CARTA OBERTA A L’AMIC RAMON RAMON AMB MOTIU DEL SEU NOU DIETARI, “NO SÉ QUÈ MOR”

Benvolgut Ramon:

Has tornat a lliurar-nos un dietari excepcional. Després dels dos anteriors, Dins del camp d’herba i Llum a l’atzucac, que feien pensar que potser ja no podries anar més amunt en la teva reflexió holística sobre la condició humana, una reflexió que, com dic, abasta els més diversos camps del coneixement, des del més íntim al més universal, sempre tractats tots amb una envejable maduresa intel·lectual, ara vas —o véns— i ens ofereixes aquesta tercera entrega, No sé què mor, premiada amb els Octubre del 2020. No sé si puc dir que és millor que les anteriors, ja prou bones per si mateixes, però sí que et puc garantir que serveix, almenys per mi, per desvetllar d’una manera diàfana el propòsit motor de la teva bellíssima escriptura: la teva pròpia construcció personal. ¿Què millor per oferir a l’altre?

Normalment, s’escriuen dietaris de simple voyeur que fan el lector còmplice del safareig, aforismes plens de simpàtiques ocurrències i poca cosa més, autobiografies narcisistes amb què s’aconsegueix el reconeixement dels incauts, assajos de quatre idees fixes efectistes, fins i tot novel·les i poemes —fins ara potser l’escriptura més resistent a la demanda— amb voluntat més d’atrapar al màxim de lectors de novetats que no pas créixer en diàleg amb els feliços pocs que viuen la literatura amb una lectura tan creativa com la mateixa escriptura. Són els lectors de fons. O dit amb humor, dels fons que queden en distribuïdors i llibreries per la seva falta d’èxit comercial, cosa que passa a ser tota una garantia de la seva qualitat textual i moral. És a dir, normalment aboquem a la pàgina els petits edificis acabats de la nostra escriptura, sovint amb el propòsit de canviar de registre o fins i tot d’estil en el pròxim projecte per veure si fem més sort mercantil, com si la feina del literat fos satisfer expectatives d’editors i de lectors consumidors. Ben bé com la majoria dels arquitectes, que van fent apartaments d’encàrrec, o casetes adossades, sense ni somiar mai en cap gran obra. Precisament per això, els casos en què se’ns mostren els plànols i els fonaments de l’edificació humana són en general excepcionals, sobretot ara en què tothom vol quota de mercat i el lector consumidor no està per orgues de seguir cap procés constructiu, perquè vol resultats concrets immediats per anar de seguida a l’apartament literari a “pasar-hi les vacances”, que per això li serveixen els llibres. Sí, et parlo de casos excepcionals de construcció humana a través de l’escriptura com en la història de la literatura han sigut Montaigne o Proust, per posar-ne dos exemples realment exemplars. I crec que no m’equivoco gens si dic que tu, Ramon, ets d’aquest tremp literari i humà.

Llegint aquesta última entrega dietarística teva, No sé què mor, m’he adonat —digue’m ruc, si no ho havia fet abans— que estava assistint al procés d’edificació integral d’una persona humana —aquest adjectiu que se’ns suposa, però que no tothom es guanya—, fondament i altament humana, en tota la seva complexitat moral, com ens exigeix el viure social, si no volem ser l’infern dels altres, aquest infern que ens ofereixen el feixisme i, per defecte, l’exacerbació fonamentalista de qualsevol ideologia. La saviesa de què ens forneix la cultura, l’aprenentatge dialèctic de la cultura —aquest qualificatiu “dialèctic” que tants i tants escriptors obliden o neguen—, únicament té sentit, i penso que es correspon clarament amb el teu cas, si és per treballar-nos com si fóssim el fang de l’escultor que som nosaltres mateixos, i no pas per fer-ho de qualsevol manera, sinó per donar sentit al “contracte” amb l’altre: aquest “cont(r)acte” que firmem pel sol fet de néixer, encara que en certes fases de la vida això ens rebel·li, immersos com estem en l’hegemonia dels aparells ideològics del capitalisme, que ens ho volen fer oblidar per trencar l’espina dorsal de la solidaritat d’espècie i deixar-nos paraplègics davant del poder en les seves diverses i sovint críptiques manifestacions.

Una construcció, una edificació, Ramon, que ens fa descobrir totes les febleses, tots els dubtes, sobre els quals hem d’afermar-nos si no ens volem ensorrar com un edifici aixecat en un terreny inestable: un (re)coneixement imprescindible a qualsevol individu que es proposi viure en una respectuosa relació dialèctica amb els altres, que és l’única manera de debò de ser(-hi). Potser peques de vegades d’un excés d’humilitat, que sé, perquè et conec prou, que és sincera, tot i que, a la vista del ventall de coneixements i incitacions intel·lectuals que ens proposes en els teus llibres, algú podria pensar que és falsa modèstia. Sí, tota aquesta construcció de tu mateix —ara, com fa l’escultor, en preciso l’expressió de la cara (el jo), ara en corregeixo la posició del braç i la mà (l’altre), ara acabo de modelar els peus (el meu lloc al món)— passa per la demostració d’un coneixement d’anatomia cultural impressionant, que no és pas de manual universitari com el que exhibeixen alguns joves i no tan joves que escriuen com si redactessin permanentment la tesina, sinó d’una lenta digestió de rumiant; sí, permet-me la imatge en honor a l’ofici del teu pare i tenint present que en català “rumiar” vol dir “pensar”, però un “rumiar” no pas estabulat, no pas alienat, sinó un “rumiar” en llibertat a les pastures comunes dels pros i els contres del possible, amb la certesa que l’anhel d’impossible és tan sols alè escindit de la respiració humana, un alè que indefectiblement acaba en ofec; encara que ja no siguem aquells “infants polimòrfics” de què parla Freud, saps prou bé, com ho demostres a cada pàgina, que a l’hora de pensar, de “rumiar”, hem de retrobar la mirada “polimòrfica” que reconeix que ja no ho pots desitjar tot, que fer-ho és inútil i depredador, però sí que ho pots tenir tot en consideració. Aquesta mirada omnicomprensiva que desplegues a cada pàgina, tant a l’hora d’aprehendre el sentit de les obres de la més alta cultura com a l’hora d’aprendre el sentit del teu dia a dia amb els teus, amb els quals ens deixes les pàgines potser més emotives del llibre: l’encertat contrast que demanen la vida que se’ns fa cu(ltu)ra i la cultura que se’ns fa vida en la transmissió del coneixement: el nostre aprenentatge i el nostre mestratge civilitzadors, en definitiva. La transcendència dels que vindran.

I encara un apunt sobre el teu llenguatge literari. La teva prosa flueix amb elegància, bellíssima —sí, no està gairebé mai en desacord amb el curs, cosa que l’encallaria com una inútil i patètica resclosa—; flueix com la de tots aquells que fan elaboració de si mateixos com a ofrena als altres, una elaboració en què és condició sine qua non que un mateix es reconegui la veu com a plenament pròpia. Aquesta llengua tan de veritat que te n’oblides, com si desaparegués com a treball, com a voluntat, ben bé com si existís abans d’escriure-la i només la transcrivissis. Una fluència d’una austera plenitud només interrompuda en el teu cas, i em dol dir-t’ho, per alguna utilització lexical innecessària, com un reiterat “hom”, totalment omissible, i algunes altres solucions d’aquesta mena, sortosament molt poques. Són aquells usos no nostres, acadèmicament apresos, que, encara que a alguns els sembli mentida, treuen veritat a l’escriptura que volem nostra. (Dit de passada: encara hi ha espanyolistes que ens pregunten que per què escrivim en català. Doncs això. Simplement, per no mentir.)

Amb tot plegat només et pretenc dir, benvolgut Ramon, que actualment no hi ha gaires escriptors que tinguin com tu tan vívida consciència de fluència —són massa els que volen, i passa’m la broma, ni que sigui el refugi d’un petit port com el de Catarroja—; sí, molt pocs que tinguin tan radical consciència de fugacitat, de metamorfosi, d’obra sempre inacabada i inacabable. Però també és cert que també molt pocs poden dir com tu: “Sóc obra meva.”

Afectuosament,

Carles Camps Mundó

IX-2021

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

FEM DECRÉIXER CATALUNYA

FEM DECRÉIXER CATALUNYA

A Catalunya, des de les files sobiranistes i independentistes, sovint sentim dir —¿o potser sentíem?— que és necessari construir estructures d’estat, si més no, per preparar-nos pel dia —això sí, ajornat sine die— que sigui possible accedir a la independència d’aquest conglomerat anomenat Espanya, mantingut junt només per la secular amenaça de la força, com els catalans hem pogut comprovar des del nostre referèndum d’autodeterminació, i també històricament. Però, com estem veient en el cas de la futura ampliació de l’aeroport, entre la majoria dels partits que s’autoanomenen —encara que sigui dubtosament— independentistes, la visió que es continua tenint d’estat és la del que accepta sense dir ni piu la dependència dels interessos del capital transnacional, que, segons els informes de les més altes institucions internacionals, està arrasant la vida del planeta, amb tot el seu reguitzell de víctimes visibles (catàstrofes) i invisibles (fam). Una acceptació, doncs, de “dependència” que els ve de resultes d’haver interioritzat que ningú en pot escapar, talment l’economia s’hagués escindit definitivament de la política i fos cosa a part sobre la qual no poden intervenir governs ni parlaments, que és el que, en definitiva, se’ns vol fer creure per la via d’uns mitjans de comunicació, on qui paga mana, i amb la col·laboració de tants polítics que cobren per creure-s’ho (portes giratòries, requalificacions urbanístiques molt ben untades, suborns per fer-se el cec davant dels delictes ambientals, i tot un llarg etcètera de corrupteles cada cop més sovintejades i imaginatives). En definitiva, és com si se’ns volgués convèncer que el capitalisme és una força tel·lúrica de la qual no podem escapar. I ja som, doncs, en el despietat darwinisme econòmic i, en conseqüència, social, i això a pesar que diuen i rediuen que l’economia no és política. Per sort i alhora per desgràcia, altres forces de debò tel·lúriques ho estan posant en qüestió a base de catàstrofes naturals (o no tan naturals, si en mirem els culpables: capitalisme extractiu i pol·lucionador, i propietat privada amb la qual el propietari pot fer el que li doni la gana).

Bé, doncs, a partir de la decisió que han d’adoptar sobre l’aeroport, els nostres polítics podrien començar —i seria una magnífica declaració d’intencions— per denunciar i renunciar a una estructura invasiva —disruptiva del medi natural, que en diuen ara— típica d’un estat depredador, com és això que en diuen un hub, i a partir d’aquí posar en marxa una política de decreixement contra la cada cop més evident insostenibilitat del creixement, guiat només per la fal·lera acumulativa infinita —en un món finit— del Capital. Una política de decreixement que, després de la renúncia a fer créixer l’aeroport —i jo proposaria fins i tot reduir-lo—, hauria de continuar amb la liquidació de totes les energies brutes en un termini breu; amb la renúncia a ser Barcelona i Catalunya un atractiu turístic internacional i de masses; amb l’empeny d’arribar a cobrir totes les necessitats bàsiques de la població (renda bàsica garantida i vivenda assequible amb totes les prestacions imprescindibles); amb la moratòria de tota construcció que no sigui reconstrucció i reparació dels edificis abandonats de pobles i ciutats; amb l’obligació dels propietaris de desconstruir els polígons i les fàbriques abandonades; amb la reutilització social de totes les finques dedicades al turisme o adquirides pels “fons voltors”; amb la paralització i retrocés de grans infraestructures prescindibles que han degradat el territori; amb la negativa a organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 a la vista de la degradació del medi natural; amb la renúncia progressiva a la importació d’aliments fins a cenyir-se al famós km0 i a l’alimentació estacional, un km0 que no hauria de quedar reduït a l’alimentació. (El lector hi pot afegir tot allò que em deixo en aquesta imprescindible tendència de decreixement progressiu.) És a dir, anar cap a economies i societats sostenibles que s’allunyin de la depredació globalitzadora. Dit en llatí: s’han acabat els grans negocis globalitzadors en benefici del desenvolupament d’una economia de dimensions humanes. Sí, una societat que trenqui tant com es pugui amb la sanguinària orgia de l’explotació mundialitzada. Això sol crearia una diferenciació d’Espanya —sempre embrancada a ser reconeguda com a potència de primer ordre, però sense fer mai cap progrés de les mentalitats— que seria molt més definitiva que les anomenades estructures d’estat. Seria un estat de la nació enfront de l’estat-nació. De passada, la nova situació obligaria tots els unionistes —que els catalans suportem estoicament en el nostre dia a dia (“hábleme en cristiano”)— a haver-se de definir a favor o en contra d’una Catalunya decidida a adoptar mesures transicionals cap a una economia no destructiva i decreixent. Sospito que sentiríem els ais i uis fins i tot d’alguns que encara es diuen comunistes amb la boca petita i els veuríem posicionar-se a favor de l’Ibex-35 en nom de no sé quina Espanya republicana idealitzada, com la Colau, que diu que la nostra capital és Madrid. Encara que també em temo, i molt, que dintre de Junts i d’ERC més d’un tindria fluixedat de cames i de ventre.

Sigui com sigui, davant d’aquest panorama de voluntari decreixement, seria fantàstic veure com reaccionaria Espanya i si seria capaç d’intervenir contra les mesures de sostenibilitat catalanes recomanades per les instàncies internacionals. ¿Hi hauria carregues de la policia per obligar els empresaris a cops de porra a ser grans empresaris al servei de l’Espanya Una de l’Ibex-35? ¿S’aplicarien tortures a comissaria als pagesos per obligar-los a exportar la collita i acabar amb el km0 al crit d’El km0 d’España és la Puerta del —cara al— Sol? ¿Brigades de la Guàrdia Civil s’encarregarien de destruir les zones inundables de la Ricarda per enterrar-les amb ciment i es dedicarien a detenir els ecologistes per portar-los davant del sempre ben disposat jutge Marchena? ¿Batallons de l’exèrcit esànyol, després de carregar amb vehicles amfibis contra la fauna salvatge, dessecarien els Aiguamolls de l’Empordà per ampliar Empuriabrava i treure rendibilitat immobiliària de tota mena de màfies? ¿Es reduirien per decret llei els parcs naturals com a suspectes d’independència de facto dels interessos depredadors o es desviaria el cabal de l’Ebre per arrasar-ne el delta i perjudicar-ne l’economia tradicional? I podríem continuar. A més a més, el decreixement també faria que Catalunya, en comptes de ser una de les víctimes del forat sense fons de la solidaritat autonòmica, es convertís en receptora dels fons espanyols aportats per les comunitats més riques. Potser aleshores no els agradaria tant compartir estat amb nosaltres.

Dit finament, és allò que comentava Miquel de Palol fa uns dies a les pàgines de l’“Avui” sobre la tàctica de “terra cremada” de la retirada russa davant de la invasió napoleònica. Però, per fer-ho, ens sobren quintacolumnistes del Capital com l’Illa i la Granados, l’Albiach o el Canadell, per posar exemples de camps ideològics diferents.

Evidentment, en una societat com la que plantejo, el gran capital hi tindria molt a perdre i seria necessari per resistir-ne les pressions que les petites patronals i les cambres de comerç, ¡ai!, se sumessin al decreixement, un decreixement que retrataria totalment aquells que s’omplen la boca de país, però que, a l’hora de rebre els guanys, no els aixequen la cua per saber què són (és a dir, si s’han obtingut amb “suor de sang”). Com dic, l’aeroport està fent ensenyar la poteta a tothom. Tot plegat faria que les grans empreses fugissin de Catalunya com van fer entitats bancàries d’arrel catalana per anar-se a instal·lar, amb el 155, en “territorio nacional”. Amb el robatori a mà armada de CajaBankia i Banco Sabadel, ens van voler descapitalitzar. Ara ens volem des-capitalitzar nosaltres i desbaratar la unitat de l’Ibex-35, la veritable “unidad de España” que tant defensen, i a sobre sense saber-ho, els racistes espanyols de peu. ¿Racistes? ¿No s’adonen que totes les turbes que persegueixen els que no són o no volen ser com ells criden A por ellos? Allò que deia d’Espanya i les mentalitats.

15-VIII-2021

Publicat dins de Articles sociopolítics | 1 comentari

UNA PINZELLADA ESTIUENCA

Sempre he pensat que la necessària democratització de la Cultura s’havia de fer a través de l’educació amb l’objectiu de fer arribar el nombre màxim d’alumnes a la màxima exigència possible per apreciar l’excel·lència creativa en els diversos àmbits culturals. Però no ha sigut així, i podem dir, en aquest sentit d’exigència intel·lectual, que l’escola i la universitat han fracassat estrepitosament. Dolorosament. Coses del bunyol de Bolonya, pel qual es va entregar l’educació als interessos “neocons”.

Per això, la “democratització” cultural ha quedat en mans de polítiques erràtiques i oportunistes, amb la col·laboració dels sectors de la indústria de l’espectacle i l’entreteniment i dels mitjans de difusió, que, en nom d’una audiència ja minoritzada mentalment des de la família i l’escola, han “democratitzat” la cultura minusculitzant-la. És a dir, un cop separada la cultura de l’accés al coneixement i al seu progrés cap a les més altes cotes, qualsevol sector pot demanar l’etiqueta de “cultural”. Tant hi fa que sigui una botifarrada, un exposició de treballs manuals de la tercera edat, un concert d’aficionats estiuenc —com tants n’hi ha després de la pandèmia—, una acció artística de sociologia recreativa, una sopa d’estrelles Michelin, un videojoc si pot ser ben violent, el primer “influencer” que passa, una pel·lícula farcida d’efectes especials i amb un justicier “fatxa” o qualsevol manifestació folklòrica de les que es fan a pobles i ciutats. Fins he llegit parlar dels gols de Messi com d’una obra d’art, ara que tothom el plora.

Resultat: una implosió cultural de proporcions irrecuperables. Un tsunami de regressió humana, i places i platges en són la mostra fefaent. Només falta una última volta de cargol “democratitzadora”, i els n’ofereixo el lema a les autoritats competents: “La ignorància és cultura”.

Publicat dins de Articles culturals | 1 comentari

JOC DE LES SEMBLANCES I LES DIFERÈNCIES

Publicat dins de Articles visuals | Deixa un comentari

“TOTS SOM ARTISTES”

Sense res millor a fer, precaritzats, desvagats per la pandèmia, massa jovent s’abraça a l’artisticitat, sobretot la més “farandulera”, per mirar de treure el cap —”ei, que em veieu, sóc aquí”—, i també el ventre de penes —via subvenció—. Resultat: més oferta que demanda real. Però pressionada pel xantatge demagògic que la cultura és un “bé essencial” —sense més precisió, i mireu que en farien falta, de precisions, sobre què es cultura, perquè no crec pas que sigui aquest tumult d’arribistes de la musiqueta, l’escenari i la performance—, la política ha de gesticular fent veure que se’n preocupa de debò i alhora ha d’afluixar uns calerons, amb els quals es neteja la consciència, si en té, i de passada també mira de dirigir les ganes expressives de la canalla i dels canalles cap on més li convé.

I tot això ho refermen iniciatives com la de l’Arts Santa Mònica i el seu nou director, que volen posar l’espai expositiu al servei del primer que passi (¿o només seran els seus amics i els de la consellera del ram i els que els facin la gara-gara?) sota el lema Tots som artistes, com si ser artista fos cosa de no res. A més a més, és un lema molt suat. Els surrealistes ja deien que “la poesia ha de ser feta per tothom”, per exemple. Però al que anàvem. ¿Què en dirien si algú afirmés que “tots som bioquímics, o enginyers, o…”? En el nostre context actual dir que “tots som artistes” és el mateix que dir “tots volem subvencions”. ¿O no? De debò, ¿quan es començarà a fer la necessària escabetxada de vocacions poc provades? ¿Quan s’assumirà que l’artisticitat és un llarg treball personal sense ajudes ni gratificacions? ¿Quan s’entendrà que tot treball de creació es fa sense demanda ni subvenció? ¿Quan acceptarem que no hi ha creativitat a l’ombra dels calers i del vist-i-plau del poder? ¿Quan entendrem que no hi ha art en la submissió? ¿Quan ens adonarem que els nostres creadors aparentment més agosarats no són sinó gosadia subvencionada, fabricants de fum o, a tot estirar, de bibelots complaents i divertits? ¡Ah, la coartada de l’humor per dissimular la falta de sentit crític!

¡S’imaginen un país on “tots fóssim artistes” (subvencionats)! ¡Quin endarreriment! Doncs no, senyor Puig Punyet i senyora Garriga, no “tots som artistes”, ni falta que fa. Dir que “tots som artistes” és reduir l’art a la insignificança. És carregar-se una cultura que, tot i les traves i els pals a les rodes per part d’Espanya, ha atès un gran nivell d’exigència, i sovint en les èpoques més negres de persecució social, política i cultural.

Mercat i subvencions estoven els cervells.

24-VI-2021

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EL “VIVALES” DEL MARESME

EL “VIVALES” DEL MARESME

“Ho haveu vist”, que diuen a l’APM. Una cotilla de suro al voltant d’una palmera com a síntesi dels “indianos” del Maresme i la població “alzinada” del Montnegre (també podria haver creuat una cotorra i un pardal i encara hauria sigut més atrevit i original), un sistema de reg per aspersió flotant vora la platja sense cap altre mèrit que malbaratar l’aigua municipal (una imatge, aquesta de l’aigua sobre l’aigua, que no supera gens ni mica aquells dos bonics versets de Raimon que diuen: “De terra estant, veig ploure sobre el mar, / esplèndida bellesa de l’inútil!”), o l’artista mateix assegut, amb cadira i tot, al rompent de les onades fent la comèdia d’encendre el mar amb una capsa de mistos, que va gastant d’un en un (encara sort que no hi havia a la vora cap vessament de gasoil de cap zòdiac de les que descarrega “farina” d’estranquis al nostre litoral, que aleshores sí que hauria estat un espectacle: “Barbacoa d’artista a la platja amb pa de farina de coca”, n’hauria dit la Ruscalleda). Sí, com diu Raimon, “esplèndida bellesa de l’inútil!”, però en aquest cas un “inútil” no pas neutre, sinó masculí.

A la vista de tan tronat dejà vu d’aquest camàndules santpolenc, només puc dir que el land art —les obres aquí citades no en són més que tristíssimes escorrialles epigonalíssimes— ja és més antic que el mateix cagar ajupit de l’homo antecessor de la Serralada Litoral. ¡Ai, el nostre artista és com un rellotge de sol endarrerit! (Sant Pol, ¿quina hora és?).

Amb aquestes brevíssimes ratlles faig vots fervents perquè la Generalitat, la Diputació, l’Ajuntament de Sant Pol i/o la Fundació Palau i Fabre de Caldetes, de la qual el “vivales” del Maresme s’ha mig apoderat, passin una pensioneta d’“invalidesa” al tan celebrat demiürg maresmenc, però, això sí, amb la condició que ens deixi de vendre la moto (en aquest cas d’aigua). Fins ara, un parell de llenques de suro montnegrenc i una mica de la “farina” que porten les zodíacs —el tan nostrat mar i muntanya— bastaven per flotar la mar de bé sense necessitat de motor fora borda.

La brillantor de la “merda seca” que ens ofereix aquest dies no és pas obra de cap rei Mides, sinó tan sols una trista capa de purpurina. ¡Quina encertada metàfora, ara sí, de tota la seva obra, aquest femer lluent!

Publicat dins de General | Etiquetat com a | 4 comentaris

“LLIBERTAT” POSTPANDÈMICA

Cada cop queda més clar que la gent en general entén la llibertat com a possibilitat de passar-s’ho bé i fer el que li doni la gana sempre que pugui i com més millor. Per tant, en aquesta “llibertat”, hi compta molt la disponibilitat econòmica de cadascú i, en el seu grau més alt, quan no es tracta de simples trobades gregàries per ballar, emborratxar-se, col·locar-se i mirar de lligar, sovint no és més que una “llibertat” privilegiada. Això ens ho mostra cruament la sortida, encara precària i potser retràctil, de la pandèmia. Bondat, solidaritat, alteritat, ajuda, propòsits d’un món millor… ¡Com ho oblidem tot un cop ja no li veiem les orelles al llop! La llibertat, l’autèntica llibertat no acostuma a ser mai immediatament feliç. O només ho és íntimament, com a realització humana personal, a la qual renuncien tants i tants, que d’aquesta manera s’aboquen, sense potser ni sospitar-ho, a tot el malestar desconegut que els ha de tenir tancats en la seva pròpia presó de “col·laboracionista” conscient o inconscient. (Twitter és un aparador de gent reclosa en el seu propi calabós mental.) Parlo de llibertat com a voluntat analítica de la realitat, sense escapismes basats en falses solucions. Sense dogmatismes, consignes ni simplificacions. No, la llibertat no acostuma a ser exterioritzadament joiosa, perquè comporta, i ha comportat, molt sofriment. Té massa poders en contra que no volen perdre el control sobre la “ciutadania”, dit amb l’eufemisme dels dominadors (del gros dels ciutadans, jo en dic “explotats”), una “ciutadania” a la qual ofereixen bars i restaurants, festivals i concerts, i vacances d’apartament, sorra i xiringuito com a “llibertat”, i encara hi fan negoci. Sí, la llibertat no és divertida; la llibertat és enfrontament crític amb el poder. Sempre. De l’autèntica llibertat, com he dit, se’n deriva molt dolor, molt sofriment. (¡A Catalunya, en sabem un niu!) Per això tants hi renuncien i s’estimen més la “llibertat” divertida. Un succedani ofert pels poders mateixos que fan tots els possibles per fer impossible el veritable alliberament humà. No estic pas contra la diversió, però penso que no l’hem de confondre amb la llibertat. La diversió amaga massa sovint molta desesperació, molta soledat, molta submissió, molta competitivitat; divertint-se molta gent s’ho passa malament. Paradoxalment, els més lliures de nosaltres sovint són a la presó.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

 

GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

Com que sovint em criden l’atenció usos lingüístics inesperats, per qualificar-ho amablement, tant als mitjans de comunicació com a la vida corrent, obro aquesta pàgina per fer partícip a qui s’ho vulgui llegir del meu estupor, nascut de la simple aplicació del sentit comú i la memòria lingüística.

***

ATURAR / PARAR – ATURADA / PARADA

Terme introduït als programes d’esports de Catalunya Ràdio, segurament per influència de l’inventor Puyal, i irradiat als altres mitjans de la CCRTV, on els porters sistemàticament, quan no els fan gol, ¡esclar!, aturen la pilota i fan aturades. No s’havia dit mai. Abans del regne “irradiofònic” d’en Puyal a la terra, els porters simplement paraven la pilota i feien parades (grans parades en el cas de Ramallets, valgui com a homenatge). Un cop arribats en aquest punt, no me’n puc estar d’explicar una anècdota que retrata de manera diàfana la ignorància lingüística galopant per culpa de tants filòlegs de tauleta “camilla” i braseret: una vegada, corregint un text quan treballava com a corrector a Informatius de TV3, vaig canviar una d’aquestes aturades per parada. ¡Déu meu, quina que n’havia fet! El corregit va venir tot enfadat per demanar-me responsabilitats per haver-li introduït un ¡¡¡castellanisme!!! al text (per educació, no en diré res del text). Com que l’home anava ja amb americana i cartera, li vaig preguntar amb tota la flegma possible que si se n’anava cap a casa amb cotxe o amb autobús, i em va respondre, una mica parat/aturat per la meva sortida, que amb autobús. Aprofitant l’avinentesa, li vaig dir que s’afanyés a anar a la parada (“o n’haig de dir aturada”, vaig fer sarcàstic) que, si no, el perdria. No és gens estrany, doncs, que per culpa d’un segon de dubte entre parar-la o aturar-la, als porters els facin gol per entre les cames.

            ADDENDA: Llegint o escoltant amb atenció els nostres màxims responsables dels usos lingüístics, com són mestres, periodistes, escriptors i lingüistes, sembla que tots plegats —talment una “conxorxa dels enzes”, que va traduir aquell— ens vulguin fer creure que el verb parar i el substantiu parada són incorrectes o no prou genuïns, si hem de fer cas del que fan tots ells, que escriuen i diuen sistemàticament aturar i aturada, sense tenir en compte els matisos que hi ha entre uns termes i els altres. És ben clar que una barrabassada lingüística d’aquesta mena no pot deixar de tenir conseqüències irreversibles en la salut de la nostra llengua, cada cop més desfigurada. Dos exemples. Primer. Un analista futbolístic televisiu diu d’entrada i  amb tota naturalitat “a pilota parada”, com ho té escrit a més a més a la pantalla, sospito que per algú que encara hi deu haver a la televisió que no s’ha begut l’enteniment lingüístic d’un sol glop, però de seguida s’autocorregeix i diu, a partir d’aquell moment fins al final de la seva intervenció, “a pilota aturada”. (No sé si se n’hauria de dir “amb (la) pilota parada”.)  Segon, i aquest és dels que en podríem dir negativament creatius. Llegeixo al diari la crònica de la celebració del 2 de Mayo a Madrid. El periodista hi diu que hi ha hagut una “aturada militar”. ¿Com? ¿Què vol dir? ¿Que a Madrid els militars han fet un acte de protesta? ¿Que han aturat les seves activitats? No pas. El tal periodista pretenia dir que uns quants soldats han intervingut en formació de gala en l’acte de celebració de l’efemèride. És a dir, han fet una “parada militar”. Aviat les paradetes de qualsevol fira seran aturadetes i al mercat hi haurà l’aturada del peix, de la carn, dels llegums, etc. No anem bé, no. No trigarà gaire el dia que alguns acabarem dient: “Sisplau, deixeu-me les meves incorreccions (sic), que són més genuïnes que les vostres correccions.” Perquè, si no parem (¿o és aturem?), algú del món de la restauració ens dirà que ja podem passar a dinar, que ja ens tenen la taula aturada. ¡Ai, aquest aturament de la llar!

***

DILUIR, DISSOLDRE

A l’època del Sindicat d’Estudiants, a finals dels 60 del segle XX, recordo que en una manifestació estudiantil a la Rambla vaig assistir, això sí, amb la por al cos, a una mostra de com n’eren, de rucs, de toixos, els “números”, que en deien, de les forces d’ordre públic, conegudes com a “grisos” per la vestimenta, encara que el qualificatiu també els hauria escaigut perfectament per les seves poques llums. Després de dispersar-nos a cops de porra, el comandament de l’operatiu va donar l’ordre als agents de dissoldre els grupets que quedaven aquí i allà. Amenaçadors, amb la porra en alt o amb la mà a la pistola, anaven comminant els últims manifestants encara agrupats a marxar del lloc amb crits de “disuélvanse”. Doncs bé, un dels “números”, amb cara de molt males puces, es va acostar a un manifestant —de resultes de les corredisses, s’havia quedat sol i dissimulava mirant un aparador— i amb veu estentòria li va etzibar un “¡disuélvase!” que va ressonar ben fort. L’espant del pobre al·ludit, que no devia saber com fer-s’ho —això de dissoldre’s—, els puc ben assegurar que va ser descomunal. I no m’ho invento; hi vaig assistir personalment, perquè jo també dissimulava per allà a la vora. ¿Per què ho explico tot plegat? Doncs perquè un d’aquests dies de febrer del 2021 de manifestacions per Pablo Hasél i la llibertat d’expressió, un reporter televisiu va concloure el seu directe de la protesta dient que els manifestants ja s’havien diluït. Com es veu, a sobre de no millorar, anem enrere. La ruqueria ha passat de la policia franquista al periodisme. Si abans un manifestant es podia dissoldre, ara també es pot diluir. ¡Manifestants solubles! Per això el “neoandalús” Enric Millo ha dit fa poc que ni porres ni foam, ¡tanqueta del canó d’aigua! “Una ducha siempre viene bien”, ha piulat a twitter, sobretot si ens dissol. Un visionari. Però no sé jo si se n’adona, que volent “dutxar” els manifestants no fa més que incubar semànticament l’“ou de la serp”.

***

ENFADAR per RENYIR

Aquesta barbaritat que ara exemplificaré encara no l’havia sentit mai, i faig vots perquè no s’escampi! Un autèntic petimetre de les tertúlies esportives, d’aquells que gasta posat de saber de què parla, ens etziba amb la seva prosòdia de perdonavides periodístic: “Que el Barça estigui en una temporada de transició no està enfadat amb el fet que hagi de guanyar contra equips menors.” Pobre, potser sí que sap de què parla, però no sap pas què es diu.

***

HERBA / GESPA

És proverbial la confusió general que hi ha entre aquests dos termes, fins al punt que ja se’ls fa sinònims i s’utilitzen sense cap rigor. Però només ens hem de parar a pensar una mica i veure’m que el terme herba inclou gespa, però no al revés. Per tant, podem ponderar el bon o mal estat de l’herba d’un camp de futbol o també alabar o denigrar les condicions de la gespa, que és una manera d’estar tallada l’herba. El que en canvi queda absolutament idiota és que algú vegi un camp sembrat que verdeja i en digui que ja comença a sortir la gespa. A la naturalesa, no n’hi ha. Per exemplificar-ho podria agafar molts exemples dels programes esportius dels mitjans de comunicació que fan usos irrisoris dels dos termes. Però em limitaré a un sol exemple perquè crec que és el top ten dels que ara recordo. Encara no fa gaire, un cromanyó dels que corren per les tertúlies esportives i no esportives dels diversos mitjans es va referir al llegat de la junta de Bartomeu amb una gracieta amb pretensions històrico-culturals deplorable. Va dir que havien deixat el club com Àtila deixava la gespa: arrasada fins al punt de no tornar a créixer. ¡Déu meu! D’una sola tacada, feia anar a peu el cabdill dels huns —tot i que me’n moro de ganes, no faré la gracieta dels haltres—, i no a cavall, que és el que assolava el terreny, i a més l’obligava a anar de l’Europa central a Roma suposo que fent malbé la gespa de les urbanitzacions, si és que al segle V n’hi havia enlloc, perquè a camp obert només hi devia trobar herba.

***

HAVER DE

Qualsevol que vegi aquesta entrada pensarà d’entrada (he, he) que s’hi tractarà de l’ús tan estès del calc castellà tenir que en comptes de la forma genuïna catalana d’haver de i, per extensió, de si també és admissible en bon català tenir de. Però de res de tot plegat vull parlar aquí, perquè ho considero prou comentat i debatut per gent més sàvia que no pas jo. Si ara surto amb l’haver de és per l’ús subreptíciament ideològic que se’n fa als mitjans de comunicació, un ús segurament fins i tot inadvertit per molts dels mateixos redactors de la notícia. Aquest ús ideològic de l’haver de s’està tornant a fer patent aquests dies de protesta (d’aldarulls, en diuen, amb intencions criminalitzadores), un cop més contra les sentències injustes dels tribunals espanyols. Doncs bé, quan els mitjans ens informen de l’actuació repressiva policial (¡esclar que això els periodistes no ho qualifiquen d’aquesta manera!), sempre fan anar aquest haver de (d’obligació, de necessitat, com si ens diguessin que no s’hi podia fer res més); així ens fan saber: “La policia ha hagut d’actuar…”, “la policia ha hagut d’intervenir…”, “la policia ha hagut de carregar…”, “la policia ha hagut de disparar…” (entengui’s per “policia” qualsevol cos d’ordre públic dels que coneixem, i que en són uns quants). ¿Per què l’informador no es limita a l’estricta neutralitat descriptiva dels fets? “La policia ha actuat, ha intervingut, ha carregat, ha disparat…” O dit a la inversa. ¿Per què no se’ns diu mai que “les persones concentrades s’han hagut de manifestar contra l’atac a les llibertats que suposa la sentència”, “els manifestants han hagut de llançar pedres en vista de la violenta càrrega de la policia”, etc. L’objectivitat o és total o és ideologia a favor d’uns i en contra dels altres. Aquest voler fer passar la policia com a defensora de l’ordre només ens diu que la policia és utilitzada pels poders per afermar el seu statu quo. El llenguatge, i tampoc aquest haver de, mai és innocent i per poc que hi gratem amb ull crític sempre ens ensenya… les hegemonies.

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

UN BUIT SENSE FONS

UN BUIT SENSE FONS

D’ençà de l’anomenada modernitat artística i literària ja no s’estila començar les coses pel començament, com si se’ns volgués remarcar que tot plegat és un continu sense cap ni peus. Però jo no em vull fer pas el modern i començaré estrictament pel començament. Perquè, abans d’endinsar-me en l’últim llibre de Josep Gerona, guanyador del Premi Pollença de Poesia 2020 (El Gall Editor), no me’n vull estar de subratllar amb doble i si cal triple ratlla el seu títol immillorable —tots els que escrivim sabem com costa batejar un llibre—, un títol que recull tota la buidor sense fons que destil·la el poemari i que vers a vers de bellesa adolorida el poeta mira d’aconseguir l’impossible d’omplir-la, tot i saber que el no-res és un buit insaciable. ¿No és aquesta l’autèntica funció de la poesia? L’onada que un cop i un altre cop no se’n surt de sortir-se’n, i amb tot hi persisteix. No pas les Muses, ni Pan, ni Orfeu. L’autèntic poeta és Sísif.

EL NO-RES PERDURA SEMPRE

Perquè —i el llibre de Josep Gerona ens ho explica amb la seva tràgica experiència de la mort de la filla adolescent— un final també és un començament, en aquest cas un brutal començament indesitjat. Un títol, doncs, que també podria ser el vers conclusiu del poemari. El final inacabable. El final inicial. El final sempre al principi de tot. Fixem-nos-hi. “El no-res”, inexistent, “perdura sempre”, existent. Sisplau, llegiu-ho poèticament, humanament, i no en feu teologia. Aquí ni déus ni semidéus, com veureu, hi pinten res. Aquí només hi ha un buit immens, el deixat per una criatura que ni milions d’altres criatures podrien tornar omplir. Sí, “perdura sempre”.

Però deixo aquest títol concloent i m’endinso sense més ordre en l’abrupte terreny del llibre d’en Josep, on tan fàcil és ferir-se amb les arestes del dolor i de la pena. Escrit al llarg de deu anys, el poemari és una història elegíaca de supervivència enmig de la desolació humana, de l’arranament de tota perspectiva de felicitat que el pare i el poeta podien tenir oberta: vital, professional, creativa, paterna. Dolor i més dolor i més dolor, i després, encara més dolor. Un dolor que no marxa amb res. Un dolor que la paraula “dolor” no encerta a expressar amb tota la seva rotunditat. ¿Com afrontar-lo? ¿Com domar-ne la ferotgia?

Potser sí que en una visió macroexistencial la destrucció serveix de regeneració cap a una nova creixença que al seu torn morirà i es reprendrà el cicle. L’etern retorn, la reencarnació, el retorn a la terra. ¡Que bonic per fer-ne poemes visionaris, filosòfics! Però la realitat és que la nostra microexistència individual no té temps de veure en la pròpia extinció i en la dels seus cap nou ressorgiment. L’aparició de la consciència va fer néixer un ser turmentat per la mort, capaç d’advertir en va que l’essència de l’Univers és tan sols metamorfosi, amb ell mateix també mudable. Un ser massa breu per assistir a la seva resurrecció en altres formes.

Una escriptura, la d’aquest llibre —fins i tot premonitòria en els primers poemes “feliços”—, tràgica, esborronadora, terrible i, amb tot, d’una bellesa inqüestionable, una autèntica lliçó de resistència en la trinxera excavada en la tendresa de cop exempta, de cop sense objecte, enfront d’una de les més greus —si no la màxima— de les adversitats conegudes.

Hauria de creure primer que no faig un soliloqui, / que és possible l’epopeia del diàleg amb els morts.

El poeta ens ho diu en un dels últims poemes d’El no-res perdura sempre.

La nostra cultura clàssica va imaginar uns èpics semidéus que va anomenar “herois”, els quals tenien unes capacitats determinades que els inclinaven a fer “heroïcitats”, unes “heroiques” gestes que han arribat fins als nostres dies i que s’han encarnat en la multitud d’“herois” del cinema i del còmic. Són en general personatges protofeixistes que, en nom de defensar la gent, no fan res més que afermar l’stato quo —el deep state, que en diuen ara— de l’època corresponent. No us en cregueu res d’aquestes lluites solitàries, ben  contràries a les solidàries, fins i tot quan ens les venen enfrontades amb el poder. Com Robin Hood, només ho fan per restituir el poder anterior i mirar de recuperar les prebendes i els vassallatges perduts. I el poble, com un idiota, aclamant-lo. Ho veiem sovint als cines de crispetes o a la subcultura dels tebeos. I a tots aquests col·laboradors del sistema de poder que sigui, a sobre cal afegir-hi els “herois” militars. Sovint res més que energúmens condecorats, mai prou intel·ligents per ser covards. Ho dic des de les arcades del fàstic.

Des de molt noi que sento horror pels honors que componen una lectura de la història imposada pel poder. Una història de “personatges”. De figures i figurants. Una lectura que es vol exemplar, hegemònica. L’alfals ideològic que es dóna al ramat, com si el ramat no existís com a subjecte històric. Però per mi només n’hi ha uns, d’“herois”: els desafavorits, els marginats, els perdedors. Prometeu, Tàntal, Sísif. I entre aquests “perdedors”, l’“heroi” per mi potser màxim és aquell que ha de fer front a la invalidesa d’un fill, i quina més gran invalidesa que la de la mort. Sí, “l’epopeia del diàleg amb els morts”. Per sort, encara que sigui una sort tan cruel, podem atribuir el mal a l’atzar, a la mecànica de la metamorfosi del món. Un déu culpable d’homicidi seria espantós.

La mort d’aquell ser sempre únic, irrepetible, que, sense gaire consciència del que li podria passar vivint —desamor, malaltia, accident, fracàs, alienació—, has aportat a la vida com una irracional continuació i que, de cop, te’l trobes precedint-te en la mort. Antecedent i descendent del teu fill. ¿Quina més gran “heroïcitat” que resistir-ho, que conviure’n amb l’absència? ¿Quina més gran “heroïcitat” en tota la història dels “herois” que aixecar-te cada matí i, després de l’oblit del son, tornar a saber que el teu fill ha mort? Sí, Sísif. Diuen que quan t’amputen un membre, el continues notant en absència molt i molt temps.

D’això tracta aquest “no res” que “perdura sempre”, aquest anorreament del gust per la vida, aquest “heroic” sofriment de fer-te altar del sacrifici, on ets oficiant i víctima alhora, per oferir-te a qui ja no (hi) és. Sí, que ja no hi és, però que sobretot no és. Aquest intent herculi de fer-nos sentir tot el dolor no pas que sents tu, sinó tot el dolor que sentiria en aquest cas la filla morta per la seva pròpia mort si li fos dat sentir-lo.

Tants cops com s’ha escrit sobre la mort —el tema dels temes que jo en dic “irresolubles” de què tracta la verdadera poesia— i sempre sentim que es “canta” a l’absència, a la buidor, com una rendició. Però Josep Gerona, amb un coratge de debò “heroic”, aconsegueix amb els seus versos de tota mena —quotidians, metafísics, filosòfics, sentimentals, rabiosos d’injustícia— fer-nos sentir la seva filla com a presència. Per tu, Maria. 

Però torno a la “buidor sense fons” del començament. A l’escola nazi-catòlica franquista (hábleme en cristiano) se’ns explicaven vides de sants (aquells altres “herois”, ara de l’ànima, com a models adoctrinadors i doctrinaris), entre les quals recordo la d’un frare de nom Agustí —l’Església l’acabaria fent sant— que, tot cavil·lant per la platja, es topa amb un noiet que agafa aigua del mar amb la valva d’una petxina i la buida en un sot fet a la sorra. El tal Agustí, després de mirar-se’l una estona, li pregunta que què fa, i el nen li diu que passar al sot tota l’aigua del mar. L’Agustí exclama que allò és impossible, i el nen se li gira i li respon: “Més difícil és entendre, com tu pretens, el misteri de Déu.” El pre-sant s’havia topat amb un poeta incipient. Un altre cop Sísif.

25-IV-2021

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

“LA POESIA CATALANA ÉS ENCARA MASSA PURITANA”

“LA POESIA CATALANA ÉS ENCARA MASSA PURITANA”

Després d’haver llegit de passada aquest titular generalista extret d’una entrevista a un poeta provecte que es veu que fa amb la poesia com tants fan amb l’spinning: voler-se treure (en va) anys de sobre.            

El problema més greu de la poesia del cos és la suor. ¿Com poetificar els efluvis corporals, si no la volem asèptica, tontorrona? Perquè la pega de la poesia del cos és que fa de desodorant i li treu verisme. En canvi, ànima i esperit, com que només tenen existència lingüística, no plantegen problemes de representació odorífica. Parlar de l’amor carnal és com voler parlar de la mort explicant autòpsies. Per exemple, “Crims” o tantes sèries sobre assassinats i matances: la morbositat, la por, l’adrenalina, però no pas el dolor per l’Altre. No pas l’amor per l’Altre.

Però, ¿per què la necessitat de fer-se el transgressor amb una poesia sudorífera en una època en què els cossos ens arriben en totes les actituds i en totes les posicions a través de tots els mèdia i són objecte de greus delictes, fins i tot publicitats? S’entén, això de la poesia del cos, en períodes de greu agitació hormonal, un terrabastall interior que ens fa pensar únics, que ens fa pensar que el que ens passa hormona endintre només ens passa a nosaltres, perfectes narcisos que massa sovint es cronifiquen. Però de vells, ¿no ens podem estalviar la suada poètica, si no és que expliquem envejables prodigis, és a dir, sopars de duro difícils de creure? Perquè tampoc cal fer posar vermella la parella a la perruqueria o al colmado de la cantonada en una època que més que passió despertem compassió.

Avui, potser la transgressió veritable és el “puritanisme” de la crítica ètica, aquella que denuncia com, amb l’exhibició, es prostitueixen els cossos. (Només s’ha de donar una ullada a la prensa rosa, blava o arc iris.) La transgressió veritable és rescatar-los, tornar-los a la intimitat dels afectes. Allunyar-los del “consum” de l’exhibicionisme. Fer de la poesia un reducte contra el “consumir-nos” com a sexe o com a cadàver. El lloc on parlar amb precisió de les coses més imprecises que ens assetgen l’“ànima”, si se’n vol dir així del llenguatge, com la dualitat amor i mort, sense necessitat de tripes ni budells. (Per cert, si Baudelaire —a qui sempre es treu com el Sant Cristo Gros quan es parla d’aquests temes— hagués arribat a la setantena, com l’autor de la frase d’encapçalament o jo mateix, no sé pas si hauria continuat escrivint el que escrivia, coses que, si no fos per la formalització precisa i l’època prefreudina, ens farien riure comparades amb qualsevol programa televisiu d’aquells que esquarteren la víctima de viu en viu).

No sé pas si jo ho sé fer, ho confesso, però la millor manera d’envellir és amb indiferència. Sense lluitar-hi en contra. Ja fa massa temps que no ens sona The Young Ones, si no és que vols cantar-lo com encara fa en Cliff, amb perruquí i a l’ombra de The Shadows, valgui la redundància. Unes Ombres, que també estan per l’arrastre.

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a | 2 comentaris