NIT DE GUARDONS

nit-de-guardons-3Baixa

UNA ELEGIA PER NOSALTRES, Carles Camps Mundó

una-elegia-per-nosaltres-13Baixa

DOS APUNTS POLÍTICS

ELECCIONS ITALIANES

Aquest 25 de setembre, Antonio Gramsci ha tornat a morir a les presons mussolinianes.

***

1-O

Ara farà cinc anys del referèndum d’independència de Catalunya, al llarg dels quals los españoles de bien, aquells que encara confonen el castellà amb el cristiano, ens n’han volgut fer penedir amb la repressió més ferotge i continuada o fins i tot, els més moderats (sic), han pretès esborrar-nos-el de la memòria, com si el referèndum no s’hagués fet mai, seguint la tradició que diu encertadament que la història l’escriuen els vencedors, amb el garrot com a ploma i amb amanuenses com l’Illa, l’Iceta o la ministra de Gavà, que, com que té l’aeroport a la vora, no agafa mai els trens de Rodalies. Una història que l’escriuen ministeris com els de l’Interior o de Defensa amb Catalangates, Pegasus, operacions policials culminades amb informes falsos, detencions i citacions arbitràries i abusives, presons preventives i judicis farsa vistos per sentència fraudulenta; o també, anant fins al més mínim detall, amb la manipulació de l’entrada Alcarràs de la Viquipèdia perquè no hi digués la veritat que hi diu sobre l’1 d’octubre del 2017. Per no parlar del discurset reial del 3-O, on l’Estat espanyol, un cop més, es declarava en peu de guerra contra els catalans.

En això últim de reescriure la història, i és una verdadera llàstima, hi està col·laborant ERC, amb una dedicació de mesells i amb un Oriol Junqueras que sembla tocat de l’ala per l’experiència passada i un president de la Generalitat que se’ns ha convertit en l’home minvant, i no ho dic tan sols per l’estatura física, com ho ha tornat a demostrar en el Debat de Política General. Però deixem els republicans que vagin suplicant “peix al cove” neoautonòmic i continuem. De Junts, ja en parlarem un altre dia, perquè també tenen tela al teler. Tota la que necessiten per fer els modelets —o més aviat “modelassos”— de la seva presidenta. Sí, com deia, continuem.

Així, doncs, sembla que el feixisme secular espanyol, aquell que empelta el pensament de tants espanyols per més que es diguin moderats o fins i tot progressistes, no ha après encara que als catalans ja no ens va ni ens ve d’una derrota més o menys, perquè al capdavall cada derrota ens confirma que España és l’antònim polisèmic de termes com llibertat, justícia, igualtat o equitat. Una confirmació que fa d’antídot de la voluntat d’extermini —por las buenas o por las malas— de la nostra identitat, sobretot lingüística i cultural. No voldria desil·lusionar els unionistes de l’A por ellos, però, en comptes de penedir-nos de res o d’oblidar les nostres aspiracions, als catalans de l’Ho tornarem a fer ens estranya, a la vista de la corrupció ètica i econòmica de l’Estat espanyol en tots els seus estrats, amb la monarquia Joancarlina com a exemple i paradigma de fins on pot arribar el desvergonyiment moral dels poderosos, que no sigui tot Espanya la que es vulgui independitzar d’Espanya. Vostès em sabran perdonar l’aparença tautològica de la frase, però no ho sabria dir d’una altra manera.

TRES OPINIONS D’ESTIU

TRES OPINIONS D’ESTIU

Sempre m’ha causat més aviat enuig que la publicitat, les programacions dels mitjans de comunicació, i, encara més greu, les converses entre la gent, associïn la idea de “viure la vida” a la mera “diversió” —vacances, viatges, concerts i tot un etcètera de maneres de fer el “ganso”, sovint publicitades soto voce—. L’hedonisme d’agència. Consumista. Sistèmic. Col·laboracionista. La lectura, l’estudi, l’esforç de la intel·ligència, es veu, segons els publicistes del sistema, que no formen part de “viure la vida”, tot i que no són sinó la manera de fer-ho de debò. Crítica.

No sé com algú pot ometre a l’hora de “viure la vida” l’anada a Balbec amb Proust, a Davos amb Mann, a Viena amb Musil, recórrer Rússia de la mà de Tolstoi… L’Obert amb Rilke.

***

Ara que estem assistint a la fi de les democràcies occidentals sota els interessos ja indissimulats del sistema econòmic mundial —que, per més que s’escridassin entre si, agermana Occident, Rússia, la Xina, el món àrab i adlàters—, poques coses es poden fer no ja per regenerar-les, sinó simplement per salvar-les. Hi ha massa exemples de creixement eficaç que no necessiten consultar res ni ningú, i això dóna idees no precisament democràtiques.

Un dels aspectes que ajuda, i molt, a aquesta liquidació democràtica són els mateixos aparells d’estat de les anomenades democràcies, posicionats sempre cap a la immobilitat i el conservadorisme per mantenir intactes els privilegis, i això, per experiència, sempre s’aconsegueix més bé remant a favor dels interessos econòmics del gran capital. El cas espanyol n’és un cas paradigmàtic. Sense haver estar mai —en la història— una “democràcia plena”, l’aparell de l’estat ja li ha vist massa les orelles a allò que té per llop i que no és res més que la democràcia de veritat. Per exemple, l’1-O.

Sé prou i de sobres que, sense una revolució social integral, les proposicions que es puguin fer per conservar almenys la democràcia formal —i fer-ho amb formalitat, ¡esclar!— són poques i totes plegades no gaire més que un pedaç. Però, dit això i tenint en compte el context mundial en què ens movem, que ha arribat a fer bona la Thatcher alemanya, que va ensorrar mig Europa, la del Sud, amb especial encrueliment amb Grècia, em penso que no estaria gens malament que, en pro de l’absoluta neutralitat que hauria de tenir l’estat respecte a tots els idearis, la totalitat d’aquells que hi tenen plaça de funció publica en qualsevol dels seus nivells quedessin, mentre els duri la feina, exempts de vot. És a dir, de tots els funcionaris i membres dels organismes i estaments estatals, només podrien votar els càrrecs elegits per la ciutadania.

Imaginem-nos què suposaria això a Espanya: una massa electoral de més de tres milions de persones —entre estat, autonomies i ajuntaments—, decantada clarament, com es veu a cada votació, cap al conservadorisme en el millor dels casos, i en el pitjor, cap al feixisme, no podria participar en les eleccions. Seria una, si es vol, mínima garantia de neutralitat: no se’n podria manipular el vot. De cop, per exemple, l’extrema dreta i la dreta extrema perdrien una bona bossa de vots no gens menyspreable: judicatura, policia, militars (no oblidem que Vox acostuma a guanyar on hi ha grans casernes), alts funcionaris, la mateixa monarquia. D’una tacada, doble carambola: tots els que volen conservar poder i privilegis quedarien fora del joc democràtic (de fet, ja hi estan, però ara amb dret de vot a sobre).

Evidentment que es perdrien alguns vots progressistes o sincerament democràtics, però —faci’s la prova—, els que hi tindrien més a perdre serien totes les trames del poder. Estic segur que si es plantegés aquesta proposta al Congrés, els ais i uis vindrien sobretot de les files de la dreta fins al seu extrem.

***

¿Es pot ser feminista o defensor de les causes LGTBIQ+ i ser unionista? ¿Es pot lluitar perquè ningú vagi “a por ti” per qüestions d’identitat de gènere i, en canvi, acceptar que s’hagi anat contra una identitat cultural i una llengua al crit d’“A por ellos”, quan a Catalunya no fèiem res més que lluitar contra el setge del “macho Alfa” de l’Espanya feixistitzada? Molt em temo que a Espanya n’hi ha uns quants milers amb aquesta contradicció. I a Catalunya també, no es pensin. Ada Colau va ballar no fa gaire davant dels assistents a la Pride barcelonina que cridaven que els “progres” l’havien de votar, i no ho feien pas en català.

Sigui un fenomen més gros o més petit aquest que indico, el que sí que sé del cert és que, a les manifestacions feministes a què he assistit, la part majoritària dels lemes reivindicatius que exhibien les activistes eren escrits en castellà. Alguns de francament ocorrents: “A mi también me gustan la mujeres, pero no las acecho”. Sí, brillants, però, ben mirat, quina falta de sensibilitat cap als assetjats per altres raons, ¿oi? Sóc del parer que quan es lluita per uns drets tan essencials com són els de les dones i de totes les persones LGTBIQ+, això t’ha de fer prendre partit a favor de tots els drets, encara que la negació d’alguns no t’afecti directament.

ROSA FONT: FER EXCEPCIONALS LES EMOCIONS COMUNES

FER EXCEPCIONALS LES EMOCIONS COMUNES

Text llegit com a presentació de la lectura poètica de Rosa Font en la sessió de Vespertines núm. 24 (6-IV-2022)

Deia Eugenio Montale que el lector de poesia del segle XX ja no reconeixia com a poètic cap altre discurs que el líric. És a dir, la poesia èpica i el drama en vers havien quedat superats i engolits, respectivament, per la novel·la i el teatre moderns. Però vet aquí que el món de la poesia catalana dels últims anys, amb tot aquest embolic de la postmodernitat, que s’ha carregat tot intent de cànon amb la seva proverbial “feblesa” intel·lectual, s’ha omplert de les experiències més diverses, des de la recuperació del poema èpic, és a dir, la narració en vers, fins a un sociologisme més o menys versificat, sobre les reivindicacions més diverses, passant per tota mena de desgavells poètics, tant experiencials com experimentals, o per la mera ideologia en vers; amb les excepcions de rigor, tot de molt baixa qualitat. El que sí que tot plegat ha deixat clar és que, en general, gairebé tothom ha fugit, com gat escaldat de l’aigua calenta, del nucli essencial de la poesia de la modernitat, del simbolisme ençà, com és l’experiència lírica extrema: allò que sovint es titlla de poesia pura. Suposo que la facilitat de caure en els llocs comuns que tot discurs líric té en potència, per culpa de l’abús que se n’ha fet i el desgast consegüent, n’espanta el personal poètic amb pretensions metapoètiques o simplement extrapoètiques. Un mal, aquest de pretendre alguna cosa com a valor afegit al poema, que assola tots els discursos poètics actuals: des de figurar en les llistes de vendes, és a dir, l’èxit mercantil, que obliga a fer les pallassades de rigor, fins a fer-se el místic dient que es vol desaparèixer en el silenci sense acabar-ho de fer mai, a imatge i semblança d’aquells camàndules que volien liquidar la poesia, però que no eren capaços ni de liquidar la pròpia; entre un i altre intent, totes les posicions intermèdies possibles. Però el que els deia: la veu eminentment lírica ha quasi-desaparegut del nostre panorama literari, i a sobre, pels que no pensen que la lírica hagi de ser simple carrincloneria sensiblera al marge del dolor i la crueltat del món, el carnerisme militant hi ha fet molt mal. Però, ¿quina és de debò aquesta veu purament lírica? L’exemplificaré: les Estances, de Riba, o el Llibre de Sinera, d’Espriu, o bona part de l’obra de Leveroni. O alguns poemes de Vinyoli, de Màrius Torres, de Garcés, de Teixidor… Uns magnífics models que em permeten dir que el lirisme és l’expressió de les nostres sensibilitat i sentimentalitat a través d’imatges evocadores de la naturalesa i de la realitat més quotidiana, amb la voluntat de fer finalment el poema que “materialitzi”, que “objectualitzi”, l’estranyament inicial de la consciència respecte a la matèria. Si se’m permet l’esoterisme, és la naturalesa, la realitat física, com a llenguatge que ens parla de nosaltres. O dit d’una altra manera: no som nosaltres els que donem nom a les coses, sinó que són les coses les que ens atorguen els seus noms per dir-nos. La lírica no dirimeix res; és. Com podria dir Rilke, és una rosa amb tota la seva bellesa, ideal i carnal alhora, aquella bellesa de veritat, que també inclou les espines i la possibilitat, doncs, de la ferida i la mort. Per tot plegat, m’atreveixo a afirmar que el líric sempre és un convençut materialista, que es refia molt més de l’aquí i l’ara —“tot és ara i res”, com diu Vinyoli— que no pas de cap enllà. Doncs bé, “l’aquí i l’ara” de la lírica en català és la Rosa Font, que avui tenim l’honor i el goig de tenir amb nosaltres i que incloc entre els millors poetes lírics de la nostra poesia. Els seus dos nous llibres acabats de sortir del forn, Temps el·líptic i Esquerda, refermen tot el que acabo de dir, que ja despuntava amb claredat en llibres anteriors.  

Però, ¿qui és la Rosa Font? Dit amb lògic orgull, la Rosa és la meva successora al Carles Riba, l’any 2010, i vaig tenir el gust com a premiat de l’any anterior de lliurar-li el premi. Ho explico, perquè fins aleshores en coneixia poca cosa, i si no em resultava desconeguda del tot era gràcies al fet que l’Antoni Clapés, en un acte dels Jocs Florals de Barcelona al qual també assistia la Rosa, me l’havia assenyalat com a poeta plena d’interès. Sigui com sigui, captivat pels versos premiats amb el Riba d’Un lloc a l’ombra, en vaig anar seguint les posteriors publicacions, Em dic la veu, Celobert, o ara aquestes dues últimes: Esquerda i Temps el·líptic. Com podeu veure, la seva obra poètica, que arrenca l’any 1989 i que ja consta d’onze títols només de poesia, comença a tenir prou gruix perquè algun editor es plantegi recollir-la en un volum. La Rosa, a part de poeta, és professora de llengua i literatura catalanes, podria dir que per guanyar-se les garrofes, però mentiria perquè sé de la seva dedicació pedagògica. També és autora d’algunes novel·les i ha conreat l’assaig. Però aquests altres camps seus els desconec i els tinc com a assignatures pendents que miraran d’obtenir, si més no, l’aprovat de l’autora.

L’obra poètica de la Rosa, com he intentat explicar amb la introducció, se situa clarament en el camp de la gran tradició lírica, la que inclou els poetes citats, però també un Juan Ramón Jiménez d’Estío i Belleza, o el Quassimodo d’Òboe sommerso o el Montale d’Ossi di sepia. O molts dels poemes d’Umberto Saba. ¿O per què no Emily Dickinson? Sóc del parer que la Rosa no escriu a partir de cap conceptualització prèvia, de cap mena de tesi apriorística. Crec que escriu des de primera línia, sense parapets ideològics on protegir-se. “Ognuno sta solo sul cuor della terra / trafitto da un raggio di sole: / ed è subito sera”, ens diu Quassimodo, en un brevíssim poema que és com un resum de la lírica sencera. Els grans lírics com la Rosa Font es limiten a relacionar-se amb la realitat per mitjà del llenguatge que aquesta mateixa realitat els proporciona. Com ens diu ella mateixa a Temps el·líptic:

Als marges, hi ha paraules per collir, / fingides o marcades per estigmes. / Les arrabasses d’entre els joncs.

O també:

…per espigolar una paraula / abandonada entre els terrossos.

“¡Intelijencia, dame / el nombre exacto de las cosas! / … Que mi palabra sea / la cosa misma, / creada por mi alma nuevamente”, era el desideràtum de Juan Ramón. Per ells, pels lírics de debò, no hi ha pensament poètic si no és en estreta relació amb la naturalesa o amb la realitat material expressada amb el llenguatge que les coses els proposen; en el cas de la Rosa, un món que tant abraça la terra d’aiguamolls de la desembocadura del riu Fluvià —no en va és filla de Sant Pere Pescador— com la simbiosi d’història i modernitat de la ciutat de Girona, on viu i exerceix com a professora; una simbiosi, sovint dolorosa, entre les noves realitats desidentificadores i la nostàlgia del barri vell tan carregat d’identitat. I en aquest dualisme d’hàbitats, naturalesa i història, la seva poesia s’embelleix amb imatges que ens fan estremir d’emoció, d’aquella emoció que no s’edulcora amb falsos lirismes ni defuig el dolor propi, i també el dolor pels —o millor, dels— vulnerables, com ho demostren els poemes que sempre apareixen als seus llibres que s’obren a la comprensió de l’immigrant, del sense sostre, del “perdedor” de la història, perquè, encara que no ens n’adonem, també som nosaltres: són el nostre mirall encara que n’apartem els ulls o el vulguem trencar ignorant-los. A més a més, ¿no n’és la història mateixa, de perdedora, allà al barri vell transformat en Gironlàndia o en escenari de ficció de maleïts “jocs de trons”? ¿No en són de perdedors, els Aiguamolls, sempre perseguits per la depredació immobiliària, contra la qual la Rosa ha lluitat en primera línia? A part de tots els valors morals de la seva poesia, hi ha el mestratge del seu llenguatge. La paraula justa, en tots els sentits, i un envejable vocabulari après de la seva naturalesa vivencial, fan de la Rosa un autèntic model pel que fa a l’experiència lingüística, enquadrada en un estil que concreta, que “materialitza”, fins les idees més abstractes, com fan tots els grans poetes lírics, la poesia dels quals sempre sap fer excepcionals les emocions comunes.

Jo us recomano que en busqueu l’obra i la llegiu, com he anat fent jo mateix, tot i que encara me’n falten alguns dels títols més antics, però sobretot compreu aquests dos últims, Esquerda i Temps el·líptic, perquè amb la seva lectura tindreu una idea prou clara d’una de les poètiques més rellevants de la poesia catalana. Temps el·líptic és un mostrari perfecte, amb totes les seves variables, de la veu lírica de la Rosa, amb alguns dels seus millors poemes. Hi ha des del lirisme extrem fins a la reivindicació que us deia dels vulnerables, passant per la més ambivalent quotidianitat, on fàcilment és mesclen goig i dolor. Esquerda, per la seva banda, és una peça unitària dedicada a la mort de la mare, a la sempre dolorosa mort de la mare, que, a diferència de totes les altres morts, ens deixa sense ascendència. És una autèntica “esquerda” no tan sols humana, sinó autènticament ontològica. Quedem com a descendents d’un buit, precisament el buit del cos que ens va contenir. El buit del ser. No em vull allargar més: només us demano que, si us llegiu aquest llibre de la Rosa, n’observeu l’estil contrapuntístic, que fa dels poemes d’aquesta “esquerda”, a través de la qual entreveiem el buit de l’origen, un autèntic cant exequial.

Sóc la filla del teu estar morta. / D’un parpelleig despert / en l’alta nit. / D’un crit silent que xiscla.

III/IV-2022

ENVEJÈUTICA

ENVEJÈUTICA

Primer de tot, vull donar les gràcies a en Josep M. per convidar-me a seure en aquesta taula, i així mateix a la llibreria Laie per acollir-nos sempre amb tan bona predisposició i amabilitat. També a en Sam per deixar-me fer-li de teloner. A més a més, vull felicitar el jurat del premi Pare Colom, que va saber premiar aquest Domini fosc, i a l’Editorial Lleonard Muntaner que el convoca i que en publica el llibre guanyador. I ja que m’he referit a en Sam, vull remarcar que els passo, a ell i a l’autor, la feina de parlar amb saviesa de l’obra que avui presentem; jo, bastant menys savi que els companys de taula, em limitaré a fer el número de varietés introductòries que distreuen el públic mentre seu a la sala i estossega, a l’espera del timbre i l’apagada de llums que anunciïn el plat fort de la vetllada. Començo, doncs, el meu can-can.

Entre els humans, per fas o per nefas, hi ha sentiments que tenen molt mala premsa moral, i un d’aquests sentiments, dels que més, és l’enveja. Per això, quan en tenim, hi anticipem allò de “sana” per disculpar-nos d’un sentiment tan negatiu, segons la moral convencional.

Però l’enveja, ¿de debò que n’és tant, de negativa? Jo més d’un cop i de dos he sentit enveja “malsana” de poetes com Rilke, Jiménez, Cernuda, Riba, Foix, Ungaretti, Quasimodo, Eliot, Seferis i uns quants més, tampoc no gaires, no malpensin, perquè no són pas multitud els envejables de debò. I dic que enveja de la “malsana”, perquè de vegades he sentit ràbia pel fet que fossin tan bons i tan inassequibles a les possibilitats líriques d’un poetastre com jo. Ja em podia posar de puntetes al costat de tots plegats, que ni així donava la talla. Davant de l’Obert de Rilke o de l’Espacio de Jiménez, la sublimitat dels quals et fa tocar el cel amb les puntes dels dits encara que no hi creguis, sí, davant de tanta “il·luminació d’immensitat”, ¿què hi podia fer jo, a part de sentir vertigen i de tenir un bon rodament de cap a la vista d’espais tan incommensurables?

En definitiva, he pogut comprovar en les meves pròpies carns que l’enveja no és res més, ni tampoc menys, que una forma, potser la més sincera, d’admiració, perquè posa l’envejat per sobre de l’envejós, i això encara que, cec de ràbia, l’envejós no ho vegi, entestat a demostrar tot el contrari.

Sí, ho han encertat, faig aquest preàmbul justificatori perquè des de fa uns anyets, després de vint-i-sis de no dir ni piu en vers, en Josep M., aquí present, no deixa d’aclaparar-nos amb uns resultats poètics superbs i, en conseqüència, ben envejables.

Cada cop que treu un nou poemari, no ho puc negar: em poso verd d’enveja, evidentment de la malsana. Però, ben mirat, l’enveja té els seus innegables avantatges. T’afila el ganivet del sentit crític, cosa que l’embadaliment admiratiu no fa, i entres a mata-degolla en els textos per mirar de fer-hi sang. Exemplifiquem-ho. Que si la llengua d’en Fulquet és… Però resulta que es manifesta amb una netedat i un equilibri indiscutibles, sense cap d’aquelles paraules, com diria Riba, a què alguns acuden amb la pretensió que facin la meitat dels versos per ells. Que si l’extensió dels seus poemes sembla… Però resulta que, contràriament a tots els defectes de la vacuïtat retòrica, els llargs poemes de l’aquí present són poderosíssims i demanen la llargada que tenen i de vegades fan curt i tot. Que si el ritme dels versos resulta… Però vas llegint i acabes havent de reconèixer que és impecable i implacable, que els seus llargs versos tenen música de natural sense necessitat de menystenir mai el que es diu, com fan tants poetes al voltant nostre. Ja ho veuen, practicar vudú amb els seus llibres no resulta. Ell, l’aquí present, tan “pimpante”, que es deia. Vaja, sense ni una mala punxadeta a l’esquena. I és que, en la poesia de l’amic Fulquet, fons i forma, així com coneixement i sensibilitat, s’imbriquen sense ni mica de decalatge de l’un respecte a l’altra, fins a compondre una de les poètiques més brillants del nostre país pel que fa a la intel·ligència sensible o, si es vol, a la raó emotiva.

Morir com un riu, Ample vol de la nit, Natura d’infinit, l’inèdit A cada pas dient adéu… Hi passes el ribot i fins i tot el paper de vidre, però sense èxit, no hi sobra ni hi falta res, i t’adones, amb una impotència monumental que fa que passis del verd d’enveja al vermell rabiós, que tot en els llibres de l’autor peta rodó; fatigat, doncs, de tanta lectura inquisitorial tan poc fecunda pel que fa a poder-ne dir maldats vas notant que l’enveja malsana t’està portant a poc a poc cap a una sensació admirativa encara no prou identificada, mentre balbuceges interrogatiu: “¿Com pot ser?, ¿com coi s’ho fa?” Però no, no acceptes la rendició sense abans una última i heroica resistència; per això aplegues les poques forces malsanes que et queden i furgues una mica més en la colossal bellesa dels seus poemes —aquesta marca de fàbrica d’en Josep M. de transformar en bellesa tot el que toca— fins que a punt de l’esgotament et penses amb sòrdida satisfacció que ja ho tens: la poesia d’en Josep M. se centra en un “jo” que no se l’acaba i que es pensa únic en la peripècia del dolor, un “jo” solipsista al qual la vida li devia tot i que ha estat víctima d’una autèntica conxorxa contra ell. “¡Sí, ja ho tinc!”, et dius, amb pèrfid somriure. Com un Paris qualsevol, per fi creus haver-ne trobat el taló d’Aquil·les.

I vas llegint i rellegint per confirmar triomfant la presència d’aquell “jo” exacerbat que és víctima de totes les malvestats del món, com si només ell s’ho passés putes; però al capdavall resulta que, de tant rellegir-ho, ho acabés llegint bé, i t’adones, desarmat, que aquell “jo” que et pensaves solipsista, ets també tu, i també l’altre; és en definitiva un “jo” que ens identifica a tots plegats i que ens adverteix que hem viscut com a víctimes de totes les malvolences dels poders existents i com a detritus d’una classe social que vol i dol, però que no ha acabat mai de ser res, atrapada entre la moderada ambicioneta amb les seves corrupteles (3%) —no s’atreveix a més— i l’estretor de la hipocresia moral. Una classe social sotmesa i submisa que en nom del desig mundà ha renunciat a l’anhel, més dur i perillós, de la veritat i la llibertat. Et quedes commosament parat. Tampoc per aquí anava la manera de qüestionar-la, perquè resulta que la poesia d’en Josep M. és una gran crònica entre elegíaca i feroçment irada d’un país, el nostre, maltractat, oprimit, al qual es nega fins i tot el dret a la plenitud de la llengua pròpia; una crònica, doncs, també de la misèria dels seus habitants, que no donen mai la talla ni moral ni històrica.

La poesia d’en Josep M. beu de les fonts de l’experiència, però aquesta experiència, en general sempre individual, sempre subjectiva, massa sovint anecdòtica, ell l’objectiva i universalitza per mitjà d’una elevada i alhora fonda reflexió cultural que, de vegades, pren un to assagístic —pròxim a poètiques com la d’Eliot— que ens il·lumina conscientment o inconscientment, tant se val, sobre les relacions de poder, familiars, socials, afectives, culturals, aquelles relacions que amb els seus diversos aspectes marquen dolorosament les nostres vides, perquè amb excessiva freqüència ens fan sentir atrapats per un sistema que ens redueix a les nostres capacitats productives i deixa de banda totes les nostres capacitats gratuïtes, és a dir, fora de mercat, i per això mateix íntimament gratificants. Un to assagístic, reflexiu sobre la condició humana, però sempre amb una veu elegíaca desesperançada —ai, la maleïda memòria que ens rossega— plena de bellíssimes imatges líriques —parentes de l’Obert de Rilke, ara ja un huis clos sartrià— que són una de les característiques més corprenedores, més inimitables, de la dicció de l’amic Fulquet. Precisament aquesta veu lírico-analítica dels seus poemes és la que li permet mantenir-se amb dignitat, sense sortides ad hoc, en l’esquinçament de què ens parla Hegel a la Fenomenologia, perquè no sempre les contradiccions es poden resoldre satisfactòriament, i encara menys el binarisme vida-mort que turmenta de cap a cap la nostra existència conscient i ens fa massa sovint incompatibles amb la naturalesa; aquell esquinçament hegelià que serà reblat per Adorno a la seva Minima moralia. Com assenyala el filòsof de l’Escola de Frankfurt, el nostre organisme és massa feble per aguantar el pes de la consciència, i contra això es despleguen els esforços estètics humans, com el d’en Josep M., amb la voluntat solidària de fer-nos saber que no estem sols en allò que ens és irresoluble. (Em penso que, a l’asseveració adorniana, s’hi podria afegir que potser la mateixa existència no estava preparada per acollir un ser que es pensa a si mateix i que per això mateix es pensa qui sap què. N’estem veient els resultats.) Aquesta escissió íntima, aquest ser per morir tan heideggerià, aquest anar sumant anys sabent que el resultat final sempre serà zero, aquesta esquerda que al llarg de la vida anem obturant amb esoterismes diversos o amb voluntats de poder i altres galindaines del desig, però que queda ben al descobert i a punt d’ensorrar-nos quan arribem a la nostàlgica perspectiva de l’envelliment, la d’allò que ha sigut i la d’allò que hauria pogut ser, tot a punt de perdre’s com si res; la sola perspectiva que ens dóna prou clarividència per parlar del possible i l’impossible, encara que ja no ens escolti ningú.

A hores d’ara, la meva enveja, pobra, ja s’arrossega sense esma i en lloc seu sorgeix, com per art d’encanteri —l’encanteri dels poemes fulquetians—, l’admiració més sincera. Però, per si amb els llibres anteriors de la represa poètica després de vint-i-sis anys de silenci d’en Josep M. no ens havia quedat clar des de quin pronom cantava el poeta i no havíem entès que el seu “jo” era alhora i essencialment un “nosaltres” com una casa de pagès, ara aquest Domini fosc que avui presentem ho corrobora d’una manera diàfana, com de costum bellíssima i anava a dir, perdó, “envejable”…; bé, ho corrobora d’una manera inqüestionable. Molt millor que no ho sabria pas dir jo, ho ha dit el poeta i dietarista catarrogí Ramon Ramon en un magnífic article aparegut a la revista electrònica valenciana “La veu dels llibres”:

“Fulquet despulla el ser humà i, quan li posa al davant l’espill, un vòmit de misèries ens deixa sense resposta. El seu pessimisme és descomunal, però justificat. La seua decepció (que és històrica i ontològica) ompli de dolor els seus versos: hi campen la desolació, la hipocresia, la brutícia moral, la pèrdua de la fe en la humanitat. Diria que aquest fastig existencial, la voluntat de constatar-lo, és la principal causa que Fulquet trenqués un silenci de tants anys. La seua poesia naix, doncs, del domini fosc de l’ésser…”

No vull concloure el meu número de can-can, que bé podríem dir que ha acabat sent un maldestre streptease, sense llegir-los uns versos d’aquest magnífic Domini fosc que crec que il·lustren unes quantes coses de les que he dit, i, mirin per on, seran uns quants versos, els últims, del poema XII, que, ¡oh casualitat de les casualitats!, s’obre amb una cita meva. Diuen així:

[…] El passat és mirar-se / en un mirall entelat per l’alè agònic del temps, / quan el vapor només permet endevinar siluetes, / contorns difusos de nosaltres, ficció d’una ficció, / però no pas reconèixer (cobrint-nos, si cal, el cap de cendra / i vestint-nos amb parracs) que l’ombra de nosaltres / que avui som s’ha esforçat a elaborar un relat confortable, / exculpador, sense mala consciència, del seu transitar / de puntetes per la història, enverinant els escassos / moments d’harmonia, quan formàvem un tot, / la llum del mar a l’hora del capvespre, el suau alè del vent / entre les fulles, la pietat de la terra després de l’aigua. / Així hem envellit, esperant i esperant-nos en un migdia / solar, sovint queixosos i mai no satisfets, calculant, demanant / ―quan no exigint― banalitats, coses sense interès, / gasius en la manifestació dels afectes, silenciosos i  hostils / com amants contrariats que rebutgen concòrdia. / Ningú recordarà que vam ser.

Ai, si l’enveja fos tinya, mig món es grataria. Jo encara guardo les marques de les ungles per tot el cos. Felicitats Sr. Fulquet pel seu Domini fosc, que en el seu cas no n’és gens, de “tosc”. Vostè ja m’entén.

III-2022

UM MUNDO DE SIMULACROS

galileu-edicoes-carlescampsmundo-josep-1Baixa

ALGUNES IDEES, POTSER FORA D’OSQUES, SOBRE “ARITMÈTICA LLUM”, D’ENRIC UMBERT

Qualsevol mena de càlcul o de mesura és arbitrari i alhora precís. Arbitrari perquè, en comptes de dir que un metre són tants centímetres, també s’hauria pogut dir una altra cosa ben diferent que al capdavall hauria sigut el mateix. O que això suma això i no allò altre. O que l’arrel quadrada de tant és aquesta, però que podria haver sigut la contrària. Tot era una convenció de càlcul i mesura que es va anar imposant culturalment, sobretot per les necessitats mercantils i canviàries i per l’apropiació territorial dels més forts en detriment dels més febles; una convenció que, un cop se’n va acceptar la nomenclatura, va passar a ser precisa. L’arbitrarietat portada a l’exactitud per la seva mateixa utilitat com a coneixement i acumulació. La convenció tornada veritat pràctica. Les necessitats dels poderosos fetes mesura del món. I amb tot, un cop establerts com a veritat científica, càlculs i mesures també podien servir per posar en qüestió aquest poder. No calia lliurar-se a la irracionalitat. La ciència podia fer una anàlisi objectiva de la realitat material i fer retrocedir el pensament màgic en què s’emparava com a camuflatge la justificació del domini de l’home per l’home.

Aprenc / els ordinals / de memòria / quan compto / d’una / en / una, / les espines / que se’m claven / a la pell.

Però, ¿és possible això mateix amb el llenguatge, aparentment el regne de l’arbitrarietat i la falta de precisió, a les quals s’agafen tant el difusor de notícies falses —tinc el gust de dir-ho en català no colonitzat d’anglosaxó— com el més radical poeta postmodern de la feblesa de l’enteniment? Encara que en el camp del llenguatge tot és molt més difícil, més ambigu, que no pas en el camp de la ciència, en totes les èpoques, enfront de l’entropia babèlica de les llengües, s’ha lluitat per emparaular el món, com ens ho mostra l’esforç de la filosofia —i no tan sols de la filosofia—, que històricament ho ha intentat i ho intenta amb més o menys encert un cop i un altre. Tot el coneixement ens ve de voler que el llenguatge respongui a alguna responsabilitat no pas tan sols utilitària, però sí que potser necessàriament útil respecte a la realitat, encara que la utilitat sigui l’aparent gratuïtat del coneixement estètic. En definitiva, en l’ús encertat del llenguatge ens hi va la vida humana.

En el caragol de mar / encara ressona l’agonia del seu cant.

Perquè tota la lluita de la raó, de la lògica, ¿no ha servit de res? ¿De debò? Em penso que el perpetu esforç de tornar-hi, de no rendir-nos mai pel que fa a la possibilitat d’entendre i entendre’ns, això sí, tenint en compte per honestedat les màximes variables possibles, encara que siguin incompatibles, és allò que ens aproxima al valor del llenguatge científic, on els pols oposats també formen part de la “veritat”. Ni que siguin pocs, hi ha uns quants acords implícits en el llenguatge que possibiliten no tan sols la comunicació, sinó també la convivència. Uns acords fruit de la dessubjectivació. És clar que el poder que sigui voldrà imposar-hi la seva hegemonia, encara que això porti a fonamentalismes disposats a liquidar el contrari, i postveritat i postmodernitat ens ho il·lustren perfectament, però precisament la tria d’un llenguatge crític, dialèctic, respecte a les distintes hegemonies possibles, i no pas el seu abandó a la mera desconstrucció, és la base que ha fonamentat i fonamenta si més no la veracitat de les paraules. Només raó i dubte en enllaç permanent en pro de veracitat i verificació ens poden acostar a la supervivència humana. Es podria dir, doncs, que la fiabilitat del que diem es fonamenta no en la coincidència de les paraules amb la realitat, sinó en la manera com el llenguatge aborda aquesta realitat. Allò que separa la complexitat, sempre oberta, sempre ventilada, de la reclosa foscor del mite.

Recela dels dogmes / veritables metzines / embolcallades de rigor.

¿Quina és doncs l’actitud del poeta en aquesta tessitura entre la desconfiança i l’optimisme pel que fa a la paraula? És molt difícil precisar-ho, però també és una pena deixar-ho a la pura arbitrarietat, si de debò creiem que la poesia pot dir alguna cosa de nosaltres que no és quedi en el sòrdid resclosit d’una subjectivitat exacerbada pel poema, i es bo que el poeta ens faci saber per on transita. ¿Com afrontar, doncs, el doble problema de què escriure i com escriure? En principi, em penso que enfilant totes dues qüestions alhora, el què i el com. Sense prioritats. Simultàniament. La ment és el cos. No s’avança només afrontant-ne una, i fan santament aquells que acusen el poema usat només com a comunicació, però també haurien de denunciar, i no ho fan, la formalització buida. En tot aquest debat, la tradició hi té molt a dir. La tradició ètica i estètica és la veritat que s’ha anat formant, amb tots els seus dubtes i ruptures. Perquè la vida del llenguatge, com la dels números, és resoldre incògnites, per quotidianes que siguin, i mirar-ho de fer amb encert.

Una cantonada, una incògnita.

En aquesta posició ètico-poètica hi veig un llibre com Aritmètica llum —d’on trec les cites—; una obra que des del mateix títol ens deixa entreveure que només el rigor ens aporta el coneixement. Llegint els versos de l’Enric Umbert descobrim com un poeta malda per no ser arrossegat a la mera experimentació, al joc de les paraules, sinó per fecundar aquesta experimentació buscant-hi sentits que il·luminin els signes que són les paraules i que les despullin d’excrescències per vestir-les de veritats petites, però nostres. Compartibles.

La distància més curta és la inevitable.

Crec que el llibre d’Umbert opta, doncs, per l’arbitrària exactitud del llenguatge, com en aquesta mostra extraordinària allunyada de tota vacuïtat retòrica:

Dir jo sóc jo / sense dir-te a tu / és no dir, / és no-res. // Dir-nos és abastar.

Contràriament als descontructors i als “febles” postmoderns, Umbert pensa que, tot i la seva arbitrarietat de signe que n’impedeix la relació unívoca amb el món físic, les paraules, un cop adoptades com a convenció/tradició dialèctica, sí que són capaces d’aportar, com l’aritmètica, llum sobre tot un seguit de qüestions humanes transcendentals, com aquesta del solipsisme anorreador que només es pot resoldre en l’altre.

Els números compten, / vers per vers, / la part no escrita / del temps viscut.

El nihilisme que ha portat a l’escissió absoluta de llenguatge/realitat ha deixat prou escletxes per veure-hi a través i adonar-nos que la desconstrucció radical ha fet un servei ideològic a la (a)moralitat del capitalisme, que necessita individus críticament desconstruïts, dialècticament desarmats, per poder-se imposar com a Mercat, la Sola Veritat, sense qüestionament de cap mena. Tot plegat no ens porta sinó a la necessitat de recuperar el discurs crític, l’anàlisi complexa de les relacions de poder sempre en pro de la llibertat, una lluita en què el valor del llenguatge és el valor dels individus interconnectats, sí, però per la solidaritat, com els solitaris costats d’una possible figura geomètrica que amb l’ajuda dels poemes d’Umbert es retroben en la comunitat de l’hexàgon, que els dóna sentit més enllà de la seva soledat de part.

En un poliedre / tots els angles / estan condemnats / a l’abraçada. // En el bosc, / els arbres també.

Les “operacions” aritmètico-lluminoses de l’Enric donen sovint resultats d’una precisió indiscutible:

Sabràs, / per fi sabràs, / que el buit és només / una espera furtiva / pendent de respiració, / un instant no viscut, / un encara.

Sí, fins i tot quan donen zero:

Desnonat de tot, / quan tot sigui / claredat / seré redimit.

Només una ombra molt petita, com és l’ús de paraules que treuen credibilitat a una llengua majoritàriament diàfana: rostre (cara), palès (patent o evident), restar (quedar), vers (cap a), encontre (trobada), romandre (estar o estar-se), cercar (buscar), amatent (atent), mancar (faltar), sageta (fletxa). Com deia, peccata minuta, però en volia deixar constància. Tot allò que fa referència a les tries lingüístiques em sembla transcendent pel que fa, com deia, a la credibilitat textual, i més en poesia.

Acabaré amb unes clarividents paraules del pròleg de Sam Abrams: “En un panorama mundial dominat per la incertesa i la por, el nostre poeta busca adeleradament dur a terme una exploració de la realitat per mirar de trobar-hi els valors i les veritats que fonamenten la condició humana.”

Una Aritmètica llum altament recomanable.

17-I-2022

POSTNADALA

El “consumista” no és més que algú que pateix un desassossec profund. Li han pres la llibertat de pensament, però no en té consciència. D’aquí la desesperació de fons que l’impulsa a buscar-se inconscientment entre les mercaderies. Sense saber-ho, s’hi sent un igual entre iguals. També ell té preu. També ell és a la venda.

L’HORA VIOLETA

•