PUNT DE FUGA

PUNT DE FUGA

Pròleg del llibre Un sol punt, d’Antoni Clapés i Benet Rossell (Emboscall, I-2009)

Aquests dibuixos, aquests fragments, busquen des de fa molts anys, amb contumàcia, quin és el misteri del dir: del fer. Ens porten cap a les portes de la revelació i ens tornen cap a l’erm de la rebel·lió. No descansen mai, cada text, cada dibuix, és la persistència de promesa i fracàs alhora, en el mateix punt. És la saviesa de tornar-ho a intentar. De tornar a intentar aquest punt únic de l’univers que és el món com a sintaxi. Un biaix de sol esclafa un llangardaix, un pensament antic. Textos i dibuixos que són Jàson i Ulisses formant un sol heroi: tot i els objectius que els mouen, surten i tornen simultàniament amb l’únic botí, un botí que sovint és despossessió, del viatge per les paraules i el traç. Com el gest i la immobilitat  — alhora. Potser ara ho comprenem: cap viatge té destí. La matriu mateixa és la recerca. Partida i retorn són un sol recorregut que comença en cada punt del traçat. Gest i veu potser ens diuen que el que busquem no es troba al final, en el Velló d’Or, sinó al principi, en allò pre-lingüístic que ens precedeix, Ítaca, d’on hem hagut de sortir, exiliats per les paraules, per mirar de fer-nos dignes de poder-hi tornar pel camí de tornada dels noms o de la figuració dels noms. ¿Com ens n’adonaríem, si no, dels límits inicials, dels límits no sofrents, dels límits acollidorament materns, sense la marxa lingüística cap a morir? Algú ha escrit els poemes que ja tenies fets de sempre o Crear, crear-se (en) el buit — en el límit del buit — en el límit del co-neixement. Perquè, ¿què són aquests paisatges aurorals de Clapés, oscil·lant entre el concepte i la contemplació, o aquestes figures esbossades de Rossell, que atrapades en el silenci del paper ara balbucegen en la cal·ligrafia? “Són signes aurorals: somnis enderiats: escorces on els déus van gravar les lleis…” Aquesta és la resposta: La meva ombra val un arbre. Una cal·ligrafia de poeta i un traç de pintor que es barregen sentint com creix la companyia, a través de no dir el dir accessori, en un sol punt equidistant de totes les distàncies, com si ens fos negada tota perspectiva. Després de tants i tants punts de fuga intentats en l’intent de viure, aquest és el sol punt de Hokusai amb què conclou el llibre. El sol punt de Clapés i Rossell: a l’extrem de tot, anhel i dolor com a sola cosa. Amb un sol cop d’aixada —de vers— dir l’inefable i el clam de la terra. Aquesta tristesa feliç de la melangia d’una promesa més enllà de qualsevol horitzó que només contenen les paraules. Talment el Holderlin prometeic finalment Scardanelli entenebrit a Tübingen. El paradigma de la modernitat com a esperança i ruptura de tota esperança. Allí l’anomenen boig. Aquesta bella i dramàtica nostàlgia de saber-ho. Aquell punt de fuga, ja tot sol, un sol punt i prou, que és la immensa unitat mínima que encara és, però a partir de la qual ja res és. La nit furtiva avança. Aquell punt que es posa als vidres de la vida per fer-los visibles. El punt que ens fa veure el silenci que mai sentim, que ens fa palpar el no-res que mai veiem. El sol punt per saber-nos vius. El punt sempre present de memòria i desig confosos: confusos. El punt final.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s