“LA NIT DELS PEIXOS”

LA NIT DELS PEIXOS

No sé si, després de tantes decepcions totalitzadores, la poesia encara sent l’impuls de la veritat, precisament ara que la tenim tan esquinçadorament davant dels ulls; ara que la veritat, desacralitzada, ha deixat de ser administrada i ha passat a mans de cadascú. Però si el poema encara conserva ni que sigui una engruna d’aquest afany d’indagar, si encara practica l’esforç de no mentir, ¿de què ens pot parlar actualment si no dels terrors que, tot amb tot, ens continuen impulsant a buscar lenitius a pesar de saber que ja no n’hi ha cap d’eficaç? Perquè amb la desamortització de la veritat ha quedat patent que els venerables doctors que ens oferien fórmules miraculoses no eren sinó xarlatans. Però, pobra poesia, ¡quin paper més galdós que li correspon si vol parlar sense embuts! Perquè, ¿quina és la veritat tret d’aquesta certesa d’insuficiència que sentim constantment? Aquesta sensació de no poder ser res més del que som i, en canvi, haver de viure amb l’ànsia de molt més. Sí, fa mal dir-ho, però només diu veritat la poesia que desenganya. Esclar que se’m podria objectar que reconeguda la incapacitat de transcendir-nos podem parlar simplement de la contingència, de la biografia factual. O dedicar-nos com els mags professionals a l’il·lusionisme, sabent que fem trampa i que només enganyem la innocent audiència juvenil acabada d’arribar a això de la literatura. És cert, tots ho hem intentat: viure la felicitat del moment, dedicar-nos a atrapar el bell lepidòpter de l’instant, embalsamar-lo i clavar-lo amb les agulles de les paraules. Però al capdavall passa que tot el muntatge lingüístic preservador s’acaba podrint, com si no hi hagués cap vernís ni cap formol als diccionaris per parar la lenta descomposició de la vida. El poema no serveix ni tan sols per fer de taxidermista. Per poc sincers que siguem amb la nostra psicologia lingüística, la dialèctica de les paraules ens fa trontollar com trontolla el boxejador que acaba d’encaixar un directe a la mandíbula. De vegades, la més ferma voluntat de perpetuar, de parar, de sublimar… és la més terrible cara de la tragèdia del temps. Quan et deixes anar per agafar alè sempre et compten fins a deu. No hi podem fer res: la paraula artística si és veritable no pot sostreure’s a la desesperació. En tot cas podem demanar-li que no faci gaires escarafalls romàntics i que es converteixi en temperada desesperança després de tant rebombori existencial: podem, doncs, modelar-la amb les mans de l’enyorança i la bellesa. Això és precisament el que fa Francesc Garriga Barata als seus llibres, com en La nit dels peixos, l’últim publicat fins ara pel poeta: no oposar-se al pas del temps amb exabruptes de lírica exasperació, sinó reviure’n la fricció dolorosa, la ferida a les mans de la corda dels dies que se’ns escapa, però que no podem deixar anar perquè a l’altre extrem, penjada sobre el buit, hi ha la nostra estimada memòria: despenjo els sants. / i estimo els buits. // traieu, amics, l’estora i escombreu / la brossa / de les pregàries inútils. // que us vegin les rajoles / que trepitjaren peus d’infant. // tindrem prou temps per veure qui s’acosta? I ho fa amb el posat impertèrrit no pas de la resignació, que d’una manera o altra espera alguna recompensa al seu capteniment, o que potser practica alguna impossible revenja, sinó de l’admissió dels límits sense cap més història: sense cap horitzó. (…) potser no serem àngels, els vells, / llençols de mal dormir, / desdibuixats, / amb taques al jersei. // i ens queda massa amunt / el pis del que estimem. A més a més, com ho mostra la delicada brutalitat —valgui la paradoxa— d’aquests versos, l’autor, en una acrobàcia poètica d’extrema dificultat d’execució, tot i l’aparent senzillesa amb què la resol, aconsegueix teixir aquesta desesperança crònica del temps amb un ordit tan subtil, amb una tan enigmàtica claredat, que ens fa sentir la inevitable fugacitat de la nostra condició temporal amb una mena de conhort. Les seves paraules endevinen a l’hora de ser dites la modulació precisa per parlar-nos de la por més terrible, la de la renúncia incomprensible al jo, d’una manera serena, gairebé diria satisfactòria: els déus no ens trobaran. / l’oblit apaga a poc a poc / el temps que ha estat més nostre. La poesia de Garriga Barata, tan desassossegadora en els continguts, exhala des de sempre una aura d’artista oriental ensinistrat a representar amb poques línies el crepuscle, ensinistrat a retenir la fugacitat de l’aparença fent-la essència en l’essencialitat del poema, aquesta aparentment possible impossibilitat que, com en el càstig de Sísif, ens empeny un cop i un altre cop a tornar a intentar el poema, a voler fer, com l’autor, de cada poema el poema. És la hipnosi de l’escriptura artística que ens fa creure, com un conjur, com una “xifra complexa”, que quan ens despertem ja no haurem de tornar al començament perquè el poema ja no rodolarà mai més pendent avall. Sí, sovint la poesia de l’autor de La nit dels peixos em fa pensar en els versos finals de l’Elegia número X de Riba: (…) penso / en el xinès subtil, d’ànima ardent, que té els ulls / fits en la xifra complexa del seu poema i l’abraça / tot a cada instant mentre en deslliga els sons purs. Marcel Proust, a El temps retrobat, la setena part de la seva Recherche, dissecciona amb precisió d’expert aquesta sensació plaent de la formalització a pesar del dolor que representa: (…) Les idees són succedanis dels sofriments; en el moment que aquests es transformen en idees, perden una part de la seva acció nociva sobre el nostre cor, i fins i tot, en el primer instant, la mateixa transformació genera sobtadament alegria. I això només ho pot fer qui, com Garriga, ja des dels seus llibres inicials, ha sigut capaç d’observar-se amb fred rigor d’analista com a objecte de l’experiència compartida: no són les lletres les que ens parlen, / sinó el blanc de la plana, / l’enuig del que hem deixat sense cap tinta. Aquella experiència prèvia a qualsevol altra condició històrica amb què posteriorment se’ns classifica i se’ns separa interessadament per edat, per sexe, per raça… L’experiència ambivalent d’estar sent, aquesta experiència sense atributs que és sempre anterior a aquestes altres condicions amb què se’ns enfronta entre nosaltres per deixar-nos inermes pel que fa a la classificació fàctica de la riquesa i la pobresa. Però deixem de banda les consideracions sociològiques, tot i ser fonamentals per comprendre la història del discurs, i llegim, com a conclusió definitòria del savi escepticisme del poeta, aquests versos d’irònica malenconia de la “La nit dels peixos”: (…) al fons del mar, l’estol dels peixos, / bocabadats, / somnien una nova revifalla / del món, i trepitjar la terra ferma. / refer el camí al no-res / per l’espiral del tot. / /cal repetir les coses mal deixades.

Encara que, segurament, i em sembla que Garriga em donaria la raó, tot seria inútil, perquè en la repetició, en l’etern retorn, ens tornaríem a equivocar. Sabent-nos com ens sabem depredadors voraços, més val no fer-nos gaires il·lusions.

“Avui”, 9-XI-2005

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s