“EL NOM INTACTE”

EL NOM INTACTE

Sempre s’acostuma a dir que un bon llibre tard o d’hora acaba trobant editor. Ara, l’aparició en edició d’autor d’El nom intacte, de Josep Cornudella Defis, un petit volum de poemes que inaugura unes possibles edicions anomenades “Llibres del Rectangle”, ve a demostrar com n’és de falsa la premissa inicial, una premissa que fins i tot es podria capgirar i dir que per trobar fàcilment editor més val rebaixar qualsevol plantejament que pugui fer que el llibre no sigui prou distret. En fi, què hi farem, i ho dic amb cristiana resignació, però amb un cert espant de pensar en tot allò que es deu frustrar per culpa de les urgències venedores del mercat del llibre. Només ens queda resar perquè també faci un pet com el del totxo per veure si encara podem recuperar el terreny perdut. Però deixem-nos de compungits circumloquis i mirem-nos el llibre que ens ocupa, El nom intacte, com si fos fruit d’una edició normalitzada a l’abast de tothom.

            El primer que se m’acut dir és que feia molt temps que no llegia un llibre de poemes tan tens. Sí, aquesta és la qualitat precisa i preciosa d’aquesta obra de Cornudella Defis: la tensió.

            Tot i la seva aparent “minimalitat”, l’avanç —¿per què no dir-ho?— dificultós per entre els seus sovint aspres versos és tot el contrari que minimalista. La brevetat d’aquests poemes no es deu mai a la fragmentació del discurs, sinó a la màxima concentració de l’intent i la intenció. És la persistència sense redundància. És la dialèctica entre el que és viu i el que és nom.

¿Quina paraula / ens és oferta, plena, / per ser no ser-hi / si no el record de l’altre / endins, viscut morint-hi?

La densitat de reflexió sobre un amor que ja no té cap altra existència que la paraula que el convoca amb dolor perquè el veu flotar inert com un cadàver per l’insalubre aiguamoll de la memòria et deixa atuït: Encara hi som, però som vacus / en un temps de llum destruïda, / en els silencis dels cadàvers. Les percepcions sobre el temps i el que en queda de nostre en la dicció del record són d’una corprenedora subtilitat i alhora debel·ladores de tot sentimentalisme, de tota il·lusió entabanadora, de tot embadocament tardoromàntic. L’absència ubiqua de tu en tots, un dels grans versos d’aquest poemari, és exactament tot el que som capaços de preservar de la pèrdua. Res.

El nom intacte és això: un llibre de poesia amorosa que, en comptes de pretendre expandir-se lluminós, evocador, redemptor del temps viscut, es consumeix en la presó del record. La llum, ferida / en la nit de la paraula, / no té sang d’alba. Perquè, per l’autor, el record és el rastre que ens queda del que ja no és, del que potser ni ha sigut, per molt que hi donem voltes, per molt que en fem poema. No, El nom intacte no és cap explosió lluminosa que il·lumina vivificadorament un temps perdut sentit superb; no, no és cap miratge. Més aviat és una dolorosa “implosió”. Tant de desig, que s’expandeix / en si mateix per la buidor / destruint-me en implosió. Aquests poemes ens parlen del forat negre que és el passat, de com la memòria en connivència amb l’oblit xucla qualsevol esperança, de com destrueix el real i ens en deixa la mentida de la ficció dels noms. És cert, som especialistes enfront de la buidor a construir ficció, davant del buit som uns fingidors, com molt bé deia Pessoa, que s’inventen el que sigui per continuar-se sentint vius.

Sempre hi veig el cos invisible / que dóna a llum el meu silenci. Molt pocs poetes aconsegueixen escapar-se del fingiment, de la impostació i la impostura, com sí que ho fa Cornudella Defis, per mostrar-nos el llenguatge descarnat del cos de la literatura, aquest gat immens que només sap fer que llepar-se les ferides. El nom intacte és aquesta descarnadura; és la ferida “moral” que ens mostra l’autor no pas perquè l’hi curem —ell prou que la sap incurable—, sinó per fer-nos adonar de tantes i tantes ferides com ens sagnen sense que en vulguem fer cabal, fins que de sobte ens descobrim exànimes i no en sabem ni la raó ni el remei. (…) L’absència em dessagna / en el buit de reviure.

No sé si deu anys d’elaboració d’un llibre tan clos, tan u, pot portar l’autor a fer-ne gaires més, no ho sé, però potser sí que és necessari —o ho hauria de ser— esborrar la retòrica mel·líflua del consol per quedar-nos parats davant del buit i veure què en fem per nosaltres mateixos, sense cedir mai la nostra llibertat d’interpretar-ho a la dogmàtica de les interpretacions. En aquest sentit jo diria que El nom intacte, posat sense anunciar-ho sota l’advocació del Tractatus, encara que els seus rigorosos versos prou que en demostren la filiació wittgensteiniana, és un dels llibres de la lírica catalana que s’acosta més a l’extrema experiència poètica de Celan, potser no en l’aparença formal dels que fan esteticisme celanià, però sí en la fonda liquidació de l’accessori per poder accedir al nucli dur de la nostra condició, on l’amor ens és turment tant en el desig com en la pèrdua. Sí, aquest Celan citat per Cornudella Defis al final del seu llibre i que ens diu: Una paraula —ja ho saps: / un cadàver.

Però no vull acabar amb Celan. Vull acabar amb aquest vers d’El nom intacte que a parer meu recull prou bé el sentit de tot el poemari: (…) Perquè sigui per sempre la sang de no ser-hi. ¿La funció de la bona literatura?

“Els Marges”, núm. 87, 2009

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s