“IL Y A UNE LANGUE LÀ-DESSOUS!”

“IL Y A UNE LANGUE LÀ-DESSOUS!”  

Ara que la polèmica sobre el mo­del de llengua que s’havia de fer servir als mitjans de comunicació ha quedat substituïda, en part, per les realitzacions pràctiques i per algunes eficaces i oportunes aportacions, com el llibre d’estil del “Diari de Barcelona” (Un model de llengua pels mitjans de comuni­cació; Empúries, 1988), crec que, sense ganes d’aixecar polsegue­ra, s’hauria d’anar parlant d’altres qüestions també relacionades amb els usos lingüístics. I, així, sense pensar-m’hi gaire, se me n’acudeixen dues: d’una banda, el llibre de text i el llibre infantil i juvenil, i, de l’altra, la tan procla­mada —i tan poc practicada en altres aspectes— llibertat de l’es­criptor pel que fa a la llengua. Comencem, doncs, per la prime­ra: els llibres per a nanos.

Tothom que tingui fills en edat escolar i una mínima sensi­bilitat lingüística —una cosa que no té res a veure amb el patriotis­me— més d’un cop es deu haver quedat d’una peça al fullejar els textos de les diverses matèries d’estudi i els llibres de lectura recomanats a la canalla.

En aquells moments inefables d’exercici conscient dels deures paterns, ¿qui no s’ha topat, re­passant la lliçó o fent una mica de lectura amb els fills, amb errors ortogràfics, morfològics i sintàctics de primer grau, al cos­tat de les més refinades tortures medievals, o amb barbarismes flagrants de bracet amb una autentica exhibició de com es diu la cosa més corrent un cop ets a un centenar de quilòmetres de qualsevol nucli mínimament ha­bitat? ¿Qui no ha hagut d’anar traduint al català, amb paciència de sant i davant de l’estupefacció de la víctima innocent, allò que, segons la propaganda editorial corresponent, ja n’estava, d’es­crit en català?

La llista d’exemples seria inacabable —inenarrable—, i qui tingui ganes de fer-se una història de la infàmia lingüística particu­lar no ha de fer res més que re­córrer —això sí: amb enteresa i disposat a tot— als prestatges dels seus fills, i començar a sub­ratllar les estultícies estilístiques i lèxiques que s’han arribat a im­primir.

Dos casos que tinc ben frescos —i que no són pas dels més escanda­losos— exemplifiquen perfecta­ment aquest lamentable estat de la nació lingüístic. Passo a exposar-los.

Els nostres fills estan acostu­mats a sentir que els pares han comprat un número de la loteria, i troben ben normal que, a la saba­teria, els preguntin quin número calcen. També, en alguna d’aque­lles situacions en què fins hom perdria la paciència, ens poden haver sentit proferir aquell tresor del saber popular que diu: “Es rifa una bufa, i tu en tens tots els números”. I ¿què me’n diuen, d’a­quelles frases exhalades, gairebé com a gemecs, en la més estricta intimitat familiar?: “No em sur­ten els números”o “aquest mes, l’acabem amb números vermells”. ¿No els sonen? L’enumeració d’e­xemples referents al número ex­trets de la vida quotidiana podria no acabar mai. Però vet aquí que en un llibre de matemàtiques de bàsica que he tingut l’amarg ho­nor de fullejar, no n’hi cap, de nú­mero. ¿Oi que sembla impossible? Doncs no ho és; en el llibre en qüestió tot són nombres: el “nombre 1”, el “nombre 2”, el “nombre 3”…, i no continuo per­què la sèrie, com la incompetèn­cia lingüística dels autors, és infi­nita. No es pot negar que alguns, amb això dels sinònims, s’han begut l’enteniment.

El segon cas és tan flagrant que fa sospitar que, a sobre, l’en­teniment conté alcohol: una tra­ductora de prestigi,després d’un llarg paràgraf on es parla profu­sament dels deures escolars i de la feina que han de fer els nens, va i ens engalta en boca d’un dels protagonistes: “Ens han posat molta tasca…”. Això, si es viu en algun lloc, ¡deu ser en un poble abandonat! Amb tanta tasca i uns quants glops d’enteniment, tots pets.

Ja he dit més amunt que no­més són dos exemples, però, d’a­questa mena i de pitjors, n’hi ha a dotzenes en qualsevol text dels anomenats pomposament peda­gògics o didàctics. ¿Nocreuen que, en lloc del treball de superfí­cie d’enfonsar barcos, més ens valdria aprofundir una mica i vi­gilar aquests autèntics submarins de la llengua? La broma es fàcil, bé que ho sento, però no me’n puc estar: més que anar per tasca i normalitzar, això és prendre’ns el nombre.

Deixem-ho aquí, i passem a veure l’assumpte de la llibertat lingüística dels escriptors. Si del que es tracta és d’escriure a raig, com si tinguéssim fluixa l’aixeta, evidentment no se’ns pot dema­nar que recorrem al lampista. Però, en canvi, si el que es pretén és crear obres literàries, sembla força saludable recordar de tant en tant que hi ha coses com la tradició, l’estilística o l’estètica que són prou útils a l’hora de do­nar coherència als discursos, ja que difícilment es fa literatura simplement escrivint. En aquest punt, reconec que de seguida pot saltar la llebre de la transgressió i que se’m pot dir que no hi ha cap més manera de renovar la tradi­ció. Hi estic d’acord: cal fugir de l’academicisme. Però que també se sàpiga que un indocumentat no pot transgredir cap altra tra­dició que la del seu analfabetis­me. I no hi ha res més avorrit que una literatura majoritàriament naïf.

És per tot el que acabo d’ex­posar que em van divertir tant els escarafalls que dos escriptors amb uns quants títols publicats van fer en un programa televisiu dedicat a la polèmica dels mo­dels de llengua.

Tots dos es van declarar co­neixedors suficients del seu ofici i van defensar el dret a dir, i a dir-ho sense condicions. Mirin: si aconsegueixen dir el que es pro­posen, ells s’ho sabran; ara bé, si dir-ho com volen és una virtut, això ja pertany a una discussió que va de Lacan a la més aca­dèmica preceptiva literària. A més a més, algunes de les coses que van afirmar al llarg de la conversa te­levisiva van poder fer pensar, sense necessitat de ser gaire retorçat, que la seva reflexió sobre el material lingüístic amb què tre­ballen no és tan elaborada com semblaven voler donar a enten­dre. Vegin un exemple de cada un dels dos convidats al progra­ma com a representants qualifi­cats de la prosa catalana.

El primer a intervenir, en un mo­ment de la conversa, va dir que, si en un paràgraf et surt unes quantes vegades la mateixa pa­raula, va molt bé tenir tot el ric ventall d’alternatives dialectals per no haver-la de repetir. L’e­xemple que va posar va ser —amb un gran sentit del ter­ròs— el de la patata, i va citar-ne dos sinònims: trumfa i pataca. En comptes de tomar a insistir en les idees d’un altre article que vaig publicar fa un temps sobre la falsa solució estilística de la si­nonímia, m’estimo més ara inventar­-me un exemple de text escrit se­guint les sàvies indicacions d’a­quest autèntic Pastallé de la retò­rica: “Ens han regalat tantes pa­tates que, aquest mes, haurem de menjar moltes truites de trumfes i bons plats de pataques fregi­des.” Així, ¿oi? Com els deia, això de l’estil literari, en mans d’al­guns, sembla ben bé una còpia sense definicions ni ordre alfabètic de l’Alcover/Moll.

L’altre autor convidat al pro­grama va manifestar la seva de­dicació als múltiples sentits de les paraules, perquè, com va as­severar, a un sol “significat” cor­responen molts “significants”. ¿A què es va voler referir? ¿També a la patològica sinonímia? ¿Opot­ser a la polisèmia? Tinc la lleuge­ra sospita que, dit com ho va dir, el “signe lingüístic” va quedar a l’altura dels senyals de trànsit. I anar fent literatura amb aquell do que Déu li ha donat.

En fi, tampoc és qüestió de perdre-hi el son, i ja que abans he parlat d’estilística m’agradaria transcriure com a colofó un llarg i il·luminador passatge de Riba, sempre Riba, tret d’Els poetes i la llengua comuna,que tracta justa­ment del model de llengua i de l’ús que en fan els escriptors. Diu així: “Si en l’ús pràctic el llen­guatge és mera convenció, és a dir, tria instintiva del que pot és­ser comú i rebuig implacable de tot el que és massa particular, en l’ús estètic la convenció fa com una línia estable de la qual partir i a la qual referir-se. Un esglaó més amunt de la prosa, la poesia clàssica, o si es vol neoclàssica, llença segons gust, cercant en l’ús més net i més estès una nor­ma ideal, perquè és una poesia fonamentalment comunicativa, més, persuasiva, i per tant no pot accedir a ésser coaccionada per fórmules feixugues d’associa­cions o no evidents a la col·lecti­­vitat; diria que més aviat vol do­minar ella per una insinuació im­mediata en la raó i en el senti­ment col·lectius, tothom tenint així la impressió de retrobar-se en les paraules del poeta, sense esforç, com un auditori es retro­ba en les del bon orador, fins a fer-se l’efecte que hi va precor­rent. Sobre aquesta llengua clàs­sica comuna, abstracta, arrana­da, tan restringida de mitjans que sembla pobra als fatxendo­sos i als avars i als qui prendrien que la llengua fes la meitat dels versos per ells, s’ha operat, pen­sem en França, per a revolucions poètiques que havien de dur ben lluny d’un classicisme pròpia­ment dit. Un mallarmeà, per exemple, en el seu horror del cli­xé necessita uns elements ex­pressius perfectament aïllats, exactament pesats, per a recom­pondre’ls segons les fórmules de la seva química personal; o, a l’altra banda, el superrealista, em refereixo al solvent, sent que la llengua clàssica no li abasta, sí, però no en renega, no la carrega d’elements estranys: solament la potencia, afectant cada mot d’un exponent pres a la màgica llengua dels somnis.” (Per cert, si pensem que això Riba ho adreçava al poe­ta, ¿sobre quin model havien d’actuar els mitjans de comunica­ció?). J. V. Foix deia que, quan un poeta “barroc” —en el sentit dels “qui prendrien que la llengua fes la meitat dels versos per ells”— li anava a ensenyar els seus escrits, sempre li demanava que li enviés una postal al Port de la Selva, per veure com se’n sortia. I Balzac, a Le chef-d’oeuvre inconnu, escriu això: “―Il y a une femme là-des­sous! s’écria Porbus en faisant re­marquer à Poussin les couches de couleurs que le vieux peintre avait successivement superposées en croyant perfectioner sa peinture.” És Riba qui parla de “fatxendo­sos”, no jo.

 “El País” 31-III-1988

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s