LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS

LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS

Intervenció a l’Alliance Française de Sabadell (30-VI-2010). Tercera Trobada de Poetes Catalans i Quebequesos. “Anada i tornada”, núm. 3, Cafè Central.

En aquestes jornades de traducció poètica Catalunya-Quebec, a part de participar-hi com a poeta a l’hora de traduir, se m’ha fet l’honor de proposar-me que, en paral·lel amb la companya del Quebec, faci una petita exposició de la nostra situació lingüística.

Ja us aviso des d’ara que tot el que en pugui dir serà insuficient i parcial, perquè em veig incapaç d’abastar tota la complexitat humana –sí, humana– que s’amaga al darrera d’una llengua, i encara més si aquesta llengua ha de viure en permanent conflicte, fins al punt de fer que els parlants sentin dolor en les paraules. Una complexitat que és la suma de subjectivitats derivades de les vivències personals, i també de les compartides.

Un cop dit el que acabo de dir, ja us deveu imaginar que no us donaré pas una visió historicista de l’assumpte que ens ocupa, i no és perquè no em sembli útil i necessària, sinó perquè crec que ja tenim prou estudis, i prou competents, d’història de la llengua i de lingüística històrica, i no sóc pas jo el més indicat per aportar-hi res significatiu.

Sobre això només remarcaré que els conflictes i els problemes de la llengua catalana vénen de molt lluny i passen per compromisos de Casp, matrimonis reials amb Castella –especialment de Ferran amb Isabel– i decadències econòmiques i demogràfiques profundes, tot plegat lligat a la pèrdua de poder polític, fets que, ja des d’abans del prohibicionisme borbònic, van posar les bases perquè Catalunya entrés en tots els àmbits –com he dit, polític, econòmic, demogràfic, social, cultural i lingüístic– en una fase de depauperació profunda.

Consumat el tristament famós Decret de Nova Planta, dictat per la nova dinastia borbònica assentada a Espanya, van venir uns segles XVIII i XIX d’aprofundiment de la decadència, que a sobre va coincidir amb la decadència hispànica i la seva consegüent incapacitat assimiladora. Aquella Espanya que havia viscut de les rendes de l’espoliació d’Amèrica, sense invertir ni un ral en la seva modernització, al seu torn va ser espoliada per les potències emergents, que van liquidar així l’últim imperi de l’Antiguitat. Aquella Espanya dilapidada, un cop prostrada als peus de l’Edat Moderna que s’obria pas a Europa, només sabia “assimilar” a través de la força, i aquest tret polític devastador ha durat, i dura encara, fins als nostres dies.

Segurament, la puixança econòmica que es va donar més enllà de mitjans del segle XIX a Catalunya gràcies a una incipient industrialització, empesa per la proximitat amb França i a les rutes del comerç europeu, va fer que algunes romanalles ideològiques del romanticisme, sempre fora de joc respecte a les ruptures culturals que ja afloraven per tot Europa, agafessin força patriòtica amb la Renaixença, i això, retroalimentant-se amb la força de la classe emergent, va donar perfil propi a la incipient burgesia, que s’acabaria proclamant “catalanista” amb el moviment Solidaritat Catalana i la seva famosa candidatura.

A partir d’aquí i corrent en el temps, la Mancomunitat, la normativa de Fabra i l’IEC, la lluita per l’hegemonia cultural de modernistes i noucentistes, la premsa i l’edició en català, etc., amb diversos episodis sagnants protagonitzats per la burgesia, com van ser sobretot la reacció contra els revoltats durant la Setmana Tràgica, el pistolerisme patronal contra el moviment obrer majoritàriament anarquista i la dictadura de Primo de Rivera. Després, el triomf de la República, la guerra civil i la victòria feixista de Franco, amb tot el sofriment de la resistència sobretot política, però també cultural i lingüística dels quaranta anys de dictadura.

Amb la mort de Franco, l’enganyosa Transició, la tímida recuperació de l’autonomia, etc., fins a arribar al dia d’avui, en què el català, normativitzat i aparentment normalitzat, viu un procés de corrupció lingüística molt preocupant, les causes veritables del qual són molt diverses i no sempre les més evidents.

He dit que no en faria història, i per això plego des d’ara d’aportar, no sé si amb gaire encert ni ordre, dades, diguem-ne objectives, de les possibles causes d’una situació permanentment perillosa que assetja la nostra llengua, ara agreujada amb la voracitat de la globalització.

Mireu, encara que estiguem on actualment estem, amb aquesta aparença de normalitat pel que fa a les possibilitats legals, socials i culturals de la llengua –administració, educació, mitjans de comunicació, món editorial, etc.–, ens adonem que, sense negar els innegables avanços, a cada bugada hi perdem un llençol. Per això vull fixar-me en tres fases de la bugada, no sé pas si les més importants, però que a mi em semblen prou significatives del fet que no s’acabi de fer mai net en això del conflicte lingüístic, que com hem anat veient s’arrossega de temps immemorials o més aviat de trista memòria.

La primera és, i això em serveix per fer una comparació amb el cas del Quebec, la de la importància cultural de la llengua i del seu prestigi sense unes estructures d’estat que l’afermin. És un fet innegable que el francès del Quebec rep les inevitables envestides del bilingüisme que hi ha “de facto” al seu territori, i també la pressió m’imagino que duríssima de la cultura anglosaxona que l’envolta, amb el seu pes mercantil i comercial que es possessiona de tot arreu del món. Allò que deia de la globalització. Però també és veritat que hi ha una metròpoli, França, i que la cultura d’aquesta metròpoli forneix els quebecois d’una de les més grans tradicions culturals del món, i en molts aspectes de les més innovadores i progressistes. Si més no, aquesta pertinença allunya els quebequesos francòfons de l’angoixa de la proximitat de la pèrdua amb què vivim els catalans. Perquè el català, contràriament, només té Catalunya mateixa com a metròpoli cultural i lingüística, una metròpoli a la qual ha sigut negada des de sempre, com heu vist, fins i tot el mer plantejament d’organitzar-se com a nació –només cal fixar-se en l’espectacle indigne del Tribunal Constitucional–, i encara menys com a estat, una possibilitat, la de la independència, rebuda al llarg de la història amb més que remor de sabres i amb una hostilitat sempre renovada, com la que actualment exhibeixen el feixisme rampant d’algun partit i el colpisme latent de certs mitjans de comunicació, que sempre van plens d’amenaces velades i no tan velades. Aquest és el terrible llegat de la història d’Espanya: ni els espanyols teòricament més informats són capaços de posar-se mai de debò en el lloc de l’altre. Una autèntica castració cultural.

Per exemplificar la immensa dificultat de ser autoreferents en aquesta situació de ni carn ni peix, només cal veure les pràctiques polítiques que ens condemnen com a cultura i com a llengua a la més espúria fragmentació política, i fins i tot lingüística, del territori que anomenem Països Catalans, una denominació que concita l’odi de la dreta espanyolista. La política espanyola, en la pitjor accepció del terme, fa servir, en la seva agressivitat nostàlgica d’Imperi, l’argument lerrouxista de la llengua per enfrontar les comunitats que conviuen amb dues llengües als territoris històricament de parla catalana, sí, de parla catalana –i, si no, vegi’s la resistència de la toponímia original a pesar de tots els intents de castellanitzar-la–. En conseqüència, qualsevol propòsit de legislar amb sensatesa en el sentit de restituir al seu ple dret una ciutadania lingüística en l’àmbit espanyol minoritària rep les desqualificacions ferotges del centralisme polític i mediàtic, que espera amb fruïció que les seves travetes legals –legals en el millor dels casos– i el fenomen migratori desnaturalitzin definitivament la nostra llengua reduint-la a una mena de patuès irreconeixible, sempre en benefici del que ells en diuen la llengua de l’Estat. I esclar, aquesta utilització política del conflicte lingüístic té un greu efecte com és la reducció de la llengua a símbol, que és precisament la segona qüestió a què em vull referir.

Una llengua no és una bandera, ni una festivitat, ni un indret que simbolitzi cap mite que ens aferri a una identitat immutable. Una llengua, a part de ser un procés dinàmic indeturable, i per tant inestable –no, no hi ha mai cap llengua fixada d’una manera definitiva, cap llengua modèlica, i no oblidem que nosaltres som corrupció d’una altra llengua–… Una llengua, deia, també és un element que forma part de la nostra organicitat –per això parlava abans de “dolor en les paraules”–. Nosaltres, els humans, som sers lingüístics i no podem prescindir del llenguatge, amb tots els seus maldecaps, com sí que podríem prescindir de monuments i banderes, i el llenguatge, a part de l’estructura profunda que ens iguala, té unes determinades característiques sonores i de construcció que s’integren en la nostra capacitat de comprendre el món i, en última instància, en la nostra estructura neuronal. No és en va una creixença envoltada d’uns noms i no d’uns altres, tant semànticament com fonèticament; una creixença immersa en una morfologia i en una sintaxi i no en unes altres. Bé, doncs, aquesta mena de secreció tan subtil com és la llengua, tan igual i tan diversa alhora, necessita per la seva conservació i la seva transformació, pel seu creixement en complexitat, ocupar tots els registres, tots els nivells, totes les funcions i totes les contradiccions, i això és precisament tot el que coarta la reducció a símbol patriòtic d’un material tan poderós i alhora tan delicat.

Com he dit, hi ha una agressió centralista –de nostàlgicament imperial, l’he qualificat abans–, que vol que la nostra llengua sigui això, símbol, estendard; que vol que el català sigui la demostració irrefutable que tothom que el parla és nacionalista o independentista, i que, per tant, la llengua perdi tota la seva riquesa simbolitzadora de la diversitat. D’aquesta manera, el centralisme pretén aconseguir que tot discurs anacionalista o antinacionalista sigui monopoli del castellà. És a dir, ens volen reduir a ser parlants d’una llengua que només respon a uns sols interessos: una llengua mutilada. Als nacionalistes d’aquí, parlo dels polítics, a bodes els convides: retroalimentant-se amb el nacionalisme agressiu espanyol, s’apropien de la llengua com a senyera de la identitat d’un poble, i aquesta actitud reduccionista ofega qualsevol altra utilitat ideològica de la llengua catalana, amb la qual cosa la política, per fas o per nefas, no està mai al servei de la recuperació lingüística en totes les dimensions existents, sinó que fa que la llengua pagui el “gasto”, perdoneu-me el barbarisme, de les dèries nacionalistes d’una banda i de l’altra, fins al punt d’inhabilitar-la com a vehicle de qualsevol discurs crític, i això culturalment es paga. Una llengua doblement emmordassada. En definitiva, doncs, allò que ens serveix per simbolitzar el món en la seva multiplicitat passa a ser símbol que ens simbolitza unívocament.

I ja som en el tercer punt de què us vull parlar. La falta d’interès real de la classe política del país per la llengua i la cultura catalanes, perquè, encara que els nostres representants se n’omplin la boca, per molts, per massa, llengua i cultura són simplement la diferència que els serveix –que els continua servint– per marcar territori; és a dir, per acotar el camp de joc del negoci polític i els seus negociats, sempre massa lligats al benefici empresarial. (Amb les intrigues “palatines” i la conjura dels “pretorians” crec que n’hi ha prou i de sobres per il·lustrar-ho.) Perquè, realment, ¿què s’ha de fer en pro de la llengua i la cultura catalanes? Us ho diré ben clar: donar-hi prioritat, la merescuda prioritat, sobre moltes altres qüestions menors encara que potser més lucratives, i si no es fa així i el govern de la Generalitat, que agafa justament la legitimitat del fet lingüístic i cultural, només serveix per fer infraestructures, és a dir, massa sovint esguerros paisatgístics amb costos humans i en pro dels quals polítics i empresaris de la mà són capaços de promoure la destrucció despietada de tots els símbols naturals i arquitectònics que faci falta; si l’autogovern, dic, només serveix per subvencionar i atreure empreses que tant fa si manufacturen en anglès o en tailandès, però mai en català, i que a la primera dificultat regulen plantilles i amenacen de marxar… Si tot plegat és així, més val que ens administrin directament les diputacions, mai dissoltes, i que es deixi de banda la institució que hauria de representar, i no tan sols representar en el sentit de fer-ho veure, la recuperació nacional catalana: res mític, sinó un procés dialèctic.

A Catalunya, la llengua i la cultura pròpies són el català i en català, i la majoria de parlants que hi convivim som monolingües, és a dir, de parla catalana o de parla castellana, per molt que sapiguem l’altra llengua no materna. La cultura que entre nosaltres es fa en castellà pressuposa l’existència d’Espanya com a unitat i, per tant, és cultura espanyola; així, doncs, els autors catalans en castellà han d’aspirar a ser considerats en el marc de la literatura espanyola, absolutament respectable i plena d’interès quan s’oblida de l’agressivitat que li és útil per refermar-se a la contra, i no pas han de voler aspirar a llocs en una història literària que no els correspon per moltes magarrufes que facin o per moltes enrabiades que agafin a l’hora d’anar a la fira que sigui. I això, qui governi Catalunya ho ha de tenir ben clar; ha de beneficiar una cultura que, a diferència del cas de la francesa del Quebec, no té cap més referència que l’autoreferència. I ho ha de fer en detriment de la cultura i la llengua espanyoles, que ja tenen prou àmbits d’existència per témer perdre cap petita posició. Potser un cert exercici d’humilitat permetria a l’Espanya del pensament desprendre’s de bona part dels seus nostàlgics i reaccionaris atributs.

Però tornem a la política de les nostres institucions. No tot són immersions lingüístiques, fetes sovint des de la més trista ignorància de la pròpia llengua, ni retolacions bilingües, ni quotes cinematogràfiques, perquè, encara que tot plegat doni resultats, ¿quina és l’autèntica entitat de la llengua que s’hi fa servir? (A tall d’exemple, pensem en com s’ha malversat una eina del calibre de TV3 per culpa de la desídia, la incompetència i les baralles polítiques.) Només el sord treball d’aquells que es dediquen al camp que sigui de la Cultura en majúscules –des de la creació, des de la Universitat, des de les institucions científiques–, a la cultura que llegeix i rellegeix i que escriu i reescriu des de la capacitat crítica…; és a dir, només la llengua i la cultura que donen exemple en la lluita per l’excel·lència vivifiquen i donen gruix al tronc cultural que sosté la vida d’una existència lingüística determinada, perquè la forneixen de mecanismes de resistència a la degradació o, més ben dit, a l’extinció lingüística en l’oralitat. Amb tot, prou que sabem que aquests projectes de país i de cultura a llarg termini no donen beneficis immediats ni a les indústries culturals ni a la casta política. La confusió democràtica actual entre consum i coneixement és la ferida per on sagnen totes les cultures ara mateix, també les grans, però la ferida és una autèntica hemorràgia en una cultura sense defenses.

Només la grandesa ètica i estètica pot donar integritat i integració a una llengua i infondre-hi la plenitud necessària per sobreviure. Una llengua petita sense resistència cultural no és res més que allò que decideixi el mercat, i el mercat més aviat veu com a obstacles les llengües minoritàries.

De manera resumida i sense entrar en la casuística que justificaria les meves afirmacions, això és tot el que us puc dir dels problemes que, a parer meu, assetgen dia a dia la nostra llengua, al marge dels estrictament lingüístics, que massa sovint deriven dels aspectes polítics i culturals de què us acabo de parlar i que, en tot cas, serien motiu d’una altra intervenció. Res més. Gràcies per la vostra paciència.

 V i VI-2010        

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s