CADA COP MENYS LECTORS

CADA COP MENYS LECTORS

En A propòsit de “El cementiri marí”, Valéry diu: “[…] ni simplicitat ni claredat no són uns absoluts dins la poesia —en la qual és perfectament raonable i fins i tot necessari mantenir-se en una condició tan allunyada com es pugui de la prosa, disposats a perdre (sense gaire recança) tants lectors com calgués.”

Tot el text és una reflexió sobre l’especificitat de l’escrip­tura poètica, i, com sempre en Valéry, sembla dictat per una moderna i reveladora cons­ciència “clàssica”. Però, si ara n’he triat un fragment, no és per l’aspecte teòric, sinó per una qüestió més episòdica que, vista la prostració mer­cantil de les lletres actuals, pren un especial relleu: “[…] disposats a perdre (sense gai­re recança) tants lectors com calgués.”

Si la construcció valéry­niana no fos tan rigorosa, tan verídica en l’esforç arquitec­tònic, podríem creure que les paraules que acabo de desta­car són una boutade feta amb el desig dadà de maltractar el “lector”. Però, com he indicat, res més lluny de la bergsonia­na “física de l’intel·lecte” de Valéry.

El poeta francès creia sense exhibicionismes —enca­ra que amb l’èmfasi aristocra­titzant de qui se sap cada cop més Monsieur Teste— en l’ac­tivitat artística com a conei­xement mental, i tot l’A pro­pòsit… i també els vint-i-dos anys d’introspectiu silenci poètic de l’autor en són mos­tres irrefutables. En definiti­va, és aquest “treball sense obres”,aquesta no urgència d’existir en presència dels altres per poder ser, el que el porta a l’acceptació radical de la pèrdua de lectors, “sense gaire recança”.

Perquè, ¿què pot ser la Literatura si no coneixement introspectiu —encara que es “rodi” en exteriors— un cop fan de bufó amb sospitosa efi­càcia altres mitjans? I és tan cert que el coneixement —la dissidència: el pensament més enllà del saber— és ja l’únic mot(r)iu que pot tenir l’acció creadora, que tot l’art i tota la literatura definitoris del segle XX han sigut una fragmenta­dora batalla de les ètiques contra les estètiques, fins i tot contra les mateixes estètiques de la runa que sorgien a mesura que avançaven les obres de demolició de la tra(d)ïció.

És veritat que sovint s’han tirat malament els daus i que, si s’han perdut lectors, de vegades ha sigut per la lite­ral absència de “lletres”, ja que els artistes —en una acrobàcia mental sobre un cervell finalment i fatalment buit— ­s’ho van arribar a pensar i prou. Però també és veritat que eclecticisme —una de les maneres més laberíntiques d’aprehendre— no vol dir llen­çar a l’oblit la cartilla de ra(ci)onament intel·lectual i anar corrents a demanar tan­da al mercat.

El científic sap que inda­gació no és comunicació, que si vol obtenir res que mereixi dir-se Ciència no ha de caure en la temptació de ser Asi­mov. Aquesta és la imatge del poeta que reclama Valéry. I si la reflexió es “densifica”, es podrà aspirar a ser sentit ben fons, però no a fer-se sentir per tothom.

El crític J. C. Suñén ho definia amb encert parlant de Carlos Barral… “[…] un poeta no preocupado […] en gratifi­car a la mayor cantidad posible de lectores, sinó por entregar a la conciencia de unos pocos la posibilidad de ejercer […] un acto poético recreativo tan consis­tente y verdadero como la propia escritura. EI poema, así concebido, aspira a per­turbar la experiencia perso­nal […] del lector” (“El País”,17-XII-89).

Fora d’això, només hi ha el departament de vendes.

“Diari de Barcelona”, 20-I-1990

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s