¿EMPRENEDORS I EMPRESARIS? NO, GRÀCIES

¿EMPRENEDORS I EMPRESARIS? NO, GRÀCIES

Agafant com excusa la crisi i en nom d’una major productivitat competitiva, com si els treballadors s’haguessin estat fins ara amb els braços plegats, s’ha imposat sense contemplacions la duríssima i antidemocràtica reforma laboral amb arguments que sempre han anat en benefici ―i subratllo això de “benefici”― de l’empresariat. En aquest context de prioritzar per sobre de tot els interessos empresarials amb la vella cançoneta que els empresaris són els que creen llocs de treball, sovint s’ha posat en dubte l’honestedat, la integritat i l’eficàcia dels treballadors: absentisme, baixes laborals excessives, falta d’esforç i implicació, baixa productivitat, exigències desmesurades, etc. Un plec de greuges amb què s’ha atacat la negociació col·lectiva fins a reduir-la a una submissió pròxima a l’esclavatge.

Després de fer passar els treballadors per sota de les forques caudines de la reforma, la crisi s’ha aprofundit en mans del PP i ha esclatat el sistema bancari, que ha quedat fet miques, tot i les concentracions. Amb aquesta situació, ¡esclar!, encara que no els hagin detingut i portat als tribunals, els banquers han quedat força desacreditats, fins al punt que, si en tens cap a prop, mires de protegir la cartera perquè no sigui la preferent, exactament com fas al metro i a l’autobús. L’aura que havien tingut quan semblava que tothom lligava els gossos amb llonganisses, ara s’ha fos de cop, com si ens haguessin sobrevingut inesperadament cataractes al “tercer ull”, aquell que, segons Lobsang Rampa, servia per veure energies corporals i epifenòmens adlàters.

Del desprestigi dels polítics, no cal ni parlar-ne, perquè ja se n’ha fet prou sang, tot i que encara hi ha submileuristes —i faig èmfasi en això de “sub”— que voten la dreta.

Però, ¿i els empresaris? Perquè, començant per l’expresident de la CEOE, el tal García Ferran, o l’il·lustre Millet, i continuant pels urdangarins i gürtelians, o per les màfies político-empresarials de la construcció, sorgides del permís d’edificar a qualsevol lloc concedit pel govern Aznar,  ¿ja em diran si són gaire de fiar? I, si esmento aquests autèntics presumptes delinqüents, és per no allargar-me parlant de la dilatada llista d’empresaris imprevisors, incompetents, autoritaris, mediocres, inútils, ganduls o barruts que, així que no els surten els números com ambicionen, tanquen empreses i fan EROs amb tota la impunitat del món, sota el paraigua de la reforma laboral que tant desitjaven. Sigui com sigui, el fet és que bona part dels treballadors tenen la seva vida penjant del fil de la capacitat administrativa de personatges que massa sovint, com uns veritables sàtrapes, només busquen l’acumulació de beneficis, sense parar-se a pensar ―ni molt menys molestar-se a reconèixer― que tota empresa té una funció social. Des de les condicions de treball fins a l’honestedat del producte, passant pel respecte mediambiental.

Sense lleis de responsabilitat empresarial, sense controls de capacitat i eficàcia, i sempre amb la coartada que arrisquen els seus diners i creen ocupació, els empresaris obtenen carta blanca per fer i desfer com els doni la real gana i, quan les coses els van maldades, pleguen i aquí s’acaba la història. Sobretot pels treballadors, que, sense mitjans de subsistència, en queden al marge.

Crec, doncs, que hi hauria d’haver lleis i normes molt estrictes sobre la funció i l’activitat empresarial. De la mateixa manera que els empresaris fan tests de capacitat i psicològics per contractar un treballador, i el tenen durant un temps a prova, la societat, a través dels seus òrgans administratius, hauria de poder examinar prèviament la idoneïtat ―també la mental― i les garanties de solvència, presents i futures, de qui vol obrir una empresa o fer-se’n càrrec, i anar-ne seguint les previsions que fa de capital per afrontar les crisis, en comptes de donar totes les facilitats als emprenedors, com pretenen els governs del PP i CiU. Després, en cas de fallida de l’empresa, a l’empresari i als consells d’administració se’ls haurien d’exigir responsabilitats, si cal penals. No es pot admetre com a eximent el seu risc dinerari ―els treballadors hi arrisquen la  força de treball―, perquè els diners sorgeixen de la productivitat i de la fiscalitat general, com ha quedat ben clar amb la socialització de les pèrdues, les rebaixes de sous, la crisi bancària, l’increment del preu del diner, l’actuació lleonina dels bancs en els desnonaments i l’ús de la fiscalitat només a les rendes del treball com a resolució dels problemes privats de bancs i empreses. A aquestes altures de la història, no s’hi val la patent de cors de la llibertat de mercat. No es pot acceptar cap llibertat que, per ser-ho, n’oprimeixi cap altra. O que perjudiqui cap dret.

I si no es vol o no es pot lligar curt el món empresarial, hi ha una altra solució: el socialisme, però no pas el del PSOE i el PSC, ni tampoc el d’Hollande. El de debò.

5-VI-2012. Web de la revista “Mientras Tanto”, butlletí 104 (5-VII-2012), traduït al castellà

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s