“RARA MAR”

RARA MAR

Text llegit com a presentació del llibre Rara mar, d’Amando Freitas Filho, a la Llibreria Catalònia (2007)

Per presentar aquest nou volum de la col·lecció “Jardins de Samarcanda”, un volum titulat Rara mar, del poeta brasiler Armando Freitas Filho, m’agradaria procedir per parts. Primer de tot recalcar que aquest llibre ha rebut aquest any 2007 el III Premi de Traducció Jordi Domènech, una aventura editorial que any rera any va prenent cos, ara amb l’edició del llibre premiat i amb la convocatòria de la IV edició del premi.

***

Bé, dit això, i abans de fer-los cinc cèntims sobre el poeta brasiler traduït, parlaré del traductor, de Josep Domènech Ponsatí. En Josep no és pas d’aquells traductors que només tradueixen per encàrrec, sinó que és ell mateix qui, guiant-se pel propi gust o per la intuïció d’una necessitat de donar a conèixer alguna cosa important de la literatura que ell vessa a la nostra llengua, s’imposa una feina sense importar-li pas gaire si trobarà editor o no. Sí, en Josep és un traductor de raça, si se’m permet l’expressió; és a dir, d’aquells que es carreguen a l’esquena la missió de facilitar un intercanvi entre dues cultures que no es coneixen pas gaire, perquè, a més a més, la seva obra de traductor és una obra en dues direccions: no es limita a traduir del brasiler i el portuguès al català, sinó que també contribueix a fer conèixer allà l’obra d’autors catalans. Tant la seva obra personal com a traductor com la que ha fet en comandita amb el poeta i estudiós brasiler Ronald Polito són tan valuoses com poc conegudes entre nosaltres. Dues obres importants de la col·laboració citada, l’Antologia de poesia brasilera contemporània, publicada el 2006, i 12 poetas catalaes, també publicada el 2006 al Brasil. Com a traduccions d’en Josep de fàcil abast pel lector vull citar la “Poesia completa” de Saramago i dues obres de la interessantíssima i no prou coneguda entre nosaltres Clarice Lispector. Per acabar aquest punt, vull afegir que les traduccions d’en Josep combinen amb una facilitat sorprenent la proximitat a l’original i la recreació en la llengua de rebuda. I ara miraré d’explicar-ne el perquè.

Així, doncs, sense deixar encara el traductor, els vull dir que en Josep també és un encomiable poeta, amb reculls com Desdiments, guanyador del Màrius Torres del 2005, o Apropiacions degudes i cia., que va merèixer la menció del jurat del Gabriel Ferrater d’aquest any. Perquè vostès el situïn, és un poeta de l’estirp d’Albert Roig, i amb això de l’estirp no vull dir pas que la poesia de Domènec Ponsatí surti de la del tortosí. Simplement és una manera de situar-lo a través d’un poeta potser més conegut que no pas ell. En Josep és d’aquells poetes que retroben la seva memòria, el seu món líric, en definitiva, la seva petja al món, a través de la magdalena de les paraules. És a dir, el seu llenguatge més íntim, el més idiolectal, li serveix de desencadenant, com a Proust la ja massa ensalivada magdalena, de tota la seva vivència literària, aquella vivència en què, un cop remesos a la màtria de les paraules, llenguatge i cosa encara estan molt pròxims, i la designació encara és iniciàtica. En poetes com Domènech Ponsatí la poesia reviu de les paraules com a sensacions. El llenguatge es retroba amb la matèria, per dir-ho d’una manera gràfica. I ho fa, en el cas d’en Josep, amb força irònica i revoltada, amb una sensualitat que és la seva venjança contra el temps i que és imatge del seu estar en el món.

***

No es pensin que me n’oblido, de Freitas ―de seguida els en parlaré una mica―, però abans voldria parar-me en aquesta consciència lingüística elemental que jo trobo en en Josep, elemental en el sentit no degradat de la paraula, perquè crec que és essencial en el seu cas a l’hora de traduir, una elementalitat del llenguatge que li permet mantenir una actitud creadora, o recreadora, enfront de l’obra d’altre. No és estrany, doncs, que s’hagi abocat a una literatura com la brasilera, en què, com en totes les literatures sud-americanes, la memòria de les coses encara està ben a prop de les paraules; una literatura, l’americana, en què el desgast retòric no ha fet oblidar mai la renovadora oralitat de la literatura. Penso, per exemple, i em refereixo ara al marc ampli de Llatinoamèrica, en el màxim exponent d’això que els dic com és el Canto general, de Pablo Neruda, aquell Neftalí Reyes fill literari de Gabriela Mistral i de José Santos Chocano, i potser també nét del Martín Fierro, tot plegat part i fonament d’una poesia on el sentiment telúric és viu a cada vers, però on també el món de les coses més humils hi té lloc, com ho demostren les diverses sèries nerudianes d’Odas elementales. Sí, elementals en el sentit de primigènies, inaugurals. En el sentit adàmic: un llenguatge lliure de culpa. També ho podem trobar al nord, amb Walt Withman.

Suposo que la història americana, amb tots els seus episodis de colonització, revolució, dictadura, repressió, explotació, pobresa, ha fet de Sud-amèrica un espai encara capaç del mite, obert encara a la gesta, com ens continua mostrant la seva història més recent: una situació continental històricament no estanca que, amb la força de la possibilitat utòpica, ha abocat molts dels seus més grans escriptors a empeltar el llenguatge literari de força primordial, més enllà de la influència dels moviments moderns europeus a partir de Rubén Darío, que justament van servir per desempallegar-se de la influència cultural colonial, ancorada en un ja llunyà i polsós Segle d’Or. Una força primordial, una força mítica que massa sovint trobem a faltar en la cultura llibresca del nostre continent, on l’objectiu, com volia Mallarmé, ja no és l’experiència del món, sinó la del llibre.

En el pròleg de Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna, publicada el 1988, J. M. Llompart ens diu això de la poesia brasilera: També al Brasil (…) es produeixen esdeveniments decisius dins la dècada dels anys vint. (…) Una poesia i, en general, una literatura que ja no mereix de cap manera el qualificatiu de “colonial”, però que és encara essencialment “europea”. Dins la primera dècada del segle, alguns indicis fan preveure un canvi radical dels plantejaments. La bigarrada, jove i vigorosa realitat brasilera cerca amb deler la seva pròpia i original forma d’expressió literària. Dins la dècada següent encertarà a trobar-la a l’empar de les propostes d’avantguarda, provocant una joiosa i brillant subversió. I tot seguit Llompart cita un discurs del 1924 del novel·lista Graça Aranha pronunciat a l’Acadèmia Brasilera, en què llança una demolidora crítica a la institució i afirma que en el seu si ha d’admetre “les coses d’aquesta terra informe, paradoxal, violenta, totes les forces ocultes del caos. Són elles les que permeten que la llengua s’estratifiqui i les que ens aparten de la parla portuguesa donant al llenguatge brasiler aquest meravellós encís d’al·luvió, d’esplendor solar, que el converteixen en l’única expressió veritablement viva i feliç de la nostra espiritualitat col·lectiva. (…)”

Com els deia, en els escriptors de l’Amèrica Llatina hi trobem aquella materialitat del llenguatge, aquella força barroca en què es barregen alta cultura i tradició popular, que tant es troba a faltar, per bé o per mal, en el món virtual de l’abstracció europea. En la literatura de Llatinoamèrica, els escriptors encara se senten actors de la vida, amb tota la confusió i la ràbia que això presuposa. La política encara hi té oportunitats enfront de l’economia. A Llatinoamèrica, els poders econòmics, contràriament al que ha passat a Europa, encara no han prostrat els intel·lectuals fins al punt de fer-los ser simples i impotents observadors d’una realitat que se’ls escapa.

***

Bé, i ara sí, ara ja toca Freitas Filho, un poeta que precisament vaig descobrir en una magnífica traducció del mateix Josep del llibre Numeral, nominal. En el text de l’autor que en Josep hi va posar a tall de pròleg, Freitas ens declara això oposant, fet de per si ja ben significatiu, les seves afirmacions a una cita de Valéry a favor de la formalització com a objectivitat: (…) Allò que busco no es recolza en cap suport: és pura subjectivitat que no es vol objectivar. És el desig in fieri (en formació, fent-se).

Mirin, Freitas, nascut l’any 40, és literàriament fill del que anomenen la segona avantguarda, la sorgida a l’època de la Segona Guerra Mundial. Al Brasil, aquesta avantguarda té la seva màxima expressió en el grup de poesia concreta Noigandres, que també va tenir clares influències en Freitas, encara que els seus veritables mestres van ser els autors de la segona tongada de la primera avantguarda, la d’entreguerres, sobretot el modernista Drummond de Andrade i Joao Cabral de Melo, el Cabral de Melo diplomàtic que tant connectaria amb Joan Brossa. En la seva obra hi ha títols importants en la poesia brasilera actual, com Cap d’home, el citat Numeral, nominal, Doble cec o aquest Rara mar, fins al punt que el mateix Josep ha escrit en algun lloc que Freitas és el millor poeta brasiler viu.

Els deia que Armando Freitas Filho és fill de la segona avantguarda, en el marc de la qual va militar en el moviment literari Instauraçao Praxis, època en què arribaria el cop d’estat militar del 1964, una situació política, la de tot Sud-amèrica, que als de la seva generació els refermaria en la seva lluita literària per la llibertat. Van ser els anys d’extrema politització, i d’esperança, a tot Llatinoamèrica.

Ara, al capdavall dels seus ja 40 anys de poesia, recollits el 2003 a Màquina d’escriure, vista en perspectiva, l’obra de Freitas, després de les temptacions intel·lectuals d’una experiència molt europeïtzant com la de Cabral, una experiència de poesia “freda”, distanciada, volgudament asentimental, a partir de cert moment, en aquesta lluita expressiva per la llibertat, aquella lluita per un llenguatge “anticolonial”, “antimetròpoli”, que ja predicaven com hem vist els escriptors de la primera i poderosíssima avantguarda brasilera, retroba la necessitat d’obrir el poema a totes les incitacions que encara té la paraula com a cosa en el sentit originari que els deia; és a dir, guanya Drummond, perquè, com diu el mateix Freitas, “Drummond és Déu”, i ja sabem que Déu sempre guanya.

El llenguatge de Freitas trenca amb la retòrica més convencional i construeix per juxtaposició. I a vegades, senzillament per contradicció, fins al punt que els seus salts de sentit ens deixen suspesos en l’aire del poema. La seva poesia accentua cada cop més els trets expressius cap a un expressionisme molt personal, a vegades aparentment automàtic, que com he dit l’aboca gairebé al simple anomenar: com si ens retrobéssim amb l’experiència primordial del dir, amb una barreja ben peculiar de tots els nivells lingüístics. Una barreja com ell mateix diu de “càlcul i atzar”. En tot plegat potser hi ha molt Freud, molt Lacan, però també allò de Hegel que diu que la innocència ja només la podrem retrobar gràcies al pensament. I potser pensar és redescobrir les coses en el seu nom. És a dir, apartar el vel de l’essència amb què ens confon el llenguatge i descobrir-ne les aparences. L’únic que hi ha. Vegin aquest versos del llibre que ara presentem:  pàg 13

En l’Antologia de poesia brasilera contemporània de què abans els parlava, el poeta i estudiós Ronald Polito escriu sobre Freitas en el pròleg: En un diàleg íntim amb Drummond i Cabral, però també amb Bandeira i Gullar, la poesia d’Armando Freitas Filho és visceral, ja que incorpora les avantguardes de l’inici dels anys 60 i la poesia marginal dels 70. Les experiències de la sexualitat i la mort, la ciutat de Rio de Janeiro i la reflexió sobre l’acte de la pròpia escriptura creuen la seva extensa obra, que barreja registres erudits i populars (…) .

Així, doncs, poeta eminentment urbà, carioca, situat, com ell mateix reconeix, en l’extrem conflicte d’una ciutat com Rio, sent la necessitat original, la necessitat gairebé pre-linguística d’anomenar, de refundar el món, de sentir un cop més l’instint del llenguatge. Vegin aquest poema de Rara mar, un poema sobre la ciutat que difícilment escriuríem sobre cap ciutat europea. Fins i tot els elements tecnològics hi prenen un caràcter de fenòmens naturals, selvàtics, anteriors a la pròpia existència humana: pàg. 93 I així, Freitas, sempre atrapat en la contradicció entre la seva pròpia energia, el seu desig in fieri, i la voluntat de formalització sense que formalitzar col·lapsi la vida, en el seu llibre Cap d’home escriu aquest poema que és un pur anomenar; es titula “Aire”: Música d’arbres. / No la de les fulles i branques, / sinó l’altre, només per percussió. / Fusta, arrels, escorça, nusos, brots. / Tot el que demana destral, tall, cop. / El que és dur —aspre— colpeja, i estaca. / El que esclata i creix de la terra contra les estrelles.

Si em permeten fer una imatge que expliqui tota l’empenta poètica que trobo en aquests poemes, els diré que per mi Freitas escriu amb la veu, i pensin que la veu és molt més que paraules.

En una entrevista de fa uns parell o tres d’anys, l’autor brasiler ens deia això, parlant de la seva pròpia poesia: En alguna època me’n va agradar molt la contundència. Sóc un poeta molt contundent. I molt agressiu. Escric sobre la ira, l’odi. Escric sobre això. Ara bé, alhora que et dic això, que et parlo d’aquesta contundència que m’agradava ―ja no sé si continua sent així― estic pensant que falta un mica de “douçeur”, de dolcesa. Falta, potser, una mica de felicitat. També es fa literatura amb felicitat. També es fa literatura amb optimisme. I això m’agradaria portar-ho al meu cor de veus.

¿No és tot plegat nostàlgia de l’abans del llenguatge, del mite?Per reblar el clau de la meva tesi, encara aquest poema del ja citat Numeral, nominalImpensat, però present / sense el pes de la paraula, de la imatge. / Emissió tan sols de polsos muts / estirant fins a assecar, fixant allà tota / la impressió primicial de la presència / poc abans del color del cos, de l’alfabet.

Deixo que en Josep, l’autèntic especialista que hi ha aquí en literatura brasilera, ens il·lustri molt millor que no pas jo sobre el “cor de veus” de Freitas i que ens delecti amb la lectura d’algun dels poemes en brasiler de l’autor que ell ha traduït.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s