“DESTRET”

DESTRET

A pesar de tantes i tantes classificacions literàries com hi ha, a pesar de tota la taxonomia d’estils i de gèneres que es vulgui instituir i de les nombroses famílies generacionals que es vulguin formar per agrupar els autors ben bé com si se’ls volgués aconseguir una rebaixa en els viatges amb tren o la concessió d’alguna ajuda governamental, ben mirat, un text literari només es pot abordar de dues maneres: objectualment o reflexivament, és a dir, tractant-lo com si fos alguna cosa matèrica -i això és característic sobretot de l’anomenada modernitat- o treballant-lo com un dels molts possibles desenvolupaments lingüístics comunicatius, amb les determinades particularitats que es derivin en cada cas concret de la tradició corresponent.

En la primera de les opcions, l’autor agafa la paraula com a material, es refia de la fluència del discurs i de la seva expressivitat, deixa que les paraules parlin per si soles, com si fos un mèdium de si mateix com a altre (Je c’est autre), i com a màxim les recondueix formalment, sovint cap al mer formalisme amb la coartada de l’autonomia mallarmeana de les paraules. En aquesta actitud hi ha, com a experiència límit, l’automatisme, amb què l’autor deixa que el discurs el digui, convençut que el control de l’inconscient per la consciència és una traïció a la veritat personal, talment es tingués la dubtosa convicció que la veritat d’un mateix sempre és oculta i la raó no hi té res a dir. L’autor que escull aquest camí, doncs, només seria responsable respecte a la pròpia subjectivitat, en una mena d’objectiva innocència. Remetent-nos als antecedents -Lautrémont, Rimbaud, expressionisme, surrealisme-, massa sovint tot plegat, ara ja únicament epigonal pel mateix desgast dels motius que hi van donar lloc, acaba en la paradoxa d’una arcàdica “temporada a l’infern”. És la tendència de la joventut, la de les paraules encara lliures de conceptes. La impunitat del símptoma enfront del compromís del diagnòstic. O és el patètic pacte fàustic que alguns intenten fer amb el temps.

En la segona de les dues opcions, la voluntat de l’autor és establir una relació dialèctica entre desig i raó, entre pulsió i pensament. És l’assentament conceptual del llenguatge. L’autor, sense abandonar la nietzscheana màscara de l’artisticitat i sense renunciar a l’impuls de la paraula reveladora de la pròpia intimitat, pretén establir amb la seva secreció lingüística una relació de comprensió: pretén comprendre el que diu per dir d’una manera universalitzadora, comprometedora amb l’altre i de l’altre. És, doncs, la paraula que, a més de reconèixer el propi jo altre, el propi jo fora de si, reconeix l’altre com a objecte: aquell objecte riquíssim perquè, a més de ser allà, intenta també explicar el seu ser-hi i obliga, doncs, a qui s’hi adreça a tenir-lo en compte no tan sols com a presència, sinó com a voluntat. És el pas que permet descobrir el que és genèric en allò que és específic. Evidentment, en aquesta segona posició, el discurs té en compte la comunicació d’una dicció no únicament expressiva. Per tant, és d’una gran amplitud i acull des de la literatura de l’experiència fins a l’especulació poètica de caràcter filosòfic. Si la primera, l’objectual, era la tendència de ruptura amb la tradició i, com he dit, caracteritzadora de la modernitat, aquesta segona, amb totes les modificacions que la mateixa tradició moderna hi ha incorporat, és la que dóna continuïtat, en l’àmbit del text literari, a la voluntat reflexiva del discurs humà a pesar de pèrdues tan cabdals com Déu o la identitat del subjecte. Una voluntat reflexiva no unitiva, sinó contrària a l’única unitat que ens resta: la de la mort, la de l’anul·lació de la identitat en qualsevol dels magmes possibles.

Enmig de l’una i l’altra, tota mena d’hibridacions.

Valgui aquesta introducció per situar l’últim llibre d’Antoni Clapés, Destret (Emboscall), però també els dos anteriors, Llavors abandonaries Greifswald (Emboscall) i In nuce (Proa), i, per extensió, tota la seva obra poètica, en la qual ja de bon començament es manifesta una decisió estilística i temàtica que s’adscriu a l’àmbit del poema com a reflexió, una decisió inicial que es perfila cada cop més i millor i que es densifica en els últims llibres citats de l’autor.

¿Cal dir-lo, el no-res? / (Aquest no res que a penes si és.)

Com acabo de dir, l’obra d’Antoni Clapés pertany plenament a la literatura que he anomenat reflexiva, encara que se situa ben lluny d’una reflexió sobre la quotidianitat de l’experiència. La seva poesia ens condueix al punt més abstret -i més absort- del possible discurs filosòfico-poètic per mitjà de la intuïció instauradora, i fins i tot afirmaria que és una de les obres poètiques més pures -en el sentit que la puresa té en literatura d’antirretoricisme i de síntesi, de nuesa biogràfica- que s’han fet mai en català, una obra que entronca, empeltant-s’hi des de la mesura dels seus mèrits, amb el tronc configurador de la gran lírica europea que arrenca de Hölderlin i que es hereva de la tendència que culmina tan temàticament com formalment amb un Juan Ramón Jiménez o que es precipita a l’abisme amb Celan.

Prega Senyor sí pregapregaprega: som a prop / a tocar del teu no-res.

És en aquest a tocar del teu no res quese situa Destret, un títol d’una sola paraula que conté en les seves lletres, com un enigma, el terme “desert”, l’espai real metafísic de molts dels poemes de l’autor.

Espai deseixit d’afanys, de sofriment: inabastable, aquesta mar d’arena i de vent que travesses feixuc, lent i que t’acull en la seva desolada solitud. (…) Infinita repetició d’un mateix, únic paisatge que no admet comparança. Que ets tu mateix sense memòria de tu.

Un espai real metafísic on la presència atuïdora de la llum -paradoxalment- és anul·lació de la vida. Per això, contra la “il·luminació” encegadora de la poesia objectual, que sovint enlluerna els mateixos autors que la intenten, fins al punt que els versos no els deixen veure el poema, Antoni Clapés tria la “reflexió”, una opció que el porta a apartar-se de l’aparent naturalitat telúrica de l’esclat per conduir el discurs líric cap a la màxima abstracció conceptual, que és, en definitiva, un cop engegada la història, l’autèntica realitat humana, per molt que s’hi vulguin oposar els “bons salvatges” de la paraula. La realitat com a imatge especular, com a especulació. O com a ombra sense cap focus de llum que la projecti. Potser el viatge de tornada del mite de la caverna platònic, un cop descobert l’enlloc de la Idea.

Viatge de llums vers la llum, / aquest insofrible no-res.

Antoni Clapés indaga els límits, s’adreça als marges del llenguatge, i conscient que no hi ha paraules per anomenar aquella realitat inexistent on nia el dolor ontològic, el dolor de ser per haver de deixar de ser -aquest dolor abandonat per tants com es refugien en l’humor i la riallada, incapaços de resistir-lo-, combina els noms que hi ha per fer aparèixer, si més no com a contrast, l’espai negatiu del no-res, del no-ser, i per un moment, com si sentís la feblesa que sent aquell que perdut al desert creu endevinar un oasi, en voldria fer paradís, esperança.

Abandones senderes interiors / per retornar als marges. Enrere, / biaix de mots, fraseig d’ombres, / illes a la deriva: / jardí del pur no-res.

Clapés amb els noms encercla, gairebé habita, aquell espai situat enlloc, però percebut en tot i posat al descobert per la mort, que des de l’aparició de la paraula al món és la manifestació de la inexistència en la vida, és la prova que faltava per demostrar-hi que el no-res no consisteix únicament en simple oposició conceptual al que hi ha. La mort és la frontissa que articula existència i inexistència i que els versos de “Destret” a vegades fan girar com si fos possible la intromissió de la veu en el silenci. ¿La porta del jardí?

Tan sols / allò no dit / pot acollir la teva escriptura.

D’aquí totes les estratègies intentades: des del crit fins al silenci, des de la revolta fins a la meditació, potser el to de veu predominant en l’obra de Clapés. En els seus llibres, la paraula es posa a prova en els intents d’articulació de nous sentits, en els intents de formar perífrasis que descriguin tot allò que no té cap nom. És la voluntat de fer sorgir el que no hi ha, si més no, com a negatiu. Perquè el que no hi ha hi és com a dolor, i per això necessitem fer-ho evident encara que només sigui com a absència, com a falta, com a nostàlgia d’alguna cosa que és fora nostre, que mai podrem viure, però de la qual ens n’ha quedat la sospita, la carència: com el buit deixat per un membre mutilat, com el so de la boira, com un record d’abans de ser que la consciència de la mort ens remou.

El dir del no-res / és el llenguatge de tot.

Però al capdavall de l’esforç, de l’intent d’ocupar la buidor parlant-ne, hi trobem tot sovint el desassossec, la veracitat de la no salvació, perquè seguir l’impuls d’aquest alè lingüístic que ens remet als límits podria fer-nos tornar crèduls, adoradors, sectaris. I Clapés se’n desdiu, en un joc de dir i desdir, en una mena de llum intermitent que en els seus moments de lucidesa ens deixa entreveure la immensitat inexistent, però sense arribar mai a fixar-ne la imatge, una llum que s’apaga i s’encén contràriament a la llum artificial permanent de la fe. Si considerem que els segles -en un temps no pas de dimensions humanes- no són res més que fugacitat, ¿què és la mateixa llum solar, si no una breu aparició -la resplendor d’un llampec- condemnada a la fantasmagoria d’un haver existit sense memòria? I, en canvi, totes les classes “sacerdotals” en fan Veritat: ens parlen de la Llum com ho farien als primitius, com si ens volguessin fer viure en l’eterna infantesa de la ignorància.

En rompre el jorn, es torna més radical el silenci. / Després, llum malaltissa, boira lenta, fred: l’inhòspit dia de la / mort de Crist records d’infantesa.

Ja només queda, doncs, una raó per escriure: com que res autènticament verdader pot instaurar cap Veritat, ens queda lluitar contra la mentida de tants com ho intenten; transformar escriure en descreure, en descrèdit del poder dels que es possessionen de les paraules, dels que les infeuden, fins al punt de fer del terror de la inexistència el territori del seu domini, de fer-ne la seva força alienadora. Clapés ens situa en la nostra autèntica dimensió: ens han mentit els que ens han volgut fer creure que el pensament és un reflex transcendent que ens concedeix en l’univers una centralitat antropomòrfica. Però aquesta certesa, un cop sabuda, no és estàtica; s’ha de continuar dient per contrarestar la falsedat amb aparença de Veritat dels que ho neguen, dels que continuen assaltant no ja la raó, com deia Lucaks, sinó la mera evidència.

Prou de paraules / per dir el nom del no-res. / Torrent ebri / de sequedat. Estremida, / morent llum.

Això és el que hem descobert: ensinistrats en l’esperança, hem hagut d’acceptar que el temps no ens és res més que tensa espera de res. “Destret” ens ho diu ben clar.

El temps es deté just uns instants: els que et calen per comprendre que el viatge de retorn ja no el faràs tu.

L’obra de Clapés sempre ha desplegat la seva ascètica lluita del poema en el territori fronterer de la creença i del nihilisme, aquesta lluita que l’ha obligat -i obliga- a reescriure un cop i un altre cop el silenci contra la prèdica, contra la consigna, contra la manipulació del llenguatge. Però també contra el fracàs i el desistiment. Una lluita radical -a pesar de la calma aparent, gairebé zen, amb què l’autor l’afronta- arrelada en un fondo sentiment de “destret”, un terme que el diccionari defineix d’una manera quasi-existencial: Situació anguniosa, d’extrema necessitat, del qui es veu perdut, sense possibilitat de salvació, si hom no li porta ajut. Però, ¿qui pot ajudar-nos si no és a costa de creure’ns la mentida, el miratge? A vegades -i a pesar de tot-, contra la falsificació de l’esperança i enfront de la temptadora i gratificant utilització dogmàtica de l’anhel d’un més enllà dels límits, la lluita empresa amb les paraules, i contra les paraules de la fal·làcia, s’ha de resoldre en renúncia fins i tot de l’experiència de dir-se, en ascesi del llenguatge. Un silenci significador no pas com a metàfora del pessimisme, sinó massa sovint necessari per posar en evidència el discurs finalista de la redempció, potser desacreditat històricament com a creença, però mutat en tantes i tan crèdules seduccions de consum. Un silenci radical per esborrar les falses promeses i alhora il·luminador de la vida de la qual ens volen apartar les prèdiques que pretenen donar nom al no-res. Perquè, ¿què fem contra la desraó de la mort, cansats de la impotència de sermons falsament consoladors, si no oposar-hi la resistència dels més íntims minuts de silenci?

(El poema que has acabat: / la pàgina en blanc.)

El poeta, en aquesta lluita contra la mistificació de la vida i de l’experiència humana que es fa a través de la mistificació del llenguatge, hi ha aconseguit -i el seu to meditatiu ho demostra ben clarament-, al llarg d’una obra que comença a tenir un gruix considerable i que caldria recollir en la seva totalitat, mantenir-hi un equilibri insòlit entre l’oració i la blasfèmia. Un equidistància que, amb l’assumpció serena dels límits -una assumpció que remet al coneixement oriental-, fuig tant del gregarisme com del solipsisme i fa habitable, amb el ressò de l’altre en l’altre, la insoluble soledat de tots nos/altres.

Esborres / tot escrivint el silenci / i ets full blanc/sense ombra, / murada que sagna (sempre): / afany de ser un altre. L’altre.

“Avui”, 4-III-2004

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s