¿ESGUARDAR-SE A L’ESPILL O MIRAR-SE AL MIRALL?

¿ESGUARDAR-SE A L’ESPILL O MIRAR-SE AL MIRALL?

Quan algú es representa per mitjà de l’escriptura o d’un dis­curs oral formal, evidentment se separa de l’expressió col·loquial i estructura el llenguatge amb una lògica i una continuïtat determi­nades que no es corresponen amb una producció lingüística familiar o conversacional. Però això no ens hauria de fer pensar mai que, qui elabora una obra de creació o d’assaig, hagi de caure necessàriament, com a recurs estilístic, en una impostura lingüística o, per dir-ho amb una metàfora musical, en una impostació de la veu. Les diferències de nivells i de registres vénen més de l’articulació del dis­curs que de la bigàmia lèxica o del pintoresquisme local elevat a la categoria de fals estàndard per unes peregrines necessitats ideo­lògiques.

La persona que s’enfronta amb l’elaboració d’un discurs formal ha de descobrir primer —i és trist haver de dir coses tan òbvies— quin és el seu llenguatge i posseir-lo, i, per tant, ha d’evitar tota substitució lingüística que no el representi. Després ja vindrà la tria en un sentit o en un altre.

No cal haver llegit gaire per adonar-se que, en el cas de la lite­ratura, la força simbòlica queda destruïda si, en el mite perenne de Narcís que és l’escriptura no ser­vil, un autor escull, com s’ha fet massa sovint, l’opció d’esguar­dar-se a l’espill a pesar que en la seva vida diària es miri al mirall. Sense convicció difícilment es pot seduir, i l’autor que emprèn aquest camí de confusió de rique­sa literària i substitució ideologit­zada no fa res més que trencar tota capacitat de reflex, de confi­guració de la imatge, i ja no li queda ni el recurs de desfigu­rar-se. Desgraciadament, la lite­ratura catalana de la normalitza­ció ha transitat massa sovint per aquesta via i, ara, la trobem habi­tada de personatges lingüística­ment andrògins a pesar dels esforços de definició dels autors. I és que l’única possibilitat d’infondre vida a la creació és la paraula amb ressò personal.

No voldria que ningú s’esve­rés. No defenso pas una literatu­ra literal respecte a la paraula parlada. He dit més amunt que tot discurs formal demana una articulació que el connota, una articulació-ventall que l’obre a infinites possibilitats, però que el reté per un eix que permet identi­ficar-lo com a gènere. I l’enriqui­ment d’aquesta trama bàsica i articuladora ha de venir sobretot de la capacitat de simbolització (perquè, com va dir Heidegger, el poeta ha d’aconseguir que les paraules comunes es transformin en inaugurals), i també de la matisació, de l’aplicació exacta dels lèxics específics i, evident­ment, de l’acceptació —com a coneixement— d’unes normes de joc, encara que l’objectiu sigui transgredir-les. I, al capdavall de tot això, la perseguida unitat ha de sorgir més de la renúncia sin­cera que de l’acumulaci6 indiscri­minada, sense oblidar mai que la realitat ens exerceix a pesar dels voluntarismes, per poderosos que siguin, i que la pèrdua i el guany, tan eliottians, no són distribuïbles abans de la partida i menys en perjudici del favorit.

Com poden comprovar, no penso pas que la riquesa d’un text sorgeixi de la profusió lèxica ni de la multiplicació de sinònims. El diccionari només hauria de servir per confirmar, no per combregar. No sóc el primer a dir-ho, però tampoc no crec que sobri recordar aquí que el fet d’anomenar una mateixa cosa de dues o més maneres diferents simplement amaga la pobresa de recursos si acceptem que la literatura és, en essència, modes d’articulació i no tan sols paraules. A propòsit d’això, J. V. Foix va comentar fa uns anys que es demostrava mol­ta més destresa literària escrivint tot un text amb opcions úniques per cada cosa que no pas fent substitucions per donar una falsa imatge d’agilitat estilística. I Nuño Gaya assenyala que, volent evitar la repetició d’una mateixa paraula amb un sinònim, només s’aconsegueix traslladar el pro­blema existent del so al sentit, però que el problema subsisteix. És l’estès vici d’alternar, prescin­dint de considerar-ne la procedèn­cia temporal o geogràfica, sinò­nims que expressen exactament el mateix, sense aportació de sig­nificació, com en el cas d’esguar­dar i mirar o d’espill i mirall, vici que entre nosaltres s’agreuja per les posicions ideològiques de què s’ha carregat tota elecció. Tots els altres sinònims aporten un matís que els fa específics de determinades situacions o quali­tats, i l’habilitat —la competèn­cia— serà saber-los aplicar opor­tunament gràcies al coneixement precís no tant de la semblança com de la diferència que conte­nen.

En resum, crec que el que no s’hauria de fer mai en nom d’una pretesa —i pretensiosa— riquesa estilística és substituir allò de nosaltres mateixos que és perfectament lícit per solucions que se separen de la nostra manera de ser lingüística, perquè —i això no ho hauria d’oblidar cap normalit­zador ni, encara menys, cap creador— la llengua és abans de tot —i també abans que un projecte nacional— una manera de ser per­sonal, potser la més íntima. I, sin­cerament, em sembla molt poc ètic desdir els ciutadans des dels llibres o des de les institucions. L’única normalització necessària és la de la creació de mitjans i de models sense opcions redempto­ristes prèvies; no la de la modifi­cació culpabilitzadora dels par­lants. I no s’ha d’oblidar que les úniques transformacions durado­res provenen del prestigi i no de certs rentats de cervell col·lectius a través de l’ensenyament.

No voldria acabar sense sortir al pas per anticipat d’un possible retret que se’m podria fer després de llegir aquestes ratlles, com és el dret de l’escriptor a la impostu­ra lingüística. EI té tot, però la impostura ha de ser voluntària, intel·ligent, i no el resultat del desconeixement dels recursos reals propis; a més a més, ha de defu­gir l’arbitrarietat ahistòrica. I, en aquest punt, topem amb dues dificultats molt greus: la penúria, aquest cop endògena, d’una situa­ció lingüística que ha permès l’extensió del català com a ideolo­gia i no com a llengua, i la falta de tradició literària autosuficient. I, la veritat, a l’hora de la recons­trucció nacional, reconèixer les insuficiències de la nostra història —una història que passa de l’èpo­ca medieval al segle XIX, sense gairebé corrents com el renaixement, el barroc, el neoclassicisme, la il·lustració i el romanticisme— em sembla un exercici dur, però esti­mulant. Som nosaltres els que gairebé hem de començar a crear una tradició amb voluntat de con­tinuïtat. Perquè, si els models escasse­gen o no han donat tot el que podien donar a causa de les inter­rupcions històriques, ¿no és molt millor veure què hi ha de produc­tiu —de tradició— en la nostra veu per transformar-la en paraula? I això sense complexos ni obses­sions pecaminoses derivades d’una tendenciosa i caòtica cam­panya de moralització lingüística.

 “Diari de Barcelona”, 2-VII-1987

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s