ART, LLIBERTAT I RAÓ

ART, LLIBERTAT I RAÓ

 Es necesaria la crítica a los con­tenidos del lenguaje, de la viejas maneras de decir, del idioma del enemigo.

Julio Cortázar

Últimament s’està insistint a través dels mitjans de comunica­ció sobre l’absoluta validesa de qualsevol opció artística, en una mena de cerimònia de confús eclecticisme. I se afirma, sense embuts i amb innocent (?) desimboltura, que aquesta situació és representativa d’una més gran llibertat artística, com si finalment els “creadors” estiguessin —valgui la caricatura— a punt d’abastar un somiat “paradís hedonista”. És cert que aquests cants de sirena no deixen de ser atractius, però, si ens ho parem a pensar mínimament i no cometem el desvari de creure que l’art es pot situar­ en un compartiment estanc, como si la seva naturalesa fos un altra, aviat des­cobrim que aquestes anàlisis no s’ajusten gens a la realitat; només s’ha de mirar al voltant nostre par desenganyar-nos: ¿on són las bases que sus­tenten aquest Món a l’abast del pinzell o l’escarpa en el qual l’artista ha d’aconseguir definitivament ser ell mateix sense submissions ni dicta­ts? A primera vista més aviat sembla tot el contrari, i és aquí on comencem a­ descobrir la falsedat de tantes y tan optimistes asseveracions. ¿Què és aquest meravellós i còmode eclecticisme si no el reflex exacte d’una cri­si econòmica y social de tremendes proporcions, d’una profunda etapa d’obscurantisme cultural i creatiu que permet aflorar aquelles obres que no fa gaire temps eren considerades, amb “raó”, com a autèntiques deixalles artís­tiques? ¿Quines són les idees —o las ideologies— que sustenten aquestes fervoroses i transavantguardistes conviccions en una Europa ocupada pels míssils i per la misèria intel·lectual d’importació i en la qual el manteniment del lloc de treball ha passat a ser el fi últim de l’home, amb tot el que això comporta de docilitat i conservadorisme? ¿Aquest simplista i post­modern “tot val” no serà potser una mostra de desorientació i no pas de sa­ eclecticisme, desorientació aprofitada per un discurs reaccionari sempre subjacent que torna ara a aixecar el cap i que fomenta, en nom de la llibertat y amb l’esquer de l’èxit, el més ferotge individualisme, como en una mena de reedició actualitzada del famós i insolidari mite del self-made-man americà?

És evident que l’individualisme és aquí i que impulsa molts dels nostres actes, y que contra la irracionalitat, l’antihumanisme i l’avidesa d’aquest canibalesc individualisme s’han comès, per desgràcia, greus i matussers excessos doctrinaris; amb tot, això no és motiu suficient perquè con­fonguem el nostre discurs y afirmem, ingènuament (?) optimistes, encara que amb més o menys dissimul, que la llibertat se situa al marge de tota raciona­litat.

La llibertat sempre és un concepte positiu i acumulatiu, i difícilment es pot aconseguir sense lluita, sense transgressió i sense història. El concepte de llibertat ha costat centenars de milers de víctimes, tant en el sentit fí­sic com intel·lectual, i n’està costant, i la llibertat artística és indi­ssociable de la resta de llibertats. Per això, els “nous eclèctics” no són més que els transmissors de la submissió i la banalitat: ¿no és potser la irracionalitat —sense la defensa constant de la raó— la manera més fàcil de reproduir els comportaments dictats sense adonar-nos que no són els nostres?, ¿no és la manera de mantenir-nos inermes i amb la guàrdia baixa davant de la persistent i hipnòtica agressió de tant missatge programat? Paradoxalment, si d’alguna llibertat pot presumir l’art actual és de l’aconse­guida per les tan blasmades avantguardes en el positiu esforç por compren­dre i transgredir, herència que se’n pot anar en orris en mans d’uns quants eficients professionals de la ploma i el pinzell encaparrats a demostrar-nos que la raó no té raó de ser.

Les adversitats que raó i llibertat juntes, i inseparables, hagin pogut patir en certs moments històrics no són prou justificació per negar ara una dinàmica inevitable del desenvolupament de l’home. Res al voltant nostre justifica que ens constituïm en altaveus d’una classe so­cial que necessita del desconcert ideològic per defensar-se i reproduir-se, si no és que amb les nostres opinions fem un exercici voluntari i desvergonyit de conformitat amb ella i busquem un lloc gratificant i grati­ficat en la seva acollidora falda bancària.

Es innegable que, actualment, la dictatorial i aniquiladora acumula­ció d’informació, la manipulació comercial y política dels productes artístics, el fracàs de certs voluntarismes, etc., ens han precipitat en una situació difícilment aprehensible, massa complexa per semblar-nos “raonable”, però això no justifica de cap manera la pèrdua del desig y de la voluntat de clarividència en benefici d’un conformisme dis­fressat de varietat de supermercat, però servil i submís al poder, a un po­der segur y triomfant davant del desitjat regal del descrèdit de la raó.

III-1984

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s