PROU COMÈDIA: INDEPERVIVÈNCIA

PROU COMÈDIA: INDEPERVIVÈNCIA

Ho diré ben clarament. Després de l’atac a Catalunya de la sentència contra l’Estatut buscada per les hosts més reaccionàries de la política espanyola, ara, la sentència del Suprem, perseguida des de fa anys per la ultradretana Triple C, promoguda per Caja López —caja de ahorros que te ahorra el catalán—, justifica en la seva injustícia, ni que sigui per pur avorriment de l’abús d’Espanya, el dret a la desobediència civil i política. Quan els nusos gordians estan atados y bien atados, no es pot fer res més que tallar-los.

A pesar de la poca confiança que em mereixen a la vista de la nostra història dels últims trenta anys, l’objectiu que s’haurien de plantejar els partits catalans —és a dir, els que es reconeixen en el català com a única llengua pròpia de Catalunya— és el monolingüisme (a part, si volem, ja n’estudiarem d’altres, de llengües). Però, com que ni socialistes espanyols ni tampoc els “faescistes” del PP hi estan disposats, el que han de fer els partits i diputats d’obediència únicament catalana són tots els passos necessaris, legals o no, cap a la independència, encara que hi hagi una ruptura social a Catalunya —que segurament no es donaria i que només s’agita com un fantasma— i  encara que els interessos empresarials catalans —segurament, més que no pas la por, aquest és la raó última de la indecisió dels partits— en resultin perjudicats.

Si el govern central, com ha fet amb els controladors aeris, vol militaritzar l’escola catalana per oprimir amb òptima eficàcia el català i la seva cultura, després de la sortida al carrer dels tancs del Constitucional i del Suprem, que ho faci; la veritat és que ja som molts els que estem cansats d’haver d’aguantar, vulguis que no, que hem de ser espanyols mentre tot l’aparell estatal està passant dia sí, dia també, per sobre dels nostres drets de supervivència lingüística i cultural, als quals, per si no ho sabien, molts no pensem pas renunciar. Si de cas —i ja que és tan bo pels catalans— que la Comunidad de Madrid apliqui el bilingüisme igualitarista en benefici de l’àrab, perquè actualment hi ha barris sencers de la capital espanyola on ja no se sent gaire el idioma del imperio i sí el de l’Islam.

Així, doncs, que els espanyols que ho vulguin practiquin les ínfules imperials a Perejil, on només hi ha cabres, a les quals tant se’ls en dóna la llengua vehicular, i que als catalans ens deixin tranquils i no ens atabalin amb frustracions de cuando en España no se ponía nunca el sol, perquè per la nostra banda és per on surt. Catalunya i, doncs, els catalans hem de tallar totes les amarres mentals i no mentals amb Espanya —els partits i la societat civil podrien proposar-se parar el país en tots els terrenys—, i la gent de Catalunya que se sent espanyola, que no pateixi gens i se’n senti igualment, que aquí ningú la perseguirà, com no se l’ha perseguit mai, contràriament al que sí que s’ha fet més d’un cop amb els catalans. Arribats en aquest punt sé que algú em podria sortir amb la cançoneta de la formació horitzontal de les societats; que s’ho estalviï, perquè me’n sé totes les estrofes. A més a més, tots sabem prou bé les desvergonyides, vergonyants i vergonyoses renúncies que s’han fet en el camp de l’esquerra i el lloc tan poc digne on alguns s’han ficat el puny —suposo que les teories de la societat “líquida” són per alleujar certs encetaments— perquè ara ningú ens vingui amb teories “internacionalistes” només en aquest assumpte de la llengua. Sé perfectament què són les classes socials i quin pa ens volen donar els convergents en sanitat, en territori, en economia, en educació —només cal veure la nova cartera d’Economia i… Coneixement!—, en urbanisme, en mitjans de comunicació, etc., però les llengües no en són pas, d’horitzontals. Més aviat són transversals. El català també.

Sí, diguem-ho sense embuts. Espanya és un estat fallit. Només té l’argument de la força bruta per continuar existint en la seva actual dimensió. Espanya s’ha mostrat de manera fefaent incapaç de l’assimilació pacífica dels pobles que els seus corifeus s’encaparren a dir que la componen, fins al punt que ens volen obligadament espanyols sense realment considerar-nos-en, perquè quan parlen del que volen els espanyols resulta que el que opinem catalans, bascos o gallecs no els importa gens ni mica. Perquè m’entenguin: jo, com a espanyol, votaria tranquil·lament a favor de la independència de qualsevol territori peninsular que la volgués, fos Andalusia, Extremadura, Castella —tant de bo— o el País Basc.

No, Espanya no pot admetre tractar amb igualtat una llengua que no és la castellana, anomenada espanyola per la dèria unitarista. No cal pas que al rei li escriguin discursos de cara a Iberoamèrica (sic) que parlin de la llengua “espanyola” com a llengua “integradora”. Aquí mateix, a la Península, no hi ha manera que respectin cap diferència, i això demostra clarament que pels nacionalistes espanyols “integració” és sinònim de “substitució”. Segurament, si Portugal no hagués aconseguit desempallegar-se de les ànsies de domini del sinistre Felip II, el portuguès també hauria sigut perseguit pel franquisme i actualment tindria els mateixos entrebancs “legals” que el gallec. ¡Pobres, aquells portuguesos que parlen de la unió ibèrica! Que vagin molt en compte, perquè al cap de quatre dies es trobarien que la llengua vehicular de l’escola portuguesa era l’espanyol (sic). Els monopolitzadors d’Espanya només saben practicar la integració com a liquidació, una liquidació que, en la seva expansió, implica la liquidació de totes les independències, la primera la independència de la Justícia, utilitzada com a via d’imposició, prèvia a la via militar, sempre pendent com a amenaça. La ja rutinària amenaça “constitucional”, que, arribat el cas de posar-la en pràctica, o bé s’aplica fins a les últimes conseqüències, amb tot l’aïllament internacional consegüent, això sí, mentre el gloriós exercit espanyol lluita per la llibertat a l’Afganistan, o bé fracassa, i aleshores l’estat fallit que és Espanya, fallarà del tot i es disgregarà, com va passar amb Iugoslàvia. És a dir, i per trobar-hi el puntet positiu, una intervenció militar podria tenir com a resultat allò que amb la intervenció s’hauria pretès evitar. Exactament: la independència!

VII-2010

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s