FILENTROPIA

FILENTROPIA

Començaré aquestes ratlles sobre la figura poètica de Màrius Sampere explicant-los un gag de la pel·lícula de Jacques Tati Les vacances de Mr. Hulot, un gag que es repeteix fins a cinc vegades al llarg del film. És el del carret dels gelats amb ―no sé s’hi ho recordaran― aquella massa que penja d’un llistó i que es va allargassant cap a terra sota la sempre esverada mirada d’un angoixat protagonista; però, per fas o per nefas, la situació sempre se salva en l’últim instant, gràcies a la mà gairebé miraculosa del mateix venedor o, en les circumstàncies força caòtiques provocades pel cavall que ha de muntar el protagonista, per obra del mateix Mr. Hulot, per qui, tot i la por de rebre una coça, és prioritari salvar aquella massa de la caiguda fatal.

Això de la massa no es pensin pas que els hi explico per donar gruix a la meva exposició. Ho faig perquè, en la massa aquella que sempre està a punt de caure a terra al llarg del film del còmic francès, hi veig la massa del llenguatge que entre tots amassem, que entre tots pastem, cada dia i que tendeix, dit ras i curt, a la liquidació de la paraula. Una massa que, si no es rectifica amb el compromís del rigor i la precisió, pot acabar sent la nostra remor animal i prou. Aquesta seria l’entropia externa del llenguatge. La compartida. Però també hi ha l’entropia interna: tot el nostre discurs anomenat interior, que no es concreta en cap mena de formulació i que barreja memòria, desig i pensament, en un totum revolutum sempre inconnex, sempre dilatat i dilatori, incapaç d’atrapar res.

Bé, doncs, d’aquesta entropia tant exterior com interior, se n’ha fet matèria literària, i hem passat de l’inconscient a l’absurd, via dadà, amb tota mena de moviments radicals que han caracteritzat i caricaturitzat amb voluntat crítica les formes caòtiques del pensament i de la parla; però molt em temo que el resultat, més que servir de rectificació del nostre suïcidi lingüístic col·lectiu, ha contribuït a accelerar el destí entròpic del llenguatge, fins al punt que el desgast de les paraules, que es mostra descarnadament en la informació i en l’oci dels mitjans, i també en la literatura lliurada al consum, ens situa cada cop en un nivell més baix, pròxim als nostres avantpassats zoològics, com ja advertia Adorno.

Saben, jo crec que una de les funcions de qualsevol discurs creatiu, tant literari com filosòfic o científic, ha de ser justament oposar-se a l’entropia lingüística, a la regressió de la paraula cap a l’amorfisme del gruny. I amb això no en reivindico pas la simple funció comunicativa, tot i que seria bo recordar allò que sobre el llenguatge diuen Marx i Engels a La ideologia alemanya: El llenguatge és tan antic com la consciència: el llenguatge és la consciència real, pràctica, […] i el llenguatge sorgeix, com la consciència, només de la necessitat, de la necessitat de relacions amb els altres sers humans.

Com els deia, no es tracta de recuperar el llenguatge en la seva estricta funció relacional ―també el desgast assenyalat n’ha afectat profundament aquesta funció primera―, encara que potser no l’hauríem de perdre mai de vista. No, del que es tracta és d’agafar les paraules i purgar-les per alliberar-les de vicis i excrecències. Per retrobar-les només amb el seu valor afegit real, sense inflació. En el seu valor històric humà, com tan bé ho exposa Julien Gracq a Les aigües estretes: […] No és a la voluntat d’esclariment total a què la crítica s’ha consagrat avui que faig retret, sinó més aviat a la restricció de camp, retrògrada al capdavall, que limita les seves recerques solament al medium, fungible, del llenguatge: en tota temptativa d’elucidació del fenomen poètic, el litigi de l’home amb el món que el mena […], litigi on arrela fonamentalment la poesia, no pot en cap moment figurar com un tercer exclòs […].

No sé si ara m’excediré amb el que estic a punt de dir-los, però arribats on som de la història literària, després de tant automatisme psíquic i de tant silenci hofmannstalià com a vies depuratives, sóc del parer que no hi ha cap altra manera de restaurar el llenguatge que fer-ho racionalment, en l’acceptació que la raó crítica és l’únic banc de proves fiable del coneixement. La nostra supervivència. És a dir, i tornant al gag de Les vacances de Mr. Hulot, s’ha de saber treure la mà en el moment oportú perquè la massa lingüística, inevitablement entròpica, no es precipiti definitivament i quedi esclafada a terra.

La voluntat autènticament creadora és una activitat sempre de resistència, perquè, enfront del darwinisme dels poders, a sobre no se’ls pot regalar la possessió del discurs sense oposició. S’ha de lluitar contra la propietat privada dels mitjans de producció lingüística, si em permeten aplicar la fórmula marxista. Aquesta és la funció del discurs creador, la restauració dels significats, fent-los reaparèixer en la seva integritat, sense escamotejar-ne cap sentit, desempallegant-los dels usos com a domini dels altres, alliberant-los de la retòrica del poder i de totes les seves seqüeles, rescatant-los de la irracionalitat tan sovint fomentada per les raons de la força com a mètode infal·lible de desarticular tota queixa. S’ha de mirar que les paraules, més enllà de conceptualitzacions i abstraccions, tornin a recordar a què es refereixen. Efectivament, parlo de la memòria de les paraules. Aquesta és la famosa veritat per la qual ha de lluitar el poeta. S’ha de tornar a intentar que tots els noms ens siguin comuns.

Com ho fa Màrius Sampere, sí, utilitzant com a matèria crítica l’entropia que es manifesta fractalment i fatalment en el llenguatge, però traient la mà ―obrint els dits del poema― ni que sigui en l’últim sospir. Llegim què ens deia el poeta en un article publicat al número 75 de la revista “Reduccions” titulat ben explícitament “El poeta i el caos”: […] Per fer versos ―música, o pintar, o redactar una novel·la o, fins i tot, alçar una catedral, només cal agafar la realitat, sacsejar-la, descompondre-la (per bé que estava descomposta abans ―abans és sempre―, sense aparentar-ho) i reconstruir-la formant una nova realitat: ja latent des del gran esclat i anterior a ell. Així neixen el poema, el quadre, la cançó, l’arquitectura. Es tracta de recobrar allò que “ja hi era”, l’absolut. I reorganitzar-lo en l’espai i el temps, aquests paràmetres que ens permeten ser alguna cosa que pensa que és alguna cosa.

Aquestes consideracions, com han vist, les he titulat “Filentropia”, sí, amb “e”, i no pas amb “a”, perquè sé, com s’ha vist en la cita que acabo de fer, que Sampere té una lúcida fascinació per tot allò que se’ns apareix caòtic, entròpic, per tot allò que cap ser lingüístic que no vulgui mutilar-se amb el fingiment pot evitar, i que potser no és sinó la tan citada atracció de l’abisme. Buscarem / una paraula que ho expliqui: mort, ens deia el poeta a L’home i el límit; sí, la freudiana pulsió de mort, que qualsevol escriptor que no practiqui l’autoengany de la salvació no pot ometre mai, si no és a costa de la renúncia a saber, perquè, en definitiva, si no hi ha res que tingui cap sentit finalista, si no hi ha cap jerarquia més enllà de la manllevada per uns pocs contra tots els altres, res ens dóna cap esperança de poder ordenar res i, per tant, l’únic que podem dir de nosaltres són les nostres pors, els nostres precipicis, el nostre dolor (I el crit de dolor és la nostra raó de ser, ens diu Sampere a Les imminències); sí, només podem anomenar tots els assumptes pendents que tenim amb el món, talment fos possible passar-hi comptes per tanta pèrdua. Com ens diuen els versos finals de L’ocell que udola, ¿quina matinada, / altre cop la mare, la mateixa mare, / s’alçarà de la nit per desmentir-me? ¿Nostàlgia de l’origen? ¿Pulsió de desnéixer?

Torno a Les imminències: Hi ha el Tot / i el No-res, / i Déu és la follia / de no ser cap dels dos / sinó un. Aquesta és tan sols una mostra de com Màrius Sampere denuncia amb irònica mestria la irracionalitat del discurs finalista, teològic, resolutiu; una mestria que esdevé mestratge sobre l’única veritat encara possible, com és no mentir; el seu discurs aconsegueix espantar-nos, desassossegar-nos, angoixar-nos…, en resum, aconsegueix plantar-nos davant del mirall que ens reflecteix superflus, sense funció ni destí, un cop aïllats de tot per la paraula, i està prou bé que ho faci, perquè aquesta és la realitat de tots nosaltres, aquest és el discurs del veritable realisme. Però també sé al llegir els seus poemes, encara que pateixi com Mr. Hulot amb la massa que es precipita sense remei, que Màrius Sampere sempre allargarà la seva mà de Sísif, un cop i un altre, ben al contrari ―i això a pesar d’un títol com Demiúrgia― d’aquella altra mà il·lusòriament definitiva del demiürg. No demanessis mai / la mà salvadora, clama el poeta a La cançó de la metamorfosi. No, la mà de Sampere, aquella mà que és capaç de sentir a la pell “Déu com una cremada”, és una mà que s’allarga als altres reconeixent-los i reconeixent-s’hi, en aquest moviment cap a l’altre com és l’eros, la pulsió de vida, i que no és sinó el compromís de la formalització que objectiva ―l’únic consol― el desassossec de les paraules, aquesta formalització moderna que no defuig les condicions més adverses i que des de Baudelaire i els simbolistes ha superat la dicotomia entre romanticisme i classicisme; una formalització que és l’únic compromís humà possible, en què Sampere ―amb una imatgeria fulgurant, amb una expressivitat aclaparadora― excel·leix en tots els seus llibres, un compromís sense el qual no hi ha coneixement possible: és a dir, no la mera constatació nihilista de l’entropia, sinó l’experta elecció d’una mostra del terreny que s’esllavissa ―una mostra que conté les característiques de la terra esllavissada, però que ja no ho és―; sí, exactament com actua el pensament crític, que, quan ho és de veritat, en la seva solitària i alhora solidària acció, atrapa, si més no, una porció dels moviments més descarnats de la matèria humana en un intent de compondre’ls per comprendre’ls, i que salva, ni que sigui peremptòriament, el llenguatge de l’informe. Perquè la paraula fixada no fa parar el temps, però sí que és una acotació duradora en el corrent expansiu de l’entropia. Els poemes, els assajos, les novel·les, les peces teatrals, i també els textos filosòfics i científics, més significatius de cada època, ¿què són si no el testimoni que cada generació recull i reinterpreta, en una continuïtat talment talmúdica? Deu ser que res / no agafes de terra que no sigui un record, llegim a La taula i les estrelles.

Crec que Sampere, lúcid lector del gran llibre de la cultura crítica com la interpretava Adorno, sap prou bé que l’única transcendència que ens queda lliure d’engany és la de l’espècie, aquesta isolada espècie formada per individus que, presoners de les paraules, en lloc d’associar-se lluiten entre si per diferenciar-se; sí, crec que el poeta sap prou i de sobres que, com en tants altres camps on ens juguem la supervivència, també en el camp literari, a pesar del coneixement necessari de l’existència de “terres ermes” i de “reixes del llenguatge”, s’han de deixar textos habitables, com ho van fer a contracorrent Rilke, Juan Ramón Jiménez, Valéry, Quasimodo, Seferis, Benn, Montale, Ungaretti, Elytis, Kavafis, Holan, Cernuda, Char, Jouve, Riba, Vinyoli… Els més grans, sempre massa grans i solitaris per ser arrossegats per cap corrent, entre els quals es compta, sens dubte, Màrius Sampere.

Inèdit, hivern 2008

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s