EDITORA NACIONAL

EDITORA NACIONAL

Ara que es parla tant de la Quarta Universitat, i inclús de la creació d’universitats privades, també valdria la pena començar-ho a fer de quina és la llengua bàsi­ca d’estudi als centres d’en­senyament superior de Cata­lunya.

Es innegable que ja hi ha força professors que, amb més o menys competència, fan servir la llengua catalana per impartir les classes, i també ho és que la paperassa universitaària —amb tots els defectes típics de la literatura burocrà­tica— cada cop està més nor­malitzada. Dues realitats que potser fan pensar a les autori­tats polítiques i acadèmiques que la presència del català a la Universitat va endavant. Però s’oblida el problema mes greu: els llibres —i, per tant, la llen­gua de prestigi— que s’hi uti­litza.

No seria gaire difícil fer-ne un estudi des de la mateixa Universitat, però, mentre algú ens n’ofereix dades contrastades, podem afirmar sense por que tothom que ha passat per les aules universitàries —inclús en aquests últims anys— ha comprovat que els llibres amb què es confeccionen la immen­sa majoria de les bibliografies que els professors recomanen són en castellà, i que la segona llengua en importància en aquests hits parades de cada assignatura és el francès ol’anglès, segons la matèria. I això és així no pas per la mala fe de ningú ni per impo­sició de Madrid, sinó simple­ment perquè no hi ha cap més remei.

No m’apartaré gaire de la realitat, doncs, si dic que actualment només es poden elaborar bibliografies en cata­là mitjanament suficients en dues especialitats: la d’Història de la Corona catala­no-aragonesa i la de Filologia catalana, i també en aquests casos s’ha d’acudir a textos essencials en altres llengües. De totes maneres, el fet que únicament es pugui estudiar en català allò que pertoca a Catalunya no ens ha d’es­tranyar gens, perquè la cul­tura catalana, victimista i amb complex d’extinció, no sent la pulsió d’ocupar-se de res més que no sigui d’ella i prou.

Consideracions al marge, si la situació referent als lli­bres que s’estudien, llegeixen i consulten al llarg dels estu­dis superiors és la descrita, cosa que sembla força indiscutible, tota la bona voluntat i tota l’eficàcia del normalitza­dor de torn no serveixen de res, encara que les universi­tats s’adhereixin a la deman­da d’autodeterminació. En aquest assumpte no hi val el cofoisme del “ja es va fent”. Aviat seran quatre les promo­cions d’universitaris en democràcia i amb l’Estatut que, pel que fa a la lletra impresa, hauran continuat estudiant en castellà.

Per tant, si el mercat cul­tural català és massa escar­ransit perquè la iniciativa pri­vada s’arrisqui a competir amb les grans editorials espanyoles que monopolitzen el mercat del llibre universita­ri i si sempre que es parla de dèficits del que sigui es denuncien les responsabilitats que hi té l’Administració del país, no em puc estar de fer-li el retret d’haver deixat passar més de deu anys sense ni haver posat les bases per començar a invertir la situa­ció. Un retret ben merescut quan, a sobre, hi ha qui ha descobert que la llengua cata­lana, com els “danones”, porta data de caducitat. ¿O és que s’ha de permetre, a pesar d’haver-se afirmat que s’afa­voriran els aspectes més nacionalitzadors, que el que hauria de ser la intelligentsia del país s’estigui formant en llengua castellana?

Ben clar: en comptes d’organitzar comissions i ins­titucions on uns quants nous rics ideològics dilapiden la part del pressupost que se’ls atribueix fent-se la barba d’or, publicant revistes luxo­ses i manifestos, organitzant performances i vernisages i convidant “fulanos” estrangers i els escriptors locals més ser­vils, com si la conselleria de Cultura fos Marbella, ¿per què no s’ha pensat mai a crear una editora nacional que, d’acord amb les diverses Facultats, es faci càrrec de publicar i oferir a baix preu, entre altres, tots aquells tex­tos que al llarg dels anys s’han anat repetint com a lec­tures recomanades de les diverses especialitats univer­sitàries?

Deixo aquí la idea per si és viable —empreses més difí­cils i costoses, com la televi­sió, s’han tirat endavant—. I si ho és, que els que poden deci­dir facin una visita a la llibre­ria que la més alta institució catalana té a la Rambla. Allà podran comprovar amb rubor com s’han malgastat els diners tots aquests anys publicant, en edició de luxe i gairebé sempre sense cap altre objectiu que una falsa idea de prestigi, memòries sense cap record, revistes cul­turalment estèrils i llibres i opuscles d’un preciosisme inú­til, l’única qualitat dels quals és la del paper amb què s’han imprès.

Uns diners que ja podrien haver donat uns fruits esplèn­dids si s’haguessin invertit, ni que fos en part, en una neces­sària i rigorosa biblioteca universitària en català.

“Diari de Barcelona”, 17-III-1990

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s