EPI(A)GONIA

EPI(A)GONIA

Intervenció al Casino de Vic l’abril del 2009

Fa uns mesos, en un cicle sobre poetes catalans que es va fer a la residència del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Barcelona, vaig assistir a la conferència impartida per la psicoanalista Neus Carbonell sobre la poesia d’Antoni Clapés, una conferència, sigui dit de passada, plena de suggestions que convidaven a la renovada lectura d’una obra tan refinada com és la del poeta sabadellenc.

Això ho explico perquè, en el col·loqui posterior, un dels assistents va plantejar una qüestió que a mi com a poeta em va semblar cabdal i que crec que és realment difícil de contestar, i per això ja els anticipo des d’ara que no me’n sortiré pas, encara que miraré de dir-ne algunes coses. De manera resumida, la pregunta era aquesta: una poesia que s’aboca a les zones límit del llenguatge, com és la de Clapés, ¿no és epigonal, repetitiva, de la gran tradició moderna que va de Holderlin a Rilke, per posar dos exemples d’aquesta poesia per “elevació”, si se’m permet dir-ho d’aquesta manera?

Sí, és cert, el plantejament de la persona que va fer la intervenció era correctíssim —agudíssim, diria jo—, i sembla mentida que no ens hi parem a pensar sovint, sobretot en un moment de fluixesa de cames postmoderna en què tot és formalisme, i només formalisme, epigonal. O sigui, mer pastiche.

No ens toca cap més remei, ho hem d’acceptar: anar fins als marges, fins als extrems, fins a la perifèria del dir, és una gesta poètica pretesa des de fa anys i panys (en aquests vols cap a l’absolut sempre penso en Juan Ramón), i a més a més, és una gesta aparentment aconseguida amb la sortida d’emergència celestial, o amb la dissolució del jo en el Tot, que, més que cap sortida, em sembla una autèntica fotesa com a esperança, perquè en això de passar a formar part d’un Tot en majúscula no se’ns concedeix ni la tómbola del premi d’altres ofertes. Mirin, aquí, entre nosaltres, posats a perdre el jo, amb el no-res passem de sobres.

Però, si ara hi persistim a pesar de no trobar cap escotilla de sortida al paradís, ¿és simplement per epigonia, o potser per epi(a)gonia? Aquesta és la clau, aquesta (a) entre parèntesi que separa epigonia d’epi(a)gonia. Perquè allò que en aquelles altituds de la poesia era epifania, o ho pretenia en disputa amb la teologia, una epifania que feia aparèixer la llum en les seves múltiples formes de credulitat, de fe, que no de credo, ara, i Celan n’és la cesura perfecta que amb la seva mort reclama danys i perjudicis al “logos” de l’assassinat, és tan sols agonia, aquesta agonia que, per una estranya paradoxa, il·lumina la vida, la fa valer com a vida i no pas com a sala d’espera de la Casa del Ser.

Sí, en la resposta a aquella pregunta de l’assistent a la conferència a què m’he referit, vaig descobrir la dimensió que prenien poètiques com la de Clapés enfront dels seus clars, i mai escamotejats, antecedents: allò que abans era una oració més o menys heterodoxa que fugia de la matèria per fondre’s, com acabo d’apuntar, en l’experiència de la divinitat, del Tot, del Ser, en l’experiència mística, de cop se’ns tornava amb la modernitat oració sintàctica i prou; és a dir, material que parlava de si mateix al trobar-se sense comprensió com a prec. Pura metapoètica.

Ja no hi havia Interlocutor amb majúscula. Així, doncs, o començàvem a explicar les nostres coses d’estar per casa als altres, les nostres misèries, en una mena de literatura de safareig sentimental i quotidiana, o continuàvem acceptant les regles del joc del llenguatge i la sintaxi que, per poc que et distreguis, se t’enfilen preguntes amunt tot i saber que enlloc hi trobaran cap resposta. I encara menys a l’Enlloc.

¿Havíem arribat, doncs, els poetes de l’“ànima del llenguatge”, per dir-ho d’una manera entenedora, a un carreró sense sortida? Sí, com negar-ho, però, esclar!, un cop net de transcendència encredulida, el poder de les paraules continuava transcendint-nos, superant-nos, inquirint-nos. ¿No era justament l’”ànima del llenguatge”, la consciència de subjecte, allò que l’animava, que el feia vida? ¿Havíem de renunciar a les preguntes pel fet que qualsevol resposta era mentida o no era res més que una altra pregunta? No, no teníem res més que l’acceptació de la nostra estranya condició humana, per una banda, i els interrogants, per l’altra. El dilema era si en nom de la lucidesa dels límits humans havíem de mutilar-nos en la nostra capacitat inquisitiva d’aquells límits. O més aviat havíem de començar a desmuntar-los com a mite per retrobar-nos en les coses. La ciència s’interroga sense destí: indaga amb finalitats, sí, però sense finalisme a la vista. ¿No havíem de fer el mateix a escala poètica? María Zambrano deia que la revelació és una resposta sense pregunta prèvia a partir de la qual comencem a interrogar-nos. ¿S’imaginen que això fos de debò així? La revelació en qüestió quedaria immediatament sepultada sota tantes preguntes prèvies sense resposta que hi traurien tot sentit. Mirin, jo més aviat m’inclino a pensar que la condició humana essencial és la pregunta, no pas la revelació ni la resposta: la interrogació és la raó de la nostra existència humana, sense la qual regrediríem. Perquè, ¿no és el fet de mantenir tens el llenguatge, el d’abocar-lo a la impossibilitat del dir i fer-lo parlar en l’abisme últim, no és el fet d’espantar-lo amb la seva pròpia incomunicabilitat, amb l’indicible que té en els seus marges, l’única manera d’espavilar-lo, és a dir, de reviure’l, de vivificar-lo, de no deixar-lo fer enrera sense saber el pa que s’hi dóna fora del continent de les paraules? Segurament només pot dir de veritat la veritat un llenguatge que ha explorat les seves pròpies limitacions, i també aquell que és conscient de la seva enganyosa capacitat simbòlica. ¿No és creure en tot el que és capaç de dir-nos com a símbol, sense descodificar-lo permanentment, una manera de dogmatitzar-lo, de matar la crítica, de sotmetre’ns al “logos” del poder, tan ben representat pels déus de tota mena? Permetin-me que els digui que tinc la sensació que les paraules sempre pugnen amb nosaltres per fer-nos ser del seu parer i que només interrogant-les permanentment podem ser veritablement lliures. Perquè, en essència, la llibertat, ¿què és si no interrogativa i, en conseqüència, inconclusiva? Ja veuen que no em paro de fer preguntes i elles mateixes, sovint en la seva obvietat, són ja resposta. Vegin: ¿no deu ser el poema el màxim valor del llenguatge codificant-se i descodificant-se, en una perpètua dialèctica contra qualsevol mena de “logos”? És obvi que els estic induint a respondre-hi afirmativament, i més quan dic valor tant en el significat de vàlua com de valentia.

Sí, el que allà a l’auditori de la residència del Consell Superior d’Investigacions Científiques s’havia dit em va fer pensar que només posant a prova el llenguatge en la seva essencial capacitat de formalitzar fins i tot l’informe, de fer sintàctiques les pors i les ànsies, podíem preservar-lo de l’entropia, de la disgregació, de l’enquistament, de la pobresa expressiva, de la destrucció fins i tot de la seva essència comunicativa. La poesia com la de Clapés, com la de Quasimodo, com la de Vinyoli, se m’apareixia tot d’una ben bé com si fos la voluntat de supervivència del que és humà, la de la barrera posada a la violència de la mera selecció natural; és a dir, anàvem a buscar als límits del dir, les raons del continuar dient; l’absència absoluta, reforçava la presència relativa de nos/altres. Posava en joc el “joaltre”, aquest jo que no seria res més que solipsisme si no fos capaç d’incorporar l’alteritat present, i també la futura, davant de la qual som responsables com a espècie. Entre tots plegats maldàvem per fundar contra el frau de la Casa del Ser, la Casa on Ser al món. La veritable transcendència.

No em diguin ara si hem fet bé o no; no sabria pas què respondre’ls. A més a més, anant per aquí, per la inutilitat de tot esforç per mantenir-nos drets, acabaríem ben arrepapats a la butaca del nihilisme de saló.

Com veuen, no he sabut pas respondre a la qüestió plantejada en el col·loqui d’aquella conferència, però ja els he anat advertint com n’és, de difícil, de trobar qualsevol mena de resposta. Almenys no els he enredat gens ni mica. De bon començament ja els he dit que no me’n sortiria.

Ho deixo aquí, però abans m’agradaria fer un petit apunt poètic. Tots hem sentit en algun moment la fonda tristesa d’una posta de sol: és l’espectacle de la caducitat del temps, és l’epi(a)gonia que ha de durar mentre duri el sol. I a pesar d’això, com l’admirem, com ens atrau contemplar-la. Quina sensació plaent de nostàlgia que ens provoca, talment els bons records, amb la seva ambivalència de presència i pèrdua.

Sant Joan de la Creu ja pressentia l’agonia de la modernitat en la seva agonia mística, en la seva “noche oscura”. Recordem-ne aquell vers final de la primera estrofa del Cántico espiritual que diu: “Salí tras ti clamando, y eras ido.” Un vers, la veritat, que no ens deixa gaires esperances i sí molt sofriment. Un vers que sembla El crit de Munch avant la peinture.

La nostra soledat còsmica.

Com han anat comprovant, sóc del parer que ja cap epifania és possible si no és a costa de l’alienació o el fanatisme. Fem, doncs, tot el que puguem, tant en l’escriptura com en la lectura, perquè cada poema sigui el més bell dels crepuscles.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s