JERARQUIA LINGÜÍSTICA

JERARQUIA LINGÜÍSTICA

En tot el debat lingüístic que, en els últims dos anys, hi ha hagut en la premsa escrita en català, s’han manifestat dues posicions bàsiques i aparentment enfrontades sense remei: l’una seria aquella que, preocupada sobretot per la importància de la llengua com a identitat, n’accentua la caracterització davant d’una situació encara adversa, i l’altra, la que, volent actuar com una llengua normal, es fixa més en qües­tions d’estil i deixa de banda —sense menystenir-los— els aspectes sociolingüístics.

En principi, totes dues posicions, legítimes, no hau­rien de ser excloents; però el fet és que, vistes certes acti­tuds, semblen irreconciliables, i les acusacions mútues són, de vegades, intemperants.

Tot i que no comparteixo certs tremendismes, comprenc que la preocupació per l’afirmació nacional porti a la incomprensió d’actituds pre­dominantment estilístiques i que una certa radicalitat faci proferir acusacions que, al meu entendre, no s’ajusten a la realitat.

És prou conegut que el nacionalisme, i sobretot un nacionalisme que intenta aixecar el cap després de múl­tiples agressions que encara cuegen, té la necessitat impe­riosa d’afirmar-se sense des­cans, i, quan la situació histò­rica no li dóna tots els recur­sos propis d’un estat, fets com els de la llengua agafen unes proporcions immenses: així, qualsevol paraula, qualsevol gir, qualsevol locució que semblin més autòctons, més diferenciadors, acaben pre­nent un caràcter emblemàtic, i el romanticisme lingüístic de recerca de la paraula idealment i idíl·licament més incontaminada esta servit, juntament amb la reivindica­ció del folklore i de la senti­mentalitat més profunda. EI xoc entre el món rural (sem­pre més net als ulls d’aquest romanticisme nacional herde­rià) i el món urbà (sempre suspecte de mestissatge) és inevitable, i tota veu que dis­crepi d’aquesta visió essencial serà titllada d’enemiga.

Les coses són així, ho reconec, però també penso, potser amb ingenuïtat, que el problema de la llengua es podria enfocar d’una altra manera. Davant d’aquesta visió romàntica —d’altra ban­da, ben lícita— hi ha una visió que podríem qualificar de clàssica; una posició que no intenta pas obrir les portes a l’enemic com alguns temen, sinó que creu que la consoli­dació d’una llengua requereix sempre una estilització, una recerca d’esquemes de com­portament lingüístic en què predominin —com a base d’acció— la concisió, la claredat, la transparència: el dibuix per sobre del color. Un afany clàssic definit perfectament a la Poètica de Boileau: “De vegades, el so dur o estrany d’un sol nom converteix tot el poema en burlesc o bàr­bar”.

La fixació d’una llengua no es fa tan sols rescatant totes les paraules de l’oblit, sinó escollint. Una llengua no és un sol registre pla on tota solució sintàctica o lèxica es troba en igualtat de condicions. Una llengua té comportaments jeràrquics —socials i geogràfics— i, segons com es produeixi el discurs en cada situació, acceptarà unes solu­cions o unes altres.

Per tant, al capdavall d’a­quest procés, les formes que tinguin més contingut simbò­lic col·lectiu —i no pas conno­tació emblemàtica— i que, alhora, siguin més neutrals, s’acabaran imposant com a models lingüístics rendibles en detriment d’aquelles que tinguin una àrea d’ús restrin­gida o poc prestigiada. I no s’ha d’oblidar que la càrrega simbòlica d’una llengua no és un compartiment estanc: hi ha tota la tradició literària i ara també la dels mitjans de comunicació de l’àrea cultural a què pertanyem. Escriure poesia en català, per exemple, és escriure dintre de la tradició mediterrània i, per extensió, de tota l’Europa Occidental. La novel·la té actualment, a més dels mateixos deutes que la poe­sia, els préstecs de l’àrea anglosaxona, tan poderosos. La filosofia no pot prescindir d’una cultura com l’alemanya. El món científic i el dels mit­jans de comunicació reben informació constant dels Estats Units, el país capda­vanter en tots dos àmbits…

Doncs bé: tot el llenguat­ge que es fa servir en els diversos camps té una simbo­lització pròpia, decantada i decantant-se per la història, que determina l’elecció d’un substantiu, d’un verb, d’un adjectiu, i, en això, difícilment hi té res a fer el voluntarisme lingüístic de la paraula més nostra. Totes les paraules catalanes són igual de nostres, i preparar una llengua, de vegades per mitjà de la renúncia —de l’arranament ribià—, per poder actuar amb les mínimes dificultats en aquest món dinàmic de la informació sense fi no és fer un mal servei a la qüestió nacional, sinó treballar-ne la musculatura precisa.

¿O és que algú s’ha pen­sat de debò que, perquè s’ha­gin dit les coses amb sarcas­me, tot es reduïa a una ani­madversió transdialectal?

“Diari de Barcelona”, 10-IV-88

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s