PER SI SERVÍS D’EPÍLEG

PER SI SERVÍS D’EPÍLEG

Veiem un cos, i també en veiem les diverses parts que el formen, però no tenim cap dubte que peu, dit, tronc, són part d’una totalitat. En canvi, gairebé mai ens parem a pensar –i si ho féssim seria amb inquietud– a què es deu aquesta capacitat inconscient –i quins en són els mecanismes– de construir i desconstruir, sense passos intermedis, o, si es vol, sense cap consideració per les connexions. Amb la naturalesa ens passa el mateix: la veiem en conjunt i alhora en veiem les parts aïllades que formen el conjunt, sense que això ens causi estranyesa, sense que res ens en faci inquirir la relació, l’annexió de cada cosa a la globalitat. És com si la mirada estètica acceptés la superficialitat dels fenòmens i hagués entregat a la científica –o encara pitjor, a l’econòmica amb els seus rendiments– un aspecte primordial de la realitat: l’articulació. Tornem al cos: ¿què és que el fa cos?, ¿el tot, les parts?, ¿o potser la seva capacitat d’accionar com a cos? La bellesa omet sovint el moviment, i si no l’omet sembla que ens el vulgui fer oblidar, com si l’estètica volgués convertir-se en “estàtica”, en un autèntic esforç moralitzador contra la impuresa del canvi, contra el pecat original de la vida. Fins i tot un art com la música, que és essencialment “moviment”, el rebem com una estabilització, una consolidació, una cristal·lització del so, en el sentit d’aquella afirmació de Settembrini, a “La muntanya màgica”, quan diu, parlant amb Hans Castorp i el seu cosí Joachim: (…) Sembla que la música és pròpiament moviment… i, no obstant això, jo la trobo sospitosa de quietisme. Deixin que ho dugui a l’extrem: jo tinc una antipatia política contra la música. Ni la negació nietzscheana de la immobilitat artística amb la seva clarivident idea del “perpetu esdevenir” com a condició tràgica de la vida ens ha apartat mai gaire d’aquesta confortable concepció immòbil, antidialèctica, de la creació artística, que ens ofereix tots els avantatges morals de la confiança i la seguretat, i, en definitiva, fins i tot encara que haguem renunciat als déus, de la creença.

I això mateix ens passa amb el llenguatge artístic de la literatura, i sobretot amb la poesia: la mateixa unitat del poema com a text aïllat enmig de la pàgina ens el fa comprendre objectualment. Intransitivament. ¡Quantes vegades no haurem afirmat que un text poètic és una forma de detenció del temps perquè li para la trampa de la paraula que l’atrapa! Sempre la beateria de l’“antiesdevenir”, sempre la mística, mítica i mistificada recreació de la immutabilitat del Ser, com si l’acceptació del curs fos una experiència massa forta per no oposar-hi excuses de mal pagador. Sí, el poema, allà al mig de la pàgina estèticament estàtic o estàticament estètic, tant se val, incommovible per commoure’ns, satisfets de la nostra sensibilitat, com qui fa el rotet després d’un bon àpat d’emotius sentiments. ¡Que magnífic l’alt relleu dels substantius, dels ben trobats adjectius, dels verbs aclaparadors, sobretot d’aquells que convoquen l’essència contra la fugacitat! Sí, que magnífic tot plegat, com la musculatura immòbil de l’estatuària, com la pinzellada immobilitzada de la pintura, que fan que, ni que sigui per una còmoda estona, no prenguem en consideració el temps: aquella demiúrgica immobilització del moviment en l’art que ens convoca al culte de la permanència i ens fa oblidar que, si res té sentit, que si res és el fonament de la necessitat expressiva, això és justament l’articulació, allò que ho fa temporal tot, perquè el moviment és el temps, i el temps, la mort. ¡Aquest sí que és el sempre escamotejat fonament del dir!, i el titllo d’escamotejat perquè qui incomoda no es guanya la vida ni es fa estimar. ¡Tant hi fa la veritat! M’agradaria citar en aquest punt un paràgraf del llibre “Col·loqui sobre Dant”, d’Ósip Mandelstam: Descrivim justament el que no pot ser descrit, és a dir, el text detingut de la naturalesa, i hem desaprès l’art de descriure l’únic que, per la seva estructura, es presta a la representació poètica: els impulsos, les intencions i les oscil·lacions d’amplitud.

Doncs bé: tot el que he dit fins ara només és el subratllat necessari del “valor”, en el doble sentit de “vàlua” i de “valentia”, d’aquests poemes que acabem de llegir de Montserrat Rodés, d’aquestes “Immunitats” que tenen el coratge de rebutjar l’“estàtica” del poema que es dedica al fals joc de saló d’entretenir el temps: un rebuig fet a costa del que es concep com a “estètica” gratificant i gratificada i que justament fa que aquests poemes se’ns mostrin en la seva radical i duríssima bellesa: el desassossec del “perpetu esdevenir” com a única voluntat de veritat. Però tenim dret a preguntar-nos quin és el tret que fa que aquests poemes s’oposin tan rotundament a la tradició “estàtica” de la poesia i ens condemnin –sí, ens condemnim– a la veracitat del pas, del temps. La resposta immediata, fàcil, en seria la brevetat, metàfora formal de la fugacitat. Però això no és pas prou: la brevetat epigramàtica i aforística, la brevetat comtemplativa i mística o la brevetat de l’esteticisme minimalista, cadascuna amb les seves característiques moralitzants, crèdules o literàriament decoratives, són justament una part dels jocs de saló citats per entretenir el temps. El tret que fa inquietant la poesia de Rodés –i sé que m’arrisco en la resposta– és la importància, l’incisiu relleu que hi adquireixen els elements del discurs considerats “buits” per la gramàtica, els elements que precisament “articulen” el dir dels elements “plens” perquè els noms, inanimats com són per si sols, ens puguin arribar a parlar d’alguna cosa; uns elements articulatoris que he acceptat anomenar “buits”, però per afirmar de seguida que sense ells no hi hauria cos, només membres desmembrats; per afirmar a corre-cuita i categòricament que sense aquests elements gramaticalment “buits”, però portadors dels més súbtils matisos en qualsevol poètica que reflexioni sobre el llenguatge, no hi hauria poema –ni tan sols expressió–, perquè no hi hauria moviment, i ja he dit que, si no és que ens conformem amb l’enumeració, allò que és significatiu de la vida, encara que ens causi dolor, és el món inatrapable del desplaçament: un món tan inassequible com el més metafísic dels móns que ens puguem imaginar. Parlo de les frontisses que són les preposicions i les conjuncions, sobretot amb el grinyol sempre amenaçador de les adversatives… Parlo del gir sobre l’eix d’un adverbi inesperat… Parlo dels canvis de rumb, de l’alentiment o l’acceleració, de l’omissió o l’agressió de la puntuació, de les pauses, de les juxtaposicions, dels anacoluts… Parlo de l’hermetisme dickynsonià dels guions… Però no tan sols d’això: també parlo de la constant interrogació sense interrogants com a signe que no hi ha cap esperança de resposta, o de l’ús recurrent en l’obra de Montserrat Rodés d’alguns gerundis o infinitius que desdiuen més que diuen per deixar-nos enfrontats a la mera articulació de l’“impuls”, de la “intenció”, de l’“oscil·lació”, per fer servir els tres termes de Mandelstam, sempre sense la substantivitat de la resolució, que seria al capdavall la consolidació de l’enganyós benestar de parlar del temps com dels temps verbals per tenir-lo atrapat així, com un entomòleg amb els seus insectes i les seves agulles de cap, a l’apartat corresponent. Rodés administra tots aquests recursos d’una manera tan “significativa” –en el sentit que carrega de significat allò que en principi era significant i prou– que els seus poemes se’ns presenten amb tota la radicalitat d’una aposta formal per fer aparèixer allò que és precisament el sistema nerviós del llenguatge, l’estímul-resposta sempre tan poc confortable, tan veritat, que ens allunya de la blana quietud de la fullaraca nominal, del polit desgast retòric de la sentimentalitat, per precipitar-nos en l’aspre “esdevenir” dels gestos –sí, perquè els nexes són els gestos–  dels autèntics sentiments: aquells que sempre es resolen en el dolor de la impossible plenitud i de l’encara més impossible conservació.

Tant en l’amor com en la malaltia hi ha alguna cosa, algun desig o alguna por, innominable, que està més enllà dels cossos que s’estimen o dels cossos que emmalalteixen: són les preposicions, les adversatives, les juxtaposicions, els punts suspensius…, en definitiva, els nexes que ens articulen el cos amb les expectatives del plaer o el terror. Atrapar això és l’afany, l’ambició, la sísifica gosadia d’aquestes “Immunitats”, un títol ben contradictori si no és com a afirmació que només l’acceptació, la lucidesa –no pas la resignació– ens fa “immunes”. Com es diu en algun lloc del cicle artúric, allò que fa invencibles els cavallers de la Taula Rodona és la indiferència pel propi destí. Ho podria subscriure Nietzsche amb la firma del seu “perpetu esdevenir”. Però ara –dopo tanto, com diu Ungaretti– sense ni l’aventura esperançadora del graal.

Acabaré amb una incorrecció si considerem els temps de retrocés humà que corren. Unes paraules de Marx, i a sobre en vers, em serviran d’epíleg d’aquest epíleg. Són les de l’última estrofa de la segona part del seu poema titulat “Perplex”: ¿Per què haurien les paraules de forçar-se en va, / si són so i figura boirosa, / que és infinita com el dolor de l’anhel, / com tu mateix i com tots?

Epíleg del llibre Immunitats, de Montserrat Rodés (2005)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s