UNA LECTURA INTERESSADA DE L’OBRA POÈTICA D’ANTONI CLAPÉS

UNA LECTURA INTERESSADA DE L’OBRA POÈTICA D’ANTONI CLAPÉS

L’avantguarda ha actuat més en contra del classicisme que no pas a favor de la renovació. Jo reivindico una modernitat creativa, imaginativa, de síntesi. De confrontació. 

Antoni  Clapés

Massa sovint, quan ens disposem a parlar d’un autor català, nosaltres mateixos ens mutilem pel que fa a la perspectiva amb què l’hauríem de mirar i fem que el nostre punt de vista l’enquadri únicament en referència a la mateixa literatura catalana i a la posició que hi ocupa, cosa que ofega les autèntiques dimensions que l’autor tingui per si mateix i no pas per la repercussió que pugui tenir més enllà del propi àmbit literari, una repercussió evidentment sempre petita si tenim en compte les dimensions reduïdes i la falta d’una política de difusió d’una cultura com la nostra. És senzillament la covardia de la mirada crítica quan no té la confirmació externa i majoritària. Davant d’aquest complex de petitesa i de poca importància, d’aquesta falta, en definitiva, d’autoestima, ens oblidem, doncs, de comparar i situar l’autor estudiat respecte a una tradició més àmplia que la pròpia, com és la que ens enclou com a literatura catalana; és a dir, la de les llengües romàniques i, consegüentment, també la de la tradició compartida de les lletres europees. Pensem, per exemple, en el valor que tindrien a nivell europeu i mundial un Riba o un Vinyoli francesos o alemanys, i és des d’aquest valor literari que els hauríem d’analitzar, siguin o no coneguts fora de les nostres fronteres idiomàtiques.

Valgui aquest preàmbul per dir que en les pàgines que vindran a continuació procuraré llegir l’obra del poeta sabadellenc Antoni Clapés (n. 1948) des d’aquesta òptica inclusiva en una tradició que intenta traspassar les barreres de la llengua i, sense complexos, situar-se en una comunitat cultural de la qual, com ja he dit, freqüentment ens autoexcloem amb temor de no complir els paràmetres de convergència de la Unió, per dir-ho d’una manera desenfadada.

Però, esclar, abans, si més no, d’intentar-ho, per saber de què s’està parlant hauré de descriure ni que sigui sumàriament i a la meva manera quina és la tradició a què em refereixo, com és l’anomenada modernitat de l’art i la literatura europees, en la qual la poesia de Clapés s’insereix plenament, com miraré d’anar desgranant. Només així ens adonarem de les dimensions reals de la seva obra, una obra tan continguda que sovint passa desapercebuda entre nosaltres, com si un necessités esgargamellar-se perquè se li faci cas.

Per fer-ho, per descriure el període a què em refereixo, miraré de recalcar amb quatre pinzellades uns fets sòcio-històrics que de tan sabuts han caigut en el més ahistòric dels oblits. No m’estaré, doncs, en aquest punt, de practicar un cert didactisme per mirar de superar tanta amnèsia, sovint induïda.

La modernitat, gestada a les mines i a les fàbriques d’un creixement econòmic acumulatiu i depredador, amb un procés de densificació urbana sense cap pietat per la tradició i el passat, és a dir, una modernitat gestada en l’aparició d’un model econòmic com el capitalisme, que ofega i es carrega des de la voluntat igualitària de la Revolució francesa fins al sentiment que lliga a la naturalesa de petit país del romanticisme, o més ben dit, no pas la modernitat, sinó la consciència d’aquesta modernitat social i cultural neix com un crit, o, encara millor, com tres crits: el de la mort de Déu, el de la revolució dels oprimits i el de l’alliberament del sentiment de culpa derivat de la repressió religiosa. És a dir: Nietzsche, Marx, Freud, amb Darwin fent-los costat. Tots tres, o tots quatre, posen en qüestió la idea de societat jerarquitzada, fonamentada en la submissió a l’autoritat, en la submissió al treball i en l’assumpció de la culpa original com a trinitat necessària pel control social. Fonamentada per dir-ho ben clar en la “falsa consciència” de què ens parlen Marx i Engels en la seva obra La ideologia alemanya. I aquest qüestionament del nou ordre sorgit amb la idea de progrés de les cendres de l’Antic Règim, un nou ordre que culminarà en l’Holocaust i la Segona Guerra Mundial, porta les arts i la literatura a fer esclatar en mil trossos la Idea, és a dir, porta a l’explosió en alternatives de Plató i els seus sequaços i les seves seqüeles, i també, per tant, a la fragmentació de la Veritat en els diveros discursos de la radicalitat social i artística. A El radical sentit, un llibre d’aforismes del 1985-1987, amb un títol per cert ben significatiu, Clapés ja ens deia això: Tot té alguna correspondència amb alguna cosa: la correlació entre el conjunt de continguts i cadascuna de les seves unitats. / Si les possibilitats de col·lisió són infinites en el tot, l’espai de definició de les relacions que es poden (re)produir esdevé, pràcticament, il·limitat. / Les escriptures.

Com abans els moviments revolucionaris, o paral·lelament a aquests moviments i inclús en conjunció, artistes i escriptors ja no accepten cap mena d’autoritat que vingui del poder i abracen amb més o menys fortuna tots els intents i tots els idearis socials que malden per fer esclatar aquest poder. La riquesa de les propostes, fins que el mercat com a force de frappe no hi ha tornat a imposar el totalitarisme del seu ordre, mitjançant la corrupció de l’avidesa dinerària, ha sigut espectacular, i encara ara, quan ja moltes d’aquelles propostes ens semblen insostenibles, desfasades o fins i tot ingènues, trobem que estan empeltades totes d’una sinceritat que encara avui dia et fa sentir viu i amb ganes de tornar-hi. Malauradament, tot allò, nascut d’una depredació econòmica i una crisi social que s’han resolt, amb dues guerres mundials pel mig, de la pitjor manera possible, ja és tradició, una generosa tradició que no hauríem de trair amb discursos acomodaticis que aprofiten l’embolcall del discurs de la modernitat com a forma per retrobar un esperit submís i pre-modern, per molt que l’hagin volgut batejar de postmodern per fingir una continuïtat superadora. Tornant a El radical sentit, el poeta sabadellenc anota el següent: L’artista ja no té una relació conflictiva, d’enfrontament amb el poder, sinó tan sols una relació comercial i de màrketing. O una mica més endavant del mateix recull: Som epigònics? En nosaltres no comença res, tan sols agonitza tot un projecte? / (Ara és l’hora dels xacals, repartint-se les despulles de l’ideal.)

Només cal passejar-se per galeries i llibreries, o entrar als cinemes, per descobrir el més absolut conformisme revestit de modernitat com a paper d’embolicar el producte que té demanda. Per no parlar de la genuflexió permanent de tants i tants artistes coetanis davant del nou sagrari tecnològic, amb el disseny i la moda al capdavant. Cito un aforisme d’Al marge, llibre del 1989-1992: El poema pot restar encara amagat sota els llambordins dels bulevards.

Però no vull anar més enllà, perquè del que es tracta ara és de veure quines obres poètiques, ja que d’un poeta parlem, han marcat aquesta tradició moderna de la qual actualment ens hauríem de poder sentir no pas epígons, com tants, sinó hereus que l’administren amb saviesa i discreció. I amb això que acabo de dir m’acosto cada cop més en concret al sentit últim de la intensa obra d’Antoni Clapés. Recordem-ne la cita quasi programàtica que encapçala aquest text del llibre d’aforismes Escrit en fulles de te (1982-1984), el primer de l’autor, una obra sorprenentment madura que ja anuncia amb precisió el que haurà de ser tota la seva obra posterior: L’avantguarda ha actuat més en contra del classicisme que no pas a favor de la renovació. / Jo reivindico una modernitat creativa, imaginativa, de síntesi. / De confrontació.

Una modernitat, diria jo en definitiva, que davant del lukacsià “assalt a la raó” de tan irracionalisme religiós i de tan darwinisme econòmic i social, sigui capaç de resistir en la seva transgressió crítica, sense rendir-se en agònica epigonia al poder. Una modernitat que contribueixi amb la seva capacitat dialèctica a fer que aquests versos de Clapés del seu llibre Destret (2001-2002) no siguin premonitoris: Sentiment de la llum enduta. / (¿Tornen, els anys de plom?).

El crític i poeta D. Sam Abrams, en un il·luminador text titulat “El poeta davant el repte del silenci”, amb què saludava l’aparició del llibre de Clapés In nuce (1997-2004), ens deia això pel que fa a l’assenyalada maduresa ètica i estètica del poeta sabadellenc: L’obra poètica de Clapés és d’una coherència interna i externa extremes, on cada llibre representa una nova singladura en un camí ètic i estètic ascendent. (…) Ara bé, aquest camí arrenca d’un punt ben exacte: una reflexió metapoètica i en profunditat sobre el silenci, el valor del silenci, com el de la natura, i sobre el propi llenguatge del discurs poètic i la greu responsabilitat ètica i estètica del poeta quan trenca el silenci per donar pas al seu discurs. Una molt bona definició global de l’afany poètic clapesià, amb una reflexió a parer meu cabdal a l’hora d’enfrontar-nos a l’escriptura, com és la de la “greu responsabilitat” assumida a l’hora de dir ─i també a l’hora de llegir com a acte d’elecció d’un dir, hi afegeixo─: una responsabilitat que, per desgràcia, cada any que passa cotitza més a la baixa a la borsa cultural.

Però fem, com he dit, la marrada de repassar quines són les veus líriques fonamentals d’aquesta tradició moderna. Després dels plors sovint antiil·lustrats dels romàntics, els poetes que es desperten contra la crueltat del capitalisme ―les fàbriques que destrueixen el paisatge, les ciutats que ofeguen les valls i els rius, la mà d’obra abandonada a la seva sort amb les seqüeles d’alcoholisme, violència i marginació com a detritus humans del que engoleix el sistema, el lumpenproletariat, que en dirà Marx― són fonamentalment dos: Baudelaire i Rimbaud, amb Verlaine massa atrapat entre la força de tan potent tàndem literari; el primer, Baudelaire, amb el seu classicisme del mal, és a dir, amb la utilització de les armes retòriques clàssiques per posar en evidència la destrucció d’allò humà, abandonat definitivament dels déus; el segon, Rimbaud, juntament amb Lautréamont, amb la baixada als inferns i, com qui diu, la invenció de l’automatisme psíquic com a exemple de desordre contra l’ordre del poder. I d’aquí a una tercera posició: la de la investigació del llenguatge com a manera de dinamitar la lògica del discurs moral: Mallarmé. Abans, precedint Nietzsche, gairebé com una metàfora premonitòria del que havia de ser la ruptura de la modernitat, l’experiència tràgica de Hölderlin: el Prometeu encadenat a la bogeria per haver-se atrevit a prendre el foc de la paraula als déus. No és gens estrany, doncs, que Clapés, en el seu llibre Tagrera, del 1992-1997, potser l’eix de la seva obra poètica, concretament en un llarg poema situat en el límit de l’escriptura aforística, un llarg metapoema ―una característica, aquesta de la metapoètica, de l’obra clapesiana― titulat “H. K., Saal 120”, no és estrany, deia, que el poeta sabadellenc dialogui amb els versos de “L’arxipèlag”, un dels més grans poemes holderlinians i potser un dels més grans de la història de la literatura. I aquest diàleg el porta a terme fent-se transsumpte del poeta alemany, aprenent-ne i comprenent-ne les dèries a la llum d’un gairebé esgotat segle XX, fent-se correlat del desengany holderlinià. I, a més a més, en l’imaginari visual clapesià, en la representació plàstica de l’elevació del poeta cap al cim del sentit, de l’impossible sentit pel qual, per l’atreviment de pretendre’l, rebrà el càstig de la bogeria, apareix la pintura descrita de Caspar Friedrich, el pintor romàntic de la soledat del cel i del paisatge, a qui Clapés retrà homenatge en el seu llibre Llavors abandonaries Greifswald (1999-2001), un dels més bells de la seva obra. Vegem el final del poema “H. K., Saal 120”: El meu temps ja no és més que el miratge d’un naufragi. / D’aquest naufragi. // Déu se serveix de la Natura per dir. / Per dir què, però? // Busco amb neguit un consell. // Evoco aquesta, que és la meva època, i aquests, que són els meus indrets. La meva memòria. // Evoco, també, el passat: el dic per tal de conjurar els mals averanys que els odis fratricides ens han de dur, certament. // Crec haver viscut més temps que no pas els dies que m’han estat donats de viure. // Sé que els (millors) records envelleixen a cada instant que passa. Amb cada remembrança que en faig, alguns d’ells fugen: esdevenen inaprehensibles per sempre més, com ones escampant-se damunt del sorral // Però sé, també, que no disposo de cap cosa millor per substituir-los. // De moment. D’aquí estant. // I si el temps em trasbalsa / el judici amb massa energia, i la pobresa / i el desvari dels homes la vida mortal em sacsegen / deixa que el silenci ―al pregon del teu freu― em recordi. (Hamburg, octubre, 1990). Els versos magnífics del final de “L’arxipèlag”, una realitat geogràfica que té molt a veure amb la fragmentació del discurs modern. Però d’això ja en parlarem més endavant. Continuem, doncs, la llista de les veus líriques si més no fonamentals en la formació de la particular veu poètica clapesiana, i ara sí que en citaré tan sols els noms: al costat de tots els ismes de l’avantguarda amb tota la seva agitació dadaista, expressionista, surrealista, etc., el tronc de la gran poesia moderna format per Dickyson, Rilke, Valéry ─sobretot el Valéry de Tel Quel─, Trakl, Juan Ramón Jiménez, Been, Maldelstam, Ungaretti, l’aforístic Char, Quasimodo… He dit, és cert, que en citaria només els noms, però, sense fer-me cap cas, m’interrompo a mi mateix per dir, i parlo amb un cert coneixement de causa, que la poètica de Clapés neix justament d’un poema, si és que com els rius podem néixer d’una sola font, del premi Nobel italià, del mateix poema del qual, en definitiva, neix la mateixa obra del poeta sicilià; aquell petit poema que obre el primer llibre de l’autor, Acque e terre; un poema que es titula “Ed è subito sera” i que diu així: Ognuno sta solo sul cuor della terra / trafitto da un raggio di sole: / ed è subito sera.

Aquest immens brevíssim poema que conté tot el que pot passar en la vida d’algú, des de l’explosió inicial, lluminosa, fins a la implosió final de l’ombra que ens fa mortals. I mentrestant, com l’insecte d’un entomòleg, hem de viure “traspassats d’un raig de sol”, aquest sol que ens vivifica, però que ens limita, com l’agulla clavada del col·leccionista, als límits de l’espai temporal, “al cor de la terra”, que no és sinó el temps, perquè l’essència, sí, el nucli dur de la realitat és simplement passar. Al seu recull titulat Destret, ja citat anteriorment, Clapés ens diu això: Saps que no hi ha res més enllà / del límit d’aquests mots: / un enllà tenyit de negre asclat per un vol d’ocell. / Silenci d’alfabet cec: / pedra foc mirada boira. / Pura presència de l’absent. // Cap paraula. / Cap esperança.

Aquesta brevetat de les formes de Clapés neix a parer meu molt més de la brevetat esquinçada de Quasimodo que no pas de la beatífica i crèdula mirada oriental, tot i que aquesta també dulcifiqui sovint, amb saviesa contemplativa contra la desesperació del “raig de sol que ens traspassa”, la veu del poeta sabadellenc, com ell mateix reconeix al parlar dels seus interessos. Vegem-ne un exemple explícit d’aquesta mirada zen on es barregen el poema amorós amb la reflexió metapoètica, que, com he assenyalat, és un dels fonaments de la poesia de Clapés; el trec del seu llibre A frec (1992-1994): El teu cos / jardí zen // només el traç / de l’escriptura // el poema.

(Sigui dit de passada i com un apunt que demostra que la riquesa d’una veu com la del poeta sabadellenc és inesgotable, com una veta encara inexplorada, fixem-nos que aquest poema assimila plàstica i poesia, una constant més dels seus poemes i que ens remet a la seva dedicació inicial a la promoció del món de les arts i també a la seva activitat infatigable i inestimable com a dissenyador i editor de diverses col·leccions de poesia.) Però continuo la llista: Montale, Elytis, Celan, Andrade ─sí, Andrade i el seu sentit per l’efímer─, Valente i les seves Cántigas de alén… Sense oblidar autors que s’han mogut en els marges del gènere poètic com Cioran, Bataille, Michaux, Ponge, Jabès… Ni tampoc la brevetat conceptualment colpidora d’un Brecht ni l’escriptura polièdrica d’un Pessoa. O, sortint de l’àmbit estrictament poètic, la reflexió sobre el “plaer del text” i el “grau zero de l’escriptura” d’un Roland Barthes. I si no cito aquí els grans poetes anglosaxons, com Eliot o Auden, o el grec Cavafis, o l’espanyol Cernuda, o el polonès Milosz, és perquè crec que Clapés s’ha quedat psíquicament al marge d’aquesta tradició “de l’experiència”, com si el seu inconscient ─i això seria una altra matèria d’estudi─ l’impulsés apol·líniament a buscar la vida, la força de la veu, no pas en la vida mateixa, sinó ens els límits on vida i veu ens són negades. Llegim a In nuce (1997-1999) aquest brevíssim i bellíssim poema sobre els límits del dir, aquells límits que, de tant en tant, obliguen a callar si volem ser realment fecunds, perquè el silenci, i Clapés n’és un mestre, és el guaret de la poesia: aquest silenci / que ja ni és paraula // aquest poema / que és un no dir // aquest ni no-res. O aquest altre d’Alta Provença (1998-2004), el seu últim llibre publicat fins ara: Dir / anorrea / el poema. // Lenta / ferida / de la llengua.

Sí, els límits que ens obliguen si som honestos a callar, com tan concisament i exemplarment va asseverar Wittgenstein al Tractatus, però que són precisament per on transita sempre fraudulentament, amb les cartes marcades de la garantia salvífica, la teologia, de la temptació de la qual el poeta, si vol ser-ho i no convertir-se en predicador, ha de fugir com gat escaldat de l’aigua calenta, i ja se’m perdonarà l’estil col·loquial, però és tot el que es mereixen les ínfules teocràtiques. La filòsofa argentina Nelly Schnaith, parlant potser del gran tema de la poesia de Clapés com és el silenci, ens en deia això en un text del 2000 titulat “La pàgina en blanc: variacions sobre el silenci”: La pàgina en blanc és el desert, imatge princeps que metaforitza, crec, el to de la sensació originària que, com volia Hölderlin, penetra tota l’obra d’Antoni Clapés: el desert no té centre; por això sempre s’hi està en el centre: el centre es mou amb un mateix i es perd amb un mateix. D’aquí que la pàgina en blanc i el desert siguin imatges complementàries de la del laberint: Sense Dèdal, esdevinc viatger errant a la percaça de la paraula perduda. De mi mateix. Una paradoxa radical abona la més alta metafísica de l’obra poètica: fer que la soledat i el silenci es converteixin en veu i comunicació.

És, doncs, en la poètica que jo anomenaria de l’oració moderna desassossegada per la pèrdua d’interlocutor, que culmina, esclar, en el sacrifici de Celan als ponts del Sena, que poua Clapés per construir el seu discurs, i només l’esquifidesa del nostre àmbit cultural i el raquitisme crític de la nostra literatura ens impedeixen situar en l’estela d’aquests poetes de l’ànsia, si se’m permet anomenar-los així, i d’aquesta poesia de l’ànima desamortitzada, per dir-ho d’una manera poc emfàtica, la poesia de què aquí es parla. Un poema en prosa situat entre els aforismes del ja citat El radical sentit ens il·lustra sobre això; a partir d’una descripció d’un ambient d’una gran placidesa, una descripció digna d’un encadenament de haikus, el poeta ens porta fins a les portes de la impossibilitat de l’acord amb la naturalesa; el jo no es deixa subsumir en la pau de la mirada harmoniosa: Bonior d’abelles per entre les glicines, mentre llegeixo poesia japonesa. Un aire prim, benigne, em porta l’aroma de la primavera, abillada d’infinits colors. / Un gran benestar m’embolcalla, i no m’hi sé reconèixer.

Sembla que, a la vista de la depuradíssima mirada lírica que Clapés presta als nostres ulls, ens els freguéssim incrèduls i, imbuïts de la nostra assenyalada falta d’autoestima literària, ens diguéssim que no pot ser, que alguna cosa falla i que aquesta mirada feta de percepcions que van molt més enllà del sol sentit de la vista, aquesta mirada que el poeta sabadellenc ens dóna l’oportunitat de tenir sobre les coses, no deu ser pas tan precisa, tan subtil, com si l’alta qualitat de la poesia no fos prou mai possible entre nosaltres. Però vegem per convence’ns d’una vegada per sempre de l’alta bondat de la poètica clapesiana com la mirada essencial del poeta, aquest ull que pensa característic del Clapés més líric, aquesta capacitat d’obrir-nos una via sensitiva en la dificultosa paret vertical del coneixement, ens ofereix una imatge colpidora sobre el temps a partir del paisatge en el seu llibre ja citat Alta Provença: El riu viatja lent / per la fronda dels àlbers: / arrossega un llim / tan antic com el riu.

O aquell poema en prosa/aforisme del llibre Al marge, del 1989-1992, en què se’ns imposa la idea de poema com a necessitat, i no pas, com tants i tants, fruit de la mera voluntat especulativa: Un tord vola ran de la murada, gairebé fregant-la: les pupil·les de la guineu es dilaten. / El poema.

Però no vull passar a la qüestió de què ara vull tractar sense apuntar alguns referents concrets, directes, que l’obra clapesiana pot tenir en els rengles de la poesia catalana: Del joc i del foc i Salvatge cor, de Riba; El callat, Llibre d’Amich i Cants d’Abelone, de Vinyoli; l’obra més lírica d’Espriu, com és la continguda en els seus llibres Cementiri de Sinera i El caminant i el mur, sobretot amb les “Cançons de la roda del temps” (encara amb el record dels versos citats més amunt de Quasimodo, recordem ara la “Cançó d’albada”, amb aquell final que diu: No deixis res/per caminar i mirar fins al ponent./Car tot, en un moment,/et serà pres); alguns versos intensíssims del Màrius Torres malalt de mort; el rigor intel·lectual de Segimon Serrallonga; els poemes admirables en la seva visió d’una naturalesa transcendida d’un autor fins fa pocs anys tan amagat com és Lluís Sola; la poesia més essencial de Feliu Formosa, etc., a part de la fecunda amistat poètica amb Víctor Sunyol i amb el malaguanyat Jordi Domènech, sense oblidar les traduccions de poesia xinesa de Marià Manent, que pels de la generació de Clapés, que és la meva, van significar el descobriment d’aquella altra tradició a pesar de tanta traïció traductora. I, ¿per què no? Sense oblidar tampoc aquells incommensurables versos de Rosselló-Pòrcel que diuen allò de tota la meva vida es lliga a tu/com en la nit les flames a la fosca, uns versos que, més enllà del seu tens i intens sentit amatori, podrien ser una perfecta definició del sentit d’una poesia il·luminadora enmig de la nocturnitat dels temps com és la de Clapés.

I ara, un cop emmarcada l’obra clapesiana en la tradició moderna europea, i també en concret en la catalana, voldria parlar d’una qüestió fonamental en la literatura moderna, a partir de la qual es desgranen tots els altres assumptes de la modernitat literària i artística; aquesta qüestió és la ja apuntada fragmentació del discurs, un cop reconegut el fet que no hi ha possibilitats de reconstruir cap totalitat, que no hi ha cap referència de sentit últim a què remetre’ns com a creadors, que el llenguatge orgànic, natural, no era més que una mera ficció del poder per mantenir l’estructura jeràrquica, és a dir, el control ideològic. L’obra de Clapés n’és una clara mostra. Només es pot parlar de la runa de la totalitat: és a dir, de les restes del llenguatge totalitzador que ens han quedat aquí i allà escampades pertot i amb les quals alguns encara intenten omplir els prestatges del supermercat cultural i altres reconstruir ara la Casa del Ser. En aquest punt no em puc estar de citar el títol del poema aforístic que encapçala l’últim llibre del poeta de Sabadell, Alta Provença. És aquest: La veritat sense casa. Tota una declaració ètica, tota una declaració de principis contra la falsificació ideològica.

Però continuem amb la fragmentació del discurs. Tot va començar amb Mallarmé i els descobriments de la lingüística. El signe lingüístic ja no era indivisible: significant i significat anaven cadascun per la seva banda. Com dèiem abans al parlar de Mallarmé, dinamita pura: les relacions d’identificació romàntiques amb el món, que ja li havien esclatat al cap a Hölderlin, saltaven en l’aire. Nom i cosa no es corresponien, eren relacions arbitràries. Una rosa significat no era una rosa significant. I com diria Rimbaud, el petit gran Rimbaud: Jo és altre.

De totes maneres, per parlar de la idea de fragmentació, una idea crucial en la modernitat, que té molt a veure amb la idea de material, fins aleshores gairebé inexistent en ser considerat un mitjà d’una funció artística més alta, més transcendent, indivisible, i ara transformat en finalitat per mor de la incredulitat davant d’una realitat sense finalisme i, en conseqüència, trossejada en la seva falta d’unitat última ─una fragmentació que, més enllà de l’obra, també afecta la identitat dels individus, del jo─; per parlar-ne, deia, abans de refiar-me de les meves minses forces, més m’estimo acudir a allò tan recurrent com és manllevar un tros de text d’un autor important, i en aquest cas molt, un autor que, en la seva obra Minima moralia, ens en va deixar una mostra impagable, com en molts escrits el seu coetani Benjamin, de la construcció a través dels fragments. La cita la trec d’una carta d’Adorno a Mann en què parlen de les dificultats que té el novel·lista alemany per reprendre el seu Felix Krull, abandonat quaranta anys abans, la segona part del qual no s’escriuria mai. Diu així Adorno: Per l’amor de Déu, no es deixi deprimir per culpa de les dificultats en el Krull. Aquestes dificultats són precisament la rúbrica d’una concepció fructífera, perquè una obra d’art intervé de forma verdadera en el seu material just en l’instant que s’ocupa de les seves contradiccions, i quan aquestes contradiccions es converteixen necessàriament en les de la creació. Allà on un no topa amb alguna cosa per l’estil (…) no val la pena ni tan sols començar. I no m’és possible veure res d’alarmant en el fet que el concepte avui s’hagi allunyat molt d’allò màgic que vostè va escriure fa quaranta anys. Així passa amb totes les grans concepcions que acompanyen l’autor al llarg d’una vida i, per això, en totes sempre hi ha, des del punt de vista de l’estètica classicista, alguna cosa de fragmentari. I amb tot, és això fragmentari el que condueix a l’essència de la forma èpica mateixa, que té a veure amb el que és obert, extensiu, i per això, ja en els seus principis no pot ser “acabada” (…) Sí, tendeixo a pensar que el fet que (…) la forma sempre rebi el caràcter d’alguna cosa que s’allunya, es transforma, és a dir, el fet que les obres transcendeixen la seva pura immanència formal, és una garantia que la representació obeeix a la llei dinàmica de l’assumpte.

La poesia lírica, un cop desempallegada de la càrrega sempre feixuga de l’èpica i del drama, que es van transformar en novel·la i teatre, ja va ser des de molt aviat, encara que innocentment, un pas endavant en la idea de fragmentació del discurs. La lírica, amb la seva capacitat de síntesi i de concentració, ja ens donava des de bon començament una lliçó ucrònica de com n’és d’impossible, d’atrapar el món en un tot, i per això es va recloure en el discurs íntim, per oferir-nos-en petits fragments subjectius, individuals, gens, doncs, totalitzadors. Clapés ens diu a El radical sentit, el llibre d’aforismes del 1985-1987, ja citat més amunt: D’altra banda, les escriptures de tipus globalitzador que corresponen a una visió unitària i organicista del món han esdevingut entelèquies, ja que el discurs de la modernitat tot just permet una visió desvertebrada i, en conseqüència, li corresponen pràctiques fragmentàries. I segueix: El fragment esdevindria, així, gènere amb entitat pròpia: difícilment identificable i definible, però corresponent a les escriptures de la modernitat. / Testimoniant la pròpia dificultat de dir.

Però encara quedava en poesia l’última voluntat de fer de cada poema un discurs tancat, resolt, i de fer de cada llibre una construcció, allò que definitivament farà fallida en el discurs modern. En un text de reflexió sobre la pròpia poètica titulat “Poesia i silenci”, Clapés enuncia amb aquestes paraules la moderna crisi del llenguatge: La irrupció del silenci com a element de reflexió teòrica es troba en relació directa amb la posada en qüestió del mateix sentit del llenguatge atribuït a la modernitat. És la crisi d’una civilització l’occidental, la de la “mort de Déu” i de la desvalorització de la moral, que Nietzsche va saber expressar amb extrema lucidesa, amb radical patetisme: Tota creença, tot allò que hem tingut com a cert ha d’ésser considerat com a fals, ja que no existeix cap món cert. Això situa l’home modern en el pur domini de la incertesa, anorreats tots els refugis, fins i tot el de la paraula. Un text teòric que continua amb un paràgraf en què, inevitablement, es fa referència al gran clàssic de la impossibilitat del dir, al gran clàssic del desgast de les paraules: Hofmannsthal i la seva ja mítica Carta a lord Chandos.

Aquell poema citat de Quasimodo encara seria com una última batalla presentada enfront de la disgregació, de la desagregació, una petita batalla nuclear de contenir en tres versos la vida sencera d’un home, la Vitta d’un uomo, com titularia significativament l’altre monstre de la lírica italiana moderna, Giuseppe Ungaretti, aquell Ungaretti del “m’il·lumino d’immens”, tan grat a Clapés, en un intent de relligar tota la seva obra, penetrada sempre pel dolor de la pèrdua: de l’origen, del fill, de la guerra… Com si l’aventura moderna del pensament ens digués que ja només queda un absolut, el dolor. Al llibre titulat justament Il dolore, del 1947, escrit després de la mort del fill, el poeta hermètic italià, carregat de desesperació, ens diu en l’última estrofa del poema que obre el recull: Disperazione che incessante aumenta / La vita non mi è più, / Arrestata in fondo alla gola, / Che una roccia di gridi.

Com si se’n fes ressò, Clapés, amb la seva veu temperada, ens en diu això, del dolor, un dolor que sempre ens neix de la pèrdua i, per tant, de la recuperació en la memòria, talment el record no fos sinó una hemorràgia en la pell ferida de l’oblit:  Abans que no claregi / la llum gemega: algú / arriba / des de l’oblit.

Uns versos que pertanyen al llibre A frec, del 1992-1994. I aquí un cop més em remetria a Mallarmé, al Mallarmé incapaç d’especular sobre els significants, sobre la música dels significants, però també incapaç de construir cap discurs a Per una tomba d’Anatole, el seu fill mort molt aviat, com també hauria de morir anys més tard, com he dit ara mateix, el fill del mallarmeà Ungaretti. Per això sovint la poesia moderna viu amb nostàlgia l’escissió, la impossible reconstrucció d’un refugi del tot, per evitar el “viure a la intempèrie” vinyolià, el “viure sense casa” clapesià; sí, tot queda en nostàlgia, i el “desert” de Clapés ens remet constantment a aquesta intempèrie absoluta. Vegem-ne el poema en prosa titulat “Gobi”, inclòs en un dels seus llibres primerencs, concretament a Trànsit, un poema, “Gobi”, que conté gairebé tota la temàtica lírico-reflexiva d’Antoni Clapés i que passa a ser com una autèntica declaració d’intencions poètica: La llum colpeja de biaix les dunes. Tot és silent, res no varia; ni tan sols el temps, aturat en l’instant present. Arbres, pedres, caravanes d’homes, esdevenen ombres d’ombres, cossos deshabitats que jeuen per l’arenal. De tant en tant bufa un vent xafogós que s’endú serrells de pols d’aquí cap enllà. Res més. Un riu, com embriac, serpenteja sense anar enlloc: potser no tenen ni principi ni fi, les seves aigües podrides. // Vagarejo pel desert. Viatjo cap a mi mateix.

Un tema recurrent en Clapés, aquest del desert, una de les idees força de la seva poesia, aquell espai real/irreal, aquell espai que és allà, però negat a la vida, gairebé una abstracció com no-res, buit, oblit; un espai, aquest del desert, que lliga profundament amb la voluntat del poeta sabadellenc d’habitar fins i tot el silenci, una altra de les idees força de la seva poètica ─com ja ens ha remarcat més amunt el text citat de Nelly Schnaith─, un silenci on les paraules, depurades per la seva difícil supervivència, acceptarien finalment el seu destí. En el text llegit com a presentació del llibre Alta Provença, titulat precisament amb el títol del poema pròleg que he citat anteriorment, “La veritat sense casa”, un altre cop Nelly Schnaith afirma: Crec no caure en reduccionismes si trobo en aquesta experiència  l’arrel de la qual brota i es nodreix l’arbre sencer de la poesía de Clapés, camí del silenci per on/arriben els mots. Basti assenyalar, al llarg dels seus versos, la presència reiterada d’alguns termes clau, sempre els mateixos, sempre ecos d’aquell silenci primordial o final que la seva veu vol fer sonar: ombra, absència, no-res, llum, invisible, un dir que és callar, poema/camí, itinerari sense petjada, desert, soledat, exili. Tot par donar paraules a una experiència poètica que alhora presta llenguatge a la prosa semiafàsica d’una de les nostres intuïcions comunes més inquietants, saber que no sabem, que el viatger no sap, que oneja l’estendard dels mots/a la riba obscura del sentit. No és no voler dir res/ans gosar dir el no res.

Tota l’obra d’Antoni Clapés és filla de la fragmentació, tot el seu discurs, en què es combinen l’aforisme, el poema i el poema en prosa, en una constant i dialogada hibridació entre l’un i l’altre, és fill de la impossibilitat moderna d’una totalitat ideològica, i encara que podríem creure que, al capdavall, ajuntant-ne totes les peces que el poeta ens ofereix, reconstruirem la imatge del trencaclosques, que tornarem a tenir l’àmfora esmicolada, ens adonem que les peces, encara que les encaixem, corresponen a àmfores diferents, que la unitat perduda no es pot refer. Aquesta desolació de la paraula poètica és el que fa que un poeta com Antoni Clapés torni una vegada i una altra als seus temes, com si busqués poder callar si aconseguís resoldre l’enigma de la veritat perduda. No em puc estar aquí de citar una de les proses poètiques aforístiques o metapoètiques més llargues del poeta; pertany al llibre Matèria d’ombres, del 1998-1992,  i si la cito és perquè s’hi recull gairebé tot l’univers poètic clapesià i, a més a més, crec que complementa perfectament la primera de les dues cites de Nelly Schnaith, en la qual es transcriu una frase precisament d’aquest poema en prosa. Diu així: Tanco el recorregut pel laberint: n’acabo la lectura. Havent escorcollat tots els topants sense arribar a un centre que, potser, ni existia. // Fragments, paranys, eixides cegues. / Signes que el cal·lígraf ha disfressat de formes mutants i que, encara, em trasbalsen i m’enceguen: humitats pretèrites en murs invisibles, frecs en el cel pintat, en el blanc de la llum, guixos rere un poema. / Paisatges a penes insinuats. // Sense Dèdal, esdevinc viatger errant a la percaça de la paraula perduda. De mi mateix. // Faig i refaig el camí per darrera vegada. Tracto de descriure’n la imitació. M’abandono al silenci. / En la foguera del temps.

El poeta, doncs, sovint vident d’infinites possibilitats, com Tàntal, no pot fruir mai de cap dels dons aparentment a l’abast del llenguatge i de l’anhel. Tot li és negat per la inexistència de cap do dels déus. Ja ho he dit altres vegades, però ho repetiré un cop més aquí: el gran poeta modern, aquell que no decideix tirar pel dret i aplanar el terreny, és sempre Sísif; el seu esforç no tindrà recompensa final, però l’esforç en si li haurà permès viure amb la plenitud de la lucidesa que mostra els límits i les limitacions. Li haurà permès viure en l’assumpció (sí, d’assumir, però també d’ascendir) de les veritats fragmentàries de la Veritat, d’allò mai més reconstruïble. Però en Clapés de vegades, sobretot en la seva última obra lírica, la que comença amb In nuce, sembla que s’aconsegueixi que la pedra del càstig es mantingui en equilibri al cim, perquè aquesta és l’estranyesa de la seva obra: parla de la fragmentació amb una estranya capacitat no en diré unitiva, però sí constructiva. És com si aconseguís tornar a ajuntar, després del viatge excèntric del poema, allò que en Mallarmé s’havia separat: significant i significat. Un poema precisament d’In nuce em referma en aquesta sensació: Oblidades ombres comencen a poblar, a penes, les solituds del teu somni. / Desfà la llum primera contorns que no són ni paraules, encara: remor de sorra, alè de dubtes, instant aferrat. // Inútilment encalces records que fugen: ocells en la fosca. O un gest. // La quimera de ser. Pedra. / Aquesta pedra.

Torno a Adorno i a la correspondència amb Mann per manllevar-ne un altre fragment que per mi és un resum insuperable en la seva brevetat d’allò que és l’experiència artística en la modernitat i que remet, com indica el mateix Adorno, a allò que Hegel diu en el pròleg a la seva Fenomenologia: (…) la vida de l’esperit no és la vida que s’espanta davant de la mort i es manté pura de la desolació, sinó la que sap afrontar-la i mantenir-s’hi. L’esperit només conquista la seva veritat quan és capaç de trobar-se en si mateix en l’absolut esquinçament. La carta d’Adorno a Mann diu així: Si res de Hegel i d’aquells que el van posar dret em va calar fondo és l’ascesi, cregui’m, perquè allò altre, l’expressió desencadenada de l’esperança, seria més pròxim a la meva naturalesa. Però sempre tinc la sensació que si un no resisteix en el que és negatiu o passa massa aviat al que és positiu, li fa el joc al que és fals. Precisament en aquests dies se’m va tornar a imposar aquesta idea, quan al desempaquetar aquí els llibres emmagatzemats em vaig topar amb Der siebente Ring, de George. Igual que Nietzsche, ell no va poder resistir en la negativitat i per això va crear un déu, que no era més que un ídol, i així no tan sols va sorgir allò còmic del culte a la festa de disfressa, sinó que, i això és d’un pes molt més gran, des d’El tapís George es va anul·lar a si mateix com a artista, en la mesura en què per pròpia iniciativa va fer servir formes de validació, que, com a no validades objectivament, se li havien necessàriament de desfer a les mans. Un cop més, amb totes les seves humanes vacil·lacions, la poesia de Clapés, contràriament a la de George, a la del pre-feixista George, sí que sap residir en l’esfera de la negativitat, encara que sigui sense la desesperació liquidadora de Moses und Aron, d’Arnold Schönberg, tan estimat per Adorno, tan afusellat per Mann al seu Doctor Faust. Aquell Moses und Aron que ens remet a la pre-moderna desesperació del Timó d’Atenes, de Shakespeare, encara que les raons de la desesperació, crisi d’un model/fracàs dels interessos propis, siguin tan diverses. A A frec, hi llegim això: Amagada rere un revolt / la mort espera. / La seva veu / fendeix / per un instant / l’aire.

L’assumpció de la mort com a final definitiu, l’acceptació de la negativitat del més enllà, és l’única manera de reviure’ns cada dia, de viure’ns vius, perquè la “veu” de la mort, com molt bé assenyala Clapés, “fendeix l’aire”, és aquí, perquè no hi ha cap altre lloc enlloc. És a dir, la mort no és pas teològica, com tampoc ho és el naixement, sinó que forma part de la vida, encara que n’ocupi un dels extrems. Pensem en l’horror derivat de la idea finalista del “ser per a la mort” heidegueriana, aquesta idea que creu que la justificació de l’ens es troba en la seva dissolució en el Ser, que justifica doncs amb la seva ideologia, amb la seva idolatria, la “pulsió de mort” que va arribar al paroxisme amb el règim nazi i la seva Alemanya segrestada. Una pulsió de mort que enviava a la Casa del Ser amics i enemics, via camp de batalla o via tren de la mort i camp d’extermini. La guerra i la Shoa. Una pulsió que de tant en tant torna a despertar, com va passar no fa pas gaires anys als Balcans. A Al marge,  un títol ben explícit de la voluntat del poeta de transitar pels límits, pels marges, hi llegim, en una clara referència a Adorno, sempre Adorno, i la seva ja famosa, però mai retòrica pregunta sobre la possibilitat de fer poesia després d’Auschwitz: Sarajevo ens fa còmplices a tots. / Podem seguir parlant de poesia, després de Sarajevo?

No ens ha d’estranyar, doncs, que Celan, l’inconsolable Celan que maldava per subvertir la seva llengua de cultura que era alhora la llengua de mort dels assassins dels seus pares, anés a la casa del bosc, ja tan lluny de la Casa del Ser, a demanar a Heidegger explicacions del que en realitat era inexplicable. En canvi, i crec que és aquí on s’inscriu la veu solitària i solidària del poeta sabadellenc, hi ha un “ser per la mort” causal, és a dir, som a causa de la mort, la mort infon valor a la vida, és a dir, l’omple, com Adorno apunta en la carta anterior, de positivitat. La negació de la transcendència, o si es vol la indiferència per recompenses i promeses, fa que la vida, tan somorta per culpa de l’espera, s’ompli, ara sí, sense sectarismes, d’energia positiva per fer front a les presses del temps, per oposar-nos mentre podem a la nostra pròpia absència.

Taques d’òxid fereixen la murada d’adob. / Hi ha formes, dibuixades per l’atzar, / que el pas del temps s’ha encarregat de dir-ne / paraules: ànima, vol d’ocell, ombra. / Solitud / arrecerada en el no-res. Ho podem llegir al llibre citat anteriorment Llavors abandonaries Greifswald, uns versos que ens retornen a l’interès de Clapés per la plàstica, aquest cop ben bé la descripció d’una obra de Tàpies. Però tornant a l’adorniana resistència enfront d’allò negatiu, Canetti, un altre gran escriptor aforístic, hereu d’una tradició que arrenca de Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799), tot al llarg de la seva obra ens en dóna moltes, de lliçons d’aquest resistir a l’anorreament, com la que conté el següent “apunt” del 1993, és a dir, d’un any abans de la seva mort: Ja fa temps que se sorprèn a si mateix dient en les converses: “Quan en faci cent.” Ho pren, doncs, en consideració, ho considera plausible, menciona coneguts seus, gent respectable, que van arribar als noranta-vuit, noranta-sis, noranta-quatre, i ell els va conèixer encara ben vius i animats. ¿Seran els discursos contra la mort allò que a un el manté viu? I Clapés, en aquest sentit, en un petit poema inclòs en el seu llibre Minerva, del 1995-1997, un poemari d’una temàtica no gaire comuna en la seva obra, com és l’explícitament amorosa, apunta això: Parlo a l’altre / que hi ha en mi i que, / potser, ets tu. Escolto / les mil raons del no, / l’única follia del sí.

Sí, les “raons del no” són les que ens empenyen amb optimisme o desesperació, tant se val, però mai amb la mort avançada de la resignació, a aferrar-nos a la vida, a “la follia del sí”. I, en aquesta follia, aquell “jo és altre” rimbaudià només es reconeix, es retroba en l’altre del desig, en l’altre que en l’èxtasi potser ens completa. Al ja citat llibre de poemes titulat Destret, hi llegim: Esborres / tot escrivint el silenci / i ets full blanc / sense ombra, murada que sagna (sempre): / afany de ser un altre. L’altre.

¿No hi sona aquí, encara que alliberat de credulitat, el místic fer-se un mateix pàgina en blanc perquè Ell hi inscrigui el Nom? ¿Què fan els amants si no inscriure’s mútuament fins a oblidar-se en l’èxtasi? La unió amorosa ─o, més àmpliament, el retrobament de l’altre en un mateix─ potser no és sinó l’únic retrobament possible de significat i significant. El retrobament del descans solidari després de la penúria de l’escissió. I Clapés ho referma amb passió, sí, la seva estimada passió motora de l’aventura poètica, a Alta Provença: […] Res ja no serà com abans: / aquest imperceptible canvi. // Un foc interior t’abrusa: / l’afany d’esdevenir l’altre / de ser l’altre.

 Vull acabar recordant els tres crits instauradors de la modernitat: el de la mort de Déu, el de la revolució dels oprimits i el de l’alliberament del sentiment de culpa. Els tres crits alliberadors que, després de tanta derrota, tornen a esperar emboscats que algú els torni a proferir ben alts. Sempre Sísif.

Mentrestant, escoltem un cop més el Clapés d’Alta Provença, perquè, vistos els signes dels temps, encara hem de dir amb ell: […] Viure sense passat ni futur. / Tot just sabent que ets / el somni d’un déu / despietat.

Perquè, si no, si fos cert que hi ha cap Misericòrdia, com prediquen tants i tants poderosos que en els seus actes de poder no mostren cap mena de compassió, sí, una Misericòrdia així, amb majúscules, hauríem de dir amb Celan, a la vista de la capacitat destructora dels humans: Resa, Senyor. / Som a la vora.

“Reduccions”, núm. 92 (2009)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s