DIR LES COSES PEL SEU NOM

DIR LES COSES PEL SEU NOM

En un model de societat com el nostre, parlar com es fa sovint de política cultural resulta, si més no, força inversemblant, sobretot en boca —o en ploma— d’alguns personatges pretesa­ment progressistes.

La idea de política cultural —si considerem que la promoció de la cultura ha de beneficiar tots els in­dividus que componen la col·lectivitat a la qual aquesta promoció s’aplica— implica una ideologia molt precisa, estructurada necessàriament sobre un model social eminentment ètic, i a grans trets po­dríem convenir que l’únic model social ètic possible passaria per la consecució d’una societat (¿utòpica?) sense divisions de classe. Perquè, si no, ¿com podem arribar a imaginar un model cultural comú, que beneficiï de manera igual aquells que, en totes les al­tres qüestions, estan sotmesos a la dictadura de les diferències? En aquest cas, la cultura sempre se­rà un privilegi més pel qual lluitar en contra dels al­tres (en competència amb els altres) i un producte manufacturat accessible només a aquells que puguin comprar-lo, però no pas un bé comú.

Acceptar, doncs, que sobre un model de produc­ció com el nostre es pot aplicar una política cultural per tots és la típica demagògia de la classe domi­nant, que pretén imposar com a global allò que no­més serveix a uns interessos concrets, indefugibles mentre la societat continuï bastida damunt d’un ti­pus de relacions econòmiques determinades.

Per tant, en un model de societat com el nostre seria molt millor parlar de cultura i res més. D’a­quella cultura —l’única cultura possible, perquè tota altra actitud és comerç intel·lectual— feta dels di­versos i múltiples esforços individuals sorgits natu­ralment i sempre com a reacció davant del control, defensiu i conservador, que el poder es proposa i que no pot mai deixar d’intentar a causa de la seva ma­teixa idiosincràsia. És a dir, una cultura obligada­ment contrària a tota intervenció, irremeiablement individual i allunyada de subvencions i conxorxes, en el convenciment que fora d’ella nomes existeix la col·laboració, la propaganda, la institució.

En aquest context, doncs, la política cultural no­més pot aparèixer com un intent de manipulació i reorientació de la multiplicitat de manifestacions a través de potenciar determinades actituds en detri­ment d’altres mitjançant el poder que atorga la pos­sessió o el control del diner.

En la nostra societat, política cultural suposa un intent de negar les contradiccions que genera la cul­tura i d’imposar un discurs unitari per damunt —o en contra— de la diversitat, ja que aquells que la protagonitzen creant-la no poden respondre, en les nostres circumstàncies, a uns interessos ideològics únics —únics encara que els gestors canviïn—, per­què el treball de creació respon a una escissió irre­ductible entre la tradició i la transformació, entre els orígens i el futur. És a dir, política cultural en aquest model social suposa plantejar una uniformi­tat a partir d’allò —o millor, a pesar d’allò— que es troba intrínsecament en lluita d’una manera perma­nent, perquè, si no, no és debat, cultura, i, per tant, no pot oferir mai un model unívoc d’actuació.

I he afirmat que difícilment hi pot haver política cultural sense un model social molt precís, perquè no deixaria de ser sorprenent que partits que han adoptat com a ideologia la tendència a la dilució de les ideologies poguessin aconseguir en el camp de la cultura alguna cosa més que la dilució de la radicali­tat que hauria de suposar la creació cultural.

En definitiva, en una societat basada en un tipus de funcionament econòmic bàsicament cínic, aquells que, amb subterfugis ideològics exculpato­ris, la gestionen i la legitimen no poden parlar de política cultural: ¿política cultural orientada a què, amb quins objectius? ¿Perpetuar els valors establerts seria fer cultura en una societat on la cultura per ser-ho ha de rebutjar necessàriament tals valors? Però, d’altra banda, ¿pot el poder defensar una cultu­ra que el qüestioni constantment, perquè, si no, no és cultura? ¿Pot una societat com la nostra subvencio­nar la dissidència i aquesta pot ser realment dissi­dent, crítica, quan és subvencionada?

Sembla que tot plegat seria demanar la quadratu­ra del cercle, i que sota l’etiqueta de política cultural s’amaga —com ja he afirmat abans— la “acultural” consigna de controlar el que es pugui per re­baixar el sostre crític que representa la creació d’i­dees en tots els camps.

Només hi ha, doncs, dues alternatives: un absolut laissez faire i que les forces culturals sorgeixin i de­sapareguin per elles mateixes, castigades per les lleis del mercat cultural, però vives, si més no, per l’es­forç combatiu de sobreviure, o, contràriament, in­tervenció total a tots els nivells, primerament en l’e­conòmic, amb el benentès que això només es pot acceptar quan es fa des d’una comprensió radical dels fenòmens històrics i socials i a favor d’un home no fal·laçment lliure i sovint en atur, sinó igual. La resta és, conscientment o inconscientment, hipocre­sia, mediocritat, mutilació, onanisme.

“Diario de Barcelona”, 29-IV-1983

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s