C’s. Per això veiem que, a l’hora d’ampliar els drets i les llibertats, la lectura que en fan sempre és restrictiva; per contra, a l’hora d’incrementar la repressió, la interpretació sempre és generosa. La qüestió és preservar els interessos oligàrquics.

A sobre, un tribunal com el Constitucional, institució pensada originàriament com a garant del dret contra l’abús de la llei màxima i com a protectora de les minories enfront de l’aparell de l’estat, a Espanya fa el caldo gros al poder avalant qualsevol acció del govern central(ista) contra l’ampliació de drets i llibertats, cosa que en desvirtua clarament la funció.

Aquesta lectura restrictiva de la Constitució pel que fa al desenvolupament democràtic i generosa pel que fa a la repressió està portant a la liquidació de la democràcia fins i tot formal a Espanya (el 155 n’és una mostra), una liquidació en què té molt a veure, i no pas com a element menor, la no separació de poders assenyalada. Pensem només com a exemples del que dic en el “Que nos dejen actuar” d’agents de la policia i en el “Más dura serà la caída” del finat Maza. Expressions que denoten una greu falta de neutralitat.

Però una imatge que retrata amb precisió aquesta Espanya del Movimiento que formen PP, PSOE i C’s, la vam veure fa unes setmanes a Barcelona, quan una manifestació antifeixista era increpada per uns individus que brandaven banderes “constitucionals”. ¡Sí, per increpar l’antifeixisme!

Si la qüestió catalana es resol en fals —i el 21-D en fa tot l’aspecte— amb permís dels partits de l’oposició al PP, que tinguin clar que les pròximes eleccions espanyoles, per molt que els sembli que tots s’hi presenten amb les seves sigles, no seran res més que unes tristíssimes eleccions de “procuradores en Cortes”.

Encara en recordo una campanya en què es presentava per procurador per aquella Barcelona en blanc i negre un tal Negre. La propaganda electoral deia així: “No vote en blanco, vote Negre”. Negat el dret d’autodeterminació dels pobles i plegats tots els partits a l’economia de mercat, doncs això, “procuradores en Cortes”.

IX-2017

Publicat dins de Articles sociopolítics | Deixa un comentari

“SIGUEU PRÀCTICS”

“SIGUEU PRÀCTICS”

Deixant de banda els recalcitrants del “háblame en cristiano”, és cert que hi ha espanyols ben intencionats que, imbuïts de l’idea que parlen una llengua d’abast “universal”, no encerten a entendre que catalans, bascos i gallecs no siguem “pràctics” i no ens passem a fer tota la nostra vida, almenys intel·lectual, en castellà, per donar-hi més abast i difusió.

Com que no volen comprendre que el que ells senten pel castellà, ho puguem sentir els altres per les nostres llengües respectives, un sentiment que no té a veure amb l’extensió territorial, al seu plantejament “pràctic” de fer-se entendre pel màxim nombre possible de parlants, només s’hi pot respondre preguntant-los per què ells, doncs, no es passen a l’anglès.

¿Que potser no saben que en el món de les ciències tant pures com socials, si vols que et tinguin en compte, el castellà serveix tan poc com el català, el basc o el gallec? Tothom que fa una investigació en el camp que sigui, perquè aquesta compti, ha de publicar en revistes “indexades”, que fonamentalment són de l’àmbit anglosaxó. Però, esclar, potser el nostre interlocutor encara està amb allò del “que inventen ellos” de l’agonístic Unamuno.

Segurament, si mai els que conservem a Espanya les nostres llengües minoritàries ens decidim a canviar d’idioma per tenir més abast, no recorrerem al castellà, sinó a l’anglès —i no pas per odi, sinó pels efectes “pràctics” que ens prediquen—, com ja ho fan tants joves, també espanyols, per no parlar de Sud-amèrica, en el camp, com he dit, de la investigació universitària. Posats a comptar en el món, comptem-hi de debò.

¿No s’adonen que tots els referents de la cultura anglosaxona són molt més potents que els de l’espanyola? D’això s’haurien d’ocupar aquells que tant es preocupen per “espanyolitzar-nos”, i analitzar-ne les causes, i no pas de maltractar unes llengües ja prou maltractades al llarg de la turmentada història d’Espanya.

Un dels problemes de les llengües petites és ser massa autoreferencials, en la seva lluita per la supervivència. Tot i la seva extensió, al castellà li està passant el mateix. I allò que en una llengua minoritària és una desgràcia, en una llengua gran pren proporcions de catàstrofe.

XI-2017

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a | Deixa un comentari

DILLUNS DE POESIA – CARLES CAMPS MUNDÓ

Pdf de la lectura poètica que vaig fer a l’Arts Santa Mònica amb motiu dels Dilluns de Poesia que hi ofereix la ILC, amb un estudi preliminar de Josep M. Fulquet.

Dilluns de Poesia – Carles Camps Mundó

 

Publicat dins de Textos actuals | Etiquetat com a | Deixa un comentari