INDIGNACIÓ I LITERATURA

INDIGNACIÓ I LITERATURA

Intervenció a la taula rodona “Economia, indignació i literatura” (16-IX-2011). Setmana del Llibre Català, Barcelona

Històricament, la literatura —o, més ben dit, l’art del llenguatge— s’ha enfrontat amb el poder sobretot de dues maneres: la primera, amb la utilització del llenguatge, en la seva funció comunicativa, per la denúncia dels fets a través del periodisme, la novel·la social, l’assaig, la poesia compromesa, etc., amb el Jo acuso de Zola com a tret de sortida de la valentia de la protesta des de la literatura. En aquest sentit penso en l’època de la República i la guerra civil, en què generacions d’escriptors de tots els gèneres i de totes les nacionalitats es van comprometre en la denúncia del feixisme. Evidentment, aquest exemple el trio per la seva proximitat i perquè, a la vista de la política actual espanyola, aquell període i la consegüent dictadura franquista encara ens afecten amb una dreta cada cop més agressiva. Allà i aquí. Si m’ho permeteu, citaré com a mostra màxima d’aquest tipus de literatura de debat ideològic una obra que no correspon al temps de la guerra civil, però que sí que s’hi refereix amb gran profunditat i agudesa: parlo de la monumental novel·la assagística de Peter Weiss titulada L’estètica de la resistència, una obra arraconada a les prestatgeries de més a l’esquerra pels temps neocons que estem sofrint ara en agonia; us la recomano com un d’aquells llibres que un cop llegits te n’estalvien molts altres d’ambició inferior. La segona manera d’enfrontar-se amb el poder seria la de la radicalització dels llenguatges literaris: el qüestionament de la jerarquització sintàctica, l’exasperada riota Dadà, l’automatisme surrealista amb l’inconscient com a arma creativa del dir, el nihilisme existencial de l’expressionisme, etc. La literatura europea del segle XX és plena d’aquesta ràbia contra la lògica del poder, un poder destructor amb les guerres mundials, el colonialisme i els genocidis, i hi planta cara subvertint-ne el discurs jeràrquic.

Però, esclar, ara que ens ho mirem amb uns anys de perspectiva, ens adonem que bona part de la primera opció ha quedat reduïda sobretot a l’assagisme i a la historiografia, i la major part d’aquella mena de literatura de combat queda atrapada en els fets descrits i el seu valor ja no és sobretot artístic —amb totes les excepcions que calguin—, sinó més aviat documental, com està passant ara amb literatures de denúncia de diversos llocs del món. Una literatura de circumstàncies. De tràgiques circumstàncies. Sisplau, no se’m malentengui; no hi trec cap dels mèrits que té i que són molts. Només intento descriure l’escenari de l’endemà.

I si parlem de les avantguardes, que és cert que van fer molt ben feta la seva funció d’agitació a través de l’art i la literatura, hem de reconèixer que han quedat atrapades en la seva pròpia i progressiva radicalitat. Com que al seu moment ho van intentar tot, des de la textualitat més radical fins al full en blanc, ara ja no poden fer res més que repetir-se com a academicisme del que van ser. Una avantguarda epigonal i formalista. Comprenc prou bé que totes aquestes performances poètiques, literàries i teatrals que es fan actualment, vinguin de nou a molts dels més joves entre nosaltres, sobretot amb la desmemòria que practiquen les institucions culturals a través dels seus mitjans de reproducció, però als que ja som una mica granadets la veritat és que ens fan tota la sensació d’un dejà vu. Només hem de pensar en el teatre d’Alfred Jarry o en la famosa “màquina de cosir sobre una taula de quiròfan” de Lautréamont. Parlo del XIX.

Amb tot això no vull dir pas que radicalitat i denúncia hagin perdut tota utilitat, perquè, com estem veient amb els “indignats”, hi ha molta creativitat radical en els seus lemes i cartells, alguns amb una gran habilitat aforística i amb un deix de sana i indignada ironia, uns missatges que tenen una extensa difusió gràcies a la immediatesa de les xarxes socials. I pel que fa a l’anàlisi i a la denúncia, crec que estan sortint una sèrie de textos analítics i testimonials, alguns potser obligadament precipitats, però que comencen a donar bases convincents a la protesta. Són els rastres que va deixant un moviment per qui vulgui seguir-ne les propostes. Encara que bé podria ser que les altes instàncies policíaco-judicials intentin en algun moment tancar-li l’aixeta editorial, com ja ho han fet de motu proprio la majoria dels mitjans de comunicació. I això ens porta de pet a la tercera manera d’enfrontar-se amb el poder.

Perquè al costat d’aquestes dues visibles actituds literàries de protesta i de revolta, a mi em sembla que n’hi ha una altra de fonamental que s’ha practicat i que es practica —les dues descrites fins ara la presuposen—, però que potser no té tanta visibilitat: és el compromís dels escriptors amb el llenguatge. És a dir: no el compromís cap enfora, sinó el compromís previ amb el material propi de l’escriptura. L’anàlisi de la polisèmia del nostre dir: els dobles sentits, l’ambigüitat, els sentits desgastats, tots els llocs comuns imposats, i no perquè sí, per la retòrica moralitzant… Tot plegat ens porta a descobrir que el llenguatge no és mai innocent: tot treballa —des del poder fins a nosaltres mateixos per la pròpia fatiga d’haver d’estar constantment en guàrdia— per suturar la força dialèctica de la topada de les paraules: l’hemorràgia de les contradiccions. D’una manera o altra, el poder fa servir el llenguatge com a control ideològic a través dels seus mitjans sense possible resposta, i massa sovint ens hi acomodem, perquè hi trobem la calma irresponsable del confort.

Doncs aquesta actitud, la de la consciència màxima dels sentits que trenem amb el llenguatge —sentits que ens impliquen sencers, encara que no hi vulguem pensar fins que les paraules ens turmenten amb la seva despietada sinceritat—, aquesta actitud, deia, és una actitud que pren posició, aparentment d’una manera imperceptible, al costat de la revolta: mira de treure l’entrellat de les falses veritats majúscules del llenguatge, tracta de superar els topalls ideològicament infranquejables que ens oposa, es proposa descodificar-ne tots els paranys, etc.

Una feina solitària, perquè no ens mostra en públic, no ens fa protagonistes, però que ens va fent evidents totes les possibilitats del dir quan s’allibera del munt d’excrecències ideològiques que el fan seguir un camí unívoc. Una escriptura sense gaires contemplacions per un mateix que ens fa lúcids contra la comoditat del diktat. És a dir: contra la hipnosi dels mitjans, amb el seus eufemismes per no dir les coses com són, com les patim. Aquesta hipnosi que ens deixa en mans de l’hipnotitzador, ara emboscat en el discurs econòmic per fer-nos creure que arruïnar-nos ens farà anar endavant. Ens farà créixer.

A partir d’aquí comença la feina titànica, sí, autènticament titànica, del discurs crític: recuperar la possessió de les paraules infeudades per la Veritat majúscula dictada pel poder. S’ha d’aconseguir arrabassar aquesta Veu majúscula als dominadors del discurs per donar-la a les veus minúscules de la llibertat, com passava fa uns anys en els moments de màxima agitació revolucionària. S’ha d’ocupar l’espai públic de les paraules en totes les seves dimensions, des de la col·lectiva fins a la més personal, i no deixar que els sentits del discurs divers i contradictori desemboquin a favor del sol Sentit. Aquesta és una feina que ha de fer cada escriptor, cada pensador, cada professor, cada ensenyant, ai, cada periodista… Tots nosaltres des de la nostra soledat no hem de deixar mai que el nostre dir sigui solipsista: fins i tot en el dir més íntim l’altre ha de ser l’autèntic motiu del llenguatge.

No m’enfilo més, i en tot cas deixo aquestes paraules com una proposta dialògica per si algú en vol parlar i, si és el cas, rectificar-me. Unes paraules que no són més que la meva humil opinió.

Però abans de concloure, deixeu-me posar el terme humil que acabo de dir com a exemple de la perversió del llenguatge del poder. Si gràcies a les lluites socials del XIX i del XX, els humils van poder-se sentir orgullosos de la seva condició, de la seva humilitat, el discurs neoliberal triomfant fins ara ha aconseguit en els últims anys fer sentir la humilitat com a humiliació. Contra aquestes perversions del discurs dominant en cada moment històric hem de lluitar cada dia, cada hora…, no tan sols quan escrivim, sinó també quan dialoguem, quan enraonem: és el necessari rigor del dir allò que ens fa autènticament humans, autènticament lliures. Per això sempre topa amb tantes dificultats. Fa por.

 estiu 2011

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s