CARTA OBERTA AL M. H. ARTUR MAS

CARTA OBERTA AL MOLT HONORABLE PRESIDENT DE LA GENERALITAT, Sr. ARTUR MAS

Sr. President:

Em permeto la gosadia de dirigir-me a vostè públicament per fer-li una humil reflexió sobre la gestió de l’ordre públic que està fent la Conselleria d’Interior del seu govern.

Miri, som molts els que pensàvem que la dreta catalana que vostès representen tenia un tarannà ben diferent de la dreta espanyola, amarada d’actituds franquistes i dictatorials.

Sí, crèiem que el seu tarannà era diferent precisament perquè vostès, gràcies al treball clandestí de qui seria amb els anys president de Catalunya, el Molt Honorable Jordi Pujol, van néixer com a partit de la resistència antifranquista.

Prou que sé que la seva resistència i la seva lluita durant la dictadura era nacional i no pas anticapitalista, com ho era la del PSUC, per posar-ne un digne exemple, però el fet és que vostès es van asseure a l’Assemblea de Catalunya amb tots els que eren antifranquistes per una raó o una altra. I allò va deixar un pòsit que els va marcar com a dreta dialogant. Recorda que amb els anys es parlaria de l’“oasi català”?

Arribada la democràcia, era lògic, i necessari, que cada força seguís el seu camí ideològic i la seva pròpia estratègia per defensar les seves opcions i els seus interessos, i és innegable que vostès han arribat a representar una majoria social a Catalunya que és una barreja d’interessos econòmics i d’aspiracions nacionals. Per això, encara que no estigui d’acord amb la mena d’interessos econòmics que vostès defensen i que m’hi oposi com a ciutadà, tant amb el meu vot com amb la meva veu, entenc perfectament el paper social i històric del partit que vostè encapçala, i no seré gasiu a l’hora de reconeixe-li el mèrit de barrar el pas, en els primers anys de la Transició, a la instal·lació a Catalunya dels partits organitzats a corre-cuita amb les despulles del franquisme.

El que ja no tinc tan clar és si amb el transcórrer de les legislatures realment els feia falta dretanitzar tant el seu discurs ―que primer simpatitzava amb la socialdemocràcia sueca, ho recorda?― fins al punt d’abraçar-se a la dreta espanyola com s’hi han abraçat, per no remuntar-nos en el temps, en aquesta última legislatura, encara que ara maldin per dissimular-ho en vista del tracte despectiu que estan rebent de Madrid, i que de retruc rep Catalunya. ¿Quan s’escaldaran definitivament?

Sigui com sigui, això d’ajupir el cap davant del govern espanyol encara m’ho puc arribar a explicar per allò del “peix al cove” del president Pujol, tot i que ell mateix ha reconegut últimament que, amb l’excusa de la crisi, el “peix” se’l queda tot el govern central, que ara, a sobre, ens vol prendre el cove de les competències.

Dic que ho puc entendre, encara que no hi estigui gens d’acord. Però el que sí que trobo injustificable és la seva política d’ordre públic, sabent com sap tothom que, si la crisi s’aprofundeix i Madrid fa un tomb antiautonòmic i autoritari i el seu partit reacciona oposant-s’hi, potser haurem de veure com la seva militància més combativa és criminalitzada pel govern espanyol.

No els cal anar gaire lluny per trobar qui els expliqui com es viu en situació de recerca i captura i què se sent quan es va a parar a la presó, allà als “turons a l’altra banda del riu”. Repassin, repassin la seva llista de militants represaliats per defensar la llibertat a i de Catalunya. I també facin examen de consciència i mirin si a CiU ningú ha aplaudit ni que sigui de pensament, en un moment o altre, la violència com a lluita nacional. No cal que ens ho diguin, però sí que els demano que hi pensin a l’hora de detenir i empresonar, perquè tot plegat, ¿no els hauria de fer políticament més comprensius amb la gent que lluita encara que sigui per una altra causa, com és la causa del sofriment que vostès mateixos, tant de bo que a contracor, estan inferint amb les retallades dels serveis essencials?

Digui’m, senyor President, si paga la pena, i si ens surt a compte com a país, la deriva de la Conselleria d’Interior, que penja fotos de ciutadans simplement per la mera sospita i sense ni la més mínima presumpció d’inncocència. ¿A què va portar, després de la Setmana Tràgica, la campanya de delació impulsada des de “La Veu de Catalunya”? Ja l’hi dic jo mateix: a la mort d’un home innocent com Ferrer i Guàrdia.

Com el nostre Joan Maragall va fer aleshores, ara li demano que aturi aquesta espiral enfollida de criminalització que no fa més que trair les senyes d’identitat antifranquista del seu partit i que és un tort que es fa a la mateixa policia catalana, tan anhelada per vostès com a policia pròxima a la gent, i també al llegat negociador del fundador de Convergència.

Crec amb fermesa que els conflictes al carrer es resolen amb la clara “comprensió” del terreny on arrelen, la sempre necessària “comprensió” de la realitat, sobretot ara, en temps tan difícils com els que els toca administrar. És necessària l’anàlisi rigorosa de les causes del malestar per mirar d’“atacar-les” amb polítiques justes i equilibrades i no pas amb pilotes de goma, que buiden ulls, que causen vessaments cerebrals i que potser qualsevol dia mataran algú.

Els conflictes socials —i ara n’estem vivint un de ben gros com sap vostè molt bé amb els números que té sobre la taula— no es resolen mai tancant indiscriminadament els que no pensen el mateix, senyor President, cregui’m. Les presons no paren la història.

Amb tot el meu respecte.

“El Punt Avui”, 11-V-2012

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s