15-J

15-J

Quan el mateix dia 15 vaig obrir la televisió i vaig sentir una defensa tan aferrissada de la democràcia per part dels tertulians i els presentadors d’un programa matinal davant de l’intent dels “indignats” de parar el Parlament, ple d’estupor em vaig preguntar: ¿què coi deu ser la democràcia per tots plegats?

Jo diria que, amb totes les seves dificultats històriques, la democràcia moderna va néixer i arrelar justament per admetre i vehicular el dissentiment, els dissentiments. En això, en teoria, tothom hi deu estar d’acord, perquè seria molt estrany proclamar-se defensor de la democràcia i no acceptar el pensament crític o, si més no, fer-ho veure.

Però, si rasquem una mica en l’assumpte, ens adonarem que la democràcia representativa, per desgràcia, cada cop representa menys, perquè el debat polític, econòmic i social, queda segrestat per maquinàries partidistes absolutament blindades al ciutadà, i fins i tot als seus militants, que es limiten a dir que sí o a escindir-se, fent bona aquella dita de tants caps tants barrets. És a dir, una partitocràcia que, un cop votades les diverses ofertes de màrqueting electoral que cada partit fa i que sovint no complirà, es representa bàsicament a si mateixa com a sistema d’interessos i influències. Una partitocràcia que, en el seu metabolisme, allunya els partits cada cop més de les raons originals de la seva pròpia existència.

Tots sabem prou bé que la pressió econòmica del capital transnacional ha obligat a fer moltes renúncies polítiques, sobretot als partits d’esquerra, que ja no són capaços de plantejar, i encara menys d’aplicar, alternatives reals al sistema imperant (imperatiu i imperial).

Feia riure, doncs, veure els diputats presoners dels “indignats” al Parc de la Ciutadella i que se n’exclamessin, quan ja fa anys que estan presoners dels consells d’administració i dels especuladors borsaris, que els premien els serveis prestats amb luxosos seients de ras. (Quan veurem algun expresident o algun exministre  tornant al barri humil d’on va sortir i treballant a l’associació de veïns, per exemple.)

Aprimar les opcions resta representativitat, i esclar, la política, per molt que tingui escons i parlaments, perd legitimitat i només es pot emparar en el legalisme, sovint fet de lleis aprovades sota la descripció de totes les amenaces i els mals: la utilització de la por. (Això, a Catalunya, ho hem tastat en la nostra pròpia carn amb el Tribunal Constitucional i amb les campanyes catalanofòbiques del PP. Però no són els únics a actuar així.)

Tornem-ho a dir: el fonament de la democràcia és el dissentiment, és a dir, la llibertat, i no pas el vot cada quatre anys, que n’és simplement una conseqüència triada per dirimir la dissensió fins que no es trobi cap manera d’agilitzar-lo. (Internet com a àgora de participació de tothom és una via a explorar: podríem estar participant tots en directe en el debat parlamentari dels pressupostos.) Doncs bé, el dissentiment entre les opcions polítiques representades al Parlament no és prou per ser de debò representatiu, i una bona part de la població, sí, també una bona part de la que vota (els polítics han de saber que molts sovint votem tapant-nos el nas), se n’ha cansat de la “representació” que es fa al Parlament i s’ha retrobat en l’origen de la democràcia, com és la protesta contra l’abús i l’omni(a)bús! (Com es poden canviar lleis i aplicar retallades quan encara ningú ens ha explicat de debò què va passar al Palau de la Música.)

La resposta d’un poder democràtic no pot ser criminalitzar la protesta a través d’uns mitjans de comunicació amb opinadors a sou. (¡Vergonyosa la provocació dels diputats que van intentar passar entre els manifestants!) La resposta ha de ser l’assumpció i la rectificació de la crisi de credibilitat del sistema.

Ja n’hi ha prou de parlar de cohesió social i carregar-se’n la base que la sosté, que no és cap altra que el sistema públic i els seus drets universals.

Ja n’hi prou de parlar de sobiranisme i llançar-se ens braços del PP i del mercat transnacional.

Ja n’hi ha prou de parlar d’independentisme i posar en entredit aquesta esperança amb lluites caïnites.

Ja n’hi ha prou de dir-se socialista i estar d’acord amb les retallades brutals del govern espanyol.

Ja n’hi ha prou de tenir segrestades les sigles del PSUC i dedicar-se a fer de ecosocialdemòcrates sense proposar cap canvi real de paradigma i no trepitjant mai de debò el carrer. (El dia 15 van tenir l’oportunitat de quedar-se amb els “indignats”.)

A veure si ara resultarà que l’únic partit que fa el que ha de fer segons el seu ideari és el PP. (CiU hi pacta mentre la senyora Sánchez-Camacho, en nom del seu partit, dóna suport a les denúncies contra la immersió lingüística del senyor Caja López i els seus sequaços.)

Seria democràticament molt positiu que polítics i opinadors a sou deixessin d’omplir-se la boca de democràcia i de representativitat i que comprenguessin i entenguessin d’una vegada per sempre que qui es carrega la crítica i la protesta —qui carrega contra la crítica i la protesta— és qui es carrega la democràcia.

VI-2011

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s