PER PARLAR-NE

PER PARLAR-NE

Llegit al I Simposi Màrius Sampere (2008). Publicat a L’única certesa… Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2008)

 1

En la poesia de Màrius Sampere hi ha una unitat d’estil bàsica que el fa reconeixible al llarg dels anys i que indica des de bon començament la maduresa de les seves intencions literàries, però això no treu que mostri en el curs de tota la seva obra una gran gamma d’incitacions i de registres. Una veu inconfusible, però que es reinventa a cada llibre.

2

El llenguatge de Sampere aparentment abraça o reflecteix el desordre, el caos ―no oblidem el seu text titulat “El poeta i el caos”―, però al capdavall sempre troba la relligadura necessària perquè el poema se’ns aparegui en l’esplendor de la forma que el conté en tots dos sentits: de recipient i de retenció. Allò que ell mateix ens diu en el text citat: Es tracta de recobrar allò que “ja hi era”, l’absolut. I reorganitzar-lo en l’espai i el temps, aquests paràmetres que ens permeten ser alguna cosa que pensa que és alguna cosa. És a dir ―afegeixo―, la nostra construcció lingüística com a subjectes.

3

Un discurs, el del poeta, molt sovint en aparença automàtic, però que no cedeix mai a la temptació de justificar-se només textualment. No té voluntat de mer objecte. Sempre hi ha en els poemes un nivell de racionalitat, de formalització, que n’ordena al capdavall el dir. Se’n pot seguir el rastre sintàctic.

4

Els textos de Sampere, encara que estan plens d’una esplendorosa imatgeria, no són mai visuals. Sampere és un autèntic mestre de la subordinació, de la complexitat i dels matisos lingüístics. Contràriament a la cada cop més general escriptura de guionista, a l’escriptura esquelètica, la manera d’escriure de Sampere és d’una lúcida i extrema complexitat que va molt més enllà de la mirada. La imaginació de Sampere és lingüística i no pas plàstica. Potser d’aquí neix la dificultat de la seva poesia: no hi podem fer front amb els ulls, sinó amb les paraules. No oblidem que tot allò que no té representació sensorial només té  existència lingüística.

5

Voler abordar l’obra de Sampere des de la inqüestionable unitat de la seva veu topa amb la sensació que n’estàs deixant de banda molts aspectes, molts racons que valdria la pena il·luminar, però quan ho fas t’adones que aquesta diversitat poètica es resol en la seva poderosa unitat. L’U i el divers en lluita: Apol·lo i Dionís, l’àngel i el dimoni, el Verb i les paraules; si no, la poesia com l’entén Sampere estaria morta. Llegeixo un apunt de Canetti que jo aplicaria a Sampere: Tota la meva vida no és res més que un intent desesperat de suprimir la divisió del treball i pensar-ho tot jo mateix, perquè tot s’ajunti en un sol cap i torni a ser unitat. No és que jo vulgui saber-ho tot, sinó reunir allò fragmentat. És gairebé segur que una empresa d’aquesta mena no pot tenir èxit. Però l’esperança, per molt petita que sigui, que en pogués tenir, ja es mereix per si mateixa qualsevol esforç. La poesia de Sampere, pel lector, és una mansió massa gran a l’hora d’habitar-la tota. Només el poeta en coneix totes les estances. És la casa comuna de tots els seus jos. Com la dels poetes més grans, l’obra de Sampere és irreductible: per això està condemnada a la durada, a vagar eternament per la relectura.

6

Sampere és un poeta inclassificable. Un poeta tan rotund, tan personal, que feliçment s’adapta de mala gana a les taxonomies acadèmiques: a la divisió del treball, com diu Canetti. Crec que és un dels pocs poetes que ha recollit l’herència de les avantguardes i ha sabut què fer-ne. No ha oblidat el dolor transversal a tots nosaltres, més enllà de condició i gènere. Moltíssim més enllà de la taxidèrmia universitària. L’escriptor francès Julien Gracq, a Les aigües estretes, ens diu això: […] No és a la voluntat d’esclariment total a què la crítica s’ha consagrat avui que faig retret, sinó més aviat a la restricció de camp, retrògrada al capdavall, que limita les seves recerques solament al medium, fungible, del llenguatge: en tota temptativa d’elucidació del fenomen poètic, el litigi de l’home amb el món que el mena […], litigi on arrela fonamentalment la poesia, no pot en cap moment figurar com un tercer exclòs […].

 7

Tot i les lògiques temptacions a l’hora d’analitzar-lo, Sampere es resisteix a ser subdividit, disseccionat. Encara que amb pesos i mesures diferents segons les èpoques de la seva evolució, des del primer llibre té, com he dit, una gran unitat tan estilística com temàtica, i els dos pols poètics a què ens remet el títol d’aquesta taula, “entre el realisme i la transcendència”, hi són tan barrejats que se’ns apareixen com les dues cares d’una mateixa moneda que, com el disc del conte de Borges, només en té una. En Sampere, realitat i anhel es confronten i alhora es retroalimenten, amb tot el grau de sofriment que comporta la contradicció. No poden prescindir l’un de l’altre. Contràriament a l’estratègia del místic, que pretén rebaixar la força dialèctica de la vida.

8

El realisme de Sampere és fill d’una època liquidadora: guerra civil, dictadura. Un temps d’extermini en el triple sentit vital, social i cultural que literàriament no permetia ometre les dures condicions de vida si no era a costa d’una greu mutilació intel·lectual, com la dels neonoucentistes i el seu projecte de país fictici. Per la seva banda, la transcendència, aquest alè necessari perquè l’ànima humana respiri, en Sampere apareix amb tots els registres, des del gairebé crèdul fins al blasfematori, passant per totes les modulacions i modelacions del sarcasme i de la ironia, i també de la desesperança i de la desesperació. Però realisme i transcendència, com he dit, en la poesia de Sampere, hi són indestriables, perquè fins i tot les paraules més socialment compromeses del poeta tenen un hàlit d’interioritat viscuda, soferta, arrabassada, mai ideològica ni historicista, que les transcendeix. Els aspectes més realistes, sobretot les referències familiars d’una època tan determinada com són els anys al voltant de la carnisseria civil espanyola, sempre estan transcendits no pas per un correlat moral, sinó per un alè ontològic. […] ¿quina matinada, / altre cop la mare, la mateixa mare, / s’alçarà de la nit per desmentir-me?, llegim a L’ocell que udola. 

9

[…] Déu / mai no va prohibir-nos que el sentíssim / a la pell, com una cremada, ens diu el poeta al seu llibre Oniris i el tret del caçador, uns versos que recullen l’essència de la seva força poètica: una imatge física, dura, una imatge que ens remet a la realitat d’una església agressora i sacrificial, per expressar un sentiment inexpressable, transcendent, com és la relació amb la divinitat. Sampere és un poeta metafísicament físic. No pas teològic. El seu abordatge del cel és això: un abordatge, un assalt. El poeta és prou lúcid, prou realista, per saber que l’ànima és un humor més de la matèria.

 10

La poesia de Sampere és incòmoda. És una poesia, si se’m permet dir-ho així, gens ergonòmica. Està plena d’arestes, de bonys, d’estelles… En definitiva és una poesia poc confortable. Però no podia ser de cap altra manera: Sampere ha optat, com tots els poetes que són grans, pel camí de la veritat, i, a aquestes altures de la història, l’única veritat que ens resta és no mentir sobre la nostra condició. Si hagués de posar un títol a tota la poesia del poeta triaria aquest: “Poemes de la inquietud”. Sí, una poesia situada en el pol oposat del quietisme, sempre enganyós i col·laboracionista. Sempre quintacolumnista.

11

Una extrema tensió entre continent i contingut. En aquesta poesia, el desordre hi lluita per desbordar la forma, però s’hi adapta per fer-se reconeixible, com si sabés que sense cap formalització a què oposar-se no seria comprensible com a desordre: com a conflicte. Sampere sap que la dialèctica de la vida té la seva correspondència en la lluita literària entre l’expansió entròpica de desig i memòria i la forma que la conforma. (Sigui dit de passada, fins i tot el silenci necessita formalització per saber-se que és silenci.) El gran poema és com un animal atrapat pels barrots dels versos. El gran poema es conforma a la forma encara que constantment vulgui desbordar-la, fugir-ne. El poema no és pas la seva forma, com voldrien els formalistes, sinó la tensió de la seva forma. No els barrots, sinó la dialèctica entre els barrots i l’animal presoner. Com en Sampere, el bon poema ha de semblar una garba. O encara millor: el miracle que mantenia dretes les garbes.

12

Quan som capaços de trencar el blindatge de la nostra negativa a saber per por de saber massa, aquesta poesia ens afecta tan íntimament que hi hem de tornar: l’hem de revisitar a pesar del desassossec que ens causa. És l’atracció de l’abisme, necessària per evitar-lo i no caure-hi en ignorància. Per això, quan la descobrim, ens és tan necessària com a veu amb què compartir els nostres terrors, aquesta veu que dóna forma al que fins aleshores no era sinó turment per la inconcreció de tantes i tantes pors que ens colonitzen. La poesia de Sampere ens fa lúcids perquè no pretén salvar-nos, perquè no es proposa captar-nos per cap causa, no pretén capturar-nos. No ens aliena. Com he dit, no ens menteix. El poeta no amaga que està tan sol com tots nosaltres. Aquesta és la virtut de la més alta poesia: ens és solidària.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s