“LA POESIA CATALANA ÉS ENCARA MASSA PURITANA”

“LA POESIA CATALANA ÉS ENCARA MASSA PURITANA”

Després d’haver llegit de passada aquest titular generalista extret d’una entrevista a un poeta provecte que es veu que fa amb la poesia com tants fan amb l’spinning: voler-se treure (en va) anys de sobre.            

El problema més greu de la poesia del cos és la suor. ¿Com poetificar els efluvis corporals, si no la volem asèptica, tontorrona? Perquè la pega de la poesia del cos és que fa de desodorant i li treu verisme. En canvi, ànima i esperit, com que només tenen existència lingüística, no plantegen problemes de representació odorífica. Parlar de l’amor carnal és com voler parlar de la mort explicant autòpsies. Per exemple, “Crims” o tantes sèries sobre assassinats i matances: la morbositat, la por, l’adrenalina, però no pas el dolor per l’Altre. No pas l’amor per l’Altre.

Però, ¿per què la necessitat de fer-se el transgressor amb una poesia sudorífera en una època en què els cossos ens arriben en totes les actituds i en totes les posicions a través de tots els mèdia i són objecte de greus delictes, fins i tot publicitats? S’entén, això de la poesia del cos, en períodes de greu agitació hormonal, un terrabastall interior que ens fa pensar únics, que ens fa pensar que el que ens passa hormona endintre només ens passa a nosaltres, perfectes narcisos que massa sovint es cronifiquen. Però de vells, ¿no ens podem estalviar la suada poètica, si no és que expliquem envejables prodigis, és a dir, sopars de duro difícils de creure? Perquè tampoc cal fer posar vermella la parella a la perruqueria o al colmado de la cantonada en una època que més que passió despertem compassió.

Avui, potser la transgressió veritable és el “puritanisme” de la crítica ètica, aquella que denuncia com, amb l’exhibició, es prostitueixen els cossos. (Només s’ha de donar una ullada a la prensa rosa, blava o arc iris.) La transgressió veritable és rescatar-los, tornar-los a la intimitat dels afectes. Allunyar-los del “consum” de l’exhibicionisme. Fer de la poesia un reducte contra el “consumir-nos” com a sexe o com a cadàver. El lloc on parlar amb precisió de les coses més imprecises que ens assetgen l’“ànima”, si se’n vol dir així del llenguatge, com la dualitat amor i mort, sense necessitat de tripes ni budells. (Per cert, si Baudelaire —a qui sempre es treu com el Sant Cristo Gros quan es parla d’aquests temes— hagués arribat a la setantena, com l’autor de la frase d’encapçalament o jo mateix, no sé pas si hauria continuat escrivint el que escrivia, coses que, si no fos per la formalització precisa i l’època prefreudina, ens farien riure comparades amb qualsevol programa televisiu d’aquells que esquarteren la víctima de viu en viu).

No sé pas si jo ho sé fer, ho confesso, però la millor manera d’envellir és amb indiferència. Sense lluitar-hi en contra. Ja fa massa temps que no ens sona The Young Ones, si no és que vols cantar-lo com encara fa en Cliff, amb perruquí i a l’ombra de The Shadows, valgui la redundància. Unes Ombres, que també estan per l’arrastre.

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a | 2 comentaris

EL POEMA – LO POÈMA

Gràcies a la generosa mediació del poeta nord-català Joan Pere Sunyer, la revista “OC” ha tingut l’amabilitat de publicar-me una sèrie de poemes del meu llibre inèdit L’Instant inexacte, traduïts per Joan Ives Casanova, a qui agraeixo de tot cor la feina feta. També dono les gràcies a l’equip encapçalat per Frederic Fijac, que, amb la publicació de la revista “OC”, lluita per la conservació i la difusió cultural de l’occità i en occità. Alhora animo els poetes catalans a establir vies de relació amb una llengua que també hauríem de tenir com a nostra.

Publicat dins de Textos actuals | Deixa un comentari

GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

GENT DE PARAULA (Memòries del correccional)

Com que sovint em criden l’atenció usos lingüístics inesperats, per qualificar-ho amablement, tant als mitjans de comunicació com a la vida corrent, obro aquesta pàgina per fer partícip a qui s’ho vulgui llegir del meu estupor, nascut de la simple aplicació del sentit comú i la memòria lingüística.

GENT DE PARAULA (cliqueu per veure totes les entrades)

***

DILUIR, DISSOLDRE

A l’època del Sindicat d’Estudiants, a finals dels 60 del segle XX, recordo que en una manifestació estudiantil a la Rambla vaig assistir, això sí, amb la por al cos, a una mostra de com n’eren, de rucs, de toixos, els “números”, que en deien, de les forces d’ordre públic, conegudes com a “grisos” per la vestimenta, encara que el qualificatiu també els hauria escaigut perfectament per les seves poques llums. Després de dispersar-nos a cops de porra, el comandament de l’operatiu va donar l’ordre als agents de dissoldre els grupets que quedaven aquí i allà. Amenaçadors, amb la porra en alt o amb la mà a la pistola, anaven comminant els últims manifestants encara agrupats a marxar del lloc amb crits de “disuélvanse”. Doncs bé, un dels “números”, amb cara de molt males puces, es va acostar a un manifestant —de resultes de les corredisses, s’havia quedat sol i dissimulava mirant un aparador— i amb veu estentòria li va etzibar un “¡disuélvase!” que va ressonar ben fort. L’espant del pobre al·ludit, que no devia saber com fer-s’ho —això de dissoldre’s—, els puc ben assegurar que va ser descomunal. I no m’ho invento; hi vaig assistir personalment, perquè jo també dissimulava per allà a la vora. ¿Per què ho explico tot plegat? Doncs perquè un d’aquests dies de febrer del 2021 de manifestacions per Pablo Hasél i la llibertat d’expressió, un reporter televisiu va concloure el seu directe de la protesta dient que els manifestants ja s’havien diluït. Com es veu, a sobre de no millorar, anem enrere. La ruqueria ha passat de la policia franquista al periodisme. Si abans un manifestant es podia dissoldre, ara també es pot diluir. ¡Manifestants solubles! Per això el “neoandalús” Enric Millo ha dit fa poc que ni porres ni foam, ¡tanqueta del canó d’aigua! “Una ducha siempre viene bien”, ha piulat a twitter, sobretot si ens dissol. Un visionari. Però no sé jo si se n’adona, que volent “dutxar” els manifestants no fa més que incubar semànticament l’“ou de la serp”.

***

ENFADAR per RENYIR

Aquesta barbaritat que ara exemplificaré encara no l’havia sentit mai, i faig vots perquè no s’escampi! Un autèntic petimetre de les tertúlies esportives, d’aquells que gasta posat de saber de què parla, ens etziba amb la seva prosòdia de perdonavides periodístic: “Que el Barça estigui en una temporada de transició no està enfadat amb el fet que hagi de guanyar contra equips menors.” Pobre, potser sí que sap de què parla, però no sap pas què es diu.

***

HERBA / GESPA

És proverbial la confusió general que hi ha entre aquests dos termes, fins al punt que ja se’ls fa sinònims i s’utilitzen sense cap rigor. Però només ens hem de parar a pensar una mica i veure’m que el terme herba inclou gespa, però no al revés. Per tant, podem ponderar el bon o mal estat de l’herba d’un camp de futbol o també alabar o denigrar les condicions de la gespa, que és una manera d’estar tallada l’herba. El que en canvi queda absolutament idiota és que algú vegi un camp sembrat que verdeja i en digui que ja comença a sortir la gespa. A la naturalesa, no n’hi ha. Per exemplificar-ho podria agafar molts exemples dels programes esportius dels mitjans de comunicació que fan usos irrisoris dels dos termes. Però em limitaré a un sol exemple perquè crec que és el top ten dels que ara recordo. Encara no fa gaire, un cromanyó dels que corren per les tertúlies esportives i no esportives dels diversos mitjans es va referir al llegat de la junta de Bartomeu amb una gracieta amb pretensions històrico-culturals deplorable. Va dir que havien deixat el club com Àtila deixava la gespa: arrasada fins al punt de no tornar a créixer. ¡Déu meu! D’una sola tacada, feia anar a peu el cabdill dels huns —tot i que me’n moro de ganes, no faré la gracieta dels haltres—, i no a cavall, que és el que assolava el terreny, i a més l’obligava a anar de l’Europa central a Roma suposo que fent malbé la gespa de les urbanitzacions, si és que al segle V n’hi havia enlloc, perquè a camp obert només hi devia trobar herba.

***

HAVER DE

Qualsevol que vegi aquesta entrada pensarà d’entrada (he, he) que s’hi tractarà de l’ús tan estès del calc castellà tenir que en comptes de la forma genuïna catalana d’haver de i, per extensió, de si també és admissible en bon català tenir de. Però de res de tot plegat vull parlar aquí, perquè ho considero prou comentat i debatut per gent més sàvia que no pas jo. Si ara surto amb l’haver de és per l’ús subreptíciament ideològic que se’n fa als mitjans de comunicació, un ús segurament fins i tot inadvertit per molts dels mateixos redactors de la notícia. Aquest ús ideològic de l’haver de s’està tornant a fer patent aquests dies de protesta (d’aldarulls, en diuen, amb intencions criminalitzadores), un cop més contra les sentències injustes dels tribunals espanyols. Doncs bé, quan els mitjans ens informen de l’actuació repressiva policial (¡esclar que això els periodistes no ho qualifiquen d’aquesta manera!), sempre fan anar aquest haver de (d’obligació, de necessitat, com si ens diguessin que no s’hi podia fer res més); així ens fan saber: “La policia ha hagut d’actuar…”, “la policia ha hagut d’intervenir…”, “la policia ha hagut de carregar…”, “la policia ha hagut de disparar…” (entengui’s per “policia” qualsevol cos d’ordre públic dels que coneixem, i que en són uns quants). ¿Per què l’informador no es limita a l’estricta neutralitat descriptiva dels fets? “La policia ha actuat, ha intervingut, ha carregat, ha disparat…” O dit a la inversa. ¿Per què no se’ns diu mai que “les persones concentrades s’han hagut de manifestar contra l’atac a les llibertats que suposa la sentència”, “els manifestants han hagut de llançar pedres en vista de la violenta càrrega de la policia”, etc. L’objectivitat o és total o és ideologia a favor d’uns i en contra dels altres. Aquest voler fer passar la policia com a defensora de l’ordre només ens diu que la policia és utilitzada pels poders per afermar el seu statu quo. El llenguatge, i tampoc aquest haver de, mai és innocent i per poc que hi gratem amb ull crític sempre ens ensenya… les hegemonies.

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

VOX VOL UN SALVADOR

VOX VOL UN SALVADOR

Aquestes ratlles no tenen cap altra pretensió que preguntar-me i preguntar-vos si, per culpa de les nostres decepcions independentistes, hem de permetre per desídia política que un personatge com Salvador Illa arribi a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Sí, m’ho pregunto i us ho pregunto. Un personatge que fa ostentació de títol de Filosofia i a qui, doncs, hauríem d’exigir que fos honest i filés ben prim, cosa que per desgràcia no fa, a l’hora de manejar conceptes com legalitat i legitimitat, deures i drets, llibertat i submissió constitucional, delicte i transgressió, pressió social i ordre polític o públic, i tot l’etcètera de dilemes democràtics que s’hi vulguin afegir i que tan sovint se’ns estan plantejant actualment a causa de la política espanyola cada cop més democràticament qüestionable…, un personatge així, dic, ¿té dret moral a presentar-se a la presidència de la Generalitat tot i haver-se empassat sense matisos la repressió dels seus conciutadans, amb les infaustes càrregues policials de l’1 d’Octubre, amb més de dos mil encausats de resultes de la persecució política, i amb càrrecs, com el president Torra, inhabilitats? Sí, ¿hi té dret aquest Salvador que va donar suport al 155, sense que se li mogués ni un pèl del serrell lateral, o que no ha badat mai boca —ni que fos la boca més petita— davant del judici farsa del TS?

Mireu-vos-el, amb la seva cara d’úlcera d’estómac, cínicament indiferent a la sort de la quinzena de polítics del país que ara vol presidir que estan empresonats o exiliats per haver lluitat sense por perquè aquest país no sigui esborrat per l’assimilació espanyolista; ¡oh sí!, mireu-lo bé, mentre el seu partit, el PSOE —per no parlar del seu PSC, èticament degradat per ell mateix, pel reptilià Miquel Iceta, el “Postergat”, i per l’odiosa Eva Granados—, mira cap a una altra banda, la banda del gran capital, de la monarquia, de l’extrema dreta, dels militars, de les forces de l’ordre, de la judicatura… Hi mira i es veu que no hi veu res. O que no ho vol veure. Ni corrupció, ni amenaces a la democràcia, ni justícia venjativa, ni persecució política, ni repressió…

Però, per si no n’hi ha prou amb l’aspecte moral —amb aquella branca de la filosofia que es diu ètica—, ¿com es pot permetre que presideixi la nostra institució algú que ha volgut centralitzar la sanitat pública —i, doncs, la nostra salut— amb l’excusa…, amb la “gran coartada” centralitzadora de la pandèmia, però que, quan ha vist que tot se li escapava de les mans —fins i tot els xinos li colaven mascaretes i tests falsos—, s’ha espolsat les puces de sobre i les ha passat a les d’entrada menystingudes comunitats autònomes —recordem el tracte despectiu dispensat al MHP Torra— mentre ell i el tal Simón s’han quedat fent el Don Tancredo davant de les envestides del toro del coronavirus, i això fins ara mateix que ens vol presidir, que ens vol “salvar” del procés després d’abandonar el càrrec de ministre de Sanitat, just en el moment que Espanya té els pitjors indicadors de la covid de tot Europa i amb unes eleccions tipus 155 també imposades per la judicatura en les dates que convenen als socialistes segons les enquestes del CIS, sense que els importin un rave les possibles conseqüències sanitàries? (És tanta la ineficàcia d’aquest senyor —alguns dies, i me’n vaig d’un trumfo gros, fins i tot l’Ayuso m’ha semblat més resolutiva que ell— que hi ha moments que em penso que Sánchez l’ha fet candidat a la presidència de la Generalitat per treure-se’l del davant a Madrid. Si no és així, fa feredat el concepte d’eficàcia que té per presidir la Generalitat el president del govern central.)

De debò, encara que el món independentista sigui un desgavell i un campi qui pugui, i que sembli més aviat que, en comptes de lluitar democràticament contra la “sagrada” i predemocràtica unitat d’Espanya, tothom treballi contra la més humil unitat d’acció en pro de la llibertat del nostre país, goso demanar-vos a tots els que llegiu aquestes ratlles que, ni que sigui amb una pinça al nas —que també pot anar bé contra la covid— i amb la mascareta als ulls, no us quedeu a casa i que no us equivoqueu —amb això de la mascareta als ulls— de papereta: només ens valen les de Junts per Catalunya, ERC i la CUP, encara que només sigui per fer-los sumar una majoria suficient que allunyi els republicans —¡ai, aquests republicans!— de la temptació de pactar amb qui no fa fàstics dels hipotètics vots dels de l’Abascal per sortir de president. No perdem de vista que Vox vol un Salvador. És la Tradición.

A part de tot, votar una d’aquestes opcions és el mínim que podem fer pels nostres empresonats, exiliats, inhabilitats i encausats. Per tots aquells que han donat la cara —una cara que sovint els han trencat— per nosaltres, ho hagin fet com ho hagin fet. No fer-ho és abandonar-los a la seva sort. És condemnar-los a alguna cosa encara més greu que la presó: l’oblit. Ens hi va la supervivència humana i lingüística. (Per cert, una pregunta: ¿quan serà que alguna força política catalana portarà al programa la defensa del nostre monolingüisme a tots els nivells? Amb això no vull pas dir que no hagin de continuar sent benvingudes totes les llengües a Catalunya, però sí que molts voldríem que la benvinguda la poguéssim donar en català?)

Ah, i per acabar, que la senyora Jéssica Albiach, de Catalunya en Comú-Podem, no ens vingui ara fent-se la virtuosa exigint al Salvador que digui ben alt i clar —¡que ho hauria de dir, i tant!— que, si fos el cas, no acceptaria de cap de les maneres ser investit president amb els “votox”, perquè no sé si l’amiga Jéssica recorda que l’alcaldessa “comuna” per excel·lència mana a Barcelona amb els vots de l’espantagitanos catalano-gavatxo i els seus ex-sequaços del C’s. Però ja sabem que la memòria és selectiva, sobretot quan ens convé, ¿oi, Jéssica?

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a | Deixa un comentari

EN LA MORT DE JOSEP M. MESTRES QUADRENY

En memòria d’uns anys de formació fecunds,

en què Mestres, amb Brossa i Tàpies,

ens va acompanyar amb el seu coneixement de l’avantguardA

Amb Mestres l’octubre del 2017, a l’Arts Santa Mònica

Partitura de J. M. Mestres Quadreny publicada pel Grup de Gran de Gràcia

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

RES A CELEBRAR


© Carles Camps Mundó

Publicat dins de Articles visuals | Deixa un comentari

UNS APUNTS SOBRE “TOT ÉS ALTRE”, DE MONTSERRAT RODÉS

UNS APUNTS (SENSE PRETENSIONS EXHAUSTIVES) SOBRE TOT ÉS ALTRE, DE MONTSERRAT RODÉS

Quedi apuntat: títol de ressonàncies rimbaudianes.

I després ja res no farà / sentit. Tot és altre. Tan sols / el foc de la cosa evocada / et segueix fins que, sinuós, / devori el darrer pensament.

La poesia de Rodés és feta d’al·lusions en què les el·lusions biogràfiques les universalitzen al fer-les abstracció del concret, que de totes maneres hi és com a rerefons que n’humanitza la conceptualització. L’elisió i l’el·lipsi són la manera formal d’aconseguir-ho. Una cosa ben diferent de l’il·lusionisme que fa que moltes poetes només facin trucs. Jocs. Trampes. Brossa.

Que la veu del deliri no et dugui / a tancar el cercle, si encara / desconeixes l’explosió secreta / que ens haurà estat predestinada. / Cap retard no serà una inútil / espera; en la seva mudesa, / hi vibren d’altres instants, quan érem.

Els poemes de l’autora són com llampecs que ens revelen una totalitat més enllà del nominalisme amb què ens relacionem amb el real. D’aquí la fascinació del flaix que no ens enlluerna, sinó que ens il·lumina molt més enllà de la llum acostumada, de la llum domesticada. Som darrere de la càmera.

Ningú no recorda / el cos que et fugia / ni en quin besllum / danses, ocultada.

Bachmann, Celan, però també l’exigència formal dels hermètics italians, amb el rerefons mallarmeà: en Rodés, el llenguatge és d’una elaboració gairebé despietada amb les ànsies de les paraules de proliferar per agafar autonomia, fins a fer-se autores de l’autor. En la lectura notes el nervi de l’animal/llenguatge i l’extrema tensió de les brides/poema. L’autora no permet que la gratuïtat, la generositat, de l’acte creatiu els surti de franc, a les paraules, com sí que els passa amb certs desmenjaments avantguardistes que tant abunden a la poesia catalana.

Enllà, on s’atrapa el misteri, / l’irracional avança absolut / cap a una claredat corpòria.

La poesia de la Montserrat fa pensar en un ordit atapeït, però elàstic, que amb la lectura has de tibar per deixar-hi passar prou llum que et reveli els volums i les imatges que cobreix. En realitat, si tens prou força lectora, els poemes de l’autora són molt més extensos que no pas sembla. No sempre l’amplitud retòrica és la màxima llargada del poema.

Mira aquesta successió / d’escenes. Acosta-t’hi fins / que en vivifiquis l’existència. / ―Un pas en fals, i no podràs / recular.― Has invocat totes / les edats per recuperar / un simple hàlit d’infantesa. / Captura’l, i et submergiràs / en un inusitat origen.

No parlo del fons dels poemes. Podria dir que no m’interessa, però mentiria si no hi afegís que les qüestions que ocupen l’autora ens impliquen a tots, perquè són les grans qüestions humanes que ens torturen i turmenten: naixement i mort com a parèntesis i tot el que enclouen sobre la condició humana. Parlo sobretot de la forma, perquè és l’única manera solidària que té un poeta de fer-nos còmplices de la seva peripècia i de pemetre’ns fer-la nostra amb la revelació d’unes paraules que, quan són de debò, com és el cas que ens ocupa, ens conjuren a compartir la nostra complexitat humana. Com el títol de Borges, els lectors som ―hem de ser― Los conjurados.

Vagareges per un indret / transparent. Hi brilla l’absència / de color. Pertot, un mormol / insistent, pàl·lid de sentit. / T’abrigues amb la violència / de la por ―empeltada sempre / de sang viva. Buidat de temps, / no es detecten senyals de tu.

No diria pas que la poesia de Rodés sigui visionària —per sort, perquè els visionaris em fan riure, són ridículs—, però sí que és d’una capacitat de penetració en les escletxes del silenci —de les no respostes— que ens envolta pertot arreu com a subjectes. D’aquest silenci ominós que ens aïlla en un indret de preguntes desesperançades.

La distància després / de la distància toca / els extrems. La visió / abrusada de l’eteri / deixa anar el que existeix. / D’entre el tremir que ens dissol, / remotament un demà / per pressentir-hi la llum.

Un apunt final: la puntuació com a element fonamental del poema en els poemes de Rodés. Una puntuació tant o més expressiva que les mateixes paraules i els seus silencis. De vegades, la puntuació acaba sent la representació més ajustada dels nostres dubtes i de les nostres certeses. Una explicació o una determinació. Una ruptura o una unió. Una disjuntiva o una contraposició. La “dilematització” de la poesia.

XI-2020

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

CULTURA D’AFICIONATS

CULTURA D’AFICIONATS

Aquests dies de finals d’estiu m’he llegit Permagel, d’Eva Baltasar, i a continuació, sense cap ordre causal, sinó simplement casual, The wings of the dove, d’Henry James. Ha sigut com si un camió de gran tonatge passés per sobre d’un precari biscuter. I amb tot, segons em diuen, el llibre de Baltasar s’ha venut força. Com que no sóc gens agosarat, m’estalvio dir-ne què en penso, més enllà d’això del camió i el biscuter, perquè la temàtica que toca l’autora, en els temps que corren de lobbies ideològico-artístics, la blinda contra tota valoració negativa, si no és que et vols veure sepultat per una allau de desqualificacions —el goril·lisme verbal que es practica a cop de tuit— i no seré pas jo qui m’hi exposi, que prou feina tinc amb mi mateix i les meves circumstàncies, com deia que som aquell fatxot de l’Ortega. Sóc prou conscient que certs interessos ideològics no permeten la crítica literària sense traves. Només cito Permagel, doncs, com un símptoma prou clar que confirma un cop més que la literatura catalana dels últims anys és plena d’aficionats, inclosos els lectors, els crítics i els editors. L’avi no ho hauria fet mai.

Aviam si repetint-ho ho acabem entenent: literàriament, sense la densitat conceptual i lingüística necessàries, cap argument val res, per més transgressor o reivindicatiu que pretengui ser, més enllà de fer feliços els confrares de la causa escollida, els quals a poc a poc van perdent, en nom de la ideologia, l’amplitud de la mirada, finalment inhibida per una sola visió del món.

Però deixem l’assumpte concret de la novel·la d’Eva Baltasar i parlem una mica d’això de què tant s’omple la boca tothom com és la necessitat de la cultura, fins a declarar-la el govern de la Generalitat, després del confinament i els seus suposats i esbombats estralls “culturals”, “bé essencial” de cara al pressupost. (També hi podrien declarar les tavernes, on tots hem après més coses que a la majoria dels cines i els teatres.)

Sí, parlem-ne, perquè quan es diu que tothom té dret a la cultura, i que la cultura és necessària, no s’hauria pas d’estar parlant dels recursos econòmics del primer que agafa una guitarra o de la colla que es constitueix com a companyia teatral per endinyar-nos, de dalt de l’estrada estant, els seus problemes generacionals o de gènere. O del que sigui. I a sobre amb un text molt precari o senzillament fent malbé i tergiversant l’obra d’algun autor que, mort, no se’n pot defensar cantant-los les quaranta. Del que s’hauria de parlar és de la necessitat d’una educació cultural de nivell que ens ensenyi a descodificar críticament una obra de la mena que sigui. L’única manera coneguda de posar panxa enlaire tots els espavilats que ens volen fer passar bou per bèstia grossa. Sí, el “bé essencial”, allò inalienable, és l’educació a partir de la visió crítica de la tradició construïda a cada lloc concret i en connexió amb àmbits culturals cada cop més amplis. I en això sí que crec que anem prou coixos.

Vista així, com a transmissió “essencial”, un pot deduir fàcilment que la cultura és una qüestió qualitativa que no té res a veure amb la quantitat mercantil, sense oblidar que, quan es reclamen ajudes a la cultura, els que ho fan pensen més en teatres i festivals musicals que no pas en escoles, universitats i centres d’investigació científica. La ciència sempre es mira com si fos cosa a part del coneixement humanístic, però precisament és allò que s’acosta més a la “veritat” tan buscada i debatuda per les humanitats, i l’única que pot oferir fiabilitat en els resultats. Però, com deia, els que reclamen calerons per la cultura pertanyen normalment a l’apartat de la “producció” artística en els seus diversos estrats, des de l’exhibició —i l’exhibicionisme— fins a la “creació” (sic). (¿Quan es farà una auditoria per revisar els comptes de la ILC, del Ramon Llull, del CoNCA…?)

Mirem d’aclarir-nos una mica en això dels drets. Sí, és ben cert que tothom té dret a rebre una educació científica i tecnològica suficient per comprendre el món que l’envolta i poder-hi prendre posició, però això sol no habilita ningú per dedicar-se a la ciència i la tecnologia d’una manera “professional” si no persisteix a aprofundir-ne en el coneixement. A tot estirar, li permet entretenir-se a col·leccionar minerals, papallones o a comprar-se un equip de naturalista amateur, amb prismàtics i tot per mirar els ocells. (¡Aus, que en diuen els tontos del cul —perdó— d’ara!)

En canvi, amb les humanitats tothom s’hi atreveix, i pel que fa a l’art concretament (música, literatura, plàstica), com que no hi pot haver mai un coneixement prou reglat sense caure en l’acadèmia, tot és un campi qui pugui que només es pot resituar precisament per la superació dels obstacles que l’exigència de la pràctica continuada al llarg dels anys et proposa i que no hauries d’esquivar mai. Per això, a qualsevol que s’hi dediqui, li és necessària la constant revisió crítica de la tradició i la pràctica de la creació comparativa. Crear res és una aventura individual que ningú no et demana i que no necessita pas que siguin multitud els que l’emprenguin ni que se li faci cas des de bon començament. Més aviat al contrari. La major part de la creació és solitària i per això mateix sublimadora. (L’èxit mercantil és simplement envanidor i la vanitat és com una droga que cada cop demana incrementar la dosi: d’aquí tant “ionqui” que fa qualsevol cosa, encara que sigui de baixa estofa, per la seva dosi de mitjans. D’una col·locada a l’altra no hi ha temps de fer res de bo. Només cal veure les misèries oportunistes que publiquen tertulians i tertulianes per mantenir la quota de pantalla. Raholes, Basses, Moliners, Serres, Olids, Llachs, Gironells, Solers, Nadals, Portes, Boschs, i me’n deixo uns quants que ara no em vénen al cap.)

Però, ¿no tenen la sensació que durant aquests mesos de confinament pandèmic el qualificatiu “cultural” està servint per validar qualsevol acció literària, musical, teatral, etc., d’autèntics aficionats que ara reclamen visibilitat “cultural” a costa de l’erari públic més enllà de balcons i instagrams, tot i que la seva qualitat no passa d’allò que abans es feia als centres parroquials, als ateneus populars o als envelats de festa major, i que no en sortia ni ho pretenia? No em vull fer pas antipàtic, però tampoc cal riure-li les gràcies a qualsevol espontani més o menys graciós. I aquí podríem encetar una llarga i bizantina discussió sobre Cultura i cultura, amb el benentès que jo em posiciono per la primera.

La cultura humanística i l’art són un assumpte molt seriós que demana una dedicació duríssima que sovint no dóna resultats prou satisfactoris ni al llarg de tota una vida. Ningú acceptaria que la ciència fos cosa d’aficionats. Tot acabaria en superxeria i en perillosos malsons. Les humanitats en mans del primer que arriba també acaben sent una devaluació de l’“esperit”. Com la ciència, les humanitats creatives també necessiten validació. No pas un tractament descriptiu —qualsevol cosa és descriptible—, com fan molts estudiosos, sinó un tractament “dificultatiu”: només els obstacles fan bo el pensament humà. L’exigència superlativa. Però, esclar, ser un crític d’aquesta mena costa molt. La relació de lector i creador ha de ser una dialèctica en creixement de tots dos.

Ha de ser més James i menys Baltasars. No val la pena escriure si no és per acostar-te als millors i, com he dit altres vegades, si fracasses, sempre tindran més interès les restes de la teva ambició que els èxits de la mediocritat.

finals de setembre del 2020

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

LITERATURA IKEA

LITERATURA IKEA

En els últims anys, els crítics classifiquen sovint les novel·les —i també les obres de teatre i de cinema— per la temàtica de què tracten, cosa que m’imagino que els estalvia haver-ne de fer cap crítica filològica seriosa, cosa sempre força pedregosa. Així, per exemple, et diuen que l’interès d’una novel·la rau en el fet que és un al·legat en pro de la dona, o una visió sobre el conflicte de gènere, o una reflexió sobre les relacions familiars, o sobre el rebuig de la immigració, o sobre la condició sexual, o sobre les diferents etapes de la vida, o sobre l’àmbit rural, etc. És a dir, la literatura és tractada com si fos una branca —espúria— de la sociologia, i això que dic té molt a veure amb allò del “ressentiment” de Harold Bloom. Una branca sense l’aparell “científic” necessari per dir-ne res intel·ligent. El que més amoïna és que el fenomen es va estenent i ja molts dels mateixos escriptors s’agafen a personatges unidimensionals i els fan arquetips de la problemàtica que sigui, amb l’esquematisme que això suposa en la construcció tant de l’heroi com de la víctima; és a dir, l’obra acaba sent una al·legoria mancada de vida real. Així, el vell és només vell, l’immigrant només immigrant, el negre només negre, la dona empoderada només dona empoderada, l’homosexual només homosexual, etc., com si tota la seva vida no ultrapassés, no desbordés mai la seva condició concreta. És a dir, personatges condemnats al seu únic atribut, tan lluny d’aquell “home sense atributs” de Musil; personatges, doncs, de disseny previ no desenvolupats per la mateixa dialèctica de l’acció d’escriure, perquè han de ser ben connotats d’entrada donada la intencionalitat ideològica del llibre que protagonitzen. Són com estaquirots sense ànima al servei d’un determinat parti pris. I crec que hi tenen molt a veure les escoles d’escriptura que ensenyen a muntar un text seguint unes instruccions, encara que al capdavall l’encaix, com passa amb els mobles d’Ikea, quedi sempre forçat.

Al llarg del segle XX ja es va donar un fenomen semblant, potser no tan accentuat, amb la novel·la que en deien psicològica o amb la que en deien històrica, que majoritàriament —comptades excepcions a part— eren “psicologia” i “història” d’allò més pedestre i sense cap credibilitat ni psicològica ni històrica, un últim camp, l’històric, que va servir per fer els best sellers falsificadors dels fets d’altres èpoques i que només van servir per propalar les fal·làcies més escandaloses i més d’extrema dreta sobre el passat projectat al present. Una visió dels episodis de la història contra el materialisme històric del marxisme. Un revisionisme fantasiós i fastigós al servei de la mentida, o de la negació de la veritat, en la lluita per l’hegemonia ideològica del poder del capital. Pel que fa al camp “psicològic” només cal donar una ullada a tantes pàgines que es van arribar a publicar sobre les més peregrines afeccions del jo i del no jo, amb una gran incidència en la recreació psicopàtica. Un cas extrem d’això que dic és la novel·la policíaca, que ha fet i fa un utilíssim servei als aparells coercitius de l’estat, ni que sigui a través del funcionari incorruptible que dignifica la seva professió, com un Crist redemptor del cos repressiu corrupte. Tampoc hem d’oblidar la pseudociència que es publica a costa de la ignorància del públic àvid de coneixement i que s’ho empassa tot, menys la veritat, que no entén. També convé a l’status quo, perquè la raó científica qüestiona l’immobilisme ideològic dels aparells dels estats, que s’estimen més les fabulacions de diversió: la superxeria que menystingui el mètode científic de validació. Tot plegat va arribar al súmmum de la misèria ètica quan molts psicòlegs, historiadors i científics de segona —com ara passa amb els sociòlegs d’estar per casa— van aprofitar l’avinentesa per fer uns calerons a costa de trair les seves professions. (No fa gaires dies va sortir per televisió una senyora que es dedicava a fer teràpia recomanant novel·les com qui recepta medicaments, així ho explicava: aquest llibre o aquest altre contra la depressió, aquest per superar la fatiga, aquest parell de títols per superar l’estrès, etc. ¡Curanderisme literari, el que ens faltava! I ho van donar a l’apartat de “cultura”.)

Mirin. L’escriptor veritable, el que estima la literatura no pas com a mitjà ideològic per transmetre unes idees determinades del lobby que sigui, no parla de res en concret i per això parla de tot: no es proposa il·lustrar sobre res ni consolar ni infondre ànims al lector, i per això és creïble quan parla de les relacions humanes, de les relacions de parella, de l’home i de la dona, dels conflictes familiars, dels conflictes interracials, dels terrors psicològics, del rumb dels fets, del progrés, de la sexualitat, de l’abús de poder, del masclisme i de la humiliació, de la violència i l’abús, de… I ho fa sense concessions ni contemplacions. Amb totes les seves virtuts i els seus defectes, que ho són o no segons l’òptica amb què el llegeixis. No pretén donar esperança, ni curar, ni arribar a cap final feliç; per això escriu sense carregar els personatges de connotacions que els condemnin a ser emblema de res. El seu motiu no és l’ajuda, sinó la veracitat. I de fet escriu tan complexament que tots els problemes plantejats en les obres unívoques que denuncio apareixen aquí i allà d’una mateixa obra seva sense cap més propòsit que el de ser un transsumpte de l’escenari d’un món que no és a la seva mà transformar. En la seva escriptura no hi ha voluntarisme. Ni redemptorisme. L’escriptor de debò no escriu utilitàriament ni al servei de res ni de ningú. Només de les seves obsessions i de la seva mirada del món confrontada amb altres mirades complexes del món. Una obra de literatura que mereixi aquest nom no es reductible a tal tema o tal altre. A cap intenció. Al contrari, és irreductible a la univocitat. Una obra literària de pes sempre és inquietant precisament perquè no pretén portar-te de la mà a enlloc.

¿S’imaginen Faulkner o Joyce o Proust o Musil posant-se a escriure per alliçonar-nos sobre aquest conflicte o aquest altre? Els seus frisos literaris contenen la vida i prou, amb maldat i bondat, amb passió i indiferència, amb moralitats i immoralitats, amb llibertat i dominació, amb veritat i mentida… Amb humanitat, sense negativitzar-la ni positivar-la. La sola lliçó que ens donen és que quan escrivien no eren ni ben intencionats ni malèvols. Eren escriptors integrals a qui només importava l’escriptura, amb la qual tenien una relació dialèctica d’acord i desacord constant, i no pas sermonejar-nos sobre el món; només el volien representar o presentar-se’l a si mateixos sense moralismes ni pretensions sociològiques. Volien sortir dels límits sentimentals i ideològics de si mateixos. Per això hi ha grans escriptors que en la seva vida eren uns autèntics energúmens, amb totes les connotacions negatives que vulguem encabir en aquest terme, i que amb tot feien gran literatura. (¡Que Déu ens salvi de l’escriptor bonhomiós!)

Segurament no hi ha aturador, i es continuaran publicant centenars de pàgines oportunistes que apel·len a la indigència mental del lector mitjà, l’home unidimensional, amb l’engany que llegint s’aprèn, cosa que ha deixat de ser certa quan el que domina és la mala literatura —la pseudosociologia, la peseudohistòria, la pseudopsicologia, la pseudociència…—, l’única que dóna beneficis, justament per la seva baixa estofa literària, als promotors de la barbàrie cultural del mercat, on els guanys s’obtenen de la simplicitat mental de les ofertes que es fan córrer sota l’etiqueta “cultura”, i que no són sinó les demandes del moment, perquè la compri la gent a qui importa una merda la cultura, tret d’entretenir-se una mica, com qui fa el rotet havent dinat, i de poder parlar amb els coneguts de les últimes novetats. (Ho exemplifiquen perfectament els apartats culturals dels mitjans, que, abandonada tota pretensió crítica, només fan que “publicitar” llibres sense pedigrí acabats de sortir de la impremta.) La dificultat intel·lectual, la Cultura, no dóna dividends. Al contrari: el fracàs de vendes d’una obra intel·lectualment ambiciosa serveix d’excusa a editors de nul·la ambició intel·lectual, que fan llibres com podrien fer macarrons, per afermar-se en la vulgarització de continents i continguts en pro de l’èxit comercial. ¿No s’adonen els polítics que s’ocupen del ram que només es promociona la quantitat per donar una falsa imatge de difusió cultural? La “divulgarització”, neologisme amb què ho vaig batejar en un altre article de fa uns anyets. Amb les magnífiques xifres de novetats a la mà, és a dir, de raimes i raimes de paper malaguanyades, no fan més que carregar-se-la. La quantitat és la mordassa amb què es fa callar la qualitat.

Per això un veu amb horror que aquesta literatura escrita segons les instruccions ideològiques de tal lobby o de tal altre, aquesta literatura Ikea, també ha envaït l’últim reducte de veritat literària que ens quedava als lectors, com és la poesia. Cap lector d’aquesta mena d’obres que denuncio, si se’m permet la broma fàcil, podrà dir mai que té el cap ben moblat. Com els mobles suecs, que et compres per sortir del pas i dient-te que més endavant el canviaràs per un de més bo, cosa que no acabes de fer mai, aquesta mena de lectures no et porten pas a lectures millors. És quedar-se en les farinetes, sense aprendre mai a mastegar.

finals d’agost del 2020

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 4 comentaris

RES DE LAUTRÉMONT

Rellegits. Els cants de Maldoror. El pobre Isidore Ducasse, víctima de la psicopatia i la impotència, si val de res el meu diagnòstic amateur. Els seus “cants”, que volen ser terribles, sovint no són res més que ximplets. Més miops que no pas visionaris. Un deliri de cartró pedra. “Maldorland”. ¡I pensar que quan era jovenet em van impressionar! Sí, la veritat és que s’ha de ser molt ingenu i haver llegit molt poc perquè t’impacti una obreta com aquesta. Si se’m permet una petita i cínica humorada, puc afirmar que, en vista de la quantitat d’insectes que hi surten, per mirar de fer-nos por i fàstic —en aquella època transmetien moltes malalties—, una ruixada de DDT deixaria el llibre ben bé en la meitat. I si a sobre subhastéssim tot el peix monstruós de que també va ple el llibre, els “cants” quedarien reduïts a quatre “cançonetes” plenes de barbaritats pretesament sàdiques post la lètre; només hi puc afegir, a aquest apartat de “peixateria”, que l’acoblament de Maldoror amb tota una senyora tauró és potser un dels màxims exponents kitsch de la història de la literatura. De totes maneres, enmig de tanta verbositat malaltissa, de tant en tant, molt de tant en tant, hi ha consideracions intel·ligents, com: “Puc reconèixer les meves faltes, però no pas agreujar-les amb la meva covardia” o “¡No sabien que el mal que ha fet l’home no es pot desfer!” Allò de si l’encerto, l’endevino (més aviat poc). El reguitzell de disbarats i de desvariejaments que és tot el llibre, alguns maîtres à penser l’atribueixen a un suposat fosc i transgressor sentit de l’humor del jove Isidore, qui sap si provocat per alguna substància opiàcia o per successives trompes d’absenta descomunals, un recurs, aquest de l’humor negre gestat a l’inconscient, que els crítics fan servir tel quel quan no saben per on agafar un text i el volen qualificar de genial. I, ¡esclar!, la imatge estrella citada tantes i tantes vegades per tants i tants comentaristes del llibre: “¡…com la trobada fortuïta, sobre una taula de dissecció, d’una màquina de cosir i d’un paraigua!” Tot plegat, doncs, un rèdit ben pobre després d’invertir-hi tanta guillada verbositat. Jo qualificaria el llibre d’avorridot, de res de Lautrémont, a pesar de tot l’esforç del senyor Ducasse per crear un suposadament distret guinyol d’esguerros i monstruositats. Un “Horrorland”. Pel que em diuen, impressiona més el de Cercs. Una lectura poc recomanable a l’estiu per l’excés de greix de tanta víscera.

 

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari