¿POESIA CATALANA ACTUAL? QUE ELS DONIN PEL CIM

¿POESIA CATALANA ACTUAL? QUE ELS DONIN PEL CIM
Josep Maria Fulquet i Carles Camps Mundó
(enginyer forestal i pèrit agrònom)

Ara que la postmoderna socie­tat industrial exigeix cada dia més un coneixement molt cen­yit a parcel·les concretes d’espe­cialització i ha arraconat l’antic ideal del saber interdisciplinari, sembla que els diaris vulguin recollir la torxa olímpica en l’humanisme. I així ens trobem, posem per cas, que un bon dia un poeta ens parla a la premsa de les relacions Est-Oest, que un capellà ho fa de la Corporació Metropoli­tana o que un novel·lista negre s’esplaia sobre la configuració comarcal. I és que, quan Barcelona es fa petita, s’han de buscar nous horitzons pels xoriços.

No cal citar més exemples. Cada dia els diaris, com quan plou d’aigua les rieres, en van plens. Això ho diem perquè sembla que ningú hauria de fer fàstics a un encàrrec tan suggerent com el que ens fa el “Diari de Barcelona”. A nosaltres, que som l’un enginyer forestal i l’altre pèrit agrònom, se’ns ha demanat que parléssim de poesia catalana. Ja ho dèiem: el vell ideal humanístic, ja que per nosaltres, i a causa de la professió que exercim, tot són faves comp­tades.

Com poden veure, si alguna rosa no som és escriptors de cièn­cia-ficció, i no diem mai blat que no sigui al sac i ben lligat. Perquè convindran amb nosaltres que per parlar del tema que se’ns proposa s’ha de confegir una autentica crònica marciana. Com aquelles de Ray Bradbury. Amb tot, inten­tarem dir-ne quatre coses, d’aquest gènere que, amb la desa­parició de J. V. Foix, ha quedat com la muntanya de Montserrat després de l’incendi. I per la nos­tra professió, els podem ben asse­gurar que els poetes no es replan­ten. I encara pitjor. Els actuals, ni creixen. Un pi bord.

Vegin si no. És un tòpic admès per tothom —fins i tot pels enginyers forestals i els pèrits agrònoms— que la mort d’un gran escriptor és el final d’una etapa. En el nostre cas, i si se’ns accepta un símil ciclista, el traspàs de J. V. Foix és més aviat el final de la Volta. I al màxim a què ara poden aspirar els poetes supervivents és a una contra-rellotge individual amb la meta —no podia ser de cap més manera— a la plaça de Sant Jaume.

Ens explicarem. Fins no fa gaire, es parlava llargament de la funció de la poesia. I ningú sabia què fer-ne. Tot ha quedat resolt. En comissions i consells potser tampoc se’n sap ben bé la funci6, però se’n coneixen perfectament els funcionaris, a la poesia dels quals nomes falta un detall per ser perfecta: la pòlissa. I és que enca­ra no hi ha una fàbrica nacional de moneda i timbre catalana.

Els proposem una prova. Si vostès llegeixen Riba o Foix, s’adonaran que la gran poesia suposa sempre una commoció individual del lector, a pesar dels efectes neutralitzadors dels manuals de literatura i dels inte­ressos polítics. I aquesta commo­ció és l’única cosa que espera el poeta, tot i que es conscient que no obtindrà mai cap benefici de la reacció íntima que haurà suscitat. Un cas extrem —però exemplar —d’això que diem és el de Paul Valéry, que en el pròleg del Cime­tière marin explica que allò a què ha d’aspirar un poeta és a perdre nous lectors a cada llibre que publiqui. ¿Vostès en coneixen algun entre nosaltres que aspiri a això? Ben al contrari, en lloc de proposar-nos una aventura intel·lectual difícil de seguir, ja sigui per la complexitat de la con­cepció, ja sigui per la duresa dels plantejaments, els nostres poetes casolans es volen fer estimar, i ens parlen fins i tot de la poesia i de l’amor de Crist. Lararí, que te vi! Se’ls hauria de recordar que Paul Celan deia, parlant de la seva poe­sia: “Sentiments? Jo no en tinc. de sentiments.” O que no cal anar i venir de Venècia a Nova York, passant per l’Empordà, per enri­quir l’estro poètic. Ítaca és un viatge interior. I a Bierville s’hi va per força. 0, si volen, “Le monde est fait pour aboutir à un beau liure”. Tot és un problema de sin­taxi personal. “La seule excuse, la syntaxe”. I que ningú ho agafi com a lema d’una campanya de norma­lització lingüística. Mallarmé ensenyava anglès.

Mirin, de perdre’n —com dèiem més amunt—, no sabem si en volen perdre algun, de lector. En tot cas, hauria de ser un d’aquells que no els pot col·locar enlloc. EI que sí que sabem segur és que els nostres poetes vius volen ser llegits per tots els depar­taments.

Fins i tot pel d’Agricultura, que és el nostre. I no parlem en va. ¿O és que no s’hi han fixat, que tots han abandonat conceptes abstractes com arbre i ocell per parlar ja directament de totes les varietats de la flora i fauna de Catalunya? Hi ha un vers de J. V. Foix que diu: “Tots els ceps són un sol Cep”. Els poetes actuals distingeixen perfectament si és moscatell o garnatxa.

Davant, doncs, d’aquest nominalisme comarcalista —que té més a veure amb les denomina­cions d’origen que no pas amb Guillem d’Ockam— ens agradaria que T. S. Eliot ens expliqués, amb el seu saber humanístic de Canvi i Borsa, què s’ha de fer per no dila­pidar les rendes de què, a partir d’ara i molt ens temem que per molt temps, haurem de viure lite­ràriament. ¿Com es fa per evitar que la imposició a termini fix de Sol, i de dol o de les Elegies de Bierville no perdi valor amb la inflació poetària actual?

De segur que Eliot aconsella­ria a les institucions oficials la no intervenció. I a la crítica, que es dediqués no tant a fer país com a frustrar les vocacions fins que d’una vegada per sempre s’hagués de tancar el seminari. En la poesia, com en la religió, les dificultats milloren el missatge. Més val que de tant en tant surti un gran poeta a pesar de tot, que no pas centenars de versaires de pro­tecció oficial. Més val un teòleg de l’alliberament que cent canonges.

Un conspicu director de cine­ma, entestat a exportar les glòries catalanes als mercats d’ultramar, va rodar una pel·lícula sobre els catalans universals. Amb penes i treballs en va trobar una dotzena llarga. De la pel·lícula, més val no parlar-ne. A qui se li acut…! Però la citem perquè, si la brillant idea d’aquest bon home s’hagués apli­cat a la nòmina de poetes locals, tots els metres de cel·luloide que s’han gastat a Hollywood des del primer dia no haurien bastat per fer-los sortir tots uns minutets al casino del seu poble. El poeta i la ­realitat. Cinéma verité. I aquesta és la inflació que s’ha d’evitar, perquè una excessiva floració de mals poetes només serveix per caricaturar els que realment han sigut grans. I que no ens vinguin a dir que de la quantitat surt la qualitat. L’efecte, ja ho hem apuntat abans, és el contrari. Aquesta dilapidació de les rendes culturals, com els passava a alguns personatges de la novel·la del XIX, aviat farà que haguem de treure a subhasta els béns de la pàtria catalana per mantenir l’estatus nacional. Ja és ben Galdós el panorama: ¡Miau!

“Diari de Barcelona”, 23-IV-1987

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles en col·laboració i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s