LLIBRE DEL TRET (1971-1972)

LLIBRE DEL TRET (1971-72)
Carles Camps Mundó

Publicat el 1972-73, en edició no venal, per l’Estudi de Gran de Gràcia, en dos opuscles titulats Trilogia del tret i Sis trets.

* * *

ATEMPTAT AL VIDRE

De nit, la filera vertical de finestres quadrades gairebé no es veu posada a l’ombra. Sense llum, no­més es poden distingir per la interrupció de forma que fan en la paret llisa. Qui ho veu no sap de co­lors en aquella hora. De les set finestres que hi ha —una a sobre de l’altra—, la tercera de dalt s’il·lumina i la llum, que no és color, demostra el vidre del batent d’una manera translúcida. Un bust creua per dintre fins que s’emmarca al vidre. Des de fora es veu en ombra. A la barana del da­vant, fusell i home són una sola cosa i l’home és tan sols en el fusell l’accionador primer del me­canisme del tret. La cara de l’home serà, doncs, la cara del fusell. De sobte, el soroll del tret, fet de prop, gairebé es confondrà amb el soroll del vidre il·luminat que s’estella. Per un moment, prou llarg per la retina, es veurà el bust en detall, sense la interferència translúcida. Tot l’home del bust cau­rà a terra, enderrocat per la trepanació de l’impacte i des de fora ja no se’l podrà veure. A la paret inte­rior, a través de la finestra buida de vidre, un mi­rall reflectirà un instant canó i cara del fusell. Abandonant el membre del tret, l’home deixarà la barana per fugir d’un terrat a l’altre.

* * *

INTEGRACIÓ AL PAISATGE

L’home de clar al seu costat fa un metre se­tanta, però, quan travessa el carrer i se’n separa, decreix deu centímetres. Quan s’adona del feno­men busca el fusell al seu armari: imagina que l’home de clar ferit per l’esquena s’haurà de parar; la distància, doncs, no el podrà objectivar. Però, abans d’encanonar-lo, el torna a observar i de­sisteix de l’acte, perquè els vint centímetres perduts no són motiu per afusellar-lo. El metre cinquanta basta per l’indult. L’home de clar que no ho sap tendirà al metre. La distància l’encongeix i l’inte­gra al paisatge. Al mig metre, l’home serà objecte de clar. Ha d’aixecar el fusell i encanonar-lo. Sem­bla que faci una lluita contra la distància, la qual fa punts els cossos en una seva tendència a horit­zonar-los. Quan el punt de mira miri l’home de clar, aquest ja no farà ni trenta centímetres. I al tret, l’home de clar, més lluny que abans, ja no tindrà gairebé ni mida. En el temps que vagi entre pressionar el gallet i caure l’home de clar a terra, no sentirà ni remordiment ni culpa pel tret. La distància li haurà convertit l’home de clar en un punt immòbil gairebé a l’horitzó. A la vista haurà desaparegut fins i tot el moviment. L’home de clar caurà a terra des de la seva poca alçada, el cap endavant, les mans agafant-se l’esquena, sense gairebé aparentar caiguda.

* * *

EN TÉ MEMÒRIA

Tem el record, però encara no coneix memòria. Seu en una cadira: una cama deixa el peu a la dre­ta; l’altra cama, pel genoll, és angle amb el peu al travesser. I des del genoll, el braç que s’hi clava és, a través de la mà, pedestal de la cara. Però en­cara no coneix memòria.

L’home de la finestra té fusell a la dreta. De l’exterior només es veu: bust de l’home de la fines­tra i canó que sobresurt, de l’escaire baix, centímetres, i que apunta provisionalment al sostre, o que, per la incisió torta de la culata a terra, apunta potser a un núvol dispers. El bust de l’home recol­za el pes del tronc als genolls.

I aquell que tem el record obre la finestra i veu, sense adonar-se de la visió, bust i canó que apunta provisionalment. Però se’n distreu amb els temors del record que no té perquè encara no co­neix memòria. I sense aquesta no és capaç del record de bust-i-canó-que-apunta-provisionalment mirats fa poc, tots dos en una mateixa percepció, a la finestra d’enfront. Per tenir-ne record, els hauria de veure amb visió constant —qualsevol distrac­ció el faria oblidar-los i potser no hi tornaria—, i una mirada continua als objectes seria, en tot cas, percepció directa i no imatge memorada sen­se la presència de l’objecte, o objectes, de la imat­ge. Però, com que tem el record, se’n distreu i s’enretira de la finestra, i sense memòria oblida bust i canó que apunta provisionalment.

L’home del fusell es posa dret i ja no és bust, sinó cos recolzat als peus; i dret agafa fusell i l’a­punta al cap sense memòria. Mentrestant, aquell que tem el record i que camina per davant de la seva fines­tra, hi ha cops que s’amaga al lloc on no hi ha finestra que el descobreixi, fins que el pas des­concertat el posa un altre cop davant de la finestra que el descobreix, i s’hi està quiet, d’esquena, amb els dits prement-se les temples, com si volgués pro­var el record que no pot, perquè encara no coneix memòria.

Un punt que avança accelerat pel buit es fa línia en projectar-se —o paràbola en la distància i en la pèrdua—, fins que, després de trencar una closca, incideix, incrustant-s’hi, en una matèria tova, i esdevé vector d’una força que empeny una massa ambigua i llefiscosa.

L’home del fusell dispara contra l’home que tem el record, i la bala que li forada el cap arriba a posar-se al cervell. I abans que mort és memòria, perquè l’impacte que trepana l’os és present que, seguit d’un instant de mort, no es pot oblidar.

* * *

A – – – – – – – – – B

A Joan Hernández Pijuan

L’home del lloc A apuntarà, just al cor, a l’ho­me del lloc B. La detonació coincidirà amb la sísto­le del cor amenaçat. Per la proximitat dels llocs, la bala no podrà dibuixar cap paràbola torçada, com si l’aire fos massa dur per doblegar-lo. A la diàstole, l’home del lloc B caurà d’esquena des­prés de retrocedir un salt. Poc abans, durant la paràbola recta de la bala, l’home del lloc A apar­tarà el canó, i ja ni la línia de punteria relacionarà la mort amb el tret. Serà, doncs, per la inhibició del fusell, una mort deslligada del crim.

* * *

EUTANÀSIA AL VOL

De la cornisa del terrat es llançarà al buit, com si intentés un vol més fluix que la gravitació. Però caurà a pes, tot i que els braços en creu s’assem­blin al desig esquemàtic d’unes ales. L’home del balcó d’enfront, que ho veurà a través del parpe­lleig de les persianes, amb la membrana del fusell entre els dits, l’occirà davant de la finestra closa del quart, com si cacés un ocell malalt en la declivitat del vol. Canviarà, doncs, amb l’eutanàsia del tret, la mort dramàtica del cop per la compassió neta de la bala. La mort no es notarà en l’aire; serà no­més un espasme mínim, com el d’un ocell ferit que prova de remuntar el vol. La bala invalidarà els resultats del cop a terra, però no pas el seu aspecte. Serà com si el personatge, al caure, s’oblidés del seu paper i de l’acte només en quedés l’escenografia. A terra, l’home caigut semblarà doblement mort. El seu cos trencat n’explicarà totes dues, però no l’autenti­citat ni l’ordre. Dit en futur, es podria imaginar un canvi d’espècie en el moment espasmòdic del tret: l’home caçat al vol es convertiria en ocell per l’acte de la caça. La nova vida obtinguda per la bala seria més duradora que la d’abans, al perdre, per les ales i l’acte irreflexiu del vol, la voluntat entossudida de caure. Per tant, vençuda l’atracció, ja no tindria motius per, de la cornisa del terrat, llançar-se al buit, com si intentés un vol més fluix que la gra­vitació. Però ha caigut a pes, tot i que els braços en creu s’assemblaven al desig esquemàtic d’unes ales. L’home del balcó d’enfront, que ho ha vist a través del parpelleig de les persianes, amb la mem­brana del fusell entre els dits, l’ha occit davant de la finestra closa del quart, com si cacés un ocell ma­lalt en la declivitat del vol. Ha canviat, doncs, amb l’eutanàsia del tret, la mort dramàtica del cop per la compassió neta de la bala. La mort no s’ha notat en l’aire; ha sigut només un espasme mínim, com el d’un ocell ferit que prova de remuntar el vol. La bala ha invalidat els resultats del cop a terra, però no pas el seu aspecte. Ha estat com si el personatge, al caure, s’oblidés del seu paper i de l’acte només en quedés l’escenografia. A terra, l’home caigut sem­bla doblement mort. El seu cos trencat n’explica totes dues, però no l’autenticitat ni l’ordre. Dit en pre­sent, ningú ho podria canviar.

* * *

TRIDIMENSIÓ DE LA MORT

De darrera de la punteria, el veuria sobre l’es­caire últim de l’horitzó, reduït a un punt que coin­cidiria amb el punt de mira. Tot i que amb el dit sovintegés el gallet, no li dispararia. Si ho fes, la bala es convertiria en punt en horitzonar-se i es fu­sionaria amb aquell de l’horitzó si l’encertava, però, perduda la seva identitat de plom en la distància, no podria occir-lo. A més, en la unidimensió no existiria el volum, essencial per la mort, ni prou espai per confirmar-la amb la caiguda. Con­tràriament, la confluència de tots dos punts en for­maria un de sol que seria més imperible encara. Sabria ell, de llavors ençà, que conèixer una pro­pietat ignota i provar-la seria una manera, mental potser, però vívida, d’acreixe-la. Per occir-lo, doncs, se li hauria d’acostar uns metres, si més no, abans del tret, per tornar-li, a l’escurçar la dis­tància que els separava i treure’l de l’horitzó, les dues dimensions més que li faltaven i que recu­perades l’adaptarien a la proporció del crim. Quan l’altre es fes corpori i perdés la disfressa de punt, ell s’ajaçaria bocaterrosa per afermar la punteria i estalviar tota emotivitat que li pogués desviar la intenció de la bala. Al fer-ho, semblaria que es posés el coixí fosc de l’ombra sota el ven­tre. Alhora, a l’engaltar el fusell, gairebé tot ell esdevindria culata, al ser només, per l’acte que predominaria i en el qual centraria tota ànsia, con­tinuació i mecanisme de l’arma. Els dits serien ramificacions del gallet. Fusionats, doncs, fusell i home, el commouria més el retrocés del tret que no pas la mort enderrocada de l’altre. Un cop s’ai­xequés de terra, aniria fins al cos mort i l’arrosse­garia per dur-lo a un horitzó comú. Posat allà, tot passavolant podria confondre’l amb una pedra o un arbre, perquè el lluny-més-distant-visible igua­laria els cossos. Amagaria així, amb aquest parany geomètric, el crim fet, talment fiqués el cos mort a dintre de l’armari de la distancia i en clogués, com si fos la lluna on sols es reflectiria la imatge, el dis­cerniment de la mirada. Nomes podria saber-se, com a través d’un mirall, l’aspecte genèric del fe­nomen. A l’horitzó restaria la semblança unitària dels objectes.

* * *

¿ANIMAL, PEDRA O PLANTA?

En vesprejar, algú es va amagar rera la forma vegetal i escrupolosa dels matolls. La respiració que en va sobresortir els infonia un caràcter animal, i qui s’hi amagava els feia de circulació: canviaven, doncs, de vida. Ja plena nit, l’obsedeix el deler de la caça, que se li tramet al fusell. A poc a poc, sense el frec de la roba contra la roba, apunta a la part més alta dels matolls, perquè la pensa cap. La detonació i el xiscle més-enllà induït per la bala formarien un únic soroll, doble però, com si fos­sin els dos components d’una formulació sonora. Sense respiració i perdut el detall per la fosca, sembla que els matolls es converteixin en pedres, com si la bala els fossilitzés. Al crepuscle del dia, reco­bra la dimensió real dels objectes al veure les parts de la forma. L’observació redemptora de branques i fulles tornarà l’aspecte botànic als ma­tolls. No entenia què hi feia, a l’esquerra, el cos inànime d’un home.

* * *

REFLEX

Encarat en un mirall, Aquest s’hi reflectirà amb persistència, com si amb l’anàlisi dels de­talls es volgués diferenciar de la imatge sense aconseguir-ho. Però quan la punteria de l’Altre, feta fusell, li dispari de prop contra la nuca, la força de l’impacte, com si el sobtés, el llançarà enda­vant. Semblarà que l’empenta de la bala el vulgui fer entrar, a traves de la finestra del mirall, en una cambra igual a la que s’està, però amb la dreta i l’esquerra canviades de banda. Amb tot, la seva pròpia imatge s’hi oposarà al xocar contra ell, front amb front, com si el volgués parar, tot i la violència, abans no penetrés, portat per la caiguda, en un àmbit lesiu pel signe contrari. En l’últim ins­tant de consciència es mirarà copiat a l’inrevés del reflex i això li descobrirà les diferències entre ell i el dret de la imatge. Però el cop pla de la primera vertical del front bastarà per esmicolar el mirall, talment la mort, reclosa en la inani­mat, rebutgés la ficció emmirallada de la imatge i es decantés, debel·lant els dobles, per una unitat d’aspecte, que serà, tot i la quietud del cos mort, l’única cosa que encara restarà de la vida.

* * *

TRIANGLE

A Maria Rosa Calvet i Barbal

De la cambra estant, no podria reflectir-se al vi­dre de la finestra mentre fos de dia. Si ho provés, la cara se li confondria amb el paisatge de fora: un ull li brotaria del cimal d’un arbre, la boca mos­segaria un turó o els cabells li flotarien entre els núvols. Només un cos opac posat per la part de fora transformaria en mirall la transparència del vidre. Per això l’altre sortiria a l’exterior, vestit de negre, per anar a tapar amb l’esquena el requa­dre de la finestra. Quan ho fes, del bosc del nord s’abocaria una mirada en forma de punteria i un canó, que semblaria una branca baixa, sorgiria en forma de tret. L’última punta de la trajectòria to­caria aquell interposat a la finestra amb el detall de la bala. Quan caigués mort, seria com si un mirall s’esmicolés sense trencar-se, talment la idea estalviés l’acte. Restaria altre cop només la trans­parència del vidre, efecte d’una causalitat sense artesania. A fora, vist de dintre, un ull parpelle­jaria dalt d’un tronc, un turó badallaria a prop de l’horitzó i els núvols apareixerien enclenxinats en el cap del cel: com si la ficció del mirall fos substituïda per la naturalitat subconscient del paisatge.

* * *

TRET VISUAL

Escanear0001

Escanear0002

Escanear0003

Escanear0004

Escanear0005

Escanear0006

Escanear0007

Escanear0008

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Textos antics. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s