LA PROGRESSIVA DEPAUPERACIÓ DEL CATALÀ A TVC

LA PROGRESSIVA DEPAUPERACIÓ DEL CATALÀ A TVC (VISTA DES DE DINTRE)

En els començaments de la televisió catalana, hi va haver un debat que es volia de fons, encara que després es trivialitzés per desacreditar-lo, sobre la necessitat d’establir un model de català que servís a l’agilitat de la comunicació i que superés l’anomenat estàndard literari, massa deutor d’un ús més cultural, més estètic, que no pas comunicatiu. Les opinions de seguida van ser enceses, perquè, en realitat, el debat depassava els estrictes límits d’un llenguatge útil als mitjans de comunicació orals i escrits i posava al descobert, per la mateixa situació de marginació soferta sota el feixisme per la nostra llengua, tota una situació d’anquilosament del català. La modernització i acceptació de certes tendències i influències, una acceptació dictada per la realitat, feta, però, en unes condicions de desconeixement generalitzat de la pròpia llengua per part de la població, va fer témer als sectors més ultraconservadors de les essències idiomàtiques que el carro aniria pel pedregar, sense entendre que ni carro ni pedregar tenien res a veure amb el que es proposava, que no era més que la necessitat estricta de perdre els complexos i de sumar-nos a les llengües del nostre àmbit amb les quals formàvem un mercat cultural i de la informació, i això amb tots els avantatges i amb tots els perills que l’opció comportava si no ens estimàvem més morir de rancis. Preservar una llengua pensàvem alguns que volia dir exposar-la a la realitat i no pas mantenir-la en formol. La mostra que el debat depassava l’àmbit de la comunicació va ser que a partir d’aleshores bona part de la llengua literària del país es va sumar a la posada al dia que s’estava gestant i que la mateixa literatura de la resistència havia començat amb Espriu —recordem el seu explícit rebuig del perfet simple en benefici de la perifràstica a l’hora de revisar la seva obra en prosa, perquè la mètrica del vers en dificultava la rectificació—, amb Ferrater, la intel·ligentíssima dedicació lingüística del qual era ben mal acceptada pels embalsamadors de Fabra, i amb Vinyoli, autor d’una obra en vers que va fer baixar del pedestal la polsosa retòrica noucentista, i això per no parlar de la encomiable feina tant en la faceta d’autor com d’editor de Joan Sales, les propostes lingüístiques del qual eren rebudes amb un odi feroç pels que aleshores remenaven les quatre cireres de la catalanitat. Però, ¡esclar!, encara que la posada al dia de la llengua, que amb l’arribada de la democràcia passava a tenir usos fins aleshores inèdits, s’anés imposant cada cop més clarament, si més no, per la mateixa inèrcia dels fets, potser sí que no quedava cap altre remei que acceptar-ne el fet consumat, encara que fos rondinant una mica, però se n’havia de castigar el missatger, com si els permanentment malhumorats conservacionistes simbòlics de la llengua, poc donats a celebrar res i menys la derrota, tot i l’inveterat costum del país, n’haguessin de fer pagar el beure a algú. No entraré a detallar les bestieses i els insults, les frivolitzacions i altres galindaines que alguns van haver d’aguantar, perquè qui hi estigui interessat ho trobarà a les hemeroteques. Fins i tot hi va haver un periodista ara mediàtic amb ínfules de “progre” que va afavorir la reacció més ultrancera amb el famós reduccionisme de heavy i light, i com hi ha món que es va quedar més inflat de satisfacció que un bocoi. Sigui com sigui, el que sí que puc afirmar, perquè alguns ho vam haver de veure i viure, és que d’una manera sòrdida es va anar marginant la gent que havia protagonitzat simplement l’advertiment d’una necessitat i havia proposat i intentat fer-hi front. Ara ens trobem, doncs, com he dit, que les tesis han hagut de ser acceptades perquè són al carrer en boca de tothom, però els defensors d’aquelles posicions continuen proscrits, en una actitud molt del país que ratlla en la imbecil·litat. Es continua sense suportar que el mirall ens digui la veritat, i per això se’l fa miques. L’únic inconvenient que té tan radical solució és que cada trosset és un nou mirallet que multiplica l’evidència.

Bé, deixem-ho aquí i no ens embranquem amb metàfores, perquè el motiu troncal d’aquest article no és pas reivindicar el bon nom dels que, ben bé com si fossin personatges de Nathaniel Hawthorne, van haver de portar a la solapa la “lletra escarlata” que els van cosir els patriotes lingüístics –els fets els hi han arrencat fa temps–, sinó el de denunciar com aquesta situació d’hipocresia lingüística ha creat de fet una situació en què, mort el debat i “arrestats” els culpables, però sense capacitat ni model per oposar-se a un fenomen mundial que no admet la nostàlgica seguretat de les fronteres, s’ha deixat que les solucions que s’havien començat a aplicar es podreixin. Com que no es té un model d’estàndard elevat, com en diuen alguns en el seu idiolecte “teològic”, amb què encotillar les noves formes de difusió del llenguatge, perquè de seguida se’ls trenquen les barnilles, i com que l’ensenyament està resultant un fiasco, tot es deixa sense rumb, amb hibridacions cada cop més estrambòtiques i sense idees amb què revitalitzar els models practicables en l’àmbit de la comunicació. Només s’ha de parar l’orella una estona i escoltar qualsevol programa de TVC —informatius, esports, sèries, pel·lícules, programes d’entreteniment, etc.— per adonar-se que no hi ha cap mena de criteri i que la ignorància lingüística s’ha ensenyorit de la programació. Des dels pallassos de la tele, que si no ho fan en castellà no fan gràcia, fins als indis de les praderies i els “xoriços” de saloon, que parlen fins i tot en perfet simple, passant pels nyaps dels anuncis o dels presentadors quan s’obliden de les crosses —tot amb la remor de fons d’una fonètica que fa feredat—, la gamma de despropòsits que es pot tenir amb unes poques hores d’audició televisiva causaria hilaritat, si no fes autèntic pànic pel que indica sobre el nostre futur com a parlants. Parodiant un periodista esportiu que micròfon en mà parlava del mal estat d’un estadi de futbol, podríem afirmar que el català en antena “està que es cau” i que aviat “es vindrà a baix”. La trista realitat és que qui té autoritat per modificar aquest estat de coses no l’exerceix i tothom amaga el cap sota l’ala del seu magre saber. Resultat: els professionals que es barallen cada dia per, si més no, minimitzar la catàstrofe, es troben desassistits, i no és pas que per apagar el foc estiguin demanant mitjans aeris. O potser sí, perquè tot sovint no tenen cap altre remei que encomanar-se al cel. Insisteixo. ¿Qui en té la culpa, de tot plegat? Algú, mirant de no buscar-se maldecaps, podria tenir la temptació de respondre com un cec i desorientat Polifem: “¡Ningú!” Però tots sabem que els responsables tenen nom, com en tenia l’espavilat Ulisses.

En fi, un podia pensar que l’exercici del poder durant vint-i-tres anys de l’anterior govern havia portat a la rutina i la deixadesa i esperàvem fins i tot amb il·lusió —d’on sens dubte deriva il·lús— que un nou govern faria incidència, amb voluntat revitalitzadora —que en aquest cas també significa pressupostària—, en la qualitat i en el model d’una llengua que es voldria moderna i modèlica. Res més lluny de la realitat. Pel que estem veient amb profund pesar, això del català, un cop cobert l’expedient legislatiu de la normalització per quedar bé a la foto parlamentària i fer contenta la bona gent, no interessa ningú, un “ningú” tan gros que ara sí que la cosa no té nom. I mentrestant, potser esperant perpètuament que escampin uns núvols que no deixen veure el cel del “català revelat”, a TVC —no ho oblidem, una eina creada per treballar per la normalització i la consolidació de la nostra llengua— no sembla pas que es tingui cap idea clara sobre el problema, perquè, a la vista del català sense criteri, i sovint sense norma, que es gasta en la programació, és evident que s’hi practica allò tan nostrat de qui dia passa any empeny, alguns fins més enllà de l’edat de jubilació i tot. Com que hi ha qui ho permet.

2004

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s