APRENDRE A CALLAR

APRENDRE A CALLAR

Dies enrera, la lectura d’un llibre de poemes escrit en transdialectal (“Batecs del bàtec bateguen els vidres /guspires d’aigua gronxades pel torb /música i llàgrimes del cel són torb /pel llenç llevat el besllum per mil hidres /líquidesserps i la bafor et fan orb /el bassiol dels ulls cris­talls enhidres /torca la torba que t’orba l’Orbe orb”) em va fer recordar la polèmica entre Joan Ferraté i Francec Vallverdú sobre la veritat literària que hi va haver fa un parell de mesos en aquest mateix diari. Tot i que no tinc ni la més mínima intenció d’interve­nir ara en aquella discussió con­creta, m’hi refereixo perquè vol­dria recuperar el concepte de veri­tat aplicat a la literatura, un con­cepte que em sembla força clarifi­cador per abordar el problema sempre ambigu de la qualitat d’una obra de creació.

Reconec que, d’entrada, pot semblar una entelèquia excessiva l’intent de concretar qüestions tan abstractes, i, com el cas de la bellesa en art, les plomes pragmà­tiques que tan sovint ens il·lustren amb la prosa del seu seny segu­rament dirien —i alguna ja ho ha dit— que tot depèn del punt de vis­ta que s’adopti i que no es pot par­lar amb una terminologia única­ment significant i, per tant, de difícil maneig. I, com que la litera­tura catalana s’ha fet més amb topònims que amb idees, no els costaria gens ni mica ometre que justament els conceptes més ina­prehensibles són l’eix fonamental de tota autèntica aventura creati­va. Els nostres intel·lectuals abans orgànics i ara qui sap que —però no oblidem que la vida és un procés de descomposició— són massa raona­bles per perdre el temps conside­rant, ni que sigui uns minutets, coses com aquella que el poeta i crític d’art francès Marcelin Pleynet va proposar com a conclusió d’una con­ferència dictada a la Facultat de Belles Arts de Barcelona: “L’artista hauria de perseguir sempre la belle­sa, tot i que sap que no l’aconsegui­rà mai, perquè la bellesa no exis­teix.” És clar que, quan ja són més elevats els ingressos que les utopies, és ben comprensible que no trobin prou segura la paradoxa de Pleynet i, en conseqüència, no li concedeixin cap crèdit. ¡Que hi farem!

Però, amb tot, no em resigno a pensar que la creació és tan sols una forma de gestió de la raó més contingent. I per això, encara que sigui esquemàticament (tot s’ha de dir, no ho sabria fer de cap altra manera), voldria intentar definir el que jo entenc per veritat literària, un concepte contradictori més prò­xim al dubte que a les certeses.

En principi, no em sembla un problema de continguts evidents ni tampoc d’ofici —d’altra banda, essencial—, sinó més aviat un pro­blema de ressò, d’eco. Amb això vull dir que, si —a imitació dels impossibles borgians— féssim una història-ficció del que hauria pogut ser la literatura i consideréssim que el que ha sigut és un error, a partir d’ara els decantaments irreversibles d’aquest error serien, tot amb tot, la veritat i per tant, per sedimenta­ció, la història literària seria, des de sempre, certa. Una mena de mecànica, doncs, que esborraria —i que, de fet, esborra— els voluntarismes redemptors.

Creativament, tot i els esforços de marginalitat —o d’originalitat en el sentit adialèctic d’apocalipsi i gène­si— a què sovint hem assistit, tot­hom pren posició respecte a la tradició. No es pot fer res més, perquè fins la ignorància i els localismes s’encadenen amb la història com a anacronismes. I la capacitat de decantar irreversiblement la tradició en benefici de la veu pròpia, la capacitat de ser l’Eco d’un Narcís sempre renovat i renovant, i d’enri­quir, amb la resposta entre interro­gants, no les paraules, sinó els sím­bols compartits que se’ns ofereixen com a testimoni, això, i només això, és la veritat a què em refereixo.

Uns versos del Llibre d’Amic, de Joan Vinyoli, ens poden il·lumi­nar sobre la qüestió: “[…] De genolls he caigut, /flectat segueixo invisibles passos: /no hem d’assolir-te mai. /Ressono tot com el buc ple d’abelles.” La capacitat de ressonar amb el to laboriós que connecta amb allò que Hugo Friedrich ano­mena, en el cas de la poesia, la “columna vertebral” de la creació —una columna que la història ha anat redreçant humanament fent-la tradició, fent-ne poètica— és, o podria ser, l’aproximació més exac­ta a la veritat literària, al paradig­ma kantià. Si fos així, aquest con­cepte no admetria les obres excessivament servils amb el seu temps —sobretot si és un temps de campa­nar local— ni tampoc les que són massa contemporànies del present. Estic convençut que la literalitat ideològica pot servir per tenir tota la raó, però sospito que la veritat la tenen poemes com aquest dels Cants d’Abelone, també de Joan Vinyoli: “Secreta veu, inunda’m, sobrepassa’m, /cant absolut, arren­ca’m del silenci. /Estret espai sóc jo, gerra curulla / d’espessa mel, em vesso, clarifica’m.”

“Cant absolut, arrenca’m del silenci.” La història de la més alta poesia és l’intent més radical que s’ha fet mai d’interrogar-se sense cap esperança, de balbucejar fins i tot els no-sentits. I això, moltes vegades, s’ha de pagar amb la dig­nitat del mutisme. Durant vint-i-dos anys Paul Valéry no va compondre cap vers i Giuseppe Ungaretti va deixar escrit que, durant molt temps, l’impuls més íntim que havia sentit era, justament, el del silenci, i que, si de vegades havia tingut la necessitat del poema, no havia sigut per parlar, sinó per indicar que callava. Però, si el poeta no es resig­na a renunciar a la paraula retòrica, almenys no hauria d’oblidar que Duino i Bierville no són tan sols uns topònims, sinó símbols apàtrides del “cant absolut” de què ens parla Vinyoli,un “cant absolut” que hau­ria d’intentar a pesar de l’amenaça gairebé segura d’un lúcid i nostàlgic fracàs. Perquè, realment, s’ha de tenir molt poca memòria per escriu­re, com fa l’autor transdialectal, com fan tants poetes de campanar, un sonet de denominació d’origen com el que segueix: “Entre els negralls de les nines espurnes / de l’ésser s’hi engrunen i un esquitx /s’esparpilla i encén en les cofurnes /de la garjola l’aigua del desig. // Irradiant raons per un capritx / lamargarida que clous a les urnes /dels sentits pètals desfulla i enmig /del coc de la pupil·la foc llampurnes. //L’estrella errant rendida jau en dunes /de cotó en floca d’un coixí de cells /i uns cels morats pel temps ensorren runes //amb sorra de rellotge als capitells /corintis dels teus pits es llimen llunes / negralls avui bocells demà esvor­rells”.

En fi, més val deixar-ho estar i recordar, amb el mes íntim plaer, els últims versos de l’“Elegia X”de Carles Riba: “[…] I ara, en la dolçor que del somni em dura, ja estimo /la memòria en la sang, presto l’ore­lla i em veig /arbre arrelat en el crit de la meravella passada, /miro i em sento cant que obre la tofa en l’espai; /i no és pas distret de l’estranya delícia, que penso /en el xinès subtil, d’ànima ardent, que té els ulls /fits en la xifra complexa del seu poema i l’abraça /tot a cada instant mentre en deslliga els sons purs.” De veritat,¿no hi senten el ressò de què els parlava, l’eco del “crit de la meravella passada”, “la memòria en la sang”?

“Diari de Barcelona”, 13-VII-1987

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s