“ESCRIURE ÉS UN VERB INTRANSITIU”

“ESCRIURE ÉS UN VERB INTRANSITIU”

Intervenció Jornades Riba IEC, 2009

Escriure és un verb intransitiu, diu Roland Barthes. Jo potser ho matisaria i diria que “escriure” és un verb transitiu només en si mateix. Em refereixo, esclar, a l’escriure creatiu. Aquest escriure escriure, que pot semblar una mica tautològic, per mi és crucial per entendre l’escriptura moderna. Aparentment s’escriu sobre moltes coses: l’amor, la mort, el desig, la llibertat, el misteri, etc. Però, per molt que de vegades això ens sorprengui, totes passen en el llenguatge. Fins i tot la mirada, tan important per Riba. L’única qualitat humana és aquesta, el llenguatge. La resta de la nostra condició la compartim amb els animals. I, si no ho sentim d’aquesta manera, precisament és perquè ho podem anomenar. Així, doncs, allò que realment escriu qui vol de debò escriure és el fet mateix d’escriure, perquè únicament en les paraules i en l’articulació de la sintaxi hi ha de debò el que som: des de l’estèril ànsia metafísica fins a la baixesa moral més extrema. Més enllà de la polisèmia que recullen els diccionaris, hi ha la pròpia polisèmia biogràfica: allò que les paraules representen culturalment i emotivament, subjectivament, per cadascú de nosaltres. Tots els nostres conflictes passen en el llenguatge, i no cal ser gaire psicoanalític per adonar-se’n. Com diu Mercè Boixareu al seu ampli estudi titulat El jo poètic de Carles Riba i Paul Valéry, citant al seu torn Henri Morier, autor d’un diccionari de poètica i retòrica publicat a França el 1961, es pot parlar de “símbols convencionals”, fixats per la interpretació literària; de “símbols contingents”, més difícils d’interpretar perquè arrelen en la biografia de cadascú, i de “símbols freudians”, sorgits de l’anàlisi de l’inconscient i dels somnis i que de seguida van tenir un gran relleu intel·lectual en la creació literària i artística del segle que començava. I amb això ja entro de ple a parlar de Riba.

És a “Els poetes i la llengua comuna”, assaig inclòs a Per comprendre, que Carles Riba es refereix amb un cert menyspreu als qui prendrien que la llengua fes la meitat dels versos per ells.

Aquestes paraules en defensa d’una llengua clàssica comuna, abstracta, arranada, tan restringida de mitjans que sembla pobra als fatxendosos i als avars, les podem agafar com una ironia del poeta referida a la irresponsabilitat lingüística de poetes floralescos i arrauxats automatistes, i també com una subtil invectiva adreçada a molts dels seus companys de generació que només feien que badar i embadalir-se amb una Catalunya ideal i, per tant, amb una llengua rural barrejada amb la llengua rescatada d’èpoques glorioses. Amb tot plegat es volia recrear un mena de Catalunya clàssica i civilitzada que, en nom d’acostar-se a l’alta cultura europea, la pretenia preservar del conflicte a què aviat es veurien abocades Espanya i tot Europa, i que les avantguardes ja des de la Gran Guerra simptomatitzaven. Arthur Terry al seu pròleg a l’obra completa ribiana ens diu: Tot i la importància que [Riba] dóna, per exemple, a la poesia de Carner o López-Picó, el rastre d’aquests mai no arriba a dominar unes intencions autènticament personals.

Per això aquelles paraules de Riba a “Els poetes i la llengua comuna” també les podem llegir com un senyal de la consciència ribiana del fet que era necessària una relació profunda amb les paraules per acceptar-les com a part d’un text. Pensem en Hoffmanstahl i la seva denúncia a la Carta a lord Chandos del buit a què s’havia abocat el llenguatge al perdre el contacte amb la realitat. ¿Com parlar de res amb fórmules desgastades i amb retòriques heretades de la tradició sense una revisió crítica que les netegés de totes les excrecències ideològiques i retòriques incorporades? En el llenguatge no hi ha mai res innocent, ni la ignorància. Apareixia, doncs, en Riba, d’una manera clara, el problema de la llengua com a material, com a matèria del discurs. Sí, també com a matèria moral. Tot l’escrit citat de Per comprendre és una magnífica mostra de les preocupacions del poeta en aquest sentit. En el fons, com en tota la poesia moderna, l’obra de Riba és en bona part una metapoètica. Jo crec que Riba va ser conscient que no es podia escriure res sense sentir-ho com a propi, sense posseir-ho. I un altre cop porto davant de vostès Roland Barthes, que a El plaer del text ens diu, resumint-ho, que ell no podria escriure cap paraula que no sentís com a seva. Una autèntica lliçó ètica de l’escriptura. Riba es convertia així en el primer i autèntic “homme de lettres” que assenyala Arthur Terry al pròleg citat més amunt, on també remarca això: (…) la seva preparació lingüística (…) és un dels factors que precipiten la seva maduresa precoç.

Riba ens diu a les Elegies de Bierville que els mots són només per entendre’ns i no per entendre’ls:/són el començament, just un senyal del sentit./Semblen precedir-nos camí del misteri i ens deixen/foscos davant d’un brocat, tristos a un eco que fuig. Aquests versos, que sense voler-ho contenen una autocrítica a la momificació dels noms a què es dediquen els filòlegs —ell que, com he dit, volia insuflar-los nova vida moral—, ens permeten circular en dues direccions del que vol dir ”entendre’ns”, cap a fora i cap a dintre, encara que si realment agafem la que va endintre, la que va enfora al capdavall de la introspecció en sortirà molt més clara: el subjecte sabrà oferir-se amb claredat, si cal amb fosca claredat, perquè fins i tot el “trobar clus” exigeix una gran precisió d’intencions per ser realment “clus” i no confús. Les contradiccions entre realitat i creença convoquen de seguida, per poc que et descuidis, a una obscuritat no qüestionada que ens deixa tristos a un eco que fuig, buits enfront del “sentiment oceànic” de què parlava Freud.

En definitiva, més enllà de les acrobàcies metafísiques, ¿de què parla intrínsecament Riba si no de la creació d’un estil? L’estil, el tan sovint menystingut estil —¡com si es pogués escriure sense!—, no és sinó l’ús personal de paraules i sintaxi. Qualsevol que escrigui pot descobrir unes constants electives en la seva escriptura que es van precipitant amb l’experiència, i variar-les és variar alguna cosa més que l’estil: és variar humanament. L’estil, doncs, sempre és simptomàtic, però quan l’estil respon a un coneixement profund del nostre  dir, un dir que ja no ens diu, sinó que és un dir en què ens diem, aquest estil adquireix en part la capacitat de fer-se diagnòstic. Riba n’és un cas força clar a pesar del temor a la transgressió de la Idea en majúscula, que potser és allò que li va faltar esmicolar per veure si al seu interior només hi havia serradures. O no. Ja en el primer poema de la seva obra poètica completa ens diu: T’ha enquimerat la gràcia fugitiva/d’un desig i ara ets deserta, oh ment./Ai soledat sense dolç pensament/i foll traüt sense paraula viva. Tota una declaració d’intencions, on ens anuncia la seva lluita tenaç entre idea i paraula materialitzada, amb totes les tensions que la idea crea en les paraules formalitzades a l’exigir-los molt més del que potser són capaces de donar. És allò que els deia més amunt de donar-los nova vida, i també nova vida moral. Ferrater ho detecta amb aquest comentari al seu llibre La poesia de Carles Riba: (…) l’anglès, o bé el francès, tenen els termes de descripció moral molt llimats i molt ajustats per una enorme tradició de novel·la, que és el que el català no té (…), un fet que Riba mateix ja exposa magistralment al seu assaig “Una generació sense novel·la”, inclòs al seu llibre titulat Els marges.

Sí, Riba va ser un treballador tenaç de la paraula com pocs n’hi ha hagut a la nostra literatura. Va fer de traductor del grec, amb una exigència autocrítica exemplar com és replantejar-se la primera traducció de l’Odissea; va traduir Hölderlin, per coneixe’l més bé al sentir-hi afinitats; coneixia la poesia francesa de Mallarmé i Valery com a models; va traduir de l’anglès com en el cas d’Edgar Allan Poe; va fer de lexicògraf a l’Institut, fins a ser-ne secretari; va treballar com a traductor de la Bernat Metge i la va dirigir; va traduir Kavafis, etc. Tenim fins i tot la curiositat literària d’algun intent del poeta d’escriure poemes en italià i en francès.

En la seva poesia va començar amb uns poemes de factura postsromàntica sota la influència de Leopardi i Baudelaire, i també del Renaixement italià i català, i va continuar a través de les Estances fins a les seves Tres suites amb el pes a les espatlles de la modernitat de Mallarmé i Valéry. És a dir, els fundadors de la poesia com a experiència del llenguatge. La famosa autonomia de la paraula que va traspassar bona part de la literatura europea. Com diu Mercè Boixareu en el seu extens estudi comparatiu de Riba i Valéry que he citat anteriorment, l’esforç ribià postsimbolista era el de la construcció d’un jo poètic des d’on comprendre el món en el llenguatge, perquè no oblidem que el jo no és res més que la construcció lingüística de la nostra autorepresentació de subjectes enfront dels objectes: som el que ens són les paraules. I l’elaboració del jo és la pròpia elaboració, que en el cas de Riba va voler ser una extrema abstracció de l’experiència personal. En aquest esforç constructiu, Riba fins i tot es va enfrontar amb la concisió oriental de la “tanka”, un autèntic “tour de force”, sovint fallit, contra la pesta de la retòrica. ¿Els seus paral·lels en altres llengües? Juan Ramón Jiménez, Rilke, Eliot, els hermètics italians. És a dir, Riba feia entrar de cop i volta la poesia catalana en el discurs de la modernitat amb una potentíssima poesia d’idees. Potser només li va faltar fer front a la Paraula amb majúscula per entrar del tot en el qüestionament jeràrquic que representava la gran literatura del segle XX: ell que tenia tan clar quina era la materialitat del poema no va saber abordar la pura materialitat del coneixement. D’aquí els versos citats més amunt on els “mots” topen amb el misteri sense atrevir-s’hi: acceptant-lo. Riba va viure escindit entre la materialitat de les paraules i l’idealisme que les paraules mateixes convocaven, com assenyala amb agudesa el filòsof alemany Hans Blomenberg quan parla del dolor que ens fan les grans preguntes que les paraules ens plantegen sense tenir-ne les respostes. Potser és d’aquí que sorgeixen moltes de les tensions discursives de la poesia ribiana. S’ha parlat de Riba com a “poeta pur”. Em sembla que, com Valéry i Mallarmé, va creure en la paraula com a lloc del conflicte i no pas com a eina utilitària de representació del conflicte. No sé si d’això se’n pot dir “puresa” a la llum de la lingüística i de la psicoanàlisi. La poesia de Riba és la construcció d’una biografia allunyada del discurs naturalista en la qual tenen tanta importància el real com l’irreal, el temps com l’eternitat, l’espera del desig com la dura convivència amb la memòria: Riba va construir en els seus millors poemes una manera de comprendre l’individu que s’apartava de la linealitat realista, per fer-se molt més verídica i complexa, encara que sovint massa idealitzada, cosa que li feia defugir la presència del mal, o tractar-lo molt col·lateralment. Des de molt aviat, Riba es va adonar que entre cos i ment no hi havia compartiments estancs: tot confluïa en un sol compartiment, com és el llenguatge. Tot allò que sentia el cos que no desencadenés l’expectativa del desig o, per contra, el dolor del record i de la pèrdua, és a dir, llenguatge, era inexistent. Potser d’aquí, de vegades, les dificultats lingüístiques de l’experiència metafísica, més enllà de balbucejos plens de sensualitat en els límits entre el goig i la joia, on naixia, talment la Venus de Boticelli, un Amor en majúscules alhora carnal i platònic. En aquella poesia hi ballava Déu. Una timidesa ideològica potser derivada de la mateixa situació endèmica de feblesa d’un país sotmès que necessitava una “auctoritas”, una timidesa que no van tenir altres poetes creients com Eliot o Juan Ramón, que es van atrevir a interpel·lar-lo enmig de tant de dolor inexplicable com va assolar Europa i el món. Potser Riba no es va adonar que aquell ”autre” rimbaudià de “je c’est autre” estava escrit amb minúscula, és a dir, que el jo mateix era dubtós sense un Jo jeràrquic que legislés.

Però encara faltava un pas més, la culminació. Riba amb el que havia fet fins aleshores en tenia prou i de sobres per presidir la poesia catalana, però tota aquella experiència amb la paraula, amb la modernitat inaugural de Hölderlin, amb la nostàlgia d’Ulisses, li havia d’esclatar a dintre amb un tomb humà inesperat, com és la guerra civil i l’exili: sí, l’exili, el doble exili que pels escriptors catalans representava l’allunyament de la terra i de la llengua. No tenien cap Mèxic lingüístic on refugiar-se. Pensem en la terrible soledat, sí, també lingüística, de Bartra. Per un home com Riba que havia viscut sempre entre paraules, aquell desarrelament era d’una duresa insospitada. El poeta, traspassat el seu intel·lecte pel dolor, va produir a partir d’aleshores els que crec que són els seus millors versos: les Elegies de Bierville. I aquesta consciència de bandejament que les traspassa es manifesta en l’”Endreça” final com a clara voluntat de retorn a Ítaca, si més no amb les paraules: Arribareu sense mi a la pàtria expectant, elegies:/de dolor a dolor la impaciència us empeny. Curiosament, a pesar del mal que l’envolta, el poeta no s’hi resigna, defuig explicitar-lo, encara que el mal traspuï en alguns versos, com els del poema del recull Del joc i del foc que comença Versos? Escolta: Trompetes sonen lluny/el comiat obscur/d’una altiva sang jove. O s’hi refereix encara com una possibilitat d’esperança, sobretot a les Elegies. La paraula Mal, almenys en majúscula, no apareix més que una vegada a l’obra poètica ribiana, al sonet núm. XIV, 1 del que havia de ser el seu pròxim llibre: Salvatge cor. No sé si això és lloable o no. Potser tota l’obra de Riba està marcada per aquella voluntat de resoldre el conflicte que va viure com pocs entre el voler, voler d’una llengua i d’una pàtria amb tot allò que contenen de bo i de dolent llengua i pàtria, i una realitat anorreadora, un conflicte afermat, com acabo de dir, per la guerra civil, l’exili i la liquidació cultural del franquisme. En l’”Elegia núm. XI”, el poeta es debat entre els déus clàssics i el Déu cristià, que s’imposa en l’últim vers: (…) home entre els homes jo, déu contra els déus el meu Déu! A pesar de les temptacions que li oferien els déus pagans, ell va creure com a lloc últim on retrobar l’harmonia perduda en el Déu eclesial, no pas en l’Absolut profà del Cementiri marí o en la visionària divinitat sincrètica de Rilke, i això li va impedir abordar el pensament modern en tota la seva radicalitat crítica, en tota la seva necessària descomposició jeràrquica i existencial, com d’altra banda li va passar a la mateixa Catalunya cultural burgesa, tret de comptadíssimes excepcions. Però encara quedava l’altre gran esclat poètic, el citat Salvatge cor, els versos humaníssims de Salvatge cor, d’un Riba treballat pel temps i per la història que després de tant reconeix que (…) el cor vol més, vol en excés,/i en el do rebut és degrada. Un llibre que viu vençut i enyoradís (…) de la resta que llançà ma joventut. És l’home elemental impossible de ser per culpa de les paraules. El Déu cristià, que fins i tot hi surt anomenat com a Crist, hi senyoreja com a sol lloc on agafar-se enmig de tanta cultura arranada i al capdavall d’una biografia tan feixuga.

M’agradaria, així, de passada, remarcar el paral·lelisme de Riba i aquests dos llibres amb el seu admirat Rilke, que va fer al final de la seva obra els Sonets d’Orfeu i les Elegies de Duino, un topònim, el de Duino, que ha passat a la història com hi ha passat el de Bierville.

Crec, però tampoc no ho sé gaire, que Esbós de tres oratoris és un retrocés pel que fa a la intensitat poètica i fins tot al llenguatge poètic. En això coincideixo amb Gabriel Ferrater, encara que tampoc m’hi penso fer fort. Almenys jo ho sento així. Però també els diré que hi ha alguns poemes de l’últim Riba d’una senzillesa torbadora. Valgui com a exemple la primera estrofa del poema titulat “Cançó d’amor davant d’un cos nu”: Et pensaré, perquè només/el pensament té espera./Tu reposes, pura en el que és;/jo construeixo el que era. Aquest sí que és el triomf del poeta sobre la llengua. Aquí el poeta és la llengua en la màxima depuració. Crec que aquests versos que els acabo de llegir sobre un dels temes més repetits al llarg de l’obra ribiana com és la contemplació del nu —en Valéry símbol del pensament com “allò que hi ha de més nu”— són una mostra del fet que Riba ens va deixar una llengua complexa i alhora cristal·lina perquè els que venien al darrera poguessin prosseguir el discurs de la intimitat de la ment a partir de moltes d’aquelles formes de cultura que ens faltaven, com va assenyalar Ferrater en la cita que els he llegit sobre les carències de la nostra llengua pel que fa als termes morals.

M’agrada imaginar-me Riba com aquell “xinès subtil” de la seva “Elegia núm. X”, oscil·lant con volia Mallarmé entre el so i el sentit: (…) I ara, en la dolçor que del somni em dura, ja estimo/la memòria en la sang, presto l’orella i em veig/arbre arrelat en el crit de la meravella passada,/miro i em sento cant que obre la tofa en l’espai;/i no és pas distret de l’estranya delícia, que penso/en el xinès subtil, d’ànima ardent, que té els ulls/fits en la xifra complexa del seu poema i l’abraça/tot a cada instant mentre en deslliga els sons purs.

IX i X-2009

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s