“LA MORT DE VIRGILI”

“LA MORT DE VIRGILI”

Va ser en els últims anys de la Història. El poder temia —i combatia— el poder de la paraula. Eren uns temps primitius i remotíssims, en què veus com igualtat, jus­tícia o solidaritat, actualment considerades arcaismes, eren ben vives i commovien, i un substantiu ara gairebé en desús com dignitat podia arri­bar a orientar la vida. Pel que fa a la veu llibertat, aquesta tenia més accepcions que la que ha quedat referent a l’economia. La generositat enca­ra servia per aconseguir-la.

Va ser una època en què es va creure en la capacitat transformadora de la paraula. S’escrivia —i es llegia— amb el convenciment que cada frase col·laborava a transformar el món ajudant a transformar la vida.

Per això autors com Her­mann Broch publicaven llibres com La mort de Virgili: “[…] Ahí, sobre esas naves, no se transportaban ciertamente mercancías, sino vientres golosos, el personal de la cor­te: toda la popa, hasta la cubierta, había sido dedicada a su alimentación: desde la manaña temprano resonaban allí los ruidos del comer y, constantemente, rodeaban el espacio del comedor grupos de personas ávidas, espiando donde quedara libre un lugar en el triclinio, prontas a pre­cipitarse sobre él en lucha con los competidores, ansiosas también de poderse tender finalmente para a su vez comenzar o recomenzar con los manjares; […] una gula cuya expresión estaba clara e indeleblemente marcada en la cara de todos ellos, […] a veces esculpida, a veces incrustada, aguda o levemen­te, más perversa o más bon­dadosa, como de lobo, de zorro, de gato, de loro, de caba­llo, de tiburón, pero siempre dirigida a un goce horrendo de algún modo encerrado en sí mismo, ávido por una posesión insaciable, ávido por un tráfico de mercancfas, dineros, cargos y honores, ávido por la laboriosa inac­ción del poseedor. Por doquier había alguien metiendo algo en la boca, por doquier ardía la ansiedad, ardía la codicia, desarraigada, pronta a tra­gar, tragándolo todo: su háli­to vibraba sobre la cubierta, lo llevaba el impulsivo com­pás de los remos, implacable, imponiendo su presencia: toda la nave vibraba de avi­dez. jOh, bien se merecían ser representados alguna vez con exactitud! ¡Un canto de la codicia debía estarles dedica­do! Mas ¿de que serviría aho­ra? Nada puede el poeta, nin­gún mal puede evitar; se le escucha únicamente cuando magnifica el mundo, pero no cuando lo representa tal como es. ¡Sólo la mentira es gloria, mas no el conocimiento! […]: demasiado bien conocía a este público, para quien la grave labor del poeta, la auténtica, que aguanta el conocimiento, consigue tan poca atención como la de los esclavos del remo, llena de amargura, amargamente dura […].”

Ara sabem que tot va ser un somni i prou, perquè, si la paraula tingués de debò algu­na capacitat transformadora, ¿com explicar-nos que tants, després d’haver llegit o inten­tat pàgines com la transcrita, acceptin ara, enmig d’un fru-fru d’idees vanes, fer de comensals de cap poder?

Va ser en els últims anys de la Història. Un director de cine anomenat François Truffaut va rodar una pel·lícula ti­tulada Fahrenheit 451, on uns quants idealistes es juga­ven la pell per salvar de me­mòria les grans obres literàri­es de la destrucció dictada pel poder contra tota paraula es­crita. Com passa gairebé amb totes les obres d’anticipació, la premonició del film ha resultat ingènua. Cap poder s’ha de preocupar de res. Només de parar taula. La fei­na bruta ja li faran, agraïts, els mateixos escriptors, que, si bé encara no s’han decidit a calar foc a les obres emblemà­tiques de la literatura univer­sal, sí que —un cop els ha semblat que saltava la trava de la decència històrica a con­seqüència de certs fracassos ideològics ben lamentables­— s’han instal·lat —els molts—­ en un dermocràtic arribisme social i mercantil i han renun­ciat ni que sigui a aspirar a la densitat moral necessària per escriure res que pugui perdu­rar més enllà de la pròxima llista de novetats. La ignició del paper no comença en els 451 graus Fahrenheit, sinó en el grau zero de la ment.

Com un personatge de la pel·lícula citada, voldria memoritzar almenys aquest petit fragment també de La mort de Virgili i salvar-lo de la foguera de la desmemòria: “[…] sólo lo que verdadera­mente se ha afirmado, aun­que sea un único instante en el mar de millones de años, llega a la perduración eterna, se torna canto guía, conduce; oh, un solo instante de vida, ensanchado al todo, ensan­chado al círculo del conoci­miento total, abierto a lo infinito […].”

El preu del festí és la renúncia a la superioritat moral d’aquest instant.

“Diari de Barcelona”, 26-V-90

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s