ESPLENDORS I MISÈRIES DE LES CORTESANES

ESPLENDORS I MISÈRIES DE LES CORTESANES

Des de fa una temporada, potser des del Congrés d’In­tel·lectuals “afeixistes” reunit al mes de juny d’aquest any a València, tothom que ha escrit encara que només sigui un pròleg o unes notes a peu de pàgi­na es veu amb cor de parlar, sense cap rubor, del paper d’a­questa figura del saber que viu —o sobreviu— pensant-s’ho.

Entre divertits i estupefac­tes podem llegir opinions de tota mena de personatges de les arts i de les lletres —sovint ben esquifits— que, sense afirmar-ho i amb més aspira­cions que inspiració, vénen a dir que saben de què parlen perquè ells ho són, ¡vaja, que se’ls nota! Desgraciadament, la majoria no aclareixen res; simplement es justifiquen com si se sentissin incòmodes, i, si bé és veritat que algunes de les justificacions són prou decoroses, també és cert que no deixen de ser això: justifi­cacions. Sembla, doncs, que tots aquests mínims personat­ges, convençuts de ser el cen­tre de la reunió, però qui sap si una mica cohibits per la jaque­ta nova, es creuen en l’obliga­ció d’explicar-nos tots els seus passos, metre a metre, per demostrar-nos la rectitud del seu camí. ¡A nosaltres, que, cansats de donar tombs, ni els havíem vist arribar!

No ens emboliquem més en assumptes d’itineraris i dei­xem el preàmbul aquí. Però, abans d’entrar en matèria, vol­dria que quedés ben clara una qüestió: segons la imatge en­tre admiracions que faig de l’intel·lectual de llei, jo, que encara tinc més capacitat adquisitiva de llibres que de lectu­ra a pesar de la precarietat dels meus recursos econòmics, no formo part de la nòmina d’aquests treballadors del cer­vell. Ho dic perquè, tot i que, llegint-me, aquesta assevera­ció es fa evident, sempre hi ha algun incaut que es deixa en­lluernar per la lletra impresa.

Aclarit aquest punt puc dir, doncs, com a simple lector que sóc en l’afer, que no m’explico moltes de les coses que se n’escriuen o que se n’ome­ten. És ben curiós, per exem­ple, que gairebé ningú es preocupi de fer un intent se­riós de definició —i, si cal, d’au­toexclusió— del protagonista de la història. És obvi que un retrat robot podria ajudar a trobar-lo. Però no: gairebé tots els que en parlen, encara que de vegades ho facin amb una humorística distanciació que és més un esforç d’apartar-­se’n perquè se’ls vegi millor que no pas un exercici real de modèstia, semblen tenir por de la possibilitat que els trets del retrat no es corresponguin amb els seus i, en conseqüència, s’estimin més embrancar-se en el problema bizantí —o postbizantí— de la funció. Una funció que sovint, un cop vis­tos els arguments i el reparti­ment, acaba sent de titelles.

Va, diguem-ho sense em­buts: en la majoria dels casos seria molt més senzill justifi­car les prebendes rebudes o les ganes d’obtenir-ne —que, mas­sa sovint, d’això es tracta—simplement amb el silenci, per­què, davant de la indigència d’algunes reflexions que s’han fet, a ningú se li acudiria acusar els autors d’aquests autèntics plecs de descàrrec de cap traició de les seves ante­riors conviccions com a pre­sumptes intel·lectuals. En tot cas, i a tot estirar, se’ls podria fer algun retret com a perso­nes i prou. Però, per sort, aquesta no és ara la qüestió, i repeteixo que per sort, perquè, per aquest camí, la cosa aga­faria unes proporcions desco­ratjadores.

¿No queda prou clar? Ras i curt: el gros del grup dels plu­mífers —entre els quals em compto— no té res a veure amb la figura que ens ocupa. Els diaris i les revistes ens ofereixen copioses mostres de gra­fòmans que omplen pàgines i pàgines sense arribar mai a l’estat de gràcia necessari per pujar de categoria. La majoria dels treballs dels col·labora­dors d’aquests mitjans —deixo de banda la feina específica de la informació— únicament reprodueixen, i a la baixa, els models ideològics preesta­blerts (i consti que això ho dic al marge dels colors, perquè no intento fer pas una història de bons i de dolents). Amb tot, accepto que aquesta activitat i catequesi dels publicistes es necessària. Però, com a con­trapartida, també se m’accep­tarà que l’acció de rotativa ideològica —tant de dretes com d’esquerres— no suposa mai cap modificació substantiva de les relacions convencionals si no és per culpa d’un error tipogràfic. Ja ho veuen: només amb això que acabo d’exposar, el nombre d’intel·lectuals que­da dràsticament reduït i, en algunes zones geogràfiques, gairebé aniquilat.

La pregunta és evident: aleshores, ¿quines són les con­dicions per ser un intel·lectual? Com que no ho sóc, ho diré d’una manera ben simple: un pensament complex. Una ma­nera de pensar que actuï ba­sant-se en l’ampliació constant de les relacions i dels refe­rents. Un pensament no reduc­tiu que sigui capaç de posar en connexió els fets i els símbols més diversos per modificar —i enriquir— sense treva la lectu­ra de les idees i de la realitat. Una relectura paradoxalment antiapriorística. Un pensament comprensiu i alhora cruel res­pecte a les certeses heretades, encara que, al capdavall, ser­veixi per afirmar-ne algunes. Una manera de pensar que busqui la veritat no en l’essen­cialisme reconfortant, sinó en l’ambigüitat d’allò que, únic als ulls, és múltiple des del moment que es pensa. I un pensament així, sense condicions prèvies, ni codis respectats, ni un ordre de prioritats, és —i només pot ser— un pensament antijeràrquic.

Aquest és l’adjectiu: anti­jeràrquic. Potser a partir d’a­quest terme podríem començar a parlar de la funció de l’in­tel·lectual. O de la submissió i de la seva desaparició. Com he apuntat més amunt, ja són massa els que es volen escudar en la llibertat democràtica per justificar la col·laboració direc­ta o indirecta amb el poder. Obliden que el pensament in­tel·lectual —tornem-ho a dir: antijeràrquic— no fa una críti­ca al poder, sinó del poder i dels seus models de represen­tació. És des d’aquest punt que s’ha de prendre posició, o que s’ha de donar el sí, si això és el que en última instància preocupa, perquè, creguin-me, alguns parlen de la funció de l’intel·lectual ben bé com ases, mules i cavalls ho farien de les garrofes si es poguessin ex­pressar.

El poeta surrealista fran­cès René Char té escrit: “Ce qui vient au monde pour ne rien troubler ne mérite ni égards ni patience”. Per favor, que acceptin l’oferta que sigui, sense manies, però que no ens atabalin més fent professió, com deia al començament, de rectitud. Si els ha de servir de consol, que sàpiguen que molts no pequem perquè no ens ve a temptar ningú. La virtut se’ns guarda sola.

“Diari de Barcelona”, 6-X-1987

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s