APUNT

APUNT

En la literatura i en l’art del segle XX, en la literatura i l’art troncals del segle XX, es dóna un fenomen que per mi és d’una importància cabdal tant en positiu com en negatiu: la cosificació de l’obra. Amb una consciència cada cop més accentuada d’aquest aspecte, fins aleshores només aspecte i prou, la forma amb què es presenta la intenció, el contingut, deixa de ser instrumental per passar a ser part del motiu de l’obra. És la necessitat de fer aflorar a la “superfície” la radicalitat. El significat del text, de l’escena filmada, del tema pintat, etc., ja no són prou sense l’emfatització de la forma. El discurs natural ja no és admissible. Cal representar amb força, rebentar les formes de presentació originals, per subratllar la intencionalitat de l’obra, fins al punt que, sense aquest subratllat, l’obra perd tota la força transgressora que potser com a contingut ja posseïa. Evidentment, això que en principi és un avenç té un problema molt greu que porta a la mera repetició o a l’esgotament de les possibilitats expressives: l’esteticisme modern, el formalisme sense més. La forma, amb tota la seva força de representació del conflicte en un primer moment, acaba quedant buida de conflicte i apareix, d’aparença, com un gran esclat buit: una explosió sense pólvora ni objectiu. Perduda tota dialèctica amb la realitat del conflicte, la mera formalització queda estàtica i estètica com una explosió immòbil. Incapaç ja de fer mal, de trastornar, només en queda la bellesa de la fotografia d’uns focs artificials. Fins i tot la postmodernitat, que, un cop negada la totalitat problematitzada, s’adapta al territori del possible, encara juga amb les formes més radicals de l’avantguarda. Des d’aquí, doncs, ¿com transitar d’una manera honesta pel món de la creació artística? Evidentment, és una pregunta retòrica, perquè prèviament sabia que no en tinc cap, de resposta, ni potser la vull. Potser es tracta de no respondre, per veure si així ens deixem de fer preguntes que ens tornen a obligar a fer formacions de batalla i a definir-nos com avantguarda o com a reraguarda. L’art com a arma de combat, com a exèrcit d’ocupació, com a punta de llança i tutti quanti. ¿No és més fàcil pensar que en l’experiència humana no hi ha cap victòria possible, cap final de laberint, i que s’ha de continuar, si s’ha de continuar, només perquè només la mort para i perquè aquesta cosa tan estranya, tan antinatural, com és el sentit no acabi en mans només dels que l’acaparen des del poder i el branden amenaçadors?

Inèdit, 2006

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s