“MURNAU, EL MESTRE”

“MURNAU, EL MESTRE”

Presentació del llibre Entre dues espases, de Margarita Ballester. Espai Mallorca (23-XI-2004)

Abans de llegir les ratlles que he escrit com a presentació del llibre Entre dues espases, de Margarita Ballester, voldria recordar, potser a tall de justificació del fet que jo sigui aquí, en funcions de comentarista poètic, l’entrevista que l’any 1989 li vaig fer amb el poeta i traductor J. M. Fulquet pel suplement literari del desaparegut “Diari de Barcelona”. Aquella entrevista va ser per mi el motiu de coneixença amb la que aleshores era autora d’un sol, però intens llibre titulat L’infant i la mort.

Després d’aquella ocasió en què Fulquet i jo vam oficiar de periodistes culturals, amb la Margarita ens hem vist algunes altres vegades, com el dia que va fer una lectura poètica al Museu d’Art Precolombí de Barcelona, dintre d’un cicle que organitzaven, qui si no, l’Antoni Clapés i en Víctor Sunyol. Però el fet és que el trasllat –el retorn– de Margarita Ballester a les Illes ha impossibilitat una relació fluida a pesar de l’altíssim interès que per mi té la seva poesia, i m’he hagut de conformar a tenir-ne notícies esparses, sobretot a través del nostre amic comú Fulquet.

Fins aquí la coneixença. Ara les excuses per atrevir-me a ser aquí, en aquesta taula, a punt de dir-hi la meva, en aquesta presentació. I parlo d’atreviment perquè no sóc pas cap expert que sàpiga plantejar coses gaire doctes sobre gairebé res ni ningú; els anticipo, doncs, que la meva exposició sobre l’obra de Margarita Ballester no estarà pas carregada de saviesa acadèmica, sinó que serà simplement l’intent potser massa agosarat de posar negre sobre blanc una impressió que ja vaig tenir amb la lectura dels seus dos primers llibres i que ara revifa amb aquest Entre dues espases que avui veu la llum a “Jardins de Samarcanda”.

Deixo aquí el preàmbul i passo a intentar atrapar amb les paraules una sensació, sí, exactament això, una sensació que em recorre de cap a peus quan llegeixo els versos de l’autora i que crec que es deriva d’una condició poètica que travessa tota la seva obra i la fonamenta tant conceptualment com formalment. Vostès, i sobretot tu, Margarita, em sabran perdonar amb generositat el possible desencert del meu intent.

Com acabo d’assenyalar, hi ha una idea nascuda d’una sensació que se m’imposa per sobre de cap altra quan llegeixo els poemes de Margarita Ballester, com és que la seva poesia sempre defuig d’una manera gairebé natural tota mena de pensament binari, i això té la seva expressió fonamental en la presència de la mort en la seva obra no pas com un destí que s’oposa binàriament a la vida i que ens fa adoptar posicions defensives –des de teològiques fins a higièniques–, sinó com un fet que en forma part i la modifica: és ben bé la memòria d’alguna cosa que, com que sabem segur que ens ha de passar, en realitat ja ens està passant i ens ha passat; és la memòria d’un fet futur que actua en nosaltres com qualsevol altre record. Perquè, ¿com viure d’esquena a l’única certesa que tenim? ¿Com oblidar-nos-en? Viure sense la mort és com girar l’esquena a la naixença, i qui sap si la certesa de la nostra extinció no té en nosaltres la mateixa intensitat psicològica inconscient que la infantesa. El jo tot sol no té existència sinó en el jo-res, el jo és meu en tant que és tot…, ens diu l’autora en aquest seu tercer llibre.

En l’obra de Margarita Ballester, sembla ben bé que tot el temps que transcorre entre l’infant i la mort del títol del primer llibre publicat per l’autora, de ressonàncies schubertianes i malherianes, hagi quedat atrapat en un instant i en un complexíssim pronom que el fan simultani i que el converteixen, a pesar de la condició mortal, en etern. Però un temps etern no pas idealitzat. Sentim, si no, què ens deia l’autora en aquell seu primer recull, com una autèntica declaració poètica: […] és impossible el compte enrera. / Tot és etern a dintre meu. Estic ben morta. Un primer recull que estava encapçalat per una cita de Rilke, de les Elegies de Duino, que per mi referma la idea apuntada: […]  contenir la mort, / tota la mort, tan suament / fins i tot abans de la vida […].

Així, doncs, com qualsevol altre record d’allò que ja no és, però que, en el cas de la mort, encara no és, l’extinció –necessària en la mecànica biològica per sentir-nos vius– es trena permanentment amb el present no tan sols com un temor a l’inconegut, al que serà, sinó com una experiència tràgica que, per acció de la memòria, memòria de la no existència d’abans i de després, ens va modificant. ¿Què vol dir presència si no present? Aquesta és la funció permanent del record, tan dolorosa: fer-nos presents en el present, i això només és possible amb l’amalgama constant de memòria i desig, i també d’oblit i de mort, les dues presències del no ser en nosaltres, perquè el record d’haver oblidat és de la mateixa naturalesa que el record d’haver mort. Margarita Ballester en aquest Entre dues espases ens diu en un magnífic final de poema: El vent mou el gronxador que il·lumina el record / no és precisament el quadre de Watteau / que penja de les cordes une âme decadent / l’ombra de no existir és un record funest.

Diria, doncs, que el que he mirat de descriure fins ara és a parer meu la característica més accentuada de la poètica de l’autora: una visió ambigua, complexa, integradora de contraris, que dóna entitat de gran poesia als seus versos, i això a pesar de l’aspecte minimalista que ens salta a la vista quan obrim un dels seus llibres i hi passegem Els ulls, justament el títol del seu segon llibre, ara, però, uns altres ulls, els del lector experimentat de poesia, que abans de la lectura s’esplaien en l’espai del poema enmig de la pàgina, com mesurant-lo, com acotant-lo, com interrogant-lo, com reconeixent-ne el territori, tot plegat com a pas previ del coneixement conceptual. I en aquest pas previ podríem pensar dels versos de Margarita Ballester que la brevetat hi traeix una voluntat epigramàtica, sentenciosa, aforística, però no és pas així. Potser això seria massa fàcil.

En aquest punt, i abans de seguir endavant, algú em podria objectar que, per la via del coneixement psicoanalític, la voluntat sincrònica, d’aiguabarreig, forma part dels fonaments dels moviments d’avantguarda, i és cert. Però jo plantejaria una paradoxa que, com tota paradoxa, té la virtut d’il·luminar-nos ni que sigui com la resplendor momentània d’un llampec. Crec que la modernitat ha fet servir l’experiència de l’inconscient com una pedrera d’on obtenir el material que ha de servir per extreure’n, al seu torn, alguna de les possibles formes que conté, o simplement per exposar-lo intacte. En el cas de la poesia que ara ens ocupa tinc la sospita que, sovint, l’autora actua ben bé al revés: necessita exposar els seus conceptes, la seva racionalitat, a la prova del nou de l’inconscient per obtenir-ne la veracitat, i em penso que aquest tractament de xoc que aplica al poema és justament un dels motius que la porten a una poesia tan depurada en la forma, tan diferent de la retòrica surrealista o expressionista, però tan densa en el contingut, com si hagués aconseguit amb la seva alquímia, un cop més antibinària, fondre “deliri” i “raó” per obtenir-ne l’or. ¿Quina altra explicació té una obra tan breu com la de l’autora, si no l’exigència? Una obra que sovint ens fa pensar en Emily Dikinson. En un dels diversos passatges en prosa d’aquest seu últim llibre, uns passatges que van traçant la seva peripècia estètica, Margarita Ballester ens diu: Si hagués de fer una llista de poetes […] començaria per Emily Dikinson. Una raó és aquest seu “comportament” amb la poesia. La unicitat entre vida i escriptura […].

Un poema dedicat al pare mort del seu segon llibre, que com he dit té per títol Els ulls, ens il·lustra d’una manera diàfana sobre la complexitat sensible de l’autora, sobre allò que n’he dit de la consciència posada a prova per l’inconscient: T’esperava com espera la nit en una plaça, / pare meu, petit… / Abocat a la terra, et sento orfe / i jo amb tu –paraula per paraula– / agafada de la teva mà. / Ella ens espera. L’autora, en el primer poema d’aquest recull, un poema titulat justament Invitació a la poesia, es pregunta a si mateixa, com si li fes mal la seva pròpia densitat perceptiva: Quina la dolorosa cara d’un prisma desmembrat?

La lectura atenta dels versos de Margarita Ballester ens allunya de qualsevol reduccionisme, de qualsevol confort ideològic, i ens aboca al “prisma” sencer, sencer no cara a cara, sinó sincrònicament, ens aboca a un coneixement, no necessàriament ni únicament irracional, on totes les parelles binàries, llum i ombra, espai i res, respiració i ofec, amor i desamor, vida i mort, temps i eternitat, desig i record, i, en última instància, bé i mal, es barregen tan íntimament que ens fan penetrar d’una manera intuïtiva, l’única manera possible de fer-ho en aquest ordre poètic, en una altra realitat, que ens aparta com he dit dels esquemes binaris. No és, doncs, casualitat que l’autora, en aquest seu tercer llibre, Entre dues espases, que avui es presenta aquí, a l’Espai Mallorca, convoqui Murnau, mestre del clarobscur modern on s’amalgamen els opòsits morals, on lluiten barrejant-se la ciència i la superstició, i la figura de Nosferatu, el vampir. ¿Quin altre personatge ens podria servir més i millor per negar tot maniqueisme? El vampir, entre la vida nocturna i la mort diürna, entre el desig de puresa en les víctimes triades i la necessitat d’alimentar-se’n per sobreviure en aquesta mena de llindar per on transita entre el ser i el no ser. Nosferatu és la pugna entre la voluntat de mort i l’instint de vida: és el subjecte modern exiliat dels déus. El poema, titulat (parla el vampir), també dedicat ben significativament al record del pare, diu així: Desconec les rialles dels músics / i les notes que porta la cançó / Ara no puc venir i mirar-te; / queda la nit retirada del solc / per on passen les bèsties / i el dia empeny per on surt el sol / Vindrà la garsa a siular vora teu / mentre jo dormo. // Però algun dia fugiré de la nit / i tanta llum no quedarà insensible: / Murnau, el mestre.

Deia abans de fer front al vampir com un nou Van Helsing ara comprensiu amb el proscrit que el versos de Margarita Ballester ens introdueixen en una altra realitat, però permetim-me fer-ne una maldestra contracció i dir-ne una “alteritat”, una alteritat percebuda a través d’una mirada –encara que, ¿és realment una mirada?, ¿hi tenen res a dir els sentits en aquest punt?–, una mirada, deia, que ens fa pre-veure com una esgarrifança tinguda al moll de les paraules tot allò que hi ha fora dels límits del llenguatge, tot allò que falta en el nucli del llenguatge: potser és la percepció, no teològica en el cas de l’autora, del ressò d’aquella unitat perduda que tant han cantat els poetes o de què tant ha dissertat la filosofia quan ha volgut inútilment posar d’acord els contraris: la unitat en majúscula que era fonament de les “veritats” que tant havien de fer riure Zaratrusta.

Fixem-nos en aquests versos, els últims abans de l’Epíleg amb què es tanca Entre dues espases: (…) He fet escarni del sagrat que mira / que no hi hagi sacríleg sense fe // He fet rodar les copes de verí / que són paraules, només paraules // ara i aquí // em trobo nua de tot allò que he fet // ¿així em vols cruel i esbojarrada mort? // Així em tens // però… // alguna cosa escaparà de tu // i fugiré a ulls que m’han sentit a prop // a llavis que donaran la veu a l’eco d’un narcís trencat.

Així, doncs, aquella unitat que era una imatge positiva, finalista, redemptora, sempre situada en un dels pols de l’estructura binària, encara que es pensés resoldre-la, en la poesia de l’autora apareix com un aspecte més de la impossibilitat de salvació: la unitat no és resolució, sinó tan sols contracció del temps, contracció i alhora magma, entropia ara i aquí. Un ara i aquí flanquejat pel buit, o, si es vol, un ara i aquí atrapat entre dues espases que són la imatge agressiva i fal·locràtica de la divinitat que ens vol imposar el poder per omplir l’espai inexistent de la nostra por. Un ara i aquí que només té continuïtat en el desig i en la memòria dels altres mentre dura el laberint sense sortida de la vida, on mai res queda enrera, perquè sempre es recorren els mateixos camins sense perspectiva. La coneguda fórmula de Vinyoli, a qui Margarita va dedicar les Elegies a un poeta mort, defineix amb perfecció l’esforç d’aquesta poesia: Tot és ara i res. No hi ha finalitat perquè no hi ha causa. Les ficcions mítico-religioses ens en pretenen distreure, no fos cas que fóssim massa lúcids, massa poc creients. Com diu Margarita Ballester en els versos que acabo de citar, ens prefereixen sacrílegs, perquè, com a mínim, el sacríleg també pertany a la fe.

La naturalesa, tan idealitzada, tan divinitzada per la tradició, ens forneix la imatge precisa per il·lustrar el sentit de tot el que s’ha dit fins ara; aparentment tan distinta en les seves parts –riu, ocell, arbre…–, en els espais de contacte, en les zones de barreja, allà on les arrels es podreixen i es regeneren, allà on la humitat de l’aigua penetra a la terra, allà on la pedra s’esmicola, és on hi ha la real realitat, el lligam, la relació, la fusió, és a dir, la negació del binarisme i, per tant, l’afirmació de l’articulació. Els objectes són el lèxic i la transició la sintaxi del món.

Massa absorts en l’alta bellesa dels arbres, molt sovint ens oblidem del sotabosc: la petita vegetació, la terra coberta per la podridura de les fulles, la humitat que ho amara tot després de la pluja… En un sol metre quadrat hi ha més vida i més mort que a les nostres ciutats, però és una vida i una mort per nosaltres inapreciable, una vida i una mort ínfimes que es confonen amb la no-vida i tot plegat ens sembla tan sols una capa intermèdia entre l’orgànic i l’inorgànic.

Aquest és el territori d’aquests poemes de Margarita Ballester que avui presentem: l’humus, la no omissió de la necessària descomposició que torna a fer fèrtil el poema.

En aquest sentit, a Entre dues espases, uns versos ens diuen: Fa un dia fosc / la boira baixa del febrer ensopit / els arbres del silent paisatge / guarden en el seu clos / un esperit d’encantament / i de repòs dels anys damunt les pedres: / tot el que passa dins el meu bosc / ha passat sense temps codificable / només en el redòs de contes i cançons. Contes i cançons: ¿què són si no l’humus de la cultura? Escoltem un altre cop l’autora en un dels fragments en prosa en què ens descriu, com he dit abans, la seva peripècia estètica: Les lectures familiars són aquelles on la passió ha traspassat del llibre a la dicció, a la veu, a l’interès, a la ironia, a l’admiració, al misteri, a la indagació. He tingut la sort de viure els llibres i la lectura no tant com una escola sinó com un comportament.

Reculo fins al començament, fins a L’infant i la mort, i n’anoto uns versos del poema titulat precisament Humitat de la terra dintre els morts: M’he convertit en el banquet després de morta / i creixen les parets entre la carn i els monstres / del meu cap, tot deixant de confondre / la mort amb l’aparença.

Margarita Ballester en l’entrevista de què parlava al començar descrivia així el seu primer llibre: (…) el transcurs entre la infància, és a dir, haver nascut, i l’haver de morir –tenint en compte, a més, que l’experiència de la mort està sempre incorporada a la vida, que no és un moment determinat, sinó que es dóna en el curs de l’exercici de la vida– (…).

 No seria capaç de trobar un final millor a aquesta presentació. Res més. Únicament agrair a Margarita Ballester que els seus versos, d’ara i d’abans, m’hagin permès sentir com a lector totes aquestes coses, no sé si prou encertades i potser massa parcials, que acabo d’exposar, i, evidentment, recomanar-los de tot cor la lectura d’aquest seu últim recull poètic, Entre dues espases, que el miracle dels pans i els peixos editorial ha multiplicat per nosaltres.

“Reduccions”, XII-2006

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s