NOU MODEL PICK UP “CHANTAGE”

NOU MODEL PICK UP “CHANTAGE”

Als anomenats països occidentals, molta gent de bona fe —per no dir-ne tontos útils del gran capital— va llançar les campanes al vol pel fracàs de les dictadures de l’Est, simbolitzat per la caiguda del Mur. En aquells moments, aquells fets es vivien a banda i banda —això sí, ben amanits pels trustos de comunicació empresarials— com una eclosió de llibertat, i un universitari espavilat a sou de la CIA va proclamar el final de la història. ¡Ja!

No tinc espai per allargar-me i descriure com han anat les coses des d’aleshores, però qualsevol persona amb dos dits de front pot veure-ho per si mateixa. El que sí que puc afirmar és que als països occidentals el miratge de la nova llibertat ha durat mentre hi ha hagut diners de sobres per fer-nos mirar cap a una altra banda per no veure què passava als països pretesament alliberats. I tots tan contents mentre alleujàvem la consciència posant alguns dinerets a la guardiola del Domund laic de les ONG. ¿Oi? ¡Que solidaris que ens sentíem amb les víctimes de ciclons, terratrèmols, volcans i tsunamis! Sobretot amb Haití, un país d’economia de lliure mercat, ¡recordem-ho!

Ara, dècades després, hem de ser molt cecs per no veure per on anaven els trets. La lluita contra el Mal, capitanejada per gent a les ordres de les grans corporacions i amb tan poques llums intel·lectuals com Ronald Reagan —aquell cowboy de tramoia reencarnat ara en Sara Pallin—, en realitat anava dirigida contra tota voluntat política de regular els mercats per impedir que l’economia prescindís de les necessitats dels necessitats i que s’aprofundis el ja immens esvoranc entre riquesa i pobresa.

En nom de la llibertat, un terme que en economia liberal no té cap sentit si no va acompanyat amb el genitiu “de mercat” —o sigui, llibertat de desregulació, d’abús, d’apropiació, de depredació—, es perseguia no pas donar la llibertat als opromits per la “maldat soviètica”, sinó trencar les cames a la intervenció política a tots els nivells per no tenir traves de cap mena a l’hora del negoci i l’especulació. A partir d’aquell moment havia de manar l’economia sense cap fre, encara que els socialdemòcrates fessin pantomimes amb terceres vies i altres galindaines ideològiques, fins a la derrota final d’ara. Un cop més, la “segona internacional” fent la feina bruta amb la màxima dedicació i amb extrema cura, com el majordom sense cap altra aspiració que complaure l’amo per veure si li deixa alguna coseta en herència.

Molts d’aquells que van viure amb bona fe aquella caiguda “mural” (o moral?) i que aleshores van cometre la ingenuïtat de renunciar a tota mena d’anàlisi en benefici de la bondat del món i dels happies ends històrics patrocinats pel Departament d’Estat, ara han hagut d’obrir els ulls com unes taronges a la vista dels avisos bancaris de descobert que els arriben a final de mes. Esclar, hipoteca, cotxe, segona residència, escola privada, segon cotxe, moto…

Precarietat, desnonaments, contractes d’esclavatge, retallades de sous, congelacions de pensions, impostos de tots lliurats als mateixos culpables de la crisi… Però, ¿realment n’hi ha, de crisi? ¿O potser és l’assalt final del capitalisme transfronterer a tota llibertat que no sigui la seva llibertat de mercat? Només cal mirar al nostre voltant i ens adonarem que el gran capital mira d’engreixar-se buidant tots els calaixos, i ara també fica la mà de la ruïna a la caixa dels que li han fet de companys de viatge des de darrera del taulell del seu negociet, fins al punt que autònoms i petits propietaris s’estan “proletaritzant”. ¡Ells sabran en quin camp estan!

A qui pensi que el meu discurs és apocalíptic, només li pregunto això: ¿hem d’acceptar com a forma de relació laboral la subhasta entre diverses fàbriques d’una mateixa empresa de la producció d’un nou producte? ¿És lícit moralment acceptar des de la política —on tan s’omplen la boca de lleis i constitucions— que els treballadors d’aquella mateixa empresa que fa la subhasta hagin de lluitar a la baixa per rebre el premi de la feina en competència amb els companys d’altres plantes? Això només té un nom: ¡xantatge!

Ja em diran per què coi votem a les eleccions si hem d’arribar a una tal desprotecció. Però, sisplau, que els polítics no diguin que no hi poden fer res; si de cas que diguin que, acceptant aquestes condicions lleonines pels obrers, s’estan guanyant per quan pleguin una butaca al consell d’administració d’alguna d’aquestes gran corporacions. No cal dir tota la llista europea d’expolítics —i de no tan ex— a sou d’una gran companyia: les dues últimes in(corporacions) espanyoles són prou sonades.

Mirin, posats a fer res de profit en benefici dels seus representats, els nostres governants podrien dir a Nissan —¡ei, per posar un exemple entre tants!— que si, finalment, no porta la producció del Pick Up “Chantage” a la fàbrica de la Zona Franca que després tampoc no porti a Espanya el seus productes per vendre’ls, perquè se n’hi vetarà l’entrada. Això, s’imaginen, coordinat a nivell europeu, i per tant “planificat” —¡aaaggg, la paraula que put a sofre!— tindria el seu efecte, perquè els òrgans polítics de la Unió Europea encara són a temps —fins quan no ho sé— de venir amb exigències socials a qualsevol empresa que hi vulgui treballar i vendre-hi.

“Públic” (28-I-2011), en versió reduïda

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s