ELS INICIS DE LA POESIA VISUAL CATALANA

ELS INICIS DE LA POESIA VISUAL CATALANA I LA RELACIÓ DELS “JOVES” AMB ELS PRIMERS POETES VISUALS, SOBRETOT PEL QUE FA A L’OBRA D’IGLÉSIAS DEL MARQUET

Text del catàleg de l’exposició homenatge Josep Iglésias del Marquet (1932-1989). Pintura. “Collage”. Poegrafia (Museu d’Art Jaume Morera, de Lleida, 23-XI-2007 a 17-II-2008)

Al principi dels temps de la poesia concreta catalana ―és a dir, la dècada dels 60― hi havia dos únics poetes, almenys que n’haguessin fet manifestació pública. Parlo de Joan Brossa i de Guillem Viladot o de Guillem Viladot i de Joan Brossa, vagin vostès a saber, perquè tots dos se’n reclamaven pioners i es remetien a la dècada dels 50. Sigui com sigui, a finals dels 60 i començaments dels 70, tant l’un com l’altre havien publicat algunes peces de la seva producció concreta o visual. Citaré que jo recordi de Brossa El saltamartí (1969), amb un grapat de poemes visuals; 10 poemes (1969); Poemes per a una oda (1970), i Tríptic hegelià a Antoni Tàpies (1971), el tercer poema del qual era un poema concret. De Viladot, puc esmentar del 1970 Cinc cantates a un silenci i repicó i Poemes de la incomunicació, que crec que va ser el primer títol de les atractives edicions de Lo Pardal, dirigides i dissenyades per Josep Iglésias del Marquet, i ja del 1971 Poemes T/47, un volum que aplegava diverses sèries poètiques de l’autor, la primera datada el 1959. Bé, tot això amb permís de J. V. Foix, que amb el seu poema visual avant la letre “El preu”, aparegut a l’Obra poètica publicada per Nauta el 1964, va fer pensar que potser s’havia avançat a tots plegats, com després ho confirmarien el “Poema de Catalunya” (1920) i el poema fonètic “Poema a N’Antoni Tàpies” (1960), tot i que el mateix autor sempre en parlava amb irònica displicència. 

Més o menys d’aquesta manera, doncs, va arrencar la història de la poesia experimental catalana, que va viure en parador gairebé desconegut fins al 1971, l’any que, com es pot afirmar sense cap temor, seria el de la seva posada de llarg a Catalunya. A Lleida, del 23 de gener al 7 de febrer, es presentava, a la Petite Galerie, l’exposició “Poesia concreta”, amb la participació dels dos poetes convinguts inicials, Brossa i Viladot, i la de Josep Iglésias del Marquet. El catàleg de l’exposició recollia dos poemes de cadascun.

És interessant fer notar la fluctuació, a la qual no em puc sostreure, entre les designacions poesia concreta i poesia visual, una fluctuació resolta sovint amb el terme més neutre d’“experimental”. Em penso que, abans de fer-los servir indistintament, la diferència radicava sobretot en el fet de si hi havia elements textuals o no en el poema. Tant els poetes brasilers del grup Noigrandres, Decio Pignatari i Augusto i Haroldo de Campos, com el suís Eugen Gomringer, els autèntics iniciadors d’aquest tipus de llenguatge líric, cap a finals de la decada dels 40, s’acollien a l’adjectiu “concreta”. La designació poesia visual, designació que curiosament s’ha acabat imposant a Catalunya, potser és la que més deixa al descobert la indefinició genèrica d’aquest tipus d’experiència poètica, que també es podria considerar un subcamp de la plàstica, com el cartellisme.

Feta aquesta precisió, ara, precisament aquí, a finals de la decada dels 60, en aquella època en què la misèria moral i intel·lectual del franquisme feia que tota aquella “poesia” fos suspecta de ser qui sap si un llenguatge codificat, apareixen els “joves” de l’enunciat  proposat com a tema d’aquestes ratlles, uns “joves” que, vist el desèrtic panorama d’aleshores, devíem ser Santi Pau i jo mateix. Un Santi Pau que el 1967, abans de conèixer Brossa, ja havia arribat a les primeres experiències poètico-visuals, una de les quals es publicaria en llibre el 1968, precedida, ara sí, per “l’ou ballarí” brossià, un volum en què substituíem l’índex per un “Trencaclosques” de títols i pàgines. Per part meva haig de reconèixer que, per interessar-m’hi de debò, vaig haver d’esperar a descobrir l’obra visual de l’autor de Poemes civils.

Se m’ha demanat que parli de la relació d’aquests “joves” amb els poetes que havien arrencat això de l’experiència poètica visual a Catalunya; doncs bé, puc assegurar que Santi Pau i jo no teníem cap mena de relació ni amb Viladot ni amb Iglésias. Ni tan sols els coneixíem. Nosaltres dos, en tot cas, érem els “joves” de Brossa, amb qui teníem contactes freqüents al seu mític ―a causa de la deixadesa que hi imperava― estudi del carrer Balmes o al nostre de Major de Gràcia, i Iglésias devia fer en tot cas ―no ho sé― de “jove” de Viladot. No en pretenc fer ironia, però jo diria que tots plegats vam volar de seguida pel nostre compte i que, com és típic en els corrents d’avantguarda, on l’originalitat ho acostuma a ser tot, no vam trigar gaire els uns a matar pares i els altres a menjar fills. Això sí, sempre d’una manera força civilitzada.

Santi Pau i jo, amb una obra ja prou diferenciada de la de Brossa, i amb una influència entre nosaltres molt més accentuada que no pas la que podíem rebre dels “grans”, vam exposar al gener de 1972 a la Sala Gaspar, una exposició interdisciplinària del conegut actualment com a “Grup de Major de Gràcia” ―a més de Pau i jo, dos pintors aleshores minimalistes, Franquesa i Saura, i un inclassificable escultor, Jordi Pablo― que era la primera presentació pública de poesia visual a Barcelona, i dic pública perquè una llegenda urbana afirma que, abans d’aquesta data, algú havia penjat poemes visuals al passadís de casa.

Pel que fa concretament a la relació amb Iglésias, Pau i jo no en coneixíem res, de la seva obra, fins que no va començar a publicar algunes sèries visuals o concretes justament aquell any 1972, sota el segell ja citat de Lo Pardal. Un any que va ser el de l’eclosió d’Iglésias pel que fa a publicacions. Recordem el seu recull Les arrels assumptes i també les sèries Postals nord-americanes per a una noia de Barcelona i Persistència del cercle. Imatge icònica i Imatge enllà, les seves següents sèries, ja sortirien el 1973. També va ser el 1972 que el vaig conèixer personalment per coincidències laborals. Vaig entrar a treballar a l’editorial on Iglésias s’encarregava de la coordinació de la secció d’art dels diccionaris que s’hi feien. Aquí, perquè tot encaixi, haig de confessar que ni Pau ni jo havíem anat a veure l’exposició del “tripartit poètic” a Lleida.

Tot plegat ho explico perquè, a pesar de la diferència d’edat de més d’una dècada, la meva relació amb Iglésias ―la d’Iglésias amb Santi Pau, que jo sàpiga, era pràcticament inexistent― no va ser mai de “jove-gran”, i crec que ell amb la seva jovial i educada cordialitat tampoc ho hauria permès. Sempre va ser una relació d’igual a igual, una relació d’amistat que em mostraria un Iglésias molt rigorós en els seus coneixements artístics, però obert a totes les propostes. En definitiva, un Iglésias gens procliu al sectarisme, un comportament poc habitual en els corrents d’avantguarda.

A més a més, suposo que per la meva influència inicial brossiana, l’estètica de Viladot i la d’Iglésias, que en aquella època s’assimilaven, no m’acabaven de fer el pes. Brossa aleshores se m’apareixia més líric, amb tot el seu món basat en els jocs, la màgia i el transformisme que tan bé reflectien els seus poemes experimentals. Responia com ningú a la bohèmia avantguardista i antiuniversitària, i enmig de la sordidesa del franquisme, i d’una cultura catalana molt reclosa i resclosida, allò entroncava amb el que havíem llegit de les avantguardes històriques. En canvi, Viladot, farmacèutic de carrera, em semblava més especulatiu, però molt menys “poètic”, encara que era apreciable la seva idea de serialitat, una idea també recollida per Iglésias, home d’àmplia formació acadèmica. De totes maneres, per mi no trigaria gaire a venir, com he dit, el distanciament tant de la lírica visual brossiana com de la poesia concreta en general, que vaig començar a trobar massa basada en l’acudit i en l’enginy, més que no pas en la reflexió i en l’elaboració d’un món amb densitat intel·lectual i emotiva. Justament, l’exposició de la Sala Gaspar va precedir els meus últims espeternecs visuals. Un abandó creatiu que en els anys següents seria definitiu.

Va ser a partir d’aquesta època posterior a l’exposició, quan jo ja anava plegant veles, que vaig començar a apreciar, a través de les nostres freqüents converses sobre art i literatura, l’obra d’Iglésias en el seu just valor, i ara crec, mirat des de la distància de tants anys, que algunes de les seves sèries ja citades i alguns objectes poètics que en vaig poder veure posteriorment es compten entre el bo i millor de la poesia experimental catalana. A més a més, vaig descobrir també un Iglésias abocat amb entusiasme a la crítica d’art al “Diari de Barcelona” i a la revista “Batik”. Encara el recordo a la redacció del rotatiu, quan anava a veure’l per un motiu o altre relacionat amb la poesia, repassant les galerades dels seus articles compostos encara amb linotip o escrivint-ne algun a màquina!

I, precisament en aquell moment que jo feia les que serien les meves últimes sèries i objectes lírico-visuals, va començar el període més apassionant d’aquesta branca de la poesia a Catalunya, una activitat en què vaig tenir el goig de participar encara en actiu.

Van ser els anys que van sortir diverses publicacions de tots plegats. A part de les ja citades d’Iglésias, i sense voluntat de ser exhaustiu, Brossa publicaria Pluja (1973), un títol mític de la col·lecció d’art i literatura editada pel citat “Grup de Major de Gràcia”, Novel·la (1975) i Poemes visuals (1975); Viladot, Home llum llim zero home (1972), Contrapoemes (1972), Entre opus i opus (1972), Diari (1972) i la sèrie amb el títol Poema de l’home (1973), tots a Lo Pardal; Santi Pau, Cançó (1972) i Els jardins de Konemburg (1974), i jo mateix, Variacions puntuals (1972) i La nuu. Contes de l’horitzó (1974).

També es van organitzar unes quantes mostres de la producció que els uns i els altres havíem fet o anàvem fent. Va ser aleshores, en aquestes mostres, quan es van començar a revelar nous poetes visuals, com Antoni Tàpies-Barba, que publicaria Siboc (1973), el ja consagrat com a pintor Ràfols-Casamada, Gabriel Guasch, Ramon Canals, Manuel Valls,  Jordi Vallès, el conceptual Francesc Torres, etc., tota una colla de gent que treballava amb personalitat força pròpia i que per edat tampoc eren els “joves” de ningú. Potser Antoni Tàpies-Barba va ser l’únic a recórrer un trajecte inicial semblant al de Santi Pau i meu a partir del món de Brossa.

Que jo recordi, a part de les diverses publicacions i mostres individuals o de tres o quatre autors que començaven a sovintejar i d’algunes sortides a l’estranger de l’un o de l’altre, les exposicions més significatives d’àmbit català van ser la “Mostra de Comunicació actual”, a Mataró, al febrer de 1973, amb la participació de Brossa, Viladot, Iglésias, Pau i Camps (recordo que vaig acompanyar Iglésias a Mataró per parlar de l’exposició amb el director del museu de la localitat); la de la Galeria Ars de Valls, sota el títol “Poesia visual catalana”, al maig d’aquell mateix any, preparada per Gabriel Guasch, director de l’espai, i Josep Iglésias, amb la participació de Brossa, Camps, Canals, Iglésias, Pau, Ràfols, Torres, Viladot i el mateix Guasch; la de l’escola de disseny Eina, “Poesia visual”, al juny de 1973, organitzada per Ràfols-Casamada, director del centre, i amb la participació de Brossa, Camps, Canals, J. V. Foix, Guasch, Iglésias, Pau, el mateix Ràfols, Torres i Viladot, una mostra que va tenir continuació, del juliol al setembre, a la llibreria Dalla (en aquestes exposicions s’hi penjarien per primera vegada el poema visual “Poema de Catalunya” i el poema fonètic “Poema per a N’Antoni Tàpies”, de J. V. Foix, expressament impresos per l’ocasió; a més a més, la preparació de l’exposició va estar precedida per una reunió de bona part dels poetes visuals d’aleshores, l’única en tots aquells anys, a casa de Ràfols-Casamada; finalment, una dada curiosa, el cartell per la Dalla el va improvisar Iglésias, amb mi, a la mateixa galeria, mentre es muntava la mostra); la mostra “Poesia Visual Catalana” de Vic, al desembre d’aquest any 73, amb motiu de la Nit de Santa Llúcia, i ja al febrer de 1974, la mostra “Nova poesia experimental catalana” als Amics de les Arts de Terrassa, amb Brossa, Camps, Canals, Guasch, Iglésias, Ferran Mejias, Pau, Ràfols, Francesc Serrat, Tàpies-Barba, Vallès, Valls i Viladot. L’altra exposició important va ser la titulada “Poesia experimental”, organitzada per l’Institut Alemany al Col·legi d’Arquitectes, d’abast internacional, amb els catalans Brossa, Ràfols, Viladot, Iglésias, Camps, Pau, Canals, Guasch, el músic Carles Santos, Torres, Valls i Tàpies-Barba. Gairebé sempre, ho puc ben assegurar, hi havia l’activisme generós i entusiasta d’Iglésias del Marquet, com a organitzador o com a divulgador, un Iglésias sempre capaç de reconduir conflictes de protagonisme. Anteriorment, el 1972, el “Grup de Major de Gràcia” havíem sigut convidats a participar en els “Encuentros” de Pamplona.

A partir d’aquí, ja no puc parlar pas gaire de com van anar les coses en això de la poesia visual. Sota la influència de l’anomenat Grup de Treball, Santi Pau, el 1974, s’havia autoprologat els seus Jardins de Konenburg amb un pamflet tardomarxista contra aquella pràctica poètica, amb el resultat subsegüent de la destrucció d’uns quants reculls inèdits, i jo, com he dit, molt abans de l’exposició de tota la meva obra visual a la Fundació Miró del 1981, ja me n’havia apartat. Però encara el 1985 vaig tenir la satisfacció de rebre l’encàrrec d’Iglésias de fer-li una presentació d’un aparador titulat “La llengua és la pàtria”, que preparava per l’Espai d’Art de Ferran&Jordi, un aparador que estava presidit gairebé pel tòtem d’Iglésias, home de diari i d’editorial i autor d’una poesia visual molt centrada en el món de la impressió: una linotip. Entre altres coses, hi deia això: (…) el cas d’Iglésias del Marquet és (…) únic ―i, en aquest sentit, exemplar― dins de la poesia visual catalana: (…) només ell l’ha conreada amb exclusivitat. I, significativament, la majoria de poemes que ha fet s’han centrat en el món de la impressió, que, d’alguna manera, era l’origen d’aquest tipus de poesia. (…) I més avall continuava: L’aparador que ara ens presenta és l’expressió simbòlica d’aquests interessos de l’autor. Una linotip situada entre el ready-made i l’enyorança ens sorprèn i alhora ens evoca un temps aviat arqueològic. Diu Iglésias del Marquet, com si fes una paradoxa sobre el seu treball poètic, que “la pàtria és la llengua”. Però, en realitat, l’actitud nostàlgica que suposa l’elecció d’un aparell arraconat per l’eficàcia dels ordinadors, l’intent romàntic de simbolitzar i retenir ―mostrant-lo― un món en declivi que per l’autor és el seu medi vital irrenunciable, ens hauria de fer exclamar que “la pàtria són els mitjans”, i entendríem molt millor tants i tants exilis.

Mentrestant, al llarg de tots aquells anys, aquí i allà havien anat sorgint crítiques i textos més o menys teòrics sobre el fenomen visual, entre els quals destaquen els de M. Lluïsa Borràs a la revista “Destino” i els del mateix Iglésias del Marquet. Alguns dels articles que anaven sortint sobre la nova pràctica poètica, que també s’havia començat a donar a Espanya, no es conformaven amb l’antecedent dels cal·ligrames o del mallarmeà “cop de daus” i rebuscaven en l’Antiguitat i en l’Edat Mitjana antecedents d’aquesta pràctica poètica, fins al punt que qualsevol símbol pagà o cristià o qualsevol caplletra o acròstic medieval o qualsevol figura de capitell eren ja una mostra que anunciava i precedia la bona nova de l’experiència lírico-visual moderna. Un número de la revista “Poesía”, editada pel Ministerio de Cultura, en va ser paradigmàtic. Era ben bé buscar una tradició on no n’hi havia. El mínim que se’n pot dir és que era distret.

La història que ve a continuació és evident que l’han d’escriure aquells que estan en actiu com a poetes visuals, entre els quals vull destacar que hi ha un altre cop Santi Pau, que, després de la seva sonada ruptura amb la pràctica visual, hi ha tornat des de fa uns anys amb una obra plena d’interès, en part recollida al llibre-catàleg de la seva exposició antològica del 2002, al Centre d’Art Santa Mònica, titulat Una fulla sense arbre per a Bertolt Brecht. Pau és, doncs, l’únic dels històrics de la lírica concreta catalana encara en actiu, però, com és tradició, la nostra misèria cultural ens impedeix donar-li la importància que li correspon.

El mateix Iglésias del Marquet és un bon exemple de la desmemòria de la nostra cultura, on gairebé ningú sembla recordar les figures significatives en aquest cas d’un fenomen que és el que és entre nosaltres, tot i que se’ns vulgui presentar, com qui diu, reduït a Brossa (i no ho dic pas amb segones). Resulta, doncs, ben oportú aquest homenatge que se li rendeix ara, a Lleida, amb el benentès, esclar, que tots els homenatges sempre arriben tard.

Estiu, 2007

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s