PLORADORES I HIPOCONDRÍACS COM A PROFESSIÓ LITERÀRIA

PLORADORES I HIPOCONDRÍACS COM A PROFESSIÓ LITERÀRIA  

Aquests últims anys, en la poesia catalana s’ha imposat amb una força insospitada el tema del lament pel temps que fuig, fins a tal punt que Catalu­nya ha esdevingut el lloc d’Eu­ropa amb mes ploradores per quilòmetre quadrat, algunes de les quals, sorprenentment, jo­veníssimes.

És fàcil de comprendre que un sector dels poetes adopti com a ofici el plany, i fins i tot es podria acceptar que aquest sector compleix una funció social necessària. Amb tot, allò que comença a ser preocu­pant és el caràcter epidèmic de la qüestió, fenomen indicatiu del caràcter profundament reac­cionari que actualment va pre­nent al nostre país la cultura, de la qual ha estat gairebé eli­minat tot optimisme vital i transformador: sembla tal­ment com si la intelligentsia, igual que l’economia, s’ha­gués vist terriblement afectada per la crisi del petroli del 1973.

Però tot això s’agreuja en­cara més quan descobrim que el lamentable tema del lament ha esdevingut, a més d’epidèmic, acadèmic, i que les matei­xes vulgaritats “temporalistes” passen de ploma en ploma amb una facilitat que més es deu al plagi que al contagi.

No recordo ara qui em va comentar que a Catalu­nya els poetes havien pretès sintetitzar el classicisme solar mediterrani i la nocturnitat romàntica centreeuropea —es a dir, la plenitud de la vida i el vertigen de la mort— i que tots havien acabat parlant del capvespre, com si amb por de la fosca i els fantasmes —de concitar l’ocult—, però també temorencs d’agafar una inso­lació —el risc de viure—, s’ha­guessin refugiat, malaltissos, en una hora intermèdia i poc compromesa, en la qual res no és mai del tot. En aquestes condicions, i per un procés lò­gic de degradació, la poesia havia acabat semblant una reunió d’hipocondríacs que passessin les hores explicant-­se els seus mals (una mena de burgesia de balneari provin­ciana i tronada).

La majoria dels llibres de poemes que es publiquen ac­tualment al nostre país en són una magnífica mostra.

“Diario de Barcelona”, 11-V-1983 (firmat com a Carles Bosch)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s