DIGNAMENT INDIGNADAMENT

DIGNAMENT INDIGNADAMENT

Arran de la crisi, ha agafat força empenta i visibilitat el descrèdit latent de la política. Potser injustament, però aquest descrèdit afecta tot l’arc polític parlamentari, perquè, cada vegada més escorats tots els partits pro sistema cap al flanc dret de l’espectre socioeconòmic, han deixat en descobert totes les possibilitats polítiques d’elaboració d’estratègies, sorgides de l’oblidada praxi als carrers i a les fàbriques, per fer front a la rapinya del capital financer de tots aquests últims anys. Actualment, tots els governs i parlaments i totes les institucions econòmiques mundials fan la gara-gara al món econòmic i empresarial i es desviuen amb diligència servil per satisfer els amos del diner a costa dels diners dels ciutadans. En aquest context global ―humanament despietat i socialment reprovable― de xantatge de l’economia sobre la política, les ideologies dels corresponents partits tradicionals han quedat com a simples carcasses que serveixen per camuflar idees terribles d’aprofundiment de la depredació (la dreta) o per dissimular la buidor ideològica després de tantes i tantes renúncies ètiques (l’esquerra).

Sí, tot d’una, la “indignació”. “¿D’on ha sortit?”, es pregunta el sistema polític “democràtic”, ja sense cap capacitat d’anàlisi més enllà de l’adopció acrítica dels criteris gangsterils de les agències de qualificació. “¿Per on agafar-la?”, es pregunten els professionals de la política especialistes en repressió i en diàlegs de sords. “Detinguem-la, emmanillem-la, empresonem-la”, diu la dreta. “Dialoguem-hi, sapiguem què vol”, diu l’esquerra, que ja no recorda què poden demanar tots els que protesten a les places i els carrers. Però, ¿a qui es deté o amb qui es parla? Cap de les estratègies policials o negociadores els funcionen. Aquells que són Estat ―sí, també els que defensen nacions perifèriques― s’enfronten amb un estat: la “indignació”, i la “indignació” no té una representació ideològica artrítica com la d’ells amb què parlar de tu a tu per arribar a martingales que no canviïn res; té milers d’idees unides per la cohesió que els dóna la globalització de l’estafa com a forma de relació econòmica.

I, esclar, tot el tacticisme polític tradicional falla davant d’un estat moral “indignat” tan irreductible en el seu radical i divers humanisme social. El solidificat reduccionisme de la política al voltant de la “llibertat” màxima com és la de mercat ―a la qual s’han de sotmetre, no caldria sinó, la resta de llibertats― fa que governs i parlaments no tinguin capacitat de comprendre què se’ls demana, encara que tampoc és gaire i a sobre ho recullen les constitucions democràtiques, cada cop més incomplertes en l’apartat dels drets. I aquells polítics que sí que ho entenen no en volen saber res, no fos cas que es posessin en qüestió els privilegis dels poderosos que tant —tanta explotació, tanta apropiació, tant colonialisme i tanta estafa— els han costat d’aconseguir. Sigui com sigui, el que està quedant clar és que no saben com obtenir la liqüefacció postmoderna de la massa gasosa de la “indignació”, on la reivindicació quotidiana i urgent als barris es barreja amb les visions d’abast general.

Aleshores, ¿què s’ha de fer? Els polítics —encara que alguns d’esquerres ho vulguin dissimular amb propostes que saben prou que no van enlloc si no és amb la lluita al carrer— no poden ni volen desobeir les ordres explícites o implícites de les grans institucions del capital, que els omplen de prebendes quan es retiren, però tampoc gosen determinar la composició gasosa de la “indignació” per la por de perdre, un cop coneguda i sobretot reconeguda, la fòssil solidesa parlamentària. Així, doncs, ¿què han de fer? ¿Deixar que escampi com fan amb els núvols tòxics sense calcular-ne les conseqüències i confiant que no serà tant i que aviat tot plegat s’oblidarà? Però, ¿què està passant? Els és incomprensible. Un estat gasós, si no s’aconsegueix liquar per tenir-lo envasat i embassat, no escampa, sinó que s’escampa, com s’està veient arreu. Quan semblava que el 15-M ja quedava lluny i que, uf!, per sort, a poc a poc s’anava tornant a la societat “líquida”, els seus efectes apareixen aquí i allà, sovint amb més força de precipitació que abans, com a resposta a la perversa acció política dels governs, cada cop més i més disposats a oferir sacrificis “públics” a l’altar del capital, aquest déu terrible que no els dirà mai: “No, no ho facis, només volia provar-te; no vull que degollis els teus conciutadans.”

Enmig de l’assalt final financer a tot el sistema públic, a tota la propietat social, la “indignació” no desapareix ni pot desaparèixer; només es transforma per denunciar totes les formes de l’abús… De l’abús econòmic i de la perversió democràtica.

¿Un fantasma recorre Europa…?

 “El Pou de la Gallina”, 270 (XI-2011), Manresa

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s