“I DE SOBTE VE LA NIT”

“I DE SOBTE VE LA NIT”

“Torno irritat / —però després, al jardí: / el jove salze”, diu un dels haikus d’Oshima Ryata (s. XVIII), un tipus de poesia que, juntament amb les tankes, va fascinar —i fascina com a seqüela— durant uns quants anys del nostre segle els poe­tes occidentals. Ho va fer per moltes raons, però segu­rament i sobretot per la possi­bilitat d’exercici de depuració contra l’ofec d’una retòrica hereva del progrés literari, un fenomen desconegut artísti­cament en les cultures orien­tals. Matsuo Basho, al llibre Camins d‘Oku, del s. XVII, escriu: “Ajunta les pluges / del Mes Cinquè el riu— / i al mar les llença.” Però deu segles abans, Li Po ja havia escrit aquest poema, els últims ver­sos del qual recorden Jorge Manrique: “Aquí va viure antigament el rei Wu; / ara, l’herba creix entre les ruïnes. / Més lluny, l’immens palau dels T’sing, en altres temps tan sumptuós i temut. / Tot això va ser i no és, tot arriba a la fi. / Els fets i els homes van cap a morir, / com les aigües del Riu Blau cap al mar.”

Una fascinació que Riba, justament el Riba ja de les Elegies, fascinat alhora per la poesia clàssica com el Hölderlin de “L’arxipèlag”, el Riba de l’exili, expressa amb una torbadora perfecció, amb una voluntat d’exactitud gai­rebé científica, en els últims versos de l’“Elegia IX”: […] penso / en el xinès subtil, d’ànima ardent, que té els ulls / fits en la xifra complexa del seu poema i l’abraça / tot a cada instant mentre en deslli­ga els sons purs.”

Vegem-ne dos exemples: “Tinc la casa a la vora del mar. / La teva és a l’altra riba. / Les llàgrimes que t’envio / t’arribaran amb la marea.” (Tsao Txun Txih, s. XI). “[…] Sola: totes les nits, a l’habitació, / la soledat li oprimeix el cor, / i les llàgrimes li cauen com una pluja lleugera que fecun­da la terra.” (Li Po, s. VIII).

Però acceptem el terme més ampli d’“oriental” en lloc del de “xinès” ribià i lle­gim: “Ah, si em giro / aquest que passeja ja / no és sinó boira”, exclama Misoaha Shi­ki (s. XIX).

És comprensible la fasci­nació per aquest un mateix inaprehensible que proclama l’haiku de Shiki, per aquest un mateix dissolt en l’aire, i tota la poesia europea del segle és plena d’intents de fer aquests petits poemes que expressen l’evanescència, però que no en fan una expressió mística com Sant Joan de la Creu —les estrofes del seu Cántico espiritual són autentiques “tankes” en el sentit de concentració expres­siva, en el sentit de xifra complexa del poema— ni tam­poc existencial, com seria el cas d’aquesta tanka d’Espriu del llibre Les hores, titulada precisament “A l’alba”: “Jo no sé quina / freda nit m’a­llunyava / del teu silenci. / A l’alba vaig mirar-te / per última vegada.” O de la primera de les seves Cançons de la roda del temps, titu­lada precisament “Cançó d”albada”: “Desperta, és un nou dia, / la llum / del sol llevant, vell guia / pels quiets camins del fum. / No deixis res / per caminar i mirar fins al ponent. / Car tot, en un moment, / et sera pres.”

Els poetes orientals ins­criuen l’evaporació del ser, el passat, en una dissolució acti­va (boira) en la naturalesa, en l’univers. És evident, doncs, en general, el fracàs intel·lectual a l’hora d’intentar la transparència, la “fluïdesa”, per part dels poetes occiden­tals, incapaços de comprendre, d’aprehendre, poèticament el panteisme, l’autèntica comu­nió, de certes concepcions arribades d’Orient. És el cas d’una de les més belles tankes de Riba, la titulada “Inscrip­ció secreta”: “Aquí es besaren / dos amants, com de sobte / no coneixent-se: / fora del temps, dels rostres, / en la memòria pura.” Una tanka on, al marge de la forma, la terribilità dels amants fora de tot espai i temps, exempts no ja en la memòria, sinó en la memòria pura (¿potser sense records?), no té res a veure amb concepcions de dolç lliu­rament al Tot, sinó de trau­màtica resistència davant de la pèrdua de la pròpia cons­ciència encara que això no alteri la consciència general del Ser. És a dir, no l’abandó, no el deixar-se endur, sinó la fosca resistència davant de la nocturna mort de l’ànima. Herència intel·lectual —i vital— de tota una cultura antropomòrfica.

És justament l’oposició entre individualisme afirmatiu davant del Tot i la submissió a l’harmonia del Tot la que separa qui sap si el “haiku” (formalment no haiku) més perfecte que s’ha fet mai a Occident dels mes perfectes —i autèntics— que s’hagin fet mai a Orient. Es titula “I de sobte ve la nit” i n’és l’autor Salvatore Quasimodo. Diu així: “Cadascú està sol damunt el cor de la terra / traspassat d’un raig de sol: / i de sobte ve la nit.”

Basho hi podria respon­dre: “Tossuda esplendor: / contra la pluja, alçat / temple de llum.”

“Diari de Barcelona”, 16-VI-1990

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s