RAÓ DEL POEMA

RAÓ DEL POEMA

El poema és un viatge de l’optimisme a la decepció. Perdonin que ho digui així, tan brutalment, tan taxativament, però miraré d’explicar-me. La primera lliçó que rebem és justament la de la seva inutilitat. Aquells primers poemes fets amb tant afany per obtenir el desig amorós, si som sincers, hem de reconèixer que gairebé mai van servir-nos de res, i si alguna cosa vam obtenir de l’altre va ser segurament a desgrat del nostre primerenc discurs líric. En el fons no fèiem res més que posar el poema a l’alçada de l’oració, i no ho dic pas com una virtut. Volíem que les paraules ens servissin per pidolar i obtenir, com fan els crèduls amb les oracions de les seves sectes respectives. És a dir, preteníem que el poema, talment un document de la burocràcia del desig i del temor, fos com les sol·licituds adreçades a qui pot concedir-nos el do perseguit. Aquesta és la primera i gran lliçó, la de la inutilitat, o més ben dit la de la gratuïtat, que podem extreure de les nostres experiències líriques juvenils, generalment saldades en fracàs: la poesia és una veu que clama, plora, prega, que es queixa sense interlocució, ni cap esperança de recuperar-la mai, i el que fa que siguin grans els grans poetes moderns, allò que n’impulsa les obres més importants, a part de raons històriques i socials, és aquesta consciència cada cop més elaborada d’inquietud per la soledat germinal i profunda de l’home contemporani. El poeta modern s’enfronta sempre amb les paraules, no pas les utilitza, sinó que s’hi enfronta, perquè les paraules no són res més que l’expressió del temps. Ben al contrari que el poeta pre-modern, que, com els sacerdots, les pretenia salvífiques, redemptores o, si més no, consoladores. Les pretenia, en definitiva, quietistes, eternes. Deia, doncs, que les paraules són eminentment temps. La mateixa oració aquest cop sintàctica és pura temporalitat. Quan diem una cosa, com ara estic fent jo davant de tots vostès, allò que ja hem dit és passat irremissible i el que anirem dient a partir d’aquell moment precís encara està esperant en el futur. I és amb aquestes armes absolutament temporals, com són les paraules, que pretenem, i no tenim altre remei que fer-ho, perquè elles mateixes ens turmenten amb la nostra caducitat…; que pretenem, deia, fer front a la idea de final: de mort. Però, ¿què ens han fet fins ara les paraules, i per desgràcia ens continuen fent? Ja els hi diré ben clar: enredar-nos, sí, tant en el sentit col·loquial d’enganyar-nos com en el sentit teològic d’embolicar la troca del llenguatge; el discurs de la credulitat, el discurs de la por, només ha fet això: fer afirmacions tretes de la vida, a imatge i semblança de la vida, i projectar-les al buit per fer-lo habitable. Fer veure, al capdavall, que es podia parlar de després de la mort, del no-res com a res tangible, i anar-ho omplint d’habitants, bàsicament de divinitats i de promeses, de les quals ningú podrà reclamar el compliment. Sí, hem convertit la paraula en conjur, en exorcisme i, en conseqüència, en superxeria. I tot plegat com a consol enfront de la finitud. Però si això fos així, únicament així, si només fos conhort i prou, tot plegat encara seria passador; el problema rau en el fet que tot discurs finalista i totalitzador no pretén res més que totalitzar-nos totalitàriament, com veiem sovint i ben a prop nostre que fan tota mena de castes sacerdotals d’aquí, d’allà i de més enllà, les quals, amb les seves pugnes pel poder sobre les ànimes, ens exclouen a tots aquells que no tenim en nom de res ni de ningú cap mena de voluntat d’apoderar-nos de res ni de ningú. Així, doncs, a la vista de tan galdós panorama, jo els diria que la funció del poeta modern és justament la contrària: ha de des-enganyar, ha de des-mentir, ha de des-enredar, i fer-ho no pas com a ideòleg, amb el perill de crear una nova secta que s’hauria de retroalimentar fins a falsificar-se, sinó fer-ho, això de des-enganyar, de des-mentir, de des-enredar, des de la intimitat, des del desinterès íntim de la pròpia, assumida i radical soledat. Si m’ho permeten, els vull dir que aquesta, per mi, és paradoxalment la més alta funció del poema. Allò que se’n diu dir la veritat, així amb minúscula. Com veuen només des de la més estricta gratuïtat, des de la màxima llibertat que ens concedeix la petitesa de la demanda mercantil, es pot portar a terme el que els proposo com a funció de la poesia. Deia al començament que el poema és un viatge de l’optimisme a la decepció, sí, un viatge paral·lel al que fa, per molt que delirin les paraules i s’hi neguin, l’organisme viu: el viatge de la vitalitat de la naixença i la joventut a la malaltia i la mort. En aquest viatge, al costat nostre, fent-nos de company de trajecte, és on crec jo que trobarem el bon poema. El de la socialitat sense jerarquia. Aquell que se solidaritza amb el nostre dolor, sense voler-nos mentir sobre la veritat profunda que portem a dins: la nostra fugacitat. No el trobarem mai, en canvi, en el viatge de la falsa esperança, on només ens diran paraules interessades, potser sí que molt belles i convincents, però que només seran paraules de dominació, de submissió. En tot cas, si algun consol podem esperar, i és l’únic que ens pot oferir el poema que no menteix, és el consol d’acceptar-nos en el desconsol de ser caducs, un cop escampats els núvols de la “falsa consciència”, com en diuen Marx i Engels en la seva obra La ideologia alemanya, uns núvols, aquests de la “falsa consciència”, que no ens deixaven veure clar i que, en el fons i no tan al fons, eren la font del nostre malestar. En una cita del llibre de versos que acabo de publicar, aquest que tinc aquí, titulat El contorn de l’ombra, el poeta grec Iorgos Seferis ens diu en dos versos del seu poema titulat “Fox”: Per molt que clamin als àngels/són els àngels el turment. Segurament, si ens poguéssim descarregar d’una vegada per sempre de les falses esperances, podríem viure molt més d’acord amb el món, sense exigir-li tant com a conhort i com a confort en nom de la nostra protecció. Theodor W. Adorno, un dels fundadors com saben de l’Escola de Frankfurt, tan fonamental en el camp de la filosofia contemporània, en una carta de la seva correspondència amb Thomas Mann, l’autor d’algunes de les més grans novel·les del segle que alguns encara considerem el nostre, li diu el següent: Si res de Hegel i d’aquells que el van posar dret em va calar fondo és l’ascesi, cregui’m, perquè allò altre, l’expressió desencadenada de l’esperança, seria més pròxim a la meva naturalesa. Però sempre tinc la sensació que si un no resisteix en el que és negatiu o passa massa aviat al que és positiu, li fa el joc al que és fals. Precisament en aquests dies se’m va tornar a imposar aquesta idea, quan al desempaquetar aquí els llibres emmagatzemats em vaig topar amb Der siebente Ring, de George. Igual que Nietzsche, ell no va poder resistir en la negativitat i per això va crear un déu, que no era més que un ídol, i així no tan sols va sorgir allò còmic del culte a la festa de disfresses, sinó que, i això és d’un pes molt més gran, des d’El tapís George es va anul·lar a si mateix com a artista, en la mesura en què per pròpia iniciativa va fer servir formes de validació, que, com a no validades objectivament, se li havien necessàriament de desfer a les mans. Unes paraules, aquestes d’Adorno, en què ressona allò del pròleg de la Fenomenologia de l’esperit de Hegel que diu: (…) la vida de l’esperit no és la vida que s’espanta davant de la mort i es manté pura de la desolació, sinó la que sap afrontar-la i mantenir-s’hi. L’esperit només conquista la seva veritat quan és capaç de trobar-se en si mateix en l’absolut esquinçament. Ho deixo aquí; no m’atreveixo a continuar parlant portant sobre les espatlles de la meva veu el pes de Hegel i Adorno. No sóc pas tan agosarat. Gràcies a tots plegats per atendre’m amb tant interès.

 IV-2007

 

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s