PERSISTÈNCIA DEL CERCLE

PERSISTÈNCIA DEL CERCLE

Dins de la sèrie d’exposicions dedicades a algunes personalitats artístiques catalanes que aquesta temporada 1985-86 pre­senta l’Espai d’Art Ferran & Jordi (Balmes, 315), s’ha inaugurat el muntatge de Josep Iglésias del Marquet titulat La llengua és la pàtria, que, centrat en una lino­tip, recull i resumeix les inquie­tuds i els interessos poètics i profe­ssionals que han caracteritzat —com una constant— el treball de l’autor de la proposta.

Iglésias del Marquet, poeta vi­sual i crític d’art, que des de fa molts anys es mou en l’àmbit de les edicions i de la premsa, en la seva obra poètica visual ha sabut mani­festar perfectament la predilecció que sent per l’art d’imprimir: els caràcters tipogràfics, els tipus de paper, les tintes i els diversos siste­mes d’impressió sempre han estat en la base del seu treball creatiu, gairebé com si fossin la tècnica “li­terària” que necessitava el seu “discurs” líric. I cal no oblidar la importància d’aquest fet, perquè tots els elements que acabo de citar es troben, d’una manera latent, en l’origen d’aquest moviment poètic internacional, nascut en la dècada dels cinquanta i que, des de bon començament, va intentar “fer parlar” els aspectes gràfics del poema. Però aquestes qüestions. I les conseqüències que, per mi, se’n van derivar, ja exposades en l’opuscle de presentació de la proposta, no són exactament l’objectiu d’aquest article.

La intenció que em guia a l’escriure aquestes ratlles és fer una lectura —inevitablement parcial— de l’obra de creació de Josep Iglésias del Marquet i descriure els motius “extrapoetics” que, a parer meu, n’han dificultat de vegades la comprensió.

La primera mostra a Catalunya de poesia concreta —corrent que va ser l’origen de la poesia visual­— es va fer l’any 1971, a Lleida, i els tres expositors que hi van partici­par són Joan Brossa, Guillem Vi­ladot i Josep Iglésias del Marquet.

Els dos primers, Brossa i Vila­dot, com és prou conegut, també han fet una extensa obra discursi­va; en canvi, l’obra artística d’Iglé­sias del Marquet s’ha cenyit úni­cament a la poesia visual. Això, que el significa clarament entre tots els poetes catalans d’aquest corrent, a la llarga l’ha perjudicat pel que fa a la valoració dels seus poemes, perquè, si els altres dos autors citats han resistit bé la progressiva desaparició de l’activitat poètico-visual gràcies al fet que l’obra literària els mantenia d’ac­tualitat i evitava —per raons que no són tan sols la qualitat— que l’obra visual de tots dos quedés oblidada, Iglésias del Marquet ha passat a ser un autor desconegut per un públic més ampli que l’es­tricte dels iniciats. I crec que això ha pogut fer pensar que les virtuts de la seva obra visual eren menors que les de la dels dos primers.

Però ara, quan analitzem aquell període d’activitat de la poesia vi­sual catalana amb una certa pers­pectiva, podem concloure que això no és pas així, o que no es així d’una manera absoluta com l’oblit podia fer pensar. De vegades, el temps no té tota la raó.

Si repassem els cinc llibres —ac­tualment introbables— d’Iglésias del Marquet (Les arrels assump­tes, 1972; Persistència del cer­cle, 1972; Postals nord-ameri­canes per a una noia de Barcelo­na“, 1972; Progressió icònica, 1973, i Imatge enllà, 1973), ens adonem, al marge de l’estètica fi­nal dels resultats o de l’actualitat d’aquesta estètica, que, llibre a lli­bre, l’autor va anar defugint l’es­quematisme típic de molts poetes visuals —encara present, en part, en Les arrels assumptes— i va saber evitar el parany trivial de l’anècdota, del missatge simple i evident, en benefici de la recerca d’un cert hermetisme —necessàriament ple de suggeriments—, que, si parléssim de literatura escrita, ens faria afirmar que l’acostava, cada cop mes, al concepte de poesia pura.

Per il·lustrar aquesta afirmació, que potser algú pot considerar excessiva tractant-se de poesia visual, vull remetre el lector als dos llibres més simptomàtics d’aques­ta recerca i, per mi, els més acon­seguits de l’autor.

El primer és Persistència del cercle, en el qual Josep Iglésias del Marquet, com si tingués com a divisa aquelles paraules d’Ezra Pound que diuen que “tot poema ha de tendir a ser una única pa­raula (en aquest cas, un únic signe) carregada de sentit”, ens presenta per mitjà de diverses imatges cir­culars —amb la “paraula” cercle com a base— una sèrie poètica en què la manipulació dels materials queda substituïda per l’acte primigeni de l’elecció.

El segon es Progressió icòni­ca: una cara repetida moltes ve­gades va desapareixent fins a que­dar reduïda a una de sola, que en l’última pàgina de la sèrie deixa pas a la lletra H, la inicial d’home: és a dir, finalment la “paraula” substitueix la vida.

 Al marge dels resultats que s’a­consegueixin, ¿no és això, aquest intent de vegades fallit de tant portar-lo al límit, l’autentica dimensió que ha de buscar el creador? ¿O ens haurem de conformar amb petits jocs de mans que, tot sovint, no tenen ni l’encant de la trampa perquè l’autor, com un mag inhàbil ha d’acabar collint, avergo­nyit, les cartes que li han caigut a terra?

“La Vanguardia”, 19-XI-1985

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s