TEMPS DIFÍCILS

TEMPS DIFÍCILS

Des que fa una colla d’anys els últims socialistes arribats al govern que van pretendre nacionalitzar alguns sectors com la banca o la xarxa elèctrica ho van deixar córrer tant a Espanya com a tot Europa —segurament per raons molt “raonables” dels poders econòmics transnacionals—, a tots ens va quedar molt clar que, abandonada tota possibilitat de canvi de model, a partir d’aleshores, més que no pas nacionalitzar, el que es faria seria privatitzar tot allò que donés algun caler i que només es deixaria en pau, és a dir, en mans de l’Estat, allò que reportés pèrdues. Amb aquesta política privatitzadora aplicada amb ànsia de beneficis pels conservadors i acceptada com a veritat de veritats per les restes momificades de la socialdemocràcia —embrancada en terceres vies de vegades més papistes que la dreta—, es va decidir sense consultar-ho a ningú que el millor per tothom era que uns quants es quedessin com a seu el que era de tots com a propietat pública, una propietat gràcies a la qual els nostres representants governamentals podien parlar de tu a tu amb el poder del capital, que maldava precisament per la privatització de tot allò privatitzable per no haver de tenir interlocutor amb força econòmica suficient per poder-li dictar res. Era el triomf dels interessos econòmics per sobre de la política.

A tots plegats ens va quedar clar que ho feien pel nostre bé i que les nacionalitzacions eren una ruïna. Per tant, entràvem en l’etapa històrica de la felicitat i el benestar. El final de la història, vaja. Havíem passat a ser “propietaris” de cotxe a crèdit i casa amb hipoteca, amb l’horitzó utòpic de la segona residència. ¡Què més volíem! Ens havíem convertit en els beneficiaris del “capitalisme popular” que va predicar a la Gran Bretanya la famosa Dama de Ferro. Però érem uns incauts. Perquè, amb el temps, ha resultat que sí que es podia nacionalitzar: per exemple, quan una crisi reporta pèrdues al capital privat. Jo ho anàvem veient en aquests últims anys que tancaven algunes empreses i que els poders públics e(n)s rascaven la butxaca per anar-hi posant pegats per “sanejar” el sistema, però allò no era més que simple “calderilla” comparat amb el que havia de venir: l’actual crisi financera i la bombolla de la construcció, dos cataclismes pagats amb els diners dels contribuents, és a dir, amb la nacionalització de la ruïna, com ja va dir que convenia fer en moments de calamitat aquell empresari “socialitzador” de les pèrdues —sobretot de les seves—, fins ara president dels de la seva colla. Com qui diu, el final del final de la història, i que em perdonin Hegel i aquell indocumentat anomenat Fukuyama. És inútil que, a pilota passada, el govern i el Privatizaitor del Banc d’Espanya ens expliquin que tot s’ha fet per protegir els nostres estalvis, perquè, mirin, si es volien salvar els nostres “raconets” guardats per quan fóssim vells, només havien de deixar caure els bancs que no rutllaven i, posats a gastar els “quartos” de tots plegats, donar els diners directament als impositors per rescabalar-los de l’estafa bancària, en comptes d’entregar-los als estafadors mateixos, que, un cop s’han refet mínimament de la patacada, han tornat a la seva, i a sobre amb exigències com si aquí —i allà— no hagués passat res, a part de la “fotesa” de deixar-nos arruïnats. Tot plegat mentre les grans entitats financeres especulatives —disculpin l’oxímoron— ens fan passar per “delinqüents” que no treballen prou ni compleixen la quota del dèficit. ¡Quina barra! ¿No havíem quedat que nacionalitzar era el que ens havia d’arruïnar, i ara, un cop arruïnats pels privatitzadors a ultrança, resulta que nacionalitzar ens salva de la bancarrota? De totes maneres, que cap poder econòmic es preocupi que res del que passa tingui cap conseqüència que el pugui perjudicar: els ciutadans de peu som una colla de mesells que ens ho deixem fer tot; inclús hem acceptat que es considerin més importants les macroxifres dels beneficis especulatius que no pas els micronúmeros de les nostres humils necessitats. ¿Fins quan?

Però, més que no pas de nacionalitzacions, del que vull parlar és dels límits d’allò que pot ser privatitzat. Tots tenim coneixement dels intents que ara es fan amb les caixes d’estalvi per deixar-hi entrar capital privat, uns intents que ja comencen a ser més que intents; tots sentim les veus que s’aixequen contra les televisions de titularitat pública o les propostes que es fan de foment de les mútues i de copagament de la sanitat; tots ens adonem com les escoles i les universitats públiques cada cop estan més deixades de la mà de Déu, ben bé com si es pretengués que tothom se’n vagi corrent cap al Déu de les privades; tots veiem els ulls com dòlars —¿se’n recorden del “tío Gilito”?— que fan bancs i asseguradores davant de la caixa de cabals de les pensions… En tots els camps en què intervenen els diners públics s’aplica la tàctica aquella de la botiga de seguretat del barri que fa que t’entrin a robar a la nit per tornar-te a robar de dia amb la instal·lació de la porta blindada. Amb tot, sempre hi ha l’optimista que potser dirà que, si tots els àmbits que acabo de desglossar cauen finalment en mans dels rapinyaires del capital privat, com a mínim —¡i tan mínim!—, ja no quedarà res per privatitzar. Doncs sí, queda: per exemple, les presons, una privatització que ja s’ha fet als EUA; o, ¿per què no?, els ajuntaments, les diputacions i tots els òrgans de l’administració de què se’n pugui treure rendiment. O s’imaginen com se’ls faria la boca aigua als depredadors de tot allò que es públic si es pogués privatitzar l’atur: ¡cobrar als parats un tant per cent del seu subsidi com fan les ETT amb les rendes del treball! O també es podrien privatitzar les forces de l’ordre, els governs i els parlaments autonòmics, les Corts Generals, la monarquia —bé, la monarquia no sé pas si ningú la voldria—, el govern de l’Estat, l’Estat mateix… Fins i tot es podria privatitzar l’exèrcit, cosa que per aquells mons d’Al·là alguns ja mig practiquen. D’aquesta manera, passaríem d’una democràcia formal a un règim bastant més informal com seria el dels “senyors de la guerra”. És a dir, la transformació de la comèdia de la “representació” en la tragèdia del “repartiment” de l’Estat —allò que havia de ser de tots— entre les diverses faccions mafioses, dotades ara dels seus exèrcits particulars. Quin panorama més suggestiu, ¿oi?

Per cert, parlant de la institució militar, i ja per anar acabant, ¿com és que amb les patacades que estem rebent treballadors, funcionaris, contribuents, jubilats, etc., resulta que l’exèrcit no està mai en fallida? Perquè, posats a trobar solucions a la crisi, el podríem reduir i estar-nos d’aventures afganeses, libaneses, bosnianes, o el que sigui, i en comptes de comprar nous models de fragata, de tanc o d’avió, mirar de passar amb el que tenim, que potser ni ens fa falta, i posar tots els diners que llencem en artilugis militars a la caixa del sistema de pensions, ¡ei, per posar un exemple! No crec pas que per defensar Perejil faci falta cap portaavions. Si ho féssim així, em penso que, de cop i volta, la sostenibilitat del sistema quedaria garantida fins a l’any 3000, i això tirant curt.

“Públic”, 3-I-2011, en versió reduïda

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s