NOTA DE L’AUTOR (autopròleg al meu llibre “Un moviment quiet”)

NOTA DE L’AUTOR

Un moviment quiet és, de tots els llibres de poemes que he escrit fins ara, el més unitari. Té tres parts, cadascuna composta de set poemes, i el seu tema és el temps o, encara millor, les tres edats del temps humà: el mite, la història i l’instant -o, si es vol, la infància, la consciència i la mort-. Alhora és un llibre de poesia amorosa, en què, contràriament a bona part de la lírica amatòria, s’afirma el jo contra tota estratègia de dilució de la personalitat en la transcendència, en la naturalesa o en l’altre, i en què es qüestiona la confiança en la capacitat prometeica de la paraula, perquè el llenguatge hi apareix com el càstig, com l’estigma dels proscrits de la totalitat.

La primera part, la titulada “Una pàgina sempre blanca”, és, com acabo d’enunciar, l’evocació del temps de la infància, en aquest cas des de l’òptica del descobriment amorós de l’altre, però un altre que ens ignora, cosa que no és sinó una metàfora de qualsevol anhel d’aquella època, sigui quina en sigui la naturalesa, una edat marcada per la no correspondència de les expectatives amb els resultats, una edat sense projectes ni projecció: és el temps del desig sense recompensa, de l’estanquitat del voler, de la interrogació sense resposta; el temps de l’espera en si. Els set poemes que formen aquest apartat són una reflexió sobre un temps que no transcorre, perquè el que hi passa, com que no té cap futur, queda en nosaltres com una cosa enquistada: no hi ha factualitat; en tot cas, només inesperades seqüeles. He dit que la infància era el mite, i per això, com tot mite, no té cap altra realitat que la nostra pròpia invenció: el que en recordem no ha passat mai; d’aquí que sempre que ho convoquem sigui tan present. En els poemes d’aquest primer apartat, hi assajo diversos tons, des del més reflexiu fins a l’elegíac, sense oblidar, com una exigència del tema, el més íntim i confessional, un cop superada la por de la sentimentalitat, en una reivindicació d’una sensibilitat que no admet l’esterilització emotiva a què ens ha sotmès massa sovint el totalitarisme de la modernitat: al capdavall, aquesta emotivitat potser no és res més que una estratègia per retrobar el ressò de la innocència.

La segona part, “Però tu”, és la de la irrupció a dintre nostre del temps històric i, en definitiva, de la vida, com si l’estaticisme de la infància fos una pre-vida, a imatge del mite del paradís. Una irrupció que implica la consciència de ser, és a dir, la consciència del llenguatge, i aquesta transformació de les paraules, iniciàtiques, en noms, que ens obliguen a conèixer, comporta en conseqüència l’aparició del sofriment, de la por, de la soledat, amb l’horitzó inexplicable de la malaltia i la mort. És l’Expulsió. Però tot això té un contrapunt: l’altre que -ara sí- ens vol com a seu altre -la realitat del desig-. Els poemes que componen aquest apartat, més discursius del que en la meva obra sol ser habitual i també d’una accentuada varietat estilística, prenen un caràcter marcadament filosòfic al voltant de la idea central que l’amor, ara real i sotmès al temps, no pot resoldre cap de les agressions que suposa estar viu, però, en canvi, sí que és capaç d’oferir-nos consol -l’única cosa que ho pot fer si no és que busquem refugi en l’alienació- enfront del descarnament de la consciència: la idea de la vida com a ferida que només la mort pot fer cicatritzar i la concepció de l’amor -un amor que assumeix la veritat dels seus límits- com a únic lenitiu.

La tercera i última part, la que dóna títol al llibre, “Un moviment quiet”, formada per poemes molt breus, gairebé en equilibri sobre el silenci, és la del temps enfront del no-temps, la de la consciència abocada a l’extinció, la de la pèrdua eterna del sentit; en definitiva, la del temps mirat des de l’instant que ja no té temps, un tema que sempre ha aparegut en els meus últims llibres de poemes: l’eternitat com a supressió del jo. I sense nosaltres l’Amor, ara en majúscula, és “insignificant”, siguin quines siguin les promeses que se’ns facin i que estiguem disposats a creure’ns.

Valguin aquestes ratlles com a possibles pautes de lectura d’aquest llibre, amb el benentès -esclar- que no pretenen, ni sabrien, esgotar ni de bon tros tots i cadascun dels significats que es puguin derivar dels poemes que el componen.

Qualsevol poema és tan sols un indici.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s