“HOMENATGE A PICASSO”

HOMENATGE A PICASSO
Carles Camps Mundó i Xavier Franquesa

Aquest text, en principi introductori a l’obra Homenatge a Picasso, d’Antoni Tàpies, l’imaginàvem format de tres apartats. El primer havia de ser una mena de visió general a partir de diversos temes que l’obra de Tàpies ens suggeria, i els  dos apartats següents els vèiem com dues propostes de lectura possibles escollides entre les diverses que vam anar proposant al llarg de la conversa, en funció de tot el que vo­líem assenyalar referent al monument inaugurat.

 

1

El primer dels tres apartats, doncs, havia de consistir en l’exposició de qüestions com és ara la relació entre creació i la seva anàlisi, convençuts que sovint les interpretacions fe­tes sobre la producció artística han dut a la dilució dels as­pectes més emotius —i en primera instància generadors­— del treball de l’artista: ens preocupava comprovar com els estereotips culturals havien aconseguit restar eficàcia al treball creador, ben bé com si la societat —aquesta societat— necessités produir anticossos davant de la possibili­tat de commoció, i preferís interposar-hi un discurs neutre, atònit, en què prevaldria la contemplació per sobre de l’acció.

En la nostra conversa també vam referir-nos a la sintaxi de la violència nascuda de l’heterogeneïtat i de la juxtapo­sició, fenomen evident en les obres de Tàpies com en les de Picasso, i opinàvem que aquest tipus de sintaxi havia trobat un canal d’expressió idoni en els “collages: pensàvem en el mateix Picasso o en la “columna” de Schwitters, entre els quals crèiem que es podia encloure perfectament l’obra de Tàpies ara inaugurada.

Del tema del “collage” vam passar als orígens d’aquesta sintaxi “desconstruïda”, i vam parlar de la concepció de l’es­pai cubista, i com aquest era encara el més irritant per l’es­pectador a causa del desassossec que provoca la multiplici­tat. Aquest espai cubista també el vèiem reflectit en l’Home­natge a Picasso, però en el seu vessant més punyent, és a dir, aquell que substitueix l’al·lusió per l’evidència, i això ens remetia immediatament a les escultures de cartró i als “colla­ges” escultòrics de l’artista malagueny.

Un altre tema que vam esmentar va ser eI de l’agressivitat del monument tapià cap a la ciutat i alhora la volguda con­tradicció que suposava tancar-lo dintre d’un cub de vidre, cosa que creava un impacte visual entre un espai minimal i aquell interior estàticament i estèticament convuls i denunciador. En aquest punt va sorgir la idea irònica que Tàpies, al tancar el monument dintre del vidre més que transformar l’obra en un petit museu que calia protegir, volia preservar l’exterior, com qui mostra alguna cosa extraordinària, però perillosa, talment l’urna esdevingués una gàbia. Amb aquesta idea in­tentàvem expressar que l’obra tapiana trencava els límits restrictius del simple discurs esteticista a què sovint queden reduïdes moltes obres al poder ser resumides fàcilment mitjançant uns “clixés” socialment protectors. I aquest tren­cament es produïa sobretot pel fet sorprenent d’incidir en un món com és el dels monuments públics condemnat als ma­terials imperibles com la pedra i el metall, sovint polits i brillants i sempre complaents: opinàvem que tot artista, a l’enfrontar-se al monument, es plantejava més que mai la du­rada, la immortalitat; en canvi, Tàpies emprava ara uns ele­ments, els mobles, totalment contraris, dissenyats per anar en un espai recòndit i protector. D’aquí va sorgir la idea d’interior inaccessible, on només es podia penetrar en imatge a través del mirall.

Moltes altres qüestions van anar sorgint al fil de la con­versa, i gairebé sempre constatàvem que molt fàcilment, com en els somnis, al recordar el monument ens perdíem en consideracions parcials i en detalls accessoris que ens feien estar pendents del sofà i el seu mirall, les cadires, les mantes, etc., sense adonar-nos que l’obra no era cap para­doxa, i que els objectes, un a un i també entre ells, de mane­ra gairebé automàtica, componien més enllà de l’autor un llarg relat difícil d’esbrinar però transparent.

 

2

La primera de les dues propostes de lectura escollides va ser la de redactar una història en què un personatge, carac­teritzat socialment i culturalment, s’enfrontés al monument i descobrís amb estupor que els mobles que componen l’obra tapiana eren de la casa on va viure tota la infància.

A partir d’aquesta situació gairebé única, però que podria ser real, es tractava d’analitzar totes les reaccions del personatge, des de la sorpresa inicial fins a la impotència de veure que una part íntima del seu passat restava irrecupera­ble i exposada per sempre a la mirada publica.

A l’anar-hi pensant ens adonàvem que realment la situa­ció era absolutament colpidora, i ens imaginàvem el perso­natge, paralitzat davant del monument, sense esma de res, evocant passatges de la seva vida relacionats de manera concreta amb aquells mobles, definidors d’una ideologia caracteritzada per les idees bàsiques de seguretat i protec­ció i en la qual la “casa” té un paper fonamental.

Amb aquesta mena de petita història preteníem defen­sar la necessitat que l’art sigui viscut amb aquesta força col­pidora, gairebé com a situació límit, no particular evident­ment, però sí límit a nivell simbòlic; és a dir, no plantejar-­nos l’admiració o el rebuig esteticista en ell mateix —reduccionisrne avui a l’ordre del dia—, sinó l’art com a co­neixement aventurat, arrauxat, de les pròpies reaccions i dels límits de la realitat, i en aquest sentit l’Homenatge a Picasso ens semblava exemplar.

 

3

L’altra proposta de lectura escollida era la d’establir la comparança entre una obra de Picasso i aquesta obra de Tàpies.

Per nosaltres, l’Homenatge a Picasso se’ns represen­tava —ja ho hem assenyalat abans— com un interior, un in­terior destruït, mostrat, tràgic, però un interior. Per tant, una de les obres de Picasso que s’hi adeia més bé era el Gernika, també un interior portat a un alt nivell dramàtic.

A partir d’aquesta idea volíem fer una descripció entre objectiva i poètica de totes dues obres i a continuació comparar-les en el pla ideològic.

Picasso pinta una obra sol·licitada on expressa tot l’horror pel drama d’un bombardeig que amb el temps, i en part gràcies a l’obra picassiana, ha esdevingut simbòlic del ge­nocidi d’un poble. L’obra de Tàpies, també d’encàrrec, és en canvi d’un dramatisme més lent, més nostàlgic: relata també una destrucció o, si voleu, una crisi profunda, la d’un tipus de societat que ha cregut fer dels seus objectes l’altar del seu fetixisme i la garantia de la seva perpetuació, sense ser capaç de comprendre mai la seva pròpia peribilitat. Aquell sofà traspassat per una biga industrial és una metàfo­ra bellíssima i alhora duríssima de les contradiccions d’un model social.

Gernika seria la destrucció, la mort, l’instant. Homenat­ge a Picasso, la decrepitud, l’agonia, el temps.

* * *

Però aquest text no ha sigut possible.

I-1983 – Universitat de Barcelona, IV/V-1983

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles en col·laboració i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s