GÓMEZ MOLINA, EL SO DEL GEST I DEL COLOR

GÓMEZ MOLINA, EL SO DEL GEST I DEL COLOR

Dies enrera, mentre visitava l’exposició de J. J. Gómez Molina, a la galeria Dau al Set, pensa­va en aquella opinió força es­tesa que considera la pintura com un llenguatge sense fron­teres a causa d’una suposada absència de problemes de com­prensió lingüística.

Amb tot, aquesta opinió —i encara més després de con­templar els quadres expo­sats—sempre m’ha semblat inexacta, si no era al preu de quedar-me amb els aspectes més superficials de tota obra artística, és a dir, amb el sim­ple veure i no pas amb el mes ambigu i complex reconeixe-s’hi.

Afirmar que la pintura, que tota pintura, pot ser compresa per qualsevol és acceptar una visió de l’art absolutament es­teticista, potser tan esteticista­ment estúpida com si algú afirmés que del llenguatge parlat l’únic que l’apassionava era el so, i s’extasiés sentint les paraules, sense desitjar en cap moment saber què significa­ven o a què remetien.

Dic tot això perquè davant dels quadros de Gómez Molina —i sobretot davant de les seves sobergues i agressives ro­ques— allò que més m’ha tras­balsat ha sigut que, una vega­da traspassat el llindar de la tela —és a dir, el so del gest i dels colors—, he descobert com m’era de difícil comprendre la realitat a què es referien.

Sé que al llegir aquestes pa­raules i veure les obres a què em refereixo molts diran que l’aspror indica tal cosa, que les formes rocoses fàl·liques tal altra, que els colors d’aquesta mena la de més enllà… acollint-se —inconscientment timorats— a un discurs reduc­cionista i consolador, absurda­ment complaguts per una neu­tralitat totalment muda.

Però, certament, aquestes àrides, àrdues i bellíssimes te­les són dites amb unes parau­les que no són les de la meva llengua. I aquesta dificultat m’apassiona, cansat potser d’admirar-me constantment del que ja conec i entenc.

Em complau aquest esforç que m’obliga a fer l’autor de traduir els seus quadros al meu llenguatge, les seves sensa­cions a unes sensacions que neixen d’una realitat ben diferent… Em complau aquesta busca necessària de corres­pondències, de sinònims, que puguin dir-me en la meva llen­gua allò que el pintor ens vol dir­…

Jo li demanaria, doncs, que ens continués parlant com li cal fer-ho, sense cessions ni conxorxes. Que sortís del jar­dí, que fugís de tota pinzellada híbrida. Només les serps són bífides, a banda i banda.

“Diari de Barcelona”, 13-III-1983

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s