EXAMEN D’INCONSCIÈNCIA, seguit d’EL GOLEM

EXAMEN D’INCONSCIÈNCIA

Intervenció a la taula rodona sobre l’expressionisme, 10-III-1987, amb motiu de l’exposició sobre Edward Munch (Casa Macaya)

El pintor i escriptor Johannes R. Becher, que el 1954 va ser nomenat mi­nistre de Cultura de la RDA, ens diu, recordant la gènesi del moviment poètic expressionista: “¡Oh! Aquestes dues estrofes, aquests vuit versos, ens feien la impressió que ens transformaven en gent diferent, que ens treien d’aquell univers d’estúpida burgesia que no encertàvem a abandonar.” Es re­feria al poema de Jakob van Hoddi titulat “Fi del món”. M’agradaria llegir-lo per tots vostès: Al burgès, li vola el barret del seu cap punxegut; / arreu, pels aires, ressonen una mena de crits. / Els homes que posen les teules es precipiten i s’estavellen, / i a les costes —segons es llegeix— la marea puja. // El temporal es aquí, els mars enfurits salten / a terra per esclafir la fortalesa dels dics. / La majoria de la gent cau refredada. / Els ferrocarrils cauen dels ponts.

¡Què volen que els en digui! ¿No creuen que, a pesar de tota la seva “his­toricitat”, aquest poema que acaben de sentir difícilment ens pot seduir? I, evidentment —i m’agradaria que em rectifiquessin si m’equivoco—, si no el ve a socórrer tot l’aparell analític i biogràfic, no té gaires possibili­tats de sobreviure en la nostra consideració. I això és el que es fa massa sovint: socórrer l’art, enlloc de deixar-lo a la seva sort dins de grans marcs de referència.

Per desgràcia, Hugo Friedrich és excessivament optimista quan, en el seu llibre Estructura de la lírica moderna, ens diu: “L’antiga norma poètica se­gons la qual un poema havia d’obeir a una necessitat artística, no ha perdut vigència. Únicament s’ha transferit de les imatges i les idees a les corbes sense significat del llenguatge o de la tensió. Aquestes poden subjugar enca­ra que apareguin en un material obscur i susceptible de múltiples interpre­tacions; si subjuguen, el poema es bo. Amb el temps, i amb aquestes indica­cions, un va aprenent a distingir els seguidors de la moda, dels veritable­ment elegits, els xarlatans, dels poetes.” Fins aquí la citació. ¿Oi que si fos així, prou que ens hi conformaríem? Però el que passa en realitat és que la venda a la menuda de la història ens escamoteja, i escamoteja a les obres artístiques, l’oportunitat d’una relació cos a cos. La fragmentació i la re­producció de les informacions fins a límits inabastables ens impedeix para­doxalment la promiscuïtat. L’oferta és tan gran que ens anul·la el desig. ¡Tant se val! Desacreditada tota metodologia que no sigui la del benefici, de nosaltres només es demana el consum. No sé què en pensaran vostès, però davant de les paraules de Becher amb què he començat aquesta exposició i davant del poema de Van Hoddis —així, totes dues cosesjuntes— només sento estupor. ¿Com és possible que els vuit versos que elshe llegit fossin gairebé fundacionals?

Mirin, només se m’acut que, al marge de l’entusiasme del senyor Becher, hi devia haver altres raons que van fer possible un ambient tan receptiu. Raons objectives: econòmiques, de classe, ideològiques, demogràfiques, etc. No pas les quatre idees recurrents sobre la burgesia que es poden llegir en gairebé tots els llibres. Però, esclar, quan es condemna l’impressionisme per una excessiva fidelitat a la naturalesa, ¿qui és el valent que es dedica a fer treball de camp? L’opinió —i només l’opinió— està servida. Les ca­brioles crítico-efusives, fins i tot les més ocurrents, no van gaire més enllà del poema de Van Hoddis, i, com una mena de mirall dintre d’un altre mi­rall, necessitarien, al seu torn, ser explicades amb un altre discurs, que tampoc no ens portaria gaire més lluny d’aquí mateix. Potser és allò que un crític alemany assenyala en un llibre titulat significativament Lacancan und Derridada. Ja ho saben: ¡Offenbach i Tzara de bracet!

Vostès han vist l’exposició de Munch. Realment, i a pesar de tota la li­teratura que s’ha fet sobre El crit i les desgràcies personals del pintor, sobre ela seus deliris i les seves misèries, ¿el troben patètic si s’obli­den del diktat dels entesos? A mi em sembla fins i tot amable. L’horror, tret del context real, acaba sent una caricatura de l’horror. Prou que ho devia sospitar el mateix Munch, que ho va voler evitar amb el seu Fris de la vida. Però encara va ser pitjor el remei: la seqüència —vingui o no del retaule gòtic— desemboca en el còmic. I, amb tot, a vegades és força convin­cent, ens sedueix, però no pas pel seu drama, sinó per la seva pinzellada.

Voldria que em permetessin referir-los una anècdota humorística: a començaments de segle, hi havia un autor teatral català força popular que, en mol­tes de les seves obres exposava la vida miserable de la classe obrera del nostre país. I el factor diners, lògicament, hi tenia un paper molt impor­tant. Normalment, en el primer acte es plantejaven les estretors del prota­gonista i en els altres dos es desencadenava i, finalment, culminava la si­tuació dramàtico-monetària. Tot plegat, carregat de bona fe, però molt car­rincló. Tot això devia ser real, sí, però —insisteixo— dalt de l’escenari resultava força carrincló. Bé, doncs, un humorista català, del qual no re­cordo el nom, va anar a veure una d’aquelles obres i, a la sortida, tip d’ha­ver passat un parell d’hores veient com el protagonista sotsobrava per culpa de cinquanta duros de l’època, va comentar amb els que l’acompanyaven: “Si a la meitat del primer acte ens haguéssim aixecat i li haguéssim donat els diners que necessitava, ens hauríem estalviat els dos actes següents. Tot el drama hauria quedat resolt.”

Això els hi explico, perquè, si els problemes de Munch no estiguessin re­presentats amb força de paradigma pictòric —una força que li ve més de la continuïtat involuntària de la tradició que no pas de la ruptura persegui­da—, aquests problemes, com els deia, serien simplement d’assistència sa­nitària. O, si s’ho estimen més, d’exvot. I és que el temps —¡qui ho havia de dir!— no perdona la contingència. El poema de Van Hoddis, i tants a­ltres, no tenen ni la pinzellada de Munch per seduir-nos. Depenen únicament del discurs autista generat per la mateixa avantguarda, que ha buscat, i en­cara busca, ascendents i parents per fer-se un pedigree que la situï.

És clar que se’m podrà dir que oblido el “jo profund”, el descobriment de l’interior individual, o que el rebuig d’un art extern i contemp1atiu —i, si volen, cofoi— va servir per accedir a noves i insòlites perspecti­ves de l’home. D’acord, ho accepto. Però en nom d’això que no se’m vengui —com es fa massa sovint— que les conseqüències van ser revolucionàries. En art, la terminologia direccional no té cap sentit. Tot sol no va concretament enlloc. Vostès sa­ben prou bé que, negant el “punt de fuga” tradicional, alguns es van esca­par per totes bandes. ¿No s’han parat a pensar mai que un art pro1etari pot­ser seria molt poc convuls? I, pel que fa a la història —reconeguem-ho—, si no parlem de lluita de classes és difícil saber si progressem o si, al capdavall, ja som on érem.

Amb el que acabo de dir, no vull negar cap dels autèntics canvis quali­tatius derivats del fet d’haver estat presentats a nosaltres mateixos pel senyor Freud, però dubto que els artistes hi tinguin gaire a veure, tret de la divulgació d’algunes tècniques psicoanalítiques aplicades o del “gran mèrit” d’haver-hi servit de conillets d’Índies. I, ¿volen que els sigui sin­cer?, algunes “profunditats del jo”, i la del senyor Van Hoddis n’és un exemple, més aviat fan caure l’ànima als peus.

Creguin-me, això d’autoproclamar-se revolucionari és la pistola al pit de la nostra mala consciència que ens ha posat un sector força majoritari de l’avantguarda. Però, per ser-ho, no basta distribuir credencials, en un intent de deixar de banda els que no se sumaven a l’esforç reduccionista de substituir el pensament per la paradoxa, de marginar els que no volien bara­tar la intel·ligència clàssica valeryniana per 1a psicoanàlisi recreativa.

En nom de l’inconscient, es va cridar que “la poesia ha de ser feta per tothom”. ¡Sort que no eren químics! I, amb els ulls girats cap al somni, es van posar a pintar coses que, sincerament, ¿algú de vostès ha somiat mai? Devem ser uns cartesians incorregibles fins i tot quan dormim.

Però com que, en aquesta taula rodona, se’ns ha plantejat la dicotomia crit-silenci, m’agradaria dir-ne quatre coses: el maniqueisme d’oposar crit a silenci pot induir a creure que, més enllà de dues opcions estètiques —justament el que són—, hi ha dues opcions ètiques. I, així, crit seria sinònim de rebuig d’una societat positivista, de reivindicació de la utopia enfront de la submissió “realista” de l’home, i silenci, en canvi, ho se­ria de l’embadaliment en un món metafísic, en l’“altritud”. Amb tot, abans d’ac­ceptar-ho i prou, jo preguntaria, càndidament, ¿això suposo que dependrà de què es crida o de què es calla, oi? ¿O ja hi tornem a ser, amb les creden­cials? Perquè, si ens posem a llegir amb atenció, què volen dir aquets versos de Trakl?: Oh, la riallada terrible de l’or. // Silenciosa es dessagna en la foscor d’una cova una humanitat muda / que forja amb metalls durs el rostre redemptor. Repeteixo: amb metalls durs el rostre redemptor. Ben segur que, segons com ho interpretin, se’ls posaran els pèls de punta.

M’acceptaran que, després de llegir coses com aquesta, no ens haurien de sorprendre gens paraules com les que escriu Josep Pla en el prefaci del seu llibre Una vida amarga. Diuen així: “Jo no crec que l’escriptor porti cap missatge personal exclusiu. Aquesta és l’última forma del romanticisme lite­rari —la més pretensiosa i pueril que el romanticisme literari ha produït. El que jo crec, per contra, és que l’escriptor té una responsabilitat total davant l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia.” Aquestes són les paraules de l’escrip­tor empordanès. Jo hi voldria afegir que, si bé és cert que la bogeria és el terrible preu que, en certes conjuntures, alguns han hagut de pagar per l’intent de ser lúcids, fer-se el boig no és res més que un academicisme. I l’apologia del geni, una brutalitat.

No obstant, ja que sota l’emblema d’El crit de Munch se’ns ha dit que els expressionistes “cridaven”, diguem-hi que sí, tot i que alguns crits, com els d’Hugo Ball, van arribar a ser inaudibles, per no dir —amb menys delicadesa— difícils d’escoltar: poemes fònics, i alhora el que havia de passar un cop així les coses: “blanc sobre blanc”, “Més-menys”, desconstruc­cions sintàctiques, “ready-made”, poemes sense títol ni poema, tot plegat seguit puntualment d’estudis atapeïts —i a vegades sintàcticament ben car­tesians— sobre els significats ocults d’aquell interior recòndit que acaba­va sent, ves per on, un full en blanc. I és que alguns tenen —i hem tingut— la inconsciència­ ben neta.

Però allò que dèiem. ¿E1 crit expressionista era rebel o revolucionari, de revolta o de protesta? Protesta —si vostès m’accepten la diferència— ­implica racionalització; en canvi, la revolta pot ser irracionalista, nihi­lista. Tots els esforços que van fer els expressionistes després de la Guer­ra del 14 per adaptar-se a les idees revolucionàries —i això els que ho van fer— anaven acompanyats de proclames en què l’“Esperit” (encara que fos el del proletariat) i un idealitzat “home nou” (que potser ensenyava una mica massa l’orella) sortien per totes bandes. Mirin, entendre, allò que es diu entendre, el materialisme històric, sembla que no gaire, tret d’algunes in­qüestionables excepcions.

No, no cal esperar Nietzsche. Luter ja els havia ensenyat prou bé a lle­gir tot sols la Bíblia, a salvar-se per la fe, a no haver-se de preocupar dels revolts de la voluntat ni dels actes per assegurar-se un lloc a la ca­pella ardent del cel. ¡Ah! ¿No ho sabien? ¡Deu ha mort! És innegable que la Re­forma va ser una autèntica ruptura amb el dogmatisme de l’Església. Però, ¿va ser un progrés, un pas endavant? Ja hi som. També es trencava de passada, juntament amb el dogma, amb el sentit de col·lectiu, d’organització i, en última instància, i a pesar de papes i concilis, amb el sentit de solidari­tat. I és que reduir els pronoms a un de sol té alguns inconvenients.

Ben clar. Ela futuristes —però no únicament els futuristes— afirmaven textualment que la guerra és “l’única higiene del món”. Creguem-ho. Doncs saben què els dic, que més val anar històricament bruts. Molts expressionistes van morir en la Gran Guerra, i, després de la batalla de “Grodek”, qui no es va suïcidar, es va proclamar pacifista. Convindran amb mi que seria molt millor que certes catarsis no fessin cap falta. Vostès em perdonaran, però davant de l’horror, cada dia sóc més “impressionista”.

 ***

EL GOLEM

Hi ha una pel·lícula expressionista de Paul Wegener titulada El golem, que em sembla una metàfora —conscient o no, però perfecta— de l’expressio­nisme. O qui sap si la naturalesa, i en aquest cas la “naturalesa social”, va imitar l’art amb un terrible i premonitori sentit de l’anticipació.

Vegem-ne molt succintament l’argument: la comunitat jueva del ghetto de Praga (i això ens portaria a fer totes unes altres consideracions que ara no són del cas) crea un ser colossal de fang i li infon la vida perquè alliberi el poble hebreu, però aquesta fantàstica criatura s’acaba girant contra els seus creadors. Aquest n’és l’argument, però no voldria pas treure’n conclu­sions precipitades.

Per rastrejar els orígens socials de l’expressionisme —els artístics ja estan prou detallats: Sturm un Drang, romanticisme, Nietzsche, Jungedstil, etcètera— cal que ens remuntem a l’època de la unificació alemanya i de la creació de l’Imperi, sota la fèrula militar prussiana.

I així ens trobem que tot de petits estats alemanys, que han assumit —so­bretot Prússia— un paper contrarevolucionari durant els anys de l’esclat de les revolucions burgeses, passen a formar un estat unitari que, de segui­da, entra en competència, ja no bèl·lica, sinó econòmica, amb els seus veïns. Pensem sobretot en el fet colonial, del qual la nova Alemanya està totalment exclosa.

Sota el predomini, com he dit, de Prússia, comença el creixement accele­rat del nou estat, que es vol fer un lloc —sigui com sigui— en l’anomena­da “economia món”. La industrialització pren un ritme trepidant, i així va apareixent, sota l’ombra protectora del militarisme prussià i de la capa aristocràtica de l’Imperi, un gran capital industrial i financer i, per contra, un proletariat cada cop mes actiu i organitzat.

Aquest procés capgira radicalment moltes de les relacions seculars, so­bretot en les àrees perifèriques de l’estat, i també trasbalsa els nuclis urbans, que creixen a marxes forçades. Comença, doncs, el desarrelament de sectors com els petits propietaris agrícoles o els petits fabricants artesa­nals, i molta de la gent del camp es trasllada a les ciutats. Bismark és l’àngel de ferro tutelar que “custodia” tot aquest procés de desidentifica­ció, fins que un capitalisme terratinent i industrial cada cop més afermat, i que s’estima més “enten­dre’s” directament amb l’emperador, en pot prescindir.

L’última dècada del segle XIX, ja sense el canceller, alhora que fa d’Ale­manya la primera potència europea, escup cap als marges més ínfims del poder tota una classe mitjana agrària i urbana que veu com es fonen les esperances que tenien d’entrar en la cursa pels més alts llocs del control econòmic —financer i institucional—, i que, per tant, viu l’Imperi no comaspiració, sinó com a impediment. Els primers anys del nostre segle són anysde desesperació, de “ahistòria”, per aquesta classe social inerme, que, en aquelles circumstàncies que li són tan desfavorables, es connota definitivament: l’adversitat formarà el seu caràcter de petita burgesia, i també la seva ambició.

És en aquest context, i d’aquesta classe social, que neix el corrent anomenat més tard expressionisme; o, encara millor, l’actitud vital que confor­men tota una sèrie d’artistes que portaran fins als límits “expressius” totes les frustracions de la seva classe d’origen. I, sota l’advocació de Nietzsche, viuran —respiraran— les contradiccions de classe —d’ascendència— ­sense voluntat o, més ben dit, amb voluntat “nietzscheniana”, però sense ca­pacitat de resoldre-les. Els temes i els símbols dels poemes expressionistes d’aquesta època són molt simptomàtics de la situació, i només d’ha de fullejar l’antologia de Kurt Pinthus, de títol ben significatiu, El crepuscle de la humanitat, per adonar-se’n.

Mentrestant, els interessos expansionistes del nou estat —econòmics i militars—entraran en conflicte declarat amb els de les altres potències europees, i començaran les aliances prèvies a la confrontació bèl·lica. Sarajevo. El 1914 esclatarà la Gran Guerra, que, de moment, servirà d’agluti­nant de tot el poble alemany al voltant del més exacerbat nacionalisme. Recordem que el mateix Partit Socialdemòcrata demanarà als treballadors que lluitin a favor dels interessos de l’Imperi.

Però la guerra es perd, i els horrors bèl·lics i la derrota de tota la demagògia nacionalista de gran potència radicalitza les posicions. Esclata el procés revolucionari i es creen, a partir d’escissions de la socialdemo­cràcia, les forces que intentaran establir a Alemanya un poder popular. Però, tot i que al començament el desconcert per la situació farà que sectors de la petita burgesia i fins i tot sectors de l’exèrcit derrotat donin suport a aquest procés, aviat aconseguiran reconduir la història en benefici dels seus interessos, ara cada cop més urgents i possibles a l’hora de la recomposicióde l’estat. Un cop més, un bon aliat de la classe que bus­ca treure el cap entre la runa serà el Partit Socialdemòcrata, que, en l’es­forç de controlar la situació, no dubta de fer assassinar Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. (Una altra possible imatge del “golem”: un partit origi­nàriament obrer serveix els interessos d’una classe que no és la seva i que finalment el destruirà.)

Paral·lelament hi ha hagut la diàspora ideològica expressionista. I així ens trobem que tots aquells artistes suposadament revulsius gràcies a l’arma màgica de l’irra(na)cionalisme, ara horroritzats de la seva mateixa radicalitat —de la seva artística “fi del món” que han vist tan ben representada en la Gran Guerra— intenten reciclar-se: els uns, sota l’efecte de la Rússia revo­lucionària, defensaran un art proletari, amb la “Nova Objectivitat”; els altres, amb la Bauhaus, acudiran a la raó més asèptica, i encara uns altres voldran transformar l’horror en riallada dadaista. Però aviat se’ls glaçarà als llavis. Tots han fet tard.

Com he dit més amunt, derrotats l’Imperi i tots els interessos que pro­tegia, la burgesia, en la seva acció substitutòria, liquida el perill “real” revolucionari i ocupa posicions. Són anys contradictoris —¡un cop mes!— de penúria i d’eufòria, i, pel que fa a l’art, els antics i els nous senyors fins i tot consumiran l’horror pintat pels expressionistes, alguns dels quals, temptats per aquest consum, faran acadèmia de la seva mateixa radicalitat. La burgesia ascendent viurà, doncs, frívolament, de cabaret en cabaret, de cinema en cinema, mirant-se en el mirall de les seves contradiccions, ara cada cop més allunyades de la “realitat” que està forjant. Una “realitat” que també tindrà el seu pintor, però aquest cop de parets.

Si individualment els fills van poder viure l’aventura interior de l’es­cissió ideològica sense resoldre-la, com a classe havien de fer coincidir els contraris: negar-los. Un “golem” no seria res fragmentat íntimament. Des­prés de diverses consultes electorals i de diversos intents de formar go­verns estables, el 1933 Hindenburg nomenarà canceller Adolf Hitler. Incen­di del Reichstag. Repressió contra l’esquerra. Supressió dels principals drets constitucionals. Dissolució dels sindicats. I encara unes altres elec­cions: el “golem” votarà més de 17 milions de vegades el Partit Nacionalsocia­lista. Aquella classe “ahistòrica” entrava per fi, de la mà alçada del führer, en la història. Tot encaixava, i si calia Nietzsche també ho justifi­cava. L’irra(na)cionalisme-institució ofegava l’irracionalisme-expressió. El “golem” esclafava l’“art degenerat”.

Certament, els expressionistes, que en alguns casos van ser víctimes físiques del culte a la “desraó” que tan bé havien propagat, no van ser culpa­bles directes de l’Alemanya nazi —¡esclar que no!—, però en van ser un símptoma, una premoni­ció, i qui sap si van jugar massa amb fang. ¿Com interpretar, si no, aquests versos de Trak1?: ¡Oh!, la riallada terrible de l’or. // Silenciosa es dessagna en la foscor d’una cova una humanitat muda / que forja amb metalls durs el rostre redemptor.

 

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s