INCITACIÓ A LA LECTURA DE RIBA

INCITACIÓ A LA LECTURA DE RIBA

Fa uns anys, un bon amic molt aficionat als llibres em confessa­va, però, les dificultats que tenia per emprendre, més enllà d’algu­na peça concreta, una lectura mínimament sistemàtica de les obres més significatives de la poesia contemporània. Conside­rava que, sobretot a partir del simbolisme, el discurs líric havia agafat un camí excessivament abstrús que li impedia una com­prensió satisfactòria del que s’es­tava dient, i afirmava que tam­poc hi podia arribar per mitjà de la lectura de les obres poètiques més accessibles, perquè la majo­ria feien riure —així ho deia exactament— per la trivialitat sentimental o per la falta d’ambi­ció conceptual. En conclusió: per ell no hi havia manera d’intro­duir-se en l’univers que proposa­va l’aventura intel·lectual de la poesia moderna, un univers que, de totes maneres, reconeixia que era inquietant.

El problema de l’accés al poe­ma, plantejat així o de qualsevol altra manera, és en l’origen de la fractura oberta entre la majoria dels lectors i els textos lírics. Un accés que, si s’intenta, es pretén obtenir per la gradualitat del co­neixement intel·lectual, com en el cas de la prosa, però que en reali­tat només es pot aconseguir —i, evidentment, sé que faig les coses molt difícils— a través de l’ena­morament, de l’adoració. Els grans poemes, grans almenys en l’ambició, són un intent de pene­tració en l’àmbit indicible de lo sagrat, encara que sigui sense la credulitat en un déu, i, per tant, únicament són comprensibles com ho és l’oració pels orants. Mallarmé, Rilke, Valéry, Trakl, Ungaretti, Guillén… Entre nosaltres Riba. La presència del Misteri. El punt de conflicte d’encarnació i desencarnació. I, al capdavall, la trobada impossi­ble, sempre ajornada, de ferida i curació.

“Oh, claror! Potser una pàgina, potser només uns pocs mots. Profunds, però, com una mina reial, eternament virginal, a la qual sempre es toma […]”, ens diu el Riba lector de Juan Ra­món Jiménez. Els poetes que ens agraden ens agraden per moltes més raons que la pura compren­sió lineal del que ens diuen. Se’ns transformen en autèntics tòtems del nostre fetitxisme, de la nostra voluntat de preservar el desig de la seva pròpia i inevitable com­bustió. Ens complau potser tant com entendre’ls, mirar-los: mirar l’espai dels poemes contra el temps, veure’ls —i resseguir-ne els racons— enmig de l’espai en blanc de la pàgina, aquell espai en blanc —¿místic?— ressaltat inauguralment per Mallarmé: “[…] sur le vide papier que la blancheur défend […]”. I també sentir-los en la multiplicitat de ressons, apreciar-los en els més mínims detalls del pensament mentre en llegim el sentit. Escol­tem Valéry: “[…] les idees enun­ciades o suggerides pel text d’un poema no són de cap manera l’ú­nic i capital objectiu del discurs, sinó uns ‘mitjans’ que concorren ‘igualment’ amb els sons, les cadències, el nombre i els ornaments, a provocar, a sostenir una certa tensió o exaltació, a en­gendrar en nosaltres un ‘món’ —o un ‘mode’ d’existència—­ totalment harmònic.” A més de la comprensió intel·lectiva —que segurament ens revela desacords, però sense desmereixement—, importa molt la veneració, l’àm­bit del culte. Per això també el menyspreu del poeta inferior, per això la valoració sense cap pietat del poeta que busca el seu temps en lloc de l’harmonia del Temps Quiet: el temps transcendit del desig.

Una lectura, doncs, fervorosa com l’oració, però estancada en si un cop perduda la voluntat d’implorar del rés.

A partir d’aquestes premisses afrontem la lectura de Riba: les estances, les tres suites, les ele­gies, salvatge cor, les tankes… Allà hi ha tot el que es pot so­miar ser a través de la poesia, allà hi ha realitzada la peripècia lírica més elevada i més fonda alhora, ja que les dimensions són una sola en la metàfora de l’Instant que és el poema: “He somiat amb Orfeu a la porta oberta de l’Ombra. / Una absència d’espill ha devorat els meus ulls / ebris encar de mirar-se en el maig tur­bulent de les coses, / plens d’a­bocar sobre el cel tantes aurores del cor. / Fou això: de sobte mo­rir al present de puixança / i re­dreçar-me enllà (oh immensa­ment!) dels adéus, / pur anhel tot jo i, secreta dins l’ànima, orella / que la desperta i per on tota reviu en l’obscur.” Quina raó mi­llor que aquesta radicalitat anhe­lant per disfrutar de tots els be­neficis d’una obra poètica que ens planteja l’adoració —l’“ena­morament”— inclús fins més enllà de l’extinció: “Aquí es besa­ren / dos amants, com de sobte / no coneixent-se: / fora del temps, dels rostres, / en la me­mòria pura.”

Però és que, a més a més, en el cas de Riba-poeta-català hi ha una raó afegida que el fa atrac­tiu: és el primer entre els conside­rats grans de la nostra cultura que planteja un discurs cosmo­polita, sense connotacions, sense refiar-se mai —contràriament als “[…] qui prendrien que la llen­gua fes la meitat dels versos per ells […]”— del providencialisme de les paraules, sinó del que con­tenen de significació universal, destil·lada —i a vegades enrarida de tanta exigència— pel treball col·lectiu de la tradició: “¿A qui diré sinó a tu / l’hora plorada en la solitud invisible, / amor, on creix i calla el desig impossible, / on tot verd es nocturn i tot astre insegur, / on la set de més set fa el desig impossible?” Llegint Riba podem arribar a pensar que estem llegint un altíssim poeta traduït per aquell gran traductor de poesia que va ser Carles Riba. Un efecte que no tindrem ni amb Verdaguer, ni amb Carner, ni amb Foix. La poesia de Riba és el vèrtex —un vèrtex massa sol, pot­ser— de la inserció de la literatura catalana en l’apàtrida —Rilke n’és el paradigma— literatura europea contemporània, i, a més a més, en una indiscutible igualtat de condi­cions formals i conceptuals. No és estrany, doncs, que sempre m’ha­gin cridat l’atenció aquells versos de Joan Ferraté que diuen que “[…] en català / només n’hi ha / un, en Carner. / És el primer. / El mateix Riba / ja no hi arriba […]”.

O potser sí que és veritat que Riba “no hi arriba”, però en un sentit no considerat en els versos que acabo de mencionar, en un sentit incomparable amb els dio­rames carnerians: el de la incapa­citat del llenguatge manifestada per Hofmannsthal en la seva Carta a lord Chandos, una difi­cultat detectada en l’obra ribiana per Gabriel Ferrater en La poesia de Carles Riba: “La dificultat de Riba és de molts ordres; i l’ordre essencial és, justament, aquesta generalitat enorme de l’experièn­cia que ell vol comunicar en cada poema; una generalitat tan gran que fa que, moltes vegades, sigui molt difícil d’aïllar, d’identificar aquesta experiència […]”. O com diu Adorno parlant de Valéry a L’artista com a lloctinent: “Tota la seva obra és una protesta con­tra la mortal temptació de fer-se les coses fàcils i renunciar a la fe­licitat total i a la veritat sencera. Millor sucumbir en l’impos­sible.”

Perquè podria molt ben ser que la gran poesia no fos res més —i això segurament ja és excessiu per la paraula humana— que la manifestació de la impotència de l’ens davant del Ser, i aleshores tot poeta capaç de verbalitzar amb facilitat seria suspecte d’ha­ver plantejat el poema sense prou anhel.

Perquè podria ser que el llen­guatge del poema no fos res més que la percepció de l’Absència, com en la sòbria i inoblidable pri­mera estrofa del Cántico espiri­tual de Sant Joan de la Creu: “¿Adónde te escondiste, / Ama­do, y me dejaste con gemido? / Como el ciervo huiste, / habién­dome herido; / salí tras ti claman­do, y eras ido.”

Absència i gemec.

A partir d’aquí, la feina de de­molir la “il·lusió” lírica —de fer tornar a la realitat justament de­nunciada pel poema— correspon als erudits, que, armats amb tot el seu aparat de dates i llocs, obli­guen a ser temporal allò que as­pira a apartar-se del temps.

 “Quadern” d’“El País”, 23-IX-1993

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a INCITACIÓ A LA LECTURA DE RIBA

  1. emi rocta ha dit:

    Molt bo .
    un article/poema.
    Peró, no crec que ajudi al teu bon amic a empendre la lectura sistemàtica de la poesia contemporanea.
    Salut

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s