SOBRE POESIA VISUAL

SOBRE POESIA VISUAL

Intervenció “Taula rodona sobre Poesia Visual” (Curs: Ut pictura poesis, III/IV-1987, Casa Macaya)

D’entrada, m’agradaria fer una precisió personal que potser servirà per aclarir un possible malentès a aquells de vostès que coneguin una mica la petita història de la poesia visual catalana. Una precisió per­sonal sobre el motiu de la meva presència en aquesta taula.

Veuran: el meu treball en aquest camp va durar uns sis anys, del al 1973. Després no hi he tornat mai més. I, a sobre, si n’he dit algunacosa, les meves opinions han sigut crítiques. Per això sospito que el pa­per que se m’ha assignat avui aquí és el del dolent de la pel·lícula, en el sentit d’aportar-hi la visió negativa.

Totes aquestes coses —que, com poden veure, no tenen cap mena d’in­terès—, les explico perquè, en part, vull defraudar els encarregats del repartiment estel·lar: a pesar de la meva inactivitat i de les meves reticències, alguns resultats de1s companys que seuen en aquesta taula, i també els de molts altres poetes visuals, em semblen excel·lents. Excel­·lents en el sentit més conceptual de la parau1a. És a dir, considero que sovint tenen els requisits estètics suficients per ser considerats peces —o­ accions— de valor artístic.

No és pas aquest —el dels resultats— el problema que he constatat en l’exercici de la poesia visual. Com vaig dir en un text dedicat a Josep Iglésias del Marquet, que també és avui en aquesta taula, la in­satisfacció respecte a aquesta pràctica artística sorgia, al meu enten­dre, de la falta d’especificitat, de la incapacitat que tenia i que té d’inscriure’s en un gènere o de formar-ne un de nou. Ben clar, crec que la poesia visual no posseeix sintaxi pròpia i viu sempre rellogada, cosa que és crucial en una pràctica d’avantguarda; una pràctica, a més a més, que, sense gènere, no pot recórrer a la història per replantejar-se.

M’explicaré una mica millor. La poesia visual —contràriament a allò que demanava Horaci amb la frase que serveix de lema d’aquest seminari— ­no pretén representar la realitat externa i, per tant, no pot actuar hí­bridament, clàssicament; al contrari, ha pres partit. Perquè en e1s seus orígens, ¿què va ser si no la “intentona” sediciosa de desmuntar el dis­curs poètic tradicional just en el moment que semblava que la retoricitat —atacada per tota mena de codis visuals— balbucejava en excés? En lloc de reconstruir-se, destruir-la, se’ns proposava. I aquí és on es to­pa amb una dificultat insalvable. Actualment, el discurs poètic, un cop superada l’etapa d’excessiu tartamudeig gracies a la teràpia de rellegir en veu alta la història, parla una altra vegada més fresc que una rosa. Com la de Rilke, per exemple. I, en canvi, la poesia visual ha quedat mu­da d’estupor, sense poder fer un discurs del seu mateix discurs, sense po­der-se referir mai a ella mateixa amb certesa.

No tinc cap inconvenient a tornar a dir que hi ha resultats excel·lents, però, per desgràcia, sempre ho són “a pesar de”. Si vostès tenen e1 gust, o la paciència, d’anar passant poemes visuals, veuran que el fet que ho si­guin depèn sempre i en exclusiva de la voluntat de l’autor; mai d’unes ca­racterístiques històriques. E1s gèneres tenen tots uns trets formals que, sense que ens ho anunciïn en la portada o en un rètol, fan que tothom si­gui capaç d’identificar-los. La poesia visual no, i per això la po­dem assimilar fàcilment a altres pràctiques artístiques. Vet aquí la con­tradicció que no ha pogut resoldre: una poètica híbrida que no pot actuar híbridament.

Si vostès van rebre al mes de febrer una postal que anunciava l’exposi­ció conferència EL POEMaCCIÓ, preparada per tres dels components d’aques­ta taula —Josep M. Calleja, Xavier Canals i Jordi Vallès—, hi van poder veure aquests tres artistes posant amb una peça —de Brossa, em van dir a posteriori— que consistia en una roda de carro muntada sobre una plataforma de fusta amb rodetes, com aquelles que servien de base dels antics cavalls de cartó. Mirin, el resultat en si no estava gens malament i la relació que s’hi estableix és força afortunada; però, genèricament, ¿què és? La insatisfacció de què els parlava sorgeix precisament d’aquesta indefinició. Com no fa gaire es va dir, en aquest ma­teix centre, en una intervenció sobre pintura, per un artista “compondre és compondre’s”, i això difícilment es pot aconseguir sense sintaxi. Així és titula, “Sintaxi”, el poema que ara voldria que escoltessin. És del poe­ta expressionista alemany Gottfried Benn, i vostès em permetran que el lle­geixi en castellà, perquè és l’única traducció que n’he trobat. Diu el se­güent: Todos poseen el cielo, el amor y 1a tumba, / no queremos ocuparnos de eso, / ya se ha discutido y estudiado bastante en nuestra civilización. / Pero lo que es nuevo es la cuestión acerca de la sintaxis / y esto es urgente: / ¿por qué expresamos algo? / ¿Por qué rimamos, o dibujamos una muchacha / del natu­ral o de un espejo / o garabateamos en un trozo de papel / innumerables plan­tas, copas de árboles, murallas, / estas últimas como gruesas larvas con cabeza de tortuga / arrastrándose aterradoramente diminutas / en un orden deter­minado? // ¡Cuestión aplastante y sin respuesta! / No es a causa de los hono­rarios: / muchos son los que mueren de hambre por ello. No, / es un impulso de la mano, / gobernada desde lejos, un estrato del cerebro, / quizá un bru­jo que llega con retraso, o un totem / un priapismo formal a costa del con­tenido, / ya pasará, / pero hoy día la sintaxis es lo principal. // “Los pocos que de ello han comprobado algo. (Goethe). / ¿De qué? / Yo pienso: de la sin­taxis.

Fins aquí, el poema. Ja veuen que l’he llegit pel que diu, perquè, la veritat, com a poema, el trobo molt tronat. Aclarit això, ara m’agradaria acabar aquesta intervenció amb una breu consideració sobre la idea d’art total que, du­rant uns anys, va promoure l’avantguarda. En aquell context llegíem amb fervor de congregant coses com les que havia escrit Gropius en un dels mani­festos de la Bauhaus: l’arquitecte hi parlava d’una construcció total on s’unirien l’arquitectura, l’escu1tura i la pintura, i l’anomenava la Ca­tedral del Futur. El teatre també va tenir la pretensió d’aglutinar les di­verses activitats artístiques per aconseguir un espectacle sintetitzador.

Si ara es paren a pensar com han anat les coses, s’adonaran que, d’a­questa ambiciosa utopia integradora, només n’han quedat aquells edificis pre­tensiosos en què l’arquitecte encarrega a un amic pintor i a un altre amic escultor una obra per decorar-ne la porteria o aquells espectacles teatrals com els d’un grup català força popular que sembla que es dediqui a fer síntesis de coses com Els Pastorets i la revetlla de Sant Joan.

La poesia visual va ser filla d’aquesta ingènua pretensió de superació dels gèneres. Però el que ha passat és que els mateixos poetes visuals no han deixat mai d’escriure i, per acabar-ho d’embolicar, s’hi han afegit ar­tistes d’altres camps que tampoc no han deixat mai de fer el que feien. Per des­comptat que el resultat de tot això no és tant un art total com una pràctica artística a la baixa, perquè, massa sovint, ha servit per donar carta de naturalesa a aquelles idees sense prou entitat per ser el·laborades dins d’un gènere determinat. ¿No troben que aquest assumpte de la poesia visual s’assembla molt al de l’art conceptual? I, amb tot —tampoc no em sap greu dir-ho—, els artistes conceptuals també van tenir unes quantes idees memorables.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s