MISCEL·LÀNIA SOBRE CULTURA, POLÍTICA CULTURAL, LITERATURA, ART, URBANISME, ETC.

MISCEL·LÀNIA SOBRE CULTURA, POLÍTICA CULTURAL, LITERATURA, ART, URBANISME, ETC.
(tots els articles d’aquestes temàtiques penjats fins ara en aquest blog reunits en un sol document)

MISCEL·LÀNIA (cliqueu)

 

CONTINGUT

Homenatge a Picasso
Gómez Molina, el so del gest i el color
Dir les coses pel seu nom
Ploradores i hipocondríacs com a professió literària
Panfleto contra dalinianos, pseudodalinianos y postdalinianos
Art, llibertat i raó
Examen d’inconsciència
El Golem
¿Esguardar-se a l’espill o mirar-se al mirall?
¿D’on ve l’atac a la veritat?
Esplendors i misèries de les cortesanes
“Il y a una langue là-dessous”
Jerarquia lingüística
Editora Nacional
La mort de Virgili
Bleeding Heart
La progressiva depauperació del català a TVC
Conservar real la memòria
La cançó de l’enfadós
Indignació i literatura
Quatre apunts intempestius
Premis Gaudí del 2012
¿Subvencions a la creació?
Sant Tornem-hi
No sé ben bé què hi faig aquí
Una qüestió de dignitat
Les capelletes i el temple del poder
Les millors obres de la literatura catalana
Una festa dels sentits sense tacte
Do de llengües
¡Lloat sia Déu!
Pusil·lànimes culturals
¿Noms? Vostès mateixos
Consell de redacció de primers auxilis culturals
Meritocràcia: la burocràcia dels mèrits
L’Olivar, Pladevall, Solà
Dues cartes de resposta
Cànon a vuit veus
Josep Tubau, o la cultura invisible
Via tòpica
Colònia esbravada
Verdi: La forza del destino
Morir com un riu, de J. M. Fulquet
Addenda a Morir com un riu, de J. M. Fulquet
Fenomen paranormal
Honor per D. Sam Abrams
Valor (i valentia) d’una empresa cultural
“Un exèrcit de veus que escalen”
Lluna crua, d’Octavi Monsonís
Dia crític
Viatge, ¿fetixisme o coneixement?
En venda
¿Dylan, Picasso?
Llum a l’atzucac, de Ramon Ramon

Anuncis
Publicat dins de Articles culturals | Deixa un comentari

¿COP D’ESTAT? ¿COP A L’ESTAT?

¿COP D’ESTAT? ¿COP A L’ESTAT?

La ignorància o la mesquinesa manipuladora, en aquest cas fins i tot de les preposicions, practicada per tot el feixisme institucional, que a Espanya és molt, amb l’ajuda  de totes les seves “manades” periodístiques, és ben significativa de l’estat àlgid de la febre feixistitzadora que pateix actualment l’Estat, encara que ara ho vulguin dissimular amb el PSOE. Rivera, Santamaría, Arrimadas, Rajoy, Casado, alguns barons socialistes: “El Parlament de Cataluña ha dado un golpe de estado.” Sí, de. Gent dolenta, gent malvada. Autèntics sicofants. Deixebles avantatjats de Goebels. (Per cert, parlant de Goebels, algú ens haurà d’explicar algun dia, amb pèls i senyals, d’on han sorgit personatges tan sinistres, tan d’història negra d’Espanya, com Alberto Rivera o Inés Arrimadas. Sens dubte, Dante els condemnaria al fossat novè del seu Infern.)

Però no, no són el mateix la preposició de que la preposició a. Ningú pot acusar l’independentisme català de fer cap “cop d’estat”, perquè un “cop d’estat” només el pot fer qui té el control de l’Estat: és a dir, els òrgans que “detenen” —com ells mateixos proclamen— el monopoli de la violència, d’acord amb les oligarquies —això ja no ho diuen— que en “tenen” el poder econòmic. I a fe de Déu, el Déu d’ells, que a Espanya n’han fet ús i abús al llarg de la història: l’última mostra, el 155, un “cop d’estat” que passarà a la història com a enginyeria política demofeixista, i que ara els infatigables Rivera i Casado, en extrema(dreta) competència, ens voldrien tornar a imposar. Demòcrates. (Per cert, tan voler-ho netejar tot de símbols polítics quan no els agraden i ara no en volen saber res, de retirar el símbol feixista per antonomàsia: Francisco Franco, ¡presente!, al Valle de les Caídos, sí, de los “caídos”. En el cas del dictador devia ser del llit.)

L’únic que, en tot cas, podem o hem pogut fer els catalans és un “cop a l’estat”,  com deia el mateix Albiol, amb una mesura inaudita coneixent-lo, però ni això, perquè “cop” sembla que impliqui violència, i la veritat, a pesar de la postveritat política i judicial, és que no n’hi ha hagut en cap moment. Jo diria que el que hem fet els catalans amb el procés és una “sacsejada” en el seu sentit figurat, una “sacsejada a l’Estat”, com tota protesta no violenta fa per fer-lo reaccionar en benefici de més drets i més democràcia, sigui el moviment del 15-M, les vagues obreres i ciutadanes, les grans manifestacions feministes arran de la immoral exculpació de La Manada, o les vagues als aeroports o dels taxistes, per posar exemples recents. Unes “sacsejades a” que s’hauran d’anar repetint a la vista del cas que en fa, com ho demostra la poca resolució en la greu qüestió de la violència contra les dones, ¡que això sí que és violència! Sí, una “sacsejada” com es fa a alguns arbres per fer-ne caure els fruits —l’ampliació dels drets i de les llibertats en tots els àmbits— i que no es podreixen o es facin bords a les branques, com està passant a l’arbre “democràtic” d’Espanya.

(Un petit interludi per assenyalar que només la malvolença manipuladora, com la del PP i C’s, i els seus mitjans afins, llegeix “cop”, “atac”, “guerra”, “lluita” i termes semblants com a incitació a la violència; tots aquests termes tenen una llarga tradició d’un ús pacífic, pacifista i positiu: guerra a la fam, lluita per la pau, atac a la corrupció, cop a les xarxes pedòfiles —Déu me’n guard que aquest “cop” fos amb de—.)

Però seguim: entre aquests “sacsejades a” també hi ha les vagues generals que s’han fet a Espanya al llarg dels anys, les grans manifestacions contra les guerres del senyor Aznar o la lluita dels insubmisos contra les obligacions militars, per posar-ne només tres exemples històrics. És a dir, en democràcia, els “cops a l’estat”, els “advertiments a l’estat”, sempre són necessaris per fer que l’Estat no s’anquilosi i derivi cap a situacions cada vegada més “dictatorials”. O, dit amb immerescuda finesa, més insensibles pel que fa a la democràcia. El dret a la protesta —la “sacsejada a l’Estat”— és el dret democràtic fonamental, abans que qualsevol altre dret constitucional, i l’1-O va ser això, una gran protesta contra un Estat insensible als “seus” pobles. Un “seus” no pas possessiu. En lloc d’acollir-los, els persegueix.

Que no s’enganyin els progressistes, l’ultradreta, que té segrestada la Carta Magna, que en diuen, acusant Catalunya de “cop d’estat” no fa res més que criminalitzar la protesta, i en això hi col·labora la mateixa fiscal de l’Estat quan posa al mateix nivell fer una reclamació que perseguir-la. En els llaços grocs, s’hi juga molt la democràcia. Això sí que és facilitar la violència ultra. Em pregunto: ¿quan hi hagi eleccions serà el mateix posar un cartell del teu partit que treure els cartells dels altres? Ah, no, que això ho protegeix la Junta Electoral, la que sempre escombra cap a casa, aquella situada a l’extrem del carrer a la dreta. ¿Es podrà desmuntar la paradeta preparada pels que no t’agradin? I podríem seguir. ¿Qui pot acusar cap radical d’esquerra, per exemple, de pintar les seus de C’s i PP i d’arrencar-ne tots els cartells i pancartes? ¿Això és perseguible i treure llaços no?

La salut democràtica d’un estat es veu en aquests casos. Un estat “saludable i segur de si mateix” reacciona a les “sacsejades a” amb la negociació, amb l’intent de resoldre les situacions de conflicte. La malaltissa reacció de l’estat espanyol pel que fa a la seva unitat, que no és res més que interessada unitat de mercat dels poders fàctics de l’Íbex-35 i dels negocis militars o no apadrinats pel rei, en demostra una salut democràtica molt precària, representada per l’agonístic discurs reial del 3 d’octubre de l’any passat.

Que l’Estat es dediqui a perjudicar Catalunya i a perseguir independentistes des del poder de la seva brutalitat, aquell poder que sí que n’ha fet, de “cops d’estat”, amb de –ja he dit que la història d’Espanya n’és plena– i que en pot continuar fent –el 155 com a mostra–, és la clara demostració de la seva ignominiosa agonia democràtica. Potser es pensa que retrobarà la salut en el feixisme.

Un aparell de l’Estat que no és neutral ni en la “Jefatura del Estado”, ni en l’administració, ni en les forces armades —policia i exèrcit—, ni en la judicatura, sempre serà un bon motiu d’“atacs“ dialèctics per part dels demòcrates, siguin el president Torra o el “raper” que sigui. És a dir, “atacs” de paraula i d’acció no violenta contra els seus excessos, uns excessos de vegades sí que plens de violència i venjança, com el de les forces de seguretat de l’Estat l’1-O o com la persecució político-judicial de pacífics polítics catalans. Per no parlar dels “espontanis” fora de servei.

Espanya, sempre tan secularment endarrerida en democràcia respecte a Europa, ara resulta que hi va al capdavant en feixisme.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA SEVA FEBLESA

LA SEVA FEBLESA

El poeta persa Omar Khayyam (s. XI/XII), segurament als Robaiat, no n’estic segur, planteja un repte a Déu: li ve a dir —això sí, literàriament molt més ben dit— que mentre sigui viu transgredirà totes les seves lleis, perquè vol saber, quan mori, si el seu “pecat” humà és més gran que la seva “misericòrdia” divina. Un repte per fer sortir els colors a tots els blasfems literaris de la modernitat. Però, això a part, ningú pot saber evidentment com va acabar l’assumpte entre el bard persa i Déu.

I ara deixo en pau el bo de l’Omar, amb les seves trifulgues pecaminoses, i vaig on em proposo anar. Tots els poderosos, des de la més llunyana antiguitat, s’han emparat en una divinitat o altra, si no en tota una teogonia, per justificar el seu domini, des del  moment que la creixent complexitat social ja no feia acceptable la mera força bruta. Dit ben sintèticament: a partir d’aquesta “gracia de Déu”, d’aquest pretès mandat diví, que servia per justificar les conquistes dels més brutals (mite i religió), els seus legisladors, primer esclaus i més tard a sou, les convertien en dret (lleis), a partir del qual es jutjaven els transgressors. Sense contemplacions, és a dir, sense com qui diu dret de defensa i amb falsos testimoniatges i proves del nou com ficar-te el braç, la cama o el que fos en oli bullent. Els n’estalvio la sempre dolorosa evolució, patida sempre pels més, fins als nostres dies. Aquesta “gràcia de Déu”, aquesta unció divina, ha sigut la cobertura indiscutible de les malvestats més greus ordides pels poderosos i perpetrades per les “guàrdies de corps” corresponents, fins a arribar als exèrcits i les policies actuals, sense oblidar-nos de la judicatura. Ni les democràcies més consolidades —democràcies polítiques, però mai econòmiques— se n’han desempallegat mai del tot. No s’han atrevit a desmuntar la piràmide totalitària dels règims anteriors: monarquies, dictadures, autocràcies, etc.

I aquí torno a portar a escena Omar Khayyam. Tot i que no sabrem mai què va fer Déu amb ell, sí que sabem què fan els sistemes polítics amb els seus opositors. (Amb el benentès que, en una democràcia que en fos en tots els àmbits, no n’hi hauria, d’opositors, sinó tan sols persones que pensen diferent.) Actualment en tenim prou exemples d’aquí mateix i del món sencer. Però centrem-nos en Europa. A causa de la inoperància poli(è)tica a l’hora de defensar uns “valors” democràtics sorgits del període posterior a la Segona Guerra Mundial —encara amb l’horror de l’Holocaust en les consciències—, estem assistint al creixement de partits al servei de les oligarquies econòmiques, unes oligarquies que són a la picota democràtica gràcies a les protestes que s’han anat succeint —contra la globalització, contra la guerra, contra l’austeritat, o a favor dels drets dels pobles i de la immigració—. Mal vistos a tot el món els governs militars explícits, aquests partits, alguns en el govern, estan convertint les constitucions en rigorisme fonamentalista, com si volguessin aturar la història en el punt on els convé, si no és que la fan anar enrere. (Una part considerable d’electors els voten, perquè es pensen que tals polítics els protegiran del saqueig global; creuen, sense cap fonament raonable, que votant els sicaris polítics locals dels saquejadors globals se salvaran. Populisme mafiós.) No en confegiré pas la llista, dels partits i governs que estan fent la feina bruta de la crisi (?) del capital, però sí que faré una asseveració sense por d’equivocar-me gaire i que em sembla que és una autèntica prova del cotó democràtic: sabem amb tota certesa —te la dec Omar, siguis on siguis— que un estat ha abraçat el feixisme quan es mostra immisericorde. La seva feblesa.

20-IX-2018

Publicat dins de General | 2 comentaris

GRANS ESPERANCES (defraudades pel que fa a la traducció)

GRANS ESPERANCES (defraudades pel que fa a la traducció)

Llacunes culturals importants, fins i tot llacs, per no desembocar directament al mar, com no haver llegit fins ara Grans esperances, de Charles Dickens. En coneixia alguns altres llibres, Els papers pòstums del Club Pickwick, Oliver Twist, La botiga d’antiguitats, David Copperfield, Temps difícils, Història de dues ciutats, o contes com Una cançó de Nadal o La batalla de la vida, però no pas Grans esperances. Novel·lassa, d’aquelles històries com només ens han sabut explicar els novel·listes del XIX. Llàstima de no saber anglès, i és en aquestes ocasions, i només en aquestes grans ocasions que n’haurien merescut l’esforç d’aprendre’l, que ho noto a faltar. Com que Dickens és una lectura feta en els anys d’aprenentatge, segurament la majoria de títols llegits de l’autor van ser en traduccions castellanes que teníem a casa dels pares, jo diria que neutres i correctes, d’aquelles en què el traductor desapareix en benefici de l’autor; encara recordo les edicions d’Oliver Twist o David Copperfield, de l’editorial Juventud, que corrien per casa de nano. En conservo alguna, al costat de volums de les mateixes obres ni abreujades ni censurades. Bé, al que anava, deia això de l’anglès, perquè Grans esperances la llegeixo en català, en la traducció de Josep Carner, i em trobo que és tota ella un autèntic disbarat lingüístic que, pel que en sé, no es pot atribuir de cap de les maneres a Dickens: un poti-poti culte i col·loquial, sense cap rigor ni pel que fa a allò tan bàsic dels nivells de llenguatge. La veritat és que fan riure els despropòsits literaris que ens ofereix el “príncep de la poesia” (sic). Però, com que no es tracta pas de somriure’m amb les atzagaiades i estirabots del traductor, sinó de llegir una translació al més fidel possible de l’obra de Dickens, tens la mateixa sensació dels convidats a l’estudi pictòric del mestre Frenhofer —em refereixo a la nouvelle de Balzac Le Chef-d’œuvre inconnu— quan descobreixen que, en la pintura del mestre, l’acumulació de capes pictòriques ha tapat la figura original d’una dona, de la qual un d’ells descobreix un peu. Doncs bé, a sota del pastiche carnerià, hi ensumes que hi ha una grandíssima novel·la, la de Dickens, fins al punt de prometre’m buscar-ne una altra versió, en català o en castellà, més ajustada i sense protagonismes traductorescos, per disfrutar Dickens i, tot i la hilaritat que em causa, no patir Carner. Com deia, allà a sota hi ha una novel·lassa. Escrita des del punt de vista del protagonista principal, un pobre noi de cop i volta afortunat que, des de la seva inicial i feréstega innocència, va fent sobre la seva peripècia fondes reflexions plenes d’ambiciosa ingenuïtat, com si el món i el seu cap no acabessin d’encaixar, i tot servit amb un humor subtil i planer alhora, que Carner fa malbé amb els seus rebuscaments estilístics faceciosos. Tot el llibre és ple d’amargues situacions vistes amb l’humaníssim humor dickensià, que ens remet a l’antecedent de Sterne, encara que desvirtuat per les gracietes del traductor: la casa on viu, la forja de l’entranyable Joe, els pantans, la kafkiana casa de la senyora Havisham… O el graciosíssim personatge anomenat Wemmick, que viu dues vides paral·leles: és un a l’oficina i un altre al Castell, casa seva, fins al punt que els seus consells sobre una mateixa qüestió poden ser totalment contradictoris si te’ls dóna en l’àmbit professional o domèstic. (M’ha recordat, per l’humorisme i el seu Castell, el tiet de Tristram Shandy.) Però vull destacar una d’aquestes situacions que m’han semblat sensacionals: l’assistència d’en Pip, el protagonista, i el seu amic Herbert a la representació de Hamlet per un aficionat conegut d’en Pip. Però el lector no ho sap que es representa l’obra de Shakespeare, no es diu enlloc, i la descripció de la representació acaba sent graciosíssima, tant que m’ha fet pensar en el segon capítol de La cartoixa de Parma, de Stendhal, quan Fabrizio del Dongo, el protagonista, irromp en plena batalla de Waterloo, sense saber, esclar, que aquella batalla s’acabarà estudiant a les acadèmies militars. El que ell s’hi troba és un autèntic desgavell militar i una salvatge carnisseria, i fins i tot veu passar Napaleó sense tenir ni idea que aquell paio a cavall és l’emperador francès. Com la traducció de Carner, tot plegat, representació i batalla, no són sinó un seguit de pitafis. Acabo. Si ara algun traductor volgués fer l’operació inversa i traduir la traducció de Carner a l’anglès —això de revertir la traducció seria una bona manera de veure la fiabilitat i la fidelitat del traductor—, el pobre Dickens, si s’aixequés de la tomba, difícilment reconeixeria que allò, en primera instància, ho va escriure ell. Com a màxim, pensaria que algun espavilat li havia copiat l’argument. D’una samfaina no en surt la solidesa d’un plum cake.

Publicat dins de Articles literaris | Etiquetat com a | 2 comentaris

“JO TAMBÉ HO HAVIA PENSAT”

“JO TAMBÉ HO HAVIA PENSAT”

En general, quan escrius, sovint et topes amb el típic comentari que vol ser agradós, però que no fa cap altra cosa que manllevar valor al que has escrit: “Jo també ho havia pensat”, com si es pensés, qui el fa, que es pensa amb la punta de la llengua (“Ho tenia a la punta de la llengua”.) Esclar, poses cara de circumstàncies i fas: “Sí, ja passa això”, i ho dius no pas insincer, perquè a tu també et passa com a lector. Tot plegat es deu al fet que amb la lectura no indaguem, sinó que ens volem referendar amb l’equiparació amb allò que diu el text que ens sembla intel·ligent. Però la impressió, si són obres mínimament complexes, no és certa: ho penses quan ho veus escrit i a partir d’aquí, en l’embull que som la majoria de cervells, tens la vaga sensació, com una ratlla de sol en una habitació fosca que mostra la pols en suspensió, d’haver-ho pensat. Però pensar no és pas divagar, no és tenir idees com pols en suspensió, sinó formalitzar. “Qui no té pensaments propis, ni conclusions originals, les demana en préstec. Els diaris i els comentaris d’aquells que admirem són fets per conciliar el nostre esperit confús”, escriu Vasco Patrolini a la seva Crònica dels pobres amants, que aquests dies em rellegia. I més endavant: “[…] la nostra gent, la majoria mig analfabeta, actua instintivament i li fan falta símbols per arribar a les idees.” Magnífica definició del servei que fan els símbols a l’extensió dels discursos ideològics, en la seva lluita per l’hegemonia.

(Obro parèntesi. ¡Novel·la magnífica! Carrer del Corno com a microcosmos. Florència. Passions, enveges, decepcions, venjances, traïcions… Tot en petit, en modest. L’humus que quan el remous és ple de vida. Anys de plom del feixisme a Itàlia. Obra aparentment superada temàticament —estilísticament, una humil meravella— pels progressos democràtics a Europa després de la Segona Guerra Mundial i per un creixement econòmic que semblava que havia de multiplicar les classes mitjanes com el miracle crístic dels pans i els peixos, però que, en vista de l’actual depauperació de les esperances europees tan polítiques com econòmiques —els cinc pans i els dos peixos se’ls ha endut l’amo—, sembla escrita fa dos dies. Una cita de la Crònica: “La xafarderia és la pitança de la misèria.” Quants programes de les televisions feixistitzants actuals no són, tot i les coloraines i els lluentons, sinó miserables carrers del Corno. Tanco parèntesi.)

Continuo. Si haig de ser sincer, a mi em complauen les obres que no se m’han acudit mai o amb les quals no sabria ni com posar-m’hi si les hagués de fer jo. Les que m’atueixen amb la seva densitat. Les que em deixen knock out i fan que necessiti metafòricament el ruixim d’aigua i l’aire de la tovallola per refer-me i recuperar l’alè. Les que dipositen la pols. Aleshores em plau pensar “a partir de”, encara que aquest “a partir de” sigui un “error” de comprensió —o si es vol, un seguit de malentesos— del que en rectitud pretén l’autor. Sovint l’error d’interpretació és l’única manera de fer avançar el pensament i la creació, que quedarien ofegats en una lectura que pretengués esgotar el sentit d’una obra, com mira de fer el discurs erudit, allà reclòs a les golfes universitàries, amb les seves insuportables anotacions a peu de pàgina, autènticament liquidadores del plaer de la lectura. De la seducció del text lliure de manilles hermenèutiques.

Publicat dins de Articles literaris | Deixa un comentari

¿TURISMOFÒBIA?

¿TURISMOFÒBIA?

A tots els veïns dels nostres barris que lluiten 
contra la degradació turística galopant

Aprofitant totes les fòbies contra l’altre que avui dia recorren el món d’una manera descarnada, com veiem cada dia a les notícies, el sector turístic català, i suposo que també el d’altres indrets, ha volgut defensar els seus interessos econòmics acusant els que estem cansats del turisme massificat de tenir turismofòbia, però això es fer trampa, i de les grosses, perquè juga amb qüestions molt sensibles, com és l’acceptació del nouvingut o el diferent, a part de desviar l’atenció perquè no es parli d’una sobreexplotació de la mà d’obra barata autènticament delictiva. Les Kelly, per exemple. Aquí no hi ha cap odi a l’altre ni per procedència ni per gènere ni per res; només voluntat de viure en pau als nostres pobles i barris i no ser-ne expulsats. No ser-ne “gentrificats”. Jo parlaria en tot cas de veïnofília. O de veïnofòbia de les immobiliàries.

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , , | 1 comentari

“CREPUSCLE”, poema de (des)celebració del meu setanta aniversari

 

CREPUSCLE

¡Com em dol la bellesa, abans tan venturosa!

Els anys i la nostàlgia me l’han tornat amarga:
sé que cada cop tinc menys vida
―vida prou viva― per tornar-hi
o qui sap si per descobrir-ne encara.

Sento com si la seva essència superba me’n volgués excloure,
com si es volgués desfer del que és decrèpit,
com si es negués a ser crepuscular junyida al meu crepuscle.

En tinc un sentiment agònic,
com quan les forces t’abandonen.

Com quan la llum ja no té sol que la sostingui.

 

 

Publicat dins de Textos actuals | 6 comentaris

COSTOS HUMANS: DANYS COL·LATERALS

COSTOS HUMANS: DANYS COL·LATERALS

La tràgica caiguda d’aquests dies del pont de Gènova exemplifica ben bé la “insostenibilitat” de l’actual sistema de poders, si no és a costa, esclar, del sacrifici de més i més vides humanes i de la insatisfacció permanent dels interessos dels humils i humiliats, els interessos de la majoria de la població, que hauria d’obrir els ulls d’una vegada per sempre i despertar del somni –massa sovint tornat malson, com ara a Itàlia– promogut pel poder econòmic, amb la facilitació política i l’amplificació dels mitjans, d’un creixement exponencial que, segons proclamen, ens ha de beneficiar a tots i fer-nos la vida més fàcil, però que en realitat només fa fàcil el benefici d’ells, els pocs.

Observeu les imatges de la catàstrofe viària genovesa: el pont aixecat, aixecadíssim, a major glòria del trànsit de persones i mercaderies, és a dir, del desplaçament frenètic de la globalització econòmica i turística, que ha fet que fins el lloc més recòndit només sigui de pas, lluny del senzill somni de la vida i de l’economia pròximes…, el pont, deia, passa, o passava, per sobre literalment d’un barri obrer; no pas per sobre de cap barri benestant. (Com el pont de l’autopista a Badalona, que passa per sobre de l’humil barri de Sant Roc.)

El pont de Gènova és la metàfora perfecte de l’aprenent de bruixot sistèmic, que es creu capaç, armat de ciment armat i de bigues de ferro, de fer front a qualsevol repte, per arriscat que sigui, com si aquells materials haguessin de ser d’eterna durada, i com si aquell repte fos imperatiu, tot i haver-hi altres solucions més plausibles.

El miratge d’una modernitat totpoderosa sobre el paper de càlcul d’enginyers i arquitectes, que se senten talment sobergs demiürgs capaços de reptar la naturalesa al servei de polítics de moral corruptible, àvids de relleu públic, i de màfies de la construcció, sempre disposades a pagar suborns a canvi de reduir costos i d’incrementar beneficis. Tot sumat porta massa sovint a la catàstrofe perfecta.

Insisteixo que el pont ensorrat de Gènova no és cap novetat, sinó un malson més del cínic somni de la modernitat per acció o per omissió, perquè, al costat del negoci de les obres faraòniques, hi ha la deixadesa de la conservació i de la regulació: accidents nuclears, llacs i rius dessecats, ruptures de preses, túnels enfonsats, boscos cremats per les línies elèctriques, tants i tants ensorraments tràgics de viaductes i edificis, terratrèmols causats per projectes com el “Castor” i l’economia extractiva, pobles sencers assolats pels sismes, esllavissades que sepulten cases i camins construïts on no es devia, escalfament global, desplaçaments de població per ocupar-ne les terres, construccions en paratges inundables, la mortaldat dels accidents de motos, cotxes, avions, trens, barcos… ¡Sempre la història del “Titànic”! (I tot això sense parlar de les guerres i la modernitat tan poc heroica de les morts “quirúrgiques”, que no se sap ben bé per què sempre acaben “operant” la població civil. Eufemisme: danys col·laterals.)

Allò que havia de ser “etern” mostra totes les seves febleses davant de les forces naturals: el pes i la gravetat, la pluja, el vent, el mar, el riu… ¡L’iceberg! Potser ens faria falta replantejar el model sistèmic de costos i beneficis, i tenir el valor humà com allò més valuós. S’hauria de canviar de soca-rel el binomi necessitat/negoci perquè les persones siguin de debò l’únic interès reportat.

agost 2018

Publicat dins de Articles sociopolítics | 2 comentaris

APUNT SOBRE LA LLIBERTAT

APUNT SOBRE LA LLIBERTAT

La qüestió tan debatuda de la llibertat, amb explicacions sovint tan exaltades, tan fora d’osques, que per irracionals ja van bé al poder de torn, no és res més en origen que reacció instintiva contra la subjecció. Qualsevol “ens” desprès de la matèria, aparentment autònom per la seva capacitat de desplaçament, una mobilitat que forma part de les seves possibilitats de subsistència i, doncs, de supervivència, quan se’n veu limitat, reacciona contra l’obstacle que li és impediment –lligadura, gàbia, parany–. És a dir, el moviment reacciona contra allò que el paralitza. (Fins i tot ho fa el moviment no orgànic: allau, riu, vent.) El que passa és que l’animal no sap que lluita per alliberar-se (el cavall de Rilke a l’estepa russa). Per refermar aquesta idea, tinguem ben present que la condemna a presó, que consisteix precisament a impedir el lliure desplaçament del reu, la qualifiquem de privació de la llibertat, com si recollíssim el sentit primari del terme.

Quan d’aquesta privació de la mobilitat se’n té consciència, com és el cas únic de l’animal humà, comença la incipient història del sentiment i la idea de llibertat, que aleshores passa de ser mer instint a constructe social –polític, filosòfic, ideològic–, el qual acaba derivant en les diverses coercions i limitacions en nom de les diverses “escoles” de la llibertat que coneixem. (En el cas extrem, la insolidària i aristocratoide noció de llibertat d’aquell orat anomenat Zaratustra, quan, en realitat, si algun potencial de llibertat real hi havia aleshores, era precisament en la “massa” menyspreada pels alienats d’individualisme com Nietzsche.)

Un constructe, el de la llibertat, que, precisament perquè és social i no tan sols individual, queda exposat a l’abús i la tergiversació del poder. Lenin es preguntava en aquest sentit sobre l’ús i el sentit de la llibertat amb una pregunta rotunda: ¿per a què? La millor pregunta que s’ha fet mai la filosofia sobre això de la llibertat. La resta d’interrogacions sobre l’assumpte, per regla general (deixo de banda les que, subreptícies, hi apel·len per restringir-la més i millor), fan bonic posades emfàticament sobre paper, i ens entretenen una estona com a literatura filosòfica més o menys fantasiosa que no té gaire en compte les condicions reals, objectives, de la tan airejada llibertat. En canvi, sí que val la pena preguntar-se, per exemple, en el sentit leninista, si l’apropiació de terres per fer-ne propietat privada era i és un triomf de la llibertat individual, com sostenen liberals, neoliberals i feixistes. ¿O potser la propietat comunal la defensava millor, al defensar la propietat col·lectiva que havia de tenir en compte la llibertat dels altres, també dels febles? Perquè la llibertat ¿ha d’estar més enllà del Bé i del Mal o per ser de debò llibertat, humana llibertat, s’ha d’emparar en alguna construcció ètica, com un pacte entre iguals? ¿La llibertat, si no és igualitària, és llibertat? I així podríem continuar i seria la cançó de l’enfadós, aquella que ens explica perfectament totes les coses fetes en nom de la llibertat, i acceptades com a llibertat, que massa sovint, amb la seva abstracció, hi han anat i hi van en contra.

Però tornem a la llibertat instintiva, primordial, sense construccions ideològiques. Si mirem l’animal domèstic, veurem que accepta la subjecció, la domesticitat, a canvi de tenir garantida la subsistència: aixopluc i menjar. Exactament com fan les classes mitjanes d’arreu del món. Els animals domèstics del poder político-econòmic. Només s’ha de saber si són gossos o lloros. Per desgràcia, tot l’afany al món és en general, i massa vegades disfressat de reivindicació, per renunciar a la llibertat a canvi de tenir assegurat el “plat de llenties”. (Els sindicats, abans de classe, actualment són mestres en això que dic.) La manipulació de la “necessitat”, aquesta necessitat que és fonament i base de qualsevol idea i pretensió humana, també de la llibertat, obliga les persones a humiliar-se. En una economia de Mercat, la llibertat, si n’hi voleu dir així, també és mercaderia. Privilegi. Falsificació. No aconsegueix ser vivència, sinó tan sols consum. (Observeu com les classes mitjanes, estabulades a les grans superfícies comercials, són munyides pel sistema com si fossin bestiar oví o cabrum.)

L’autèntica llibertat, la consciència humana de llibertat, demana la igualtat prèvia pel que fa a les necessitats. La llibertat ha de ser anhel carregat de raons més que no pas passió irracional. És necessari no confondre-la amb la urgència del desig, que de vegades reporta greus conseqüències a la llibertat dels altres. O tots som lliures alhora o no ho és ningú: els uns, els pocs, per abús de posició dominant; els altres, els molts, per sotmetiment. La llibertat no pot menysprear com a coerció la socialització. La llibertat o és col·lectiva o no és. O la llibertat reconeix l’altre com a límit i la societat com a beneficiària o només podem parlar d’un asocial “fer el que em doni la gana” que ens retrotrau al mer instint, amb les poc agradoses conseqüències visibles arreu on anem i amb seqüeles sovint de violència. Selecció natural. El paroxisme de la llibertat.

No sé si de tot això podríem concloure que, a pesar de tantes afirmacions de llibertat individual com s’han donat al món, només, i posant-ho entre tots els interrogants possibles, l’home primitiu va ser lliure. A partir d’una mínima organització social de subsistència, el poderós de torn ja va impedir la llibertat dels altres i, en definitiva, la pròpia: d’aquí tots els mites i religions, estructures justificadores del poder. Sense anar més lluny, la mateixa tragèdia clàssica n’està plena, d’exemples contra la llibertat.

(Si la consciència hagués sorgit de la vegetació, segurament la llibertat seria immòbil.)

agost 2018

Publicat dins de Articles sociopolítics | Etiquetat com a , | 1 comentari

SISPLAU, OBLIDEU BARCELONA

SISPLAU, OBLIDEU BARCELONA

De la mitja dotzena escassa de coses que tinc clares enmig del mar de confusió a què ens hem vist abocats per un sistema darwinià de relacions econòmiques i socials, una d’elles és que, si visqués en qualsevol altre lloc del món que no fos Barcelona, la capital catalana no seria pas de les ciutats que triaria per visitar. Amb això vull dir que per mi és incomprensible que tants milions de persones vinguin a veure una ciutat que, en comparació als atractius sobretot monumentals que ens ofereixen tantes altres ciutats del planeta, no té res de l’altre món per mostrar al visitant, si no ens aferrem a la falsificació del Barri (neo)Gòtic o a les obres de rebosteria modernista, amb la culminació de la mona de la Sagrada Família, que, com qui diu, ja no té res de la suposada genialitat de Gaudí. Indulto de la crema Santa Maria del Mar i Sant Pau del Camp, i alguna cosa més que s’hi vulgui afegir, com el romànic del MNAC.

¿De debò que, davant de peces extraordinàries de la cultura universal que guarden tantes ciutats i pobles d’arreu, val la pena venir-nos a visitar? Personalment trobo que Barcelona és una ciutat tirant a lletja, i a sobre feta malbé en nom de posar-la al mapa per espréme-la fins a deixar-la sense suc; sí, una ciutat sense gaire interès, si m’ho miro amb ulls de visitant, si no és, esclar, que el visitant hi ve per raons espúries al coneixement i la cultura, com la permissivitat en tots els àmbits pel que fa al civisme o com la compra i venda de droga a l’engròs i a la menuda. ¿Aquesta és la famosa smart city, la ciutat intel·ligent interconnectada? ¿O és la idiota intercol·locada? (Drogolàndia, on trobarà no pas la millor coca de sucre, sinó el millor sucre de coca.)

Una altra cosa ben diferent és que sigui la ciutat de les meves vivències des de nano, però això no té gaire a veure amb la bellesa urbana ni amb els valors turístics reals, si parlem de turisme cívic i civilitzat. Més ens valdria una ciutat industriosa que, en comptes de turisme d’alta o baixa estofa, tant se val, acollís una immigració amb ganes de tirar endavant i de formar part del país per tenir una ciutat on faci gust de viure, sí, sí, una ciutat provinciana, un cop oblidades per sempre les mercantilitzades aspiracions de grandeur. Una ciutat que recuperés, per posar un exemple entre molts, el seu casino de poble com encara és l’Ateneu Barcelonès i que es deixessin estar a l’entitat de renovacions. (Per anar-hi a fer el carajillo i a llegir de franc la premsa a la fresca de les palmeres, no cal renovar-ne res, més enllà de l’ampolla de conyac, la màquina de cafè i la premsa diària.)

Cada cop estic més convençut que els “centres” del món, si volen continuar sent habitables, necessiten tornar a la perifèria. A la tranquil·litat d’una perifèria sense cap centre. Necessitem amb urgència la desconstrucció de la visibilitat turística de Barcelona.

estiu 2018

Publicat dins de Articles culturals | Etiquetat com a | Deixa un comentari