LECTURA DE DOS VERSOS

LECTURA DE DOS VERSOS

Fa uns mesos va sortir del psiquiàtric on complia condemna un individu japonès que el 1981 va matar la seva nòvia i se’n va menjar alguns trossos perquè, segons ha declarat ell mateix en una entrevista, “volia tenir-la a dintre”.

Fins aquí, molt succinta­ment, la sorprenent i terrorífi­ca història. Però, un cop superat l’estupor, ens podem preguntar si aquest compor­tament és una aberració insò­lita, difícilment repetible, o respon a un desig atàvic sepul­tat en l’inconscient sota capes i capes de censura. ¿El desig, el desig més profund, i sobre­tot el desig amorós, que és si no voluntat de possessió? ¿I quina possessió més absolu­ta que la de “tenir l’altre a dintre”?

Si repassem els llibres d’història i d’antropologia des­cobrirem que les pràctiques caníbals —com menjar-se una viscera o beure’s la sang d’algú per posseir-ne la força o el coratge— no són estranyes, en algun moment o altre, a cap civilització, encara que siguin perseguides. Freud mateix s’hi refereix. I el llenguatge conté unes quantes expressions absolutament suspectes d’an­tropofàgia amorosa. Recordem els usos del substantiu gana o del verb menjar en expres­sions referides al desig sexual, o aquella frase que es diu càn­didament a un nen petit esti­mat: “et menjaria a petons”. Tampoc no hem d’oblidar que molts dels noms populars que designen les parts sexuals corresponen a aliments.

¿I com ens podríem expli­car aquell prec histèric diri­git als ídols del cinema o de la cançó per les fans sobre el desig de tenir un fill seu? ¿No és això una expressió de la voluntat de tenir a dintre, ja que no pot ser l’ídol estimat, alguna cosa que sigui no seva, sinó d’ell? Perquè la mater­nitat volguda és just això: te­nir a dintre —exactament al ventre— allò que més estimes fet per aquell qui més esti­mes.

Tota aquesta voluntat de possessió tan fonda queda recollida en un dels símbols més impressionants, més bells i alhora més terribles per una sensibilitat agnòstica, de la nostra civilització: l’Eucaris­tia, on els fidels mengen el Cos i beuen la Sang del Fill de Déu. Es mengen Déu fet Home com a aliment i font de vida. I no ho fan com a mer símbol, ¡sinó que ho viuen com una realitat!

Sigui com sigui, si tornem al canibalisme com a posses­sió amorosa, de seguida topem amb la tragèdia de tots els amants que ho han sigut de debò, de tots els amants que s’han volgut àvidament, voraçment. Ser tots dos un de sol implica la destrucció de la consciència de ser d’almenys un dels dos i, per tant, l’acte amorós en la seva plenitud es transforma en crim. Per això, la poesia està plena de referències a la frustració d’aquest desig sentit amb intensitat, d’aquest desig de ser un, format exactament dels dos. I com a mostra d’aquesta frus­tració transcric dos versos paradigmàtics del poema “Èxtasi”,de John Donne: “Era aquest entrellaçar-se de les mans el nostre únic mitjà de ser un.”

Es, doncs, una càrrega simbòlica determinada —tota l’acumulació de sentits sabuts inconscientment— allò que fa esclatar de cop, amb una inesperada intensitat, un paràgraf, una frase, un vers. “Estic tan a prop teu que ara et podria beure, /oh rostre… La meva set es un esclau tot nu…”, diu el personatge del poema Fragment de Narcís,de Paul Valéry, a la seva imatge reflectida a l’aigua. I, a part de la delicadesa lírica que suposa passar del concepte satisfer la gana a apagar La set, que implica beure’s el ser estimat —el seu propi ros­tre del reflex—, la imatge expli­ca amb perfecció el que volen íntimament els amants en el moment del goig, perquè, si Narcís es beu la imatge del seu amant —ell al mirall—, el Narcís-reflex, des de l’altra banda, farà el mateix amb el Narcís-real. Per tant, si això fos possible —i literària­ment ho és—, seria un tenir-se a dintre mutu, un ser alhora un sol, sense que en resultes sacrificat cap dels dos.

“No he sabut qui era jo fins a trobar-te a tu, / ni com amar-me jo, i amb mi mateix unir-me! / […], inesgotable Jo!…” I el mateix Valéry escriu als Cahiers: “En suma —Jo buscava posseir-me— I aquest és el meu mite—/pos­seir-me… per destruir-me —vull dir per ser una vegada per sempre—“.

“Diari de Barcelona”, 17-II-1990

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s