¿D’ON VE L’ATAC A LA VERITAT?

¿D’ON VE L’ATAC A LA VERITAT?

Causa una certa esgarrifança llegir coses com les que va publicar el senyor Avel·lí Artís-Gener en aquesta columna de “Diàleg”el dia 24 de juliol de 1987 (“D’on vénen els atacs a la llengua?). I ho dic perquè sempre he cregut molt en la solidesa moral de la gent que ha hagut de passar per situacions vitals molt poc envejables com és la de l’exili forçós del propi país després d’una dramàtica derro­ta, una situació personal que, si no condueix a la tràgica pèrdua del sentit de la realitat, ha de desembocar en la defensa més aferrissada valenta i sincera de la veritat, és a dir, de les conviccions individuals que són la pròpia veritat intel·lectual.

Per això he afirmat al començament que he sentit una certa esgarrifança mentre llegia l’article a què em refereixo. ­Encara que sigui un lloc comú, no em puc estar de dir que difícilment es pot defensar el que es creu per mitjà de la fal·làcia o, si volen, de la insinuació malèvola, perquè això és un tacticisme que, a la llarga, només porta al descrèdit de la veritat que es defensa.

Segurament, moltes de les persones implicades en la discussió lingüística que, des de fa un temps, omple les pàgines dels diaris coincidiríem a l’hora definir l’objectiu últim de les nostres posicions, i aquest objectiu és, no ho dubti gens el senyor Artís-Gener, tant d’una banda com de l’altra el mateix: la recuperació de la nostra llengua en la seva plenitud de funcions. Ara bé, suposo que no costa gaire acceptar que cadascú té el dret de pensar que els mitjans per obtenir-ho poden no ser els mateixos i fins i tot poden ser contradictoris. El que no es pot fer és desqualificar nacionalment els que no opinen igual. Això és un joc molt fàcil, massa fàcil per ser veritat. No costaria gaire dir, com fa el senyor Artís-Gener en sentit contrari, que els que fan servir certes solucions lèxiques aparatades de l’ús lingüístic —si és correcte— dels parlants formen part d’una conxorxa de llatinització per liquidar la llengua catalana reduint-la a un llenguatge sacerdotal. Dic que no costaria gaire, però jo no ha faria mai perquè, sincerament, no penso pas que aquesta sigui la intenció íntima dels que practiquen aquest tipus de model, encara que, al capdavall, pugui ser-ne la conseqüència. Perquè el que sí que m’hauria de reconèixer el senyor Artís-Gener és tant mal es pot fer per dalt com per baix, que tan negatiu pot ser l’elitisme com el populisme, i del que es tracta és ­de trobar el nivell adequat. I això intentem, a pesar dels possibles errors. Només cal llegir sense sectarismes, no ja el que diem els que en l’article de referència som considerats l’enemic, sinó com ho diem, per adonar-se que, de botiflers i lerrouxistes, com se’ns acusa, no en som gens i que tenim molt present la necessitat de la norma.

Són precisament aquestes acusacions la fal·làcia que vull ressaltar de l’article del senyor Artís-Gener. Segons sembla, els que no pensem lingüísticament com ell formem part d’una “jugada d’escacs que preveu deu moviments per endavant”. Que ho demostri. Perquè, si no ho pot fer, haurem de pensar que les afirma­cions de l’articulista no persegueixen la veritat, sinó simplement tenir raó sigui al preu que sigui. Encara que aquest preu sigui embrutar unes persones que passarien amb un excel·lent qualsevol anàlisi sanguínia de catalanitat. Els ben juro que, quan no t’has de fabricar un arbre genealògic a corre-cuita, les coses es poden afrontar sense crispacions tot i que, de tant en tant, la vessis. El senyor Artís-Gener sabrà quins són els seus pa­ràmetres morals a l’hora de considerar “magistrals” unes imputacions d’una gravetat gairebé penal. ¿Què vol? ¿Donar arguments a l’odi? Sóc agnòstic, però crec que en això cal comportar-se com Deu mana.

Pel que fa a les qüestions lingüísti­ques que es plantegen en l’article D’on vénen els atacs a la llengua?, em sembla molt respectable que l’autor s’estimi més estat que sigut, els plurals en -s que els plurals en -os, etc. Ara bé, que no vingui a dir que unes opcions són preferibles a les altres (cal dir que totes normatives) perquè s’allunyen més del castellà. L’ar­ticle mateix del senyor Artís-Gener és ple de paraules que s’assemblen a aquesta llengua, i no com a defecte, sinó perquè el català és així i no cal inventar-lo. O potser caldria començar a dir, sense co­mplexos, que moltes paraules castellanes són semblants a les nostres i, d’aquesta manera, ens trauríem un pes de sobre. Sigui com sigui, l’argument de separar­ nos de la llengua veïna —i desgraciadament agressora— és entranyable, però enganyós, perquè pot obrir les portes a la més pintoresca cerimònia de la confusió. Vegin-ho. L’autor de l’article afirma que alguns preferim sigut a estat perquè s’as­sembla més a sido. Seguint fins a l’extrem per aquest biaix simplista, algun indocumentat amb ganes d’embo­licar la troca i de perjudicar-nos a tots —repeteixo: a tots— podria acabar dient bajanades com que Fabra devia ser un castellanitzador perquè va donar prioritat a fos (fuese) davant de la forma, també correcta, sigués. ¡No fotem! Em sembla que les raons d’elecció passen per altres vies. Deixem-nos de demagògia i parlem-ne com a gent adulta. Perquè ja se’m dirà què té de castellanitzador de­fensar la no distinció de per i per a,l’ab­soluta preeminència de la forma perifràs­tica o la grafia pendre. Com a màxim es podrà considerar que són opcions equivo­cades, però suposo que ningú dirà que també es fa per acostar-se al castellà, ¿oi? No voldria acabar aquest paràgraf sense aclarir que, pel nostre ofici, som els primers a batallar diàriament per eli­minar totes aquelles solucions que són calcs estrictes.

Que el senyor Artís-Gener defensi aferrissadament —i, si vol, agressivament— les posicions en què creu i que miri de fer-les triomfar per la via de la raó, però que accepti que els que ell ataca actuem amb la mateixa ho­nestedat que li estic disposat a reconèixer a pesar del seu escrit: tota.

Que ens rebati, però que no ens des­qualifiqui nacionalment, perquè —que jo sàpiga— no hem tingut mai cap actitud que vagi objectivament contra la consoli­dació del nostre país. Ben al contrari. Si alguna culpa tenim es la d’haver revitalit­zat un debat apassionant, i ho hem fet amb la cara descoberta, una noble manera d’actuar per part nostra que des­qualifica tota acusació de terrorisme lingüístic. Si de cas se’ns hauria de dir que estem fent un servei inestimable al país, perquè impedim aquella llatinització car­regada de bona fe, sí, però que conside­rem perjudicial si es vol una llengua viva (en el sentit literal del terme). Per això no ens sap greu haver donat ressò a aquestes qüestions: la llengua és tan im­portant que se n’ha de parlar des de tots els nivells i amb tots els registres —des de la bonhomia fins a la ira—, això sí, tret d’un: el de la fal·làcia.

I per complaure i tranquil·litzar el senyor Artís-Gener,. i perquè vegi que tot això ho he escrit amb el més absolut dels respectes cap a ell —un respecte que no té res a veure amb el fet d’estar o no d’acord—, diré que, a pesar de les diver­gències lingüístiques, tots anem amb el mateix vaixell,encara que ell hi vagi en cabina i nosaltres en cadira de coberta. Des d’aquí faig vots perquè els models de llengua, que s’hauran de continuar discu­tint, no serveixin mai més per dir qui és o no un ciutadà modèlic.

“Avui”, 5-VIII-1987

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s