IMATGE ENLLÀ

IMATGE ENLLÀ

Presentació de la instal·lació La llengua és la pàtria, de Josep Iglesias del Marquet (Espai d’Art Ferran & Jordi, 5/30-XI-1985)

Per referir-nos a l’obra de creació de Josep Iglésias del Marquet cal que ens remuntem al final de la dècada dels seixanta i al co­mençament de la dels setanta, època que la poesia concreta —i, per extensió, la visual— es va manifestar amb força a Catalunya. Els tres primers expositors d’aquest nou tipus de pràctica poètica van ser Joan Brossa, Guillem Viladot i el mateix Josep Iglésias del Mar­quet, que, juntament amb Santiago Pau i, més tard, Albert Ràfols-Casamada, van fer algunes peces que es poden situar, sense cap temor i al marge del ressò que van tenir, entre les millors d’aquest corrent artístic internacional.

Durant els primers anys de la dècada dels setanta van proliferar, a tot Catalunya, les mostres d’aquesta activitat artística, i moltes les va organitzar l’autor que ens ocupa. Ell treball d’aquest nucli de poetes visuals catalans —al qual se sumarien posteriorment alguns altres noms— va tenir una certa consagració internacional amb la mostra de “poesia experimental” de tot el món que l’Institut Ale­many de Barcelona va presentar, el 1973, al Col·legi d’Arquitectes de la ciutat, i també amb la participació en mostres i publicacions fetes a diversos països europeus.

Però, a pesar de tota aquesta activitat i dels esforços individuals que han persistit, la poesia visual no ha arribat a quallar entre nosaltres, fenomen que es pot fer extensiu als altres països.

El motiu d’aquest estancament caldria buscar-lo en la falta d’especificitat d’aquesta pràctica poètica, que, a cavall de la literatura i de la plàstica, no ha aconseguit conformar un gènere que els creadors puguin sentir suficient.

Per constatar-ho només cal repassar els noms citats al començament: tret d’Iglésias del Marquet, ningú no ha treballat en el camp poètic visual d’una manera única o, si més no, prioritària.

Brossa començava a publicar la seva obra literària completa precisament durant els anys d’efervescència de la poesia visual. Viladot escrivia novel·les, narracions i poemes paral·lelament als experiments poètics. Pau no va abandonar mai la literatura i, tot i que no es coneix gaire, és autor d’una breu obra poètica de caire discursiu. Ràfols-Casamada ja era prou conegut com a pintor abans de fer poemes visuals.

I ja he dit abans que en l’àmbit internacional ha passat un feno­men semblant. Com a mostra indicativa citaré els casos de dos autors pioners d’aquest corrent poètic que han vingut no fa gaire a Barcelona. El txecoslovac Jiri Kolar, que fa dues temporades va exposar la seva obra “escultòrica” a la Galeria Maeght, i l’italià Spatola, que durant l’última Fira del Llibre barcelonina se’ns va presentar com a poeta discursiu.

En realitat, la poesia visual ha quedat com una pràctica comple­mentària on sovint van a parar materials indefinits. I no han servit de res alguns ingenus voluntarismes.

Tota pràctica artística demana un llenguatge autosuficient per mitjà del qual qui l’usa intenta referir-se i recrear-se, i, evidentment, els mecanismes específics de la mateixa pràctica són sovint un dels mòbils i dels objectius de la creació perquè constitueixen el centre, gairebé hipnòtic, de tota l’aventura vital de l’autor.

La poesia concreta va intentar crear la seva especificitat a partir de l’actitud límit —i reduccionista— de treballar els aspectes “sig­nificants” del poema: el text com a fet gràfic, la pàgina com a es­pai, el llibre com a objecte. Però aviat això no va bastar i es van començar a assimilar elements aliens a la practica “significant” de la literatura, elements agafats de la pintura, de l’escultura i de les múltiples pràctiques conceptuals. I tot i que aquesta manera de fer va semblar que n’ampliava les possibilitats, de seguida va des­virtuar aquest nou tipus de poesia, i els mateixos poetes visuals ja no podien afirmar que el seu treball fos —poètic— en el sentit de gènere —o, si es vol, de liquidació del gènere—.

He explicat tot això perquè el cas d’Iglésias del Marquet és, com he dit mes amunt, únic —i, en aquest sentit, exemplar— dins de la poesia visual catalana: al marge de la qualitat dels resultats de cadascú, només ell l’ha conreada amb exclusivitat. I, significati­vament, la majoria dels poemes que ha fet s’han centrat en el món de la impressió, que, d’alguna manera, era l’origen d’aquest tipus de poesia. D’altra banda, en el moment de resoldre el con­flicte que suposava la nul·la entitat com a gènere d’aquesta pràctica, Iglésias del Marquet no s’ha desdoblat en una altra pràctica artística, sinó que s’ha dedicat de ple a la investigació de l’art d’imprimir com a mitjà històric de transmissió cultural, i que era, al capdavall, allò que, en part, l’havia portat a la poesia concreta.

L’aparador que ara ens presenta és l’expressió simbòlica d’aquests interessos de l’autor. Una linotip situada entre el ready-made i l’enyorança ens sorprèn i alhora ens evoca un temps aviat arqueològic. Diu Iglésias del Marquet, com si fes una paradoxa sobre el seu treball poètic, que “la pàtria és la llengua”. Però, en realitat, l’actitud nostàlgica que suposa l’elecció d’un aparell arraconat per l’eficàcia dels ordinadors, l’intent romàntic de simbolitzar i retenir —mostrant-lo— un món en declivi que per  l’autor és el seu medi vital irrenunciable, ens hauria de fer exclamar que “la pàtria són els mitjans”, i entendríem molt millor tants i tants exilis.

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s