ENCARA UN ALTRE

ENCARA UN ALTRE

Fa uns mesos vaig penjar una fotografia d’uns pallers de l’Empordà, i em preguntava si eren els últims que quedaven. Ara, l’amic Pere Buina m’envia una fotografia feta per la seva dona, Carina Pijoan, d’un paller de Sant Pere de Torelló. La penjo al blog perquè la pogueu disfrutar. Actualment, quan estan desapareixent, els pocs pallers que queden tenen allò tan romàntic de la bellesa de les ruïnes.


(Foto: Carina Pijoan)
Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“LLUNA CRUA”, D’OCTAVI MONSONÍS

LLUNA CRUA, D’OCTAVI MONSONÍS

Tot i que avui sóc aquí per presentar una novel·la de l’amic Octavi Monsonís, deixin-me que els faci una confessió: a mi no m’interessa gens el gènere novel·la, i encara menys els seus subgèneres. Però no se m’espantin, que no vull pas esguerrar la tarda a ningú.

No m’interessa el gènere novel·la com tampoc no em fan fred ni calor els gèneres poesia, assaig, teatre… Jo miro de llegir sempre allò que, prengui la forma que prengui, em concerneix. Així, doncs, els puc dir sense embuts, com a poeta i sobretot com a lector de poesia, que si no fos per un mínim tant per cent d’autors, com Jiménez, Riba, Rilke, Quasimodo…, la poesia ens la podríem ben bé estalviar: per molt que tants i tantes poetes actuals apel·lin al cos, i a tots els seus humors, el noranta per cent de la poesia que es fa continua sent cursi, un terme emprat amb gran encert per la poetessa Montserrat Rodés, precisament en la presentació no fa gaire de la seva nouvelle titulada Un mar imperceptible, que també recrea el món de la postguerra. ¡Tant se val si les llàgrimes d’amors desgraciats han estat substituïdes per orgasmes més o menys feliços! La concepció del poema continua sent pura cursileria. I parlo de la poesia, per no parlar dels llibres assagístics d’autoajuda o les peces de teatre que els nostres autors ens encolomen quan fan trenta, quaranta o cinquanta anys, amb la qual cosa tenim als teatres totes aquestes edats permanentment. Ja em diran.

Doncs amb la novel·la em passa el mateix: la majoria de les que em recomanen i que em llegeixo em cauen de les mans, i més ara que tothom s’hi atreveix i posa en evidència que hi ha molts escriptors “escolars” i molt pocs escriptors de raça: els que novel·len en el llenguatge i no pas en l’argument. Citem-ne alguns: Tolstoi, Dickens, Proust, Mann, Broch, Musil, Weis… O Joyce. Potser em diran que, si l’exemple són aquests, ja podem plegar, perquè els autors citats no s’hi posaven per menys de mil planes, i a sobre d’una ambició monumental. Si volen que els digui la veritat, ja aniria bé que la gent es desanimés (com a mínim ens hauríem estalviat tots els últims Sant Jordis i totes les novel·letes a partir dels papers trobats a la calaixera de l’àvia). Però no, també hi ha obres aparentment menors, però no pas de menys ambició intel·lectual: Bouvard i Pécuchet, de Flaubert; Els quaderns de Malte, de Rilke; els escrits de Kafka, destinats al foc; el tràgic Pavese; la bellesa inaudita de Gracq quan crea amb la paraula el bosc o els aiguamolls que passen a ser protagonistes de les seves novel·les.

Sí, creguin-me, el gènere el salven aquells que escriuen novel·les o nouvelles que tenen en el treball constructor del llenguatge la raó de ser; deia Valéry que la prosa porta la mort en l’argument. Contràriament a la poesia, que és sempre interpretable, calidoscòpica —encara que d’això massa sovint se n’aprofiten els poetes per endinyar-nos qualsevol barrabassada—, la novel·la moderna o decimonònica, tant se val, que t’explica una història on es van lligant tots els caps, un cop conclusa, queda aparcada, morta i enterrada, per sempre al prestatge. Difícilment hi tornarem mai a portar-hi unes flors.

Potser Valéry era massa taxatiu, perquè hi ha novel·les, com he dit, que sí que se salven i que es fan rellegir: ens en fan rellegir els passatges més memorables, aquells moments que, tot i les planes i planes, sabem trobar fàcilment, perquè la pàgina del passatge en qüestió ens ha quedat fixada a la memòria: ¿recorden l’escena d’Els germans Karamazov de la visita al monestir on guarden un monjo que és una autèntica relíquia viva, fins al punt que ja fa pudor de mort? Busquin-lo, busquin-lo, i veuran si val la pena rellegir. Fixin-s’hi bé: el lector de debò llegeix per trobar què ha de rellegir, i allò l’acompanya tota la vida. Un bon llibre, com una bona pel·lícula, no te l’espatlla cap spoiler, com en diu la gent sense sentit del ridícul per dir allò de “no me n’expliquis el final”. El que fa bona una novel·la, una narració, no és pas la història que explica, sinó com està explicada, com està construïda, i si un cop relatada es manté viva, vigent. Aquesta és la base inexcusable de la relectura. Llegir sense rellegir és mer consum.

Crec sincerament que Lluna crua, de l’Octavi Monsonís, aposta per inserir-se en aquest camp de la literatura no pas de l’argument resolt amb un llenguatge comunicatiu, convencionalment comunicatiu, sinó de la construcció literària. La construcció viva del llenguatge en el seu cas.

Fem-ne un tast, de les pàgines 22 i 23, que m’ha agradat especialment, encara que el llibre n’està ple:

“…El tren va fer una estrebada i va reiniciar la marxa. El cel encapotat impedia que el fum de la locomotora s’enlairara i penetrava per la finestreta que havia oblidat tancar. Em va costar Déu i ajuda abaixar-la i ajustar-la bé. Era evident que calia greixar les finestretes, i arranjar les portes dels depar­taments, i fer els seients tous, i donar unes quantes mans de pintura, i polir la fusta, i traure llustre al metall, i canviar els llums trencats, i netejar, rehòstia, i netejar, que els lavabos fotien una pudor que tombava de tos, que hi havia com una crosta a terra que les sabates s’hi enganxaven i senties crac, crac, crac, quan t’alçaves per fer-te un cigarret a1 corredor i no empudegar el compartiment.”

Els que hem tingut de nois el dubtós honor d’anar en aquells trens de fum i cruixits, que feien pensar que els vagons estaven a punt de desmanegar-se al pròxim revolt mentre t’empassaves carbonissa, no podem més que sentir-nos representats per moments d’aquesta mena. A més a més, deixin-me’n remarcar el seguit de frases unides amb la conjunció “i”, un recurs —polisíndeton, en diuen els que en saben— literàriament naïf dels que no dominen la subordinació, però que l’Octavi, que sí que coneix a fons les diverses estratègies sintàctiques, fa servir sovint amb gran mestria, precisament per donar aquest to construïdament col·loquial a la seva prosa.

Mirin, si afirmo tot plegat no és pas pel compromís de ser aquí i fer quedar bé l’autor, sinó perquè la seva novel·la no pretén relatar una història imposant-hi un sentit, és a dir, imposant-hi l’extinció en el desenvolupament, sinó allò que n’és previ: la vida, sense cap sentit general novel·lístic, sí, com efectivament és la vida. (Una no linealitat  reforçada per les diverses veus narratives.) En el cas de Lluna crua, la vida escamotejada per la història dels vencedors de la guerra civil: la vida, la subvida, dels perdedors, l’única que paradoxalment val de debò per saber de veritat la història, sempre terrible, dels vencedors.

Lluna crua se’ns presenta com un retaule —Retaule del Derrotat, es podria haver titulat perfectament el llibre— o, si s’ho estimen més, com un mural dedicat a les víctimes, la víctima col·lectiva, si ens remetem al capítol final de l’obra, que ve encapçalat per la terrible divisa que hi ha a la porta de l’infern dantesc: “Lasciate ogni speranza”. Sí, la sola víctima formada pels vençuts, pels humiliats, i els seus fills i els seus néts, que malden per estimar-se, per sobreviure, per poder ser com són, per poder simplement viure sense el pes brutal de la coerció, de la derrota. Hi ha una frase d’un dels personatges que m’ha colpit especialment:

“Quina terra, aquesta, que guanyar-se la vida es transforma en oposició al règim.”

(Observem de passada la versemblança col·loquial de la frase gràcies a no fer servir el relatiu fort “on” o “en la qual”.)

Un retaule, un grandiós mural, en què cada escena ens remet al “personatge principal” del llibre: un temps —ressons raimonians “d’un temps, d’un país”—, o encara millor, una atmosfera omnipresent, la de la postguerra civil que per molts es va allargar fins a la mort de Franco i que, en molts aspectes, encara dura amb la dreta reaccionària enquistada en el poder. Una atmosfera incivil la de Lluna crua per on pul·lulen un seguit de personatges que, per separat, potser són fragmentaris, parcials, momentanis, però tots en conjunt formen el personatge “vençut”, el complexíssim personatge de l’humiliat que formen entre tots, amb les dèries de cadascun, les frustracions, l’odi i la bondat, la pietat i la immisericòrdia: una unitat polièdrica, elaboradíssima, contradictòria i, doncs, dialèctica: homes, dones, nens, adolescents, tots abandonats al seu destí, sense com qui diu possibilitats de lluitar, de defensar-se, esborrats de la història, convertits en simple humus on créixer els vencedors, els feixistes.

Cito Pavesese, del seu Ofici de viure:

“No es tracta de descobrir una nova realitat psicològica, sinó de multiplicar els punts de vista que revelaran en la normal realitat una gran riquesa. És un problema de construcció.”

Una atmosfera irrespirable que ofega els vençuts. Cito l’Octavi:

“Ara que era a punt de rebre el carnet de Falange, sospitava que els pares molt del règim no devien ser perquè no anaven sovint a missa ni mai havien lloat Franco, almenys davant d’ell. Tam­poc havien tirat pestes en contra seu, d’acord, era un silenci sepulcral i tant de silenci durant tants anys era el que tornava sospitosos els pares de desafecció al regim.”

Una atmosfera irrespirable que ofega els vençuts, deia, fins al punt d’incomunicar-los amb els fills i que fa que aquests fills busquin les més peregrines sortides, sovint impossibles, sovint ben lluny d’allò que els puguin dir els pares sobre el futur, perquè pels pares no hi ha futur: la reacció els hi va matar a la guerra civil. Austràlia, París, fer-se a la mar, fugir, fugir, fugir… Sí, fins i tot lliurant-se en braços dels vencedors. O buscant l’experiència iniciàtica de l’amor prohibit, prohibit sobretot a les noies. Però també la voluntat de quedar-se i resistir, lluitar, fer front a la incivilitat dictatorial. Tots els desitjos i totes les esperances contradictòries, sovint incasables, que té i sent tot personatge col·lectiu. Un poble oprimit, un poble al qual se li nega fins i tot la llengua, perquè si t’arrenquen la llengua ja no tens identitat i ja no importes humanament. No ets, pots ser eliminat.

La novel·la, el retaule, el mural de l’Octavi ens atrapa amb una calculadíssima i acuradíssima escriptura que sembla a raig —els que escrivim sabem com n’és de difícil fer versemblant la naturalitat de l’escriptura—, una escriptura plena de paràgrafs d’una gran expertesa literària que posen en relleu allò que els deia de la gran novel·la, la que es pot rellegir, la que es construeix en el llenguatge i no en l’argument.

I com a mostra d’aquesta capacitat literària de l’Octavi Monsonís permetin-me que en destaqui dos passatges del llibre que em semblen d’una humanitat incommensurable, expressió de sentiments molt fondos explicats sense apel·lar a la sentimentalitat, sinó com a evocació des de la particularitat d’una solidaritat humana que és l’única cosa que pot fer-nos millors. Em refereixo al capítol “Allibera’t”, on un pare que, havent tastat la llibertat republicana, s’enfronta amb tot el poble, i fins i tot amb la guàrdia civil, cosa que li costarà un atac de cor i la mort, per defensar, encara que no ho entengui i potser no hi estigui d’acord, la llibertat de ser homosexual del seu fill, com si molt dintre seu sabés per instint que la lluita per la llibertat dels altres és l’única cosa que ens fa de debò lliures. L’altre passatge a què em vull referir és del capítol “Sumar i restar”, i la relació d’amistat solidària entre dos “xiquets” simbolitzada en el valor per ells d’una boleta de vidre, una “canica” que en deia la canalla, plena de colors. D’iridiscències. Una boleta que és com un miratge d’esperança enmig de la rústica grisor de les altres boletes. Unes pàgines que situen la literatura de l’Octavi molt amunt, sobretot moralment.

Vull acabar amb un lema que vaig tenir l’oportunitat de llegir en una pancarta dels “indignats” tret d’una vinyeta de l’humorista “El Roto”: “Els derrotats som invencibles”.

Res més. Felicitats Octavi per la teva Lluna crua i moltes gràcies per haver-me convidat a llegir el teu llibre i per donar-me l’oportunitat d’explicar-me. Disculpa’m per tot allò que segur que conté la teva novel·la i que jo no he sabut veure. També gràcies a Vilaweb per acollir-nos i a tots vostès per ser aquí. Resistint.

VI-2017

http://www.vilaweb.cat/noticies/lluna-crua-la-presentacio-del-llibre-doctavi-monsonis-a-lespai-vilaweb/

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

SÚNION

SÚNION
(amb Carles Riba)

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
     tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
     amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
     que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
     pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
     ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
     súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
     ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VIATGE, ¿FETITXISME O CONEIXEMENT?

VIATGE, ¿FETITXISME O CONEIXEMENT?

Juny del 2017. Visitem Atenes. No hi havíem estat mai. Aquesta Atenes moderna, arruïnada econòmicament pels que se’n proclamen hereus culturals i polítics, que conserva amb penes i treballs (pocs) les restes de l’Atenes de Pericles (s. –V). Els déus hel·lènics, uns autèntics energúmens. La filosofia grega: presocràtics i postsocràtics. La mort de Sòcrates i la manipulació platònica del seu llegat moral. La República. L’Acadèmia. Aristòtil. La democràcia atenenca. L’origen intel·lectual i polític d’Occident. Però, ¿quantes morts va costar l’Acròpoli? ¿Quants esclaus i no esclaus hi van deixar la pell tallant, fent rodolar i elevant els tambors de les columnes del Partenon? Si ja costa pujar-hi lleuger d’equipatge per visitar-la, fins al punt que voldríem tenir “peus alígers” que ens hi elevessin sense esforç, ¿com ens imaginem que devia ser traginar-hi els blocs de marbre muntanya amunt i a cop de múscul mal nodrit? Això també és en l’origen d’Occident: l’explotació. Mentre els herois, protegits pels déus, acomplien inútils gestes fabuloses, centenars de Sísifs, deixats de la mà de déu, feien pujar la seva pedra fins al cim per tornar-ne a baixar i fer-ne pujar una altra. Fins a l’extenuació. La mà d’obra esclava era barata. La repetició de la feina els devia fer pensar que la pedra sempre era la mateixa. La deshumanització del treball mecànic en nom de la divinització del producte. ¡Amb quina enveja que devien pensar en el mite d’Amfíon i el seu do de moure a toc de lira les pedres amb què ell i el seu germà Zetos, aquest com ells mateixos, van aixecar la muralla de Tebes! ¿O és que ens pensem, turistes de les grandeses, que fins les cariàtides van brotar de terra com una massís de flors silvestres? Insensibles al dolor per mor de la bellesa, fem com si tots els monuments ja fossin allà des d’abans del primer ser humà. Com a màxim en recordem el Fídies de torn. Els límits de la democràcia: el valor atorgat als símbols del poder i la indiferència pel sofriment dels que no van deixar petja. ¡Atenes n’era plena! Com ara. Només una societat que posi no pas l’Home, una abstracció, sinó l’home més humil en el centre del seu pensament i de la seva acció es mereixerà l’atribut d’humanística. Sí, la gent més humil… La gent més desafavorida. Els exiliats sense moure’s del propi país mentre l’exili d’arreu del món espera a les fronteres. La gent que no compta per l’Europa benestant. UE. La “troika”. ¡Atenes n’és plena! Com aleshores. No. ¡Que cap viatge sigui una abstracció! No pas fetitxisme, sinó coneixement. La terra que trepitgem és “sagrada” per la sang vessada pels milers i milions de sofrents anònims que guarda i no pas pels déus. Som hereus d’un sofriment secular.

7-VI-2017

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , , , , | 4 comentaris

EN ALTA MAR…

Al poeta alguerès Guido Sari,
i en ell a tots els poetes catalans de l’Alguer

En alta mar, només la claustrofòbica
circumferència de l’horitzó.
T’ho miris com t’ho miris, n’ets el centre.
El setge d’aigua que la terra trenca:
la irrupció de la vida en el jo.
Un buf de vida al cadàver del Ser.
Tots aquests anys d’aprendre a ser no-res,
com ja ho vas ser fa els anys que tens, i amb tot
tants i tants dies irrenunciables,
que la renúncia mortal ens pren.
Uns llavis morts, taques de veu resseca.

(Del meu llibre inèdit Desig de veu, 2016-17)

Publicat dins de Textos actuals | Deixa un comentari

VALOR (I VALENTIA) D’UNA EMPRESA CULTURAL

VALOR (I VALENTIA) D’UNA EMPRESA CULTURAL

¿Vostès s’imaginen un país on hi hagués institucions culturals que, en comptes de repartir calerons per fomentar innecessàries vocacions literàries i satisfer espúries ambicions que no tenen res a veure amb la creació d’una cultura sòlida, es dediquessin al foment de publicacions rigoroses de la millor literatura antiga i contemporània d’arreu del món sense intervencions ideològiques? Per posar-los un exemple del meu camp, el de la poesia: ¿s’imaginen una col·lecció que posés a l’abast tant de l’estudiós com del lector mitjà assajos sobre els millors poetes de la cultura occidental a la qual pertanyem. Sí, s’imaginen una col·lecció que estudiés poetes com Rilke, Dickinson, Ungaretti, Auden, Éluard, Pasolini…?

¿S’ho imaginen?

Doncs ho tenim i no pas per iniciativa de cap institució cultural ni tampoc del món universitari. Ho tenim per l’esforç d’un grup de poetes, artistes i intel·lectuals de Sabadell, com són Josep Gerona, Josep M. Ripoll, Marcel Ayats, Esteban Martínez i Quilo Martínez, que s’han de buscar la vida com a editors. Són els “Quaderns de Versàlia”, publicats per Papers de Versàlia, que també edita una bella col·lecció de poesia: “Zona blanca”.

Doncs sí, mentre editorials i editorialetes, amb l’ajuda de les “menjadores” oficials corresponents, ens inunden el “mercadillo” literari d’autèntiques nicieses d’autors que sembla que no s’hagin llegit ni a si mateixos —si ho fessin, no publicarien—, difícilment trobem a les llibreries uns volums que ens ofereixen coneixement fondo sobre el bo i millor de la poesia internacional amb l’estudi polièdric d’un autor rellevant: uns volums que en un “ecosistema” literari de qualitat haurien de ser de lectura obligada per qualsevol persona mitjanament culta interessada en els avatars de la poesia moderna. De moment, se n’han publicat sis. Cada volum ens ofereix una primera part dedicada a diversos estudis que parlen de diferents aspectes de l’autor triat, un segon apartat antològic dedicat a la traducció de poemes seus, i un tercer en què diversos autors actuals ens ofereixen poemes “a partir de” o “a la manera de” l’autor estudiat, fins ara Rilke, Dickinson, Ungaretti, Auden, Éluard i Pasolini.

¿Problemes? Per mi dos.

En una situació com l’actual, en què els més conspicus escriptors en castellà a Catalunya —aquells que mentre la cultura catalana no tenia cap dret en feien paternalisme comprensiu— s’han tret la careta i s’han arrenglerat amb Ciudadanos, partit creat per uns quants “babèlics” ressentits per anar contra la llengua catalana, sembla força pelut que una col·lecció bilingüe de facto sigui prou ben acceptada en un àmbit cultural que se sent agredit per les autèntiques bajanades contra tot el que es mou en català, vomitades precisament per aquests escriptors espanyols que busquen Doña Inés en esta apartada orilla de l’odi a Catalunya i que persegueixen, ja sense embuts paternaloides, la liquidació via afebliment de la llengua i la cultura que fan que Catalunya es digui Catalunya i no pas, posem per cas, Extremadura. ¿Que no són pas tots i que n’hi ha uns quants que diuen que no hi estan d’acord amb la “boca petita”? Potser sí, i en conec alguns de ben valuosos, però també ho és que amb la “boca grossa” no diuen ni piu. En conseqüència, el bilingüisme de facto situa Papers de Versàlia en la terra de ningú en què s’ha convertit el diàleg entre les dues llengües. Aquest és a parer meu el problema major. La pertinença. ¿El problema menor? En una col·lecció tan intel·lectualment seriosa, ¿no seria millor publicar-ne la tercera part, la de poemes “a la manera de”, en una separata o fer-ne un volum de la col·lecció “Zona blanca”, perquè el lector pugui guardar a la seva biblioteca els volums dels “Quaderns” com una obra d’anàlisi de l’autor que sigui sense necessitat d’homenatges ni ressons afegits?

Dos problemes que potser pels editors de tan valuosos Papers no ho són i que no pretenen de cap de les maneres diluir l’interès objectiu que concita el valor (i valentia) d’una empresa com la de Papers de Versàlia —jo me’n penso continuar comprant tots els “Quaderns”—, que amb els anys i la continuïtat, i la catalanitat, podria arribar a ser la Bernat Metge de la modernitat. ¿Per què no? I a més a més sense necessitat de cap “cambó” de Burgos.

13-V-2017

 

 

 

 

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

EL RASTRE D’UNS ESCRITS

Poema que dóna títol a un llibre meu inèdit i del qual pren nom aquest blog.

EL RASTRE D’UNS ESCRITS

De totes les raons
que amb passió de ser
se t’emporten de tu
cap al coneixement,
de tots els pensaments
que penses com a teus
i amb què compons un món
de noms apropiats
per conviure amb el temps,
de tots els sentiments
que et fan reviure intens
de desig a record
contra l’instant que et mor,
de tot allò que saps
o creus immaterial
i que en dius esperit
―com si fos vida a part
que existís sense cos―,
mort no en quedarà res
―¿el rastre d’uns escrits?―,
i ningú sabrà mai
―sense la viva veu―
l’ànim que et feia viu.

Carles Camps Mundó
2010

Publicat dins de Textos actuals | Etiquetat com a | Deixa un comentari

MAIG DEL 17

MAIG DEL 17

És irrisori que l’Europa política democràtica (sic) respiri alleujada quan fracassa o senzillament no guanya l’extrema dreta, com ara a França, i que, en canvi, no adopti enèrgiques mesures amb una dreta extrema instal·lada al poder a Espanya, amb tots els seus incompliments democràtics i totes les seves corrupteles i amb la fàctica liquidació de la divisió de poders, per no parlar d’Hongria i Polònia. (Si hagués guanyat Le Pen, l’estructura republicana francesa hauria fet que el Front Nacional actués més democràticament que els governants actuals de Madrid.) A més a més, de què s’alegren Juncker, Merkel, Schultz, Hollande, la Comissió Europea, l’Eurocambra, etc. ¿Por de perdre privilegis i sous? ¿Que no s’adonen que els que els alimenten, a ells i Macron, també alimenten Le Pen? Però, ¿què dic? Prou que ho saben que el gran capital juga totes les cartes possibles per guanyar sempre. El mateix Juncker, a Luxemburg, li feia de croupier. Més que mai a Espanya és necessària la “ruptura democràtica”, com defensaven in illo tempore el PC i el PSUC, venuts després per un lloc al sol a les platges madrilenyes de la Transició. (Pobres, van acabar cantant allò de “Vaya, vaya, / aquí no hay playa”.) Una ruptura democràtica que també s’hauria de donar a Europa sencera perquè mai més el feixisme ara rampant hi tingués res a dir. Però els amos no els deixen: necessiten l’alternativa més ferotge, com la van necessitar a Alemanya —encara que el nazisme, que era capitalisme, no ho oblidem, cap al final se’ls n’anés de les mans—, per aconseguir que tots els moviments reivindicatius afluixin en els seus pressupòsits ideològics reformadors i transformadors, i busquin noms transversals sense connotacions ideològiques; els amos del discurs saben prou bé que el nom sí que fa la cosa. Ara, a França, En Marche —una picada d’ull dretana al revolucionari “marchons, marchons !”—, però abans, a Espanya, Podemos —una referència al “Yes we can” d’Obama, ja em diran— o Ciudadanos —una barroera apropiació dels citoyens de “La Marsellesa”—, i a Catalunya, Comuns —que tant pot ser “comunitat de veïns”, vista la procedència activista d’Ada Colau, com “comunitat autònoma”, que ja els va bé en vista de els ai uix que fan a la independència—…, i encara abans, a Itàlia, l’Ulivo, rere les branques “pacífiques” del qual es van voler amagar els dimonitzats eurocomunistes. ¡Que lluny de la política de confrontació de models socioeconòmics! Els nous noms que es van estenent pel mapa polític europeu i mundial són la caiguda de genolls de tot l’àmbit revolucionari i transformador davant del Sant Cristo Gros del capital, i la intrusió de la dreta extrema en l’àmbit de la dissimulació ideològica amb noms amables, perquè els votants d’ultradreta que no volen que sigui dit no se sentin del tot incòmodes. Uns nous noms que ens diuen que no cal dir-se res en concret, perquè només s’aspira a gestionar les engrunes del capital seguint-ne les indicacions pertinents, però sempre impertinents per les aspiracions de les majories socials desafavorides, cada cop més àmplies. Com veuen, els noms ja no inclouen el terme “partit” i els podria fer servir, doncs, qualsevol ideologia. O qualsevol supermercat. En Marche, Podemos, Ciudadanos… ¿Què ens diuen de la seva adscripció ideològica real? No són més que marques publicitàries que volen pescar vots d’aquí i d’allà. Es diu que fins madame Petain vol emmascarar el nom de Front Nacional, a veure si a les legislatives piquen uns quants milions de francesos més. Hi hauria de posar, com han fet els nois i noies de Rivera per aigualir el seu extremisme espanyolista, Citoyens.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

CARTA OBERTA A JOSEP M. RIPOLL

CARTA OBERTA A JOSEP M. RIPOLL ARRAN DE L’APARICIÓ DEL SEU LLIBRE INTERIORS I PAISATGES

Benvolgut Josep M.:

No saps prou com m’ha complagut el teu nou llibre, Interiors i paisatges (Zona blanca, 12. Papers de Versàlia). Tot ell és ple d’elegància poètica i de subtilíssima bellesa, dos atributs, elegància i bellesa, tràgicament bandejats per bona part de la poesia que trobem a les “pires” de novetats de les llibreries. A més a més, els teus poemes són plens d’una intuïció filosòfica que potser passarà desapercebuda al consumidor, però que no pot pas deixar indiferent el lector.

Hi expresses d’una manera ben afortunada l’estupor, el desconcert, i la sàvia acceptació, d’haver arribat a l’edat de la “intempèrie”, per fer servir el terme vinyolià; aquella edat que t’aboca a fer front als anys en què la vida juga la partida definitiva a vida o mort, aquella partida que saps que, la juguis com la juguis, només et portarà a perdre. Però aquest és el repte, saber conviure  —com viure— amb la pèrdua, amb la fugacitat, amb la decadència. Amb els teus vius i amb els teus morts. Pactar-hi i fer-ne vida. L’edat en què l’amor resistent esdevé tendresa.

És el tomb que experimenta a partir d’uns certs anys el nostre cervell i que el fa passar de la immortalitat a la caducitat, al temps de descompte. De l’ànima immortal de la joventut només ens en queda salvar l’ànim de sobreviure’ns dia a dia, amb l’acceptació del que som i amb l’oblit del que podríem haver sigut. Sí, l’ànim per suportar-nos en el nostre mer instint de vida i fer-lo vivible, com descrius tan bé a “Des del jardí”, on ja no som res més que uns déus mortals.

Molts no són capaços d’assumir aquest traspàs de la immortalitat a la precarietat i malden per conservar-se joves fent aquí i allà ridículs pactes fàustics amb el Mefistòfil de torn i en les condicions que siguin. Patètics fruits caiguts que volen fer veure que encara reben saba de l’arbre.

[…]
Renéixer.
No per ser un altre.
Per ser un mateix.

Tu has emprès el camí de la dignitat de la maduració i les seves conseqüències, i ho demostres amb la teva mirada solidària amb la dura condició humana. Exemplar en aquest sentit la teva “Suite del dolor i el jardí”, encapçalada per una citació de l’impressionant De profundis, d’Oscar Wilde.

Puc afirmar sense cap recança que llegint els teus poemes he tingut instants de felicitat lectora, amb versos i imatges aquí i allà com: “…i no han estat tocats mai / per la gràcia de l’abisme.”, “La tarda d’estiu encén tots els buits.”, “Tot el que es veu és silenci.”, “…l’aigua despullada.”, etc. Un llibre, aquest Interiors i paisatges, excel·lent en el qual excel·leixen les set suites que conté, de les quals vull destacar per la seva radicalitat expressiva la titulada “Miracle”, dedicada a una peça de l’escultor contemporani italià Marino Marini.

I

Serè, el genet
domina el cavall:
són u.

[…]

V

Genet estès sobre cavall jacent:
un únic cos.

Miracle
d’unitat de la pedra.

Poemes per ser llegits sense ànsies ni ambicions i aprendre-hi la lliçó de la seva maduresa moral. Enmig de tanta poesia com “sagarreja” en busca de l’aplaudiment fàcil, una poesia en alt relleu, la teva, que reivindica l’esforç intel·lectual d’aquells noms de la nostra literatura que ens van saber treure del sot del provincianisme, en el qual amb disfresses de “modernor” ens estan tornant a enterrar.

Malauradament, entre nosaltres, els escriptors ja no volen ser intel·lectualment influents. Simplement ho volen ser mercantilment, i obliden que, enmig de l’hipermercat global de la cultura, són precisament les cultures assetjades com la nostra, potser per la seva mateixa falta de competitivitat mundial, les úniques encara capaces de preservar els valors morals que ens permeten dir-nos humans. En defensa pròpia.

Gràcies, Josep M., pels teus poemes.

1-V-2017

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

DIA CRÍTIC

DIA CRÍTIC

Un cop més —i ja en van…—, la Secció Filològica de l’IEC desatén les seves funcions “científiques” i cedeix a pressions lingüístiques poc fonamentades.

Segons diuen, amb l’última revisió ortogràfica de la nova gramàtica que s’ha començat a publicar ha decidit tirar pel dret en certes qüestions com la dels diacrítics perquè uns quants professors han fet pressió per simplificar l’ortografia en vista de les faltes que comet l’alumnat.

Es veu que han considerat que mort el “gos” (les marques ortogràfiques), morta la ràbia (la nefasta ortografia a les escoles).

I això és el que fa aquesta descurança científica a l’hora de prendre decisions: ¡ràbia! ¡Sí, ràbia de la bona!

¿S’han parat a pensar què “significarà” pel que fa a les “significacions” literàries certes indistincions gràfiques? ¿Han pres la decisió sense analitzar acuradament què li pot suposar a la poesia catalana, per exemple, la seva resolució ortogràfica? ¿La volen empobrir de possibilitats significatives?

¿Què faran quan es trobin havent de convertir a la nova ortografia Foix, Riba, Espriu, Solà, Sampere, etc.? Sentits abstractes i absoluts es perdran totalment, perquè precisament en la semblança gràfica, però no pas fonètica, es basen molts jocs poètics que s’han fet i que es fan.

Els en posaré un exemple del meu llibre Cap nom del món (Edicions del Buc, 2015), un exemple que m’amoïna de debò, perquè considero que amb la nova ortografia ja no podré fer matisos d’aquest caràcter:

No hi ha res insondable en el silenci.
En el silenci no hi ha rés.

Els membres de la filològica, capitanejats per la senyora Cabré, ¿estan de debò disposats a fer-nos renunciar a aquesta mena de subtilitats de sentit de què la poesia és plena?

¿La possibilitat de titular un llibre com a Rés ha de quedar en res?

¿Les Mireies Calafells futures han de renunciar a la distinció significativa del poema de la Mireia Calafell actual titulat precisament “Diacrític”?:

dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna

que violent és un accent
quan no fa prou diferència

Posin-lo sense l’accent distintiu, diacrític. ¿Què me’n diuen?

Demano des d’aquí, doncs, a la Filològica que s’ho repensi i que ens estalviï aquesta sèrie de rectificacions ortogràfiques que empobreixen les possibilitats expressives de la nostra llengua i que tots plegats acabarem lamentant. Com un dia crític.

10-IV-2017

 

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , , | 4 comentaris